A les urnes, President!

Dijous passat jo també era a Barcelona. Al tram 50, amb els de Castellbell i el Vilar, a tocar dels de Manresa i molta més gent del Bages. Tot i l'assolellada, l'alegria dels bastoners s'encomanava. Com suàvem! Per colors, més o menys disciplinats, vam esperar les 17,14. Vam cantar els Segadors, vam cridar per la Independència i, si no vam fer coreografies, és perquè no ens ho vam proposar. Tot plegat, fantàstic, amb patriotes d'aquells de tota la vida i -joveníssims!- també independentistes de la darrera fornada. Gent diferent aplegada per un únic objectiu: volem votar! Una concentració colossal carregada d'èpica. I sense cap mena d'incident…. No sabria dir-ne res més. Sembla tan senzill d'entendre! Aleshores, vora les sis, emocionats però també força tous, vam anar passant fins anar a raure a un bar de l'Eixample, amb lavabo i beure pels assedegats. I una televisió que encara ens ho va arrodonir. Muriel Casals posant "la veu del poble per sobre de les opinions dels jutges del Constitucional". I la Carme Forcadell, que sintetitzava la jornada: "Som un poble i junts, avui i aquí, convoquem la consulta. Govern, Parlament, President: posin les urnes". Vaig celebrar un altre cop la immensa tasca que ha estat fent aquests anys l'ANC. Sumant, avançant, transformant. Havíem arribat aquell migdia a Barcelona dient que volíem votar. I ens en vam anar el vespre dient "Votarem".

I votarem, i tant! En una consulta escrupolosament legal -i que ens disculpi la miopia del senyor Duran: legal amb la llei de cosultes que és a punt d'aprovar el Parlament català per una amplíssima majoria. Que més esperem? I és cert, diumenge Oriol Junqueras incorporava una paraula nova al relat: desobediència. Però és que, per ventura, per defensar la legalitat de la nostra consulta no haurem de fer un pas endavant i contradir aquells que fa dies que ja tenen elaborat el recurs -el recurs polític, no pas jurídic? És que ens doblegarem al darrer instant per aquells que sempre han tingut el "No" a la boca i al cor?

Vivim hores trascendentals. I tot el país s'ha sabut mobilitzar. Ara no fem el joc a hipotètiques eleccions anticipades, per molt plebiscitàries que es vulguin. No baratem l'objectiu: mai més ens ho perdonaríem! Volem votar i el 9N votarem. Que diguin el que vulguin en Margallo i la companyia. Tot és la por, la seva por. Al darrera ens empara un trajecte amb la declaració de sobirania, la pregunta i la data pactada, i tres Diades que ja són inesborrables. Doncs que ningú no s'arronsi ni vaticini derrotes. Ben al contrari, que tothom faci pinya. I espero i desitjo que demà dimecres, al Parlament, torni a imposar-se la unanimitat que al carrer han trenat Òmnium i ANC. Hi haurà consulta, sí, diu la resolució "amb les garanties democràtiques i de participació possibles".

Continuem, doncs. Deia aquesta tarda en David Fernàndez, de la CUP: 'Si no és ara, quan? Si no som nosaltres, qui?' I un Oriol Junqueras, contundent reblava: "Hem de votar el 9N per donar resposta a les necessitats de la nostra gent, al futur dels nostres fills, i als que més ho necessiten". Perquè, més que mai, la independència no és una qüestió de drets històrics o catalanitat. Ara mateix és una qüestió de futur: President, poseu les urnes!

A la foto, els bastoners i els grallers de Castellbell i el Vilar. Energia x entusiasme: victòria a l'abast!