Catacracks (més enllà de l'activisme)

Amb el festival "Catacracks", ahir vam acabar una altra edició d'aquestes jornades de dinamització educativa que ara fa dos anys ens vam empescar a l'institut Guillem Catà, de Manresa: el "Catà en Acció". La versió 2014 s'assembla prou a les anteriors (2012, i també 2013…) tot i que ara amb una participació més compromesa del Grau Superior d'Animació Cultural. Enguany el lema era "El Catà, en forma" i vam començar dimecres de bon matí amb la gravació dels programes de Canal Taronja i, al vespre, amb la inauguració formal amb una taula rodona sobre l'esport. I fins ahir, divendres nit, amb aquests "Catacracks".

Els "Catacracks" són els cracks del Catà. Van aconseguir omplir el gimnàs a rebentar, i això durant dues hores i mitja, davant companys i amics, pares i profes… Èxit total d'uns nois i noies que canten o ballen, generalment amb moltes contorsions de voluntat lúbrica, com celebrant la primavera hormonal que els pessigolleja i evidenciant les fonts culturals d'on s'han abeurat des de la més tendra edat. No qüestiono cap número, ni cap estil ni cap dels comentaris que vam sentir o veure -són tots al Face!. Diguem que ho vaig trobar escandalosament preciós: tenien tantes de fer-ho bé! Tenien tots tantes i tantes ganes d'agradar!

Doncs sí, el "Catacracks" d'ahir va estar molt bé. Amb tot el protagonisme per als nostres nois i noies -fins els organitzadors eren alumnes del CF del Grau Superior d'Animació Sociocultural. Oberts a la més gran diversitat de propostes, afavorint el treball en equip, desenvolupant habilitats comunicatives… un exercici proper a la realitat i els interessos dels nostres alumnes, segur. Però, a partir d'ara, què més? Vull dir que aquests "Catacracks" -talment totes les jornades "Catà en Acció"- les podríem anar repetint un any rere l'altre.  Com un trencament de la monotonia, aconseguint un punt de protagonisme local i fins per la pura oportunitat de passar-nos-ho bé. D'acord. Però estic convençut que el seu interès encara va molt més enllà. Que encara podem involucrar-hi molta més canalla. Molts més professors. O els pares, ara mateix invisibles!  I sí, és clar, ja podem estar contents. I tant! Però potser cal anar més enllà d'aquest estadi d'activisme ("fer coses") i incorporar la reflexió ("com fem les coses?" i "per què les fem?"). Repensar les estructures que tenim, les fórmules de participació. I fer que aquests accidents anuals ara mateix extraordinaris esdevinguin fórmula d'aprenentatge intel·lectual i -siguem agosarats!- fins de creixement personal. Valdria la pena provar-ho...

Ahir vaig fer centenars de fotos! I és que tot el què ahir vaig veure em va meravellar. Quedar-nos aquí, però, en la comoditat d'uns primers resultats, seria impostura. I el que és pitjor: aviat ens en cansaríem.

Enquestes i editorials: dos anys de l'ANC

D'ahir, retallat de l'ARA: un 60% dels catalans estan a favor de la independència, segons els resultats de l'enquesta Òmnibus publicats pel Centre d'Estudis d'Opinió (CEO). L'enquesta es va fer a 1.600 persones entre el 4 i el 17 de desembre passat, en la fase de negociació i anunci de data i pregunta de la consulta prevista per al 9N. Em semblen unes xifres que permeten tot just una satisfacció moderada -de seguida la pregunta: com hauríem d'arribar a aquest 40% que encara no està a favor de la independència?. Però allò que em referma en la línia empresa és que el mateix sondeig també apunta que un 87% dels ciutadans acatarà el resultat de la consulta, sigui quin sigui. Confiança, doncs, i perseverança.

I és que 3 de cada 4 catalans creu que el tracte que el govern espanyol ens dóna és bastant o totalment insatisfactori i, el mateix percentatge –73,93%–, considera que el referèndum és la millor via per decidir el futur de Catalunya. A tots els que s'ho miren d'una altra manera puc entendre el seu neguit. Hi ha nervis i el calendari s'esgota. Però cal estar amatents: des de la banda unionista l'estratègia de la por es multiplica. I llegir les editorials de l'ABC o El País, que s'han fet cosines germanes per demanar la il·legalització de l'Assemblea Nacional Catalana (!) és, pel cap baix, un mal auguri. 

Un auguri que jo entenc com el millor dels reconeixements. La tasca feta aquests dos anys per l'ANC és enorme i valuosissíma. Sense el seu paper aglutinador se'm fa impensable ser on som. I el seu treball és el que explica aquest 87% de ciutadans disposats a acceptar uns resultats democràtics, agradi o no agradi. Per tota la resta, allò que intuïem esdevé tristament cert: no ens ho posaran gens fàcil. Fermesa, doncs, i anar sumant. 

La foto és del dissabte 11 de gener, a Manresa, vora els cinemes Bages. La parada de l'ANC -Un vot per la independència- forma part d'una nova campanya de dinamització i sensibilització per la Independència. Adreçada a tothom, amb arguments i amb il·lusió. Una feinada extraordinària. 

Un institut-escola a El Pont de Vilomara?

Després de més de tres anys d'obres, ahir l'escola Pompeu Fabra d'El Pont de Vilomara va fer una jornada de portes obertes per tal d'ensenyar l'ampliació completa del centre. Han estat més de tres anys de maldecaps però també de millores palpables -des de gener de 2012, les sis aules noves per a P2, P3 i P4! Ara, però, els paletes definitivament no hi són i, des de Reis, l'escola disposa d'unes instal·lacions formidables.

Com que la inauguració formal no s'ha previst fins a les acaballes del curs, ahir, coincidint amb el període de pre-inscripció, es van mostrar els seus nous espais, doncs. Jo hi vaig ser acompanyant M. que hi treballa i sempre m'hi arrossega a lligar melics. Vaig fer algunes fotos mentre al pati hi havia jocs -es va pintar un mural preciós!- i vaig ser al gimnàs, on hi va haver uns breus parlaments per a pares i nanos, per als mestres d'ara o els que ho van ser en d'altres temps. Amb agraïments merescuts per tothom -per la brigada, per la neteja, per al departament i la constructora, per la dedicació de l'equip docent… Amb un record per les mobilitzacions d'ara fa un any, quan tot plegat semblava que feia aigües. I encara amb una altra novetat, que vaig rebre molt positivament: sentir que l'alcalde no en tenia prou amb agrair l'obra. I que en el futur voldria un institut-escola per al municipi.

No sé pas com avançarà la proposta ni si l'alcalde té trenades gaire complicitats per desenvolupar-la. Però d'una cosa estic segur: només que es pogués incorporar el primer cicle d'ESO, els beneficis per la canalla serien evidents -ara han d'anar cada dia fins a Sant Vicenç des dels dotze anys. Hi guanyaria la coordinació, es reduïria la vulnerabilitat d'alguns nois i noies, es fomentaria encara més la participació dels pares…. Beneficis també pel poble, en fi, que a poc a a poc consolida un àmbit educatiu compacte -amb l'escola bressol al costat de la de primària- i que està convençut del valor estratègic de l'educació.

Per això vaig tornar d'El Pont de Vilomara content de veure com millora pas a pas, talment ho han fet les escoles que acullen la seva canalla. I que no para d'imposar-se nous reptes.

Molt més que un paper d'embolicar

Se'l va trobar el meu germà per casa i me'l va fer arribar digitalitzat. És un bon tros del paper d'embolicar, d'aquell que feien servir a la llibreria Símbol, de Manresa. Hi penso i m'hi trobo a dintre. Triant i remenant, comprant sempre molt menys del que volia. Però meravellat de totes les col·leccions. Dels tants llibres. De totes les -poques- novetats en català. Hi vam comprar Tintins i Astèrixs. Però també molts Pedrolos de la col·lecció "el Balancí".  Les gangues d'Alianza editorial -totes les portades diferents! La història de la Literatura Catalana amb el primer sou de divuit anys. O aquell entrar, triar i passar per caixa per recollir l'albarà i esperar que facturessin la novel·l al meu pare, al cap de mes. "Ja has demanat almenys que t'ho arreglessin?". Arreglar-t'ho volia dir un 10% de descompte, i ja es veu que valia la pena. Conservo l'albarà de Josafat, a la col·leció el Cangur: 90 pessetes de 1979. No sé si abans o després de l'arreglo. En qualsevol cas, vaig veure créixer i fins morir el Símbol, que ho fou tothora de catalanitat i de resistència. Però jo a la fi també anava a d'altres llibreries -la Parcir s'ensenyorí de la ciutat com d'altre temps ho havia fet Xipell. És llei de vida. Al capdavall m'agrada recuperar aquest tros de paper que el Manel m'ensenya, perquè és com tornar a circular entre aquells prestatges -o al recambró del fons, o les escales que als primers anys menaven a una voluntariosa sala d'exposicions. Ara, tot plegat, al mateix local s'hi serveixen crêpes, i em sap una mica de greu. Això i veure tantes botigues com tanquen del meu paisatge d'infant, com si perdés -a poc a poc- els fils que amb tanta força m'hi subjectaven.  

El meu Guillem Catà (Cròniques de l'Institut 2)

Dimecres va ser el dia de portes obertes per als futurs alumnes d'ESO a l'institut Guillem Catà. Com a molts d'altres centres del país, es tractava d'atendre famílies que es plantegen el seu pas des de la primària, amb tots els dubtes i fins i tot temors que el pas comporta. Perquè ja saben que ni tots els centre són iguals ni funcionen de la mateixa manera. Però, a la pràctica, no acostuma a venir gaire gent ni, encara menys, els que ho fan s'interessen per un possible projecte educatiu de centre. En la tria hi pesa molt més la proximitat i, a tot estirar, descobrir unes instal·lacions passablement en ordre. Per això la direcció fa plantar quatre pensaments al vestíbul i demana a la reunió de tutors un esforç suplementari en la neteja d'aules. Es pengen algunes fotos de les activitats extraordinàries i s'endrecen especialment laboratoris i aules d'informàtica. Al capdavall, no cal patir més del compte: les estadístiques preveuen una demanda alta, atesa la corba demogràfica que buida els P3 i reclama més aules d'ESO…

En l'imaginari dels pares hi planen, també, els tòpics. Com ara la diversitat del nostre centre. Hom diu que al Gillem Catà hi ha de tot. I jo hi afegiria que sortosament, si no fos que avui la diversitat no sempre es valora. Precisament a l'entorn del darrer informe PISA, la consellera Rigau atribuïa l'estancament dels resultats a "les diferències socioeconòmiques i culturals de l'alumnat i a la forta presència d'immigrants" (Ara 04/12/2013). Una relliscada? Jo estic convençut que un institut pot aconseguir els millors resultats -i tots els objectius que es proposi- si s'organitza, també, des d'aquesta diversitat que fa compartir als nois i noies el procés d'aprenentatge. Parlo d'un institut que vagi més enllà del culte a l'excel·lència en els continguts. Que valora els aprenentatges i l'evolució de cadascun dels seus membres. 

En qualsevol cas, em temo que el pes de les retallades pot explicar millor el malestar de l'educació i fins i tot aquell "estancament" PISA: la reducció del 13% del pressupost d'Ensenyament els darrers tres anys, la disminució de beques o els retards en les substitucions del pofessorat, ¿no és evident que han d'afectar tot el sistema educatiu? Això i l'increment d'hores lectives o l'increment d'alumnes per grup, són factors que no afavoreixen de cap manera uns centres inclusius. I que es troben a faltar, en un projecte que es vol de cohesió social. 

Sigui com sigui, cal esbandir els tòpics. També al Guillem Catà. I per això, res millor que els resultats de l'enquesta sociolingüística que vam fer l'estiu passat. Complementant aquella primera crònica del Catà. Diversos, sí, però vestits de dimonis als Pastorets ¿oi que són tots iguals?. 

Enquesta sociolingüística – Juny de 2013

Per tal de dotar d’indicadors rigorosos el Projecte Lingüístic de Centre (PLC) la primera setmana de juny de 2013 vam passar una enquesta de 15 preguntes als alumnes d’ESO i també als de 1r de BTX. De fet, es tracta de la canalla que tenim aquest curs. En selecciono 6 blocs de respostes per esbandir aquella llegenda que fa del Catà l'institut dels immigrants. Es, això sí, un institut divers com el barri que l'acull. El del meu barri.

MOSTRA

-Vam recollir un total de 244 enquestes (43% nois, 57% noies) d'on obtenim que dos terços van néixer a Catalunya (65% dels alumnes). Un 35% (85 alumnes) ho va fer a fora.

-D’aquests 85 alumnes nouvinguts, 36 fa més de 10 anys que van venir (42,35%); 36 fa entre 5 i 10 anys que van venir (42,35%) i 13 fa menys de 5 anys que van venir (15,30%). Una visió general de l’Institut, doncs, indica que el 5,32% dels nostres alumnes d’ESO i BTX han arribat fa menys de cinc anys a Catalunya. Però que dos terços del total hi han nascut.

LLENGUA DELS PARES
-22 alumnes manifesten que tots dos progenitors parlen català (9,01%)
-128 alumnes, que tots dos parlen castellà (52,45%)
-28 alumnes, que l’un parla en català i l’altre en castellà (11,47%)
-38 alumnes, que tots dos parlen àrab (15,57%)
-8 alumnes, que tots dos parlen amazigh (3,27%)
-6 alumnes, que tots dos parlen en xinès (2,45%)
-4 alumnes, que tots dos parlen en romanès (1,64%)
-3 alumnes, que tots dos parlen polonès (1,23%)
-5 alumnes manifesten encara d’altres llengües o combinacions, i n’hi ha 2 que deixen l’apartat en blanc.

-Contra alguns tòpics, a més d’un 20% de les nostres famílies a casa s’hi parla català (9,01% tots dos progenitors +11,47% un d’ells). Indiscutiblement el castellà és la llengua majoritària a les famílies del centre (52,45% tots dos progenitors + 11,47% un d’ells: ratlla el 64%), que incorpora el nous immigrants centre i sud-americans.

-El col·lectiu de tradició magribina utilitza majoritàriament l’àrab (15,57%) però també molt notablement l’amazigh (3,27%).

-Tota la varietat lingüística restant no arriba al 8% de l’alumnat (xinès, romanès, polonès i, també, urdú, fula, nepalí, anglès...)

PARLAR AMB ELS AMICS
-En l’activitat informal, tal i com era previsible, el castellà és la llengua primera. Val a dir, però, que d’una banda els resultats tenen aspectes calcats a la llengua familiar, amb els pares. I de l’altra que en l’ús indistint de català i castellà, semblen trobar-s’hi la majoria dels nouvinguts (i, doncs, no pas exclusivament en el “gairebé sempre en castellà”).

-Gairebé sempre en català: 9,01% (22 resp.)
-Gairebé sempre en castellà: 52,45% (128 resp.)
-En català i castellà, indistintament: 32,96% (78 resp.)
-Altres: 1,63% (7 respostes: 4 àrab, 2 xinès i 1 polonès)
-6 respostes en blanc: 2,44%

VEUS TV EN CATALÀ?

D’entre cinc possibilitats, que anaven des del “mai” fins al “generalment cada dia” i també “cada dia més d’una hora” podem deduir que una tercera part dels nostres alumnes són impermeables als canals de la corporació catalana de radio televisió (33%) i, a l’altra banda, un 21,71 veuen cada dia canals catalans amb més o menys intensitat.

-Mai: 33,60%
-Almenys un cop al mes: 20,90%
-Almenys un cop a la setmana: 19,6%
-Generalment cada dia: 17,21%
-Cada dia, més d’una hora: 4,50%
-5 respostes en blanc: 2% 

A la següent pregunta, però, el canal preferir dels alumnes determina l'opció lingüística: un 82,78% (202) opten pel castellà!

ESCOLTES RÀDIO EN CATALÀ?
Tot i l’existència de ràdio-fórmules musicals en català molt valorades a la ràdio pels nostres adolescents més diversos, sembla que l’enquesta indica aquí un major distanciament respecte la llengua catalana

-Mai: 46,31% (113)
-Almenys un cop al mes: 11,06% (27)
-Almenys un cop a la setmana: 15,98% (39)
-Generalment cada dia: 14,75% (36)
-Cada dia, més d’una hora: 9,42 (23)
+ 5 respostes en blanc: 2%

 LA LLENGUA DE LECTURA
-Més enllà del material del centre, quan els nostres nois i noies llegeixen llibres, diaris o revistes ho fan també sobretot en castellà o, en el millor record, en ambdues llengües. Excepcionalment, i sense cap mena de recança, fins a 30 enquestats manifesten tranquil·lament que “mai” llegeixen res.

-Més en català: 14,75% (36)
-Més en castellà: 39,75% (97)
-En català i castellà: 29,09% (71)
-D’altres: 1,63% (4) Especificats: 2 xinès, 1 polonès i 1 anglès.
+ 6 respostes en blanc (2,44%).

ADREÇAR-SE A UN DESCONEGUT
-La darrera pregunta permetia pensar en el paper de la llengua catalana com a eina d’inclusió social, quan advertim que malgrat la diversitat dels orígens, fins a 80 estudiants manifesten que quan s’han adreçar a un desconegut ho fan en català.

-M’hi adreço en català: 32,78% (80)
-M’hi adreço en castellà 60,24% (147)
-D’altres (sense concreció) 4,51% (11)

Qui no coneix Josep Lluís Martínez?

Bon punt va arribar a Manresa que el tinc present, i d'això ja en fa trenta-quatre anys! En Josep Lluís Martínez s'acabava d'instal·lar a les Escodines i es va acostar al Casal, on teníem local el Col·lectiu Ecologista Patinet. Fonaments àcrates per a una trepa d'il·luminats. El cas és que el temps ha anat passant i ara mateix l'home és a punt de jubilar-se. Però conserva la tossuderia i la ironia que l'han fet popular. Qui no coneix en Josep Lluís Martínez? A El Pou de la gallina de març, des d'avui a les bústies dels subscriptors -i des d'ahir als quioscs. 1500 caràcters i una altra il·lustració genial de Maria Picassó.

Josep Lluís Martínez,

l'estanquer anarquista

Encara que no sigueu del gremi dels tabaquistes, el coneixeu segur aquest home. Inconformista empedreït, porta l’estanc Carrió, a les Escodines, però el veureu darrera de totes les iniciatives amb voluntat d’èpica transformadora. El recordeu? Ras i curt: l'estanquer anarquista.

Es diu Josep Lluís Martínez Martínez, com subratllant que va néixer en terres de Múrcia, tot i que de ben petit vingué a criar-se a Torre Romeu, al Vallès. Als 20 anys passà per Barcelona i des dels 30 que és a Manresa, sempre més rera el taulell d’un estanc que és al cor de les Escodines. Fins aquest estiu, que es jubilarà! Més de tres dècades amb el tabac per negoci i l'estanc com a punt de trobada, una mica a la manera d'aquell que en Harvey Keitel tenia a Brooklyn, a Smoke. Xerrant, discutint i despatxant, en Josep Lluís Martínez n'ha venut moltíssim, de tabac, i tot i que ara el cor l'en priva, ell mateix n’ha fumat molt també. Ven tota mena de tabac i tot just tres diaris que li encomanen els avis del barri. Res més. Però l’establiment encapçala rànquings. Per exemple, una imbatible oferta més de 150 marques de tabac de cargolar!

Ara bé, si alguna cosa caracteritza el personatge és la seva oposició a qualsevol forma de poder. O en positiu: “Sempre estaré al costat dels que volen construir un món millor”. Rialler quan vol, pot arribar a ser molt cantellut també. I, sempre, sempre, té un to sentenciós per tal de qüestionar-vos. “Tots els governs són iguals, cosins germans”. No hi busqueu, però, un nihilista, que prou s’ha mogut sinó en cent batalles –i ara mateix 101. Tot just aquest punt de distància que sovint, branda fins pels darrers ajuntaments d'esquerra: "No van passar de ser uns il·lustrats... i així ens ha quedat el barri". Un punt decebut també del moviment veïnal, "mort durant la transició", la veritat és que darrera els seus ulls entremaliats sempre hi notareu una confiança en la humanitat com només poden conservar els visionaris. Dels que es fumen la vida a grans pipades i ens recorden que, fet i fotut, al capdavall tot serà cendra.

Visita a l'Institut de Sils

Va ser a l'abril de l'any passat que, en una xerrada del col·lectiu "Una altra educació és possible", vaig sentir parlar de l'institut de Sils i, molt més a la vora, del SINS Cardener, a Sant Joan de Vilatorrada. Dues experiències d'instituts que han introduït canvis en el model organitzatiu per tal de millorar l'educació dels nois i noies, més enllà de l'encotillament dels horaris convencionals i el mosaic d'assignatures habitual.

A Sils l'experiència ja té sis anys i, per això, des del Col·lectiu vam demanar que ens hi deixessin passar en un matí laborable. Ha calgut esperar febrer, i aquests dies de les Festes de la Llum. Però el resultat ha estat molt estimulant. D'una banda per l'actitud de la canalla -que cal jutjar d'extraordinària. De l'altra, per comprovar que la satisfacció entre tota la comunitat educativa de Sils és altíssima, malgrat els esforços que inevitablement reclama. I sempre amb uns resultats del tot homologables a la resta de centres. Iguals pel cap baix, acadèmicament. Globalment, francament millors.   

No estem parlant d'un centre petit sinó de 350 alumnes en tres línies d'ESO i organitzats en el sistema de cargoleres. No hi ha batxillerat ni se'n desitja tenir -ja hi ha continuïtat molt a la vora, a l'institut de Santa Coloma de Farners-. I és que a Sils volen professors entesos com a educadors pluridisciplinars. La Yolanda, que és la directora, parla amb seguretat i un punt de contundència. L'acompanya la Teresa en un recorregut que durarà més de dues hores i on veig coses que em semblen extraordinàries. 

D'un lloc a l'altre, sorprèn la formalitat de tots els nois i noies -com sorprèn la netedat, l'actitud. L'absència de timbres, la seguretat del material a l'abast, el respecte per tot l'institut. Hom diria sense por a equivocar-se que la canalla hi està bé encara que és, com a tot arreu, canalla diversa. De capital social i cultural diferent. Però aplegats a l'institut. En un institut que afavoreix l'autonomia dels seus alumnes, que els barreja i que es dóna temps a avaluar-los. "S'aprova per l'esforç, no és una qüestió de nivells mínims exigibles". Convençuts que cada professor és un tècnic en educació, defugen la segregació pels nivells i s'organitzen en grups on el vincle no és una assignatura sinó els valors que comparteixen. Sembla menys còmode que l'organització convencional, però els esforços que exigeix també es tradueixen en uns resultats que van molt més enllà dels nostres aprovats o suspesos.

A Sils, per exemple, el tutor és un càrrec de prestigi. Hi destina quatre hores setmanals per a sessions individuals i dues de col·lectives. En coneixeu d'altres casos? I l'horari s'organitza per àmbits, habilitats i projecte (dues hores diàries!) a més a més de tutoria i dues hores més, setmanals, de tallers organitzats, els divendres, per cicles. En horari intensiu d'alumnes, cada dimecres hi ha claustre (res a veure amb el concepte habitual de "claustre") de 4 a 6. I encara els dimarts, de 4 a 5, reunió de nivell...

M'emporto un grapat de notes de Sils, i tothom qui vulgui té a l'abast el seu projecte de centre, però hi percebo una actitud inimaginable en el meu dia a dia. D'atenció global, de treball compartit. I d'il·lusió. I sí, segur que en el trajecte hi deu haver hagut errors, que han fet més d'un cop marrada, que hi ha hagut moments tristos. Però el resultat val la pena. Potser és per això que no paren de rebre visites… 

A la foto som a l'hort de l'institut de Sils. Vam ser-hi poquets -tot just dos cotxes i vuitanta minuts de trajecte: no volíem destorbar gaire!