Qui no coneix Fina Farrés?

El Pou de la gallina del mes d'abril és un Pou de curta durada: quan arriba sant Jordi ja n'hi ha un de nou. Per això, abans no se'n perdi la memòria, recullo el "Qui no coneix..." que vam dedicar a Josefina Farrés i Arderiu. De fet, la Fina venia de recollir el premi Maria Casajuana, que és un guardó que cada any, des de 2002, premia una manresana que s'hagi significat per la lluita, l'esforç o la constància en la vida laboral i social del nostre país. En fi, que enguany el premi va anar a parar a la Fina Farrés, i em va semblar que el perfil donava per aquest "Qui no coneix...." i per molt més. I que seria bo que, aquests reconeixements, tinguessin la millor difusió possible, per allò que tenen de testimoni. El dibuix, tintinesc i preciós com cada més, és de la Maria Picassó. El text és aquest:

Fina Farrés
Només puc viure bé si l'altre viu bé 

Segur que la teniu vista! I no tant pels 33 anys que ha treballat rere un taulell de banca al carrer Guimerà sinó perquè aquesta dona és una veritable activista. Josefina Farrés i Arderiu –filla del 54- és mare de tres fills, i àvia d'un parell de néts, que el passat 8 de març va rebre el premi Maria Casajuana. Un reconeixement a la seva trajectòria que començà de ben jove al barri de la Sagrada Família, a l’Agrupament Escolta Antoni Gaudí, on hi va fer de cap -i de cap d'agrupament, i de cap de demarcació i fins de formadora de caps, que ja es veia que no s’hi posava per poc. La recordeu, amb aquella veu un punt trencada? Que no us confongui el trémolo: la Fina ja era una dona d’empenta, i una dona de fe -d'una fe que es vol transformadora. I és que la Fina participava també al Moviment d’Estudiants Universitaris Cristians (MUEC) i als cursets d’Ultreia, i va sentir parlar de Pere Casaldàliga, a qui aniria a conèixer personalment quan va venir a Roma. D’aquella llavor en va néixer l’Associació d’amics d’en Pere Casaldàliga. Ha estat fins a sis vegades al Brasil, captivada per la pràctica del bisbe de Sâo Félix, a l’Araguaia! "És un altre tipus d'església, al costat del poble". Amb aquest bagatge, quan el 1994 esclatà el conflicte a l’Africa dels Grans Llacs, es va mobilitzar amb altres manresans. Així va néixer l’associació Inshuti, amb l’objectiu de denunciar aquell daltabaix, que el 1997 s’emportaria Flors Sirera. I la denúncia no és només de les guerres o la pobresa, sinó de les seves causes: la cursa armamentista, l’explotació dels recursos miners, les multinacionals i el preu del coltan... I coneix la vulneració dels drets humans a Ruanda o a Tanzània, on visita els camps de refugiats. Allà, com aquí, la causa dels conflictes són les desigualtats, i potser no n’hi ha prou amb grans acaptes o maratons de solidaritat. Per això la Fina també fa classes d’alfabetització a dones, a Càritas, i participa al Consell Municipal de Solidaritat i d’interculturalitat, i amb Justícia i Pau, al CP Lledoners. I es manté convençuda que tots tenim coses per aportar.