Sam Abrams, vindicació d'Amat-Piniella

 

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de gener, a El Pou de la gallina: una crònica de la presentació de Sam Abrams, amb l'editor Jaume Huch, de la reedició de Les llunyanies a càrrec d'Edicions de l'Albí.

Sam Abrams, 

vindicació d'Amat-Piniella

 

Sam Abrams va ser a l’Espai Òmnium  el dimecres 26 de novembre per tal de presentar, al costat de Jaume Huch d’Edicions de l’Albí, la reedició de Les Llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946),de Joaquim Amat-Piniella. Abrams —Donald Samuel Abrams, Virgínia, 1952— és crític literari, professor i traductor, a més a més de poeta i assagista. Català d’adopció, fa més de cinquanta anys que va venir a estudiar Filologia Hispànica a la UAB. Aleshores va descobrir la literatura catalana, i d’aquella feta va decidir quedar-se la país. Per acabar-ho d’arrodonir, direm també que sempre ha gastat una independència de criteri gens corrent, compromès com se sent amb la recerca de l’excel·lència. Ras i curt: les engalta de dret, i la seva presència ja garanteix l’interès d’una vetllada. «Vivim un moment de crisi total, amb efectes econòmics, polítics i culturals. Un canvi d’era, la transició des de la post-modernitat a la post-post-modernitat». Encara més, l’home jutja la post-modernitat com una autèntica debacle, una crisi de valors que només genera dubte, incertesa, por i ansietat enmig de notícies falses i violència, verbal i física. «I el resultat és la residualització de les humanitats, amb la universitat a la inòpia i una esquerra en plena deriva economicista». Abrams s’alça aleshores contra el presentisme i amb la vehemència que fa el cas, reclama el cànon literari català. «Com és que no s’ha traduït Solitud a totes les llengües?  O Vida privada!». I afegeix: «Com és que els ajuts públics no van a les obres que valen la pena sinó a best-sellers?». I amb tot ens fa percebre «llumetes d’esperança» que poden revertir aquesta realitat. Cita editorials com Adesiara, Comanegra, Barcino, i elogia la tasca de l’Albí «...que permet redefinir la figura i obra d’Amat». No li falta ambició, i troba a faltar les seves obres de teatre, recollir les col·laboracions en premsa, la correspondència  i una bona biografia. Fet i fet, l’estudi de la seva obra, perquè «no és home d’una sola obra». I és que si Amat va ser un molt bon novel·lista, com a poesia no era pas marginal, «però en aquest país tenim mania a la gent que és capaç de fer més bé d’una cosa!». Al capdavall, jutja els 71 poemes de Les llunyanies d’itinerari vital que, des del títol — els 2000 km de Mauthausen a Manresa—  ens parlen de la humanitat i la inhumanitat. I s’anticipen al dia que la gent negarà els camps d’extermini. «Doncs bé, això ja ha passat —rebla Abrams amb ulls espurnejants— i per tal que ningú pugi negar mai l’existència d’aquell crim, jo els editaria tots dos junts: Les llunyanies i KL Reich es reclamen mútuament!».

Qui no coneix Rosa Barreda?

Aquest mes de gener a El Pou de la gallina s'hi parla de Harry Potter en termes de generació, amb una portada que també signa Maria Picassó, companya al «Qui no coneix...» en la seva condició d'il·lustradora genial. La Maria és una col·laboradora fèrtil i entusiasta de la revista, i amb ella aquest primer mes de 2026 hi presentem a Rosa Barreda. La vida i la bossa! O les bosses, que n'ha cosides per milers... Si no la recordeu, llegiu, que de seguida us ha de sonar.

Rosa Barreda,
retalls de vida recosits

Rosa Barreda i Abel és nascuda de 1983, a Manresa, aleshores que el carrer Balmes era als límits de la ciutat. Els seus pares, el Jaume i la Carme, ja era gent de taller i artesania, que si l’un era mecànic, l’altra es dedicava al tèxtil. Darrera de tres germans, la Rosa va passar pel Pius, va estudiar Història de l’art i, després de llicenciar-se’n, encara va començar a fer Història. «Recordo que quan vaig enllestir el batxillerat amb la meva germana gran, la Sole, vam fer un viatge a Florència. Va ser una epifania... El goig de l’estètica, el desig de mirar!» Però en realitat no se sentia cridada a la recerca ni tampoc per la docència. I abans d’acabar la universitat ja va encetar el seu trajecte laboral al departament tèxtil de Carrefour per passar a l’Abacus i, encara, al bus turístic. Entremig, l’experiència d’un pla ocupacional per plantejar la museologia del Museu d’Artés. Decididament no s’hi troba, i aterrarà un bon grapat d’anys al supermercat Condis del carrer de sant Cristòfol. «Aquells anys vaig fer de tot! Treballava per viure amb independència i passar-me-la bé, per viatjar, per sopar quan volia fora de casa... i sobretot per disfrutar!». Però ja ha estat dit que hi ha d’haver un temps per a cada cosa i la Rosa, quan s’acosta a la trentena, nota un regust de buidor. «Tot allò ja no m’omplia i, per sort, la meva mare em va suggerir de recuperar la costura». Dit i fet, comença a prendre classes de patronatge amb la Núria Batlló, a Navàs, on tenia escola de costura. «I va ser un redescobriment. m’hi vaig abocar del tot, que és la manera de viure que recomano. Implicar-se molt en allò que facis! Suposo que soc una sacrificada...». El cas és que en el seu pas pel supermercat ha anat perdent la timidesa a canvi d’un punt de desvergonyiment i, envalentida, l’any 2015 plega, compatibilitza l’atur i es fa autònoma. «I encara avui cuso i m’encanta cosir, perquè les possibilitats creatives són infinites. No deixes mai d’aprendre i fins et permet l’evasió. Una meravella!». Això sí, la Rosa s’ha especialitzat a fer bosses i bossetes, «i la meva professora de costura encara avui no es creu que treballo sense patrons!». Tot un caràcter, si de primer treballava a casa mateix, des de fa dos anys participa del projecte municipal d’artesania Artífex que li permet tenir un espai al local de la plana de l’Om per al seu taller, Amacdhistèria. «Al principi no m’hi volia presentar, ja m’anava bé treballar des de casa, però al final vaig fer el pas i n’estic molt contenta!» Superada l’època d’anar a fires i firetes, avui els seus treballs són presents a botigues d’arreu de Catalunya —i fins més enllà i tot. Però a ella el que més li agrada és cosir i cosir, sumar retalls i pedaços, que són retalls de vida. Cosir i vendre a la plana de l’Om, al costat de la Marta Camps —joieria de pedres— i del taller ocupacional d’Ampans, lligat amb el restaurant el Canonge. «I sé que això té un sostre de quatre o cinc anys, però aleshores ja rumiaré per on les enfilo» Resolta i positiva, encara us afegeix: «Al capdavall estic contenta —i és bo estar content, perquè totes les opcions són vàlides i tots fem el que podem». I és que la Rosa us encomana una bona dosi d’optimisme i, si us vaga, us la posa en una bossa acolorida per tal d’encarar aquest any que comencem amb tot l’entusiasme.

L'amor venia amb taxi, una Cubana familiar

Divendres vaig anar al Romea, a veure La Cubana. Un regal de Nadal per un títol que en el meu cas no és neutre: L'amor venia amb taxi. Després dels Pastorets d'en Folch i Torres és l'obra de teatre que més vegades he vist, una dotzena llarga, assajos al marge! I és que L'amor venia amb taxi, de Rafael Anglada, va ser un clàssic del teatre parroquial i jo el vaig veure escenificar al teatre de la parròquia la Sagrada Família, de Manresa, exactament com al nou muntatge de La Cubana: després de L'Heureu i la forastera! 

L'amor venia amb taxi va ser un èxit grandiós i el grup on actuaven els nostres pares el van portar a Vic, a Fonollosa, a Castellbell i el Vilar i tot... Després va venir Rajadell i tornem-hi: L'amor venia amb taxi, pas previ a reptes majúsculs com seria Terra baixa. Anys a venir, encara el tornaria a veure al teatre de l'associació de veïns! Per això, al Romea, em va semblar reconèixer els meus pares i els amics dels meus pares en aquells assaigs que el meu germà i jo seguíem quan no hi havia alternativa —ens adormíem a la butaca! Amb els Albàs, els Cortina, amb el Joan Prat de l'estanc... I, no cal dir-ho, amb vuit o deu anys mai li vam acabar de trobar la gràcia.

I de gràcia en tenia. La primera, que tots aquells matrimonis de la Sagrada Família es trobaven no només per assajar sinó per xerrar, per riure, per emprenyar-se i tot. Però es trobaven. I van ser sense voler-ho la llavor del cau i després de l'associació de veïns, quan la parròquia va deixar de ser el pal de paller del barri. I encara més, aquell teatre era una injecció de voluntat artística que esbandia complexos o moderava ambicions. I en tercer lloc, era teatre en català, que aleshores era una decisió important. Fer teatre, fer-lo en català, i fer-lo per passar-s'ho bé.    

La versió que presenta La Cubana no és l'obra de Rafel Anglada precisament sinó el seu assaig, que durant mes de mig any acupa aquells actors aficionats cada dimarts al vespre en un imaginari centre parroquial Nostra Senyora de la Llum. Bru-tal! L'exhibició de recursos i vesturari en format musical fan de l'espectacle una veritable delícia, amb un ritme trepidant. Al final de cada passi tota la companyia ha d'acabar baldada! Jo hi reconeixia el meu pare però molt especialment ma mare en la Loreto, en el paper de la vídua Rosselló. Com la Loreto, la nostra mare es va morir convençuda que el seu millor mèrit teatral era fer riure al públic, i fer-lo riure bon punt apareixia a l'escenari. Va treure de polleguera molts directors, però ella no hi podia fer més. I a més a més, és que la gent reia!

Però hi ha un darrer aspecte que no voldria passar per alt. Quan el setembre de l'any passat en Joan Barbé va parlar de L'amor venia amb taxi a Regió-7 hi va recalcar l'homenatge «a totes les dones i homes que des de l’esforç, el compromís, la vocació i la dedicació, han format part d’aquest teatre que ha enriquit el teixit cultural del país». I és aleshores que el Joan Barbé, remarcant la condició de Manresa com a ciutat de teatre, va recordar que pocs dies abans havíem acomiadat la Lola Monrós «una de les actrius més veteranes, vitals, estimades i aplaudides, de l’escena de casa nostra». Doncs el cas és que amb la Lola —la Lola i el Tavi— érem veïns d'escala i ells, molt per sobre l'elenc parroquial, actuaven a la primera divisió manresana, als Carlins. Patidora de mena, la Lola a cada paper hi posava tot el seu art i coneixement, i mai va entendre la barra de la nostra mare, la incapacitat o renúncia a aprendre's bé el paper o la perpètua necessitat de fer el pallasso, literalment. Sigui com sigui, la Lola i la Pepita van envellir plegades, i en conservo el record tot just fa deu o dotze anys fent Genis canviats, també amb en Joan Cirera, al local de la Vinyeta, encara al barri. Avui tots tres ja ens han deixat.

Fer teatre, i fer-ne fer. Ho he viscut i ho he celebrat. I per això aquest divendres, al Romea, em va semblar un espectacle brillant i també tendre. No pas nostàlgic sinó —no és poca cosa— capaç de valorar una època passada amb un missatge que encara és del tot vigent: val la pena el teatre. I fer-ne, és una font de salut en tots els aspectes. Si a sobre hi ha talent, música i uns quants recursos... no us ho perdeu! Un veritable homenatge al teatre d'aficionats de Catalunya. Aneu al Romea —al Kursaal no poden pas venir!— i ja m'ho direu!

Encara el Joan Morros —ara amb Xavier Domènech

Després de la concessió al Joan Morros de la medalla de la ciutat de Manresa al mèrit cultural, on vaig tenir el goig i l'honor de glossar-ne l'itinerari, va venir la festa del 30è aniversari d'El Galliner. Aquell vespre al Kursaal el Joan hi va rebre una acollida multitudinària, amb parlaments i tot, i es va esmentar la meva glossa en termes elogiosos per part de Xavier Fina, l'actual director general de Promoció cultural i Biblioteques. Dic això perquè a la sortida, em vaig trobar en Xavier Domènech, primera espasa de les plomes manresanes i columnista incisiu del nostre Regió7. L'home, que no havia pogut venir el dia de l'Ajuntament, s'interessava per la glossa dels trons, i jo li vaig dir que, efectivament, no l'havia sabut veure entre el públic perquè, si hagués estat així, li tenia un fragment a punt. Un fragment que no vaig llegir —me'n vaig estalviar d'altres, per tal de provar de cenyir-me als temps disposats. En fi, que li vaig dir al Xevi que li ho faria arribar, i no voldria pas faltar al compromís, ni que sigui tardanament.

El fragment acompanyava els primers moments de Tabola, i deia això:

... és inevitable que, si hi ha en Xavier Domènech a la sala, els posi l’exemple de la nostra primera visita [amb el Joan] a Regió7 a presentar el projecte de Tabola: ens va rebre el Xevi Domènech i vam passar una estona llarga xerrant. Després de la trobada, per allò de pensar, actuar i en acabat avaluar resultats, ens vam aturar al bar Puerto Rico que era a peu de la redacció. I davant d’una coca-cola jo em devia queixar al Joan que el Xevi, al final de l’entrevista, semblava que gairebé s’ho havia inventat ell tot sol això de Tabola, aportant matisos i idees, i ponderant la iniciativa. I tu [Joan], amb molt de tacte, em vas demanar que què hi havíem anat a fer a Regió7, si a demostrar que jo era molt llest —que ja es veu que no, no que no ho fos, sinó que no és el que els volíem anar a demostrar, eh— o bé si es tractava d’obtenir una pàgina al diari avalant el projecte. L’endemà vam obtenir la pàgina sencera, i tant. I jo vaig aprendre una de les primeres lliçons de comunicació —em vindrien d'altres— al costat del Joan i, posats a dir, al costat del Xevi Domènec, periodista en majúscula d’aquesta ciutat.

La foto és del 21 de desembre, al Kursaal, i l'he trobat aquest vespre de gener. Sóc una mica un desastre amb aquestes coses! Però el text del Xevi el tenia present, i em penso que li devia, així com tota l'admiració per tot allò que escriu i —encara— per aguantar algunes de les meves intemperàncies de joventut.

Per cert, el tsunami Morros ara continua amb la recollida de signatures per la creu de sant Jordi: no s'ho perdin!

Comiat i record de Nadal

Encara que formalment el cicle de Nadal no s'acaba fins la propera Candelera —el 2 de febrer!— jo ja el dono per enllestit aquest matí glacial de Reis. M'agradarà aquest migdia trobar-nos per dinar a casa el meu germà Manel, i estirar la tarda emmandrits abans de reprendre demà el curs ordinari d'aquest any que tot just comença. De tot plegat —resolts àpats i regals— me'n queda sobretot el record dels Pastorets, que aquest desembre vam recurperar a la residència d'avis del barri, amb la Teti Canal. O la quinzena edició del Nadal al Catà, presentant als Carlins la darrera edició amb la Rosa Maria Ortega, com si jo no m'hagués jubilat encara de la secundària. I més Pastorets encara, com a públic, a Castellbell i el Vilar: els Pastorassos, episodi III, en una recreació d'Starwars que demostra la ductilitat de la cultura popular, la seva vigència transgressora i la paciència dels hereus de Folch i Torres —paciència exemplar que deu culminar en el fantàstic cercatasques Folch i birres! Però la millor manera de resoldre aquestes festes ha estat la cavalcada de Reis, a Manresa, que enguany ha excel·lit en plasticitat i entusiasme. Renovar la cavalcada  és sempre un risc i també un repte —la tradició vol que tot sembli com sempre, però que sempre sigui nou! Doncs bé, els autors se n'han sortit amb nota i els participants s'hi han abocat fins a desbordar el número de candidats a figurant. Carrosses i coreografies, també la música i el ritme, van entusiasmar l'arrancada al Pont vell. El fred i fins i tot els vint minuts de retard no va fer sinó accentuar més i més el desig de reis, dels tres reis de l'Orient —jo no en reconec cap d'altre. Àngel, carter reial, reis, paqueteria de regals i carbó. I caramels a mà, que són més agraïts, no fa mal al cap de ningú i se'n trinxen menys per terra. Què més es pot demanar? Doncs la normalitat, demano tornar a la normalitat. Desfer el pessebre, despenjar boles i llumets i menjar a poc a poc —aquesta és la pura golafreria!— els darrers torrons que han quedat a la safata. Tot això i esperar que al cap d'un any torni Nadal, un altre Nadal, per tornar a comptar-nos-hi tots si pot ser...

La foto és d'ahir, a la Residència d'avis del barri de la Sagrada Família, a Manresa. Un rei modest, no ens enganyem, però tan entranyable com tots els altres. I que cada any desvetlla emocions, per molt que semblin colgades pel pas dels anys o la desmemòria. 

Ah! I per si no ho havíeu vist: el nostre rei blanc s'assembava molt —però molt!— amb el Francesc Garcia Lafarga, àlies Xesqui!

Qui no coneix Manel Fontdevila?

Com que aquest mes de desembre la secció «Qui no coneix...» d'El Pou de la gallina arribava al número 150 em va semblar que una bona manera de commemorar l'efemèride era convidant al meu propi germà, Manel Fontdevila i Subirana, a sortir-hi. Això, és clar, si a la il·lustradora Maria Picassó també li semblava bé la idea! Com que ella va dir que i tant, ho vaig tirar endavant. Amb l'afegit que el Manel va manifestar estar més desitjós que el dibuixés la Picassó que no pas que jo expliqués la seva vida en públic. Fet i fet tothom va dir que sí, i de tot plegat —del feliç dibuix de la Maria i del text del Manel— en va quedar això:

Manel Fontdevila, 

dibuixar per transformar

A Manresa al Manel el coneix tothom, ni que sigui de referència: és el ninotaire! Però només jo puc dir que el conec des que va néixer perquè resulta que és el meu germà i, des del maig de 1965, vam créixer plegats, molts abans d’afegir-s’hi l’Oriol, el tercer de la colla... I doncs, com que aquest Qui no coneix arriba al número 150 m’ha semblat que bé em podia permetre la llicència —amb permís de la Maria Picassó!— de plantar-lo aquí. Amb ell ens vam fer grans llegint tebeos que, a casa, mai no van faltar. Vivíem sobre cal Prat, l’estanc del barri on es despatxaven tabac, segells i diaris però també, el TBO i les altres capçaleres de l’editorial Bruguera que acumulàvem i repassàvem amb deler al costat del Cavall Fort que —peatges de la catalanitat— aquest només arribava per subscripció. El fet és que llegíem i dibuixàvem per entreteniment: érem nens de pis i ens distrèiem sols, en una família sostinguda per un càndid cristianisme post-conciliar, adreçat a «canviar les coses». Tal com sona! Precisament amb aquesta voluntat, vam anar uns quants anys a Rajadell, per participar de la comunitat Llar Gandhi. I mentre els seus membres es feien tips reflexionar en reunions eternes, al Manel i a mi ens quedava a l’abast la biblioteca que incorporava tots —tots!— els àlbums de còmics que aleshores es començaven a editar en català. Amb aquest bagatge, només ens faltaven les classes de dibuix a l’estudi de la senyora Vidal. Allà el Manel va encarrilar la vocació i poc després va passar a l’estudi Esparbé: ja tenia la dèria. Dibuixava a tot arreu i de manera compulsiva. Guixava llibres, pupitres i papers... I els resultats l’acompanyaven. De seguida el van reclamar al Totxo, el butlletí veïnal, i jo també el vaig aprofitar per a tota mena de publicacions on m’embarcava. Però el cert és que el Manel dibuixava per tothom, pel cau, la residència d’avis o una escola propera; per una festa alternativa, una entitat o per tot de fanzines de la modernitat local. D’entre tots destaca el ManreSA on hi feia de tot —dibuixar, escriure i maquetar. També va passar per El Pou de la gallina amb aquell Oleguer Bisbal que encara avui dona nom als nostres premis anuals. En resum: quan va cobrar per primera vegada ja havia publicat moltíssim! I, tot plegat, encara a la primera volada: amb setze o disset anys comença a fer tres acudits setmanals per Regió 7. Ara ja no es tractava només de fer un dibuix sinó de dir alguna cosa: calia opinar. I el Manel opina a cada acudit que fa perquè, al capdavall, és un moralista contemporani colossal. Com que s’anava fent gran, se’n va anar a Barcelona per estudiar Belles Arts. I començà a publicar al Víbora, al Cairo... i també a l’Avui infantil, fins aconseguir plaça i sou digne a l’empresa d’El Jueves, una publicació que amb el temps arribarà a dirigir. Com que les noves tecnologies ja no fan imprescindible el lliurament d’originals, el Manel ha tornat a Manresa, s’aparella i es multiplica —origen feliç de La parejita— i només quan cal baixa en tren a Barcelona. Però ja hem dit que el repte era el de canviar les coses, santa innocència! El Manel s’acomiada d’El Jueves el 2014 per un acudit del rei que no li respecten, perquè es veu que del rei encara no se’n pot fer broma. I abandonant el setmanari en nom de la coherència enceta un nou capítol d’estretors econòmiques —i de noves idees: els tres anys d’Orgullo y satisfacción o el seu acudit a Público mentre va durar. I encara avui, superant trencacolls i fins els ensurts de la salut, ha arribat als seixanta anys amb els acudits al Diario.es o, cada diumenge, a l’Ara. I on cada dibuix, cada comentari, ens recorda aquell desig que diu que caldria canviar les coses. Si pot ser, sempre amb un somriure, esclar. Però de manera valenta i insubornable.

Glossa de Joan Morros, el vespre que va rebre la medalla de la ciutat al mèrit cultural

Glossa de Joan Morros Torné, que avui rep

la medalla de la ciutat al mèrit cultural

Dimarts, 16 de desembre de 2025

  

Senyor alcalde, i ex-alcaldes, regidores i regidors, president del consell comarcal, autoritats, amigues i amics:

 

Ara fa un parell de setmanes que vaig anar a casa del Joan Morros per fer un cafè i va ser aleshores que em va dir, allà, a peu dret a la cuina, de fer la glossa d’aquest vespre. Glossar, comentar, aclarir el sentit d’aquest reconeixement ciutadà que amb molt d’encert l’Ajuntament li ha concedit per unanimitat.

 

És abans que res un honor que li agraeixo sense cap mena de dubte. I per això li vaig dir de seguida que sí, que és clar. Però també vaig quedar una mica confós, conscient que és tot un compromís això de resoldre en un discurs de quinze minuts, per folgats que siguin, una trajectòria tan densa, amb l’únic avantatge d’haver-la viscut sovint molt a la vora.          «—Va, que a tu no et costarà gaire!», vas dir per animar-me. Doncs vinga, ja ho he provat, ara anem a veure si funciona.

 

Perquè el fet és que amb el Joan ens coneixem de joves —o ell em va conèixer a mi: jo no passava de ser un noi carregat de romanços que havia descobert, al final de la carretera del Pont de Vilomara, un nou establiment, la Copisteria del Bages. Ara no ve a tomb, o no hi ve gaire, però Copi-gràfic —que al final es deia així— va ser per mi una cosa sensacional. M’hi aturava sovint per fotocopiar poemes, dibuixos... i, és clar, hi vaig encomanar les publicacions d’alguna primerenca revista d’institut o, de seguida, les d’El totxo, el butlletí del barri. Jo passava, doncs, per la Copi, i generalment m’atenia el seu pare —a qui vam acabar per referir-nos com el pare Morros, no pas per cap vel·leïtat jesuítica sinó per ser precisament això, pare, el pare del Joan.

 

El cas —em distrec, sort que avui ho porto escrit!— el cas és que un dia surt ell, el Joan, a fer-me les fotocòpies, unes fotocòpies llustroses, d’un negre contrastat, que no planyia el tòner, doncs surt el Joan, i entre paper i paper em demana si coneixia Rialles, i jo devia fer que sí, i xerrant, xerrant, em demana què em semblaria si hi hagués una mena de Rialles a Manresa però adreçat a adolescents. Això i que podria estar molt bé, si alguna estona em vagava, de trobar-nos per parlar-ne. Ara no sé si aquella primera vegada a casa seva ja vam fer un cafè. Recordo la Dolors, això sí, que és qui va obrir la porta. Recordo el menjador, amb el cartell de la Pau, amb Casals, Picasso i Neruda. O aquell altre pòster que havíeu dut de la Xina, amb milers de xinesos diminuts, uniformats i entusiastes, tan diferents dels del dòmund, construint plegats una immensa presa amb l’únic suport de braços i pales...

 

Ja es pot deduir que aquell dia ens vam posar d’acord, i que vaig dir que sí —perquè sempre és millor, per poc que es pugui, dir que sí. I des d’aleshores que ens hem fet. L’aventura va ser la de Tabola i com que va anar com va anar —o va acabar com va acabar— d’aquell episodi en vam quedar estretament lligats. Amb un primer aprenentatge compartit: cultura més política no sempre dona política cultural —i a vegades, just el contrari!  Però tan se val que comencem pel començament, perquè el Joan, aleshores que ens vam conèixer, ja gastava corda de feia estona.

 

Uns apunts biogràfics

 

Nascut a Manresa el 3 de febrer de 1954, el Joan és el segon dels sis fills de Josep Maria Morros i Pujol, i Rosa Torné i Rojas, darrera la Teresa i abans de l’Assumpta, la Cinta, la Concepció i el Josep Maria. Diria que hi avui hi sou tots, i em permeto d’afegir que els vostres pares sempre s’han sentit molt orgullosos de tota aquesta nissaga.

El Joan va estudiar als Hermanos, allà als Esquilets i, els darrers tres cursos de batxillerat, va poder inaugurar la nova escola allà dalt, a la Parada—i hi va fer amics dels de tota la vida, com en Jaume Puig, amb tota una colla que ja aleshores volien fer —i van fer— cinema en súper 8, i també revistes i qui sap el què. Amb el Jaume fins van anar en un Renault-5 a Txecoslovàquia bon punt va ser possible i —més difícil encara— es van plantar a la Xina aquella del pòster l’any 1979, per allò de veure un món que semblava alternatiu.

 

(Ara ho rellegeixo i penso que a la Xina no que no hi devien anar amb l’R5, perquè l’R5 verd i després groc, el vam fer servir tots per anar a empasquinar o passejar amb megàfons)

 

Però el cas és que, ja ha estat dit, ell era el fill de Josep Maria Morros, aquell senyor que l’any 1961 havia començat a portar la Sala Loiola per encàrrec de les Congregacions Marianes, un nou cinema i teatre construït sobre el solar de la companyia de Jesús allà on abans s’hi havia alçat, i fins a la guerra civil, l’església de l’antic Col·legi de sant Ignasi. I el fil és llarg: el pare Morros, d’acord amb el pare Ferran Torra —aquest sí que era pare jesuïta!— ja havien dinamitzat prèviament el locals que les Congregacions Marianes tenien al carrer de la Mel, amb teatre, cinema i sales de reunions.

 

Amb tot això es pot entendre que el Joan, des de la més tendra edat no només va fer d’escolà a la Cova, a primeríssima hora del dia, sinó que també —entusiasme i disciplina— va esdevenir un jove projeccionista de cinema, amb carnet professional. I serà al costat del seu pare, en aquella Sala Loiola feta per subscripció popular —el dring de la història els ha de sonar, segur!— que començarà per triar pel·lícules, i anar-les a buscar, i passar-les, i repassar-les, fins acabar molts dissabtes i diumenges escombrant aquell mar de clofolles de pipes que encatifaven amb un deix de pura humanitat ensalivada els peus de les mil butaques de platea i amfiteatre. La sala Loiola va ser això, sí, però molt més que això: també acollia el cineclub i, ben aviat, s’hi comencen a presentar concerts de la nova cançó o bé obres de teatre amb voluntat progressista. I el Joan no només ho veia: ell ja hi era.

 

Per això no ha de sobtar que l'any 1977 el trobem impulsant el nucli inicial de Rialles a Manresa, l’entitat que es dedicaria a programar espectacles per a nens i nenes els dissabtes, quinzenalment al mateix Loiola i, més endavant, festes populars, sessions escolars i fins i tot activitats en alguns barris manresans. Diguem doncs que, des d’aleshores —i d’això en farà mig segle— el Joan haurà estat un promotor de diferents iniciatives culturals a la ciutat, sempre des del voluntariat i el compromís amb la participació ciutadana. Cinquanta anys que tots solets ja explicarien els reconeixements obtinguts: l'any 2013 va rebre el 31è Premi Bages de Cultura i l'any 2019 va ser pregoner de la Festa de la Llum. Però compte perquè no és només allò que el Joan ha fet sinó, i sobretot, avui voldria assenyalar el «com» ho ha fet.

 

I ho ha fet des del primer dia acostant persones, i treballant plegats en projectes compartits. Rialles no era el Joan, sinó la suma del grup CLAM vinculat a Òmnium Manresa, amb alguns membres de les associacions de pares i mares i alguns mestres i estudiants de magisteri. Perquè la gràcia del Joan és aquesta, que ell aplega persones. «Jo no soc mai el que en sap més, però miro de reunir els que més en saben». Sembla senzill, però no s’ho creguin. Perquè no ho és tant.

 

De Tabola al Galliner

 

De Rialles en va formar part fins el mateix 1981, quan vam engegar l'associació cultural Tabola, prop de quatre anys d’una intensitat frenètica, irrepetible —érem tan joves! Quatre anys dedicats a organitzar i promoure tota mena d'activitats juvenils però, és clar, adreçades a tota la ciutat. Espectacles de teatre, circ, màgia, sessions de cinema, concerts, tallers, exposicions, xerrades, busos a Barcelona, festes, balls, cursets, sessions escolars...

 

Sempre que penso en tots aquests anys em torna a aparèixer el teu pare. També la Dolors, és clar: una estada a Viladrau o una altra tarda d’agost, amb la Dolors i la Montse, a Barcelona, per anar a veure Gandhi. El record de tantes reunions de Tabola al primer pis del Loiola, les primeres fires de teatre a Tàrrega, l’estada a Cabueñes, a Gijón, o el viatge a la URSS. Els vespres a la Copi. I, inevitablement, la roda de premsa al bar Quebec que vindria a ser el punt i final de Tabola, denunciant les maniobres matusseres d’aquell ajuntament! Perquè ja hem quedat que és millor dir sempre que sí, per poc que es pugui. Però a vegades també cal saber dir que no.

 

D’aquell episodi, tot i tenir un final abrupte, encara en sortirien dos caps de brot més: la revista mensual El Pou de la gallina i l’Associació Cultural Bloc. I és que no es fa el pa sense llevat. D’El Pou de la gallina ja en parlarem un altre dia, només dir que encara es publica mensualment, que també es va començar a coure a Copi-gràfic, que té en Jaume Puig com a primer capità i que, en els seus orígens, hi ha l’única vegada que hem tingut al Joan vinculat a dues entitats. Al Pou... i a Bloc.

 

I és que a primers de 1986 amb alguns dels que havien estat col·laboradors de Tabola, el Joan s’empesca l'Associació cultural Bloc, gestada com un Servei d'Informació Juvenil amb seu a l'Aula 2000 de l'Institut Politènic —el Lacetània, aleshores popularment la Maestria, allà on treballava. I és que el Joan —el dia que ho vaig saber no m’ho creia!—era enginyer tècnic de telecomunicacions i feia classes d’electrònica. En fi, el cas és que Bloc va començar a organitzar cicles de Concerts, la Trobada de delegats de secundària, la Fira de l'Estudiant... i també exposicions, xerrades, busos a teatre i a concerts. El Joan s’hi estarà fins l’any 1995, aleshores que un nou projecte concentrarà tota la seva atenció.

 

En fi, si nostro senyor existeix, se li ha de reconèixer que és molt de la broma. Alguns ja sabran que el juny de 1995, fruit d’un seguit de circumstàncies gens calculades, em vaig trobar fent de regidor de cultura i, doncs, establint unes noves complicitats. Vaja, que malgrat la nit del Quebec deu anys abans, jo vaig assajar el compromís polític i el Joan... ni de broma. Però precisament per això vull remarcar totes les giragonses municipals que vam saber trenar plegats, més enllà de partits i institucions, i sempre amb tanta generositat com subtilesa: des d’aquell primer pla d’equipaments, la represa del consell municipal de cultura i, per damunt de tot, el Galliner i la recuperació del Kursaal. De tot en tinc records ben vius. De tots els cafès, ara més discrets encara, a casa de l’un o de l’altre. De la Dolors que sempre treia el cap amb un somriure i un «què, com anem?». De la Núria i després la Marta. I de l’arribada de l’aire condicionat, i fins i tot el gat que, tot i no intervenir mai a la conversa, semblava entendre que per nosaltres allò era veritablement important.

 

El Galliner

 

1995 doncs és l’any que el Joan va crear, conjuntament amb set persones més, l'associació cultural El Galliner, amb uns objectius pactats amb aquell ajuntament tripartit i amb el mateix alcalde Jordi Valls: d’una banda, la nova entitat oferiria una programació estable de teatre i dansa a Manresa, i de l’altra, es consignava el compromís municipal de treballar per la recuperació del teatre Kursaal, tancat des de 1983. Ja és sabut que la programació molt aviat va multiplicar resultats fins a esdevenir un fenomen nacional. Tan sabut com que la recuperació del teatre Kursaal es va aconseguir onze anys després, gràcies a la perseverança del Galliner, la implicació ciutadana i la complicitat de tot l'Ajuntament de Manresa.

 

El Galliner ha estat una proposta singular i al mateix temps interessantíssima. El seu èxit demostra que el paper de l'associacionisme és important en l'àmbit cultural, que es poden acordar coses amb les administracions i, d'ençà el nou equipament del Kursaal, que és possible treballar en fórmules d’empresa pública. Que cadascú té un paper a jugar i que, si s'és respectuós amb l’encàrrec, els resultats poden des de «millors» fins a «molt bons». I és que allò que un ajuntament no pot fer, o no abasta a fer o li recomanen que no faci, a vegades ho pot remoure l’associacionisme.

 

En qualsevol cas, la fórmula associativa del Galliner no es pot confondre amb l'entitat que agrupa socis i que defensa els seus interessos —un fet ben legítim, per descomptat, però d'un valor diferent. El Galliner, que el Joan coordina des de 1995 —deu ser el teu primer càrrec oficial!— ha tingut des del primer dia una voluntat de servei públic. I, encara que des del voluntariat —al Galliner no es cobra!— sempre amb una absoluta exigència professional.

 

I és que amb la tasca del Galliner es demostra que els grans consensos ciutadans són possibles, i que la participació ciutadana pot superar les limitacions pròpies de la competència entre partits polítics. En parlo amb coneixement de causa. I precisament per això els puc garantir en aquesta mateixa sala que l’associacionisme també és política, i que pot ser un factor que millora la política tradicional.

 

Que no vol dir, doncs, que no tingui riscos també. Però és imprescindible a l’hora de bastir consensos, a l’hora de crear comunitat, a l’hora de perseguir impossibles. És aquest el seu interès i l’experiència viscuda a Manresa ens permet pensar en tota la tasca que encara es pot fer des del tercer sector, especialment en cultura, en serveis a les persones, en la participació i fins la mateixa governança municipal.

 

Queda molt camí per recórrer, i ens queden molts aprenentatges democràtics encara. Però ja que avui puc tornar a parlar en aquesta sala em deixaran advertir als representants polítics dels riscos de la por i també dels de l’orgull. És tan senzill, aquí dalt, creure’s seny, virtut i mesura. I oblidar que hi sou per empènyer, per buscar enteses, per encaixar riscos, per sumar, per facilitar i, al capdavall, per passar i deixar passar.

 

Final

 

És hora d’acabar però, si m’ho permeten, encara els referiré una altra aportació de l’atzar: en el meu cas, tornar a l’ensenyament de secundària després de setze anys d’excedència política va ser un veritable motiu de joia, que l’institut Guillem Catà em va multiplicar. Allà hi vaig retrobar quatre cursos el Joan, que hi acabaria la seva trajectòria de 37 anys com professor de secundària fent de catedràtic d’Animació Sociocultural. Aquell tècnic de telecomunicacions havia fet Psicologia i Pedagogia, i amb tot el bagatge havia inaugurat un cicle formatiu l’any 1999 de provada utilitat a la Catalunya central. I quan el 2015 es va jubilar, jo encara li vaig arreplegar el testimoni vuit cursos més. Impagable.

 

Perquè jubilat i tot, va continuar col·laborant amb Animació —tampoc oblido el darrer viatge a Grenoble! O ha estat voluntari en diferents projectes socioeducatius d’entre els quals cal remarcar la creació l’any 2012 del col·lectiu Una altra Educació és possible, un grup de pares i mares, mestres i educadors, que organitzàvem periòdicament activitats per promoure el debat i la reflexió al voltant de l'educació...

 

Però acabo, ara sí, i vull fer-los notar que, per poc que hi rumiïn, tot els records que he presentat són records d’anar per feina. No dic que no haguem rigut moltes estones, amb tants cafès i coca-coles. Dic, però, que sempre ens hem fet en funció d’objectius. Potser és per això que a l’hora d’acabar em quedo amb aquest esperit de servei, les ganes de treballar i, encara, la confiança necessària perquè les coses funcionin.

 

Al capdavall em penso que la millor aportació d'en Joan Morros ha estat l’exemple d’aquesta pràctica associativa, des de l'exigència i el compromís. El Galliner i el Kursaal, els episodis de Tabola o Bloc, de Rialles… són la concreció d'aquesta pràctica. Però, hi torno, allò que cal retenir és aquest mestratge en la gestió d'equips, en trobar les persones indicades i crear motors d'una rendibilitat fins aleshores impensable. El lideratge entès com a acompanyament. D'una tossuderia extraordinària, també, però tot plegat amb molta senzillesa, i sempre des del voluntariat. Cal tornar a dir que el Joan no ha format mai part de la plantilla laboral del Kursaal? En fi, ara hem vist que finalment porta agenda però, no ens enganyem, el Joan encara va sense mòbil...

 

Ben mirat, de tot això se’n podria fer una pel·lícula i tot, oi Joan? Va, no, no donem idees que després n’anirem coixos. Diguem que avui, amb la medalla, no acaba res, tot just hauríem fet el tràiler...

 

...i una pregunta

 

Perquè encara em reservo un darrer comentari, abans no acabi —ara sí— aquesta glossa. I és el comentari que tot sovint m’han fet els que ens saben amics, que és aquell que, amical o maliciós, demana, «—i què farem quan plegui el Morros?». Ah! La gran pregunta! Què farem quan ja no hi siguis Joan? També això passarà. Però mireu, estic segur que el seu exemple, l’exemple d’aquesta manera de treballar, de bregar en nom de l’associacionisme, serà, ha estat, llavor de futur. I encara que aquests exercicis de participació ciutadana no és poden pas calcar, ni poden ser directament reproduïbles, ni són font de satisfacció universal, sí que tenen la virtut d’exercitar-nos l’esperit. De veure que plegats podem fer moltes coses, només cal voluntat i entusiasme. Rumiar, actuar i tornar a rumiar —per tornar a actuar, sumant baules d’una infinita cadena.

 

Primer pensar, després actuar, en tercer lloc comunicar bé allò que fas; el quart, compartir per motivar i, encara un cinquè, posar-hi un pessic de creativitat.

 

En volen escoltar cinc més? Constància, generositat, respecte i disponibilitat. I amb aquell punt d’optimisme que elimina obstacles. No és una fórmula científica, ja ho sé, però jo els l’he sintetitzada al llarg de cinc dècades per tots vostès, aquest vespre, amb una única consideració prèvia: estima allò que facis.

 

De manera que em penso que la pregunta adequada no és què farà el Galliner quan ell no hi sigui, ni com anirà la programació, ni què ens passarà en el futur. No, la pregunta oportuna és què fem, avui i cadascú de nosaltres per la cultura, per la ciutat, per als altres. Què fem mentre hi som. Mentre tenim la sort de ser-hi. Em poden creure que la resposta no garanteix cap reconeixement, però estic absolutament convençut que el resultat sempre serà un món una mica millor.

 

Doncs enhorabona Joan, a tu i tota la teva família. Moltes gràcies per tot allò que ens has donat, per tot allò que plegats hem après. I a tots vostès, amigues i amics, companys... a tothom, molt bona nit i moltes gràcies per la paciència.