Elogi del refugi d'El Bagatell

Des de Sant Pau de Segúries, enfilant la carretera que us porta a Olot per la collada de Capsacosta de seguida trobareu un trencall discret, després del cementiri, que us permet arribar-vos a la vall de Bac. La pista, estreta i sinuosa, és ben asfaltada i ressegueix un bon grapat de masies seculars, cases pairals que encara exploten bosc i pastures, i ramats de bestiar. Si fos el cas de fer-la tota, la pista us duria a Castellfollit de la Roca però, a mig camí, un nou trencall a la dreta us mena fins el refugi d'El Bagatell. Cal creuar un gual i enfilar la costa, al capdamunt de la qual apareix la casa voltada de bosc i prats magníficament retallats per la gana de tres ases. El Bagatell és una construcció molt més modesta que aquells masos de nissaga llustrosa: tot just una casa recuperada poc a poc des de fa vora quaranta anys per una terrassenca i els seus germans. Avui, amb el seu company, la Teresa i el Josep Maria ocupen la planta principal de la masia mentre que els baixos els permeten acollir grups de famílies o persones que hi vulguin fer estada. És el refugi que, sense cobertura i amb un wifi escardalenc, respira pau i silenci. Un ordre harmònic només contrapuntat pels lladrucs de dos gossos enjogassats. I encara, presidint la perspectiva de la vall, la presència d'una escala fins al cel. Un espai per perdre-s'hi o —qui sap!— potser retrobar-se.

Qui no coneix Joel Lliró?

Ara que tot just encetem l'estiu —i l'estiu és sinònim de goig i de festa, demaneu-ho a qualsevol cuca— és bo recuperar aquest «Qui no coneix» del Pou de juny, que presenta un incombustible de la bateria i l'orquestra de festa major. Parlem d'en Joel Lliró, parapetat entre plats, platets i bombos segons l'i·lustra Maria Picassó en aquest altre retrat que signa el senyor Ramon... Segur que us sona: si més no l'heu escoltat manta

vegades. I duu la música a la sang!

Joel Lliró,
herència i compromís des de la bateria

Quan Joel Lliró Nadeu va néixer l’any 1974 ja em va deixar fet l’article: la seva seria una vida entre plats, baquetes i bombos. És clar que abans va haver de passar per la Flama, on treballava de mestra la seva mare i, després, fer el batxillerat experimental al Peguera. I com que ciències i matemàtiques se li feien costa amunt, ben aviat es va abocar en àmbits més artístics, combinant fotografia i música. Ara bé, si darrera la fotografia hi havia la influència del pare, la música tenia encara arrels més pregones: l’avi, Estanislau Nadeu Valls, va ser un dels primers bateries de Manresa, des d’abans de la guerra, i ho va ser de l’Orquestra Remembrança fins a les acaballes del segle XX! I també el seu oncle Josep havia estat el bateria de moltes festes populars. Ras i curt, que el Joel a tretze anys es va posar a estudiar bateria a l’Esclat, amb en Lluís Ribalta. I si encara el temptava un itinerari fotogràfic, la mort de l’avi li va resoldre la tria: definitivament, seria músic. El temps li ensenyarà que això vol dir també saber de comptabilitat i xarxes socials, carregar equips de so o bé escombrar el local d’assaig. Fins i tot destinar hores a la docència per garantir-se el sou... Però tornem al joveníssim Joel: després de vuit cursos a l’Esclat passa al Taller de músics, a Barcelona, aprenent sobretot percussió, música llatina i jazz mentre que, professionalment, ha començat a fer de fotògraf per Regió7, sota el mestratge de Salvador Redó. Fins i tot aprofita els desplaçaments a Barcelona per fer un primer curs a la Institució d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, «però sentia que hi perdia el temps». Encara més: els primers bolos que va fer li comportaven seriosos desajustos horaris. «Quan vas a cobrir un partit de futbol i arribes que ja s’ha acabat t’adones que no ho fas del tot bé...». Es capbussa, doncs, en la música, practicant més de cinc hores diàries durant un parell d’anys, mentre ja tocava amb la banda Masos Rònecs. Tots amics de la infantesa: l’Òscar Castellà, Enric Mieza, Sergi Oms, l’Oriol Torras i el Roger Fonts . «Tocàvem des de l’institut, als noranta. I vam guanyar concursos d’ska, de rock o de música progressiva, amb gralla, molt abans que els d’Obrint pas!» Els Masos duren fins que té 21 anys, i aleshores s’imposa la feina a l’Orquestra Mitjanit, però conservant sempre llaços: «Al Correfoc de l’agost passat, quan la Mitjanit va tornar a l’escenari després de tretze anys d’absència, la interpretació dels temes la Plaça , Moscada i De vacances encara va ser amb la colla dels Masos Rònecs!». El cas és que l’Orquestra Mitjanit ha complert trenta anys, fruit d’una cooperativa inicial que va anar perdent socis «fins que em vaig quedar sol portant el barco». Actuen arreu dels Països Catalans, inclòs el costat francès, Andorra i la Franja, i sumen set músics i un tècnic capaços de fer una seixantena llarga d’actuacions anuals. «Per la Mitjanit ja hi ha passat més de 50 músics, i jo porto més de 2000 concerts!». La meitat del repertori és volgudament en català, i la resta combina castellà, francès, anglès i italià en allò que el Joel defineix com la voluntat de dignificar la indústria musical catalana, més enllà dels habituals temes de moda versionats. «Nosaltres ens adrecem a un públic més ampli, amb temes nostrats, alegres o reivindicatius, i sense defugir la responsabilitat que tenim com a artistes a dalt d’un escenari». Un tarannà que no es vol quedar les habituals ofertes d’estiu, i per il·lustrar-ho amolla tres temes a tall d’exemple: «La flama, d’Obrint Pas. No hay tregua, de Barricada i també el Coti x coti que fon sardana i reggeton!». Ara, superada la cinquantena, el Joel es fa gran treballant de costat a gent més jove amb la voluntat de transmetre aquest compromís. «I m’agrada, perquè això em manté despert, actiu i connectat amb el món».

El carrer de la xocolata, de Ramon Solsona (2025)

Suposo que tenir més de seixanta anys hi ajuda, però el darrer llibre de Ramon Solsona, El carrer de la xocolata, m’ha agradat molt. Llegir com els germans Solsona, fills d’una família devotament cristiana i practicants d’una molt natural catalanitat, conviuen als anys cinquanta del segle XX amb el veïnat de Gràcia, em resulta proper i fascinant. En ple franquisme, l’escola i l’institut, els avis, els parents i els amics i –ja som als seixanta!– la irrupció de la nevera, el telèfon i el sis-cents em va transportar des del primer moment a la meva infantesa. L’aleshores nou barri de la Sagrada Família, a Manresa, no tenia pas la història gloriosa de Gràcia, però tot l’univers que se sintetitzava a la carretera del Pont de Vilomara, número 72, entre vint famílies, sembla el mateix que el de cals Solsona. Incloses les botigues que flanquejaven l’entrada: ca la Florentina, la carnisseria on vaig aprendre a comprar amb lliures i mitges lliures de gra cuit, o la llangonissa, de tres unces en tres unces —i la carn magra o les salsitxes que adquiríem per terces o, si era per una urgència a l'hora de sopar, tot just mitja terça! I, cau de meravelles, a l’altre costat l’estanc de cal Prat, s'hi despatxaven tabac, segells i uns misteriosos efectos timbrados. Allà, al costat de diaris i revistes, en un prestatge lleument inclinat, quedava tota la producció d’Editorial Bruguera a l'abast: Din-Dan, DDT i TioVivo que jo m’estava discretament a fullejar abans de comprar, setmana rere setmana, el Pulgarcito per cinc pessetes. Un duro també que, setmana rere setmana, la nostra àvia Pietat desaprovaria… Torno a Ramon Solsona que ens sentencia: «Sense memòria no ets res». I m’adono que fa anys que gaudeixo llegint memòries. Memòries un punt mòbils i mal·leables en paraules de Joan Estruch, o en les de Jaume Sisa, quan parla de la dolça droga dels records. També les de Joan-Francesc Mira —El tramvia groc, o Tots els camins— quan l'autor es proposa «la preservació del món viscut, del temps i del país que van donar el primer color i el primer gruix a l'experiència de viure». El meu va ser el dels seixanta, que Marta Vallverdú reivindicava a Seixantisme, com si fos l'última dècada prodigiosa de la cultura catalana, cabdal en la reconstrucció de la identitat del país des de la música, la literatura, els moviments socials i l'educació... Sigui com sigui, no es tracta d'un exercici de nostàlgia sinó de reflexió, com obeint el criteri de la mare del petit Nabokov; «Recorda això...». La memòria parla, i jo la sedasso entre els dits ara que envelleixo, talment l'emperador Adrià de la Yourcenar, sentint que la vida torna a ser gairebé dolça, «com un bri d'esperança a totes les nostres vides construïdes sobre contradiccions i debilitats». Doncs això, no us perdeu aquest carrer de la xocolata de Ramon Solsona: un paisatge de records amb olor, i sintonies radiofòniques, amb molts apunts del parlar que us remouran la memòria per pocs anys que sumeu. Ras i curt: una petita meravella. 

Fragment inicial:

El carrer de la xocolata 

Alguns carrers del barri de Gràcia van canviant de nom per trams. És un embolic que despista els barcelonins i fins els graciencs de tota la vida. Tothom coneix el carrer Providència, que travessa la plaça Rovira i arriba fins a Sardenya, però poca gent sap que el primer tram, entre Torrent de l’Olla i Verdi, es diu Biada. El mateix passa amb el carrer de sobre: es diu Bellver i es confon amb l’inici del carrer Martí, que travessa la plaça del Nord i continua set-cents o vuit-cents metres més enllà. Antigament s’havia dit carrer de la Llebre, perquè, segons l’explicació popular, era tan curt que una llebre el podia travessar amb un salt.
     Curt i modest, ningú identificava el carrer Bellver pel nom, però sí per l’olor. Era el carrer de la xocolata. Això era abans, quan el Cola Cao es fabricava molt a prop de casa. «Y, como verán ustedes, les voy a relatar las múltiples cualidades de este producto sin par». 

     A la cantonada del carrer Bellver amb Torrent de l’Olla hi havia la Nederland, una empresa que importava cacau de Fernando Poo des dels anys vint, i el 1945 es va espavilar a través de Nutrexpa per donar sortida als excedents que venien de la colònia espanyola. La solució va ser el Cola Cao, un cacau soluble creat el 1945 que acabaria batent tots els rècords de popularitat. 

     Quan els camions arribaven al nostre carrer amb la matèria primera, els treballadors que descarregaven els sacs recordaven la imatge publicitària del Cola Cao, la filera de negres mig despullats que traginaven damunt del cap coves plens de fava de cacau. Jo diria avui que en el moment de buidar els camions se sentia l’olor acre del cacau pur, però no n’estic segur. No tinc cap dubte, en canvi, de les emanacions que provenien de l’interior de la fàbrica. El carrer sempre feia olor de xocolata. Alguns amics ens diuen que tenen la memòria olfactiva de la xocolata, i especialment del cacau, associada al carrer Bellver i a casa nostra. 

     El carrer Bellver comença a la cantonada de l’antiga Nederland i s’acaba una mica més enllà, a la confluència del carrer Verdi, que el pare i l’àvia Ventureta encara anomenaven pel nom antic de carrer de les Monges. Passa sempre i a tot arreu que els noms populars tenen més vitalitat que els oficials (...)

Qui no coneix Marta Basomba?

El Pou de la gallina corresponent al mes de maig sempre té aquesta singularitat des de fa 38 anys: surt el dia de Sant Jordi. Aquesta vegada amb un tema d'aquells que sempre fan efecte: Manresa a vol d'ocell. Les imatges aèries de Ramon Creus al llarg de gairebé quatre dècades contrasten amb el moment actual, i permeten descobrir el creixement expansiu de la ciutat amb tot el que això comporta. La cosa vé a tomb perquè al "Qui no coneix..." del final de la revista hi trobem Marta Basomba: també són més de quatre dècades al cor del motor municipal. Discreta i eficient, ha conegut en directe la planificació de molts d'aquests canvis. És clar que la seva vida és molt més que això. I us ha de sonar segur:

Marta Basomba,
una argelaga tendra

Dimarts 15 d’abril. Som a Las Vegas fent un tallat a les 10 del matí, i la Marta Basomba no se sap avenir que avui no treballa! Han estat 45 anys d’anar cada dia de cada dia a l’Ajuntament de Manresa, fins ahir que va acabar de plegar els trastets com a secretària d’alcaldia. «Ha estat un final molt feliç, amb un comiat que no em mereixia». I sí, segurament hi ha molta gent al món que s’ha jubilat sense el comiat que es mereixia, però aquells que han tingut la sort de rebre’l no acostuma a ser mai fruit d’un error. I Marta Basomba Sardà (Manresa, 1959) se’l mereixia, us dirà tothom, malgrat el posat un punt sever que la seva tasca reclama. «La meva àvia, de petita ja em va dir que era una argelaga esquerpa». La sentència és antiga i probablement poc justa: per ser una argelaga, és prou tendra! Això sí, és tan reservada com llarga, mentre us observa amb ulls de mostela. I és així com ha sumat dècades de treball municipal: «L’estiu de l’any 80 vaig veure un anunci a Regió7 i m’hi vaig presentar. I el primer d’octubre començava com a ordenança, amb 21 anys». La tradició familiar era una altra: el pare era home de camp i bosc, fill de Sant Mateu de Bages, i quan la terra ja no rendia es va espavilar amb el seu germà per muntar una serradora. «Però el fet és que tota la família se’n va anar a viure a Tona, allà on el meu pare coneixeria la meva mare». I la mare era una altra cosa, filla d’una família amb fonda i carnisseria en un ambient de colònia d’estiu barcelonina, «tot molt tocat i posat. Bo i casats, el pare no la podia pas portar a sant Mateu, sense cap comoditat, que ni electricitat hi havia» i va ser aleshores que van venir a Manresa, on Josep Basomba i Maria Sardà hi tindrien quatre fills —Georgina, Maria Teresa, Marta i Josep: una família que creix feliç. Però el 1975, quan la Marta és a punt d’acabar el batxillerat al Peguera, els pares decideixen establir-se a Sant Mateu, a la Rabassola. «Tenia la sensació d’estar perduda, fins i tot em vaig equivocar de carrera, pensant que era una dona de ciències. No vaig ni acabar segon de Biologia...». Al darrera hi batega un desig: ser independent i quedar-se a Manresa. Per això sempre ha celebrat aquella plaça a la casa gran. «Tenia 21 anys, ja festejava i això em permetria de fer la meva». Hereva del pas pel cau, havia fet colla al centre excursionista, ja festeja amb Jordi Selga i, comptat i debatut, aviat serà casada. L’evolució municipal també és ràpida: al cap de sis mesos ja és a la nova oficina d’informació, «amb en Pere Fons i la Glòria Ballús, que he de dir que sempre m’ha ajudat en tot i per tot» i de seguida salta a Urbanisme, el departament estrella d’aquell primer mandat democràtic, «amb en Ramon Puig i en Pérez-Picas, i és clar, en Pep Centelles que feia anar la màquina!» Allà s’hi estarà —aviat és dit— vint-i-cinc anys, i en aquest temps tindrà tres criatures i fins, de retop, ajudarà a créixer dues nebodes més al pis familiar del Born. És el moment més difícil, «fer que tot rutlli per a tothom». I se’n surt, posant-hi la banya i descobrint que, al capdavall, és una dona de lletres. «Quan la canalla va volar i ja només havia de fer tàpers, vaig fer Filologia catalana a la UOC, i la llicenciatura em va anar molt bé, en tots els sentits». Encara quedava un darrer revolt: Valentí Junyent la convida a incorporar-se com a nova secretaria d’alcaldia, en un càrrec que l’acompanyarà tots nou anys i que, després, Marc Aloy li revalidarà. Tot plegat, la confiança de catorze anys i dos alcaldes diferents. «A alcaldia hi he estat molt de gust, tot i l’exigència del seguiment de l’agenda pública de cada dia. Però ara ja em tocava desconnectar...». Com que la canalla li agrada i ja té cinc nets, celebra aquest temps que guanya i, ara com el primer dia, agraeix a la vida tots els regals que n’ha obtingut, punxes incloses.

Retrobaràs la Maria

Dimarts vaig ser al funeral de Maria Subirana Sanmiquel. Havia mort dos dies abans, amb 91 anys complerts i jo no l'havia pas tractada gaire tot i que, en termes genealògics, era cosina de la nostra mare i havia viscut sempre al mateix barri de Manresa que nosaltres, a la Sagrada Família. Vivíem a un cop de roc els uns dels altres però —literalment— els uns dels altres érem uns perfectes desconeguts. Al darrera, un conflicte entre el nostre avi Josep i el seu germà Joan per una vinya al tossal del Coro que l'herència va fer anar a parar al Joan. El meu avi, que era pagès, no ho va pair. Però és clar, aquell testament no es podia pas desfer... Després del disgust vingueren els retrets, sortiren també les mullers —Pietat Badia i Lola Sanmiquel: quins dos caràcters! I finalment arribà l'interdicte: les dues famílies deixarien de parlar-se. També les criatures, d'una banda les bessones Pepita i Pilar, i de l'altra la Maria, sis anys més gran. Som a les acaballes dels anys quaranta del segle passat. Fos a negre.

Cinquanta anys després, i pocs dies abans de Nadal, la nostra mare tornava a ser al carrer recollint diners per la residència d'avis del barri. Amb l'excusa de la llumineta popular la Pepa escometia tots els vianants amb un desvergonyiment absolut, considerant que com a veïns —coneguts o saludats— tenia tot el dret de reclamar-los almenys vint duros per un projecte social i popular. Els grans panells de la llumineta obstruïen conscientment el pas per l'antiga vorera de la carretera del Pont de Vilomara, en un espai que esdevenia impossible d'esquivar. I ara l'un, ara l'altre, la majoria de gent acabava fent el gest, considerant almenys la —llunyana— possibilitat d'obtenir el premi... I d'entre totes les persones que circulaven per aquella vorera estreta la Pepita sempre explicava que se li va aturar una dona, una dona precisament a qui no li havia demanat de participar en l'acapte. «—Pepita, no em diu res, que no em coneixes?». Li va respondre que sí, que és clar, «—Ets la meva cosina Maria». «—I com és que tu i jo no ens parlem? Ho saps que han passat cinquanta anys?». Mig segle de silenci! Tots els adults d'aquell episodi ja eren morts i enterrats. I la Maria va insistir: «—Vols dir que no hauríem de trencar aquesta història?». I allà mateix, amb una abraçada i un plor sentit, la van trencar. I des d'aleshores es van saber trobar i parlar, i compartir moltes de les coses que en tot aquell temps no s'havien pogut dir. Per nosaltres, els tres germans Fontdevila, la història resultà ser digna de les pàgines viscudes d'en Folch i Torres, per allò d'increïble i sentimental, gairebé impossible, però contra el que ens és habitual, ens vam abstenir de fer-ne burla. I bo, el temps va anar passant, es va morir els marits primer —en Josep i en Valentí Pi— i en acabat la Pepita. I la Maria encara ens trucava regularment —i fins de manera quasi quotidiana durant les primeres setmanes de pandèmia.   

Per tot plegat, aquest dimarts em va agradar el funeral, a la parròquia de la Mion. El va fer en Joan Aurich, com fa vuit anys va acomiadar la nostra mare. I mentre escoltava un fragment de sant Mateu —quan jo tenia fam, em donàreu menjar; quan tenia set, em donàreu beure; quan era foraster, em vau acollir...—  em vaig aconsolar pensant que potser, mentre nosaltres passàvem pena, elles dues, dones de fe com eren, ja s'haurien tornat a trobar.

La foto és de la tardor de 2001, al restaurant Cal Ros. La Lola Sanmiquel, mare de la Maria, celebrava 94 anys i ens hi vam aplegar tots.

Qui no coneix Ramon Bonvehí?

D'El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril, un «Qui no coneix...» que  recull una trajectòria fixada amb l'art de la reproducció gràfica. Ramon Bonvehí i Mor, fidel hereu del seu pare, s'hi ha passat la vida: fotocòpies, impressores i moltes tones de tòner. És clar que no tot és la tècnica i la seva vida, com totes, està plena de relleus que podeu conèixer punt i seguit, al costat d'aquesta magnífica il·lustració —un punt pavarotti— que li ha fet la inigualable Maria Picassó:

Ramon Bonvehí,
història viva de la fotocòpia

Aquí el tenim, el Ramon Bonvehí i Mor, un home de caràcter pràctic que ha trepitjat més oficines de Manresa i el Bages que no pas ho han fet els lladres o els inspectors d’Hisenda —per separat, naturalment. Però, és clar, a diferència dels anteriors, a ell sempre se l’espera: si no era un fax ara és un ordinador i, per sobre de tot, l’home que ha deixat instal·lades, cablejades o reparades muntanyes de fotocopiadores, siguin de sobretaula o de la mida d’un cotxe. El Ramon, que va néixer el 1966, va ser el fill primer de Ferran Bonvehí i Rosa Mor, i aviat el seguiren tot de noies —per ordre: la Montserrat, la Judit i la Marta. Però només ell prengué l’exemple del pare que, molt abans —de primer a cal Terra, després a cal Pons— havia conegut la tècnica del ciclostyl o les primeres fotocopiadores de líquid, i també el manteniment de les màquines d’escriure, les mecàniques, aleshores que no es llençava res si és que es podia arreglar, i les còpies es feien amb paper carbó! El cas és que la família es va traslladar del barri Antic a la Sagrada Família i amb la canalla arrancada la mare obre llibreria, de la xarxa Sobrerroca, en uns baixos de la Font dels Capellans. «I amb el pare vam fer un cop de cap: el 1983 vam obrir un establiment amb màquines d’escriure al nou edifici del Mercat, amb les primeres novetats electròniques». Havia nascut Ofimat! El Ramon només té disset anys, i ha acabat els estudis al Pius Font i Quer però es posa a treballar a rebuf de l’èxit del moment que van resultar ser els aparells de fax —costa de creure, però aleshores aquesta rampoina era un negoci! I se’n van sortir tan bé que al cap d’uns anys es traslladaren a la Parada, en un establiment que refonia l’esperit de la llibreria de barri —a tocar del Pius, la Salle i el Sagrat Cor— amb el de l’oferta d’ordinadors, impressores i tota mena de serveis. «Des de molt aviat que vam aconseguir la distribució de fotocopiadores Toshiba, i en vam vendre i vendre fins a guanyar un premi, que va ser un viatge a Pequín!». I el record li il·lumina la cara mentre reflexiona sobre el canvi permanent: «Aquest és un món que ha viscut una autèntica democratització, i ara per molts pocs diners tothom pot tenir a casa una eina que imprimeix, fotocopia o escaneja documents». Tot plegat, sentencia, li ha estat un itinerari d’adaptació a la modernitat i —també— a la imprescindible capacitat de superar adversitats tan íntimes com la mort de la Mònica, la seva dona, amb un fill de tot just cinc anys. «Va ser un xoc molt dolorós, no me n’amago pas». I és aleshores que el Ramon, més enllà de tòners i fotocòpies, manifesta una passió que li ha estat fonamental, i que és cantar. «Jo canto des de petit en corals, i això m’ha ajudat», en una llarga relació que comença a l’Aliret i continua a la parroquial amb mossèn Codinach, la Ressò, una primera època a l’Orfeó Manresà i a la coral Al vent, de Sant Vicenç de Castellet, «on vaig conèixer la Mònica». Ara aquest tenor fa sis anys que torna a cantar amb l’Orfeó i, mentre rumia en veu alta quin ha de ser el seu futur —sense pressa a jubilar-se i, encara menys, a deixar plantat l’equip que l’acompanya— sí que mentalment combina la venda de maquinari, consumibles i papereria amb les notes d’una o altra cançó. I amb la mateixa voluntat de sempre: la d’afinar en tots els compromisos que adopta.

Tocar les campanes i anar a processó (record de l'any 2000)

Llegeixo que la processó de Manresa, recuperada l’any 2000, arriba a la seva vint-i-cinquena edició. L’efemèride se m’emporta als anys que vaig ser regidor de Cultura a la ciutat, aleshores que em visitaven al despatx voluntariosos catòlics amb ganes de recuperar la processó que s’havia perdut al 1979. No cal dir que jo m’entenia bé amb aquella bona gent, però els feia passar amb raons, aprofitant que l’alcalde Jordi Valls d’aquells temes en fugia —l’espiritualitat aleshores no era el seu fort— i que comptava amb la complicitat de l’arxiprest episcopal, que era mossèn Melitó Tubau, amarats tots dos d’aquell Concili que havia relegat aquesta faramalla de passos i papotes al pati de darrera. Els seus patrocinadors, però, no es cansaven. I contra tot pronòstic, i amb la tenacitat d’en Ramon Circuns o en Jaume Pons, van acabar per sumar dues complicitats de pes: la recuperació dels armats i la col·laboració de la Casa d’Andalusia a Manresa. Amb aquests bagatges van anar directament fins a Vic on el bisbe Guix, mansament, els va autoritzar la passejada... si tenien l’acord municipal. Bé vaja, estava clar que finalment Manresa recuperaria la processó, i tant!

L’acord municipal, doncs, hi va ser. Sense subvencions —cada armat es pagaria el seu vestit i escut— i sense participació política. I amb la consideració d’exercici de participació ciutadana i valor parateatral al carrer: música, dansa de la mort, els armats... Havia estat Carmina Benito, regidora de Cultura a Mataró per IC-V, qui mesos abans va esbandir els meus escrúpols i —li n’estic molt agraït— em va fer un parell o tres de recomanacions a l’hora d’autoritzar-la. D’una banda, l’obligatorietat dels ciris de parafina líquida que evitessin la cera pel recorregut de la via pública, «L’endemà al matí, una relliscada accidental serà denúncia segura: res de ciris tradicionals!»  i, en segon lloc, el compromís d’evitar el consum d’alcohol entre els portants, que es veu que en el seu municipi ja havia suposat alguns disgustos notables a les baixades... En fi, ho vam autoritzar en aquests termes i, a sobre, em vaig permetre d’afegir que s’evitessin les mostres de pietat popular de peus descalços, sang i altres morbositats. I amb tot això, la processó va sortir de la Seu aquell divendres sant de any 2000.

No sé si vaig quedar com alcalde accidental, però el cert és que en Jordi Valls no hi era. Jo vaig treure el cap a la Seu dos minuts abans de començar per allò de saludar i, de passada, tafanejar una mica, i l’èxit era incontestable. Vaig anar a fer un tomb i a la plaça de la Reforma vaig topar amb el Josep Alabern que també hi badava. Vam caminar plegats una estona i, murri com era, va trobar del tot natural aquella munió de públic que a mi em sorprenia, atapeint el pas de la processó. «No tothom pot anar de vacances a Andalusia, oi? I molta gent a Manresa avui no sabrien pas què fer! Al capdavall, això és gratis i espectacular, no?» I sí que ho era, en una combinació entusiasta de la tradicional processó ara amanida amb cants de saetes i el pas de la Macarena entre milers de clavells blancs. Vaig assentir mentre que els organitzadors, amb aquest resultat a la butxaca, pocs dies després van demanar hora per reunir-se amb l’alcalde.

En aquella reunió ja ens van anunciar la voluntat inequívoca de repetir-la i, per la part municipal, ens vam mostrar partidaris no pas de subvencionar-los però sí de fer-nos càrrec almenys de la despesa de les octavetes que repartien que —Judes hagués somrigut— aquell primer cop havien omplert el dors amb una oferta d’inversió de CaixaManresa. Fins i tot vam acordar la cessió provisional d’un espai per a la nova entitat dels Armats al que havia estat el pis del conserge del teatre Conservatori —aquí el murri havia estat l’Eugeni Vall. En fi, tot foren bones maneres però amb una sola objecció: l’Ajuntament, tot i l’oferta reiterada, tampoc presidiria les properes processons. A Déu el que és de Déu, que diu l’Evangeli... I a nosaltres ens tocava el paper del Cèsar, i encara avui estic convençut que és bo i molt recomanable de no barrejar-ho. La religió és del tot legítima en l’àmbit personal, però de cap manera pot ser la pròpia d’una institució política. No sé pas si els vam pas convèncer, el cas és que se’n van anar conformats. I l’any a sobre, la salutació abans de la sortida ja la vam compartir amb en Valls.

 

No ho allargaré: el cas és que l’any 2001 teníem les primeres trifulques dins del govern tripartit per la reforma hospitalària a Manresa, que inicialment sortia torta. Després de la visita protocol·lària a la Seu, doncs, ens en vam anar a fer un mos per parlar més tranquil·lament de la fusió que aquelles darreres setmanes ens atabalava. Vam anar a Las Vegas amb la intenció de tornar a treure el nas a sant Domènec quan tornés a passar el seguici. I és així que ens estàvem a l’entrada de l’establiment quan se’ns va plantar al davant en Pablo Fernàndez Poderoso, perpetuu càrrec sindical de la UGT, president de la associació de veïns de Valldaura i veterà militant socialista, que acompanyat de la senyora va escometre directament l’alcalde per tal de retreure-li que no presidís la comitiva. «¡Que vergüenza, Jordi, que vergüenza!». La situació no era favorable a la discussió teològica i em temo que les citacions de sant Mateu no li haguessin fet cap efecte a aquell homenet, menut i rabassut, encès de galtes. Li vam fer avinent que érem on havíem d’estar i que no compartíem els seus improperis, i així el vam deixar, una mica palplantat. No en recordo res més. Altrament, que jo sàpiga, el consistori ja assisteix als actes de la misteriosa Llum, als del trasllat dels Cossos Sants o al trencament del dejuni musulmà: allà on el conviden i tan discretament com sigui possible. Però encara avui, com fa vint-i-cinc anys, penso que no cal presidir cap processó. 

I la processó ha continuat. L’he vist d’altres anys des d’algun balcó familiar o a peu de carrer, perquè no tinc tirada fer vacances per Pasqua i m’agrada badar. També vaig viure amb voluntat conciliadora els estira-i-arronsa entre les diverses famílies que se sumen a la convocatòria, i amb en Lladó vam riure més d’un cop de la seva voluntat d’ensenyar les cames d’armat cada divendres sant. Posats a fer, fins i tot em sembla natural que des del 2022 hi hagi la processó del silenci, el diumenge de Rams. Però jo sóc més de caramelles, què voleu, i m’agrada de cantar-ne a Castellbell i el Vilar des de fa molts anys, tal i com de petit ho havia fet a Rajadell. Cadascú per on l’enfila. Però amb una recomanació sentida: ara, com l’any 2000, no barregem institució civil i devoció, perquè és com sortir amb ciris trencats. El consell s’entén de seguida: si es vol anar a processó, no es poden tocar les campanes. Però si és vol ser el campaner, la veritat, encara menys. 

La il·lustració és pispada de Manresa Turisme, i el lema és en llatí: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris. Tothom ho hauria de tenir present, des de l'alcalde a l'últim regidor...