dissabte, 22 de març de 2014

Catacracks (més enllà de l'activisme)

Amb el festival "Catacracks", ahir vam acabar una altra edició d'aquestes jornades de dinamització educativa que ara fa dos anys ens vam empescar a l'institut Guillem Catà, de Manresa: el "Catà en Acció". La versió 2014 s'assembla prou a les anteriors (2012, i també 2013…) tot i que ara amb una participació més compromesa del Grau Superior d'Animació Cultural. Enguany el lema era "El Catà, en forma" i vam començar dimecres de bon matí amb la gravació dels programes de Canal Taronja i, al vespre, amb la inauguració formal amb una taula rodona sobre l'esport. I fins ahir, divendres nit, amb aquests "Catacracks".

Els "Catacracks" són els cracks del Catà. Van aconseguir omplir el gimnàs a rebentar, i això durant dues hores i mitja, davant companys i amics, pares i profes… Èxit total d'uns nois i noies que canten o ballen, generalment amb moltes contorsions de voluntat lúbrica, com celebrant la primavera hormonal que els pessigolleja i evidenciant les fonts culturals d'on s'han abeurat des de la més tendra edat. No qüestiono cap número, ni cap estil ni cap dels comentaris que vam sentir o veure -són tots al Face!. Diguem que ho vaig trobar escandalosament preciós: tenien tantes de fer-ho bé! Tenien tots tantes i tantes ganes d'agradar!

Doncs sí, el "Catacracks" d'ahir va estar molt bé. Amb tot el protagonisme per als nostres nois i noies -fins els organitzadors eren alumnes del CF del Grau Superior d'Animació Sociocultural. Oberts a la més gran diversitat de propostes, afavorint el treball en equip, desenvolupant habilitats comunicatives… un exercici proper a la realitat i els interessos dels nostres alumnes, segur. Però, a partir d'ara, què més? Vull dir que aquests "Catacracks" -talment totes les jornades "Catà en Acció"- les podríem anar repetint un any rere l'altre.  Com un trencament de la monotonia, aconseguint un punt de protagonisme local i fins per la pura oportunitat de passar-nos-ho bé. D'acord. Però estic convençut que el seu interès encara va molt més enllà. Que encara podem involucrar-hi molta més canalla. Molts més professors. O els pares, ara mateix invisibles!  I sí, és clar, ja podem estar contents. I tant! Però potser cal anar més enllà d'aquest estadi d'activisme ("fer coses") i incorporar la reflexió ("com fem les coses?" i "per què les fem?"). Repensar les estructures que tenim, les fórmules de participació. I fer que aquests accidents anuals ara mateix extraordinaris esdevinguin fórmula d'aprenentatge intel·lectual i -siguem agosarats!- fins de creixement personal. Valdria la pena provar-ho...

Ahir vaig fer centenars de fotos! I és que tot el què ahir vaig veure em va meravellar. Quedar-nos aquí, però, en la comoditat d'uns primers resultats, seria impostura. I el que és pitjor: aviat ens en cansaríem.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada