El resultat de totes les èpoques... (Cent d'anys de Ràdio Club Manresa)

Aquest mes, El Pou de la gallina commemora els cent anys de Ràdio Club Manresa. És un text llarg, escrit a quatre mans entre Jordi Sardans i Lluís Virós que presenta totes les fites d'interès que van des del 4 de març de 1924 —data oficial del naixement— fins a la constitució de Ràdio Manresa SA el 1989, la creació del grup Taelus el 1995 o el Canal Taronja de Televisió, el 2007. Alguns arxius particulars han permès il·lustrar el reportatge amb fotografies inèdites i, tot plegat, és una bona síntesi històrica i de bona digestió. L'acompanyen les col·laboracions de Montserrat Mira Punés, filla de qui fou nomenat director des de l'agost de 1939. I també les dels periodistes Antoni Prat i Pilar Goñi. Tal com va quedar clar a la presentació, molt d'entusiasme en un itinerari farcit d'anècdotes que va fer les delícies dels assistents. Pel que fa a l'editorial, i com que no es tractava de fer revisionisme, vam acordar aquest títol que sintetitza la història centenària sense butllofes i en aquests termes:

El resultat de totes les èpoques i sensibilitats

Ara fa cent anys, Manresa era una ciutat en ple creixement: arreu s’aixecaven noves indústries, comerços i habitatges, i incorporava nous habitants. També acabava de guanyar més connectivitat ferroviària amb els Catalans, a mig camí de Berga i Barcelona. En aquest context, és important remarcar la importància d'un esdeveniment que aleshores podia semblar poc rellevant: la fundació de Ràdio Club Manresa. La radiodifusió creixia per tot Europa i Manresa no va deixar escapar el miracle de les ones hertzianes. Des d'aleshores sabem que la informació de proximitat és fonamental perquè gràcies a aquella modesta agrupació inicial d'aficionats hem gaudit d'un mitjà que cohesiona pobles i ciutats, perquè posa en contacte idees i persones de diferents comarques reforçant el teixit social de la Catalunya Central. Cent anys de Ràdio Manresa, doncs, són un molt bon indicador, des dels seus orígens i fins avui mateix, de la capacitat i l'impuls d'aquest tros de país. Molt més que una emissora: un segle és un indicatiu inequívoc de perseverança, talment podríem parlar dels 45 anys del diari Regió7. Si una d'aquestes eines arriba mai a desaparèixer, el panorama informatiu s'empobreix i, de retop, se'n ressent tot el seu entorn. De fet, sense les propostes informatives d'arrel local,  sense les fórmules que combinen entreteniment i proximitat amb coneixement, es perdria informació, matisos, dades, i molts esdeveniments quedarien ignorats, lluny del radar dels mitjans generalistes. I avui Ràdio Manresa, amb Canal Taronja i tot el grup multimèdia conserva una utilitat indiscutible. Per al dia a dia, és clar, i també per preservar el passat comunitari. Perquè 100 anys són el resultat de totes les èpoques i sensibilitats, un mirall dels canvis socials, polítics i econòmics. Un segle que no permet cap desdeny sinó, just el contrari, una celebració feta des del coneixement. Des del Pou, modestament, també hi vol col·laborar.

La il·lustració, com cada més, és de Jaume Gubianas

Qui no coneix Joan Maria Serra?

Aquest mes d'octubre, El Pou de la gallina ha parlat de col·leccions desconegudes i tan singulars com ho són els violins, les baldufes, els quixots o material dels Beatles, per no parlar de material del parc dels bombers de Manresa! De tot hi ha a la vinya del Senyor. Però al capdavall de la revista, al «Qui no coneix...» hi apareix en Joan Maria Serra per dir-nos que, per col·leccions, la dels indicadors de la nostra llengua. I que ja cal que ens hi posem tots, polítics inclosos. Perquè no n'hi ha prou amb el català a l'escola i així ens ho demostra amb xifres i arguments. L'ús parlat del català: el llibre l'ha fet notícia i ben segur que, si encara no l'heu vist, ben aviat us el trobareu a les principals entrevistes que es fan en aquest país!

Joan Maria Serra,
no n’hi ha prou amb el català a l’escola

És home de poques paraules, però parleu-li de llengua i ja em direu què: Joan Maria Serra Sala (Manresa, 1951) n’haurà estat un actiu defensor tota la vida. Acaba de publicar L'ús parlat del català, i ha estat notícia remarcant un fet inèdit en la nostra història, això és, que el català ha esdevingut una llengua minoritària al seu propi territori. Però qui és en Joan Maria Serra? Va néixer i créixer al Passeig, aleshores de García Valiño, cantonada amb Séquia: poques cases, força camps, algun ermot i la fàbrica Carreras. Estudiós i aplicat, entra a l’Acadèmia Farré però «vaig tenir la pega de tenir reuma a la sang als vuit anys, i em vaig haver d’estar tres mesos quiet a llit: em penso que des d’aleshores devoro llibres». Molt aviat Maria Farré, directora i amiga de la família, els recomana traslladar-lo al Peguera amb el senyor Vidal. Allà hi farà el batxillerat, passant tardes i vespres a la biblioteca, i fent els deures per un cobejat primer lloc de la classe, en competència amical amb Ferran Hurtado i Jordi Marsal. I a PREU farà noves coneixences —Josep Huguet, Ignasi Perramon— mentre combina estudis i treball com a delineant d’envigats. El curs s’acaba amb topada familiar, entre uns pares que el volen arquitecte i ell que vol fer història. I com que ha de continuar treballant, la solució cau a favor de Magisteri, que es podia fer per lliure en els seus dos primers anys. «El tercer no, s’havia de fer en una escola: sempre més agrairé a les Dominiques de Manresa, on hi havia l’Escola de Magisteri, que el 1971 acceptessin els dos primers nois, amb Josep Antoni Serra i jo mateix». Dos anys abans ja havia obtingut el títol de mestre de català, i havia començat a fer classes als cursos de setembre que organitzava Josep Camprubí: «Em penso que és on vaig trobar el goig de la docència». Fa les pràctiques a l’Oms i de Prat i el 1972 ja és a la Flama, quatre cursos, fins que es busca una altra escola activa a Barcelona per poder estudiar Geografia. A l’escola Barrufet, a Sants, treballa amb Lluís López del Castillo, que també era professor a l’Escola de Mestres de Sant Cugat i de qui recorda agraït tots els aprenentatges de didàctica de la llengua. Però amb la llicenciatura resolta decideix tornar i entrar a la xarxa pública —a Palà de Torroella, amb set nanos de 4 a 12 anys. «Depeníem del claustre de Súria, i allà ja vam emprendre la catalanització de l’escola». Un exercici que repetirà com a director a Balsareny i, després, a Sant Vicenç de Castellet. Entremig s’ha casat amb Elvira Padró, i passa fugaçment per l’escola Puigberenguer, abans no aterri al nou Centre de Recursos Pedagògics del Bages (1986-1989), un parèntesi volgudament temporal. Després encara vindran les oposicions per secundària, amb destinació provisional el 91 al Peguera —en plena batalla per la reforma educativa!— i tot seguit Moià, on s’estarà fins a jubilar-se el 2011. Membre fundador del grup de Mestres públics per a la Catalanització de l’Escola (1979) i de l’Aplec de Mestres del Bages (1981), també va estar deu anys fent formació de professorat a l’ICE de l’Autònoma. Un ensurt coronari li canvia els plans tot just jubilar-se, però ni així no s’atura: ara s’enganxa a Memòria.cat i des d’allà fa el web dels mestres de la república o dels fons fotogràfics de can Jorba, entre d’altres. I no ha parat de fer llibres! Membre de Plataforma per la llengua, d’Òmnium Cultural i de l’extinta Fundació Independència i Progrés, el seu interès per la llengua li ha estat una constant i ara, rigorós i realista, planteja un altre combat que no es resoldrà només a les aules sinó al carrer. Que vol compromís, però també intel·ligència, fermesa i recursos institucionals. Les dades que recull són un clam d’alerta que no hauríem de desatendre.

Antoni Bassas, responsabilitat i empatia

El mes de setembre, amb les fotos de Joan Closas, vam resoldre un altre «Àlbum de visites» per a El Pou de la gallina, seguint la convocatòria del cicle Pessics de vida: Antoni Bassas va arribar a Manresa que la sala del Casino ja sobreexia de públic. I esperar-lo a peu de carrer només va tenir aquest peatge, això és, haver de seguir la conversa amb Joan Piqué des de la porta, a peu dret, i posant a prova les cames! Per tota la resta, una vetllada extraordinària i pedagògica, amb una fila zero atapeïda d'adolescents.

Antoni Bassas,
responsabilitat i empatia

Antoni Bassas Onieva (Barcelona, 1961) va ser a Manresa aquest setembre, al cicle Pessics de vida. Llarg i prim, tan afable com un punt desmanyotat, es va deixar retratar somrient al Passeig abans de començar. A l’interior del Casino el ple era absolut des de molt abans. «Mai havia tingut tanta gent» diu l’home mentint pietosament, però és ben veritat que el públic, ocupant totes les cadires possibles, assegut a terra o repenjat a parets i accessos, feia el seu efecte. Bassas va ser entrevistat pel periodista Joan Piqué, i va repassar la seva trajectòria des que va començar amb només setze anys a Ràdio Joventut de Barcelona; als divuit ja hi feia de periodista esportiu des d’un raonament imbatible: «Només un locutor pot seguir tots els partits del Barça!». És aleshores que el truca Joaquim Maria Puyal per incorporar-lo al seu equip, de primer a Ràdio Barcelona (1981) i després a Catalunya Ràdio (1985). Més de 800 partits, «era més famós que en Guardiola!». El gener del 1995 es farà càrrec de la direcció d’El matí de Catalunya Ràdio, que havia de ser una substitució de sis mesos de Josep Cuní i que va anar tan bé que va durar catorze anys. El final no és tan agradable, però també l’entoma: «El govern de l’època em fa notar que no em vol a El matí de Catalunya Ràdio... i aleshores em proposen d’anar de corresponsal a Washington: el somni de qualsevol periodista. No vaig poder dir que no» S’hi estarà fins al 2013, quan s’incorpora al diari ARA de la mà del seu primer director, Carles Capdevila. El record americà és viu, però avui dubta si guanyarà Trump o Kamala Harris, «vindrà del canto d’un duro!». Si més no, aquell mestre de primària que va anotar al butlletí «Tiene sensibilidad por los problemes de nuestro tiempo» la va endevinar del tot. Periodista premiat i autor d’un grapat de llibres, també se li reconeix la concepció de nous formats com l‘APM. Va ser el pregoner de la Festa Major de Manresa el 2017. I gasta un tarannà proper i popular, sovint amanit amb un xic d’humor. I conservant la capacitat de sorprendre’s, com quan al final de l’acte una estudiant li demana pels valors que li ha ensenyat el periodisme. L’home rumia —aquesta no la tenia per mà— i en acabat respon amb aplom, un punt circumspecte. «Responsabilitat. Sentit de país, de pertinença. Empatia amb els altres... i gust per la comunicació humana». I afegeix, «el desig de fer-nos plegats la vida una mica més agradable». Entusiasme a la sala.

En el comiat de la tieta Rosa

Ara fa tot just dos mesos que la Rosa Fontdevila i Monter —la nostra tieta Rosa— va vendre el seu pis per passar comptes amb la Residència d'avis Montblanc, que tant bé l'ha acollida aquests darrers quinze anys. En vaig deixar constància escrita amb to distès i celebrant com la dona avançava resoluda cap als 98 anys el proper novembre i, si hagués pogut, cent i tot que n'hagués fet. Però no ha estat així: ahir diumenge es va llevar amb notables dificultats respiratòries i, traslladada amb urgència a l'hospital de Sant Joan de Déu, se li va diagnosticar una trombosi pulmonar. Al migdia les dificultats augmentaven tant com la pèrdua de consciència, i a primera hora de la tarda una doctora atenta i amable ja ens va fer entendre a tots tres nebots que la remuntada esdevenia del tot improbable. Amb les darreres voluntats com tenia escrites, i amb l'aquiescència de tota la família com som els tres germans, al vespre només quedava evitar la sofrença. I a poc a poc, acompanyada de tots, la Rosa va deixar aquest món, convençuda com ho ha estat sempre que es retrobarà al cel amb tots els parents i amics que l'han precedida. Una vida serena, tranquil·la i generosa, amb aquell punt festiu que els anys encara li multiplicaren. Per tota la resta, consignem que des de fa molt temps tenia a mà el títol de propietat del nínxol i estava al corrent de pagament de la quota de l'associació veïnal d'enterraments. Tot a punt! Ara ens queda el comiat, demà dimarts dia 15, i la voluntat compartida de servar-ne el record. 

La foto, de 1960, és feta per Josep Fontdevila al tren, de Manresa cap a Binacet: en primer terme hi ha la Rosa, joveníssima, que encara no havia complert 34 anys; va amb la iaia Leonor flanquejant l'oncle Manuel Javierre. El dol de les dues dones manifesta la mort de l'avi Ramon, un any i mig abans. I amb tot, un aire de felicitat les acompanya: serà la primera visita a la família de l'Aragó després de la viduetat. Perquè, molt més enllà de la resignació cristiana, el cert és que sempre van celebrar la vida, i la Rosa, independent i decidida, ho ha pogut fer fins aquest mateix dissabte, gairebé un segle!   

L'exposició d'«El Bages, fidel a Guimerà»

Aquest mes de setembre a la sala de la Plana, a Manresa vam presentar l'exposició «El Bages, fidel a Guimerà». Una d'aquelles iniciatives populars que a redós del calendari d'actes del centenari: a vegades em penso que a Manresa ens n'hem fet més ressò que enlloc! Sigui com sigui, i responent a una crida popular, aquest estiu vam rebre moltes aportacions d'entitats i persones d'arreu del Bages —fotografies, cartells, programes...— que vam incorporar amb aquest discurs de la fidelitat. El Joan Morros és qui m'hi va embarcar, i no sé com va anar que se li acudís donar-me el títol de comissari. No res, que calgué escriure una història, muntar amb d'altres voluntaris lo'espai i —gràcies als bon quefer de la Rosa Clarena des de Manresana d'Equipaments Escènics— fer un disseny amable que afavorís la visita. Val a dir que, a més a més, totes tres setmanes hi vam tenir els sis plafons de la Institució de les Lletres Catalanes. I que, comptat i debatut, hi van passar més de 600 persones. Que no està gens malament! Només com a consignació dels materials, penjo els PDF resultants i em quedo amb les ganes d'ampliar algun àmbit com aquell de la producció d'En Pólvora el 1893, al Teatre Conservatori. La col·lecció de rebuts i rebudets dona per molt —però això ja seria una altra història! 

Tresserras i el proper congrés d’Esquerra Republicana

Feia molts mesos que no em parava a parlar de política. I el darrer episodi actiu el vaig tenir fa més d'un any, en rigorós acte de servei, a Manresa, després de les eleccions municipals. Compromès a trenar un nou pacte municipal per al govern de la ciutat. Haver guanyat a casa, però —haver tornat a guanyar— no permetia obviar que Esquerra havia perdut 300.000 vots arreu del país i algunes alcaldies importants. Poques setmanes després, el juliol del 23, la fuita era de 400.000 vots i sis diputats menys al Congrés de Madrid. Uns resultats que, em penso, evidenciaven els símptomes d'un final de cicle i, també, d'una certa desorientació. I això, precisament, quan Esquerra acumulava més poder institucional: els militants amb càrrec s'havien anat multiplicant mentre, amb un cert desencís, la militància de base no creixia sinó més aviat el contrari. En fi, si ja aleshores em va semblar que calia un canvi, les eleccions al Parlament de Catalunya enguany ho han acabat de certificar. Fins el punt que setmanes després, convidat a signar un manifest on es reclamaven relleus i un debat profund sobre el futur d'Esquerra vaig signar a ulls clucs. 

La resta ha estat un final d'estiu lamentable, amb molts retrets i fins l'evidència d'alguns episodis de joc molt poc net, que només una llarga militància —resiliència!— permet superar amb serenitat. Però dol, i em dol molt. Fins el punt de gairebé fer-me enrere en el debat a quatre bandes que ara mateix s'esbatussen abans del congrés d'Esquerra del proper novembre. En fi, en aquestes circumstàncies llegir a l'Ara l'article que hi van signar Joan Manuel Tresserras i Marta Cid, em reconcilia en la meva opció política, que no és ni d'adhesions personals ni d'estabilitat laboral. Que no necessita cap reconeixement ni tampoc s'instal·la en servituds acrítiques sinó que vol mirar endavant. Ras i curt, militància política entesa com a servei i compromís en un projecte de canvi social i sobirania nacional. 

Tot això per dir que l'article és bo, i que m'agrada compartir-lo. I que és clar, que aniré al congrés d'Esquerra per votar a favor d'aquest compromís que —la foto és del 2012— aleshores compartíem, sense retrets de qui havia penjat més cartells o de qui —i això sí que costa!— després els va anar a despenjar. Ras i curt: qui tingui orelles que escolti.

El congrés d'Esquerra Republicana

Joan Manuel Tresserras

Marta Cid

Ara, 30/09/2024

Un dels llibres d’anàlisi política més sòlids sobre el trànsit del Procés al post-Procés va ser Principi de realitat. Una proposta per a l’endemà del procés, de Jordi Muñoz, aparegut el març del 2020. Prèviament, el 2018, en plena onada repressiva, Esquerra s’havia arriscat reorientant la seva estratègia de construcció d’una majoria social per la República a les condicions d’un cicle molt més llarg i costerut que l’anterior. Encara que una part molt significativa de l’independentisme continuava enganxada a l’èpica declaratòria i la jugada mestra, va semblar que aquella reorientació era ben entesa per l’electorat. Fins que en el cicle últim, governant a la Generalitat, el partit republicà ha acumulat mals resultats i han quedat al descobert les conseqüències de no haver fet el debat intern amb la profunditat que el gir requeria. Això ha coincidit amb un entorn independentista abocat al tacticisme partidista insubstancial, a les picabaralles de saló políticament irrellevants. I ha coincidit també amb un protagonisme institucional creixent d’Esquerra Republicana mentre minvava la seva vinculació als moviments i les mobilitzacions socials. Afegim-hi la indignitat incompetent d’uns quants aprenents de bruixot que no retien comptes als òrgans interns de control. Què podia anar malament?

El pròxim congrés d’Esquerra Republicana haurà d’abordar tot això. Aquests són els temes. Però el clima intern s’ha enverinat i tot s’ha volgut personalitzar. Com si es tractés d’un populisme qualsevol, o d’un partit sense projecte que s’hagués de construir al voltant de l’atractiu carismàtic d’algú, i no pas sobre principis, anàlisis i propostes d’intervenció política. De fet, aquest congrés ja naixerà massa personalitzat per haver de carregar, encara, amb la incongruència de votar primer les persones i deixar per a després el debat polític intern. Un debat que és urgent i que cal qualificar i situar en relació amb els grans temes que condicionen la vida de tothom. Un debat que, a banda de les qüestions ideològiques i polítiques fonamentals, haurà d’incloure també totes les coses relatives al model organitzatiu i els seus mecanismes de democràcia interna, el model de militància o els protocols i compromisos ètics. Un congrés per despersonalitzar el projecte i per desinstitucionalitzar-lo; per aterrar-lo i reconnectar-lo socialment.

Les grans transformacions històriques, les veritablement profundes, les que canvien les formes de vida i les mentalitats de la gent, necessiten temps per desenvolupar-se i afermar-se. Poden tenir acceleracions, fins i tot dies gloriosos. Hi podem identificar moments, episodis i potser personatges decisius. Però sempre són, al capdavall, el resultat de processos de canvi complexos. Curses de relleus. Per això aquestes transformacions històriques no tenen autor. Poden tenir figures emblemàtiques i dies de commemoració i celebració. Però són el resultat d’esforços col·lectius, de l’energia acumulada de moltes iniciatives i mobilitzacions. Fruit de moltes aportacions. De moltes persones que consideren la seva contribució anònima a la causa com una recompensa suficient.

A Catalunya, l’objectiu combinat de l’emancipació social popular vinculada a l’emancipació nacional ha tingut diverses formulacions polítiques d’orientació esquerranosa i sobiranista. Amb períodes farcits d’avenços significatius, amb fites ambicioses que semblaven a l’abast; però també amb etapes de patiment, de clandestinitat, de repressió i persecució. La història contemporània del país en va plena. Sense desmerèixer la transcendència històrica de les altres, la principal formació política que, continuadament i des de la seva fundació, ha enarborat com si fossin una les banderes del canvi social i la sobirania nacional, recollint i donant continuïtat a la llarga tradició del republicanisme obrer i popular del país, és Esquerra Republicana.

El congrés d’Esquerra de finals de novembre té com a horitzó principal interpretar bé en quin punt estem dins del camí cap a la construcció d’una majoria social democràtica que ens permeti bastir una República compromesa amb la defensa de la justícia, les llibertats, el benestar i la pau. Venim d’una llarga ressaca després d’un temps il·lusionant i engrescador. La ressaca no l’ha provocat la victòria de l’1 d’Octubre, sinó la incapacitat posterior d’administrar-la quan va quedar violentament establerta la impunitat repressiva de l’Estat i quina era la veritable correlació de forces socials (no només les electorals). El cicle ara és nou. I amb l’experiència acumulada, des de l’esquerra sobiranista hauríem de saber tornar a connectar amb la gent que volem al nostre costat i a la qual volem servir. No es tracta pas de mirar enrere i refer el trajecte amb el mateix equip perquè ara pugui fer bé el que en un altre moment no va saber fer o simplement no va fer. Es tracta de mirar endavant, interpretar el món on som i el món que ve. De proposar com encarar-lo. I trobar la gent generosa que vulgui formar part del nou equip i disputar la nova partida.

Qui no coneix Montserrat Perramon?

Aquest mes de setembre que som a punt d'enllestir el tema del mes de la revista El Pou de la gallina anava de Festa Major. De les cinquanta festes majors que van des de 1975 —la darrera sota autoritat franquista— fins aquest 2024. Però n'hi havia més, de festa major: el callussenc Jordi Badia ocupava l'Àlbum de visites com a Pregoner de la festa, i al Cul de Pou feien festa major en Jaume Gubianas a les seves postals i a l'Espòiler, que signa un misteriós emissari. Per si no n'hi hagués prou, em penso que era el número ideal per posar-hi la Montserrat Perramon al Qui no coneix... genialment il·lustrada per Maria Picassó. Perquè la coneix mig Manresa, però, sobretot, per aquests vint-i-vinc anys de macera que acaba de complir amb Joan Damià Martínez. Que per molts més!  

Montse Perramon,
festes de vint-i-un botons

El nom sencer és Montserrat Perramon Bacardit tot i que de jove hi ha qui l’anomenava Perry. Nascuda el 1965 al barri de les Escodines, els seus pares la van fer créixer en un ambient d’associacionisme i compromís, «i de festa: a casa se celebrava tot!». Agustí Perramon Prunés i Conxita Bacardit Pinyot participaven a l’associació de veïns, al consell parroquial i a l’associació de pares del Sagrat Cor, i la Montserrat serà la primera de tres criatures. La van seguir la Lourdes i el Jaume, tots ells preparats per fer feina, que cap dels tres no ha parat mai de fer-ne. La Montse va anar als Infants fins a 4t de primària —a la mateixa aula que avui ocupen les oficines municipals on treballa!— i en acabat va passar a la nova escola Vedruna. I abans no arribés a l’institut Peguera, aquell estiu ja va començar a treballar als Calçats Peñarroya. Després s’hi afegirien els dissabtes i, al final, una mitja dedicació, fins a sumar deu anys. I al mateix temps multiplica inclinacions: fa piano al Conservatori, sardanes a l’esbart, participa a Xàldiga i, sobretot, s’implica en el moviment cristià juvenil d’Hora3, d’on esdevindrà coordinadora de zona del Bages Berguedà i Solsonès. Una vida tan activa per força també impactarà en els estudis, i fa el tercer de BUP partit en dos cursos, i el COU l’enllesteix al Camps i Fabrés. Però la Montse, treballadora, atenta i discreta, es pren la vida amb pragmatisme, i mentre despatxa espardenyes i sabates a la plaça Clavé, decideix fer el secretariat a l’EMI. I aprendre català. I també mecanografia... i obté el carnet de conduir i tot! És amb aquest bagatge que el 1989 guanya una plaça de conserge a l’Ajuntament. «Vaig anar a parar a l’àrea de Serveis a les Persones, d’això ja en fa 35 anys! I la veritat és que de seguida em va agradar, en un entorn on encara coincidim amb les Albes, la Irene, la Maria...». La feina li permet tractar amb molta gent, o voltar per Manresa amb un Seat Panda municipal resseguint totes les escoles o portant documentació d’un departament a l’altre, abans d’esdevenir administrativa a la seva unitat. Perquè no ha parat mai, eh? Té la ciutat al cap i són molts els qui us diran conèixer-la. Mare de la Gemma i de l’Aina, això la va acostar al grup l’Espantall on descobreix el teatre de carrer, i encara ara surt a cada Fira de l’Aixada! «M’agraden molt les festes de Manresa!». Potser per això no oblida que fa vint-i-cinc anys el regidor de cultura i la cap de protocol, fonament i baluard de la litúrgia municipal, li van proposar fer de macera de la ciutat. Acompanyant el Joan Damià Martínez, de parcs i jardins, que ja ho feia des de 1980, quan semblava que una noia donaria un altre aire al rigor protocol·lari. «Potser ja no sigui així, però em penso que soc l’única macera dels protocols festius a Catalunya!». Ara la recordeu, oi? Desfilant per la Llum, des del Carme, o fa vuit dies en el seguici d’autoritats cap a la Seu. També va acompanyar els presidents Puigdemont i Forcadell al 125è aniversari de les Bases, o Aragonès i Borràs al 500 aniversari de l’estada de sant Ignasi a Manresa... O també la filla, us dirà amb orgull, l’any que va ser pubilla de la ciutat. I sempre vestida de vint-i-un botons —que són això, exactament vint-i-un botons de llautó. I tot i que l’any passat el Damià ja es va jubilar, enguany li va demanar encara que tornés, ni que fos per acompanyar-la en l’efemèride. Tot plegat dues maces que obren pas cerimonial: en un número de festa major com és aquest Pou no hi podien pas faltar! Perquè la Montse és la macera és clar, però sobretot perquè sempre serà la Perry, i per a tots ha estat sempre un goig de tractar-la.