dimarts, 13 de gener de 2015

Més enllà dels tres-cents del Loiola

"Després d'anys d'ajornaments, l'enderroc de la Sala Ciutat ja és a tocar. Feia molt temps que havíem assumit que anava a terra…" Així començava l'article de Josep Maria Oliva, aquest dissabte a Regió7, a la seva secció setmanal "Veient-les passar": Els tres-cents del Loiola. Com que l'endemà era el diumenge del comiat, el text anava rodó. Més endavant ponderava "Durant cinquanta anys en van passar moltes, de coses, entre aquelles quatre parets. Algunes formen part de la història de Manresa però encara n'hi ha moltes més, en un nombre incompotable, que estaran per sempre vinculades a les històries particulars de moltes persones que, coma espectadors o com a protagonistes, hi van viure moments irrepetibles". La lectura seguia lliscant fins que, de poc que no m'ennuego, m'hi va fer sortir com a sociòleg-bricoleur: "Als anys vuitanta, quan oficialment ja es deia Sala Ciutat però molts encara en dèiem la Sala Loiola, l'amic Ramon Fontdevila (…) em va sorprendre amb una expressió que ell feia servir com si fos un concepte sociològic: "els tres-cents del Loiola". La utilitzava per referir-se al públic potencial amb què es podia comptar per a qualsevol iniciativa de caire més o menys cultural que es volgués engegar a Manresa. Per un efecte òptic podia semblar que eren molts més, però en realitat aquells tres-cents fidels que anaven a cineclub eren els mateixos que et trobaves als espectacles de Tabola i els mateixos que podies anar a buscar per impulsar la revista d'El Pou de la gallina. Omplien actes i feien funcionar entitats, però comptat i debatut eren sempre els mateixos i tots es movien a l'entorn de la Sala Loiola".

Els tres-cents del Loiola! O els de la peixera manresana: n'havia dit de moltes maneres. I vull precisar que la descripció no era un motiu d'orgull. Els tres-cents eren els militants, els mobilitzats, els mínims! I qualsevol proposta s'havia d'obligar a un esforç: anar més enllà d'aquests primers tres-cents, altrament no passaríem d'un cert onanisme local… Precisament l'article d'en Josep Maria Oliva s'enllestia consignant aquest creixement. "Molt abans que la Sala Ciutat tanqués portes, l'oferta cultural i d'espectacles ja s'havia expandit per molts altres llocs amb un dinamisme que a principis dels vuitanta era inimaginable. Els tres-cents del Loiola van créixer i es van multiplicar, i entre tots van acabar aconseguint que, des de fa uns anys, Manresa tingui una cartellera i una agenda cultural envejables. Quan demà ens trobem per acomiadar el Loiola podrem celebrar que el cercle s'ha fet més gran i que d'alguna manera l'esperit d'aquell teatre continua viu en moltes altres sales i en molts altres ambients".  Dit i fet: la foto n'és testimoni. Diumenge, davant del Loiola, n'érem molts més de tres-cents, sortosament!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada