9N: qui té por de les urnes?

Divendres vam ser molts els que ens vam llevar d'hora de veritat, i ben d'hora ens vam endur la notícia: el "No" havia guanyat a Escòcia per un 55%. No hi haurà independència, doncs. Hores després, Salmond dimitia, en una altra lliçó de política. I per acabar-ho d'adobar, en David Cameron manifestava que “Hauria pogut prohibir el referèndum però abans que res sóc un demòcrata”. No cal dir que els diaris espanyols ho van obviar, ho van tergiversar o, senzillament, tornaren a confondre desig amb realitat i vaticinaren, tan amples, l'horitzó de les aspiracions dels catalans…

Poques hores després, també divendres al vespre el Parlament de Catalunya aprovava la llei de consultes que, bon punt es publiqui al DOGC, serà el marc legal per al proper 9N. I ens en podem felicitar: 106 diputats a favor davant de 28 vots en contra. A partir de demà dilluns -també a Manresa!- molts ajuntaments faran plens extraodinaris per subscriure l'acord. I només quedarà pendent que el MHP convoqui la consulta. Per si algú en dubtava, les seves declaracions avui a Cardona, han reblat el seu determini com a 129è president d'una institució molt anterior a constitució espanyola, amb aquesta pregunta "¿Un marc com la constitució pot ser bo quan s'utilitza perquè quan un poble que vol parlar no pugui parlar?". La resposta hauria de ser evident per a qualsevol demòcrata.

I com que és diumenge, i per tancar la setmana, acabo amb dos retalls: el primer, per il·lustrar l'apunt: l'acudit del Manel dissabte a ElDiario. I a continuació, d'avui, la contraportada de l'Ara amb un text a  d'en Josep Ramoneda: Lliçons escoceses.

Lliçons escoceses

“Podria haver prohibit el referèndum -ha dit David Cameron-, però sóc un demòcrata i he preferit que els escocesos parlessin”. En qui devia pensar? Segur que a Cameron no li va agradar gaire que Rajoy fiqués el nas en el referèndum d’Escòcia i no ha perdut l’oportunitat d’enviar-li un missatge. Cameron permet votar, Rajoy ho prohibeix. Cameron encarrila els canvis al Regne Unit, Rajoy opta perquè l’embolic s’allargui indefinidament. La coincidència de la victòria del no a Escòcia amb la convocatòria de la consulta catalana i la seva posterior prohibició per part del govern espanyol, fa que Rajoy hagi de carregar inevitablement amb aquesta comparació. És la societat de la imatge.

Que Europa hagi estat pendent del vot de quatre milions i mig d’escocesos és un símptoma de la seva fragilitat: incapaç de resoldre els seus problemes de governança, amb unes institucions cada cop més allunyades de la ciutadania, un estat del benestar en recessió i importants dificultats en el pla internacional. Els pares d’Europa volien “posar els fonaments per fer realitat l’ideal d’una Europa unida. Ara hem passat de la reconstrucció al desbast i al desmantellament”, començant per l’estat del benestar, escriu Petros Màrkaris. Com diu Fernando Vallespín, els estats “ja no ens protegeixen” -ni ens representen, afegiria jo- i “el capitalisme financer i Brussel·les ens han desposseït”. Per això, la ciutadania busca vies de reconeixement i de veu. La democràcia europea és massa vertical i caldria fer-la horitzontal. Però els governants prefereixen desqualificar els que es queixen amb les etiquetes recurrents de nacionalistes, populistes o antisistema, i seguir igual. Si donar la paraula a la gent els fa pànic, i han considerat Cameron irresponsable per haver-ho fet, com podem pensar que cediran poder?

Escòcia també ens ha dit que no és fàcil acumular prou capital polític per a la secessió. En societats benestants, la defensa de l’statu quo sempre juga amb avantatge: la gent té por del que no coneix. Ha sigut la carta de Cameron, la que Rajoy no ha tingut coratge per jugar.