Dificultats i reptes d'un any d'ERC al govern de Manresa

Per allò de commemorar tots els aniversaris, també vaig preparar ara fa uns dies un balanç del primer any del pacte de govern entre CDC i ERC a l'Ajuntament de Manresa. Segur que té molt de text de circumstàncies. Però, fruit del debat d'una matinal aquest mes de gener, sí que vol recollir problemes i compromisos de futur... El text que va sortir és aquest:

Dificultats i reptes d'ERC al govern de Manresa

Va ser el dia 1 de febrer que es va complir un any de la participació d'ERC al govern de la ciutat. Veníem de sis mesos d'un pacte de governabilitat que havien permès intercanviar criteris i superar molts anys de reticiències mútues entre CiU i ERC. En acabat vingué allò del govern cremallera i, UDC al marge, la voluntat de coordinar l'acció municipal ara ja entre CDC i ERC. Cal dir que no ha estat un any senzill? Doncs no, no ho ha estat de senzill ni es preveu que en el futur ho sigui. Però no era pas per fàcil, que ens hi vam posar. Al capdavall, el moment històric que Catalunya viu feia pensable una coalició singular a Manresa per a un temps singular. Un govern fort que encarés amb major resolució alguns projectes estratègics encallats o que guanyés sensibilitat a l'hora d'abordar els temes socials.

En una sessió matinal de dissabte, aquest mes de gener, el conjunt de grup municipal i executiva d'ERC valoràvem que es van prioritzant les polítiques socials, que en aquest temps s'ha vist reforçada la projecció de la ciutat o bé que s'han resolt projectes històricament aturats, com ara la plaça de la Bonavista, la reurbanització de l’entorn del Museu Comarcal o la ubicació de la seu central de la Generalitat a Manresa als Antics Jutjats, al costat de la Seu. Que s'ha recuperat la regidoria de la Dona o s'avança decididament en el pla d'habitatge... Tot això i moltes més coses les vam valorar fruit d'aquest nou treball compartit, que multiplica l'energia i les complicitats. Que fan del conjunt municipal un equip més fort. No cal dir que els nostres regidors s'hi han bregat a fons: amb dedicació i voluntat d'aprenentatge. Fins i tot amb ensopegades. I conscients que encara no n'hi ha prou. Valorem, doncs, aquest primer any com a positiu.

Tot just s'acosta la meitat del mandat. I a punt de rebaixar el deute municipal per sota el 75%, cal pensar en un escenari força més afalagador. És aleshores quan cal que es noti més aquest gir social i el compromís adoptat. O l'esforç a l'entorn del barri antic. O de la capitalitat cultural i el turisme, o de l'impuls a la participació ciutadana, per citar alguns exemples. Això i, també, l'esforç a superar les arestes que tota coalició desperta: set regidors d'ERC i vuit de CDC provenen de dues tradicions i cultures polítiques diferents, amb valors que no sempre coincideixen. I això no es pot obviar ni seria bo que es provés de dissimular.

Al capdavall, des d'ERC reiterem el nostre compromís amb els nostres socis municipals. Convençuts que els conflictes interns que discretament afrontem tenen la virtut de reforçar el projecte de ciutat que hem consensuat. I alhora, també sabedors que l'experiència amb què encetem aquest segon any compartit ens farà ser més exigents. Perquè la ciutat la fem entre tots, no pas un partit, o un alcalde, o els seus càrrecs de confiança. Un treball obert a la ciutat, que necessita encara més diàleg i complicitats. Més habilitats en la gestió. I fins un punt més de generositat. Nosaltres, ara com fa un any, hi estem a punt.

Ramon Fontdevila i Subirana

President d'ERC Manresa

Sis anys al Guillem Catà

La setmana passada va fer sis anys que sóc a l'Institut Guillem Catà, a Manresa. Faig els comptes mentre arreplego quatre camises i un pijama per anar-nos-en a Grenoble amb els de 2n d'Animació Sòciocultural (i Turisme!). Ha passat un altre any i ara, gairebé que m'oblido de l'aniversari. Que deu voler dir que ja hi estic fet. "Profe" de secundària. I encara amb ganes de complicar-nos la vida: demà amb el Llorenç arrepleguem disset nanos i ens n'anem amb un parell de furgonetes a fer quilòmetres nord enllà per (tornar) a visitar equipaments culturals. Veure món: Grenoble! La Bobine, La Bifurk. La biblioteca i el Teatre regional. El Museu de la Resistència. La Maison des jeux... Em sembla, doncs, una coincidència magnífica aquest sisè aniversari. I, tot i que tornarem baldats (rollo casa colònies, sac de dormir i menjar comunitari), sé que aquesta nit se'm farà curta. Grenoble és el viatge, i el viatge són aquelles relacions que un dia citava en Carles Capdevila. "L’essència de l’educació no són ni els mestres ni els alumnes: són les relacions!". I encara en Jaume Cela, que ho reblava: "el verb que conjuga l’educador és ser-hi. Que és molt més que ser: és ser en un lloc i en un moment. I al costat d’algú, esclar. Ser en un context, ser en companyia, ser plegats". Sis anys a l'institut. I demà cap a Grenoble! A qui n'he de donar les gràcies?

La foto és de l'any passat, també a Grenoble, a la Bifurk. 

Qui no coneix Ramon Reig?

A El Pou de la gallina d'aquest febrer hi publiquem, amb un altre dibuix formidable de Maria Picassó, el retrat d'en Ramon Reig. Molt més que un botiguer: un home que s'ha proposat tenir el millor servei de copiar claus perquè, de claus, hi entén un munt. Amb aquest talent, s'hagués pogut decidir a fer de lladre i espanyar caixes fortes, però si tothom el recorda és precisament pel contrari: perquè bon punt trepitgeu la seva botiga es fa seu el vostre problema i rumia fins a trobar-hi solució. I molt serà que no la trobi! Ramon Reig i Tomàs. Punt Clau. Un fill de les Escodines, digne epígon dels seus pares.

Ramon Reig
Tots els panys porten forat

Si ara butxaquegeu les claus, segur que us vindrà a la memòria: es diu Ramon Reig i Tomàs, i és tan fill de les Escodines que no se n’ha mogut en tota la vida –pam amunt, pam avall: des del niu a Santa Clara, l’escola al vell Sant Ignasi o parant botiga, ara a Sant Bartomeu, ara a Sant Maurici, amb un magnífic establiment de claus. Resseguiu-ne les parets! Des de les de ferro per a propietaris de centenàries masies rurals, fins a les codificades per als cotxes més moderns. Més de dues mil referències en formació, al costat de panys, bombins, cadenats, comandaments i caixetes de cabals. Tot hi és, ben endreçat, tal com ho va aprendre dels pares –l’Encarna i l’Andreu- quan van obrir una adrogueria, i després perfumeria i ell, d’aprenent, hi mesurava la colònia per unces. Ordre, esforç i serenitat. La mateixa consigna que se n’emportà amb la llicenciatura d’Història a la Universitat de Barcelona, compaginant els estudis matinals amb l’adrogueria de tarda. Després vingué de fer el soldat i, a la fi, va prendre una decisió: ell seria un botiguer especialitzat a fer claus! “Perquè a cada clau que despatxo hi ha el valor afegit de la feina que no tenen els altres productes”. Inquiet com és, el Ramon també ha obtingut graduats en teologia i fins de medicina tradicional xinesa. Però sobretot, des que va instal·lar-se fa quinze anys al capdavall de la Divina Pastora, ell defensa un taulell que als manresans ens fa capitalejar: no hi ha major assortiment a la Catalunya central ni tampoc nord enllà, superats els Pirineus! Vegeu com molta gent hi entra amb cara de problema i el Ramon els escolta, els proposa una solució i avança un preu. Després es posa les ulleres protectores, s’aboca a la màquina i, cellajunt, s’abstreu fins obtenir la còpia perfecta. I mentre la mola perd velocitat, us la raspalla sense pressa i us la lliura amb l’orgull de la feina ben feta, tot sentenciant: “Alguna cosa més?”. I així un dia i l’altre. Perquè mentre hi hagi tants panys, podeu creure que caldran claus.

Qui no coneix Joan Orriols?

A El Pou de la gallina d'aquest mes de gener -dedicat al problema de l'habitatge- hi publiquem, amb un dibuix genial de Maria Picassó, el retrat d'en Joan Orriols. Com tots els Orriols que pugueu conèixer, en Joan prové del Llobregat amunt, fins aquelles terres altes que són les de Castellar de N'Hug. L'avi, però, ja va venir a parar botiga a Manresa i el pare va créixer rere el taulell -però es veu que també se la campava perquè va anar a fer sort a Badalona i, emmullerat, va facturar quatre Orriolets més. De tots aquests, en Joan ha estat el més popular. I responent a la flaca dels seus pares, ha fet de la Cultura i l'associacionisme la seva manera de ser a Manresa, que és la seva manera de ser al món. I a fe que no sempre li ha estat fàcil! Però en Joan és dels que no es doblega...

Joan Orriols
L’home que vetlla les festes
Joan Orriols i Padrós, no el coneixeu? Però si ha estat a tot arreu! I això que d’entrada ell ho tenia més difícil: el Joan (1957) és un d’aquells nens de la pólio, que van pagar un preu suplementari al franquisme, obcecat a resoldre l’epidèmia sense vacunes. En fi, que el Joan –el segon de cal Orriols, darrera el Jaume i abans de la Maria del Mar i la Cristina- es va fer gran amb dificultats serioses per caminar, però sense deixar mai de ser inquiet. Nedador per prescripció mèdica, ja em teniu el petit Joan cada matinada a la piscina municipal... i això fins a l’adolescència, adquirida aquella imponent caixa toràcica i uns braços que, mitjançant dues crosses, l’han dut arreu del món. De manera que resolgué els estudis (a l’Institut Catòlic, Badia Solé, Lluís de Peguera...) i fins atengué el taulell del negoci familiar -aquells cèlebres géneros de punto Orriols al carrer Guimerà. En acabat, després de llicenciar-se en Història a la UB, entrà de professor a la Joviat i hi va passar divuit anys (fent història... i català, i economia i tot allò que fes falta!) Però al cap i a la fi, l’oportunitat d’incorporar-se al gabinet municipal de comunicació li permeté fer un nou salt fins ara mateix, es pot dir. Pare de família, avui el Joan ronda la seixantena i ja no té obligacions laborals però, precisament per això, encara gaudeix més fent el què ha fet tota la vida: complicar-se-la en mil i una iniciatives. Que per això ha demostrat tenir sempre una flaca associativa: al Clam, a Rialles, Joventuts Musicals i fins i tot aquí a El Pou. O ara mateix, al Galliner. I, des del tombant de segle, compromès a l’Associació Manresa de festa: una eina de participació ciutadana que va de bracet amb l’Ajuntament –ço és, de bracet amb l’Assumpta Bermúdez- i preparen cada febrer l’Aixada i, a l’agost, la Festa Major. No el teniu vist dalt d’aquest giny elèctric? Al castell de focs o a sant Domènec, poc sorollós però constant, aquest scooter i el Joan són un centaure des del matí a les més altes hores de la nit. El recordeu, bo i assegut, vetllant els actes o recollint idees? I és que en Joan és incansable: si en farà encara, de coses i quilòmetres!

Nadal al Catà, desenvolupament global

Demà al matí reprenem el curs a l'Institut: les classes es barrejaran amb els comentaris de les festes però, també, d'aquell Nadal al Catà amb què vam acomiadar el trimestre. Farem les reflexions que vénen al cas, i sense voler, ja estarem pensant en la setena edició. Un espectacle, segur: només cal veure les fotos que ja corren pel Facebook. Però, més enllà del xou i els aplaudiments, més enllà de la festassa final a l'escenari, hi ha tot el treball per arribar-hi. I és aquí on podem avaluar el progrés de cadascun dels nois i noies que hi van participar. Molt més profitós que unes hores de reforç, molt més motivador que una tarda de repàs, molt més profund que una sessió de tutoria. En un breu article de M. Jesús Comellas sobre l'informe Pisa, vaig retallar de l'Ara Criatures (24-XII-2016) aquest darrer paràgraf que em va retornar a les sessions d'assaig del Nadal al Catà, als grups de Big band i a la diversitat absoluta de l'Institut Guillem Catà.

"I una reflexió més. Es continua veient que l'origen social de la canalla és un factor de desigualtat. Per què no treballem per acabar amb aquesta injustícia? És cert que en molts llocs hi ha una gran implicació de la comunitat per revertir la tendència, però la pregunta es planteja de forma semblant: cal que tothom es posi a millorar aquests resultats? ¿O cal un canvi, de comú acord amb l'escola, perquè es canviï la manera d'aprendre? Per què no es focalitzen les ajudes externes en aquells aspectes que afavoreixen el desenvolupament global de totes les criatures: teatre, música, esport no competitiu i les relacions en un marc més ampli que l'escolar? Pensem-hi."

La República que farem: Tresserras, Cultura

Dilluns vespre, vam encetar a Manresa la campanya La República que farem, impulsada des d'Esquerra Republicana. La República que farem és un procés participatiu obert a tothom, que vol recollir propostes ciutadanes en cinc àmbits sectorials (treball i emprenedoria; benestar; educació i cultura; sostenibilitat; cooperació). L'objectiu és presentar el model de República Catalana que des d'ERC proposem, en un període de mig any, que hauria de culminar en una Conferència Nacional. Però aquest format de debats territorials permet, sobretot, fer-ne un procés més participatiu, per tal d'imaginar, plegats, com volem que sigui aquesta República Catalana del futur.

A Manresa vam començar dilluns, doncs, i ho vam fer parlant de Cultura amb un ponent de primera: en Joan Manuel Tresserras, a qui vaig tenir el goig de presentar. Gràcies a Òmnium Cultural, disposàvem del nou local que van inaugurar a Sobrerroca, i el vam aconseguir fer petit. Més de vuitanta persones van compartir el desig que la Cultura sigui un àmbit capdavanter en la nova República, no pas ornamental sinó útil, un espai de cohesió i reconeixement. 

Va començar la regidora Anna Crespo parlant com a regidora de Cultura a Manresa (la nova República comença als ajuntaments!) però el gruix del vespre el va aportar el professor universitari i exconseller de Cultura i Mitjans de comunicació, que va destinar cinquanta minuts a defensar el paper central que ha de tenir la Cultura en la vida social i en l'administració.  En Tresserras no va decebre i al costat del discurs ens amaní titulars inoblidables com ara "Ningú és feliç des de la ignorància" o, més endavant, "la Cultura ha de ser el combustible de la República". Rememorant la capitalitat cultural de Frankfurt, Tresserras vindicà una cultura "singular i universal", que és la millor manera de tenir cultura nacional en temps de globalització. I desconfià d'algunes estadístiques: "una societat és culta si la seva gent és culta". Al capdavall, el tema de la llengua es feu present al debat, i la música, el turisme  o els canals de distribució arreu dels PPCC: per Joan Manuel Tresserras és clar. No anem a fer un estat-nació. Tot just una república, un nou estat construït per una majoria democràtica, i on la identitat és un dret i no pas una obligació. Distingim, doncs, entre ciutadania i identitat: "perquè només així guanyarem!". 

A les 9 tocades, vam enllestir la sessió. Conscients que quedaven molts temes tot just apuntats, però satisfets d'un treball necessari, la República que farem. Us ho dirà també en Tresserras: "Un projecte de canvi tan radical com el que estem vivint, sense referents pròxims, obliga a un esforç de convicció, debat i planificació". La convicció ja la dúiem de casa, la resta l'anirem incorporant els propers mesos. Comptem amb tots vosaltres!

(La foto és de Manel Tàpia i el text, refregit, el trobareu a la web d'ERC Bages i al Butlletí electrònic d'ERC Manresa)

Qui no coneix Rosa Maria Soldevila?

Ens vam conèixer ara fa sis anys a l'Institut Guillem Catà: la Soldevila! Un caràcter de senyora, treballadora i llesta com ho són tots els mustèlids. Deixeu-la córrer: cada dia es refugiava al departament tot esmorzant amb la Vanguàrdia. I, vet aquí que aviat ventilava el paquet de política i economia, o aquelles pàgines salmó de societat i, d'un salt, anava a cultura per aterrar finalment a l'esport. Al futbol! I per ser del tot precisos, amb el Barça. El Barça de la Solde! Des que es va poder jubilar ha redoblat el compromís i per això, em penso, tots els que l'han coneguda a la botiga o en una aula, avui sabran que aquesta dona és indomable. La resta de detalls són a El Pou de la gallina d'aquest desembre. Amb un dibuix triomfant de Maria Picassó. Tot plegat, ve a ser això:

Rosa Maria Soldevila
Professora del Barça

Quanta canalla deu haver desfilat per les seves classes? La Rosa Maria Soldevila i Puig, la Solde, ha estat abans que res professora: més de quaranta anys de docència. De 1952, és filla del colmado Soldevila, al carrer Guimerà, tot just tancat l’any 2000. Allà la Rosa va créixer col·laborant, des del taulell o la caixa, en el negoci familiar. Però va anar a estudi a les Dominiques i, al mateix carrer del Bruc, després del batxillerat passà a la que fou Escola de Magisteri. Tres cursos més, i amb 19 anys la Rosa ja havia superat els exàmens de la Normal de Barcelona. ¿Cal avançar que no sortí de les Dominiques? Carme Adroher, que li havia estat professora, i era la superiora de la comunitat, li proposà exercir de mestra de 5è de primària. Al cap de tres cursps passà a fer diverses matèries de 7è i 8è d'EGB. Cartesiana i agraïda, la Rosa s’hi va estar fins als 38 anys! Però en aquell temps també es va llicenciar en Geografia i història, baixant als vespres a la Universitat Central. I com que sempre havia tingut flaca per la lingüística, a la fi es preparà les oposicions de Llengua catalana. I se les va treure! Això era l’any 90, i fins que es va jubilar ara fa quatre anys, exercí de professora a la secundària al Fius i Palà, reconvertit després en Institut Guillem Catà. Tot amb tot, allò que singularitza la Rosa és el seu barcelonisme militant: des dels dotze anys, quan trepitjà més d'un cop el Camp Nou de la mà d’un oncle. Podríem ben dir que no s’ha perdut un partit del Barça: a la tele o a l’estadi –vint anys d’assistència religiosament quinzenal. La recordeu amb aquest pentinat a la garçonière? Irrepetible, Rosa Soldevila és un puntal de la nostra culerada, i des de fa quatre anys que exerceix de secretària de la Penya Blaugrana Manresa, sota la presidència de Toni Negro primer i d'Anna Calvera ara. Al capdavall, la seva mirada pot ser molt tècnica però sobretot no pot veure el president i l'equip del Real Madrid. Ni tampoc ha tingut mai interès en un sol matx de la selecció espanyola. I, tot i que enguany preveu que es patirà, la dona no pensa rendir-se perquè ja està clar que el sentiment culer l'acompanyarà sempre!