Kapretz a Clapers (comencem un nou país)

Ahir diumenge, enfilant l'Eix Transversal, em vaig plantar en mitja hora a Clapers, sortint per Horta d'Avinyó: set quilòmetres de pista passant per Masia Abadal. Vinyes i boscos en un dia que era primavera pura. En acabat, un últim coll us descobreix la masia i gairebé diries que se sent l'olor d'arròs, que és olor de casa i de festa, olor que fa gana.

A Clapers ens hi vam reunir tota la colla d'ERC Bages i la cosa no tindria més història si no fos que ens hi acompanyaren dos candidats a les properes eleccions europees: en Joan Badia i, molt especialment, la Marie Kapretz. Especialment, sí. perquè la Marie, que ocupa la cinquena posició a la candidatura, és una berlinesa instal·lada de fa alguns anys a Cercs. Dissenyadora gràfica, va deixar la capital d'Alemanya per estudiar a Barcelona i, al capdavall, instal·lar-se en un petit poble de muntanya. Hi ha fet arrels i família, i també s'hi ha compromès: ara mateix, és regidora d'ERC a Cercs. Què més li podríem demanar? Doncs li vam demanar, aquest mes de gener, que ens ajudés a formar part de ple dret a la Unió Europea.

I per això vam anar a fer un arròs a pagès. Per compartir una estona amb algú que ens és proper i llunyà, que parla del país des d'una europeïtat inqüestionable. I que ha decidit fer seva la nostra causa. Al capdavall, una llista és una llista, i el número 5 de la Marie Kapretz -o el 24 d'en Joan Badia!- faran molt difícil que s'asseguin al Parlament Europeu. Però no podria pas ser que els nostres candidats passin per ser persones anònimes. No. La Marie Kapretz és una persona autèntica, amb una història real i un compromís de veritat. Que arrenca al municipi. I que el vol projectar per tot Europa. A l'hora del cafè, un discurs breu, de bon escoltar: "Serem a Europa per millorar la vida de la gent, tal i com ja ho estem fent des dels fonaments, des del municipalisme". I per explicar un nou país, que és un projecte col·lectiu, inclusiu i pacífic. I per transformar una UE que, malgrat l'encert fundacional, no ens acaba pas d'agradar com avança. 

En acabat, solemne, en Lluís Oliveras com a president comarcal d'ERC, va tancar l'acte demanant que el 25 de maig tothom vagi -i faci anar!- a les urnes. Perquè aquestes eleccions europees són una oportunitat per als catalans, no només per influir a Europa, sinó per "incrementar la participació de les darreres vegades i donar una lliçó de democràcia. Només falten sis mesos pel 9 de novembre, i a cada pas hem de guanyar legitimitat cara a la votació de la consulta". 

La canalla ha començat a desfilar fins l'era. Semblava que havia de ploure i tot. La Marie Kapretz venia de Torelló i se n'anava a Igualada. Quin tràfec! Ara l'un, ara l'altra, la quarentena de militants hem buidat el menjador. Distesament en Joan Badia ens recordava que, amb la independència, aconseguiríem fins setze representants. Sa mare ja el veu a Brussel·les!. Rient, hem brindat per totes les mares d'Esquerra i encara ens hem conjurat a omplir el teatre Conservatori el proper dilluns 19, a Manresa. Perquè en aquestes eleccions europees comencem el nou país. Perquè cal que omplim les urnes del 25M de vots per a aquest nou país i per una Europa nova. Serà la millor manera de fer-nos escoltar i, encara, de que ens prenguin seriosament. 

La foto, amb Marie Kapretz i Joan Badia signant una estelada de record per en Pep Canals, de Mura.

Encara el Conservatori -per al·lusions

Com que, segons la tradició, a partir d'aquesta nit ja no es podria argumentar més a favor o en contra de l'enderroc del Teatre Conservatori de Manresa, voldria a corre-cuita esbandir els dubtes que a darrera hora l'equip de govern municipal, en nom de CiU, ha abocat a la palestra ciutadana. Ho rellegeixo consirós a Regió7 ("CiU recorda a ERC que va votar a favor de l'enderroc del Teatre Conservatori") perquè precisament en feia tema tot just fa dos dies: sí, jo vaig votar a favor de l'aprovació del PGOU de 1997 com a regidor, primer tinent d'alcalde i president del grup municipal d'ERC. I hi vam votar a favor amb el PSC, ICV i AUP: tretze vots. CiU, després de votar-hi inicialment en contra, s'hi va abstenir. I sí, aquell Pla general preveia l'enderroc del Teatre Conservatori perquè no en retirava l'afectació urbanística. Però ¿volia dir això que preteníem enderrocar-lo? Hi torno, avui com abans d'ahir: no. I és un no rotund i demostrable.

És cert que dintre de l'equip de govern hi convivien posicions divergents però precisamet per això, no vam moure l'afectació que hi pesava, a manca d'una proposta definitiva. Tal com ara s'ha esdevingut, què n'haguéssim tret d'obrir un debat que no tenia ni recursos ni una alternativa clara? L'any 1997 ni tan sols tothom estava convençut de l'opció Kursaal! I quan en parlàvem, el regidor Teixeiro, d'Hisenda, encara em reprenia amb un carinyo no exempt de malícia: "¿No tienes suficiente pirámide con el Casino?".

Sigui com sigui, i abans la memòria amb l'edat no em deixi, em permeto de remarcar quina va ser l'acció de govern d'aquells anys al voltant del Teatre Conservatori, per tal d'esbandir dubtes -inclòs el càndid que he llegit avui, segons el qual "en aquell moment el teatre es valorava poc"(sic)!. I és que el teatre Conservatori i els seus resultats eren fonamentals per tal d'avançar i convèncer en el projecte Kursaal, tal i com vam pactar el desembre de 1995 amb el Galliner. I això és el què vam fer i els recursos que hi vam destinar :

1995: 12.035 €
-Recordem en endavant la xifra: dos milionets de pessetes… i a córrer. Per despesa de consums, manteniment, material tècnic i plaça de personal inclosa a temps parcial! Aquest és el pressupost d'origen convergent que el nou govern d'aquell estiu ens vam trobar, en plena revisió del PGOU. Com a anècdota: la majoria d'espectadors provenien de 18 festivals escolars, atès que la Sala Ciutat romania mig tancada com a equipament escènic! Doncs bé, els propers 9 anys van significar una inversió de 900.000€ que, actualitzats, són una xifra prou important com per no fer-nos passar per ximples. ¿De debò que aleshores volíem enderrocar el Tori? ¿De debò que ja no s'hi invertia?

1996: 40.352 €
-Dues places de treball consolidades, adequació dels serveis i adequació de l'ex-bar del teatre per a l'entitat el Galliner.

1997: 91.806 €
-Primeres reformes importants: sortides d'emergència segona planta, connexió amb sala Mestre Blanch, repàs de pintura accessos, escomesa aigua potable, saleta de comandament de l'equip de so…

1998: 141.799 €
-Comença l'enderroc dictat pel PGOU? No! Encara que potser ho semblava: obres solemnes per tal d'incrementar el pendent de la platea i renovació de butaques (gairebé mig pressupost d'aquell anys, 66.111€,  és de Fundació Caixa Manresa!). També s'amplia la cabina de llum i es desplaça el tallafocs. Poca broma!

1999: 69.505 €
-Tal i com és habitual en anys electorals, les inversions davallen. Descomptat el personal i el subministrament, ben just 5.769€ de mobiliari i 16.774€ d'inversió en instal·lacions a la planta primera en un programa plurianual.

Singularment, el Galliner aconsegueix aquell any 28.556 espectadors i organitza una sessió informativa municipal on els grups ens posicionem a favor de la futura recuperació del Kursaal, amb tants matisos com la memòria recordi. A carrer, una votació també reforça amb 10.000 vots l'opció que aquesta -la del Kursaal- sigui una inversió priortitària de la ciutat.

2000: 71.988 €
-Amb el lavabo nou a planta escenari.

2001: 86.495 €
-Continua el plurianual de reformes. Ara, però, el cost és gairebé el 50% de personal, i les inversions no arriben al 25% del pressupost.

2002: 133.108 €
-Per als que encara creuen en aquest calendari que "el tripartit" volia enderrocar el teatre. El mes d'abril començaven les obres del Kursaal, funcionava una comissió de seguimement amb les entitats ciutadanes i, tot i això, enllestim el plurianual del Conservatori destinant 72.000 € per pintar -bastida inoblidable! tot l'interior. Gairebé feia mig segle que no es feia!

2003: 141.331 €
-Les inversions continuen: més de 49.000 € per reforçar l'estructura del primer pis i, de passada, eliminar definitivament els últims i tradicionals separadors de llotges.

2004: 126.724 €
El Kursaal ja era a la segona fase i aquell any enllestí la part d'estructura i coberta. Malgrat tot, el Conservatori encara tingué una inversió de 30.000 € per a les noves butaques del primer pis...

No tinc a l'abast la "Memòria de 2005" que ja no vaig ser a temps de confeccionar, però, em penso, la relació d'aquests deu anys gairebé en paral·lel al desenvolupament del PGOU de 1997 era necessari de detallar. Perquè em sembla evident que vam complir un propòsit: consolidar el Teatre Conservatori i posar en circulació un criteri: el de "pelar la poma" encaminat no pas a l'enderroc de l'equipament sinó a la neteja del seu entorn. Un record: Francesc de Puig, el cap i portaveu de CiU aleshores, en un ple de 2011 felicitant el conveni urbanístic de Fius i Palà núm. 2 (aquells "Plisados Payàs" de la família Solervicenç) i compartint el discurs, que havia de permetre "ajudar a començar a pelar la poma" relligant les tres places en contacte, de Clavé, Fius i Palà i la nova Sant Domènec.

Acabo, ara sí. El Teatre Conservatori ha viscut sota una afectació urbanística durant vuitanta anys. I si no era prou clara la proposta de substitució dels redactors del PGOU, se n'hi hagués pogut passar vuitanta més. Calia tot l'enrenou? Aquestes formes tan maldestres! No compto que hagi estat un procés participatiu memorable ni -un altre matís!- tampoc em sembla el primer episodi de participació i teatre. ¿O què vam estar fent durant dotze anys Ajuntament i associacionisme? La participació ciutadana, ho crec fermament, sempre ha estat alguna cosa més que urnes i paperetes. Hi ha consensos i dissensos, hi ha exercicis de diàleg i d'idees. Hi ha d'haver temps i creixement per a tothom.

I, tant se val, jo ho donaré tot per bo si demà, i demà passat, les manresanes i manresans manifestem sense embuts com li volen el futur al Tori. Ni està condemnat ni està tot per fer: al contrari, tenim definitivament a les mans la seva continuïtat. I per això només cal anar i votar NO. I recomanar a tothom que repeteixi el gest… NO. Un NO tan gran com el mateix teatre.


En l'apartat de records d'aquells anys, un pensament per Jaume Torras i Rodergas: la complicitat d'Ajuntament i CaixaManresa va tenir molt sovint el seu segell. I els seus recursos: en la programació o en aquells 11 milions de pessetes que ens van permetre un cop d'efecte: canviar el pati -tronadíssim!!- de butaques de la platea. I encara dos records més, per l'Eugeni Vall -un cas com un cabàs, però imprescindible en aquest trajecte!!- i el d'en Jordi Molins, cap de manteniment, que sempre va actuar amb exigència però fent de les limitacions pressupostàries autèntics miracles: ningú com ell per ell per treure gats vius de gates mortes!

La foto és de 2004. De les obres del Conservatori no compto tenir-ne cap més: fa deu anys la fotografia digital era poc corrent. Però va ser el darrer episodi que vaig seguir, el relleu d'aquelles cadires dels palcos per unes de noves. Amb el gerent d'Inde4; Frederic Marlet, arquitecte; Pere Montoro, responsable equipament; i al meu costat en Marc Borrós, de "El Galliner". Es veu que l'enderroc ens havia d'agafar ben nets i polits!

La dèria d'enderrocar el Conservatori

Des que l'Ajuntament de Manresa va aprovar iniciar la revisió del Pla General d'Ordenació Urbana que ho he seguit amb interès. De primer perquè és un procés estratègic per la ciutat. I també perquè, fa gairebé vint anys, vaig poder viure en directe tot el debat que acompanyà la darrera aprovació, el 1997. Ho he anat seguint amb interès, dic, i fins ara mateix en silenci. Al capdavall, començar a dir que el discurs del govern tots aquests mesos m'ha semblat de poc gruix, que la participació ha estat desendreçada o d'un perfil baix o que, en fi, no se sap gaire cap on camina el PGOU o els seus redactors, seria fàcil i fins podria semblar un punt demagògic. Doncs no, no en dic res, encara que em costaria poc de subscriure. No, el que jo voldria dir és que, enmig d'un clima més aviat apàtic, allò que ha generat més notícia en aquest PGOU el darrer any ha estat el possible enderroc del Teatre Conservatori. I da-li! El Tori, l'ase dels cops… almenys fins el referèndum d'aquest cap de setmana! Ho podrem resoldre? Vull creure que sí.

I és que, personalment, em desagrada profundament la proposta d'eliminar el teatre Conservatori, tot i que sé que des del 1933 -urbanisme republicà!- església i teatre quedaven afectades en previsió d'enderroc. La idea era, aleshores, fer un espai central, ampli i de voluntat higienista, a cop de sol i aire a les portes de la ciutat vella. Ho recordo vivament, plasmat en un dibuix en perspectiva de l'arquitecte municipal que decorava les oficines on de petit, als estius, acompanyava la meva àvia a cobrar la viduïtat. La nova plaça de Sant Domènec: aquell havia de ser el futur de la nova Manresa!

La planificació urbanística resistí el pas dels anys i, més enllà de la Dictadura, l'afectació al Teatre Conservatori va continuar als PGOU de 1981 i 1997. Suposava això l'enderroc? Radicalment, no. -¿o no hi vam invertir aleshores enginy i recursos el 97, 98 i 99? Tallafocs, obres de camerinos i accessos, renovació de pati de butaques a càrrec de la Fundació CaixaManresa, recuperació de les plantes superiors, creació d'un equip laboral fins aleshores inexistent, dinamització de la programació amb el Galliner… Vam aprovar el PGOU del 1997, sí, sense aixecar l'afectació però conscients que teníem un tema per resoldre, un tema prou apassionant com perquè els matisos a favor o en contra no vinguessin tant de part de partits com de persones, totes amb els seus criteris. L'equilibri ens arribà d'aquell "pelar la poma" (podríem enderrocar laterals, fer aflorar el claustre, redibuixar la lletjor de Jaume I) i alhora conservar -o almenys ajornar- qualsevol altre decisió. Em penso que l'any 2007, el Pla d'Equipaments ratificava aquest "ajornament" a l'espera d'un Pla Especial.

I heus aquí que ara fa un any es recupera el tema per fer cau i net. Es parla de permeabilitzar la trama urbana, aturar la degradació del barri antic, de vestigi de muralla a resoldre… Hom diría que l'enderroc del Tori fins ens estalviarà el mal de queixal! I no és veritat. Ara doncs, més que pelar cap poma, diguem que s'ha obert el meló… No sé ben bé si calia -amb tan pocs recursos i amb menys idees encara. Però m'ha fet content veure que cada vegada hi havia més gent disposada a respondre. A treballar per garantir el futur del Tori. I, ja que el govern de la ciutat ens crida a fer-ne un referèndum, trobo que és molt important posicionar-nos en contra del seu enderroc. El Regió7 fa setmanes que no parla d'altra cosa! Doncs vinga. A votar que "NO" aquest dissabte i diumenge. Perquè, ara mateix, ensorrar el Tori no passaria de pura atzagaiada.

I per això dono per bones les cinc raons que el col·lectiu "Conservem el Teatre Conservatori" han fet córrer i defensat els darrers mesos. Als factors intrínsecament culturals - "No ens podem permetre perdre un equipament cultural en actiu", "No estem en condicions de prescindir de la seva funció complementària com a espai escènic"- s'acompanyen de factors més o menys sentimentals: la vinculació després de 135 anys d'història o aquest rotund "No estem disposats a perdre unb patrimoni arquitectònic tant pel seu valor històric-artístic com de referent de la memòria col·lectiva". Però, francament, jo em jugaria les cartes més grosses precisament en el debat arquitectònic: "No és coherent tancar un focus d'activitat cultural en un barri que necessita recuperar el dinamisme social i l'atractiu residencial i comercial".

Si alguna cosa em sembla entendre d'urbanisme és que una ciutat no és l'espai, els carrers o les places. La ciutat és la que fem els que hi vivim! La ciutat és allò que ens passa en aquests carrers o places. Simplificar-la, esborrar-ne les traces és no només molt arriscat sinó, força sovint, un error. Coneixeu algun altre lloc que s'enderroquin teatres contemporàniament? I enderrocar-los en nom de vaguetats com ara "aclarir l'espai del centre de Manresa" o bé "millorar la relació" (sic) entre el Centre Històric i el Passeig. Potser sona bé. Però això no ho faran pas les pedres, això només ho podem fer les persones.

Al capdavall, si desapareix el Tori, desapareix una part del nostre paisatge sense que quedi gens clar què en surt a canvi. -O sí: una plaça per omplir, primer amb més botigues, després amb nous espais culturals, ara mateix amb un punt d'informació ignasiana. Francament, ara com abans, jo hi veig només una plaça desproporcionada, d'un colossalisme inútil que difícilment ens apropiarem. Què diu que hi farem? I qui ho farà? I cada quan?

Acabo: fa anys que conec aquesta pulsió local que és enderrocar el teatre Conservatori. Qui sap si no és una frustració de la nostra adolescència democràtica, del segle passat. Sigui com sigui, resolguem el tema d'una vegada. I fins considerant que la consulta d'aquest diumenge ha estat formulada unilateralment pel govern de la ciutat, que es basa en una pregunta confusa i que, a darrera hora, encara hi ha qui s'entesta a condicionar la resposat amb argumemts d'economia recreativa ("és car i no ens ho podem permetre!") jo animo tothom a fer l'esforç de votar. A votar "NO". A manifestar sense embuts la conveniència d'impedir l'enderroc del teatre Conservatori. Tot el contrari: després de vuitanta anys, votem "NO". I amb aquest "NO" desafectem-ne el futur i fem-ne el focus cultural -de difusió, de producció i de creació!- que la ciutat necessita just a la porta del seu nucli històric.

La foto, de la web del col·lectiu "Conservem el Conservatori".

Qui no coneix Montserrat Selga?

Cada any per Sant Jordi apareix El Pou de la gallina. Com que, de fet, es tracta de l'exemplar de maig, m'he esperat uns quants dies a fer pública la secció "Qui no coneix…", aquest cop dedicada a Montserrat Selga i Brunet. Qui no la coneix, oi? Jo sí, i fins em penso que força. Potser perquè vam treballar alguns anys plegats. Però sobretot perquè al seu costat fas un munt d'aprenentatges: és una dona sàvia, i els anys la n'han fet més, encara.

La il·lustració, de color contenidors, és de Maria Picassó.


Montserrat Selga,
tot s'aprofita

Segur que la coneixeu d’un lloc o altre! Atleta, escolta, ecologista, administrativa, regidora o artesana. La tercera dels sis germans Selga, un autèntic belluguet! Va créixer a l’ombra del consultori pediàtric que duia el pare, el doctor Selga, al carrer del Born, en un entorn de compromís social i fins d’austeritat. La mare ja els feia guardar envasos per dur-los a reciclar al Forn del vidre, a la Bonavista. Pura responsabilitat: calia aprofitar les coses. El món ja era –i és- prou bèstia com per llençar res!

Comença periodisme als anys setanta, amb la voluntat de canviar el món. Però al tercer curs ho deixa estar, i decideix que, si no tot el món, almenys canviaria petites realitats. Ve-t’ho aquí, l’ecologista precoç! Atleta victoriosa –amb rècords locals i nacionals en salt de tanques- aconseguirà una plaça d’administrativa a l’Ajuntament de Manresa. Però tot just s’hi està quatre anys. Agafa l’excedència i participa de la cooperativa Textures, on aprèn a filar i a tenyir, i a reciclar roba fent “jarapas”. A la mateixa dècada dels vuitanta s’incorpora al col·lectiu ecologista l’Alzina –després de passar pels “Amantes de la basura”. I a la fi opta per anar-se’n fins a Pamplona amb els Drapaires d’Emaus: “allò que la societat no vol, per als que la societat no vol”. I és que el reciclatge, al tercer sector, a més a més és reinsertiu…

Al cap dels anys es reincorporarà com administrativa, precisament a la nova unitat de Medi Ambient, a l’Ajuntament de Manresa. Carregada d’experiències, cal recordar que n’esdevindrà la regidora durant vuit anys? Li hagués estat més senzill dir que “no” a la política. Però la Montserrat té per norma preguntar-se com s’han de fer les coses i la resposta mai pot ser dir com les han de fer els altres. En acabat, amb la mateixa enteresa transita per tercera vegada el 2007 cap a la tasca d’administrativa municipal. Serena i resoluda, sempre inquieta, testimoniant el seu ecologisme de la quotidianitat a tots els àmbits.

Primer de maig, el gir social

Com cada dijous, un altre article de Joan Manuel Tresserras a l'Ara. Avui, Primer de maig, té per títol "El gir social". Al darrer paràgraf, síntesi i comunió: la independència ha de ser l'instrument que ens permeti fer una veritable transformació social. Treballem per a un nou país, i semprer al costat dels que tenen més dificultats.

"És veritat que hi ha sectors populars molt deslligats del procés sobiranista. Sovint entre els de menor tradició en les lluites socials i polítiques i amb menys recursos crítics sobre la seva dieta informativa i cultural. Però, tot i l’acció paralitzadora d’alguns partits i entitats, la majoria de les classes populars i mitjanes de Catalunya han assumit un paper protagonista en aquesta conjuntura i han adquirit plena consciència d’haver pres la iniciativa a les velles classes dirigents i que la independència serà l’instrument que permetrà fer efectives les transformacions socials fonamentals. Només així, entenent l’abast d’aquest gir social i d’aquesta presa de consciència, s’explica la continuïtat expansiva de l’esforç organitzatiu i mobilitzador desplegat aquests anys. El Primer de Maig és una bona ocasió per proclamar-ho i celebrar-ho".

El dibuix, del setmanari satíric francés "L'Assiette a beurre", de tradició netament obrerista, és de 1906.

Somescola al Bages, contra la Llei Wert

Em penso que va ser el mes de novembre passat que Somescola, la plataforma de defensa de l'ensenyament en català, es va constituir al Bages, amb el suport d'Òmnium Cultural i l'ANC, així com una àmplia gamma de sindicats i partits, ERC entre ells. Com que es tracta de mobilitzar-se i conscienciar sobre el desastre que comportaria l'aplicació de la Llei Wert, el treball d'aquest primer trimestre ha estat consensuar un decàleg i fer-lo arribar a totes les escoles, ampes, alumnes i educadors. A l'Institut Guillem Catà el vam aprovar just abans de Setmana Santa. El text, és aquest:


Per què estem en contra de la Llei Wert?

1. Treu competències a la Generalitat: Competències reconegudes per l'Estatut i desenvolupades fins ara per la Generalitat de Catalunya, queden a partir d’ara en mans de l'estat.

2. Margina el català: Pretén separar els alumnes en funció de la llengua que parlin a casa. Impedeix els programes d'immersió que han estat un model d'èxit per la cohesió social.

3. Imposa un currículum per a tot l'estat: El Ministeri imposa un desplegament curricular tan meticulós que fa inviable la formulació d'un currículum propi per Catalunya (respectant els mínims estatals, com fins ara). A més, contradiu la direcció que s'està seguint arreu d’Europa de treballar per competències.

4. Imposa un ensenyament memorístic: La concepció del procés d'ensenyament i aprenentatge de la nova llei, retorna a pràctiques educatives ja superades.

5. Imposa revàlides centralitzades: La llei desconfia de la tasca dels docents i imposa proves de revàlida que a, més a més, són centralitzades a tot l'estat.

6. Només afavoreix les matèries instrumentals: Els ensenyaments que faciliten l'esperit crític i el creixement integral dels ciutadans hi són clarament oblidats.

7. Imposa la religió com a assignatura: Lluny d'una consideració de l'escola com a espai respectuós amb totes les creences, retorna la consideració de la religió catòlica com a assignatura, al mateix nivell que la resta del currículum.

8. Opta per una escola segregadora: La LOMCE es preocupa sobretot dels alumnes excel.lents. Torna a separar l'alumnat per raó de llengua, capacitats i condicions socioeconòmiques.

9. Margina els ajuntaments: No els considera administració educativa i simplement els assigna una funció subsidiària, sense cap rellevància i amb escassa participació en els òrgans de gestió escolars.

10. Converteix el Consell Escolar en un òrgan informatiu: Per tant, entre altres coses, els pares i mares perden tota opció de participar en les decisions dels centres.


Ara, si tot va bé, hi haurà un acte lúdic i reivindicatiu que consistirà en concentracions massives d'alumnes, mestres i pares davant dels ajuntaments del Bages, el dijous 29 de maig, per lliurar el Decàleg als governs municipals, com a preludi de la gran manifestació-cercavila prevista per al dia 14 de juny a Barcelona.

Sigui com sigui, és del tot imprescindible que definim i compartim generosament una resposta per tal que la llei Wert no es pugui aplicar mai. Recordo unes declaracions des de Madrid on el diputat d'ERC Joan Tardà deia sense embuts que Catalunya no aplicarà mai aquesta llei "perquè és una norma nacionalcatolicista, segregadora i centralista". Però en la resposta hi hem d'aconseguir ser tots, sumar-hi tothom. En la resposta i en el futur comiat: al capdavall estic convençut que la millor sortida de totes és, definitivament, marxar.

La campanya de SomEscola per al proper 14 de juny té els dibuixos de Joan Turu: també aquí el Bages hi és present. I són francament preciosos!

Umberto Eco: elogi de les lletres

Avui ha estat un Sant Jordi meravellós i complet, radiant. A l'institut hi ha hagut tallers amb els nois i noies d'ESO; també hem organitzat la venda de roses en un parell de parades. I amb els alumnes de literatura de batxillerat hem fet dos passis d'un recital poètic ("Visca l'Amor!") que ha fet emmudir als assistents. A la tarda, al Passeig, parades a desdir, una proposta infantil que arrela, rera el Casino, amb llibres per infants. I a tot arreu llibres i molta literatura…  Per fer-ho rodó del tot, fullejo els diaris que és gairebé mitjanit. I ensopego amb un article d'Umberto Eco publicat a l'especial de l'Ara: Elogi de les lletres. Si ja me n'anava al llit content -i baldat- ara ho faig encara més convençut. Elogi de les lletres: res de nostàlgia o llocs comuns. Solidesa argumental. Qui en dugui, que es tregui el barret!

Elogi de les lletres 

Umberto Eco

Últimament llegim que disminueixen significativament les matriculacions al batxillerat humanístic. El que és més sorprenent i deixa perplex és que el motiu que s’al·lega és que no té sortides professionals.

Si es té la intenció de parar d’estudiar després de la selectivitat i no anar a la universitat, em sembla que el batxillerat humanístic ofereix les mateixes possibilitats que qualsevol altre. Si es vol trobar feina immediatament després de secundària, llavors és millor un bon diploma d’administratiu, una professió que sempre és requerida. En canvi, si la intenció és anar a la universitat, a Itàlia el batxillerat humanístic ofereix la possibilitat d’entrar a qualsevol facultat, enginyeria inclosa, i per tant el problema no existeix, o si més no se centra en les sortides professionals de la carrera. I, en aquest cas, és cert que potser fer-se dentista i no pas professor de filosofia dóna més possibilitats de comprar-se una barca. No obstant, conec gent llicenciada en estudis de lletres que ha fet grans carreres en la banca i com a alts càrrecs de l’estat; una d’aquestes persones és, per posar-ne un exemple, Ciampi. [Carlo Azeglio Ciampi, llicenciat en lletres, va ser governador del banc central d’Itàlia i després president de la República Italiana, del 1999 al 2006.] Així doncs, neix la sospita que la diferència no la marca tant rebre o no rebre una educació humanística, sinó tenir el cap de Ciampi o el de qualsevol altre.

Però no voldria semblar racista. Recordo que el vell Adriano Olivetti, quan no només s’estaven construint (encara) màquines d’escriure, sinó que ja es treballava en els primer grans ordinadors -aquells que ocupaven una habitació enorme i que encara funcionaven amb fusibles i targetes perforades-, contractava, evidentment, bons enginyers, ja que si no fos així no hauria construït mai els ordinadors; però tampoc no dubtava a contractar un llicenciat que hagués fet una tesi excel·lent sobre els dialectes homèrics. L’enviava a fer pràctiques en una fàbrica durant sis mesos com a obrer (sobretot, per fer-li entendre què era una indústria), i després el posava a treballar en grans projectes, o fins i tot a l’administració. Recordo que d’aquesta manera havia format un futur gran director que havia fet una tesi sobre Hegel.

Com és que Olivetti feia això? Perquè ja havia entès que una bona educació (secundària i universitària) no ensenya a fer només el que ja se sap (i, evidentment, una escola per a electricistes ha d’ensenyar abans que res a reparar una instal·lació elèctrica tal com són avui en dia), sinó que també ensenya a ser prou imaginatius per entendre on anirà a parar el futur (i un bon electricista hauria de tenir prou flexibilitat i fantasia per entendre què passaria si demà la il·luminació i la calefacció no funcionessin amb energia elèctrica).

Preparar-se per al futur vol dir no només entendre com funciona avui un programa electrònic sinó també concebre’n de nous. I resulta que els estudis humanístics (que inclouen saber què va dir Homer, però també ser capaç de treballar filològicament un text homèric i haver estudiat a consciència filosofia i una mica de lògica) són els que encara poden preparar per concebre els oficis del futur.

Evidentment voldria un batxillerat humanístic concebut d’una manera més moderna del que va idear al segle passat Gentile (…)  en el qual hi hagués una mica més de matemàtiques i naturalment de llengües contemporànies més enllà del grec (i potser es podria superar la distinció artificiosa entre humanístic i científic), però una persona que hagi estudiat profundament uns estudis humanístics sempre troba alguna feina, encara que no sigui la que tots esperaven en aquell moment.

Només qui té l’alè cultural que poden oferir uns bons estudis humanístics està obert a la ideació, a la intuïció de com aniran les coses quan avui encara no se sap. En altres paraules, m’agradaria dir que una persona que hagi aprofundit en estudis humanístics, encara que no sigui capaç de fer bé els oficis existents, està més oberta als oficis del futur i potser més capacitada per crear-ne alguns.

Evidentment, però, es tracta d’un repte. Qui tingui por del batxillerat humanístic és millor que agafi altres camins, perquè la vida és cruel i -encara que sigui políticament incorrecte dir-ho- formar part de les elits és arriscat i fatigós. Es pot tenir una vida feliç amb satisfaccions també estètiques estudiant ebenisteria, i malament rai si no hi hagués qui ho fa.

A la foto, alguns dels alumnes de literatura catalana a primer de batxillerat. No sabem pas quin serà el seu futur professional, però estic convençut que la seva opció per les humanitats els prepara de la millor manera per a l'esdevenidor!