28A, el debat dels CDR a Manresa

Va quedar molts mesos com a esborrany, del 27 d'abril. Notes per a un debat amb els CDR. Va ser un goig representar-hi a ERC, al local d'Òmnium. A raig, aquestes eren les notes que pispades d'aquí i d'allà jo arrossegava. Hi ha molt Tresserras —del llibre tret amb en Marín—  també Junquerisme bàsic. Amb tot això no puc amagar que m'ho vaig passar molt i molt bé: sigui perquè jo no era candidat, sigui perquè ja porto molts anys a sobre: quatre dentallades. A casa no vaig tenir esma de sopar! Suposo que d'aquells dies alguna cosa va sortir a R7... i encara un darrer detall: el 28A a ERC Manresa vam fer una victòria magnífica, preludi de dues mes el mateix 2019!



DEBAT

1. Presentació dels candidats per part del moderador

2. Blocs del debat:

2.1 - Justificació del vot a la seva proposta

2.2 - Defensa de l'autodeterminació

2.3 - Lluita contra la repressió

2.4 - Lluita contra l'extrema dreta

(En cadascun del blocs, primera ronda de respostes (3' per candidat) i segona ronda de rèplica (2' per candidat). Si no s'utilitza tot el temps de resposta, se suma el que queda al de rèplica)

3. Preguntes del públic (30')



2.1- Justificació del vot a la seva proposta
Des d’ERC-Sobiranistes, voldria començar recordant els nostres presos i exiliats:

aquest 28 d’abril hi ha eleccions espanyoles mentre dones i homes estan en presó preventiva des de fa més d’un any per la seva ideologia política.

I mentrestant la ultradreta es presenta a les eleccions, i ens acusa des del Tribunal Suprem.

Doncs bé, estic content de ser aquí perquè sé que la nostra convivència, i molt especialment la convivència de les forces d’esquerres, és el seu principal maldecap.

Des d’ERC particularment, continuem fent nostra la defensa del dret a l’autodeterminació. I ho farem amb fermesa, incansablement, sense renúncies, apostant sempre pel diàleg i la negociació política.

Deixarem clar que fins que no es permeti a Catalunya decidir lliurement el seu futur, no hi haurà estabilitat institucional ni progrés social a l’Estat espanyol.

El nostre objectiu és la construcció d’un país nou d’una República, i això vol dir que la gent pugui decidir lliurement i democràtica. Avui hem avançat més que mai, i mai més res tornarà a ser com ho havia estat abans de l’octubre català.

Però hem de continuar treballant per culminar la feina endegada, i avançar en un camí factible cap a la llibertat, quan Catalunya, la nova república catalana, formi part del concert de nacions lliures del món.

El repte només el resoldrem amb democràcia, drets, justícia social, creixement econòmic i cohesió. I això vol més cap que estómac: l’exercici demana temps, habilitat estratègica i esforç quotidià. I no confondre el futur desitjable amb el futur immediatament factible. No confondre ideologia amb realitat. I des d’ERC defensem el camí que creiem factible.

-Superant la dependència dels oligopolis del règim, amb la complicitat de consumidors i empresaris conscienciats

-Internacionalitzant el nostre conflicte

-Enfortint l’associacionisme



-Lluitant comra les desigualtats: calen aliances i confiances amb totes les forces antiautoritàries de Catalunya, l’Estat espanyol i Europa, començant pel feminisme.



- I cal que l’independentisme s’assembli cada vegada més a la societat que aspira a representar.







2.2 - Defensa de l'autodeterminació



L’exercici democràtic del dret a l’autodeterminació és la garantia d’una societat que és oberta, plural, inclusiva i solidària, i per contra, els partits espanyols contraris a dret a a decidir estan alineats amb l’extrema dreta espanyola, que té per referents Le Pen, Trump, Salvini o Bolsonaro.... Doncs bé, els demòcrates d’arreu del món han de saber que el republicanisme català és una de les forces antiautoritàries més impotants amb què poden comptar a aquesta banda dels Pirineus.



La lluita social és indestriable de la nostra lluita per la llibertat. La independència ha de ser per crear una societat més justa més lliure amb més drets i amb un estat al servei dels ciutadans.



Catalunya és la seva gent i la nostra principal preocupació ha de ser el benestar de tothom, una societat per viure i conviure. Feina, escoles, salut i famílies són els pilars de la nostra opció de progrés. Anem a superar aquella Catalunya dual, nascuda del 78: ser català no és una herència sinó una elecció. I volem construir un país, en paraules de Francesc Macià, políticament lliure, econòmicament pròsper i socialment just.



Soc fermament republicà i abans que res un demòcrata.



I aquest trajecte també passa per enfortir-nos a tots i cadascun dels municipis.



2.3 - Lluita contra la repressió



“No tinc por!” (agost 2017)



Si avui a Catalunya hi ha una majoria que vol un país lliure és perquè hi ha gent que no s’ha rendit mai, malgrat que a vegades han estat molt sols o fins i to ridiculitzats. I es en aquest continu que molta gent ens vam plantar l’1 d’octubre en una jornada que no oblidarem mai, un abans i un després, el fonament de la nostra llibertat. Vam creure que podíem ser lliures , és el més important. Va ser l’acte de desobediència més massiu que s’ha vist a Europa d’ençà la II GM.



Però també vam conèixer la reacció de l’estat davant les urnes, els cops dels cossos policials, i la resposta popular del 3 d’octubre.



Denunciarem i combatrem l’estratègia repressiva de l’Estat, que afecta a persones i sectors socials d’un ampli espectre, des dels rapers, tuitaires, humoristes o líders de la societat civil.



NOMES hi ha dues alternatives sobre la taula, una és acceptar la repressió, l’altra és votar. Ens ho demana en Raül Romeva: hem de triar.



L’episodi d’autoritarisme no serà pas l’únic ni tampoc l’últim. Però aquesta línia repressiva és l’evidència de la feblesa –de l’absoluta feblesa de l’Estat. Si necessiten tot això per evitar el triomf de la democràcia és que estan perduts, i que només és qüestió de temps que el règim acabi caient. No vull frivolitzar de cap manera la memòria dels nostres presos, i encara més, penso que també nosaltres podrem ser empresonats. Però les idees persisteixen i és evident que no podran empresonar dos milions de catalans...



Ara mateix, asseguts davant la farsa del tribunal, recordo la fermesa dels nostres empresonats, que són el mirall que reflecteix la cara més fosca de l’Estat arreu del món, també davant tots els i les demòcrates de l’Estat espanyol.



Els antídots només poden ser solidaritat, acompanyament i estima per aquells que pateixen la política repressiva, i el seu entorn. Hem de sentir-nos molts i acompanyats! I no oblidem que qui té realment por és l’Estat quan ha vist que malgrat tots els obstacles no ens resignem..



Estem disposats a tot, de manera pacífica, per defensar la democràcia i que els ciutadans de Catalunya, tots, puguin decidir el futur del país.





2.4 - Lluita contra l'extrema dreta



Des del discurs de Ferran VIè, , que la ultradreta sap que ara té barra lliure!



Vénen mesos decisius, de lluita, i al costat de les convocatòries electorals conviurem amb una sentència probablement ja escrita. Doncs bé, és l’oportunitat de canvia la història, el temps i la justícia internacional ens donaran la raó. Però fins aleshores els nostres senyals requereixen de més i major continuïtat. Perquè aquests primers resultats, entre els que compto els del proper diumenge, només faran major negació, i una resposta inicialment més agressiva....



I des d’ERC volem formar part del baluard que freni l’extrema dreta i evitar el retrocés de les llibertats públiques i la retallada en drets socials, civils i polítics.



I això també vol dir combatre la desigualtat de gènere, la violència masclista o les actituds xenòfobes.



També n’haurem d’aprendre: el cacau d’avui per la presència de VOX als debats.





POSSIBLES RESPOSTES



LA CRISI D’OCTUBRE

Des de la base del moviment independentista estàvem convençuts que calia aplicar aquell mandat democràtic sense cap dilació.

Els dirigents polítics tenien constància de la determinació repressiva de l’estat i de la inexistència d’escenaris de negociació.

Negociació?

Insurrecció?

Secessió unilateral?

Cap de les tres, i desemboquem en el 27 d’octubre.

Sense aliances internacionals, sense el control efectiu de tot el territori, només faltava el 155. Un desastre.



LA RESPOSTA DEL 21-D 2017

No concórrer era entregar les institucions als avaladors de la repressió.

PDCAT sense gaire programa, inspiració “cesarista” (Si em voteu, torno)

La CUP va accentuar discurs legitimista

I ERC dissenyem una campanya que vol ser més ajustada a la relació real de forces entre l’Estat i el moviment independentista. I no forçar les costures en una polarització i enfrontament cívic que és el que persegueix l’unionisme més dur.



EL MITE DE LA UNITAT

Una cosa és a les xarxes, a base de trolls i etcètera, però és necessari també fer trampes entre nosaltres? Per favor! Els millors resultats els farem així, i després ja vindran els acords. Si voleu parla de llistes úniques, els ho dieu a la Pascal i en Bonvehí, als de CDC, UDC, PDCAT, JxSi, i tants altres artefactes... Ja està bé home!



VIVIM UN NOU TEMPS POLITICS,

amb un conflicte crònic, estructural, i la solució s’allarga en el temps.

EREC es posa al servei del poble, com ho ha estat fen durant 88 anys d’història. Representem l’independentisme obet i efectiu, disposats a construir majories estirant a banda i banda, superan fiens aquell 80% de conciutadans que diuen ser favorables a un referèndum democràtic!



COM HO FAREM?

Són les aliances de l’!-O

Grans consensos

Referèndum

Creació del les condicions necessàries per a la negociació

Aposta pèl diàleg i la via democràtica i pacífica

Aposta per la mobilització i la desobediència civil ;

Martin Luther King i Mahatma Gandhi





Allarguem la mà a tothom, com ho fa Oriol Junqueras des de la seva presó.



Cita Junqueras “No vull veure mai més la derrota als vostres ulls, en cap de les persones que us estimeu el país i la vida, que us estimeu la gent, que us estimeu la justícia, que voleu un futur compartit i decidit per tots i cadascun de nosaltres.”





EL MINUT FINAL



Des d’ERC perseverarem per aconseguir-ho i us demaneu que en la mesura que us sembli just i possible, ens hi acompanyeu.



Nosaltres demanem el vot per ERC- Sobiranistes, perquè...

Treballarem per la República Catalana, perquè és l’única alternativa per superar el règim del 78, garantir la justícia social, la igualtat d’oportunitats, els drets i les llibertats.



Un projecte que posa en valor el model català de ciutadania, obert a gent de totes les procedències, respectuós amb tots els sentiments de pertinença,

Joan Tardà torna a Manresa (28-A)

La campanya per a les eleccions generals d'aquest diumenge 28 d'abril entra a la recta final. He anat rellegint papers i diaris, vaig seguir en directe la molt singular entrevista de l'ACN a Oriol Junqueras i m'hi vaig sentir més que representat i orgullós. I amb la colla d'ERC Manresa hem resseguit mercats i posat parada al Passeig per Sant Jordi. Però de tot plegat, em quedo en l'acte primer a Manresa, ara fa deu dies, tot just començar la campanya, quan en Joan Tardà va tornar a Manresa. Acompanyat del nostre candidat a l'alcaldia, en Marc Aloy, i també de la Carolina Telechea. de l'Adriana Delgado, de la Mirella Cortés... el seu era, sens dubte, el discurs més esperat d'aquell vespre a la Plana de l'Om, el de cloenda. 

I no va decebre! Tant és així que fins i tot l'endemà, a l'Ara, Aleix Moldes podia publicar la crònica del vespre manresà amb caràcter excepcional: en Tardà no és ni cap de llista ni es presenta, després de quinze anys, com a diputat a Madrid. No forma part de la caravana principal d'ERC que volta el país de bracet amb Gabriel Rufián, Roger Torrent o Pere Aragonés. Tant se val: l'home aplega públic allà on vagi perquè la gent ens l'estimem. Més de dues-centes persones. De la crònica d'Aleix Moldes en copio l'entradeta, que explicita aquesta devoció: "Joan, per què marxes?", "No t'ho pots repensar?", "¿Ara que ja has instruït el Rufián ens deixes?" I així durant més de mitja hora un cop acabat el míting a la Plana de l'Om de Manresa, dilluns passat. "Són quinze anys a Madrid, eh? I aquí també hi ha molta feina a fer o què us penseu?", anava responent Joan Tardà a tothom que se li acostava per conversar o per fer-se una foto amb qui ha sigut la veu d'ERC al Congrés de Diputats des del 2004.

Tot just començar, en Tardà avisava: "Diuen els entesos que hi ha coses que no s'han de dir en campanya; doncs bé, jo crec que és en campanya quan hem de dir el que som". I aleshores dona el primer titular del vespre: "ERC no és un partit nacionalista. Som un partit republicà i compartim ideals amb milions de persones d'arreu del món!" I a raig, una llicó de republicanisme fonamental:  "estimem la llibertat, que fa que ningú sigui més que ningú; aspirem a la igualtat perquè volem que tota la gent sigui feliç, amb vides dignes i repartint la riquesa de manera diferent" i encara, "busquem la fraternitat entre homes i dones en harmonia amb la naturalesa". Així doncs, el nostre desig d'independència només pot ser el de construir un estat democràtic diferent.  "I és clar que estimem la bandera, però de les banderes no se'n menja, encara que portin un estel de cinc puntes!". I partir d'aquí arriba la necessitat de construir un camí ample, on hi càpiga molta gent, "sense sectarisme ni dogmatisme, per donar la mà als que pensen diferent que nosaltres".

En Joan Tardà sap que som al peu de la muntanya, i que passar en poc més de vint anys del 12 al 48% electoral per part del sobiranisme ha estat un pas de gegant. Però reclama més cervell que budell, i vaticina que si no guanya ERC aquest diumenge vindrà un temps de campi qui pugui. "Hem de liderar aquest darrer tram. Ara sabem que mai no havíem estat tants ni havíem arribat tan lluny, però és imprescindible guanyar aquestes espanyoles, i dir al món que ja som més del 50%!". Les espanyoles o el Parlament. Que el proper mes de maig se sàpiga novament "que a les municipals el republicanisme ja abasta tot l'univers de municipis del país!". I al capdavall, sense renunciar a la desobediència: "Potser sí que haurem de tornar a desobeir i és possible que altres companys hagin d'entrar a la presó. Però la bandera que aixequem més alta és la del diàleg, diàleg i diàleg, perquè el diàleg porta inevitablement a la negociació i la negociació inevitablement als acords", insistia recordant la lluita d'Irlanda o la tossuderia de Mandela.

Encara de la crònica d'Aleix Moldes, transcric el final de la intervenció, fonamentada en el respecte a la pluralitat: "Jo estimo molt Catalunya i l'independentisme, però estimo més la meva família. I a la meva família, com a les vostres, hi ha persones que pensen com jo i d'altres que no. Les persones que pensem diferent tenim els mateixos problemes. Estem obligats a seure al seu costat perquè creiem que la República és l'eina imprescindible per a un país on prevalgui la justícia social i no volem societats descohesionades ni viure en la selva social".

En acabat encara vam anar a sopar plegats amb una cinquantena d'amics d'arreu del Bages, i en Joan ens reclamava aquesta actitud incansable i generosa, "sense caure en les trampes que ens posaran: voldrien reduir-nos a una qüestió d'ordre públic!" I molt més que això, se sent segur i convençut de la feina feta i de la que encara farà. De la que farem entre tots. si sabem deixar-hi la pell. Amb el punt d'orgull necessari per continuar lluitant aquí i allà, on convingui. "I que ningú pretengui acomplexar-nos. Perquè nosaltres som republicans, independentistes i d'esquerres".

Diumenge tornarem a les urnes, i a Manresa compto que aquest compromís tan lleial com divers, es multiplicarà en miles de paperetes. I que avançarem un tros més, plegats i incansables.

Qui no coneix Pilar Goñi?

Aquest mes d'abril El Pou de la gallina parla de la Manresa francòfona. Confesso que em va sorprendre la tria però, també, que em va despertar records de la meva adolescència estudiant francès. Amb el Segimon Serrallonga, a Vic, o  picant pedra al Peguera, amb la pacientíssima Rosa Maria Masats. I bé, el cas és que el número es tanca amb un "Qui no coneix..." dedicat a una dona inefable a la ciutat, d'aquelles que feia dies que volia entrevistar: Pilar Goñi. Una història mai prou ben coneguda, però que fins el darrer moment reclamarà sempre el vostre interès. La nostra il·lustradora, Maria Picassó, l'ha clissat de seguida, i l'ha feta... tal com és: espectacular!

Pilar Goñi,
una presència constant

A la Pilar Goñi la coneixeu segur, perquè a Manresa la coneix tothom, però ella no hi acaba d’estar d’acord: «Ja m’agradaria!». Entesos. Direm doncs que a Pilar Goñi i Garriga la coneix gairebé tothom però, passat aquest adverbi de modèstia, coincidirem que es tracta d’una dona absolutament popular. Són sis dècades d’exposició pública ininterrompuda, d’ençà que amb dos mesos va estrenar-se en el paper de nen Jesús, als Pastorets. El resultat és un continu de teatre, ràdio i finalment televisió. Un da-li, da-li que ella accepta encantada. I és que la Pilar, que va néixer a la placeta de Sant Miquel, al cap del carrer de les Beates, tingué en la seva família el caliu imprescindible per créixer de cara al públic. La proximitat dels Carlins, aleshores molt més que un teatre, van fer la resta. El Manuel i la Montse, els pares, la seva germana Margarita, així com la tieta, Maria Garriga, casada amb en Domènec Ferrer —el director de la companyia Ferrer-Almendros! Doncs, tots i totes feien teatre, cantaven sarsueles i es bellugaven entre bambolines traginant vestuari, atrezzo i tramoia! Va ser aleshores que una prova a Ràdio Manresa la projectà via ones hertzianes. Descoberta per en Vicenç Comas que hi va percebre tot el potencial, i amb la aquiescència del director Josep Mira i Pons, i del no menys poderós cap d’emissions, Amador Díaz, la Pilar als disset anys entoma el més matiner dels programes, de dues hores, en català i amb una llibertat tot just estrenada. És clar que el disc d’en Llach amb l’Estaca portava el tampó de «no radiable» i els discos de la Trinca sempre s’extraviaven. Però, com en un sacerdoci, ella ja no ho deixaria mai més! Tot i que la família s’havia traslladat a la Font dels Capellans, ella retornava al seu barri d’infantesa cada matinada per donar el bon dia a la ciutat. Potser per això la universitat va haver de venir anys després. Però llicenciada als 31 anys, va acabar per assumir i dirigir els informatius i al capdavall, quan ara en fa vint-i-cinc en Ferran Debant es quedà l’emissora, ella n’esdevingué la cap i responsable, talment ho feu amb el Canal Taronja i —en suport paper— el Freqüència. És amb aquest petit imperi multimèdia que ella es mou com peix a l’aigua i, se’n sent privilegiada. Hereva d’aquell teléfono blanco de la Rosabel, d’en Xarli Diego, d’Enric Tatjé, Antonio Serrano o Josep M. Pintó, la Pilar oficia cada migdia la tertúlia més popular de la ciutat i comarca, que ja suma dinou anys d’història, tretze dels quals també en format televisiu, emesos des del plató de sant Domènec. Al migdia, ara mateix, surt per ràdio i televisió, i la mateixa tertúlia es re-emet per pantalla a les quatre de la tarda i a les deu de la nit. És impossible no ensopegar-hi! Al capdavall, la Pilar es reconeix devota d’en Gabilondo i d’en Cuní, i sabedora d’una trajectòria irrepetible, es permet de confessar una debilitat: «M’agradaria molt de poder fer un Sálvame de luxea la manresana!». No li podríem garantir pas la integritat si s’hi atrevís, però per posar la primera pedra, un ocellet ens ha dit que la seva vida ara mateix ha fet un salt, i que ha tornat a sant Miquel per trobar-hi el pa més tendre. No podem sinó felicitar-la!

Ni màgia ni puresa: generositat

Dissabte, a primera hora del matí, vaig ser a la escales de la Seu de Maresa per tal de col·laborar en l'elaboració de la foto de tots els caps de llista que ERC presenta al Bages a les properes eleccions municipals. Per fer-ho més lluït també hi van participar molts dosos i, en conjunt, vam sumar vora quaranta dones i homes. La presència del MHP del Parlament de Catalunya, Roger Torrent, i la diputada i cap de llista per Sant Vicenç, Adriana Delgado, arrodonien la composició fent rengle amb Marc Aloy, el candidat de Manresa, la capital. I tot el conjunt destil·lava la il·lusió entre la novetat i la veterania: molta gent que des de fa mesos elabora i repensa programes d'actuacio per al seu municipi, que suma noms en candidatures amb la voluntat de representar-hi la diversitat de cada poble o ciutat. Un esforç que he conegut una vegada i una altra, i que he admirat des d'aquelles primeres eleccions municipals democràtiques de fa 40 anys. Me'n conec mil històries, amb plecs i replecs, amb neguits i amb sorpreses, bé siguin d'ERC o dels equips adversaris. I per increïble que sembli, molt sovint tenen un punt comú, això és, bastir un bon projecte per al municipi. I sí, ja ho sé, entremig s'hi barregen les energies de l'ego, els sectarismes més sòrdids i fins necessitats tan prosaiques com pot ser una retribució mensual garantida. Però probablement allò que més desacredita la política és una mena de visió naïf que diumenge, en un article d'opinió a l'Ara, Carles Mundó qualificava de "màgica". En termes nacionals, és clar. Però, digue-me agosarat, jo em penso que també fa rumiar en termes locals.

Deia en Mundó: «En política, la màgia no existeix. El que sí que existeixen són majories inapel·lables al voltant d’un projecte polític. Per aconseguir un objectiu polític ambiciós, alguns sempre hem cregut més en la realpolitik que en les jugades mestres, però no oblidant mai que la política també són emocions perquè els destinataris sempre són les persones. Per aconseguir un objectiu polític, abans que en la màgia, és preferible confiar en la política, en la bona política, en la política intel·ligent que sap llegir bé les oportunitats i també les amenaces; en la política que no té por d’explicar que els objectius complexos difícilment poden evitar la gestió d’algunes contradiccions. Fer una cursa per saber qui és el més valent, el més pur i el que té l’ocurrència més brillant o s’emporta el titular més cridaner és propi de qui no vol guanyar mai. Dir només allò que agrada sentir i minimitzar les dificultats és la millor manera de perdre sempre».

Torno a la Seu, el dissabte: mentre amb la Carmina i la Maria ens esforçàvem a repartir candidats i candidates amb informalitat calculada, pensava en l'esforç final per trenar llistes a cada municipi, per trobar equips d'homes i dones que se senten per un moment protagonistes. Encara no saben com posar les mans davant l'objectiu fotogràfic, i a vegades s'embarbussen si en un minut els vols gravar una falca de campanya. Però són allà, i vull creure que hi són per afegir a la intel·ligència el seu esforç i generositat. El seu lideratge per fer política al servei de la comunitat. Més disposats a entendre les raons de tothom que no pas competint per saber qui és el més valent, el més pur o el que té l’acudit més brillant. Tan a punt de guanyar les eleccions com d'aprendre vivencialment aquells versos d'Espriu, a La Pell de brau:

Si et criden a guiar
un breu moment
del mil·lenari pas
de les generacions,
aparta l’or,
la son i el nom.

També la inflor
buida dels mots,
la vergonya del ventre
i els honors.

Imposaràs
la veritat
fins a la mort,
sense l’ajut
de cap consol.

No esperis mai
deixar record,
car ets tan sols
el més humil
dels servidors.

El desvalgut
i el qui sofreix
per sempre són
els teus únics senyors.

Excepte Déu,
que t’ha posat
dessota els peus
de tots. 

El proper 26 de maig, molta sort i encerts a cada candidatura. I abans que cap altra cosa: moltes gràcies a tots els que en feu part! 

Qui no coneix Lluís-Vidal Sixto?

Aquest mes de març el Pou de la gallina posa a debat l'ampliació de sòl industrial al Bages. Era un bon moment, quan mitja comarca estava pendent de les darreres maniobres de Sant Fruitós. L'alcalde Batanés, però, va fer marxa enrera dels seus propòsits expansionistes de manera sobtada i sorprenent, just quan el Pou arribava als quioscs! Ara doncs el debat sembla desaparèixer però, en realitat, queda somort... Llegiu-vos doncs, si podeu, el tema perquè els equilibris continuaran essent fràgils... Al capdavall, el número es tanca amb un "Qui no coneix..." dedicat a Lluís-Vidal Sixto, un dels més cèlebres i singulars sindicalistes que ha donat la ciutat a les files de CCOO. El dibuix de Maria Picassó remata la pàgina, superant de llarg el realisme soviètic a favor d'una estètica no per revolucionària, menys amable. Bé vaja, preciós com sempre...

Lluís-Vidal Sixto,
el sindicalista que us acompanya

No és un guió aristocràtic sinó una opció personal, tot just un avís: Lluís-Vidal és un nom compost, i els cognoms Sixto i Orozco van al darrera. El coneixeu, oi? Un home fet i dret, que el destí va fer néixer a Barcelona. El pare, un llibertari de Conca represaliat a la postguerra i amb inclinacions pugilístiques; la mare, filla de suboficial republicà, vídua i amb dues criatures. Es van conèixer a València i migraren plegats a Barcelona. I d’allà, desplegant la xarxa d’una asseguradora, arriben l’any 60 a Manresa amb un Lluís-Vidal de mesos. De primer s’estaran a la fonda Manila, al capdamunt dels Drets i, ben aviat, en un pis al passeig del Riu fent replà amb la senyora Adela, aleshores digníssima mestressa d’una casa de barrets. L’escola serà un parvulari a la plaça de la Reforma (Académia González) i després l’antic col·legi de Sant Ignasi, al costat de la piscina. I en acabat, enllestirà la primària al nou Oms i de Prat. Després la realitat familiar s’imposa i el pas per la Maestria és fugaç: cal treballar! De primer d‘aprenent de sastre i, al cap de poc, de rellotger a cal Tous, al Born. Ara la família s’instal·la al carrer Barcelona, i el Lluís-Vidal s’arriba a la parròquia de la Mion i ensopega amb aquells capellans obrers com en Florenci Costa, en Josep Escós o Josep Maria Jubells. I ja el tenim a la Joventut Obrera Cristiana (JOC), fent baula d’una nissaga altament polititzada –el pare s’havia afiliat al PSUC, el germà al MCC i a CCOO... I a la consciència de classe hi empeltarà per sempre els drets socials i els nacionals. “Havia fet els divuit anys i ja vaig votar NO a la Constitució!” us amolla, mentre recorda uns temps d’entusiasme i corredisses. Comença a estudiar Dret a distància mentre s’incorpora a aquelles CCOO tot just legalitzades. I el 1984 és escollit president nacional de la JOC Catalunya. Entre una cosa i una altra comença a oferir assessorament laboral al sindicat o porta canalla a l’esplai de la Font dels Capellans, a petició d’en Josep Rueda. Fa la mili a Melilla i, també, es posa a treballar a la nova rellotgeria d’en Josep Maria Bellorbí. Enllesteix la carrera de Dret. I és així que esdevindrà membre de l’executiva comarcal de CCOO, i secretari general de les comarques centrals i, fins fa quatre anys, membre del Comitè Nacional. Inquiet i proper, en tot aquest trajecte mai ha deixat de fer assessorament a persones, sumant milers d’amics i coneguts. Si fins i tot us arreglaria el rellotge, cas de convenir! I és que en Lluís-Vidal —25 anys d’experiència com a alliberat— ha estat darrera de molts conflictes però també de moltíssims acords. Tot discreció. I posant sempre per davant la dignitat de les persones, des d’un cristianisme de base amarat de naturalesa llibertària. Sí, sí, deixeu que sigui ell qui faci quadrar els matisos! I encara més, des del col·lectiu “indepes de CCOO”, és el contrapunt intern que fa memòria dels estatuts originals del sindicat. Això és, la defensa del dret a l’autodeterminació. Serenament i tossuda, i fins abastar un nou acord.

Ascensión Caballero, In memoriam

Avui hi ha hagut el comiat de l'Ascensión Caballero Pardiña. Tenia 90 anys i quan ho he sabut m'ha fet un truc el cor, perquè l'Ascen va ser tota la vida la veïna de l'escala, de quan vivíem al número 72 de la carretera del Pont de Vilomara i el món es reduïa a vint famílies distribuïdes entre casa seva, als baixos, i ca la Lola, al cinquè. Entremig els Burgos, Gallart, Hidalgo, els Carbonell, els Prat o cal Torrentó. Ca la Pepita Valenciana, ca la Mari i ca la Rafaela —ca la portera. Pisos amb nom de dona, i al darrera molta canalla. L'Ascen, però, vivia a la planta baixa, per davant de ca l'Encarnita, i ambdues famílies tenien pati al fons, allà on anaven a parar indefectiblement totes les agulles que s'escapaven dels estenedors. I allà, al pati, recordo com a l'estiu la sentia cantar, acompanyada de la ràdio, i me'n meravellava perquè cantava en veu alta, i en castellà, unes cançons inaudibles a casa, d'un arravatament per mi incomprensible però definitivament sensacional. L'Ascen cantava sense manies, com si cantant es refés dels retrets d'un veïnat fariseu que sovint li condemnava la joventut. L'Ascensión Caballero! I és així com la vaig veure fer-se gran, forta i elegant, indomable, fent costat a la seva canalla. I més encara: la recordo col·laborant en els orígens de la Residència d'avis del barri, a les lluminetes, al carrer amb els números, al costat de ma mare o, en acabat, treballant a la Residència mateix, sempre amb una lleialtat a prova de bomba. Al marge d'enraonies. Directa, clara i alegre. Per això la recordo envellir, i un any i un altre, la reveia als espectacles d'aniversari de la Residència o de la colla de la Vinyeta: era el seu moment! L'Ascen pujava a l'escenari feta una senyorassa i posava el gest i la passió d'aquella ràdio dels primers seixanta, talment una Maria de la O que jo em vaig poder gairebé aprendre de sentir-li tantes vegades, i que avui li recordo amb l'estima d'una altra absència acumulada. Moltes gràcies Ascen!

¡María de la O!
Que desgrasiaíta, gitana tú ere
teniéndolo tó.
Te quiere reí,
y hasta los ojitos los tienes morao
de tanto sufrí...

Qui no coneix Montserrat Riu?

Aquest mes de febrer, que és el mes del judici més ignominiós que hem viscut els catalans, al Pou de la gallina, amb en Jaume Puig hi publiquem un extens reportatge sobre el mig any llarg que el centre penitenciari de Lledoners ha acollit -passeu-me el mot- els nostres presos. "Resposta unitària a Lledoners". Les fotos dels més diversos autors enriqueixen el text i una molt completa cronologia de cadascuna de les setmanes. Només per acabar, i fer-ho amb el "Qui no coneix..." de sempre, aquest mes hi trobareu la Montserrat Riu: mig segle entre argiles. I un dibuix molt singular de Maria Picassó, que ho arrodoneix i millora, un cop rera l'altre....

Montserrat Riu Rebolleda,

terra amb aigua i foc

Coneixeu la Montserrat Riu? És clar que sí, la ceramista d’ulls blaus, quasi transparents, sota un manyoc de cabell blanquíssim i unes mans de pell fina i esmolada, de tants anys com fa que remenen argila... El cas és que ella va resultar ser la més rexica de quatre germans al cor d’una família de transportistes. Filla del 1950, estudià a Casa Caritat i fins va fer el Comerç, per allò de ser una noia de profit. L’experiència laboral, però, es limità al despatx de can Juanola —sí, sí, al Photomaton del carrer Guimerà!— i després en un taller de policromia al carrer del Sol, entre marcs i retaules. Poca cosa més. És clar que a dinou anys també es posà a festejar amb en Carles Esclusa, i als 22 ja era casada –i ben aviat mare i tot. Primer de l’Emma, després de la Marta. I aleshores va passar allò, que va descobrir la ceràmica. Per sortir de casa, va començar a anar cada dissabte al taller de l’Angelina Prat, al carrer del Bruc. Li agradava, i li va agradar tant que la mestra la va animar a estudiar seriosament. Dit i fet! La Montserrat fa el pas de matricular-se a Vic, on acabaven d’inaugurar escola d’art, i hi va amb la Maria Gelabert i en Carles Esclusa, que hi farà escultura. Això era el 1975. Són els anys d’aprenentatge –arts aplicades, després l’especialitat. I abans d’enllestir, un altre tomb, potser el definitiu, quan arriba a l’escola d’art de Manresa en Paulí, el reconegut ceramista a qui la Montse ja coneixia de visitar a Codalet, vora Cuixà. «Va ser el meu autèntic mestre, i és amb ell que vaig aprendre més que amb ningú». Aleshores la Montserrat ja fa temps que tenia apariat un forn a un cop de roc de casa, i fins fa classes allà mateix o també per les escoles. Treballa, exposa i es belluga molt. Participa de l’Associació de Ceramistes de Catalunya, o durant deu anys a la junta del Cercle Artístic de Manresa. Incasable, perseverant i creativa, s’ha passat la vida al barri, i allà mateix, al carrer de Sant Salvador, des de fa quatre mesos hi llueix un mural preciós, de notables dimensions, commemorant la capitalitat cultural de Manresa. Ara ella us dirà que es fa gran, i que les bombones de propà cada cop li pesen més, però el cert és que encara fa córrer un segon forn per a les cuites de rakú a Castellfollit del Boix. I mentre recorda la seva època d’exposicions aquí i a Andorra, i nord enllà, enyora la política dels ateliers d’art francesos que promocionen veritablement els artistes, mentre argumenta la unicitat de les peces per demostrar que la ceràmica no és una art menor. I en acabat, un Nadal i un altre, plogui nevi o faci sol, sempre la trobareu fent parada al carrer amb la seva darrera cuita. Convençuda que la terra és viva i que la forma la hi posem nosaltres —o que, almenys, ella ho provarà un cop i un altre, i fins el darrer dia.