ERC Manresa, a les portes d'un nou cartipàs

Fa un mes que he tingut aquest blog gairebé mut: la crisi desfermada per les declaracions del diputat David Bonvehí al restaurant Vermell, gravades i més tard també difoses, van aclofar-me en el silenci des del 13 d'abril, quan es van fer públiques. Silenci i molta feina: un no parar. I bo, el cas és que darrera el contingut d'aquelles manifestacions, el fet posava a l'ull de l'huracà la primera tinent d'alcalde per ERC a Manresa, Mireia Estefanell, i el seu company de taula, el doctor Pere Culell. Quin menú aquell 31 de març! En acabat, d'uns primers whatsapps desenfadats fins als indicis últims de l'autoria, van precipitar la retirada de competències per part de l'alcalde Valentí Junyent el dimarts 18 d'abril. "Manca de confiança", va al·legar. A la pràctica: una crisi que posava en risc l'actual coalició municipal. I, a la fi, després de quinze dies d'estira i arronsa, ERC-Manresa avalava la continuïtat de la coalició. Encara més quan, trencant un llarg silenci, vingué el gest de Mireia Estefanell. Tot i no sentir-se la resposable del mullader ("jo no sabia d'on havien sortit les gravacions"), feia un pas al costat per tal de facilitar la recomposició del govern, on quedarà sense competències. Tot això, acompanyat d'una promesa: "amb el temps tot se sabrà".

M'hagués agradat més saber-ho tot ara, és clar. Distingir lleialtat d'obediència. Esbandir possibles ambigüitats. Però mentrestant, com a ERC-Manresa, ens calia sargir descosits si volíem continuar oferint a la ciutat el projecte pel qual vam establir un pacte de govern amb CDC. Era el moment de teixir una reproposta de cartipàs. I és clar que ens hagués agradat més arribar-hi d'una altra manera: la meitat del mandat gairebé imposava la reflexió i esmenes. Però sigui com sigui, em penso que aquest és el millor resultat possible, venint com venim d'una crisi de confiança dolorosa que fins va fer dubtar de la continuïtat del pacte. Ha costat dies d'apedaçar. I només el temps dirà si hem estat encertats en la voluntat de continuar treballant plegats.

En qualsevol cas, des d'ERC ens hi hem tornat a abocar, "amb més generositat que no pas tacticisme". És una frase que vaig bufar a Marc Aloy per a la roda de premsa i que en Xavier Domènech va recollir immediatament per a la seva tribuna a Regió7. Per tu anava, Xevi! Perquè no ha estat ni podia ser un negociació senzilla. I allò que hagués estat un frau hagués estat limitar-nos a substituir vacants en funció del pes polític. Amb el relleu afavorit per la pròpia Mireia, hem pogut anar més enllà, convençuts que això reforça la tasca de totes les parts. El resultat final no és un mosaic de regidories impermeables, sinó que supera aquell estadi inicial de "govern cremallera" que havia posat a prova la nostra capacitat d'entesa. Ara anem a destacar les capacitats de cadascun dels membres del nou govern. Tots corresponsables en tot i per tot, però des d'ERC ara liderant d'altres àrees: la de Territori i, com a novetat, la de Serveis a les Persones. O incorporant en Pol Huguet en les responsabilitats de Participació ciutadana i Entorn natural, per citar només alguns exemples.

Acabo. Ni ha estat senzilla la gestació ni ho serà el seu desenvolupament. Però no ens hi vam posar pas per fàcil: defensem un govern fort que encari aquesta segona part del mandat amb major resolució davant projectes estratègics o amb major sensibilitat encara a l'hora d'abordar els temes socials. Un govern fort i alhora exigent entre socis: la confiança s'ha de refer en ambdues direccions, i això només ho aconseguirem amb la praxi. I amb un major grau de compromís i transparència. No dubteu gens que els regidors d'ERC s'hi continuaran bregant a fons. Però tampoc dissimularem quan els nostres valors no coincideixin. Ras i curt: ens proposem continuar treballant des de la complicitat però també, quan hi siguin, des de la divergència.

Al capdavall, espero que l'assemblea d'ERC Manresa de demà dimecres reiteri el nostre compromís amb la ciutat. Amb les propostes de noves responsabilitats i sumant una major experiència acumulada. Amb esgarrinxades però sense retrets que ja no haguem discutit. Cal recordar que els mandats se succeeixen depressa? Doncs que sigui per avançar millor. Amb més empenta, i amb més unitat. Perquè Manresa la fem entre tots, no pas un partit, o aquell regidor o un alcalde. I en aquest projecte ningú és imprescindible, per molt que humanament dolgui. Des d'ara, doncs, hi voldrem posar encara més diàleg, més habilitat en la gestió i fins un punt més de generositat. Nosaltres, tots, pensem que n'hi hem abocat molta i volem creure que, comptat i debatut, segur que servirà d'alguna cosa si comptem encara amb la vostra complicitat.

La foto, del gener d'aquest any, il·lustra una matinal de dissabte. El funcionament en executiva setmanal, reunions obertes mensuals i assemblees d'amics i militants, té grans avantatges en allò que en diem la repolitització ciutadana: persones que decideixen en un marc de raons i coneixement. És més costerut que d'altres sistemes, però jo el prefereixo a qualsevol altre. I això que jo en sóc el president, ara mateix! 

Qui no coneix Alícia Puertas?

El Pou de la gallina corresponent al mes de maig va sortir per Sant Jordi. Trenta anys fidels a la Diada, des del primer dia. Però enguany, amb un disseny nou que presenta la revista més llegible i atractiva. L'heu vista? Segur que us ha agradat! Des d'ara, tot just quan anireu per enllestir la publicació, ensopegareu amb el "Qui no coneix..." que confeccionem regularment i des de fa cinc anys amb la Maria Picassó. Un esclat de pura bellesa a cada il·lustració. Com aquesta de l'Alícia Puertas, rollo Lo que el viento se llevó. La coneixeu, oi? Els detalls vénen ara:

Alícia Puertas,
L’actriu que va jurar ser-ho

Per ser popular a Manresa només cal pujar als escenaris, i l'Alícia Puertas Espín (1974) hi va pujar de ben jove: la recordeu? Amb sis anys es va plantar a la Innocentada, en una mena de presagi: «I jo què?». No res, si a casa l'ambient era de treball i estudi -el pare fou un extremeny que va venir per treballar i acabà d'enginyer- l'Alícia concentrà el vessant artístic dels altres tres germans, sota la influència de la tieta Dolors (sí, sí, la Dolors Puertas, dels Carlins!) que a més de fer teatre ja tenia vídeo a casa. I l’Alícia, vinga encantar-se amb la Vivien Leigh de Lo que el viento se llevó, fins que va decidir que ella també seria actriu. I no hi van valer més raons. Va fer el batxillerat al Peguera mentre rodava pel Petit Espantall i l’Espantall mateix. I d'allà, cap a l'Institut del teatre, a Terrassa. De seguida fa companyia, les Mite-les. Van començar amb Dones d'Isabel Clara Simó fins a produir cinc espectacles en deu anys, i esdevenir una companyia 100% bagenca (Maria Alba Esquius i Tàtels Perez). Quin tip de fer bolos arreu del país! Tot això combinat amb docència a la primària -a la Flama, i a la Riu d’Or a Santpedor- i a la secundària -Lacetània i Catà- i fins els primers cursos de teatre als Carlins. I encara, des de fa un any, fa docència a Terrassa, un altre cop a l’Institut del Teatre. En fi, el cas és que de fa temps l’Alícia es plantà a la capital, decidida a arribar fins a Hollywood, però serena com per entrar a treballar amb en Jordi Casanovas, a Flyhard. La nova dramatúrgia contemporània! Ara mateix la trobareu fent Refraccions fins a finals de maig, amb Sergio Matamala. La vida, doncs, que va fent. I l’Alícia, incansable i somiadora, conserva pardals al cap, però sap tocar de peus a terra. I de tot se’n surt, sigui d’un anunci pel Calgon com de quatre capítols de La Riera. I potser sí que acabarà fent cinema! Al capdavall, aquí la tenim, feta una Scarlett O'Hara: ni es doblega ni passa gana. Un tros d'actriu, per fusta, talent i vocació!

Qui no coneix Fina Farrés?

El Pou de la gallina del mes d'abril és un Pou de curta durada: quan arriba sant Jordi ja n'hi ha un de nou. Per això, abans no se'n perdi la memòria, recullo el "Qui no coneix..." que vam dedicar a Josefina Farrés i Arderiu. De fet, la Fina venia de recollir el premi Maria Casajuana, que és un guardó que cada any, des de 2002, premia una manresana que s'hagi significat per la lluita, l'esforç o la constància en la vida laboral i social del nostre país. En fi, que enguany el premi va anar a parar a la Fina Farrés, i em va semblar que el perfil donava per aquest "Qui no coneix...." i per molt més. I que seria bo que, aquests reconeixements, tinguessin la millor difusió possible, per allò que tenen de testimoni. El dibuix, tintinesc i preciós com cada més, és de la Maria Picassó. El text és aquest:

Fina Farrés
Només puc viure bé si l'altre viu bé 

Segur que la teniu vista! I no tant pels 33 anys que ha treballat rere un taulell de banca al carrer Guimerà sinó perquè aquesta dona és una veritable activista. Josefina Farrés i Arderiu –filla del 54- és mare de tres fills, i àvia d'un parell de néts, que el passat 8 de març va rebre el premi Maria Casajuana. Un reconeixement a la seva trajectòria que començà de ben jove al barri de la Sagrada Família, a l’Agrupament Escolta Antoni Gaudí, on hi va fer de cap -i de cap d'agrupament, i de cap de demarcació i fins de formadora de caps, que ja es veia que no s’hi posava per poc. La recordeu, amb aquella veu un punt trencada? Que no us confongui el trémolo: la Fina ja era una dona d’empenta, i una dona de fe -d'una fe que es vol transformadora. I és que la Fina participava també al Moviment d’Estudiants Universitaris Cristians (MUEC) i als cursets d’Ultreia, i va sentir parlar de Pere Casaldàliga, a qui aniria a conèixer personalment quan va venir a Roma. D’aquella llavor en va néixer l’Associació d’amics d’en Pere Casaldàliga. Ha estat fins a sis vegades al Brasil, captivada per la pràctica del bisbe de Sâo Félix, a l’Araguaia! "És un altre tipus d'església, al costat del poble". Amb aquest bagatge, quan el 1994 esclatà el conflicte a l’Africa dels Grans Llacs, es va mobilitzar amb altres manresans. Així va néixer l’associació Inshuti, amb l’objectiu de denunciar aquell daltabaix, que el 1997 s’emportaria Flors Sirera. I la denúncia no és només de les guerres o la pobresa, sinó de les seves causes: la cursa armamentista, l’explotació dels recursos miners, les multinacionals i el preu del coltan... I coneix la vulneració dels drets humans a Ruanda o a Tanzània, on visita els camps de refugiats. Allà, com aquí, la causa dels conflictes són les desigualtats, i potser no n’hi ha prou amb grans acaptes o maratons de solidaritat. Per això la Fina també fa classes d’alfabetització a dones, a Càritas, i participa al Consell Municipal de Solidaritat i d’interculturalitat, i amb Justícia i Pau, al CP Lledoners. I es manté convençuda que tots tenim coses per aportar.

14 d'abril: una pasqua molt republicana

No tinc memòria de cap altre divendres de Pasqua coincidint amb el 14 d'abril. De manera que, n'estic segur, enguany les Caramelles tindran un altre regust. De més primavera, de més llibertat. Pels que vam créixer a l'ombra de l'Evangeli postconciliar sabem què vol dir deixar enrera la Qaresma i, ara sí, assumir la llibertat. I doncs si diu que Déu ens va fer lliures, no ens ho deixarà ser l'article 155 de l'espanyolíssima constitució? Quaresma i Pasqua i, en acabat, laica commemoració d'aquell 14 d'abril de 1931. A Manresa serà el dimecres 19, amb programa doble, que no ens hi posem per poc: a dos quarts de vuit del vespre, i a la sala d'actes de la FUB2, ens acompanyarà la consellera Dolors Bassa, de Treball, Afers Socials i Famílies, per parlar de República Catalana: La gran oportunitat per al canvi social. En acabar, aquell mateix vespre farem el Sopar de la República d'ERC Bages, a l'Oller del Mas, amb Joan Tardà com a convidat especial. Cal deixar escrit que estem absolutament mobilitzats? I que ens cal ser més colla, i que ens cal un altre esforç -i fins aquella punta de confiança que distingeix els equips dels grups i grupets. Abril de 2017: ens en recordarem, i la farem grossa, com ho ha de ser aquesta primavera. Mirant sempre més enllà del dit: a l'ombra de la lluna. Que per això és Pasqua, és clar! I que per això lluitem.


Reunió ampliada de l'executiva d'ERC Manresa. Aquí les misses es fan cada dimecres, de 7 a 9. Si algú es vol afegir al sopar del dimecres 19 d'abril, això sí, ha de portar 20 eur. i apuntar-se al 93 872 63 52!

Paternalisme, de Josep Ramoneda

De l'Ara d'ahir diumenge en retallo l'entrevista a Oriol Junqueras ("Ho tenim tot a punt per tramitar el referèndum") i, també, l'informe sobre ICL al Bages ("La incerta glòria d'Iberpotash..."). Però, per a la canalla de cada dia, en conservo el bitllet de la segona pàgina, d'en Josep Ramoneda, a la seva columna de Raons: "Paternalisme". Es tracta d'una resposta a Bel Olid que li havia demanat, dies abans, què diria als joves que vulguin canviar el món. Canviar el món! Contextualitzem la qüestió: som a l'acte del 20è aniversari de la Fundació Irla, i en Ramoneda respon com la persona gran que és, amb l'advertiment que la resposta "té tots els riscos de caure en el paternalisme". Deu ser, doncs, que jo també m'he fet gran. Però que m'hi he fet amb la decidida voluntat de canviar, almenys, algunes coses. I encara més, de transmetre aquest valor de canvi als nois i noies que dia a dia compartim les aules de l'institut. Per això, hi torno, el text d'en Ramoneda m'ha semblat més que pertinent, i útil de tractar a classe. La resposta és aquesta, exposada en nou punts i una cloenda final, "va per als joves, va per a tots". Va també per als futurs animadors sòcioculturals, doncs. Va per tot aquell qui vulgui ser motor de canvis:

-Que no es desanimin a la primera ocasió, perquè hauran de torejar moltes frustracions per poder avançar ni que sigui una miqueta. 

-Que no perdin el món de vista, cosa fàcil quan encara et penses que quasi tot es pot aconseguir, és a dir, que no oblidin el principi de realitat, que és el terreny de joc. 

-Que mirin la gent als ulls, és a dir, que no es perdin en la bombolla dels exquisits que es creuen capaços d’arrossegar la ciutadania sense ni tan sols conèixer les seves preocupacions, els seus desitjos, les seves intencions. 

-Que evitin la temptació del “pocs però bons”: al món som molts i pecadors, i només avança qui té capacitat d’inclusió. 

-Que no perdin mai la curiositat, que és el motor del coneixement i de l’acció: sense curiositat només hi ha monotonia, obediència cega, repetició. 

-Que no descuidin el sentit crític, no hi ha pitjor enemic que l’autocomplaença, donar les veritats com a adquirides i no posar en dubte les idees rebudes. 

-Que no es deixin cegar per la idea que tot és possible, perquè és la millor garantia d’estavellar-se en les rugositats del món real. 

-Que no se sentin culpables de “ser humans i només humans”, com deia Joan Fuster. 

-I que no oblidin que qualsevol projecte d’emancipació no ho serà mai de veritat si no té present l’ideal il·lustrat com el va definir Kant: que cadascú sigui capaç pensar i decidir per si mateix.

A la cloenda, un desig: "que quan arribin a la meva edat no els passi com a mi amb la meva generació. Quan era jove n’hi havia molts que em desbordaven per l’esquerra i ara la majoria d’ells em desborden per la dreta i fins i tot per l’extrema dreta. Són legió els que s’han cregut “la maldat líquida” (l’expressió és de Leonidas Donskis), que diu que no hi ha alternativa al desordre existent, que tot projecte polític de canvi és una quimera, que el món va com va. Va per als joves, va per a tots."

La foto, d'una classe amb els nois i noies de 1r i 2n d'ASCT, fa pocs dies, escoltant les experiències d'ex-alumnes

Qui no coneix Llorenç Planes?

A El Pou de la gallina d'aquest mes de març hi faig en Llorenç Planes. El coneix tothom! Si no l'he fet abans es per aquell mena d'escrúpol que ve de treballar plegats, a l'Institut Guillem Catà. Però és que el Llorenç és tot un personatge! Una mena d'home multitasca, com els millors ginys de la modernitat. Amb aquella barreja d'empatia i aplom que captiva a propis i estranys. I tan content com l'ha retratat Maria Picassó! L'home que treballa i que juga: mestre de futurs animadors, cada dia es guanya el públic.


Llorenç Planes
L’animador de cada dia


Ara direu, «vols dir que és de Manresa, aquest?». I és veritat: en Llorenç Planes no és ben bé de Manresa, però a Manresa tothom el coneix! És de Navarcles, doncs? de Bagà? de Calders? Per ser exactes va néixer a Balsareny, cinquè dels sis germans Planes i Casals: Jordi, Josefina, Conxita, Montserrat, Llorenç i Miquel. Però és una mica de tot arreu. Això sí, les arrels són baganeses i ara, a Bagà, el Llorenç s’hi ha fet un cau, i encara en té un altre a Navarcles, que és d’on és la seva companya. I entre un lloc i altre ens n’ha quedat un cul de mal seient: tot l’interessa i mai té un «no» per a ningú. I vinga anar amunt i avall, recorrent el Bages i el Berguedà, que a vegades ni ell sap on dormirà de fosc! 

De jove volia ser teatrero –prou hi té traça i és ben plantat. Però a la fi va tirar per mestre i va baixar a Manresa a fer primer de magisteri. Diplomat, s’estrenà a la Zona Escolar Rural de Monistrol de Calders, i més tard fou director de l’escola de Calders. I encara amb itineràncies per Castellcir, Sant Quirze o l’Estany... Va impulsar el secretariat de l’escola rural i també va ser formador per l’ICE recorrent les ZER del país. I enmig de tot això, fou dels primers alumnes de la UOC i es llicencià en psicopedagogia, fins a tornar un altre cop a Manresa, a l’Institut Guillem Catà, de professor d’animació sòciocultural.

Des del seu pas per l’escoltisme a Balsareny, està convençut de les virtuts de l’associacionisme. En excedència del Galliner, els últims anys també ha estat a l’Esclat Gospel Singers. I ara mateix és a la junta d’Òmnium Bages, compromès amb el procés nacional. Ha estudiat música i ha voltat la seca i la meca, i encara troba estones per perfeccionar el seu francès! Incansable, si un matí puja un cim, després el baixa per venir-vos a presentar una xerrada o un espectacle o allò què més convingui. Xarmant i esquerranós, l’heu sentit mai cantar ell i guitarra? No se li pot demanar més: el Llorenç estima la gent i estima el país. I per allà on passa deixa petja!

A Soverato, d'Erasmus+

Ho diré només començar: sóc al sud d'Itàlia, a Soverato (Calàbria), i hi sóc com a professor acompanyant d'un petit grup d'alumnes acollits al programa Erasmus+. Es tracta d'un programa de la Unió Europea que engloba iniciatives en educació, formació i joventut, i que fonamentalment persegueix "...millorar el nivell de competències bàsiques i habilitats de les persones joves, amb especial atenció als i les joves amb menys oportunitats". Això serien els preliminars, allò que diu la tapa. Però des de l'Institut Guillem Catà, de Manresa, aquests darrers anys hi hem participat amb entusiasme i han sovintejat les mobilitats internacionals cap a Turquia, Polònia, Romania o Lituània, per posar alguns exemples. En el cas que ara ens ocupa l'anglès és l'idioma vehicular però, a la pràctica, aquest destí fa de l'italià la llengua més habitual entre els professors que ens acullen. I, doncs, és per aquí que em vaig deixar temptar pel meu company Adel, i ara ja fa un grapat d'hores que recupero el meu italià rovellat mentre endrapo pizza o penne a la rabiatta...

D'una banda, està clar que aquests Erasmus+ de secundària belluguen molta canalla amunt i avall, i això belluga també un bon pessic de diners públics, ni que vinguin de la UE. Queden, és clar, dubtes sobre si aquests intercanvis acosengueixen "...promoure la participació democràtica a Europa, la ciutadania activa, el diàleg intercultural, la solidaritat o la inclusió social". I els dubtes persisteixen, però puc manifestar almenys que aquest Erasmus+ on ens hem sumat potencia decididament la dimensió internacional dels nostres joves: amb anglès, o en italià, o comsevulla que sigui, l'atenció en famílies garanteix l'intercanvi i un feix d'experiències viscudes en grups classe -"teatre social"- que acostumen a deixar un pòsit ni que quedi en format facebook. I encara més, en alumnes que moltes vegades s'estrenaven dalt d'un avió o en una estada a l'estranger.

Però allò que convenç és, precisament, l'aprenentatge no formal que acompanya la nostra experiència:  "Make a change and listen to their voices". Com vam fer a Manresa, hem assistit a una altra obra de teatre -aquí un musical, escoltant The Wall, de Pink Floid- reflexionant sobre les classes de l'institut, el paper dels pares i dels professors, i l'enuig d'un futur amb pocs al·licients. L'esforç del "Laboratorio teatrale" de l'Istituto Giovanni Malafarina, de Soverato, s'explica més que pels Erasmus+, pel nucli de professors que s'hi senten compromesos -la Savina, però també l'Enzo, el Lucio i la Maria Elena, i tants d'altres. Posan-t'hi hores cada setmana, cada curs, cada estiu des de fa més de dotze anys. Un institut que ahir vam visitar distesament, amb una acollida calorosíssima, entrant a les aules, parlant del sistema educatiu amb alguns companys i descobrint -oh, meravella!- amb quina naturalitat els alumnes de tercer continuaven aquell primer vers de Dante ("Nel mezzo del cammin di nostra vita...") de memòria i amb una absoluta complicitat!

Acabo recordant la jornada d'avui dimecres, particularment densa. Amb temps per a l'aprenentatge -el programa etwinning és l'estímul per intercanviar, copiar i millorar propostes entre centres. A l'altre extrem del dia hi podeu afegir més d'una hora de discursos institucionals -local, provincial, regional i nacional- d'una farragositat extraordinària, amb excepció del síndaco, que és qui hi posava el teatre comunal i ha valorat aquests aprenentatges no formals. A la fi, el representant de la Càmara de comerç, encara ens ha suggerit aprendre xinès de manera immediata. I un electe provincial ens ha recordat les inversions antisísmiques per enguany, a més de trenta centres calabresos de secundària! Això sí, tot expressat en un italià rigorós, sense ni trenta segons per a una traducció esquemàtica a l'inglese! Resum: el turc del meu costat ha fet una bona capcinada, i em temo que les lituanes de darrera gairebé el mateix.... La resta: cent cinquanta nanos educats, però tots a punt de calar foc a l'establia. En acabat, dopo del pomeriggio, hem fet un tomb, i davant d'un cafè uns quants hem coincidit de com a la fi, més enllà de la burocràcia europea, ens salvarà l'esforç i la vocació. I aquesta canalla magnífica que molts matins dubten de llevar-se però que finalment es lleven, trien samarreta i es presenten a classe amb un bocinet de curiositat. A Manresa o a Soverato. Amb Erasmus+ o sense, val la pena de veure-ho amb uns altres ulls. Amb unes altres orelles. Bravíssimo.

Demà enllestirem amb una visita cultural a Reggio Calabria, però la foto d'ahir, a la recreazione, ja fa rumiar una estona llarga sobre els centres públics com ara l'Instituto tecnico tenologico Giovanni Malafarina, a Soverato.