diumenge, 13 de febrer de 2022

Junil a les terres dels bàrbars

No ho amagaré: fins que no vaig sentir que Joan-Lluís Lluís havia guanyat el premi Òmnium a la millor novel·la de l'any amb Junil a les terres dels bàrbars no vaig parar-li cap mena d'atenció. I això que el llibre corria per casa perquè M. se l'estava llegint i ja m'havia pronosticat: «a tu també t'agradaria». Però no, ni m'agradava el títol ni sabia entreveure què caram amagaven aquestes terres de bàrbars. Fins que m'hi vaig posar, és clar. «Una vegada hi havia un home que menyspreava la seva filla». El to era decididament de rondalla a la vora del foc, i vaig continuar per pura disciciplina. Trenta línies després —fi del primer capítol— ja sabia el nom de la filla i, també, que el del pare no el sabria mai. Vaig començar el segon capítol—Les filles de vuit anys— i se'm va fer curt. La petita Junil, el primer desastre de la seva vida, i tot allò de l'imperi i la frontera. «Així va néixer el menspreu». Encara no n'estava segur, però vaig començar el tercer capítol —Et podràs fer la gandula— i el quart, quan el pare entra a treballar en una de les dues llibreries de Nyala... Semblava tot molt prim, senzill, però la trama avançava i cada vegada em semblava millor. I és així que em vaig trobar amb l'avidesa de la lectura, de voler saber-ne més, com feia anys que no em passava. Fins acabar-la.

Junil a les terres dels bàrbars narra la vida d’una noia, al principi de l'era cristiana, que emprèn una odissea fins als confins de l’Imperi Romà acompanyada de tres esclaus als quals s’aniran afegint més pròfugs: tots ells fugen cap al sud-est amb l'objectiu d'arribar a les terres dels alans, aquells que no volen esclaus. Això i, també, eldesig de Junil per trobar el poeta Ovidi que viu exiliat. Entremig, aventures, conflictes i amenaces que cal anar vencent. I fins i tot una reflexió sobre la mateixa literatura o el valor de l'escriptura i l'origen de les llengües... Tot en una bufada de seixanta-dos capítols. Queda clar el premi: Junil a les terres dels bàrbars és francament recomanable!

De Ponç Puigdevall, a El País, 19 d'octubre de 2021:

(...) Lluís ha escrit una novel·la que és una celebració de l’art d’explicar històries, i fins i tot seria lícit veure-la com una reinterpretació de la primera gesta mítica, la de Jason i els argonautes, però Junil i els seus companys, en comptes de partir a la recerca del velló d’or, encaminen els seus passos cap a la terra on el poeta Ovidi ha hagut d’exiliar-se per lliurar-li un rotlle d’una obra seva (les Metamorfosis) salvat de la crema ordenada pel poder imperial: en comptes d’anar a la recerca del tresor, el duen a sobre. L’anècdota és un anacronisme voluntari, ja que Ovidi va acabar el llibre a l’exili, però és una altra de les maneres que té Lluís de dir que, si bé en els dominis de la història cap material no pot ser manipulat, en el de la novel·la, en canvi, mentre es mantingui la versemblança, la veritat de cohesió, tot és vàlid i es legitima.

Pensa una cosa que t’agradaria haver fet i explica-la com si l’haguessis feta, ja veuràs com t’ho passaràs bé i nosaltres també, que tenim ganes d’escoltar-te”, diu un dels personatges com si es referís sense voler a la pràctica de la literatura que realitza l’autor. Perquè el que atrau de Junil a les terres dels bàrbars, en segon lloc, és el vigor de la mà amb què l’autor du endavant una novel·la que deixa sense alè, com si posseís una fe indestructible en la idea que a la base de qualsevol relat hi ha d’haver moviment, aventures, incògnites i successió causal de fets.

Així, quan deixen enrere la zona fronterera i indeterminada de l’Imperi Romà on viuen, les peripècies accidentades de Junil i els tres esclaus fugitius que l’acompanyen adquireixen una categoria èpica, i les fases de l’itinerari que emprenen compleixen al peu de la lletra l’establert en la vida dels herois quan recorren el temps i l’espai a la recerca de la cosa que busquen: el trajecte és llarg i arriscat i han de malbaratar un munt d’energia, han de superar l’amenaça d’incomptables conflictes perillosos, reben ajuts inesperats de la gent coneguda pel camí, i, més enllà de la suor i la pols dels camins, els beneficis morals del viatge comporten alguna mena de purificació personal, potser la gènesi d’una nova societat, i, al final, la victòria en les aventures previstes no exclou la possibilitat d’embarcar-se en unes de noves, en uns altres infortunis inacabables, però això, com passa sempre en acabar una novel·la, el lector només ho podrà imaginar. (...)

Monòleg d'Arbre a Lafàs, al final del capítol XLII. Paraules que són grans? Pàg, 195.

«... em pregunto si hi ha maneres de fer existir aquells guerrers gegants, vull dir amb paraules que no siguin ben bé dites, saps?, que no calgui dir, mireu!, aquest guerrer és un gegant! per veure'l gegant, amb paraules que no siguin ben bé dites, però que semblin dites...».

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada