Qui no coneix Montserrat Selga?

Cada any per Sant Jordi apareix El Pou de la gallina. Com que, de fet, es tracta de l'exemplar de maig, m'he esperat uns quants dies a fer pública la secció "Qui no coneix…", aquest cop dedicada a Montserrat Selga i Brunet. Qui no la coneix, oi? Jo sí, i fins em penso que força. Potser perquè vam treballar alguns anys plegats. Però sobretot perquè al seu costat fas un munt d'aprenentatges: és una dona sàvia, i els anys la n'han fet més, encara.

La il·lustració, de color contenidors, és de Maria Picassó.


Montserrat Selga,
tot s'aprofita

Segur que la coneixeu d’un lloc o altre! Atleta, escolta, ecologista, administrativa, regidora o artesana. La tercera dels sis germans Selga, un autèntic belluguet! Va créixer a l’ombra del consultori pediàtric que duia el pare, el doctor Selga, al carrer del Born, en un entorn de compromís social i fins d’austeritat. La mare ja els feia guardar envasos per dur-los a reciclar al Forn del vidre, a la Bonavista. Pura responsabilitat: calia aprofitar les coses. El món ja era –i és- prou bèstia com per llençar res!

Comença periodisme als anys setanta, amb la voluntat de canviar el món. Però al tercer curs ho deixa estar, i decideix que, si no tot el món, almenys canviaria petites realitats. Ve-t’ho aquí, l’ecologista precoç! Atleta victoriosa –amb rècords locals i nacionals en salt de tanques- aconseguirà una plaça d’administrativa a l’Ajuntament de Manresa. Però tot just s’hi està quatre anys. Agafa l’excedència i participa de la cooperativa Textures, on aprèn a filar i a tenyir, i a reciclar roba fent “jarapas”. A la mateixa dècada dels vuitanta s’incorpora al col·lectiu ecologista l’Alzina –després de passar pels “Amantes de la basura”. I a la fi opta per anar-se’n fins a Pamplona amb els Drapaires d’Emaus: “allò que la societat no vol, per als que la societat no vol”. I és que el reciclatge, al tercer sector, a més a més és reinsertiu…

Al cap dels anys es reincorporarà com administrativa, precisament a la nova unitat de Medi Ambient, a l’Ajuntament de Manresa. Carregada d’experiències, cal recordar que n’esdevindrà la regidora durant vuit anys? Li hagués estat més senzill dir que “no” a la política. Però la Montserrat té per norma preguntar-se com s’han de fer les coses i la resposta mai pot ser dir com les han de fer els altres. En acabat, amb la mateixa enteresa transita per tercera vegada el 2007 cap a la tasca d’administrativa municipal. Serena i resoluda, sempre inquieta, testimoniant el seu ecologisme de la quotidianitat a tots els àmbits.

Primer de maig, el gir social

Com cada dijous, un altre article de Joan Manuel Tresserras a l'Ara. Avui, Primer de maig, té per títol "El gir social". Al darrer paràgraf, síntesi i comunió: la independència ha de ser l'instrument que ens permeti fer una veritable transformació social. Treballem per a un nou país, i semprer al costat dels que tenen més dificultats.

"És veritat que hi ha sectors populars molt deslligats del procés sobiranista. Sovint entre els de menor tradició en les lluites socials i polítiques i amb menys recursos crítics sobre la seva dieta informativa i cultural. Però, tot i l’acció paralitzadora d’alguns partits i entitats, la majoria de les classes populars i mitjanes de Catalunya han assumit un paper protagonista en aquesta conjuntura i han adquirit plena consciència d’haver pres la iniciativa a les velles classes dirigents i que la independència serà l’instrument que permetrà fer efectives les transformacions socials fonamentals. Només així, entenent l’abast d’aquest gir social i d’aquesta presa de consciència, s’explica la continuïtat expansiva de l’esforç organitzatiu i mobilitzador desplegat aquests anys. El Primer de Maig és una bona ocasió per proclamar-ho i celebrar-ho".

El dibuix, del setmanari satíric francés "L'Assiette a beurre", de tradició netament obrerista, és de 1906.

Somescola al Bages, contra la Llei Wert

Em penso que va ser el mes de novembre passat que Somescola, la plataforma de defensa de l'ensenyament en català, es va constituir al Bages, amb el suport d'Òmnium Cultural i l'ANC, així com una àmplia gamma de sindicats i partits, ERC entre ells. Com que es tracta de mobilitzar-se i conscienciar sobre el desastre que comportaria l'aplicació de la Llei Wert, el treball d'aquest primer trimestre ha estat consensuar un decàleg i fer-lo arribar a totes les escoles, ampes, alumnes i educadors. A l'Institut Guillem Catà el vam aprovar just abans de Setmana Santa. El text, és aquest:


Per què estem en contra de la Llei Wert?

1. Treu competències a la Generalitat: Competències reconegudes per l'Estatut i desenvolupades fins ara per la Generalitat de Catalunya, queden a partir d’ara en mans de l'estat.

2. Margina el català: Pretén separar els alumnes en funció de la llengua que parlin a casa. Impedeix els programes d'immersió que han estat un model d'èxit per la cohesió social.

3. Imposa un currículum per a tot l'estat: El Ministeri imposa un desplegament curricular tan meticulós que fa inviable la formulació d'un currículum propi per Catalunya (respectant els mínims estatals, com fins ara). A més, contradiu la direcció que s'està seguint arreu d’Europa de treballar per competències.

4. Imposa un ensenyament memorístic: La concepció del procés d'ensenyament i aprenentatge de la nova llei, retorna a pràctiques educatives ja superades.

5. Imposa revàlides centralitzades: La llei desconfia de la tasca dels docents i imposa proves de revàlida que a, més a més, són centralitzades a tot l'estat.

6. Només afavoreix les matèries instrumentals: Els ensenyaments que faciliten l'esperit crític i el creixement integral dels ciutadans hi són clarament oblidats.

7. Imposa la religió com a assignatura: Lluny d'una consideració de l'escola com a espai respectuós amb totes les creences, retorna la consideració de la religió catòlica com a assignatura, al mateix nivell que la resta del currículum.

8. Opta per una escola segregadora: La LOMCE es preocupa sobretot dels alumnes excel.lents. Torna a separar l'alumnat per raó de llengua, capacitats i condicions socioeconòmiques.

9. Margina els ajuntaments: No els considera administració educativa i simplement els assigna una funció subsidiària, sense cap rellevància i amb escassa participació en els òrgans de gestió escolars.

10. Converteix el Consell Escolar en un òrgan informatiu: Per tant, entre altres coses, els pares i mares perden tota opció de participar en les decisions dels centres.


Ara, si tot va bé, hi haurà un acte lúdic i reivindicatiu que consistirà en concentracions massives d'alumnes, mestres i pares davant dels ajuntaments del Bages, el dijous 29 de maig, per lliurar el Decàleg als governs municipals, com a preludi de la gran manifestació-cercavila prevista per al dia 14 de juny a Barcelona.

Sigui com sigui, és del tot imprescindible que definim i compartim generosament una resposta per tal que la llei Wert no es pugui aplicar mai. Recordo unes declaracions des de Madrid on el diputat d'ERC Joan Tardà deia sense embuts que Catalunya no aplicarà mai aquesta llei "perquè és una norma nacionalcatolicista, segregadora i centralista". Però en la resposta hi hem d'aconseguir ser tots, sumar-hi tothom. En la resposta i en el futur comiat: al capdavall estic convençut que la millor sortida de totes és, definitivament, marxar.

La campanya de SomEscola per al proper 14 de juny té els dibuixos de Joan Turu: també aquí el Bages hi és present. I són francament preciosos!

Umberto Eco: elogi de les lletres

Avui ha estat un Sant Jordi meravellós i complet, radiant. A l'institut hi ha hagut tallers amb els nois i noies d'ESO; també hem organitzat la venda de roses en un parell de parades. I amb els alumnes de literatura de batxillerat hem fet dos passis d'un recital poètic ("Visca l'Amor!") que ha fet emmudir als assistents. A la tarda, al Passeig, parades a desdir, una proposta infantil que arrela, rera el Casino, amb llibres per infants. I a tot arreu llibres i molta literatura…  Per fer-ho rodó del tot, fullejo els diaris que és gairebé mitjanit. I ensopego amb un article d'Umberto Eco publicat a l'especial de l'Ara: Elogi de les lletres. Si ja me n'anava al llit content -i baldat- ara ho faig encara més convençut. Elogi de les lletres: res de nostàlgia o llocs comuns. Solidesa argumental. Qui en dugui, que es tregui el barret!

Elogi de les lletres 

Umberto Eco

Últimament llegim que disminueixen significativament les matriculacions al batxillerat humanístic. El que és més sorprenent i deixa perplex és que el motiu que s’al·lega és que no té sortides professionals.

Si es té la intenció de parar d’estudiar després de la selectivitat i no anar a la universitat, em sembla que el batxillerat humanístic ofereix les mateixes possibilitats que qualsevol altre. Si es vol trobar feina immediatament després de secundària, llavors és millor un bon diploma d’administratiu, una professió que sempre és requerida. En canvi, si la intenció és anar a la universitat, a Itàlia el batxillerat humanístic ofereix la possibilitat d’entrar a qualsevol facultat, enginyeria inclosa, i per tant el problema no existeix, o si més no se centra en les sortides professionals de la carrera. I, en aquest cas, és cert que potser fer-se dentista i no pas professor de filosofia dóna més possibilitats de comprar-se una barca. No obstant, conec gent llicenciada en estudis de lletres que ha fet grans carreres en la banca i com a alts càrrecs de l’estat; una d’aquestes persones és, per posar-ne un exemple, Ciampi. [Carlo Azeglio Ciampi, llicenciat en lletres, va ser governador del banc central d’Itàlia i després president de la República Italiana, del 1999 al 2006.] Així doncs, neix la sospita que la diferència no la marca tant rebre o no rebre una educació humanística, sinó tenir el cap de Ciampi o el de qualsevol altre.

Però no voldria semblar racista. Recordo que el vell Adriano Olivetti, quan no només s’estaven construint (encara) màquines d’escriure, sinó que ja es treballava en els primer grans ordinadors -aquells que ocupaven una habitació enorme i que encara funcionaven amb fusibles i targetes perforades-, contractava, evidentment, bons enginyers, ja que si no fos així no hauria construït mai els ordinadors; però tampoc no dubtava a contractar un llicenciat que hagués fet una tesi excel·lent sobre els dialectes homèrics. L’enviava a fer pràctiques en una fàbrica durant sis mesos com a obrer (sobretot, per fer-li entendre què era una indústria), i després el posava a treballar en grans projectes, o fins i tot a l’administració. Recordo que d’aquesta manera havia format un futur gran director que havia fet una tesi sobre Hegel.

Com és que Olivetti feia això? Perquè ja havia entès que una bona educació (secundària i universitària) no ensenya a fer només el que ja se sap (i, evidentment, una escola per a electricistes ha d’ensenyar abans que res a reparar una instal·lació elèctrica tal com són avui en dia), sinó que també ensenya a ser prou imaginatius per entendre on anirà a parar el futur (i un bon electricista hauria de tenir prou flexibilitat i fantasia per entendre què passaria si demà la il·luminació i la calefacció no funcionessin amb energia elèctrica).

Preparar-se per al futur vol dir no només entendre com funciona avui un programa electrònic sinó també concebre’n de nous. I resulta que els estudis humanístics (que inclouen saber què va dir Homer, però també ser capaç de treballar filològicament un text homèric i haver estudiat a consciència filosofia i una mica de lògica) són els que encara poden preparar per concebre els oficis del futur.

Evidentment voldria un batxillerat humanístic concebut d’una manera més moderna del que va idear al segle passat Gentile (…)  en el qual hi hagués una mica més de matemàtiques i naturalment de llengües contemporànies més enllà del grec (i potser es podria superar la distinció artificiosa entre humanístic i científic), però una persona que hagi estudiat profundament uns estudis humanístics sempre troba alguna feina, encara que no sigui la que tots esperaven en aquell moment.

Només qui té l’alè cultural que poden oferir uns bons estudis humanístics està obert a la ideació, a la intuïció de com aniran les coses quan avui encara no se sap. En altres paraules, m’agradaria dir que una persona que hagi aprofundit en estudis humanístics, encara que no sigui capaç de fer bé els oficis existents, està més oberta als oficis del futur i potser més capacitada per crear-ne alguns.

Evidentment, però, es tracta d’un repte. Qui tingui por del batxillerat humanístic és millor que agafi altres camins, perquè la vida és cruel i -encara que sigui políticament incorrecte dir-ho- formar part de les elits és arriscat i fatigós. Es pot tenir una vida feliç amb satisfaccions també estètiques estudiant ebenisteria, i malament rai si no hi hagués qui ho fa.

A la foto, alguns dels alumnes de literatura catalana a primer de batxillerat. No sabem pas quin serà el seu futur professional, però estic convençut que la seva opció per les humanitats els prepara de la millor manera per a l'esdevenidor!

Caramelles, Sant Jordi, Primavera...

Deixar a mans de la lluna el calendari de les humanes coses té aquestes sorpreses: ahir va ser dilluns de Pasqua i demà ja serà Sant Jordi. Que vol dir que encara teníem les caramelles al cap -i la mona al cos- i ara tot són corredisses amb la canalla de l'institut per muntar les parades de roses, pel recital poètic, pels premis literaris que -sortosament!- vam ajornar per aquest divendres al vespre. És com un atac concentrat de primavera, espaterrant i extenuant, viscut en quatre dies. És clar que 2015 porta una lluna més endreçada i amb el primer ple de primavera deixarà Pasqua pel 5 d'abril. Ara, però, hem barrejat bastoners i caramellaires, amb els adolescents que assagen aquest "visca l'amor!" per recitar en veu alta. Pura Pasqua Florida: el goig de la vida! Cinquanta dies més i serà Pasqua Granada. Amb el curs quasi enllestit. I, recordant  Papasseit, farem cridòria i fins ens animarem a prendre la fruita de l'hort veí. Lladres de fruita, lladres d'amors…

"Saltem la tanca que el goig s'ho val,
dalt de les branques,
com els pardals".

Només per la promesa d'una altra primavera passaríem tots els hiverns del món.

(Diumenge, a Castellbell i el Vilar: Pasqua, caramelles i bastons. Tot i l'estètica de carlinada, és pur entusiasme d'abril. I desig de maig. Encara Papasseit: "Sant Joan s'acosta com un convit / les ginesteres llencen or fi").

14 d'abril a Sant Fruitós

Com que vaig arribar tard a l'acte d'ERC Sant Fruitós, vaig poder veure des del carrer la sala envidriada de l'espai Nexe amb un ple absolut, dels que fan goig. I és que no es tractava pas un acte més de la campanya "Votar és democràcia" sinó que tenia l'al·licient d'un Alfred Bosch, amb el record encara viu del debat a Madrid. I a més a més, ahir era 14 d'abril!

Alfred Bosch no va decebre. El vaig sentir encara recordar que no es pot qüestionar la voluntat d'un poble, i que aquesta sempre és més important que cap llei. “Tenim el dret a votar i ningú ens ho pot impedir”, i va animar als presents a no dubtar que el proper 9 de novembre votarem. I la Constitució? Ah! La Constitució que es va votar el 1978!. Per als seus defensors a ultrança, una recepta de Thomas Jefferson: la política la fem, l'hem de fer, els vius. No podem ser presoners eternament del passat. Tot el contrari, després de tres segles, “som la primera generació que tenim l'oportunitat d'assolir la plena sobirania. I no ens ho podem deixar perdre”. En el seu optimisme, Alfred Bosch fins va valorar que la independència és la millor manera de fer progressar el país però ("n'estic convençut!") que a Espanya també els anirà molt bé.

Després hi va haver la presentació de les noves JERC-Sant Fruitós, quatre pastes a peu dret, el capvespre absolutament primaveral d'aquests dies, i a poc a poc la gent vam anar desfilant fins al restaurant de Torruella de baix (el Congo!) per retrobar-nos al "Sopar de la República". Amb gent d'arreu del Bages, amb vells coneguts i amb d'altres de nouvinguts. Vaig poder seure davant de la Montse Selga, al costat de gent de Sant Salvador de Guardiola o de Castellnou del Bages. A prop dels de Castellbell i de Moià, dels de Manresa, Navarcles o Mura. I molts més, taules enllà. Gent diversa però amb una energia encomanadissa, conscients del moment històric -veritablement històric.- que hem tingut l'oportunitat de defensar i viure.  En acabat, com un presagi, la lluna era a punt de fer el ple. I vam tornar tots cap a casa entusiasmats: és evident que no ho trobarem fàcil. Però mai havíem estat tants ni tan valents -ni tan contents com ara. Ens en sortirem.

Diumenge d'estelada a Collbaix

Diumenge d'abril. Ha fet un dia magnífic. I com ja fa uns quants anys, ens afegim a les colles que enfilen Collbaix per tal de renovar l'estelada que presideix, des del turó, tota la comarca. La pluja dels darrers dies fa uns verds esclatants aquí i allà. Arriben els més atlètics del Centre Excursionista. També els patriotes puntuals. Saludo pares que ja són avis, i fills i néts. L'ambient és festiu i es nota que fa temps que la independència és matèria de merchandàising: per tot estelades i, també, moltes samarretes heroiques de la via catalana que tot sovint passen per la rentadora. En aquest trajecte el relat compta. I aquestes samarretes, les gorres, els mocadors o fins les wambes evidencien totes les proves fins ara superades. Es reparteix coca i xocolata, i circulen alguns porrons amb mistela. Al fons, vora els pins, una taula recull signatures fetes sobre el teixit de la nova bandera. Hi esquitxem cinc euros i signem de mentre un grup d'enginyers aconsegueix descollar el màstil i despenjar les restes de la bandera de l'any passat. Fet i fet, aviat serà migdia. Hi ha un discurs breu d'un representant nacional de l'ANC. Aplaudiments. Ara, però, la nova bandera no ajusta del tot -és, no res, només alguns centímetres més gran. Hi ha l'opció de tirar pel dret és clar, però un tercer argumenta que si és poc tensada s'esfilagarsarà abans. D'una motxilla que ningú no ho diria en surt un trepant amb pila. Una baga nova, ajusta i deixa tensat el llom de l'estelada, paral·lel al màstil. Si ho hem de fer, fem-ho bé! La coral Eswèrtia entona els Segadors. I com una palanca, s'alça majestuosa l'estelada renovada. Faig fotos. Som més de tres-centes persones -i l'himne s'escampa multiplicat arreu, heroic. Però algú, en acabat, remuga si encara farem figa el proper 9N! D'altres estem més animats. Ha de ser consulta, sí o sí (sí i sí, per ser exactes). I algú altre, optimista empedreït, quan comencem a baixar cap a casa assegura: "l'any vinent ja hi tindrem els mossos". I em penso que es referia als de gala.