Qui no coneix Carles Perramon?

Aquest mes de novembre a El Pou de la gallina, il·lustrat per Maria Picassó, hi presentem en Carles Perramon. Un tros d'artista! D'aquells que no fan soroll, home de poca xerrera com és i de molta inquietud. Capaç d'adoptar les eines de la modernitat però tossut a presentar-nos un univers viu i dinàmic, acolorit. El conec des de fa mig segle, gràcies al Toni Rodríguez, quan el vam convidar a fer la portada del butlletí veïnal El Totxo: com aquell no compto que mai més se n'hagi vist cap al barri! Tornem al Carles. El seu itinerari, fins a substituir teles per tauletes gràfiques, és aquest:

 

Carles Perramon,

art digital de quilòmetre zero

A punt de complir setanta anys aquest novembre Carles Perramon Augé va ser el tercer de cinc germans, fill de l’Atanasi i la Montserrat, tots a l’ombra dels productes Kan’s, el negoci familiar. «Els caps de setmana o als estius, tots els germans ajudàvem, netejant ampolles o enganxant etiquetes a les ampolles de vidre». I en aquella infantesa feliç a cavall de la Badia Solé i l’agrupament escolta Cardenal Lluch, el Carles rep un projector d’opacs que serà la seva primera gran joguina. «Feia anuncis, notícies... com al cine!». La seva passió es manifesta definitivament a l’estudi de Miquel Esparbé, que li transmet l’entusiasme creatiu. «Ell feia còmics, cartells, murals... però també coses d’animació! Molt aviat em va demanar d’ajudar-lo i vaig participar en algunes pel·lícules de publicitat que passaven a l’Atlàntida». Mentrestant va a fer el sisè de batxillerat al Peguera i, a les tardes, baixa a Barcelona, a la Massana, i és aleshores que s’ho comença a passar bé. «Vaig tenir una professora molt bona que em va descobrir l’art abstracte, Kandinski... i també faig amics com en Max o en Pere Joan». Tot plegat fa que s’animi a fer Belles Arts i, superada la prova d’accés, durant cinc anys, anirà i vindrà cada dia amb el Josep Maria Massegú, Manel Soteras i Manel Tirado. És el temps d’un petit estudi vora les Saleses, És el temps d’un petit estudi vora les Saleses on, a part de pintar, comença a fer proves d’animació, en Súper 8, experimentant amb les diferents tècniques d’animació, manipulació directa sobre la cinta, amb tintes, lleixiu i salfumant fent reserves amb letraset sobre imatge real. «Amb el videoartista Antoni Serra realitzem un projecte que anomenem cinema d’intervenció plàstica». A Belles Arts obté beques per anar als Festivals d’animació de Zagreb, i després al d’Annecy, I enllestida la carrera fa la prova dels majors de 25 anys per convalidar els estudis, al punt de trobar plaça a l’escola d’arts i oficis, amb Juli Logan i Carme Manubens. S’hi estarà nou anys fent dibuix i pintura i, també, dibuix per ordinador. «Treballàvem amb un Amiga, simple, de poca resolució, però que et permetia fer pintura, disseny i animació de manera molt àgil». Al 1989 guanya el primer premi d’art per ordinador de la Caixa de Pensions. Per un moment s’anima a deixar l’ensenyament i comença a treballar per l’empresa privada, com a free-lance. «A Animàtica els agradava molt tot el que feia però al final mai encaixava del tot amb les seves necessitats». També va col·laborar amb La Vanguàrdia —hi té publicada una portada de la fira Informat-90. Fet i fet el Carles, casat amb la Carme i futur pare de família del Guillem i el Bernat, decideix incorporar-se a la bossa de substituts de secundària i, mentre passava per Badalona o l’Hospitalet, s’anava preparant les oposicions, que es va treure a la primera. Ocupa plaça provisonal al Lacetània —just per fer el cartell dels 25 anys— i tria plaça definitiva a l’IES Bages, que esdevindrà el Guillem Catà, i on ja es queda fins a jubilar-se. I en tot aquest temps continua explorant les possibilitats de les noves eines de creació plàstica, però ara ho fa tot amb una tauleta digital. «Conservo un magatzem de teles, però ara el que faig està emmagatzemat en un disc dur i una part a Instagram. Si faig una exposició és imprimint els treballs, l’original és a l’ordinador com a resultat de moltes versions...». I afegint més silencis que paraules, defensa treballar per ell mateix. «No busco el reconeixement: la meva feina —i costa molt— és aconseguir que allò que faig m’agradi».

Aniversari amb Àngels Gregori i Eduard Marco

De l'Àlbum de visites d'aquest mes novembre, a El Pou de la gallina: Eduard Marco i Àngels Gregori, feliçment retratats per Joan Closas. Van ser al cicle Tocats de lletra per conduir una altra «Nit Estellés» a Manresa. I la data no era gens innòcua ja que s'esqueia en l'aniversari precís d'aquella dana que va escombrar el País Valencià, s'emportà més de dues-centes persones i evidencià la indigència política i moral dels seus més alts dirigents. Per això, mentre a Manresa escoltàvem Estellés, a València els crits impedien una commemoració que mai podrà ser del tot digna mentre aquells governants no hagin estat esbandits.

Com la dona que crida «fill de puta» i estripa amb el seu dolor la cerimònia d’un tràgic aniversari, a Manresa convocàvem Estellés. I aquell vespre el mateix crit de València va ser al carrer de Sobrerroca —el nostre xicotet Carme— a redós d’un altre Tocats de lletra. Dalt l’escenari Àngels Gregori (Oliva, 1985) i Eduard Marco (Borbotó, 1975) recitaren, doncs, els versos d’Estellés i també els seus propis versos, amb l’emoció d’aquest any marcat per la dana. Gregori, «súpercontenta», tingué paraules de gratitud per aquest festival amb qui ha crescut, edició rere edició, fins aquesta que ja és la dinovena. I en un arriscat exercici acrobàtic va sortir en defensa de Rocío Jurado i va retreure a la mateixa cara de Jordi Estrada la seva passió per Rafael, el de Linares, abans de concloure, conciliadora: «El cas és que tots dos han begut d’Ausiàs March... i no ho saben!». També hi va haver referències a Auden i a Elisabeth Bishop i fins la mateixa Yolanda Esteve, clau de volta del certamen, tot per sobreviure a l’hostilitat valenciana. A l’art de perdre. Al de fer surar les pedres. «Al final tot es resumeix en les formes / en què aprenem a retornar a casa». Marco, que venia de guanyar el LXIII premi Ausiàs March, va aportar a la sessió el seu cant, perquè és un poeta que escriu i que també canta quan solca els cavallons de les tres hectàrees que el lliguen a l’horta de Borbotó. I ens recorda que el seu avi, andalús i anarquista, ja cantava amb Paquito Valderrama per les trinxeres de Jaén abans de perdre la guerra. I diu per a tots, «Fes que ta mare es senta orgullosa / i engul-te el vertigen de dir-li t’estime...» , i encara, «No malgastar el temps / no percudir amb res / no torejar ningú / ni enreversar el vers». Tornem a Estellés, que ensenya a dir el què vols i a dir-ho bé. «La norma és obrir totes les portes». En acabat van pujant piament a l’escenari, ara l’un, ara l’altre, fins a deu o dotze assistents amb versos d’Estellés.

Era un poble petit, humil i blanc de calç,
amb uns pins i una sèquia i unes pedres antigues
i un cel tibant, i es veia la mar damunt els arbres,
i pel vespre volaven els coloms. Era un poble
humil, amb carrers amples, i corrals i balcons,
i el tren creuant les hortes, i una senzilla fe.

L’hora s’ha fos en un instant i l’acabem amb orxates i fartons —no era dia per festejar amb aigua de València la vergonya d’uns bastards. Però amb tota la il·lusió, Àngels Gregori i Eduard Marco encara tornen fins l’escenari i ella, maliciosa li cedeix el darrer vers, de tancament: «Al capdavall, Eduard... segur que jo torne l’any vinent!».

El parlar de Manresa, de Jaume Puig, per al Pou

La crònica no va sortir a El Pou de la gallina fins aquest novembre tot i que la presentació d'El parlar de Manresa, de Jaume Puig, va ser el 30 de setembre. Ara bé, com que no es tractava només de fer-ne una nota de circumstàncies, al Pou vam acabar fent l'elogi del llibre obertament però —som seriosos— fent constar l'autoria, que vaig assumir discretament i amb ganes. Encara més quan, el dia de la presentació, el Jaume va recordar —jo ho tenia oblidat— que quan el Pou va publicar el tema del mes sobre el parlar de Manresa, l'any 2020, havia estat jo qui li ho havia proposat. Ospa! En qualsevol cas és fàcil d'entendre: al mig de la pandèmia, que al Pou vam afrontar amb la normalitat més gran possible, calia escriure un reportatge llarg i consistent sense sortir de casa ni —molt menys encara— fer entrevistes. El Jaume tenia la solució al calaix i, certament, va escriure el tema, posteriorment va inaugurar secció a la revista i, avui, Manresa disposa d'un magnífic volum que explica les peculiaritats del nostre català. Una llengua viva i amb caires propis. El text, publicat a l'apartat de «Notícies del Pou», va ser aquest:

«Jaume Puig és un home que estima la llengua I la ciutat». Ho va dir tot just començar Jordi Badia Pujol a la presentació, el passat 30 de setembre, d'El parlar de Manresa amb la sala del claustre del Museu del Barroc plena fins a vessar. La presentació va consistir en una conversa amb Jaume Puig, autor de llibre i, també, president I factòtum d’aquesta revista, on es van començar a publicar-se'n els continguts. La periodista Aina Font Torra en va ser la conductora I l’alcalde Marc Aloy en va fer la cloenda. Des d’aquell dia el llibre es pot adquirir a totes les llibreries de Manresa.

 En la conversa pública que els dos filòlegs van mantenir, va quedar clar que El parlar de Manresa no vol ser un recull d’arcaismes sinó una proposta de revifar la nostra parla, la de proximitat. El mateix Badia subratllava que si se n’amaguen les particularitats, «tot això desapareixerà». Al seu torn l’alcalde va garantir que l’endemà mateix el llibre arribaria a totes les escoles I instituts, I va animar tothom a fer-se’l seu.

 

Al capdavall, Jaume Puig —que s’ha passat la vida ensenyant català— va tenir paraules d’agraïment per als informants, per al Jordi i el seu malaguanyat germà, Joan Badia, i també per a Jaume Gubianes, que amb les seves il·lustracions fan encara més atractiu un volum imprescindible per al coneixement I ús de la nostra llengua a la ciutat. Amb un vessant pràctic: el llibre inclou un glossari de butxaca amb un centenar de paraules que permet la consulta immediata. Des d’aquí estem convençuts que ben aviat en caldrà una segona edició!

RF

1975, record inesborrable de la coronació reial

Ahir va fer els cinquanta anys que es va morir el dictador. Una mort en termes biològics, perquè el franquisme encara ens pesa, de tant interioritzat com el tenim —mesells o distrets, mentre els poders de l'estat saben que no ha canviat gran cosa. Així, i per celebrar l'efemèride, cinc jutges del Tribunal Suprem d'Espanya es permetien ahir mateix condemnar el fiscal general de l'estat amb una inhabilitació de dos anys i —es podia millorar?— multa i indemnització a la parella d'Isabel Díaz Ayuso! No res, de la fi del cagaelàstics ja n'he parlat manta vegades, amb els alumnes o sense, també des del Pou. Però de la història de la coronació de Joan Carles I, el dissabte dia 22 de novembre de 1975, me'n queda un relat familiar viu i autèntic ja que, si per un moment a casa vam celebrar la fi del Generalísimo, dos dies després un petit accident canviaria per sempre les nostres vides.

I és que la meva àvia Pietat Badia Feixas, poc suspecta de monàrquica, aquell dissabte es va proposar d'anar a comprar ben d'hora per veure televisada la proclamació reial. Al capdavall, era un fet extraordinari i, la feina, com més aviat sigui feta, millor. Era una dona prima i de poca córpora, sempre d'aspecte fràgil, nascuda el 1903 a Cardona, i que havia vingut a Manresa per tal de guanyar-se la vida. Pietosa i obedient, el desastre de la guerra i una economia precària la van orientar a un casament pràctic amb Josep Subirana Llehí, a proposta d'un capellà de la Seu que, l'any 39, devia creure que feia una bona obra a l'hereu de cal Valent. La nostra mare i la seva germana bessona van néixer al punt, un primer d'abril de 1940, com a fruit i benefici d'aquella mal anomenada victòria. I la Caixa de Manresa, sempre amatent al detall i la commemoració, les va obsequiar amb una llibreta d'estalvi de 100 pessetes cadascuna. Poca broma.

Tornem al matí del 22 de novembre de 1975. La Pietat ha sortit de casa seva, al carrer de Sant Maurici, 15, i se'n va fins a cal Bonals, la botiga de queviures del carrer Caputxins. Fa un fred que pela, ha glaçat i el dia tot just s'aixeca. Ella va decidida i no s'encanta, i tanta pressa hi posa que —patam!— rellisca i cau sobre el gel del carrer. Cal dir que hi va deixar el fèmur? Cap a sant Joan de Déu! 

Però la Pietat no vivia sola, és clar. El meu avi. Josep Subirana i Llehí, era un bastaix que havia guanyat concursos descarregant bales de palla a l'era del Xivit. Menava un camp de regadiu prou gran com per assegurar la supervivència familiar i, tot i que jo ja el vaig conèixer gran, era una bèstia d'espatlles amples i poques contemplacions. I un geni agre atès que de petit, un metge poca traça li va posar una crema ocular que li va fer perdre l'ull esquerre i li deixà el dret definitivament entelat. Ras i curt, s'hi veia poc, perdia sovint els estreps i sobreixia testosterona —l'àvia Pietat, per contra, era més eixuta que una penca de bacallà. Plegats es respectaven, sota la mirada estricta del Sagrat Cor, però poca cosa més. Bé, vaja, que no feien delir.

I ara hem de tornar al 22 de novembre de 1975. Amb l'àvia a Sant Joan de Déu, l'avi Josep vindrà a viure a casa nostra —un pis petit, de la carretera del Pont de Vilomara on fins aleshores havíem viscut amb alegria indissimulada.  L'home s'hi marceix, voldria tornar a casa, i voldria que la Pia —li deia Pia!— no hagués caigut. Es neguiteja, desconeix els topants, s'empipa i, abans de vuit dies, fa un ictus. Pataplam!

No es va morir ningú sinó tot el contrari: els dos avis es van instal·lar a casa en condicions de precarietat hospitalària. Va caldre buscar un pis més gran, i amb ascensor, també calefacció. I, principalment la mare, quedar-se a casa dies i dies, setmanes, anys. L'avi Josep es va morir el desembre del 78, sorrut i amb molt poques paraules. La iaia Pietat va anar perdent el seny i la mobilitat. Es va estat onze anys en una habitació! I la Pepita —la Pepa— va abandonar bona part del seu activisme social per dedicar-se als pares, a la família i al marit —encara van tenir humor de fer un tercer germà, que l'Oriol va néixer l setembre del 78 i durant tres mesos vam ser set a casa, i els diumenges, amb la tieta Pilar, vuit i tot! Encara més, per combatre aquell ostracisme sobrevingut, a casa molt sovint hi havia convidats a sopar —a sopar truites de mongetes, d'escalivada, amb pa amb tomàquet i sempre un amanit al mig. Hi va passar gent diversa, sovint jove, amb tota mena d'idees. La nostra mare no es resignava fàcilment al tancament domiciliari...

En acabat, tots vam veure com el rei s'hi escarxofava,  i nosaltres vam arrossegar sempre més el record de la seva investidura com una pega —una pega més! Amb un únic benefici: al llarg d'aquells anys, la Pepa va anar madurant un projecte de residència d'avis que permetés donar suport a les famílies i evités aquells episodis d'enclaustrament que ella suportava. Un «refugi» per als avis, amb centre de dia, estades temporals o, si calia, definitives. Quan l'àvia Pietat es va morir l'any 86 la residència ja era un document d'intencions i, dos anys després, ja funcionava i tot. No és pas mala herència —però no l'és pas d'en Joan Carles, el gran barrut! I ara direu: en què va canviar per sempre la família? Doncs, us ho cregueu o no, la Redidencia d’avis de la Sagrada Família va passar a ser monotema de tots els àpats i trobades familiars. Una obsessió compartida de la Pepa fins al darrer dels seus dies!

La foto, al camp del carrer de sant Blai als anys seixanta: Pietat Badia i Josep Subirana. Realment, com deia la nostra mare, «no fan pas delir». 

Gronxador soliu

Castellbell i el Vilar disposa de tot de gronxadors al seu terme que conviden a fer-hi sempre una passejada. I sempre hi ha algú o altre! Potser per això a la darrera edició d'El Brogit del Montserrat em vaig atrevir a penjar aquesta endreça que, amb una foto de Maria Vilarnau, feia el paper de cloenda al número de Sant Jordi.

Gronxador soliu

de dalt de la serra,

silent sentinella

de nits encalmades,

quan es fa de dia

els ganing-ganangs

de cada gronxada

s’enfilen al cel

amb joia manyaga

 —i ets tu que bressoles

tota la quitxalla

que hi ha arreu del món

per sobre la por,

pobresa o color.

 

Sigues tu també,

silent sentinella

del pas dels estels,

la nostra esperança

d’un demà millor

i eleva’ns lleugers

per sobre l’orgull

i també el nostre

egoisme. Gronxa’ns,

un altre cop, gronxa’ns

per fer-nos reviure

la joia d’infants,

feliços i lliures,

tothora germans.

Manresa, a les Memòries de Josep Maria de Sagarra

Des de l'agost que m'ha vagat de capbussar-me en l'obra de Josep Maria de Sagarra, amb relectures pacients de novel·la, teatre i poesia però, també, de les seves Memòries que han estat per mi novetat i esplai de moltes tardes. I és una llàstima que no tinguessin continuació: acaben tot just amb els seus vint-i-cinc anys! En fi, els records de Sagarra són poderosament atractius i de lectura amena, i no en diria res més sinó fos que en el primer volum hi apareix Manresa i l'antic col·legi de Sant Ignasi. Sabia més o menys del fragment però ara, en detall, em va semblar una foto formidable d'aquell internat jesuïtic bastit a tocar dels barris de la meva infantesa.

Al capítol 6è, l'avi de l'autor, Ramon de Sagarra i de l'Espagnol, acaba d'enviudar amb set criatures i, poc després, el còlera de 1865 s'emportarà en quaranta-vuit hores la mare del vidu i tres dels seus fills, a més a més de tres persones del servei i dos masovers: nou caixes de morts. L'avi Ramon volia calar foc a la torre de Sarrià on s'estaven però al capdavall se n'anà amb la resta de la família a la casa que tenien a Santa Coloma de Gramenet. Quan posteriorment tornaran a Barcelona, al carrer Mercaders, l'avi decideix enviar els dos fills grans —el primer dels quals seria el pare de Josep Maria de Sagarra— al pensionat dels Jesuïtes de Manresa. El fet tornarà a reprendre's al capítol VII, rememorant la mort de l'àvia i el trasllat a Manresa, ara amb detalls del fred i la gana esborronadors. Sembla mentida que un segle i mig després l'edifici, ara en la condició de Museu del Barroc, i després de moltíssimes vicissituds, sigui un espai tan singular com acollidor!

Cap. VI, pàg. 111. «Ramon tornà a la casa del carrer de Mercaders, tan desgavellat, tan profundament sense esma, que acceptà el color de cada dia i la contrarietat de cada moment amb un somriure que, més que de resignació, era d'absència o de somnambulisme. Tota la família i les amistats se li agenollaren als peus per oferir-li tasses de brou i vi ranci amb borregos i clavar-li de passada un pessic ben recargolat en la part més sensible del cor. Ell, per atenuar sorolls, envià els seus dos noiets grans al pensionat dels Jesuïtes de Manresa: segons contava el meu pare, hi passaren freds siberians i no s'adormien sobre coixins de roses, perquè, l'any 65 [1865] l'educació ignasiana encara es ressentia de l'austeritat dels temps de la Contrareforma.

Cap. VII, pp. 122-123. «A la mort de la seva mare, sembla que Ferran de Sagarra i el germà que venia darrera d'ell, el meu oncle Ramon, foren transportats de la tebior, les contemplacions i els caramels de goma i menta, del carrer de Mercaders, al pensionat que els Pares de la Companyia de Jesús tenien a la ciutat de Manresa.
     Alguna vegada que el meu pare m'explicava el règim severíssim del seu col·legi de Manresa, a mi se'm posava la pell de gallina.
     L'edifici, que encara existeix, i jo l'he vist més d'una vegada, és d'aquella freda i solemne arquitectura de finals del disset, que sembla supurar sil·logismes i badalls del cardenal Belarmino. Les cambres eren fredes, bastes i desolades i els sostres altíssims. Allí les criatures es llevaven a les cinc del matí, sense haver-se pogut guarir del fred que se'ls ficava als ossos i sense acabar-se de treure el greix del clatell, que els abrigava una mica com l'ungüent de les mòmies faraòniques. Durant els hiverns tenien les mans i els peus fets una carnisseria a causa dels penellons perennes, que se'ls enverinaven i es rebentaven. La gana era atroç, segons els dies, perquè la carn, d'insuficient i d'immenjable, no els arribava a l'estómac, i el bacallà, únic peix conegut en aquell clima, allèn de ser de taula de pirates, al meu pare li produïa vòmit. Allí tot es resolia en grans olles de mongetes, i el festival es produïa els vespres, que els servien, com a requisit extraordinari, truites a l'espanyola amb alguna cosa dins. Sortien cada dia de festa a fer grans passejades, vorejant conreus, aleshores els alumnes es dedicaven a robar cebes, d'aquelles cebes robades, se'n feien una exquisida picada amb el trempaplomes, l'embolicaven en un paper i se la guardaven per acompanyar el festí de les truites a l'espanyola. Les nits de picada procedents del furt, el dormitori d'aquelles criatures feia una pudor de ceba que no s'hi podia tenir cara.
     El meu pare fou un alumne perfecte, i acceptava amb alegria el règim penitenciari que, amb la millor bona fe, els pares i jesuïtes administraven als xicots de les famílies més il·lustres de Barcelona. Tals eren les privacions, que el meu pare es desmaià i va caure rodó més de mitja dotzena de vegades a conseqüència de la gana imponent que patia.
     Diu que una vegada una de les ties solteres arribà a Manresa per tenir una idea de la clausura dels seus nebots, i feu present al meu pare d'una barra de torró de massapà. El meu pare la comprimí sota l'uniforme escolar i la diposità sencera al seu pupitre. I a l'hora d'estudi, bo i desentrellant la vida de Milcíades o la d'Agelisan, en menys de vint minuts, i a unglada seca, va liquidar tota la barra de torró. Faig constar que el meu pare era el subjecte menys golafre d'aquest món, i jo penso que si una barra de massapà va ser tractada per ell amb tal ferocitat paleolítica era que la fam que el dominava tenia les escandaloses exigències de la del setge de Jerusalem.
     A desgrat d'això, el meu pare era de tan bona pasta, que més d'un cop m'havia dit que els quatre anys que passà al pensionat de Manresa foren els més idíl·lics de la seva vida.
     I és possible, perquè, si els jesuïtes d'aleshores usaven la tàctica de l'austeritat, per altra banda la ratio studiorum, que en aquells temps s'aplicava d'una manera més estricta que ara, creava al voltant de les criatures un clima de grandesa i de solemnitat que, al tendre alumne Ferran de Sagarra i de Siscar, li devia semblar celestial.
     Durant els cursos manresans, el meu pare trobà ocupat el lloc de la seva mare difunta per donya Ramona de Puig i de Cisternes. Ramona de Puig fou un sucre per als seus fillastres: però, com ja he dit, el vell Puig influí en el fet de cargolar les economies de casa, i això no podia passar per alt sense deixar un pessiguet de tristesa en un cor sensible com el del meu pare.
     Vingué a la vida pública del país el gran esdeveniment de "La Gloriosa", que així s'anomenà la Revolució de Setembre del 1868. Els jesuïtes varen desaparèixer del mapa espanyol, i al meu pare se li acabà la felicitat de Manresa, tenia aleshores quinze anys, i es disposà enviar-lo a l'Institut de Barcelona.
     El canvi va ser radical: de les castes i severíssimes pedres del pensionat saltà a l'olla pura dels carrers. El meu pare, que ja començava a tenir ànima d'historiador, vivia la política amb una passió superior a la del xicotet que era aleshores. Fent-se càrrec del que passava al país, començà a retallar diaris i a escriure notes en els seus quaderns, comentant tot el que veia i el que s'esdevenia».

La paginació correspon a l'edició de la MOLU núm 58, Ed. 62, Barcelona, 1981

La fotografia, de l'ACBG és de tombant del segles XIX-XX, encara amb l'entrada l'església que desapareixeria durant la Guerra Civil.

Qui no coneix Paco Alguacil?

Quan el passat mes d'agost enllestia el reportatge sobre el 1975 a Manresa, el mateix Josep Maria Oliva em va suggerir d'entrevistar Paco Alguacil, un membre de la policia nacional que aquell any ja era a Manresa. Si es tractava de tenir una visió polièdrica d'aquell any històric, res millor que un membre de l'aleshores brigada políticosocial! I bo, el cas és que el Paco, que va rebre la proposta molt positivament, era de vacances. I a mi em van quedar les ganes d'entrevistar un personatge que, a Manresa, si alguna cosa té és que el coneix tothom! Fet i fet, aquest és el Paco Alguacil. O això va ser el que me'n va sortir després d'un llarg cafè de setembre i que, il·lustrat per Maria Picassó, va publicar El Pou de la gallina aquest mes d'octubre:

Paco Alguacil, policia:
llei i ordre, i murrieria

Nascut l’agost de 1950 a Villacarrillo, Ramon Francisco Alguacil Fernández va ser encarrilat molt tendrament cap a la santa mare església. Feia cara de ser bon nen i gastava uns ullets blaus prou celestials com perquè el capellà del poble li aconseguís trobar qui li pagués els estudis que no li podia donar el seu pare moliner. Va ser una beca d’autèntica proximitat que li va permetre passar set anys entre el seminari menor de Baeza i el major de Jaén. Però al capdavall el Paco decideix penjar la sotana per anar a Madrid, on de seguida troba feina com a repartidor de paqueteria. «És clar que la cosa no donava per gaire alegries i un dia, a la porta d’una comissaria, vaig demanar: “què es necessita per ser policia?” Doncs es necessitava el batxillerat i passar unes oposicions». Tampoc era fàcil, ja que aquell any s’hi van presentar 3600 candidats, tots tan àvids com ell de quedar-se una de les 250 places en oferta. Però se’n va sortir i encara que es delia per anar a Barcelona «quan un meu company va obtenir Manresa jo, per fer-li costat, el vaig acompanyar». Som el juny de 1971 i arriba tot just amb vint anys. S’ha passat un dia sencer sotraguejant des de Linares-Baeza i quan baixa a l’estació l’ànima li cau als peus. Podem avançar, però, que ja no se n’anirà mai més? Començarà a l’oficina de denúncies de la policia nacional i és allà on es descobreix treballant: «Escoltar sempre fins i tot quan no tens la solució: no era tan diferent del paper de capellà!». I això val per aquell a qui li han robat la ràdio del cotxe o li han entrat al pis, o al que l’ha mossegat un gos o —ha vist de tot— aquells marits que els semblava natural picar la muller! Després va passar a la brigada políticosocial que a Manresa comandava l’Anselmo Díaz, en aquell terrible final del franquisme. «Jo no anava d’uniforme com la policia armada però amb això d’investigar i vigilar, vaig quedar fins aquí dalt d’escoltar concerts.... Jo tenia el llistat de cançons autoritzades i les no autoritzades —sobretot el collons de l’Estaca! Però miràvem de posar-nos d’acord abans de començar i em penso que amb la majoria ho trampejàvem prou bé». En Pi de la Serra era el que hi tenia més traça, anunciant el títol d’una cançó permesa per arrencar tot seguit amb les estrofes d’una altra de censurada, «però amb això jo ja feia...». Potser tampoc era tan fàcil, però més tard, coincidint amb la recuperació democràtica, el Paco que és membre del cos general de policia esdevé subinspector de segona i, molt jove encara, inspector en cap. S’ha instal·lat a Manresa, es casa el 1975 —«jo també vaig conèixer la dona al Mannix!»— i fins fa venir la seva germana i, més tard, la seva mare quan enviuda. Després vindrà la canalla, dues nenes i un nen, i ell va superant categories professionals. Coneix a tothom i es belluga bé en tots els ambients —«i és parlant amb la gent com vaig aprendre aviat el català». Només als darrers temps, quan arriba al grau de comissari, farà estada un primer any a la Jonquera, cinc més a Barcelona i els darrers tres a Tarragona com a comissari provincial i fins a jubilar-se. «Però tot i que vaig haver d’anar a fora, familiarment mai més ens hem mogut de Manresa: jo tornava sempre que podia perquè és aquí on tinc la vida». Xarmant i satisfet com el que més, avui el Paco suma setanta-cinc anys i només us parlarà dels bons records. No sabrem mai si hagués estat un bon capellà, «però com a policia ho he provat de fer tan bé com he pogut», i i en aquesta dicotomia té un pensament pels absents com ara el tàndem que feien Enrique Pérez i mossèn Jubells. La seva cordialitat es desdiu dels tòpics policials mentre conserva encara una marcial actitud de servei: «Ara cada dia faig el dinar de filles i netes, i el meu problema més gran és saber què els faré demà!».