Qui no coneix Abdeslam Ben el Fassi?

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina recull cinquanta anys d'història de Foto Art Manresa. Són reportatges de provada utilitat si al darrera hi ha una entitat viva i, encara més, són un bon exemple sobre el poder de la participació ciutadana. Si n'han fet de feina en mig segle! I amb la Maria Picassó, al Cul-del-pou presentem un personatge igualment actiu i prolífic: l'Abdeslam Ben el Fassi. Manresanitat en la diversitat i el més gran compromís comunitari que esperaríem de qualsevol veí. Si encara no us sonava, no us el perdeu: són pàgines viscudes o —versió Ediciones Novaro— vides exemplars!

Abdeslam Ben el Fasssi,
ningú no és perfecte

L’Abdeslam Ben el Fassi Mezouar fa vint-i-cinc anys que viu a Manresa però, com tants altres veïns nostres, va néixer a Kasr al-Kabir, a la província marroquina de Larraix, l’any 1968. De nou germans ell era el del mig, i va estudiar fins enllestir el batxillerat, tot en francès. Després va anar a la universitat de Tetuan a fer Història, i recorda que viatjava sovint a la península. «Aleshores l’entrada no era problema i a mi m’agradava viure l’espai europeu, entre ciutadans amb drets i deures, i amb llibertat d’expressió». Resolta la llicenciatura, es planteja continuar estudis a Bèlgica, on hi tenia amics i dominava la llengua, però la descoberta de l'ambient universitari de Madrid el sedueix i decideix fer el doctorat a la Complutense. La seva tesi analitzarà les relacions entre el Marroc, Espanya i Hispanoamèrica al segle XIX, «quan els liberals espanyols o els independentistes sudamericans buscaven la protecció i refugi del sultà del Marroc». Fet i fet, des de 2005 és doctor en Història contemporània, amb una tesi enllestida a Manresa, anant i venint setmanalment de Madrid. I és que el 1998 l’Abdeslam havia vingut fins a Barcelona perquè el seu germà, que hi feia el doctorat en Química, li havia parlat d’una possible feina d’educador social mentre avançava en la tesi. Els primers tres anys van ser a Barcelona i, després, ja va venir a Manresa on el 2004 arriba la seva dona, una professora de filologia àrab que s’acull al reagrupament familiar. «En aquell temps jo encara pensava tornar al Marroc, amb oportunitats a les universitats de Rabat o de Fes. Però quan van arribar els fills vam decidir de quedar-nos, potser perquè en aquelles universitats tampoc hi encaixava el meu somni». I és que mentrestant l’Abdeslam també ha fet un màster en Immigració i Educació Intercultural a la Universitat de Barcelona (2003-2005) i ha obtingut la nacionalitat espanyola el 2008 —«el que em va fer més content va ser poder incorporar el cognom de  la mare!». Ara es concentrarà en el treball social, de primer a Sant Salvador de Guardiola i, després, assumint tasques de direcció de centres de menors a Granollers o Rubí. En l’actualitat dirigeix un centre a l’Anoia. Estudiós de mena, la llengua catalana li ha esdevingut una obsessió, des de que li van oferir de participar en un diccionari visual català com a primer contacte per als nouvinguts. «L'acollida que va tenir arreu de Catalunya em va animar a avançar en el seu perfeccionament. I en aquest punt, vull agrair tots els docents que m’hi han acompanyat». Tot plegat fins a donar el pas a l’escriptura, que li agrada molt: ara és la llengua que més escriu, per sobre del castellà, l’àrab o el francès, i tot sovint li llegireu col·laboracions a Regió7. Parla de tota mena de temes, no només de la comunitat musulmana. Per això, tot i que a vegades li han proposat d’ocupar algun càrrec a la mesquita, l’Abdeslam, que hi col·labora, s’estima més la part cívica i cultural «i si de cas tractar el tema religiós per adaptar-lo a la realitat que tenim. La nostra confessió ha de ser com a ciutadans d’aquest país, no pas sota la influència de tercers!» I afegeix: «No m’agrada l’exclusió, i sempre recomano als fills que participin. que siguin útils socialment, que facin coses positives i que mai siguin una càrrega per ningú!». Al capdavall, i consternat pel final de la festa major manresana d’enguany, jutja l’episodi de terrible i valora que «com a comunitat a nosaltres ens afecta el doble, sobretot perquè d’altres juguen amb això. Com és que si tenim un sistema judicial i un sistema policial que funciona, sempre ens ho carreguen tot?» I mentre observa dolgut com l’extrema dreta ho aprofita, ell defensa el seu compromís amb Manresa. «Nosaltres també som ciutadans, també fem ciutat. I és aquí on jo vull viure i expressar-me, amb les meves coses positives i negatives. Assumint que en aquest món ningú no és perfecte».

Envellir és aprendre a perdre (Les gratituds)

Fa prou anys que col·laboro amb la residència de gent gran del barri. De primer només en el projecte, ara mateix també en els aspectes de gestió que em proposen. O fent suport en algunes activitats més o menys lúdiques. Per exemple aquest dijous, acompanyant-los a Barcelona: tot just un passeig amb les golondrines i un dinar amb arròs al Maremàgnum. Cada episodi és un repte: pujar i baixar de l'autobús, embarcar-se i desembarcar, anar al bany —i tornar-hi— o arribar-se al restaurant després de cobrir sense pressa dos-cents metres de distància. I a cada pas, fent conviure totes les limitacions amb una punta d'il·lusió. La visió del mar, els calamarsets d'aperitiu, aquella foto de grup proclamant el nostre goig de viure. Ara que torno a mirar la foto, penso en aquest futur imminent tot recordant els versos de Larkin: Hauríem de ser amables amb els altres quan encara hi som a temps. Això i aquelles altres paraules de Delphine de Vigan a Les gratituds, que ens recorden que envellir és —tothom sap que costa— aprendre a perdre. 

«Envellir és aprendre a perdre. 

     Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, una alteració nova, un dany nou. Això és el que veig.
     I ja no hi ha res més en la columna dels beneficis.
    Un dia, deixar de poder córrer, caminar, inclinar-se, ajupir-se, aixecar, allargar, doblegar, girar, cap a un costat, cap a l'altre, ni endavant, ni endarrere, ni al matí, ni al vespre, ni mai. No parar d'adaptar-se.
    Perdre la memòria, perdre els punts de referència, perdre les paraules. Perdre l'equilibri, la vista, la noció del temps, perdre la son, perdre l'oïda, perdre la xaveta.

    Perdre el que se t'ha donat, el que has guanyat, el que has merescut, allò per què has lluitat, allò que et pensaves que tindries per sempre.
    Ressituar-se.
    Reorganitzar-se.
    Passar sense.
    Fer cas omís.
    Ja no tenir res a perdre».

Rossend Coll, premi del Consell municipal de les persones grans, de Manresa

Aquest 1 d'octubre, dia internacional de les persones grans, a "la resi" vam estar molt contents perquè en Rossend Coll va ser guardonat, ex-aequo amb Josep Maria Sarri, amb el premi del Consell municipal de les persones grans. En acabat, i quin discurs no va fer! Han estat quatre dècades de dedicació constant i generosa i els resultats deixen bocabadats des que aquest home va començar a fer de voluntari electricista en la reforma del primer pis! Jo el recordo, tan pacient com incansable, al costat de la nostra mare, una dona totalment obsessionada en aquell projecte. El Sendo, aleshores, va resultar ser el company i còmplice indispensable en aquella aventura. I amb el suport de tot el barri, "la resi" va ser una realitat.

El cas és que el Sendo, quan dijous passat va recollir el premi, va fer tot un senyor discurs, provant de recollir no només la seva trajectòria sinó, i sobretot, la història de la residència Sagrada Família. Amb molts agraïments i també uns quants calbots per a les institucions que no sempre han estat el suport que ens convenia.

Sigui com sigui, el discurs del Sendo va ser vibrant. Ho va ser tant que, en acabar, va veure desolat que s'havia deixat persones i que n'havia agegides encara d'altres —ni més ni menys que el Vizacíno al costat de la mare Teresa de Calcuta! Per això, i perquè el vam treballar plegats amb molts dubtes i nervis, penjo aquí el text complet. Ni que sigui com a testimoni fidel de tot allò que aquell vespre el Sendo va voler dir-nos:

Paraules d’agraïment de Rossend Coll en el lliurament 

del premi del Consell de la gent gran de Manresa

1 d’octubre de 2026

 

Agraïment inicial

Excel·lentíssim senyor alcalde, digníssimes autoritats, i tots aquells qui aquest vespre heu volgut acompanyar-nos.

 

Deixeu-me dir abans que res moltes gràcies per aquest reconeixement. I dir també, amb tota humilitat, que és un reconeixement que no m’agrada, que jo no en voldria cap Però si soc aquí aquest vespre és només perquè l’entenc com un reconeixement a quaranta anys de d’un projecte compartit per moltes altres persones. No els parlaré de mi, sinó de la Residència d’avis del barri de la Sagrada Família, que ha de ser la veritable destinatària del reconeixement.

 

Els arbres vells no es poden trasplantar...

L’any 1985 un grup de persones vam reunir-nos per crear una residència de gent gran amb una idea de Pepita Subirana, que deia que havíem de poder envellir al mateix barri on havíem viscut. I que per això ens calia un nou equipament que ens pogués acollir si calia. Va començar a repartir feina i com que jo havia fet d’electricista em va encomanar la part elèctrica... i ja m’hi vaig quedar! També van col·laborar la Maria Teresa i la canalla, l’Anna i el Francesc, amb l’Oriol Fontdevila i molts d’altres, a qui ja aprofito per donar-los les gràcies.

 

Vam posar mans a l’obra doncs, i amb l’empara de l’associació de veïns, vam aconseguir una col·laboració extraordinària del veïnat. I abans de tres anys, el 26 de març de 1988 vam poder inaugurar un equipament per a 9 residents que, des del 2002, depèn d’una fundació sense ànim de lucre.

 

Amb l’ajuda de tothom

Vull recordar també que gràcies a la coneixença del doctor Selga vam entrar en contacte amb el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, d’aquella nova Generalitat de Catalunya. Nualart va ser el primer a encoratjar-nos a tirar endavant, allà on tothom només hi veia dificultats. Aquí també vull fer constar la col·laboració immediata de l’obra social de CaixaManresa, amb la complicitat decidida de Jaume Torras Rodergues. O, poc més tard, la del conseller Antoni Comas...

 

Aquests primers suports tenen molt valor perquè, aleshores, ningú se’ns acabava de creure. Érem quatre exaltats, però teníem fe, ens ho creiem, i amb constància i esforç la idea va prosperar. Buscar un primer habitatge, començar a fer lluminetes, passar per tots els pisos... i fer molts i molts viatges a Barcelona

 

Hem crescut molt gràcies a l’esforç de les nostres treballadores

Avui tenim dotze pisos connectats al carrer Vallès, davant per davant de dues torres centenàries totalment rehabilitades. Un conjunt de més de 1000 m² situats al cor del barri i amb un equip de més de 50 treballadores per servir tots i cadascun dels dies de l’any. Atenem fins a 53 places d’estada fixa i 22 en règim de centre de dia. I encara tots aquells que visitem amb el Servei a domicili es a dir a casa seva... Més d’un centenar d’usuaris. Perquè a «la resi» tothom hi té i hi ha trobat sempre el suport necessari!

 

Però això només funciona amb el gran equip de professionals que ara citava. Sense el seu esforç no hauríem pogut pas superar tota mena de dificultats, i fer-ho mirant de conservar els valors originals.

 

Perquè tot i  l’empenta i la il·lusió d’aquests anys, també hem vist com les normatives esdevenien més complexes, d’una exigència més gran. Una exigència necessària, que hauria d’anar de costat a un millor finançament públic. I aquest finançament públic, també ho he de dir, és clarament insuficient i encara avui ens fa dependre dels donatius i les aportacions particulars. Fins el punt sorprenent que som nosaltres, les entitats del tercer sector, les que hem esdevingut financeres de la Generalitat de Catalunya!

 

Parlant en plata...

Parlant en plata: avui l’atenció a les persones amb situació de dependència és la parenta pobra de l’administració, que mai acaba de trobar el moment de fer uns pressupostos adequats. Només si en queda! I el resultat son uns sous mínims per una feina molt feixuga i amb poc reconeixement social.

 

Al capdavall, aquesta situació injusta deixa desatesa la gent gran, aquelles generacions amb qui estem en deute per tot l’esforç que van haver de fer. I la realitat és que costa trobar places públiques o de pagar el cost de les places privades de corporacions financeres que només veuen la vellesa com un negoci. I mentrestant passen ministres i honorables consellers, prometen d’esmenar-ho i... se’n van xiulant.

 

No ens hem cansat

I amb tot, nosaltres no ens n’hem cansat. Hem sumat temps i entusiasme, hem rebut donatius i hem signat molts crèdits!

 

Per això avui agraïm aquest reconeixement, que és energia per arribar als quaranta anys, l’aprofito per dir que encara ara, com el primer dia, continuem necessitant el suport del veïnat així com el de totes les administracions públiques.

 

Un suport no pas per créixer en nombre de residents, sinó per millorar-ne les instal·lacions i els espais dels molt diversos usuaris. I per celebrar plegats una iniciativa comunitària de la que ens en podem sentir orgullosos.

 

Moltes gràcies!

Manresa, un setembre de tristesa infinita

La matinada del dimarts 1 de setembre va encetar un dels mesos més convulsos que pugui recordar a Manresa. Carles Vilajosana, de 45 anys, va morir apunyalat aquell dia quan tornava del ball del Correfoc, exactament el darrer acte de la nostra Festa Major. Ho consigno per tal de recordar-ho, de tenir-ho a l'abast quan les tempestes sembla que ens vulguin abatre.

Però si la notícia d'aquesta mort va commocionar i adolorir a tothom, com un llampec, el tro va ser immediat en forma d'instrumentalització per part de la ultradreta. Aliança Catalana i Vox van difondre unes primeres dades que van resultar ser falses, tot atribuint el crim a menors estrangers no acompanyats. L'espantall de la immigració també el recollia Junts que, molt apressadament, en reclamava repatriacions. Poc hi va fer que aquell mateix dia la policia detingués dos menors d'edat amb antecedents per delictes violents, tots dos de nacionalitat espanyola i residents a la ciutat: en una successió vertiginosa d'esdeveniments des de les xarxes una convocatòria anònima convidava a participar d'una primera manifestació sota un lema tan rude i populista com és «Fins els collons». Si això ja em va semblar lamentable, em va acabar d’entristir veure al telenotícies nacional un parell de senyores, l'una afirmant que a Manresa feia por circular a partir de les 8 del vespre i l'altra, del tot forassenyada, afirmant que de nit a la ciutat hi havia jovent passejant amb catanes.  

L'endemà, dimecres 2 de setembre, al minut de silenci a la plaça major l’alcalde encara demanava no utilitzar la tragèdia per extreure'n rendiment polític ni estigmatitzar cap col·lectiu i afirmava, emfàtic, que «qui la fa la paga». Però al vespre una manifestació amb 700 persones acabava a la mateixa plaça Major demanant precisament la seva dimissió. Anònimament també, al final s'hi desplegava una pancarta on al costat de la imatge de sor Lucía Caram es veia Marc Aloy, tots dos acusats de ser els responsables d'aquella tragèdia. 

Poca estona més tard, en marxa silenciosa convocada per l’associació de veïns de les Escodines i sota el lema «Junts fem barri», vora un miler de persones rebutjàvem la violència i expressàvem el nostre dol. Va ser l'única on vaig participar i, pel primer cop en aquells dies frenètics, vaig recuperar la confiança amb els meus veïns i conciutadans. Perquè hi va haver més manifestacions però, sobretot, vam conviure amb un allau de missatges a les xarxes socials alimentant amb insults i tergiversacions qualsevol possibilitat o espai de reflexió. També vaig llegir articles que no puc compartir de cap manera, encara que els subscriguin persones que tinc per amigues. 

«Quina mania tenim d’assenyalar, de buscar culpables ràpids i d’enfonsar-los públicament protegidets per la brillantor d’una pantalla. Quin és el propòsit? Volen un món més ben construït a base de mala hòstia, falta d’enginy i mentides? Des de quan la pau s’aconsegueix amb malvolença i antipatia?»

Maria Gallofré, La miserable recerca de likes. Regió 7, 06/09/26

Quan estem disgustats, empipats o enrabiats ens costa rumiar. Ens agradaria que allò no hagués passat, ens agradaria trobar els culpables, ens agradaria resoldre aquell i tots els maldecaps que ens trasbalsen... Però això no és fàcil ni ràpid ni mai immediat: ens cal compartir el dolor, ens cal reflexionar plegats, ens cal un punt d'empatia per superar el tràngol. I tot això no funciona si es vol fer des d'apriorismes o distorsions com les que, sortosament, es van denunciar des de Moviment Popular: no hi ha una Manresa «postapocalíptica, ultraviolenta, on no es pot ni caminar de nit». Hi molta gent empobrida, sí, i hi ha molta gent que pateix pel seu futur, independentment del seu orígen.

«Però en els temps que corren, hi ha qui assimila diferents a delinqüents, construint relats simplificats, a base de mentides que els fan responsables de tots els mals de la nostra societat. I el que era compassió s’ha transformat en ira. I aquesta ira instrumentalitzada, pot fer molt mal, anul·lant la fraternitat, la solidaritat, allò que ens fa sentir orgullosos de ser persones, que quan cal ens aboquem a ajudar els supervivents d’una inundació.»

Rufí Cerdan, Ni un pas enrere. Regió7, 09/09/26

Al capdavall arriba l'octubre, l'horitzó electoral és més proper i els estirabots es multiplicaran. Però espero que en Marc Aloy o sor Lucía Caram continuaran treballant per la ciutat, talment ho espero de moltes altres persones a les que tinc per intel·ligents, sensates i disposades a arromangar-se generosament davant dels problemes. Que no sempre l'encerten, és clar, perquè ningú no es perfecte. Però que se senten compromeses a construir ciutadania. Pensin com pensin, votin com votin, resin o no resin. Construir ciutadania, sí. Un dels textos més serens i afortunats d'aquest setembre, de Josep Ramon Mora:

Els manresans i manresanes hem viscut moments d’intensa commoció, ràbia, preocupació i, fins i tot, por amb la mort d’un conciutadà a mans d’un menor. En aquesta dolorosa circumstància han fet acte de presència els profetes de la decadència, els catastrofistes hiperventilats que intenten convertir els problemes i reptes de convivència en palanques per afavorir opcions polítiques autoritàries i profeixistes.

 Però allò que prediquen no és el camí per on es troben les solucions. El camí és construir ciutadania. Construir ciutadania és, abans que res, aprendre a mirar l’altre com a legítim. No com un obstacle, no com una amenaça, sinó com algú amb qui compartim espai, institucions i futur. La ciutadania neix quan acceptem que la diversitat no és un problema a resoldre, sinó una riquesa a gestionar amb intel·ligència i respecte.

 Implica drets que ens protegeixen, sí, però també responsabilitats que ens vinculen: informar-nos amb rigor, participar en els debats públics, cuidar els espais comuns, exigir transparència i practicar la convivència democràtica. La ciutadania és una obra coral: ningú la pot sostenir sol.

En moments de polarització, quan les identitats es tornen rígides i els discursos s’escurcen fins a convertir-se en eslògans, construir ciutadania significa recuperar la complexitat. Tornar a escoltar. Tornar a preguntar. Tornar a dubtar. És en el dubte —i no en la certesa absoluta— on la democràcia respira.

 També vol dir reforçar els espais compartits: escoles que eduquen en el diàleg, mitjans que contrasten, institucions que arbitren amb equitat, associacions que creen comunitat. Aquests espais són els tallafocs que impedeixen que el conflicte polític es converteixi en fractura social.

Construir ciutadania és, en el fons, un acte d’esperança. És creure que, malgrat les tensions, podem imaginar un futur comú. Que la democràcia no és només votar, sinó aprendre a viure junts. Que la discrepància no és el final del camí, sinó el seu inici.

 La ciutadania es fa quan decidim que la ciutat que compartim val més que les diferències que ens separen.

Josep Ramon Mora, Construir ciutadania, Regió7, 22/09/26

Una entrevista al Magic Pol

A vegades a la redacció d'El Pou de la gallina treballem en règim de cooperació. Aquest estiu mateix, i aprofitant que aquest setembre a Manresa se celebraria el Festival Màgic, vam preparar un número dedicat a la màgia manresana. El patchwork d'entrevistes el coordinava en Carles Claret, i jo em vaig oferir a fer-la al Magic Pol —sí, sí, el nom artístic sense accent! El cas és que en Pol Serra, que és qui encarna el Magic Pol, em va atendre a finals de juliol tan bé, i amb tantes facilitats, que vam acabar per plantejar-nos de fer la portada amb ell mateix poics dies després. D'aquesta segona trobada, amb Enric Casas com a fotògraf, encara en tinc millor regust perquè vam poder triar-li vestit i escenari, i la paciència del Pol —i la traça de l'Enric— ens va permetre una imatge amb força per a la portada. Posats a fer, l'home me n'envia una per al meu àlbum particular. Gràcies! I bé, pel que fa a l'entrevista, va passar per la centrifugadora del tema del mes, és clar, al costat de d'altres sis més. Però el text original el conservaré a la carpeta de retalls d'aquest blog. I a tots els implicats, només puc dir que moltes gràcies: demà serà el Festival i compto que el seu èxit es pot donar per garantit!  

Magic Pol - Pol Serra (Manresa, 1999)

 

Magic Pol és un artista de tot just 26 anys però d’una trajectòria fecunda. La màgia és la seva dèria i n’ha sabut fer la seva professió també. Quan fem l’entrevista acaba d’arribar de Londres, on ha vist fins a vuit musicals en quatre dies. Membre de l’Associació Màgia central Catalunya i també del Galliner, de petit li feia molta vergonya actuar però avui, dalt d’un escenari, es transforma per emocionar al seu públic. Però també sap implicar-se: el proper 26 de setembre el trobareu absolutament compromès al VII Festival màgic de Manresa. 

 

Els orígens

«Ningú de la meva família és artista, i no sé com em va venir aquesta passió. Jo feia música a l’Esclat i tenia certa habilitat de mans gràcies el piano, però no hi havia cap tradició familiar. M’agradava la màgia, sí, i sempre agrairé als meu avis que quan tenia vuit anys em portessin a la botiga El rei de la màgia, a Barcelona: aquell dia vaig saber que seria mag».

 

«Em va agafar molt fort. Recordo que els meus pares em demanaven que aturés la passió en període d’exàmens. La meva àvia, per tranquil·litzar-los, va predir amb tot l’afecte que “quan siguis adolescent deixaràs de fer tonteries”. Però no va ser així, i ara ja fa sis anys que soc professional»

«Vaig estudiar l’ESO a l’institut Lacetània i vaig fer el batxillerat artístic al Peguera però no pas l’escènic sinó el plàstic perquè la veritat és que jo m’ho passava malament actuant. De petit havia fet de Rovelló als Pastorets de l’escola i en tinc molt mal record. De manera que després vaig fer un cicle superior de Disseny gràfic i un màster universitari també de disseny que em van permetre fer-me jo mateix els cartells als primers temps. A més a més, aleshores encara no hi havia cap escola de màgia, i va ser tot autoaprenentatge, aprofitant els recursos de Youtube. Des que vaig començar com un crio fins ara diria que he fet un bon trajecte».

La professionalitat

«Ja fa anys que soc autònom, i ara en fa dos que vam crear Èpic, una societat limitada. Però és que ja en fa quinze que feia màgia! Des dels primers casaments i comunions, quan havia de fer de mag i d’animador infantil, vaig anar guanyant seguretat. Els agrairé sempre! Em deixaven la canalla i els pares deien que ja tornarien al cap de dues hores... Això sí, l’endemà em feien arribar textos d’agraïment. Ha estat al cap dels anys que puc fer festivals i treballar en teatres i festes majors. No em puc queixar!».

«Entre mags hi ha bon rotllo, som com una secta, i amb en Lari concretament fins i tot col·laboro a la casa dels Àngels, a Castellserà, i faig aquells passis que el seu ajudant, el Cristian, no pot fer. El Lari va ser el meu primer referent i em sento afortunat de totes les estones que hem passat plegats!».

 

«Ara triomfa el el Mago Pop, I s’ha de ser molt bo per quedar-se dos teatres a Barcelona i dos més als Estats Units! Jo li tinc molta admiracio. Això sí, ell fa màgia moderna, que per això ja surt amb una xupa de pell… jo sóc més d’anar amb levita! I es clar, la canalla que puja tots fan de minipops com jo al començament feia de minilari».

 

«Aquest setembre vull obrir una escola de màgia el mateix local on tinc tots els trastos perquè la canalla pugui aprendre a fer màgia amb mi. Aula màgica. Per ensenyar-hi jo o bé d’altra gent que vagi rodant, un dia una classe s’hi apuntaran 20 persones I serà fantàstic, un altre cop serà un cap de setmana sense actuacions, doncs vinga, una trobada per la gent vingui aprendre. Fins ara hem fet proves amb amics i ha funcionat molt bé!»

 

APOLO 21, una anada d’olla

«Ara hauria de dir que entreno molt però quan tens actuacions vas més atrapat. De fet actuar és entrenar: ahir vaig actuar i demà hi torno amb l’espectacle Polifacètic, que és una hora perquè tothom s’ho passi bé, amb hits musicals. Però l’agost ja me l’agafo de festa per preparar sis hores diàries el nou espectacle que estrenem el setembre a Figueres. És l’Apolo 21, la història d’un astronauta».

 

«Per ser exactes, Apolo 21 va sorgir després de la pandèmia, el gener de 2021, quan ningú podia pujar a un escenari i calia pensar en una altra cosa per al Campi qui jugui que es va fer a l’Anònima. Jo em sentia com si fos sol a l’espai i a partir d’aquí surt la broma d’Apolo 21. Com que encara avui la gent em demanava si no el tornaria a fer, vaig decidir recuperar-lo… La voluntat inicial era disposar d’un espectacle més econòmic però al final se’ns n’ha anat l’olla I tot s’ha fet gran: hi ha molt de fum, quatre canvis de vestuari i fins I tot una lluna de dos metres! Arribarà a Manresa el 19 de març de l’any vinent, en la nova temporada de Platea Jove».

La Manresa dels mags

«El 2015 hi va haver un boom de mags a Manresa, teníem un local a les Escodines gràcies a l’existència de l’Associació Màgia Central Catalunya. Ens hi reuníem l’últim divendres de cada mes i vam arribar a aplegar-nos-hi fins a cinquanta mags! Venia gent d’Osona, del Maresme... de tot arreu. Fèiem xerrades, fèiem trucs, i vam tenir visites importants com ara Henry Evans, el mentalista Anthony Blake o el màgic Andreu. Tots ells van passar per les Escodines! Ara mateix, però, el que no estudia és que treballa, i cadascú té una dedicació diferent, de manera que costa més que ens trobem. I així com jo m’he quedat amb la part més artística, hi ha d’altres mags manresans que combinen la seva vida laboral amb la màgia».

«En Pere Rafart és un altre mag, solsoní, amb qui coincideixo sovint. Parlem d’un mag que va guanyar un primer premi al mundial de cartomàgia a Corea. Un títol que quatre anys després va revalidar a Quebec. És un campió, que va agafar el relleu d’El rei de la màgia, i ara és ell qui porta l’establiment de Barcelona. El Pere també organitza un festival a Solsona com ho fa el mag Pota —Jordi Pota— a Tona o jo mateix, a Manresa».

El Festival Màgic de Manresa

«Aquest any farem la setena edició del festival. Els primers cinc anys van ser fruit de l’Associació Màgia Central de Catalunya, i jo era un soci més però es va parar el 2020 amb la pandèmia i durant sis anys no es va fer. Per això un dia vaig trucar el president de l’Associació per recuperar-ho amb el suport de la nostra SL, Èpic. El festival doncs és de l’Associació Màgia Central Catalunya i nosaltres fa dos anys que des d’Èpic hi posem l’energia per tirar endavant.

Es tracta de tot un dia, 24 hores de màgia perquè a partir dels tres anys I des de les 10 del matí puguis gaudir de la màgia. Amb tallers a la Crica, contes a la biblioteca del Casino amb Gneis Mag… Tot gratuït però tot amb  reserva anticipada. I el dia continua a quarts d’una amb e

Sabanni, mag I pallsso, en un espectacle dirigit per Txema Muñoz que si aquest any no ens pot acompanyar —és actuant a Canàries— espero que hi sigui el 2027! A la tarda hi haurà una actuació en directe de Fèlix Brunet, amb Bicicadabra i al vespre, al Teatre Conservatori, la gala del festival. Durant una hora i mitja, serem l’epicentre internacional de l’il·lusionisme amb artistes com el barceloní Carlitos, Premi Nacional de Màgia General 2025 o, vinguts de Madrid, les propostes visuals d’Amelie i la màgia còmica de Jaime Figueroa, i també les grans iŀlusions del duet format per Javi Cruz i Anahí, arribats des de Màlaga. Serà un gran festival i, per acabar-lo, encara farem una sessió de màgia golfa al Frankfurt Xavi, amb Peresonal, de Pere Rafart!»

 

Patidor

«Mai m’hagués imaginat aquesta moguda, i quan veig tot el que ha passat estic molt content.

El 2023 vaig treure el meu primer llibre i va ser un dels 10 més venuts aquell sant Jordi a Manresa, una barbaritat. Ara que també estic fent diverses funcions als CaixaForum / CosmoCaixa, sovint em trobo amb canalla que em reconeix per El llibre dels impolssibles».

 

«Diuen que he tingut molta sort però he hagut de treballar molt, eh? Sóc molt patidor I tot ho repasso un cop I un altre! I al cap dels anys m’ha passat de tot, des d’actuar a presons —i demostrar que les 52 cartes que havien entrat tornaven a sortir amb mi, una per una. O una senyora que es va posar de part a mig espectacIe! I m’encantarà actuar a la Festa Major de Manresa, amb un campus de màgia al Museu de l’Aigua, i a la Festa Major alternativa amb Polifacètic, per al vespre familiar».

Suggeriments de destacats:
“Quan els meus avis em va dur a El rei de la màgia vaig saber que seria mag”
“El mag Lari va ser el meu primer referent”

“El setembre estreno Apolo XXI a Figueres, i el març de 2027 serà a Manresa”

“Des que vaig començar com un crio fins ara em penso que he fet un bon trajecte”

Qui no coneix Marta Bitriu?

Aquest mes de setembre El Pou de la gallina parla de màgia, de la màgia de Manresa. No és pas un homenatge a l'equip de govern municipal sinó la presentació d'un tou de mags i il·lusionistes que han crescut a la nostra ciutat fins a fer-ne un referent que tindrà el punt àlgid els propers dies, amb el setè Festival Màgic. Amb menys màgia, però molta fe, al capdavall de la revista hi trobareu Marta Bitriu, una apassionada de la genealogia i dibuixant a temps lliure. Si encara no la coneixíeu no us la perdeu! 

Marta Bitriu,
art i genealogia de bona fe

Diguem-ho només començar: Marta Bitriu Comallonga va néixer a Artés, el gener de 1976. Als que us agrada filar prim ara direu que no és manresana, però és a Manresa que la coneix tothom perquè la Marta —dibuixant i també genealogista— és la responsable del despatx del Casal de l’Església a Manresa, i aviat farà 25 anys que hi treballa cada dia de cada dia. Filla del Pere i la Teresa, i al costat del seu germà més petit, va passar una infantesa plàcida a cavall de la família, l’escola i el mijac. Fins que als deu anys un accident canviarà per sempre la seva visió de la vida: el juny de 1986 la va atropellar un cotxe al mig del poble, «un cotxe que corria massa quan jo creuava per on no tocava. Va ser terrible». Se’n va sortir al preu de créixer de cop: «Va ser com si aquell dia jo hagués tornat a néixer!». Hospitalitzada a Sant Pau, a Barcelona, la Marta va contemplar amb dolor durant un mes llarg com els nens de la seva vora es morien, «el Jordi de sis anys, el Miquel que en tenia onze, la Raquel de catorze o el Roger, que només tenia mig any… encara ara hi penso i em sap greu». Definitivament en surt més madura i reflexiva. Farà el BUP al nou institut d’Artés i arrodonirà la secundària al Lluís de Peguera per fer el batxillerat artístic. En paral·lel, des de petita la passió pel dibuix i la història canalitzen les seves inquietuds. Al costat de la seva tieta Mercè, que és pintora, la Marta conserva també el record de la Pilarín Bayés que anava gairebé cada curs a la seva escola. «Jo desitjava arribar a dibuixar com ella! Potser per això des dels deu anys que faig ninots». Uns ninots alegres, positius, que durant la pandèmia de 2020 il·lustraven cada dia un dibuix que feia córrer per les xarxes entre amics. I encara abans, no van faltar els dibuixos per als independentistes empresonats, «almenys un dibuix per a cadascun, un cop al mes!». Puigdemont, Rull, Junqueras, Forcadell, Bassa o Cuixart. «I Jordi Turull amb qui encara ens escrivim!». L'apassiona la història també. «La meva àvia Caterina, que vivia amb nosaltres, moltes tardes reunia una tertúlia d’amigues parlant d’històries familiars, properes, però que eren la vivència de la nostra història col·lectiva i, a mi, em captivaven». Amb tot aquest bagatge, la Marta va estudiar Història de l’Art a la UAB i després va procurar-se el Curs d’Aptitud Pedagògica per dedicar-se a la docència. «Vaig fer les pràctiques a l’institut Lacetània amb en Jaume Sala, i em van sortir algunes substitucions. També vaig fer moltes classes de repàs. Però no acaba de trobar-m’hi. Fins i tot vaig provar de treballar en un restaurant!». I és aleshores que el 2002 va arribar al Casal de l’Església. La seva feina l’ocupa tot el dia, en horari partit —«al migdia és el meu temps per dibuixar!». Porta l’administració del Casal així com l’arxiu parroquial de tot Manresa que ha quedat centralitzat allà, i diu que li agrada molt combinar la recerca d’arxiu amb el tracte amb persones, «preparant els papers dels casaments, la catequesi, la venda a la llibreria, la inscripció als cursos…». Però la síntesi de tot plegat són els seus arbres genealògics que investiga i dibuixa en dimesions colossals. N’ha fet per encàrrec però, sobretot, destaquen els familiars. «Amb l'arbre dels Bitriu arribo a 1670, des de Solsona, Tiurana, la Torre de Rialb i Freixenet, on va néixer el meu besavi que és qui s’estableix Artés i es casa amb Isabel Casanova. I pel que fa als Comallonga, la línia materna, arribo fins a 1280! Dels Ignacio m'he quedat a 1800… Ara estic fent els Canudes i els Casas» Molts segles d’història que ara també voldria redactar sobre paper: «em queda escriure la història de la casa de pagès familiar». Mentrestant, tan tímida com incansable, va i ve cada dia fins al Casal amb la fe posada en un món millor. I somriu.

Animals inexpressius, de Xavier Mas Craviotto

Si hagués de trobar alguna cosa bona en aquest meu mes d'agost seria la lectura d'Animals inexpressius, de Xavier Mas Craviotto. Tota aquesta calor —tanta humitat, i aquest aire que no passa— m'ha acompanyat a cada història, i me n'ha permès una lectura lenta i reposada, tot i la tensió constant que conté cada relat. Diria, doncs, que m'ha agradat molt, que m'ha regirat més d'una vegada, fins al punt que no les recomanaria mai llegir d'una tirada. Un munt de morts, o de morts en vida, una col·lecció de tragèdies quotidianes que no acaben de resoldre's sinó que queden obertes a la consideració del lector. Una barbaritat: abocar-se un cop i un altre a l'abisme de les pulsions humanes i sentir-ne el vertigen de reconèixer-les. Tan bèstia com preciós —i per ser francs, que jo he gaudit sempre sota l'aire condicionat. Com que de seguida notareu que el llibre té grapa, en transcric el principi amb un fragment de "La nit atrapada dins el retrovisor" que s'obre amb una cita de Faulkner: 

'Because always,' he thinks, 'when anything gets to be a habit, it also manages to get a right good distance away from truth and fact.'

«Perquè sempre», pensa, «quan una cosa esdevé un hàbit, també aconsegueix allunyar-se considerablement de la veritat i dels fets.»

 

William Faulkner, Light in August

  

4.23 H

La nit atrapada dins el retrovisor, el retrovisor com una gàbia. La nit dins el mirall, dura i compacta. Tot el negre comprimit dins el vidre fred i llis, com si volgués rebentar-lo. Tan comprimit que la nit podria ser sòlida. Tan sòlida que podria tocar-se amb les mans. Tindria una textura estranyament indesxifrable, grumollosa, amb rugositats i protuberàncies i nusos fets de foscor coagulada. El cotxe entoma els revolts amb els pneumàtics durs i calents. El cotxe minúscul encès dins la nit vastíssima. Els arbres són alts i foscos. El silenci del món es fa ample dins del bosc, flota amb una ingravidesa creixent, s'expandeix invisible i veloç com s'expandeixen les ones sonores. Però els gemecs del motor l'estrien. El silenci ferit de sons. Els sons com forats. Els forats com boques minúscules. uts

   El Jaume canvia de marxa amb un gest brusc i es mira la Mònica. La Mònica, al seient del copilot, clava els ulls engroguits al quitrà, matusserament il·luminat pels fars del cotxe. La llum, quieta i mòbil alhora, li fa reflexos geomètrics a les còrnies. Hexàgons, pentàgons i quadrats.

Encreua les mans damunt la falda i sospira amb una ràbia arrossegada. L'aire aspre li frega la faringe gastada de fumar i, com obturat, li surt pel nas i per la boca en ràfegues irregulars i tremoloses.

   —Fes el favor de mirar endavant.

   El Jaume obeeix dòcilment i es mira la carretera. Juga a imaginar-se la carretera vista des de dalt per no pensar en la Mònica, al seu costat, inoportunament sòlida i real Enutjosament corpòria. Insuportablement material. La Mònica, ocupant espai al vehicle. Ocupant espai al món. Juga a imaginar-se el món des de dalt perquè tot es faci petit i insignificant; una visió zenital on tot, en la seva irrellevància, s'entrecreui i es confongui; un angle prou allunyat de les coses perquè la carretera fosca es faci indestriable del bosc i del cel i de les pedres i de la muntanya, tot igual de tan negre. I el cotxe com una lluerna, avançant implacablement, una lluerna petita i brillant com un ull de sargantana. El cotxe petitíssim amb la Mònica encara més petita a dintre. Esquifida. Nímia. Irrisòria i ridícula. Tan irrellevant que podria desaparèixer. Podrien desaparèixer alhora, el cotxe i ella, engolits per tot aquell negre, i el món de sobte seria un lloc amb més aire (...)

Després de "La nit atrapada dins el retrovisor" hi ha encara nou relats més, tots ells molt i molt bons. En el meu cas, i pel pur plaer de tenir-los a l'abast, transcric encara tres fragments de "Dona buida", el darrer de tots ells, amb les seves Notes per a una novel·la.  

(...) la seva novel·la no podia parafrasejar-se, no podia explicar-se amb unes altres paraules. La seva novella eren les paraules que havia triat. I no estava disposada a canviar aquelles paraules per unes altres, a simplificar-la, a reduir el llibre a una simple línia argumental més o menys resumida, perquè el seu llibre era moltes altres coses, i sempre havia odiat aquella pregunta que fa la gent quan els dius que estàs escrivint una novella. I de què va? I de què va? No, no volia resumir-li l'argument. No volia esbossar-li la trama. D'entrada, perquè hauria semblat molt menys complexa i molt menys important del que ella sentia que era. I en segon lloc, perquè no volia que ell se'n fes una imatge equivocada. No volia que pensés que era una novella simple i ingènua.

(...)

 

Totes aquelles paraules que li semblaven tan importants i valuoses mentre les escrivia, quan se les tornava a mirar passat un temps havien quedat convertides en despulles, en esguerros, en cadàvers. Com una fruita que algú hagués oblidat en un racó de la nevera. I s'adonava de fins a quin punt el temps lleva transcendència a les paraules que un ha escrit, fins a quin punt la distància pot ser l'enemiga més ferotge de l'eufòria creativa o la còmplice més perversa de la mediocritat.

(...)

Era com si les persones que havien viscut en aquella casa haguessin hagut de marxar de seguida. Com si, fugint d'alguna desgràcia, no haguessin tingut temps d'endur-se les seves coses. A sobre de la taula hi havia un bol amb fruita i, al costat del sofà, les joguines d'un nen. En una postada encara hi havia un retrat de la família. Eren en un camp verd. La mare, el pare, el fill i la filla, somrient a la càmera. El dia que van arribar van dedicar-lo a ficar totes aquelles pertinences alienes en caixes. Quan van acabar, no van saber què fer-ne, i les van tenir apilades una bona temporada a l'entrada perquè els feia pena llençar-les. Totes aquelles coses tenien significats, desfer-se'n hauria suposat reduir quatre vides al buit més absolut, fer que aquelles persones no haguessin existit mai. Hauria estat com matar-les».