Qui no coneix Manel Fontdevila?

Com que aquest mes de desembre la secció «Qui no coneix...» d'El Pou de la gallina arribava al número 150 em va semblar que una bona manera de commemorar l'efemèride era convidant al meu propi germà, Manel Fontdevila i Subirana, a sortir-hi. Això, és clar, si a la il·lustradora Maria Picassó també li semblava bé la idea! Com que ella va dir que i tant, ho vaig tirar endavant. Amb l'afegit que el Manel va manifestar estar més desitjós que el dibuixés la Picassó que no pas que jo expliqués la seva vida en públic. Fet i fet tothom va dir que sí, i de tot plegat —del feliç dibuix de la Maria i del text del Manel— en va quedar això:

Manel Fontdevila, 

dibuixar per transformar

A Manresa al Manel el coneix tothom, ni que sigui de referència: és el ninotaire! Però només jo puc dir que el conec des que va néixer perquè resulta que és el meu germà i, des del maig de 1965, vam créixer plegats, molts abans d’afegir-s’hi l’Oriol, el tercer de la colla... I doncs, com que aquest Qui no coneix arriba al número 150 m’ha semblat que bé em podia permetre la llicència —amb permís de la Maria Picassó!— de plantar-lo aquí. Amb ell ens vam fer grans llegint tebeos que, a casa, mai no van faltar. Vivíem sobre cal Prat, l’estanc del barri on es despatxaven tabac, segells i diaris però també, el TBO i les altres capçaleres de l’editorial Bruguera que acumulàvem i repassàvem amb deler al costat del Cavall Fort que —peatges de la catalanitat— aquest només arribava per subscripció. El fet és que llegíem i dibuixàvem per entreteniment: érem nens de pis i ens distrèiem sols, en una família sostinguda per un càndid cristianisme post-conciliar, adreçat a «canviar les coses». Tal com sona! Precisament amb aquesta voluntat, vam anar uns quants anys a Rajadell, per participar de la comunitat Llar Gandhi. I mentre els seus membres es feien tips reflexionar en reunions eternes, al Manel i a mi ens quedava a l’abast la biblioteca que incorporava tots —tots!— els àlbums de còmics que aleshores es començaven a editar en català. Amb aquest bagatge, només ens faltaven les classes de dibuix a l’estudi de la senyora Vidal. Allà el Manel va encarrilar la vocació i poc després va passar a l’estudi Esparbé: ja tenia la dèria. Dibuixava a tot arreu i de manera compulsiva. Guixava llibres, pupitres i papers... I els resultats l’acompanyaven. De seguida el van reclamar al Totxo, el butlletí veïnal, i jo també el vaig aprofitar per a tota mena de publicacions on m’embarcava. Però el cert és que el Manel dibuixava per tothom, pel cau, la residència d’avis o una escola propera; per una festa alternativa, una entitat o per tot de fanzines de la modernitat local. D’entre tots destaca el ManreSA on hi feia de tot —dibuixar, escriure i maquetar. També va passar per El Pou de la gallina amb aquell Oleguer Bisbal que encara avui dona nom als nostres premis anuals. En resum: quan va cobrar per primera vegada ja havia publicat moltíssim! I, tot plegat, encara a la primera volada: amb setze o disset anys comença a fer tres acudits setmanals per Regió 7. Ara ja no es tractava només de fer un dibuix sinó de dir alguna cosa: calia opinar. I el Manel opina a cada acudit que fa perquè, al capdavall, és un moralista contemporani colossal. Com que s’anava fent gran, se’n va anar a Barcelona per estudiar Belles Arts. I començà a publicar al Víbora, al Cairo... i també a l’Avui infantil, fins aconseguir plaça i sou digne a l’empresa d’El Jueves, una publicació que amb el temps arribarà a dirigir. Com que les noves tecnologies ja no fan imprescindible el lliurament d’originals, el Manel ha tornat a Manresa, s’aparella i es multiplica —origen feliç de La parejita— i només quan cal baixa en tren a Barcelona. Però ja hem dit que el repte era el de canviar les coses, santa innocència! El Manel s’acomiada d’El Jueves el 2014 per un acudit del rei que no li respecten, perquè es veu que del rei encara no se’n pot fer broma. I abandonant el setmanari en nom de la coherència enceta un nou capítol d’estretors econòmiques —i de noves idees: els tres anys d’Orgullo y satisfacción o el seu acudit a Público mentre va durar. I encara avui, superant trencacolls i fins els ensurts de la salut, ha arribat als seixanta anys amb els acudits al Diario.es o, cada diumenge, a l’Ara. I on cada dibuix, cada comentari, ens recorda aquell desig que diu que caldria canviar les coses. Si pot ser, sempre amb un somriure, esclar. Però de manera valenta i insubornable.

Glossa de Joan Morros, el vespre que va rebre la medalla de la ciutat al mèrit cultural

Glossa de Joan Morros Torné, que avui rep

la medalla de la ciutat al mèrit cultural

Dimarts, 16 de desembre de 2025

  

Senyor alcalde, i ex-alcaldes, regidores i regidors, president del consell comarcal, autoritats, amigues i amics:

 

Ara fa un parell de setmanes que vaig anar a casa del Joan Morros per fer un cafè i va ser aleshores que em va dir, allà, a peu dret a la cuina, de fer la glossa d’aquest vespre. Glossar, comentar, aclarir el sentit d’aquest reconeixement ciutadà que amb molt d’encert l’Ajuntament li ha concedit per unanimitat.

 

És abans que res un honor que li agraeixo sense cap mena de dubte. I per això li vaig dir de seguida que sí, que és clar. Però també vaig quedar una mica confós, conscient que és tot un compromís això de resoldre en un discurs de quinze minuts, per folgats que siguin, una trajectòria tan densa, amb l’únic avantatge d’haver-la viscut sovint molt a la vora.          «—Va, que a tu no et costarà gaire!», vas dir per animar-me. Doncs vinga, ja ho he provat, ara anem a veure si funciona.

 

Perquè el fet és que amb el Joan ens coneixem de joves —o ell em va conèixer a mi: jo no passava de ser un noi carregat de romanços que havia descobert, al final de la carretera del Pont de Vilomara, un nou establiment, la Copisteria del Bages. Ara no ve a tomb, o no hi ve gaire, però Copi-gràfic —que al final es deia així— va ser per mi una cosa sensacional. M’hi aturava sovint per fotocopiar poemes, dibuixos... i, és clar, hi vaig encomanar les publicacions d’alguna primerenca revista d’institut o, de seguida, les d’El totxo, el butlletí del barri. Jo passava, doncs, per la Copi, i generalment m’atenia el seu pare —a qui vam acabar per referir-nos com el pare Morros, no pas per cap vel·leïtat jesuítica sinó per ser precisament això, pare, el pare del Joan.

 

El cas —em distrec, sort que avui ho porto escrit!— el cas és que un dia surt ell, el Joan, a fer-me les fotocòpies, unes fotocòpies llustroses, d’un negre contrastat, que no planyia el tòner, doncs surt el Joan, i entre paper i paper em demana si coneixia Rialles, i jo devia fer que sí, i xerrant, xerrant, em demana què em semblaria si hi hagués una mena de Rialles a Manresa però adreçat a adolescents. Això i que podria estar molt bé, si alguna estona em vagava, de trobar-nos per parlar-ne. Ara no sé si aquella primera vegada a casa seva ja vam fer un cafè. Recordo la Dolors, això sí, que és qui va obrir la porta. Recordo el menjador, amb el cartell de la Pau, amb Casals, Picasso i Neruda. O aquell altre pòster que havíeu dut de la Xina, amb milers de xinesos diminuts, uniformats i entusiastes, tan diferents dels del dòmund, construint plegats una immensa presa amb l’únic suport de braços i pales...

 

Ja es pot deduir que aquell dia ens vam posar d’acord, i que vaig dir que sí —perquè sempre és millor, per poc que es pugui, dir que sí. I des d’aleshores que ens hem fet. L’aventura va ser la de Tabola i com que va anar com va anar —o va acabar com va acabar— d’aquell episodi en vam quedar estretament lligats. Amb un primer aprenentatge compartit: cultura més política no sempre dona política cultural —i a vegades, just el contrari!  Però tan se val que comencem pel començament, perquè el Joan, aleshores que ens vam conèixer, ja gastava corda de feia estona.

 

Uns apunts biogràfics

 

Nascut a Manresa el 3 de febrer de 1954, el Joan és el segon dels sis fills de Josep Maria Morros i Pujol, i Rosa Torné i Rojas, darrera la Teresa i abans de l’Assumpta, la Cinta, la Concepció i el Josep Maria. Diria que hi avui hi sou tots, i em permeto d’afegir que els vostres pares sempre s’han sentit molt orgullosos de tota aquesta nissaga.

El Joan va estudiar als Hermanos, allà als Esquilets i, els darrers tres cursos de batxillerat, va poder inaugurar la nova escola allà dalt, a la Parada—i hi va fer amics dels de tota la vida, com en Jaume Puig, amb tota una colla que ja aleshores volien fer —i van fer— cinema en súper 8, i també revistes i qui sap el què. Amb el Jaume fins van anar en un Renault-5 a Txecoslovàquia bon punt va ser possible i —més difícil encara— es van plantar a la Xina aquella del pòster l’any 1979, per allò de veure un món que semblava alternatiu.

 

(Ara ho rellegeixo i penso que a la Xina no que no hi devien anar amb l’R5, perquè l’R5 verd i després groc, el vam fer servir tots per anar a empasquinar o passejar amb megàfons)

 

Però el cas és que, ja ha estat dit, ell era el fill de Josep Maria Morros, aquell senyor que l’any 1961 havia començat a portar la Sala Loiola per encàrrec de les Congregacions Marianes, un nou cinema i teatre construït sobre el solar de la companyia de Jesús allà on abans s’hi havia alçat, i fins a la guerra civil, l’església de l’antic Col·legi de sant Ignasi. I el fil és llarg: el pare Morros, d’acord amb el pare Ferran Torra —aquest sí que era pare jesuïta!— ja havien dinamitzat prèviament el locals que les Congregacions Marianes tenien al carrer de la Mel, amb teatre, cinema i sales de reunions.

 

Amb tot això es pot entendre que el Joan, des de la més tendra edat no només va fer d’escolà a la Cova, a primeríssima hora del dia, sinó que també —entusiasme i disciplina— va esdevenir un jove projeccionista de cinema, amb carnet professional. I serà al costat del seu pare, en aquella Sala Loiola feta per subscripció popular —el dring de la història els ha de sonar, segur!— que començarà per triar pel·lícules, i anar-les a buscar, i passar-les, i repassar-les, fins acabar molts dissabtes i diumenges escombrant aquell mar de clofolles de pipes que encatifaven amb un deix de pura humanitat ensalivada els peus de les mil butaques de platea i amfiteatre. La sala Loiola va ser això, sí, però molt més que això: també acollia el cineclub i, ben aviat, s’hi comencen a presentar concerts de la nova cançó o bé obres de teatre amb voluntat progressista. I el Joan no només ho veia: ell ja hi era.

 

Per això no ha de sobtar que l'any 1977 el trobem impulsant el nucli inicial de Rialles a Manresa, l’entitat que es dedicaria a programar espectacles per a nens i nenes els dissabtes, quinzenalment al mateix Loiola i, més endavant, festes populars, sessions escolars i fins i tot activitats en alguns barris manresans. Diguem doncs que, des d’aleshores —i d’això en farà mig segle— el Joan haurà estat un promotor de diferents iniciatives culturals a la ciutat, sempre des del voluntariat i el compromís amb la participació ciutadana. Cinquanta anys que tots solets ja explicarien els reconeixements obtinguts: l'any 2013 va rebre el 31è Premi Bages de Cultura i l'any 2019 va ser pregoner de la Festa de la Llum. Però compte perquè no és només allò que el Joan ha fet sinó, i sobretot, avui voldria assenyalar el «com» ho ha fet.

 

I ho ha fet des del primer dia acostant persones, i treballant plegats en projectes compartits. Rialles no era el Joan, sinó la suma del grup CLAM vinculat a Òmnium Manresa, amb alguns membres de les associacions de pares i mares i alguns mestres i estudiants de magisteri. Perquè la gràcia del Joan és aquesta, que ell aplega persones. «Jo no soc mai el que en sap més, però miro de reunir els que més en saben». Sembla senzill, però no s’ho creguin. Perquè no ho és tant.

 

De Tabola al Galliner

 

De Rialles en va formar part fins el mateix 1981, quan vam engegar l'associació cultural Tabola, prop de quatre anys d’una intensitat frenètica, irrepetible —érem tan joves! Quatre anys dedicats a organitzar i promoure tota mena d'activitats juvenils però, és clar, adreçades a tota la ciutat. Espectacles de teatre, circ, màgia, sessions de cinema, concerts, tallers, exposicions, xerrades, busos a Barcelona, festes, balls, cursets, sessions escolars...

 

Sempre que penso en tots aquests anys em torna a aparèixer el teu pare. També la Dolors, és clar: una estada a Viladrau o una altra tarda d’agost, amb la Dolors i la Montse, a Barcelona, per anar a veure Gandhi. El record de tantes reunions de Tabola al primer pis del Loiola, les primeres fires de teatre a Tàrrega, l’estada a Cabueñes, a Gijón, o el viatge a la URSS. Els vespres a la Copi. I, inevitablement, la roda de premsa al bar Quebec que vindria a ser el punt i final de Tabola, denunciant les maniobres matusseres d’aquell ajuntament! Perquè ja hem quedat que és millor dir sempre que sí, per poc que es pugui. Però a vegades també cal saber dir que no.

 

D’aquell episodi, tot i tenir un final abrupte, encara en sortirien dos caps de brot més: la revista mensual El Pou de la gallina i l’Associació Cultural Bloc. I és que no es fa el pa sense llevat. D’El Pou de la gallina ja en parlarem un altre dia, només dir que encara es publica mensualment, que també es va començar a coure a Copi-gràfic, que té en Jaume Puig com a primer capità i que, en els seus orígens, hi ha l’única vegada que hem tingut al Joan vinculat a dues entitats. Al Pou... i a Bloc.

 

I és que a primers de 1986 amb alguns dels que havien estat col·laboradors de Tabola, el Joan s’empesca l'Associació cultural Bloc, gestada com un Servei d'Informació Juvenil amb seu a l'Aula 2000 de l'Institut Politènic —el Lacetània, aleshores popularment la Maestria, allà on treballava. I és que el Joan —el dia que ho vaig saber no m’ho creia!—era enginyer tècnic de telecomunicacions i feia classes d’electrònica. En fi, el cas és que Bloc va començar a organitzar cicles de Concerts, la Trobada de delegats de secundària, la Fira de l'Estudiant... i també exposicions, xerrades, busos a teatre i a concerts. El Joan s’hi estarà fins l’any 1995, aleshores que un nou projecte concentrarà tota la seva atenció.

 

En fi, si nostro senyor existeix, se li ha de reconèixer que és molt de la broma. Alguns ja sabran que el juny de 1995, fruit d’un seguit de circumstàncies gens calculades, em vaig trobar fent de regidor de cultura i, doncs, establint unes noves complicitats. Vaja, que malgrat la nit del Quebec deu anys abans, jo vaig assajar el compromís polític i el Joan... ni de broma. Però precisament per això vull remarcar totes les giragonses municipals que vam saber trenar plegats, més enllà de partits i institucions, i sempre amb tanta generositat com subtilesa: des d’aquell primer pla d’equipaments, la represa del consell municipal de cultura i, per damunt de tot, el Galliner i la recuperació del Kursaal. De tot en tinc records ben vius. De tots els cafès, ara més discrets encara, a casa de l’un o de l’altre. De la Dolors que sempre treia el cap amb un somriure i un «què, com anem?». De la Núria i després la Marta. I de l’arribada de l’aire condicionat, i fins i tot el gat que, tot i no intervenir mai a la conversa, semblava entendre que per nosaltres allò era veritablement important.

 

El Galliner

 

1995 doncs és l’any que el Joan va crear, conjuntament amb set persones més, l'associació cultural El Galliner, amb uns objectius pactats amb aquell ajuntament tripartit i amb el mateix alcalde Jordi Valls: d’una banda, la nova entitat oferiria una programació estable de teatre i dansa a Manresa, i de l’altra, es consignava el compromís municipal de treballar per la recuperació del teatre Kursaal, tancat des de 1983. Ja és sabut que la programació molt aviat va multiplicar resultats fins a esdevenir un fenomen nacional. Tan sabut com que la recuperació del teatre Kursaal es va aconseguir onze anys després, gràcies a la perseverança del Galliner, la implicació ciutadana i la complicitat de tot l'Ajuntament de Manresa.

 

El Galliner ha estat una proposta singular i al mateix temps interessantíssima. El seu èxit demostra que el paper de l'associacionisme és important en l'àmbit cultural, que es poden acordar coses amb les administracions i, d'ençà el nou equipament del Kursaal, que és possible treballar en fórmules d’empresa pública. Que cadascú té un paper a jugar i que, si s'és respectuós amb l’encàrrec, els resultats poden des de «millors» fins a «molt bons». I és que allò que un ajuntament no pot fer, o no abasta a fer o li recomanen que no faci, a vegades ho pot remoure l’associacionisme.

 

En qualsevol cas, la fórmula associativa del Galliner no es pot confondre amb l'entitat que agrupa socis i que defensa els seus interessos —un fet ben legítim, per descomptat, però d'un valor diferent. El Galliner, que el Joan coordina des de 1995 —deu ser el teu primer càrrec oficial!— ha tingut des del primer dia una voluntat de servei públic. I, encara que des del voluntariat —al Galliner no es cobra!— sempre amb una absoluta exigència professional.

 

I és que amb la tasca del Galliner es demostra que els grans consensos ciutadans són possibles, i que la participació ciutadana pot superar les limitacions pròpies de la competència entre partits polítics. En parlo amb coneixement de causa. I precisament per això els puc garantir en aquesta mateixa sala que l’associacionisme també és política, i que pot ser un factor que millora la política tradicional.

 

Que no vol dir, doncs, que no tingui riscos també. Però és imprescindible a l’hora de bastir consensos, a l’hora de crear comunitat, a l’hora de perseguir impossibles. És aquest el seu interès i l’experiència viscuda a Manresa ens permet pensar en tota la tasca que encara es pot fer des del tercer sector, especialment en cultura, en serveis a les persones, en la participació i fins la mateixa governança municipal.

 

Queda molt camí per recórrer, i ens queden molts aprenentatges democràtics encara. Però ja que avui puc tornar a parlar en aquesta sala em deixaran advertir als representants polítics dels riscos de la por i també dels de l’orgull. És tan senzill, aquí dalt, creure’s seny, virtut i mesura. I oblidar que hi sou per empènyer, per buscar enteses, per encaixar riscos, per sumar, per facilitar i, al capdavall, per passar i deixar passar.

 

Final

 

És hora d’acabar però, si m’ho permeten, encara els referiré una altra aportació de l’atzar: en el meu cas, tornar a l’ensenyament de secundària després de setze anys d’excedència política va ser un veritable motiu de joia, que l’institut Guillem Catà em va multiplicar. Allà hi vaig retrobar quatre cursos el Joan, que hi acabaria la seva trajectòria de 37 anys com professor de secundària fent de catedràtic d’Animació Sociocultural. Aquell tècnic de telecomunicacions havia fet Psicologia i Pedagogia, i amb tot el bagatge havia inaugurat un cicle formatiu l’any 1999 de provada utilitat a la Catalunya central. I quan el 2015 es va jubilar, jo encara li vaig arreplegar el testimoni vuit cursos més. Impagable.

 

Perquè jubilat i tot, va continuar col·laborant amb Animació —tampoc oblido el darrer viatge a Grenoble! O ha estat voluntari en diferents projectes socioeducatius d’entre els quals cal remarcar la creació l’any 2012 del col·lectiu Una altra Educació és possible, un grup de pares i mares, mestres i educadors, que organitzàvem periòdicament activitats per promoure el debat i la reflexió al voltant de l'educació...

 

Però acabo, ara sí, i vull fer-los notar que, per poc que hi rumiïn, tot els records que he presentat són records d’anar per feina. No dic que no haguem rigut moltes estones, amb tants cafès i coca-coles. Dic, però, que sempre ens hem fet en funció d’objectius. Potser és per això que a l’hora d’acabar em quedo amb aquest esperit de servei, les ganes de treballar i, encara, la confiança necessària perquè les coses funcionin.

 

Al capdavall em penso que la millor aportació d'en Joan Morros ha estat l’exemple d’aquesta pràctica associativa, des de l'exigència i el compromís. El Galliner i el Kursaal, els episodis de Tabola o Bloc, de Rialles… són la concreció d'aquesta pràctica. Però, hi torno, allò que cal retenir és aquest mestratge en la gestió d'equips, en trobar les persones indicades i crear motors d'una rendibilitat fins aleshores impensable. El lideratge entès com a acompanyament. D'una tossuderia extraordinària, també, però tot plegat amb molta senzillesa, i sempre des del voluntariat. Cal tornar a dir que el Joan no ha format mai part de la plantilla laboral del Kursaal? En fi, ara hem vist que finalment porta agenda però, no ens enganyem, el Joan encara va sense mòbil...

 

Ben mirat, de tot això se’n podria fer una pel·lícula i tot, oi Joan? Va, no, no donem idees que després n’anirem coixos. Diguem que avui, amb la medalla, no acaba res, tot just hauríem fet el tràiler...

 

...i una pregunta

 

Perquè encara em reservo un darrer comentari, abans no acabi —ara sí— aquesta glossa. I és el comentari que tot sovint m’han fet els que ens saben amics, que és aquell que, amical o maliciós, demana, «—i què farem quan plegui el Morros?». Ah! La gran pregunta! Què farem quan ja no hi siguis Joan? També això passarà. Però mireu, estic segur que el seu exemple, l’exemple d’aquesta manera de treballar, de bregar en nom de l’associacionisme, serà, ha estat, llavor de futur. I encara que aquests exercicis de participació ciutadana no és poden pas calcar, ni poden ser directament reproduïbles, ni són font de satisfacció universal, sí que tenen la virtut d’exercitar-nos l’esperit. De veure que plegats podem fer moltes coses, només cal voluntat i entusiasme. Rumiar, actuar i tornar a rumiar —per tornar a actuar, sumant baules d’una infinita cadena.

 

Primer pensar, després actuar, en tercer lloc comunicar bé allò que fas; el quart, compartir per motivar i, encara un cinquè, posar-hi un pessic de creativitat.

 

En volen escoltar cinc més? Constància, generositat, respecte i disponibilitat. I amb aquell punt d’optimisme que elimina obstacles. No és una fórmula científica, ja ho sé, però jo els l’he sintetitzada al llarg de cinc dècades per tots vostès, aquest vespre, amb una única consideració prèvia: estima allò que facis.

 

De manera que em penso que la pregunta adequada no és què farà el Galliner quan ell no hi sigui, ni com anirà la programació, ni què ens passarà en el futur. No, la pregunta oportuna és què fem, avui i cadascú de nosaltres per la cultura, per la ciutat, per als altres. Què fem mentre hi som. Mentre tenim la sort de ser-hi. Em poden creure que la resposta no garanteix cap reconeixement, però estic absolutament convençut que el resultat sempre serà un món una mica millor.

 

Doncs enhorabona Joan, a tu i tota la teva família. Moltes gràcies per tot allò que ens has donat, per tot allò que plegats hem après. I a tots vostès, amigues i amics, companys... a tothom, molt bona nit i moltes gràcies per la paciència.

 

 

 

 

 

En el comiat de Carles Esclusa

Avui de bon mati m’ha sonat el mòbil i he vist que era el Carles Esclusa qui em trucava. Per això he despenjat de seguida tot demanat “Carles, què tal?”. I en un instant brevíssim, sentir que en el seu lloc em responia la seva companya, Montserrat Riu, ha estat un mal pronòstic que el missatge ha confirmat immediatament. El Carles acabava de morir-se i la Montserrat m’encomanava que ho compartís amb la gent d’Esquerra a Manresa. He dit que sí, que no patís, i que quan tingues els papers fets ja compartirem dies i hores de tanatori i funeral. En acabat hem penjat amb el plor als ulls i la veu trencada. I he fet watsapps i correus per escampar la trista notícia. Com que, per més aspror, la data era de festiu –la Constitución, precisament!– m’he trobat recuperant funcions de comunicació i redactant quatre línies sobre el Carles, tot rememorant les moltes hores que vaig tenir la sort de compartir amb ell.

Ens coneixíem des del 91, quan va entrar com a regidor amb l’Esquerra Nacionalista de Manresa. Però no va ser fins 1995 que ens vam trobar regularment, aleshores que m’oferiren encapçalar la candidatura d’ERC a la ciutat, com a independent. I allà hi havia el Carles, president de la secció local, regidor a l’oposició i treballador a la Pirelli. Una persona compromesa amb el seu entorn i de llarga trajectòria a la ciutat que en aquella campanya electoral va ser sempre al meu costat, incondicionalment, fins i tot quan es devia adonar que jo de la casa gran no en sabia pas gran cosa, i que si de cas hi posava un punt llarg de barra. Somreia i s’arremangava –es va fer un tip d’encartellar, aleshores que ens penjàvem els cartells amb filferro perquè les brides ens sortien massa cares! I el cas és que els resultats ens van permetre formar aquell govern de coalició, l’any 1995, amb PSC, ICV-AUP i la pròpia candidatura d’ERC on participàvem. Carles Esclusa, aleshores, tingué les responsabilitats com a tinent d’alcalde de Sanitat, de Cementiri i de Seguretat ciutadana i amb una dedicació només parcialment remunerada, almenys els dos primers anys, quan li calia dormir molt poc i fitxar també cada dia a la fabrica. Dialogant, pacient i discret, sense queixa ni retret, ni la punyeteria que habitualment en aquest llocs s’encomana. És amb gent com ell que les institucions es fonamenten: ser-hi, i ser-hi sempre, amb generositat, discreció i humilitat. Cal dir aleshores que el seu relleu ja va ser un fet tristíssim? Després de 1999 i fruit de la seva pràctica escultòrica al costat de la seva companya, la ceramista Montserrat Riu, s’involucrà al Cercle Artístic de Manresa i en va liderar la reubicació al barri antic de Manresa, en un equipament que rellançava l’entitat i la posava a peu de carrer…

Han passat molts anys, i la salut no l’acompanyava. Però trobar-nos va ser sempre un motiu de goig. Fins avui. Ha arribat als 78, i encara el recordo de tots els dilluns que durant quatre anys vam compartir, dinant, a la Fonda Sant Antoni. Xerrant de tot i de res, provant d’endreçar la nostra tasca i compartir molts neguits. I sabent a l’avançada que encara que féssim política, també ens estimàvem. 

Al capdavall, ja em perdonaràs allà on et vaig fallar, Carles. Només desitjo que la terra et sigui lleu, i que si per cas resultés cert que ens retrobarem, em guardis un lloc a la vora per fer un altre cafè i mendicar-te un darrer càmel que ens acompanyi a l’eternitat. Una abraçada gegant i sincera, 

Ramon

(La foto, d’El Pou de la gallina, la nit electoral de 1995)

Qui no coneix Carles Perramon?

Aquest mes de novembre a El Pou de la gallina, il·lustrat per Maria Picassó, hi presentem en Carles Perramon. Un tros d'artista! D'aquells que no fan soroll, home de poca xerrera com és i de molta inquietud. Capaç d'adoptar les eines de la modernitat però tossut a presentar-nos un univers viu i dinàmic, acolorit. El conec des de fa mig segle, gràcies al Toni Rodríguez, quan el vam convidar a fer la portada del butlletí veïnal El Totxo: com aquell no compto que mai més se n'hagi vist cap al barri! Tornem al Carles. El seu itinerari, fins a substituir teles per tauletes gràfiques, és aquest:

 

Carles Perramon,

art digital de quilòmetre zero

A punt de complir setanta anys aquest novembre Carles Perramon Augé va ser el tercer de cinc germans, fill de l’Atanasi i la Montserrat, tots a l’ombra dels productes Kan’s, el negoci familiar. «Els caps de setmana o als estius, tots els germans ajudàvem, netejant ampolles o enganxant etiquetes a les ampolles de vidre». I en aquella infantesa feliç a cavall de la Badia Solé i l’agrupament escolta Cardenal Lluch, el Carles rep un projector d’opacs que serà la seva primera gran joguina. «Feia anuncis, notícies... com al cine!». La seva passió es manifesta definitivament a l’estudi de Miquel Esparbé, que li transmet l’entusiasme creatiu. «Ell feia còmics, cartells, murals... però també coses d’animació! Molt aviat em va demanar d’ajudar-lo i vaig participar en algunes pel·lícules de publicitat que passaven a l’Atlàntida». Mentrestant va a fer el sisè de batxillerat al Peguera i, a les tardes, baixa a Barcelona, a la Massana, i és aleshores que s’ho comença a passar bé. «Vaig tenir una professora molt bona que em va descobrir l’art abstracte, Kandinski... i també faig amics com en Max o en Pere Joan». Tot plegat fa que s’animi a fer Belles Arts i, superada la prova d’accés, durant cinc anys, anirà i vindrà cada dia amb el Josep Maria Massegú, Manel Soteras i Manel Tirado. És el temps d’un petit estudi vora les Saleses, És el temps d’un petit estudi vora les Saleses on, a part de pintar, comença a fer proves d’animació, en Súper 8, experimentant amb les diferents tècniques d’animació, manipulació directa sobre la cinta, amb tintes, lleixiu i salfumant fent reserves amb letraset sobre imatge real. «Amb el videoartista Antoni Serra realitzem un projecte que anomenem cinema d’intervenció plàstica». A Belles Arts obté beques per anar als Festivals d’animació de Zagreb, i després al d’Annecy, I enllestida la carrera fa la prova dels majors de 25 anys per convalidar els estudis, al punt de trobar plaça a l’escola d’arts i oficis, amb Juli Logan i Carme Manubens. S’hi estarà nou anys fent dibuix i pintura i, també, dibuix per ordinador. «Treballàvem amb un Amiga, simple, de poca resolució, però que et permetia fer pintura, disseny i animació de manera molt àgil». Al 1989 guanya el primer premi d’art per ordinador de la Caixa de Pensions. Per un moment s’anima a deixar l’ensenyament i comença a treballar per l’empresa privada, com a free-lance. «A Animàtica els agradava molt tot el que feia però al final mai encaixava del tot amb les seves necessitats». També va col·laborar amb La Vanguàrdia —hi té publicada una portada de la fira Informat-90. Fet i fet el Carles, casat amb la Carme i futur pare de família del Guillem i el Bernat, decideix incorporar-se a la bossa de substituts de secundària i, mentre passava per Badalona o l’Hospitalet, s’anava preparant les oposicions, que es va treure a la primera. Ocupa plaça provisonal al Lacetània —just per fer el cartell dels 25 anys— i tria plaça definitiva a l’IES Bages, que esdevindrà el Guillem Catà, i on ja es queda fins a jubilar-se. I en tot aquest temps continua explorant les possibilitats de les noves eines de creació plàstica, però ara ho fa tot amb una tauleta digital. «Conservo un magatzem de teles, però ara el que faig està emmagatzemat en un disc dur i una part a Instagram. Si faig una exposició és imprimint els treballs, l’original és a l’ordinador com a resultat de moltes versions...». I afegint més silencis que paraules, defensa treballar per ell mateix. «No busco el reconeixement: la meva feina —i costa molt— és aconseguir que allò que faig m’agradi».

Aniversari amb Àngels Gregori i Eduard Marco

De l'Àlbum de visites d'aquest mes novembre, a El Pou de la gallina: Eduard Marco i Àngels Gregori, feliçment retratats per Joan Closas. Van ser al cicle Tocats de lletra per conduir una altra «Nit Estellés» a Manresa. I la data no era gens innòcua ja que s'esqueia en l'aniversari precís d'aquella dana que va escombrar el País Valencià, s'emportà més de dues-centes persones i evidencià la indigència política i moral dels seus més alts dirigents. Per això, mentre a Manresa escoltàvem Estellés, a València els crits impedien una commemoració que mai podrà ser del tot digna mentre aquells governants no hagin estat esbandits.

Com la dona que crida «fill de puta» i estripa amb el seu dolor la cerimònia d’un tràgic aniversari, a Manresa convocàvem Estellés. I aquell vespre el mateix crit de València va ser al carrer de Sobrerroca —el nostre xicotet Carme— a redós d’un altre Tocats de lletra. Dalt l’escenari Àngels Gregori (Oliva, 1985) i Eduard Marco (Borbotó, 1975) recitaren, doncs, els versos d’Estellés i també els seus propis versos, amb l’emoció d’aquest any marcat per la dana. Gregori, «súpercontenta», tingué paraules de gratitud per aquest festival amb qui ha crescut, edició rere edició, fins aquesta que ja és la dinovena. I en un arriscat exercici acrobàtic va sortir en defensa de Rocío Jurado i va retreure a la mateixa cara de Jordi Estrada la seva passió per Rafael, el de Linares, abans de concloure, conciliadora: «El cas és que tots dos han begut d’Ausiàs March... i no ho saben!». També hi va haver referències a Auden i a Elisabeth Bishop i fins la mateixa Yolanda Esteve, clau de volta del certamen, tot per sobreviure a l’hostilitat valenciana. A l’art de perdre. Al de fer surar les pedres. «Al final tot es resumeix en les formes / en què aprenem a retornar a casa». Marco, que venia de guanyar el LXIII premi Ausiàs March, va aportar a la sessió el seu cant, perquè és un poeta que escriu i que també canta quan solca els cavallons de les tres hectàrees que el lliguen a l’horta de Borbotó. I ens recorda que el seu avi, andalús i anarquista, ja cantava amb Paquito Valderrama per les trinxeres de Jaén abans de perdre la guerra. I diu per a tots, «Fes que ta mare es senta orgullosa / i engul-te el vertigen de dir-li t’estime...» , i encara, «No malgastar el temps / no percudir amb res / no torejar ningú / ni enreversar el vers». Tornem a Estellés, que ensenya a dir el què vols i a dir-ho bé. «La norma és obrir totes les portes». En acabat van pujant piament a l’escenari, ara l’un, ara l’altre, fins a deu o dotze assistents amb versos d’Estellés.

Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

L’hora s’ha fos en un instant i l’acabem amb orxates i fartons —no era dia per festejar amb aigua de València la vergonya d’uns bastards. Però amb tota la il·lusió, Àngels Gregori i Eduard Marco encara tornen fins l’escenari i ella, maliciosa li cedeix el darrer vers, de tancament: «Al capdavall, Eduard... segur que jo torne l’any vinent!».

El parlar de Manresa, de Jaume Puig, per al Pou

La crònica no va sortir a El Pou de la gallina fins aquest novembre tot i que la presentació d'El parlar de Manresa, de Jaume Puig, va ser el 30 de setembre. Ara bé, com que no es tractava només de fer-ne una nota de circumstàncies, al Pou vam acabar fent l'elogi del llibre obertament però —som seriosos— fent constar l'autoria, que vaig assumir discretament i amb ganes. Encara més quan, el dia de la presentació, el Jaume va recordar —jo ho tenia oblidat— que quan el Pou va publicar el tema del mes sobre el parlar de Manresa, l'any 2020, havia estat jo qui li ho havia proposat. Ospa! En qualsevol cas és fàcil d'entendre: al mig de la pandèmia, que al Pou vam afrontar amb la normalitat més gran possible, calia escriure un reportatge llarg i consistent sense sortir de casa ni —molt menys encara— fer entrevistes. El Jaume tenia la solució al calaix i, certament, va escriure el tema, posteriorment va inaugurar secció a la revista i, avui, Manresa disposa d'un magnífic volum que explica les peculiaritats del nostre català. Una llengua viva i amb caires propis. El text, publicat a l'apartat de «Notícies del Pou», va ser aquest:

«Jaume Puig és un home que estima la llengua I la ciutat». Ho va dir tot just començar Jordi Badia Pujol a la presentació, el passat 30 de setembre, d'El parlar de Manresa amb la sala del claustre del Museu del Barroc plena fins a vessar. La presentació va consistir en una conversa amb Jaume Puig, autor de llibre i, també, president I factòtum d’aquesta revista, on es van començar a publicar-se'n els continguts. La periodista Aina Font Torra en va ser la conductora I l’alcalde Marc Aloy en va fer la cloenda. Des d’aquell dia el llibre es pot adquirir a totes les llibreries de Manresa.

 En la conversa pública que els dos filòlegs van mantenir, va quedar clar que El parlar de Manresa no vol ser un recull d’arcaismes sinó una proposta de revifar la nostra parla, la de proximitat. El mateix Badia subratllava que si se n’amaguen les particularitats, «tot això desapareixerà». Al seu torn l’alcalde va garantir que l’endemà mateix el llibre arribaria a totes les escoles I instituts, I va animar tothom a fer-se’l seu.

 

Al capdavall, Jaume Puig —que s’ha passat la vida ensenyant català— va tenir paraules d’agraïment per als informants, per al Jordi i el seu malaguanyat germà, Joan Badia, i també per a Jaume Gubianes, que amb les seves il·lustracions fan encara més atractiu un volum imprescindible per al coneixement I ús de la nostra llengua a la ciutat. Amb un vessant pràctic: el llibre inclou un glossari de butxaca amb un centenar de paraules que permet la consulta immediata. Des d’aquí estem convençuts que ben aviat en caldrà una segona edició!

RF

1975, record inesborrable de la coronació reial

Ahir va fer els cinquanta anys que es va morir el dictador. Una mort en termes biològics, perquè el franquisme encara ens pesa, de tant interioritzat com el tenim —mesells o distrets, mentre els poders de l'estat saben que no ha canviat gran cosa. Així, i per celebrar l'efemèride, cinc jutges del Tribunal Suprem d'Espanya es permetien ahir mateix condemnar el fiscal general de l'estat amb una inhabilitació de dos anys i —es podia millorar?— multa i indemnització a la parella d'Isabel Díaz Ayuso! No res, de la fi del cagaelàstics ja n'he parlat manta vegades, amb els alumnes o sense, també des del Pou. Però de la història de la coronació de Joan Carles I, el dissabte dia 22 de novembre de 1975, me'n queda un relat familiar viu i autèntic ja que, si per un moment a casa vam celebrar la fi del Generalísimo, dos dies després un petit accident canviaria per sempre les nostres vides.

I és que la meva àvia Pietat Badia Feixas, poc suspecta de monàrquica, aquell dissabte es va proposar d'anar a comprar ben d'hora per veure televisada la proclamació reial. Al capdavall, era un fet extraordinari i, la feina, com més aviat sigui feta, millor. Era una dona prima i de poca córpora, sempre d'aspecte fràgil, nascuda el 1903 a Cardona, i que havia vingut a Manresa per tal de guanyar-se la vida. Pietosa i obedient, el desastre de la guerra i una economia precària la van orientar a un casament pràctic amb Josep Subirana Llehí, a proposta d'un capellà de la Seu que, l'any 39, devia creure que feia una bona obra a l'hereu de cal Valent. La nostra mare i la seva germana bessona van néixer al punt, un primer d'abril de 1940, com a fruit i benefici d'aquella mal anomenada victòria. I la Caixa de Manresa, sempre amatent al detall i la commemoració, les va obsequiar amb una llibreta d'estalvi de 100 pessetes cadascuna. Poca broma.

Tornem al matí del 22 de novembre de 1975. La Pietat ha sortit de casa seva, al carrer de Sant Maurici, 15, i se'n va fins a cal Bonals, la botiga de queviures del carrer Caputxins. Fa un fred que pela, ha glaçat i el dia tot just s'aixeca. Ella va decidida i no s'encanta, i tanta pressa hi posa que —patam!— rellisca i cau sobre el gel del carrer. Cal dir que hi va deixar el fèmur? Cap a sant Joan de Déu! 

Però la Pietat no vivia sola, és clar. El meu avi. Josep Subirana i Llehí, era un bastaix que havia guanyat concursos descarregant bales de palla a l'era del Xivit. Menava un camp de regadiu prou gran com per assegurar la supervivència familiar i, tot i que jo ja el vaig conèixer gran, era una bèstia d'espatlles amples i poques contemplacions. I un geni agre atès que de petit, un metge poca traça li va posar una crema ocular que li va fer perdre l'ull esquerre i li deixà el dret definitivament entelat. Ras i curt, s'hi veia poc, perdia sovint els estreps i sobreixia testosterona —l'àvia Pietat, per contra, era més eixuta que una penca de bacallà. Plegats es respectaven, sota la mirada estricta del Sagrat Cor, però poca cosa més. Bé, vaja, que no feien delir.

I ara hem de tornar al 22 de novembre de 1975. Amb l'àvia a Sant Joan de Déu, l'avi Josep vindrà a viure a casa nostra —un pis petit, de la carretera del Pont de Vilomara on fins aleshores havíem viscut amb alegria indissimulada.  L'home s'hi marceix, voldria tornar a casa, i voldria que la Pia —li deia Pia!— no hagués caigut. Es neguiteja, desconeix els topants, s'empipa i, abans de vuit dies, fa un ictus. Pataplam!

No es va morir ningú sinó tot el contrari: els dos avis es van instal·lar a casa en condicions de precarietat hospitalària. Va caldre buscar un pis més gran, i amb ascensor, també calefacció. I, principalment la mare, quedar-se a casa dies i dies, setmanes, anys. L'avi Josep es va morir el desembre del 78, sorrut i amb molt poques paraules. La iaia Pietat va anar perdent el seny i la mobilitat. Es va estat onze anys en una habitació! I la Pepita —la Pepa— va abandonar bona part del seu activisme social per dedicar-se als pares, a la família i al marit —encara van tenir humor de fer un tercer germà, que l'Oriol va néixer l setembre del 78 i durant tres mesos vam ser set a casa, i els diumenges, amb la tieta Pilar, vuit i tot! Encara més, per combatre aquell ostracisme sobrevingut, a casa molt sovint hi havia convidats a sopar —a sopar truites de mongetes, d'escalivada, amb pa amb tomàquet i sempre un amanit al mig. Hi va passar gent diversa, sovint jove, amb tota mena d'idees. La nostra mare no es resignava fàcilment al tancament domiciliari...

En acabat, tots vam veure com el rei s'hi escarxofava,  i nosaltres vam arrossegar sempre més el record de la seva investidura com una pega —una pega més! Amb un únic benefici: al llarg d'aquells anys, la Pepa va anar madurant un projecte de residència d'avis que permetés donar suport a les famílies i evités aquells episodis d'enclaustrament que ella suportava. Un «refugi» per als avis, amb centre de dia, estades temporals o, si calia, definitives. Quan l'àvia Pietat es va morir l'any 86 la residència ja era un document d'intencions i, dos anys després, ja funcionava i tot. No és pas mala herència —però no l'és pas d'en Joan Carles, el gran barrut! I ara direu: en què va canviar per sempre la família? Doncs, us ho cregueu o no, la Redidencia d’avis de la Sagrada Família va passar a ser monotema de tots els àpats i trobades familiars. Una obsessió compartida de la Pepa fins al darrer dels seus dies!

La foto, al camp del carrer de sant Blai als anys seixanta: Pietat Badia i Josep Subirana. Realment, com deia la nostra mare, «no fan pas delir».