Catacracks (més enllà de l'activisme)

Amb el festival "Catacracks", ahir vam acabar una altra edició d'aquestes jornades de dinamització educativa que ara fa dos anys ens vam empescar a l'institut Guillem Catà, de Manresa: el "Catà en Acció". La versió 2014 s'assembla prou a les anteriors (2012, i també 2013…) tot i que ara amb una participació més compromesa del Grau Superior d'Animació Cultural. Enguany el lema era "El Catà, en forma" i vam començar dimecres de bon matí amb la gravació dels programes de Canal Taronja i, al vespre, amb la inauguració formal amb una taula rodona sobre l'esport. I fins ahir, divendres nit, amb aquests "Catacracks".

Els "Catacracks" són els cracks del Catà. Van aconseguir omplir el gimnàs a rebentar, i això durant dues hores i mitja, davant companys i amics, pares i profes… Èxit total d'uns nois i noies que canten o ballen, generalment amb moltes contorsions de voluntat lúbrica, com celebrant la primavera hormonal que els pessigolleja i evidenciant les fonts culturals d'on s'han abeurat des de la més tendra edat. No qüestiono cap número, ni cap estil ni cap dels comentaris que vam sentir o veure -són tots al Face!. Diguem que ho vaig trobar escandalosament preciós: tenien tantes de fer-ho bé! Tenien tots tantes i tantes ganes d'agradar!

Doncs sí, el "Catacracks" d'ahir va estar molt bé. Amb tot el protagonisme per als nostres nois i noies -fins els organitzadors eren alumnes del CF del Grau Superior d'Animació Sociocultural. Oberts a la més gran diversitat de propostes, afavorint el treball en equip, desenvolupant habilitats comunicatives… un exercici proper a la realitat i els interessos dels nostres alumnes, segur. Però, a partir d'ara, què més? Vull dir que aquests "Catacracks" -talment totes les jornades "Catà en Acció"- les podríem anar repetint un any rere l'altre.  Com un trencament de la monotonia, aconseguint un punt de protagonisme local i fins per la pura oportunitat de passar-nos-ho bé. D'acord. Però estic convençut que el seu interès encara va molt més enllà. Que encara podem involucrar-hi molta més canalla. Molts més professors. O els pares, ara mateix invisibles!  I sí, és clar, ja podem estar contents. I tant! Però potser cal anar més enllà d'aquest estadi d'activisme ("fer coses") i incorporar la reflexió ("com fem les coses?" i "per què les fem?"). Repensar les estructures que tenim, les fórmules de participació. I fer que aquests accidents anuals ara mateix extraordinaris esdevinguin fórmula d'aprenentatge intel·lectual i -siguem agosarats!- fins de creixement personal. Valdria la pena provar-ho...

Ahir vaig fer centenars de fotos! I és que tot el què ahir vaig veure em va meravellar. Quedar-nos aquí, però, en la comoditat d'uns primers resultats, seria impostura. I el que és pitjor: aviat ens en cansaríem.