Jaume Funes, No toqueu la meva escola

Com que em vaig fent gran, i a vegades m'atabala veure que repetim una i una altra vegada els mateixos tòpics sobre l'educació —o ens encallem en detalls i perdem de vista els projectes— m'agrada molt de topar amb textos tan estimulants com els d'en Jaume Funes a l'Ara. Com és el cas del d'aquest de diumenge: «No toqueu la meva escola». El trobareu lincat aquí mateix. Però si en voleu passar via, l'adjunto a continuació. Es llegeix molt bé, i si us ve de gust fins i tot en podeu fer relectura: s'aprofita més. Que és com dir que s'aprofita tot. Ara que es veu que venen dies remoguts, val la pena l'estona esmerçada:.

No toqueu la meva escola

Jaume Funes

Psicòleg, educador i periodista

Des que el 1974, la prehistòria, vaig començar a formar part d’equips que transformaven una escola parroquial en una escola activa i en posaven en marxa una de formació professional per als joves del carrer, tinc, cíclicament, la vivència que transformar l’escola és cada vegada més urgent i alhora més impossible. Tot plegat envoltat de discursos del gremi repetits, aparentment progres, i opinions editorials marcades pel retorn a l’escola impossible de sempre.

He repetit reiteradament que tota bona professora, tot bon mestre, ha de tenir l’inconformisme de criticar l’administració educativa, la creativitat de guardar el currículum oficial al calaix i la voluntat de ser una veritable oportunitat educativa en les vides dels infants i adolescents amb qui es creua. Però no pot ser professional de l’escola, de l’educació mitjançant els aprenentatges, qui viu en el resistencialisme i l’enyorança d’una escola anterior, que mai va ser bona, i no imagina cada dia com construir-ne en equip una de nova.

Vistes les reaccions (les de sempre) que està provocant la proposta de revisió del currículum, de les competències i l’avaluació del departament d’Educació, he pensat que, potser, havia d’escriure una llista de vells records bàsics per no caure en discutir d’allò que no és cert ni en la invenció de nous problemes. Tot per no pensar i descobrir què ha de continuar fent l’escola quan el món canvia.

Diuen que la bona escola, aquella que ensenya, ha d’estar organitzada per assignatures i per professorat especialitzat. La realitat ens diu que, en el món actual, tot saber està dins una àrea de coneixement i tot aprenentatge està interrelacionat. ¿Professor de matèria o mestre que a partir de coneixements singulars ajuda a aprendre sabers integrats?

La gran queixa (ja va esclatar amb la implantació de l’ESO) és que la proposta de canvi “primaritza” la secundària. Un discurs que no només vol mantenir un sistema de “castes” a l’escola, sinó que oblida la creativitat i les ganes d’aprendre dels infants. Per ensenyar a batxillerat hauria de ser obligatori passar un trimestre a educació infantil.

Poder fer una escola diferent passa per poder construir, en equip, una escola arrelada al territori, que té en compte les vides que cada dia entren per la porta, que innova formes d’ensenyar i aprendre en la societat mestissa i canviant que tenim. I això té a veure amb quina part del currículum i de l’organització queda en mans de cada escola. No té cap mena de sentit reclamar que estigui tancat i sigui uniforme.

Cal queixar-se de la supressió de la filosofia, però no necessàriament de l’assignatura. Com que, se suposa, eduquem per ensenyar a pensar, dubtar i trobar respostes, allò que defensem són els excel·lents programes de Filosofia 6-12 ampliant-los fins als 16, així com que parlar dels interrogants de la vida també sigui un tema del profe de física.

El garbuix dels noms de les “notes” no passaria de ser semàntic si no fos per la part de poder que es vol conservar al tenir la capacitat d’aprovar i suspendre. Valdria la pena recordar que l’avaluació està al servei de fer descobrir a l’alumne si ha après o no, què és allò que no pot deixar de saber, de quina manera pot saber més. La perversa frase “passen de curs amb suspensos i regalem els títols” hauria de substituir-se per la d’“encara no hem aconseguit que domini els coneixements i les competències que necessita per esdevenir ciutadà competent”.

De passada, ja comença a ser hora de recordar que el sistema educatiu està organitzat per cicles (que corresponen, més o menys, a etapes evolutives i considera ritmes de maduració diferents) i no per cursos, que es podrien suprimir. No es tracta d’estar en forma per anar saltant les barreres de cada curs sinó d’arribar, de formes diferents, al sòcol bàsic al final de cicle.

M’irrita especialment la utilització de la població socialment fràgil per defensar el privilegi d’un ensenyament separat per als qui estan disposats a aprendre. Els professionals no podem obviar que, si no lluitem en la direcció contrària, l’escola reprodueix les desigualtats socials d’origen i aguditza la segregació social. Ocupar-se de la desigualtat no impedeix cap excel·lència i no es pot estar a l’escola oblidant que una tercera part de l’alumnat acaba en desastre.

Col·legues que cada dia feu una bona escola, malgrat el departament i el mercat, expliqueu als columnistes i opinadors que no necessiteu que us recordin la falsa expressió de la “cultura de l’esforç”. Haurien d’assabentar-se que cada dia mireu d’implicar activament el vostre alumnat en el descobriment i l’aprenentatge.

La foto, de començaments de curs a l'Ins Guillem Catà: preparació d'un assaig de teatre.