Aquest mes de març El Pou de la gallina s'acosta al Bàsquet Manresa i en presenta un equip en comunió amb la ciutat: els seus èxits esportius ara mateix són encara més extraordinaris si es tenen en compte les limitacions pressupostàries amb què s'han aconseguit: ser presents a la Copa del Rei, viure a la zona alta de l'ACB i —literalment— meravellant Europa a la Basketball Champions League. L'article és d'Alexandre Alegre, que s'estrena a la revista, i les fotos han estat cedides gentilment pel club. El resultat val la pena de ser llegit! I a la cua de la revista, al «Qui no coneix?», un altre dels mites manresans contemporanis: el Kursaal. Il·lustrada per Maria Picassó, hi trobareu Cristina Gonzàlez Alsina. I tant que la coneixeu! El títol, un punt hiperbòlic, li carrega una tasca gairebé sacerdotal. Però la lectura deixa clara de quina fusta està feta: pura il·lusió i perseverança. Cristina Gonzàlez Alsina,
sacerdoci al Kursaal
Per poc que hagueu anat al teatre, segur que la coneixeu: la Cristina és la cap de taquilles del Kursaal, i també la responsable del servei educatiu i —ara hi caieu!— tot sovint l’heu vista presentant espectacles i gales de temporada. La seva és una història atrapada en un teatre, potser perquè com ella mateixa explica, «de petita ja jugava a fer de mestra... i a vendre entrades!». Aquesta noia del Kursaal va néixer el 1978, filla del Fèlix i la Carme, un rellotger i una gravadora amb botiga al carrer de Sant Maurici. Va anar a l’escola Oms i de Prat i, després, formà part de la primera promoció de l’IES Bages. I sí, l’atreia molt el teatre mentre es mirava més de cent vegades aquell vídeo gravat al canal 33 de Mar i cel i adoptava per sempre la melena rossa de la Gonyalons. Però, estudiosa i aplicada, mai va pensar en dedicar-s’hi i continuà els estudis a l’Autònoma per fer Magisteri. En acabat, va començar per fer de monitora al bus de l’Espill i tot seguit vindrien 10 anys al parvulari de l’escola Joviat. Però aturem-nos en el seu batxillerat: com a Sant Pau, la tenim a punt de caure del cavall. La Cristina, sense cap trajectòria associativa, se li va acudir d’anar el desembre de 1995 a la primera visita que el Galliner organitzava al Kursaal. Aquell dia, enmig de la pols i la venda d’entrades a deu anys vista, sense rumiar-s’ho va omplir un paperet per oferir-se com a col·laboradora i, al cap de quatre dies, ja n’era part indestriable. «Aquell dia vaig conèixer gent de la que ja mai més m’he separat!». Parlem de 27 anys enrere, com a voluntària al punt d’informació i, canalitzant el seu esperit teatral, amb les accions de carrer d’aquells primers temps. I a poc a poc, amb la Gemma Puig, es va trobar cada dia treballant en la venda d’entrades. El Kursaal es va inaugurar el febrer de 2007 i poc després, amb la gerència de Valentí Oviedo, la Cristina s’incorpora a l’equip tècnic de Manresana d’Equipaments Escènics i esdevé la cap de taquilles, una tasca que combina amb el seu exercici docent. «Feia de mestra i m’agradava molt, però el cor el tenia al Kursaal i quan vaig poder-hi tenir plena dedicació ho vaig tenir clar...». Perquè potser podria tornar a fer mestra, però l’oportunitat d’entrar a la gestió cultural no es repetiria. De manera que va triar el Kursaal i des d’aleshores també incorporà l’encàrrec del servei educatiu («en soc el cap... i els peus!»). Ara mateix, està enllestint els assaigs del Cantagran —dues sessions de 150 cantaires sèniors, cadascuna. I el mes de maig vindran les set sessions previstes del Cantània, amb canalla d’escoles d’arreu de la comarca, gairebé 2000 criatures passant per l’escenari! Sigui com sigui, la Cristina fa quinze anys que va al Kursaal cada dia, fins a convertir aquell voluntariat en una feina, i se sent afortunada de ser-hi, «amb un equip humà amb una dedicació molt gran i una estructura molt poc jeràrquica que té per objectiu fer feliç a la gent!». El resultat també és creatiu: d’ella són els personatges del Jan i la Júlia i els guions de l’espectacle El meu primer Nadal al Kursaal que fa més de deu anys que es programen amb èxit creixent i que han tingut dos rebrots en anglès per als Kids&Us. Però... tot és Kursaal i prou? La Cristina aleshores mira de parlar d’algun viatge, la lectura... però el Kursaal passa per davant de tot, de festes i caps de setmana —fa quinze anys que no ha tornat a esquiar per la Llum! És clar que en aquesta dedicació no està sola i aleshores, per posar atenuants a la seva addicció, us parla dels dimecres, quan trenca la disciplina i —la música sempre ha estat terapèutica!— surt a cantar amb la colla dels Encants. I que per molts anys més!
dimecres, 16 de març del 2022
dilluns, 7 de març del 2022
Pau Riba, Es fa llarg esperar
Ahir es va morir en Pau Riba, i encara que ja ens havia avisat que la cosa anava de debò, saber-lo mort em va deixar un punt entotsolat. Perquè amb en Pau Riba mort es moria una mica més la nostra adolescència al Peguera, amb el Xevi que punxava un cop i un altre Dioptria, tots nosaltres amb els cabells llargs i aquelles ganes immenses de viure i de conèixer, d'aprendre. Però per ser justos, el meu primer Pau Riba havia estat abans, desordenadament, amb l'Eletròccid àccid alquimístic xoc. Comprat sota els efectes de l'amor a Ràdio Castell —i penso, com és que venien discos allà? com és que tenien aquell? i per menys de tres-centes pessetes! De tot el disc, un vinil que conservo però ja no escolto, avui recupero la cançó que aleshores em va agradar més. Potser perquè jo tampoc no era ben bé un rocker ni, més enllà de la maria i el haxix, em vaig capbussar mai en aventures lisèrgiques. Però el poema, preciós, era allà. I la veu enrogallada de Pau Riba me'l feia sentir propi, tal com ara el sento al cap de tants anys. Preciós i diferent. Va ser molt més que un hippie i, amb en Jaume Sisa, van donar ales a la meva joventut. Agraïment perpetu.
quan s'espera que vindrà el pitjor.
I que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar.
Quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai,
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir.
Per què esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir.
Es fa trist, es fa trist esperar!
I es fan lents els matins i les tardes,
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sens el teu cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confús,
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós.
Es fa fosc, es fa fosc esperar!
I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís,
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís.
Es fa gris, es fa gris esperar!
oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
https://lyricstranslate.comoh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
oh, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
h, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
h, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
h, que llarga que es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar
quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.
i es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir
perquè esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir,
es fa trist, es fa trist esperar!
i es fan lents els matins i les tardes
quan l'espera et desvetlla el neguit.
i es fan grises les lentes tardes
perquè et sens amb el cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confós
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós,
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar!
es fa fosc, es fa fosc esperar...
i es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
i es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís,
es fa gris, es fa gris esperar!
Etiquetes de comentaris:
Lectures,
Llibre de família
divendres, 25 de febrer del 2022
El goig de fer Animació sociocultural (i turística!)
A vegades m'encanto amb els meus alumnes. Més enllà del temari, hi ha estones que acabem repassant vel·leitats i projectes. Estímuls. Ara mateix, des del centenari de l'Ulisses al cinquantenari d'El Padrino. La festa dels 15 anys del Kursaal o el premi de la Berlinale per a Alcarràs. De Ferrater o la Rosalia. De tot això parlem —d'això i de mil coses més que omplen els nostres matins i caps de setmana. A vegades també els aboco algun article, com aquell d'en Jaume Funes o el de Franco Berardi, que recollia l'Ara. Després arriba dijous llarder i de seguida Carnestoltes —i aquí sí que ens aferrem al temari, que ens obliga a entendre'l i també a practicar-lo. Quin goig de ser-hi! I somniar que aquesta primavera encara podríem tornar plegats al Marroc o bé que el proper juny potser tampoc em serà l'últim.
Crida a la insurrecció eròtica juvenil
Diari Ara. Crònica de Laia Vicens. 19 de febrer de 2022El filòsof Franco 'Bifo' Berardi, des dels 72 anys, diu als joves que es rebel·lin contra el patiment de la pandèmia en una sessió magistral d'una hora i mitja.
(... ) El conferenciant és el filòsof i activista italià Franco Bifo Berardi. Té 72 anys i fa una hora que parla al CCCB sobre les conseqüències de la pandèmia davant d’uns centenars de joves de 4t d’ESO i primer de batxillerat (... ) A la primera frase se’ls ha posat a la butxaca: "El virus mata els vells, però qui paga el preu més alt del distanciament social que ens han imposat per frenar el virus sou vosaltres, els joves, que comenceu la vostra vida". Els diu que l’aïllament social, les mascaretes i la dependència del món digital per relacionar-nos poden ser el principi "d’una època infernal de misèria emocional" de la qual ja se n’estan començant a veure les primeres conseqüències: més pors, més patiment, més suïcidis.
Davant d’aquesta situació, el filòsof explica als joves que el primer que cal fer és "parlar del patiment" perquè és el primer pas per "curar-lo". "Curar vol dir compartir el patiment i compartir el plaer", explica. Bifo gesticula molt i mira al públic quan vol deixar clar el missatge. Diu que compartir el patiment és clau perquè quan ens adonem que tothom pateix pel mateix és quan es produeix la insurrecció, que és "el desplegament del cos, l’acte de sorgir, el plaer dels cossos que discorren junts".
(...) un jove pregunta a Berardi si la violència és necessària a vegades per rebel·lar-se. Bifo explica que en l’època de militància a les joventuts comunistes va cremar més d’un caixer però deixa clar que la violència "és inútil". "No serveix de res cremar bancs o comissaries perquè a dins no hi ha res, el poder real és en una esfera que no podem cremar ni tocar", argumenta. Berardi creu que, com que "la violència que exerceix el capitalisme no és física, sinó moral, econòmica i psíquica", cal contraatacar des d’aquesta trinxera, amb una insurrecció en el sentit literal, és a dir, "eròtica, afectiva, amistosa, solidària", i també amb el coneixement, que és "l’arma més forta contra el poder". "No és la violència, és la solidaritat el que ens permet sortir de la trampa i l’opressió capitalista".
L’última pregunta la fa una noia. "¿Hem de deixar de tenir por de la mort per viure una vida autèntica?", li demana. El filòsof cita Epicur i respon: "Viure molt de temps és idiota. El que hem de fer és viure bé". Com? Dona "tres medicines" contra la depressió: pensament, amistat i rebel·lió. Una hora i mitja de lliçó magistral de filosofia.
Crida a la insurrecció eròtica juvenil
Diari Ara. Crònica de Laia Vicens. 19 de febrer de 2022El filòsof Franco 'Bifo' Berardi, des dels 72 anys, diu als joves que es rebel·lin contra el patiment de la pandèmia en una sessió magistral d'una hora i mitja.
(... ) El conferenciant és el filòsof i activista italià Franco Bifo Berardi. Té 72 anys i fa una hora que parla al CCCB sobre les conseqüències de la pandèmia davant d’uns centenars de joves de 4t d’ESO i primer de batxillerat (... ) A la primera frase se’ls ha posat a la butxaca: "El virus mata els vells, però qui paga el preu més alt del distanciament social que ens han imposat per frenar el virus sou vosaltres, els joves, que comenceu la vostra vida". Els diu que l’aïllament social, les mascaretes i la dependència del món digital per relacionar-nos poden ser el principi "d’una època infernal de misèria emocional" de la qual ja se n’estan començant a veure les primeres conseqüències: més pors, més patiment, més suïcidis.
Davant d’aquesta situació, el filòsof explica als joves que el primer que cal fer és "parlar del patiment" perquè és el primer pas per "curar-lo". "Curar vol dir compartir el patiment i compartir el plaer", explica. Bifo gesticula molt i mira al públic quan vol deixar clar el missatge. Diu que compartir el patiment és clau perquè quan ens adonem que tothom pateix pel mateix és quan es produeix la insurrecció, que és "el desplegament del cos, l’acte de sorgir, el plaer dels cossos que discorren junts".
(...) un jove pregunta a Berardi si la violència és necessària a vegades per rebel·lar-se. Bifo explica que en l’època de militància a les joventuts comunistes va cremar més d’un caixer però deixa clar que la violència "és inútil". "No serveix de res cremar bancs o comissaries perquè a dins no hi ha res, el poder real és en una esfera que no podem cremar ni tocar", argumenta. Berardi creu que, com que "la violència que exerceix el capitalisme no és física, sinó moral, econòmica i psíquica", cal contraatacar des d’aquesta trinxera, amb una insurrecció en el sentit literal, és a dir, "eròtica, afectiva, amistosa, solidària", i també amb el coneixement, que és "l’arma més forta contra el poder". "No és la violència, és la solidaritat el que ens permet sortir de la trampa i l’opressió capitalista".
L’última pregunta la fa una noia. "¿Hem de deixar de tenir por de la mort per viure una vida autèntica?", li demana. El filòsof cita Epicur i respon: "Viure molt de temps és idiota. El que hem de fer és viure bé". Com? Dona "tres medicines" contra la depressió: pensament, amistat i rebel·lió. Una hora i mitja de lliçó magistral de filosofia.
(La negreta és meva. I la foto, de l'Oficina jove, al Joan Amades)
dimecres, 23 de febrer del 2022
Jaume Funes, No toqueu la meva escola
Com que em vaig fent gran, i a vegades m'atabala veure que repetim una i una altra vegada els mateixos tòpics sobre l'educació —o ens encallem en detalls i perdem de vista els projectes— m'agrada molt de topar amb textos tan estimulants com els d'en Jaume Funes a l'Ara. Com és el cas del d'aquest de diumenge: «No toqueu la meva escola». El trobareu lincat aquí mateix. Però si en voleu passar via, l'adjunto a continuació. Es llegeix molt bé, i si us ve de gust fins i tot en podeu fer relectura: s'aprofita més. Que és com dir que s'aprofita tot. Ara que es veu que venen dies remoguts, val la pena l'estona esmerçada:.
He repetit reiteradament que tota bona professora, tot bon mestre, ha de tenir l’inconformisme de criticar l’administració educativa, la creativitat de guardar el currículum oficial al calaix i la voluntat de ser una veritable oportunitat educativa en les vides dels infants i adolescents amb qui es creua. Però no pot ser professional de l’escola, de l’educació mitjançant els aprenentatges, qui viu en el resistencialisme i l’enyorança d’una escola anterior, que mai va ser bona, i no imagina cada dia com construir-ne en equip una de nova.
Vistes les reaccions (les de sempre) que està provocant la proposta de revisió del currículum, de les competències i l’avaluació del departament d’Educació, he pensat que, potser, havia d’escriure una llista de vells records bàsics per no caure en discutir d’allò que no és cert ni en la invenció de nous problemes. Tot per no pensar i descobrir què ha de continuar fent l’escola quan el món canvia.
Diuen que la bona escola, aquella que ensenya, ha d’estar organitzada per assignatures i per professorat especialitzat. La realitat ens diu que, en el món actual, tot saber està dins una àrea de coneixement i tot aprenentatge està interrelacionat. ¿Professor de matèria o mestre que a partir de coneixements singulars ajuda a aprendre sabers integrats?
La gran queixa (ja va esclatar amb la implantació de l’ESO) és que la proposta de canvi “primaritza” la secundària. Un discurs que no només vol mantenir un sistema de “castes” a l’escola, sinó que oblida la creativitat i les ganes d’aprendre dels infants. Per ensenyar a batxillerat hauria de ser obligatori passar un trimestre a educació infantil.
Poder fer una escola diferent passa per poder construir, en equip, una escola arrelada al territori, que té en compte les vides que cada dia entren per la porta, que innova formes d’ensenyar i aprendre en la societat mestissa i canviant que tenim. I això té a veure amb quina part del currículum i de l’organització queda en mans de cada escola. No té cap mena de sentit reclamar que estigui tancat i sigui uniforme.
Cal queixar-se de la supressió de la filosofia, però no necessàriament de l’assignatura. Com que, se suposa, eduquem per ensenyar a pensar, dubtar i trobar respostes, allò que defensem són els excel·lents programes de Filosofia 6-12 ampliant-los fins als 16, així com que parlar dels interrogants de la vida també sigui un tema del profe de física.
El garbuix dels noms de les “notes” no passaria de ser semàntic si no fos per la part de poder que es vol conservar al tenir la capacitat d’aprovar i suspendre. Valdria la pena recordar que l’avaluació està al servei de fer descobrir a l’alumne si ha après o no, què és allò que no pot deixar de saber, de quina manera pot saber més. La perversa frase “passen de curs amb suspensos i regalem els títols” hauria de substituir-se per la d’“encara no hem aconseguit que domini els coneixements i les competències que necessita per esdevenir ciutadà competent”.
De passada, ja comença a ser hora de recordar que el sistema educatiu està organitzat per cicles (que corresponen, més o menys, a etapes evolutives i considera ritmes de maduració diferents) i no per cursos, que es podrien suprimir. No es tracta d’estar en forma per anar saltant les barreres de cada curs sinó d’arribar, de formes diferents, al sòcol bàsic al final de cicle.
M’irrita especialment la utilització de la població socialment fràgil per defensar el privilegi d’un ensenyament separat per als qui estan disposats a aprendre. Els professionals no podem obviar que, si no lluitem en la direcció contrària, l’escola reprodueix les desigualtats socials d’origen i aguditza la segregació social. Ocupar-se de la desigualtat no impedeix cap excel·lència i no es pot estar a l’escola oblidant que una tercera part de l’alumnat acaba en desastre.
Col·legues que cada dia feu una bona escola, malgrat el departament i el mercat, expliqueu als columnistes i opinadors que no necessiteu que us recordin la falsa expressió de la “cultura de l’esforç”. Haurien d’assabentar-se que cada dia mireu d’implicar activament el vostre alumnat en el descobriment i l’aprenentatge.
No toqueu la meva escola
Jaume Funes
Psicòleg, educador i periodista
Des que el 1974, la prehistòria, vaig començar a formar part d’equips que transformaven una escola parroquial en una escola activa i en posaven en marxa una de formació professional per als joves del carrer, tinc, cíclicament, la vivència que transformar l’escola és cada vegada més urgent i alhora més impossible. Tot plegat envoltat de discursos del gremi repetits, aparentment progres, i opinions editorials marcades pel retorn a l’escola impossible de sempre.
He repetit reiteradament que tota bona professora, tot bon mestre, ha de tenir l’inconformisme de criticar l’administració educativa, la creativitat de guardar el currículum oficial al calaix i la voluntat de ser una veritable oportunitat educativa en les vides dels infants i adolescents amb qui es creua. Però no pot ser professional de l’escola, de l’educació mitjançant els aprenentatges, qui viu en el resistencialisme i l’enyorança d’una escola anterior, que mai va ser bona, i no imagina cada dia com construir-ne en equip una de nova.
Vistes les reaccions (les de sempre) que està provocant la proposta de revisió del currículum, de les competències i l’avaluació del departament d’Educació, he pensat que, potser, havia d’escriure una llista de vells records bàsics per no caure en discutir d’allò que no és cert ni en la invenció de nous problemes. Tot per no pensar i descobrir què ha de continuar fent l’escola quan el món canvia.
Diuen que la bona escola, aquella que ensenya, ha d’estar organitzada per assignatures i per professorat especialitzat. La realitat ens diu que, en el món actual, tot saber està dins una àrea de coneixement i tot aprenentatge està interrelacionat. ¿Professor de matèria o mestre que a partir de coneixements singulars ajuda a aprendre sabers integrats?
La gran queixa (ja va esclatar amb la implantació de l’ESO) és que la proposta de canvi “primaritza” la secundària. Un discurs que no només vol mantenir un sistema de “castes” a l’escola, sinó que oblida la creativitat i les ganes d’aprendre dels infants. Per ensenyar a batxillerat hauria de ser obligatori passar un trimestre a educació infantil.
Poder fer una escola diferent passa per poder construir, en equip, una escola arrelada al territori, que té en compte les vides que cada dia entren per la porta, que innova formes d’ensenyar i aprendre en la societat mestissa i canviant que tenim. I això té a veure amb quina part del currículum i de l’organització queda en mans de cada escola. No té cap mena de sentit reclamar que estigui tancat i sigui uniforme.
Cal queixar-se de la supressió de la filosofia, però no necessàriament de l’assignatura. Com que, se suposa, eduquem per ensenyar a pensar, dubtar i trobar respostes, allò que defensem són els excel·lents programes de Filosofia 6-12 ampliant-los fins als 16, així com que parlar dels interrogants de la vida també sigui un tema del profe de física.
El garbuix dels noms de les “notes” no passaria de ser semàntic si no fos per la part de poder que es vol conservar al tenir la capacitat d’aprovar i suspendre. Valdria la pena recordar que l’avaluació està al servei de fer descobrir a l’alumne si ha après o no, què és allò que no pot deixar de saber, de quina manera pot saber més. La perversa frase “passen de curs amb suspensos i regalem els títols” hauria de substituir-se per la d’“encara no hem aconseguit que domini els coneixements i les competències que necessita per esdevenir ciutadà competent”.
De passada, ja comença a ser hora de recordar que el sistema educatiu està organitzat per cicles (que corresponen, més o menys, a etapes evolutives i considera ritmes de maduració diferents) i no per cursos, que es podrien suprimir. No es tracta d’estar en forma per anar saltant les barreres de cada curs sinó d’arribar, de formes diferents, al sòcol bàsic al final de cicle.
M’irrita especialment la utilització de la població socialment fràgil per defensar el privilegi d’un ensenyament separat per als qui estan disposats a aprendre. Els professionals no podem obviar que, si no lluitem en la direcció contrària, l’escola reprodueix les desigualtats socials d’origen i aguditza la segregació social. Ocupar-se de la desigualtat no impedeix cap excel·lència i no es pot estar a l’escola oblidant que una tercera part de l’alumnat acaba en desastre.
Col·legues que cada dia feu una bona escola, malgrat el departament i el mercat, expliqueu als columnistes i opinadors que no necessiteu que us recordin la falsa expressió de la “cultura de l’esforç”. Haurien d’assabentar-se que cada dia mireu d’implicar activament el vostre alumnat en el descobriment i l’aprenentatge.
La foto, de començaments de curs a l'Ins Guillem Catà: preparació d'un assaig de teatre.
Etiquetes de comentaris:
Carpeta de retalls,
Educació,
Ins Guillem Catà
dimarts, 15 de febrer del 2022
Qui no coneix mossèn Joan Hokolimana?
Aquest mes la revista El Pou de la gallina presenta una visió històrica de les pandèmies a la ciutat. Està clar que des de la pesta negra a mitjans segle XIV n'hem passades de tots colors. Aleshores, dels 5000 habitants que tenia Manresa se'n van morir més de la meitat! Més modernamente, còlera, verola i grip han estas també flagells a Manresa... En acabar, i potser per reflexionar sobre aquest temps de crisi, trobem a mossèn Joan Hokolimana, rector de la Seu, que s'encarrega de tancar el número: Maria Picasso l'ha fet un punt esportiu amb aquestes súperbambes, anant de la Seu al Carme en un itinerari circular pel barri antic. Mossèn Hokolimana, que va néixer a Ruanda, desprèn un punt de bonhomia i se sent del tot feliç entre el seu ramat. I recepta, per sobre de tot, denunciar tota mena de fonamentalismes. Sap de què parla.
Mossèn Joan Hokolimana,
rector de la Seu
Formalment es diu Jean, Jean Hokolimana, però li podeu dir Joan, i des de fa cinc anys és el rector de la Seu. El recordeu segur perquè volta sempre amunt i avall entre la Seu, el Carme i l’església de Sant Andreu, a l’Hospital. Sempre amb un posat afable, acostuma a somriure. I sí, és un ruandès ben negre: va néixer l’any 1974 a Gisenyi, al nord del país, allà als Grans llacs, tocant la frontera del Congo. Va arribar al món després de sis germanes, últim fill d’una llar musulmana. Però la descoberta de Jesús el va impactar tant —«i em segueix impactant», recalca— que l’home es converteix al catolicisme i, al darrere, ho fa tota la família: encara avui té dues germanes monges. Els estudis de secundària els farà al seminari menor i continuarà després al major, fins arribar a la facultat de Teologia i Filosofia. Cada escola en un lloc diferent, fins a voltar per tot Ruanda. L’any 2000 és ordenat sacerdot i el destinen a Kivuye. Recorda que aquells anys es va fer un tip de casar parelles entre tutsis i hutus «i jo els he beneit a tots! Perquè la clau del conflicte de Ruanda no és ètnica sinó econòmica, i els interessos internacionals són el veritable origen del tinglado: només cal estudiar les riqueses naturals que s’acumulen entre el Congo i el seu entorn a Ruanda o Burundi...!» Hokolimana, que també treballarà cinc anys a la presó, ho recorda com un temps duríssim, després del genocidi de 1994 i la guerra civil. I té present que Flors Sirera havia estat assassinada molt a prop d’allà, per tal de silenciar tot el que havia vist. Després encara farà un curs com a cap d’estudis en una escola, però al capdavall tria fer un canvi d’aires i conèixer món. «A França o Bèlgica m’hagués estat més senzill, però jo volia un veritable canvi cultural». I és així que arriba a la diòcesi de Vic, d’allà on tanta gent abans havia anat a Ruanda amb un vincle que vol ser definitiu. «De fet, a la diòcesi hi ha ara mateix fins a 19 ruandesos, però la majoria ho són sota la fórmula fidei donum, és a dir que, com uns missioners, al cap dels anys tornen a la diòcesi ruandesa. No és el meu cas: jo sóc un rector diocesà». Hokolimana, al cap de quinze anys, diu que li ha calgut canviar de llengua, de cultura i fins de mentalitat. Haver estudiat en llatí i en francès li ho facilita: els dos primers mesos a Catalunya són a Sant Feliu Sasserra per aprendre la llengua. La resta es consolidarà en nou anys a Santpedor i un a Sant Vicenç de Castellet. I encara creu que pot aprendre moltes coses d’aquesta terra, amb mil anys de tradició cristiana, ell, que ve d’una església jove, on dos de cada tres feligresos no arriba a la trentena. Per tota la resta, us dirà que el fet de tenir la pell negra no li ha suposat cap destorb. Que està content, i té temps d’atendre les parròquies —fa missa a la Seu dos cops al dia, un a l’Hospital i, els caps de setmana, també al Carme. Llegeix molt, ha enllestit la llicenciatura de Ciències Polítiques i s’ha bregat en d’altres estudis acadèmics a la Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona o la UOC. També fa classes a Barcelona, a l’Institut superior de Ciències Religioses de Sant Pacià. I encara té temps per a l’esport, en un petit gimnàs a la rectoria. També té flaca per la composició musical —a Ruanda les seves cançons es canten en llargues misses on també es resa ballant. I si bé és cert que no parla de política sí que està convençut de la necessitat del diàleg, per sobre de lleis i institucions. Al capdavall, la seva experiència el porta a denunciar qualsevol mena de fonamentalisme religiós o ideològic. I sentencia: en el fons els fonamentalistes són gent amb por.
Mossèn Joan Hokolimana,
rector de la Seu
Formalment es diu Jean, Jean Hokolimana, però li podeu dir Joan, i des de fa cinc anys és el rector de la Seu. El recordeu segur perquè volta sempre amunt i avall entre la Seu, el Carme i l’església de Sant Andreu, a l’Hospital. Sempre amb un posat afable, acostuma a somriure. I sí, és un ruandès ben negre: va néixer l’any 1974 a Gisenyi, al nord del país, allà als Grans llacs, tocant la frontera del Congo. Va arribar al món després de sis germanes, últim fill d’una llar musulmana. Però la descoberta de Jesús el va impactar tant —«i em segueix impactant», recalca— que l’home es converteix al catolicisme i, al darrere, ho fa tota la família: encara avui té dues germanes monges. Els estudis de secundària els farà al seminari menor i continuarà després al major, fins arribar a la facultat de Teologia i Filosofia. Cada escola en un lloc diferent, fins a voltar per tot Ruanda. L’any 2000 és ordenat sacerdot i el destinen a Kivuye. Recorda que aquells anys es va fer un tip de casar parelles entre tutsis i hutus «i jo els he beneit a tots! Perquè la clau del conflicte de Ruanda no és ètnica sinó econòmica, i els interessos internacionals són el veritable origen del tinglado: només cal estudiar les riqueses naturals que s’acumulen entre el Congo i el seu entorn a Ruanda o Burundi...!» Hokolimana, que també treballarà cinc anys a la presó, ho recorda com un temps duríssim, després del genocidi de 1994 i la guerra civil. I té present que Flors Sirera havia estat assassinada molt a prop d’allà, per tal de silenciar tot el que havia vist. Després encara farà un curs com a cap d’estudis en una escola, però al capdavall tria fer un canvi d’aires i conèixer món. «A França o Bèlgica m’hagués estat més senzill, però jo volia un veritable canvi cultural». I és així que arriba a la diòcesi de Vic, d’allà on tanta gent abans havia anat a Ruanda amb un vincle que vol ser definitiu. «De fet, a la diòcesi hi ha ara mateix fins a 19 ruandesos, però la majoria ho són sota la fórmula fidei donum, és a dir que, com uns missioners, al cap dels anys tornen a la diòcesi ruandesa. No és el meu cas: jo sóc un rector diocesà». Hokolimana, al cap de quinze anys, diu que li ha calgut canviar de llengua, de cultura i fins de mentalitat. Haver estudiat en llatí i en francès li ho facilita: els dos primers mesos a Catalunya són a Sant Feliu Sasserra per aprendre la llengua. La resta es consolidarà en nou anys a Santpedor i un a Sant Vicenç de Castellet. I encara creu que pot aprendre moltes coses d’aquesta terra, amb mil anys de tradició cristiana, ell, que ve d’una església jove, on dos de cada tres feligresos no arriba a la trentena. Per tota la resta, us dirà que el fet de tenir la pell negra no li ha suposat cap destorb. Que està content, i té temps d’atendre les parròquies —fa missa a la Seu dos cops al dia, un a l’Hospital i, els caps de setmana, també al Carme. Llegeix molt, ha enllestit la llicenciatura de Ciències Polítiques i s’ha bregat en d’altres estudis acadèmics a la Pompeu Fabra, la Universitat de Barcelona o la UOC. També fa classes a Barcelona, a l’Institut superior de Ciències Religioses de Sant Pacià. I encara té temps per a l’esport, en un petit gimnàs a la rectoria. També té flaca per la composició musical —a Ruanda les seves cançons es canten en llargues misses on també es resa ballant. I si bé és cert que no parla de política sí que està convençut de la necessitat del diàleg, per sobre de lleis i institucions. Al capdavall, la seva experiència el porta a denunciar qualsevol mena de fonamentalisme religiós o ideològic. I sentencia: en el fons els fonamentalistes són gent amb por.
Etiquetes de comentaris:
Carpeta de retalls,
El Pou de la gallina,
Manresa,
Qui no coneix...
diumenge, 13 de febrer del 2022
Junil a les terres dels bàrbars
No ho amagaré: fins que no vaig sentir que Joan-Lluís Lluís havia guanyat el premi Òmnium a la millor novel·la de l'any amb Junil a les terres dels bàrbars no vaig parar-li cap mena d'atenció. I això que el llibre corria per casa perquè M. se l'estava llegint i ja m'havia pronosticat: «a tu també t'agradaria». Però no, ni m'agradava el títol ni sabia entreveure què caram amagaven aquestes terres de bàrbars. Fins que m'hi vaig posar, és clar. «Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla». El to era decididament de rondalla a la vora del foc, i vaig continuar per pura disciciplina. Trenta línies després —fi del primer capítol— ja sabia el nom de la filla i, també, que el del pare no el sabria mai. Vaig començar el segon capítol—Les filles de vuit anys— i se'm va fer curt. La petita Junil, el primer desastre de la seva vida, i tot allò de l'imperi i la frontera. «Així va néixer el menspreu». Encara no n'estava segur, però vaig començar el tercer capítol —Et podràs fer la gandula— i el quart, quan el pare entra a treballar en una de les dues llibreries de Nyala... Semblava tot molt prim, senzill, però la trama avançava i cada vegada em semblava millor. I és així que em vaig trobar amb l'avidesa de la lectura, de voler saber-ne més, com feia anys que no em passava. Fins acabar-la.
Junil a les terres dels bàrbars narra la vida d’una noia, al principi de l'era cristiana, que emprèn una odissea fins als confins de l’Imperi Romà acompanyada de tres esclaus als quals s’aniran afegint més pròfugs: tots ells fugen cap al sud-est amb l'objectiu d'arribar a les terres dels alans, aquells que no volen esclaus. Això i, també, eldesig de Junil per trobar el poeta Ovidi que viu exiliat. Entremig, aventures, conflictes i amenaces que cal anar vencent. I fins i tot una reflexió sobre la mateixa literatura o el valor de l'escriptura i l'origen de les llengües... Tot en una bufada de seixanta-dos capítols. Queda clar el premi: Junil a les terres dels bàrbars és francament recomanable!
“Pensa una cosa que t’agradaria haver fet i explica-la com si l’haguessis feta, ja veuràs com t’ho passaràs bé i nosaltres també, que tenim ganes d’escoltar-te”, diu un dels personatges com si es referís sense voler a la pràctica de la literatura que realitza l’autor. Perquè el que atrau de Junil a les terres dels bàrbars, en segon lloc, és el vigor de la mà amb què l’autor du endavant una novel·la que deixa sense alè, com si posseís una fe indestructible en la idea que a la base de qualsevol relat hi ha d’haver moviment, aventures, incògnites i successió causal de fets.
Així, quan deixen enrere la zona fronterera i indeterminada de l’Imperi Romà on viuen, les peripècies accidentades de Junil i els tres esclaus fugitius que l’acompanyen adquireixen una categoria èpica, i les fases de l’itinerari que emprenen compleixen al peu de la lletra l’establert en la vida dels herois quan recorren el temps i l’espai a la recerca de la cosa que busquen: el trajecte és llarg i arriscat i han de malbaratar un munt d’energia, han de superar l’amenaça d’incomptables conflictes perillosos, reben ajuts inesperats de la gent coneguda pel camí, i, més enllà de la suor i la pols dels camins, els beneficis morals del viatge comporten alguna mena de purificació personal, potser la gènesi d’una nova societat, i, al final, la victòria en les aventures previstes no exclou la possibilitat d’embarcar-se en unes de noves, en uns altres infortunis inacabables, però això, com passa sempre en acabar una novel·la, el lector només ho podrà imaginar. (...)
Junil a les terres dels bàrbars narra la vida d’una noia, al principi de l'era cristiana, que emprèn una odissea fins als confins de l’Imperi Romà acompanyada de tres esclaus als quals s’aniran afegint més pròfugs: tots ells fugen cap al sud-est amb l'objectiu d'arribar a les terres dels alans, aquells que no volen esclaus. Això i, també, eldesig de Junil per trobar el poeta Ovidi que viu exiliat. Entremig, aventures, conflictes i amenaces que cal anar vencent. I fins i tot una reflexió sobre la mateixa literatura o el valor de l'escriptura i l'origen de les llengües... Tot en una bufada de seixanta-dos capítols. Queda clar el premi: Junil a les terres dels bàrbars és francament recomanable!
De Ponç Puigdevall, a El País, 19 d'octubre de 2021:
(...) Lluís ha escrit una novel·la que és una celebració de l’art d’explicar històries, i fins i tot seria lícit veure-la com una reinterpretació de la primera gesta mítica, la de Jason i els argonautes, però Junil i els seus companys, en comptes de partir a la recerca del velló d’or, encaminen els seus passos cap a la terra on el poeta Ovidi ha hagut d’exiliar-se per lliurar-li un rotlle d’una obra seva (les Metamorfosis) salvat de la crema ordenada pel poder imperial: en comptes d’anar a la recerca del tresor, el duen a sobre. L’anècdota és un anacronisme voluntari, ja que Ovidi va acabar el llibre a l’exili, però és una altra de les maneres que té Lluís de dir que, si bé en els dominis de la història cap material no pot ser manipulat, en el de la novel·la, en canvi, mentre es mantingui la versemblança, la veritat de cohesió, tot és vàlid i es legitima.
“Pensa una cosa que t’agradaria haver fet i explica-la com si l’haguessis feta, ja veuràs com t’ho passaràs bé i nosaltres també, que tenim ganes d’escoltar-te”, diu un dels personatges com si es referís sense voler a la pràctica de la literatura que realitza l’autor. Perquè el que atrau de Junil a les terres dels bàrbars, en segon lloc, és el vigor de la mà amb què l’autor du endavant una novel·la que deixa sense alè, com si posseís una fe indestructible en la idea que a la base de qualsevol relat hi ha d’haver moviment, aventures, incògnites i successió causal de fets.
Així, quan deixen enrere la zona fronterera i indeterminada de l’Imperi Romà on viuen, les peripècies accidentades de Junil i els tres esclaus fugitius que l’acompanyen adquireixen una categoria èpica, i les fases de l’itinerari que emprenen compleixen al peu de la lletra l’establert en la vida dels herois quan recorren el temps i l’espai a la recerca de la cosa que busquen: el trajecte és llarg i arriscat i han de malbaratar un munt d’energia, han de superar l’amenaça d’incomptables conflictes perillosos, reben ajuts inesperats de la gent coneguda pel camí, i, més enllà de la suor i la pols dels camins, els beneficis morals del viatge comporten alguna mena de purificació personal, potser la gènesi d’una nova societat, i, al final, la victòria en les aventures previstes no exclou la possibilitat d’embarcar-se en unes de noves, en uns altres infortunis inacabables, però això, com passa sempre en acabar una novel·la, el lector només ho podrà imaginar. (...)
Monòleg d'Arbre a Lafàs, al final del capítol XLII. Paraules que són grans? Pàg, 195.
«... em pregunto si hi ha maneres de fer existir aquells guerrers gegants, vull dir amb paraules que no siguin ben bé dites, saps?, que no calgui dir, mireu!, aquest guerrer és un gegant! per veure'l gegant, amb paraules que no siguin ben bé dites, però que semblin dites...».
Etiquetes de comentaris:
Carpeta de retalls,
Lectures
dijous, 10 de febrer del 2022
El valor d'El Galliner, a Freqüència
Aquest mes de febrer, a Freqüència, el magazin gratuït que edita Canal Taronja, es parla de teatre a Manresa. I, és clar, es parla dels 25 anys del Galliner. O dels 25+1 per ser exactes. La Pilar Goñi, que n'és la directora, em va demanar un text que se sumés a la celebració i no em va costar gens d'escriure: és —per si no us ha arribat un dels 10.000 exemplars que editen— aquest:
El valor d’El Galliner
Des que el Galliner va fer els primers passos, em penso que la seva tasca ha estat molt positiva per a Manresa. El trajecte ja suma més de vint-i-cinc anys i, d’ençà la gènesi, la voluntat de dinamitzar culturalment la ciutat ha anat més enllà d’una programació escènica. D’una banda perquè el Galliner ha sabut treballar per projectes a llarg termini, amb constància i molta més reflexió que no pas soroll. I de l’altra perquè ha fet l’esforç d’obrir-se sempre a més col·laboracions, a noves complicitats. I és per això que, un any i un altre, ens semblen èxits els seus resultats. No es pot pas jutjar d’altra manera.
Particularment tinc molt present que, a finals de 1995, es llançaren al carrer amb l’objectiu Kursaal i agosaradament hi van posar data, deu anys després, per al 2006. Com es venien les entrades! Semblava ben bé que tots plegats ens havíem begut l'enteniment. I doncs, el Galliner ha estat una il·lusió des del primer dia però, i sobretot, un bon exemple de participació ciutadana. Amb el Galliner Manresa demostra la capacitat d’una eina tan poderosa —i de tan risc— com és la col·laboració entre entitats i Ajuntament, en aquest cas la nova empresa municipal, Manresana d’Equipaments Escènics. La fórmula, a part de resultats i transparència, reclama sobretot confiança i llibertat. I és precisament en aquests termes que ha pogut multiplicar el seu efecte, molt per sobre d’altres ciutats i programacions culturals.
La capacitat d’emprendre reptes, de sumar iniciatives, d’enfilar propostes diverses i de manera constant, ha permès escombrar també alguns dels tòpics locals i fins s’ha encomanat en d’altres entitats i col·lectius. Una manera de treballar molt compromesa, sumant i en positiu, sense prejudicis. Fins el punt que avui, l’activitat cultural a Manresa pot considerar-se ben bé un dels seus principals trets distintius. El Galliner hi té un bon tros de responsabilitat, és clar, i tots els seus membres se’n poden sentir ben orgullosos mentre, plegats, multipliquen idees i entusiasmes. Segur que valdran la pena!
Ramon Fontdevila i Subirana
El valor d’El Galliner
Des que el Galliner va fer els primers passos, em penso que la seva tasca ha estat molt positiva per a Manresa. El trajecte ja suma més de vint-i-cinc anys i, d’ençà la gènesi, la voluntat de dinamitzar culturalment la ciutat ha anat més enllà d’una programació escènica. D’una banda perquè el Galliner ha sabut treballar per projectes a llarg termini, amb constància i molta més reflexió que no pas soroll. I de l’altra perquè ha fet l’esforç d’obrir-se sempre a més col·laboracions, a noves complicitats. I és per això que, un any i un altre, ens semblen èxits els seus resultats. No es pot pas jutjar d’altra manera.
Particularment tinc molt present que, a finals de 1995, es llançaren al carrer amb l’objectiu Kursaal i agosaradament hi van posar data, deu anys després, per al 2006. Com es venien les entrades! Semblava ben bé que tots plegats ens havíem begut l'enteniment. I doncs, el Galliner ha estat una il·lusió des del primer dia però, i sobretot, un bon exemple de participació ciutadana. Amb el Galliner Manresa demostra la capacitat d’una eina tan poderosa —i de tan risc— com és la col·laboració entre entitats i Ajuntament, en aquest cas la nova empresa municipal, Manresana d’Equipaments Escènics. La fórmula, a part de resultats i transparència, reclama sobretot confiança i llibertat. I és precisament en aquests termes que ha pogut multiplicar el seu efecte, molt per sobre d’altres ciutats i programacions culturals.
La capacitat d’emprendre reptes, de sumar iniciatives, d’enfilar propostes diverses i de manera constant, ha permès escombrar també alguns dels tòpics locals i fins s’ha encomanat en d’altres entitats i col·lectius. Una manera de treballar molt compromesa, sumant i en positiu, sense prejudicis. Fins el punt que avui, l’activitat cultural a Manresa pot considerar-se ben bé un dels seus principals trets distintius. El Galliner hi té un bon tros de responsabilitat, és clar, i tots els seus membres se’n poden sentir ben orgullosos mentre, plegats, multipliquen idees i entusiasmes. Segur que valdran la pena!
Ramon Fontdevila i Subirana
Mestre i exregidor de Cultura de l'Ajuntament de Manresa
Etiquetes de comentaris:
Carpeta de retalls,
Manresa,
Teatre
Subscriure's a:
Missatges (Atom)