Qui no coneix Fina Barroso?

El dimecres es va presentar el número de gener de El Pou de la gallina. Hi publico un altre "Qui no coneix..." aquesta vegada dedicat a Fina Barroso, una activista social des del moviments de pares i mares a l'educació pública. Ara, amb la canalla gran, després de vint-i-tres anys de batalles s'ha concentrat al seu ofici de protèsica dental. Però qualsevol dia torna a l'arena: és una lleona i, si cal, queixala.

Fina Barroso
D'aquí no me'n mouran!


L’any setanta-cinc va arribar d’Extremadura amb disset anyets tendres, seguint l’estela femenina de l’àvia, de la tieta i fins d’una germana. I ja la tenim a Manresa, tot un caràcter: Fina Barroso!. Treballant a cal Cucurella, i després rere els telers de la Fàbrica Nova. I estudiant, estudiant sempre, que per això es va fixar en un mestre només arribar a la ciutat i ja no el va deixar anar ni que plogués aigua calenta! La Fina Barroso és la prova vivent que aquest és un país de prodigis i oportunitats però, i això també, on a vegades cal ensenyar les dents. Per això, treballadora, muller i mare, aviat es va embolicar amb el moviment de les Ampes de Manresa. La recordeu ara? Des de la Flama i, després, des del Guillem Catà, van ser vint-i-tres anys de participació educativa en defensa de l’escola pública. Aviat és dit! Des de la Fapaes, al Consell Municipal Escolar o –batalladora com poques- impulsant aquella extinta CODEP... quantes bregues i batalles! Ara, amb la canalla gran, la Fina es concentra en les pròtesis dentals –en fa, en repara o si convé n’amplia, tot a mida. I, fidelitat a prova de bomba, des del primer dia que és a la Clínica dental de la Sagrada Família. I per tot, tan a punt com quan va arribar: generosa i alegre, incansable. Però, que us ho digui el Jordi Griera, fent-se valdre! Perquè a vegades s’han d’ensenyar les dents i, si no n’hi hagués prou... els queixals i tot. “¡Vaya que no!”.

El senyor Ramon

Publicat a El Pou de la gallina, de gener de 2013. Il·lusració de Maria Picassó.

La Vinyeta, nou ateneu al barri

La Vinyeta és un nou ateneu cultural a Manresa. Un ateneu cultural al barri. Els vincles que hi tinc fan que ho conegui de primera mà i, també, que desitgi tota mena d'encerts als seus impulsors. Però, per sobre de tot, perquè estic convençut que aquestes propostes de participació ciutadana fonamentades en l'autogestió són les que -ara com fa cent anys!- tenen més interès social. Al capdavall, després d'haver seguit el procés de reformes al local i de veure'n una nova sessió de Pastorets que enllaça amb la continuïtat dels anys passats, em vaig decidir a fer-ne un text d'opinió per a ManresaInfo. És aquest:

La Vinyeta, un ateneu al barri

Ara fa un any que en parlava: es tancava el local de l'Associació de Veïns Sagrada Família, al carrer Roger de Flor, per traslladar-se als locals que la Fundació CaixaManresa tenia i té al mateix barri. Una operació que aleshores vaig trobar precipitada, feta d'esquena als socis i amb molt males maneres. Però que mesos després una assemblea va ratificar en nom de l'estalvi econòmic... I és així que l'històric local del carrer Roger de Flor va quedar, al capdavall, desocupat, desarborat i sense llogaters.

Com que sempre he cregut que amb aquesta operació el barri hi perdia, no cal dir que em vaig alegrar molt de saber, aquesta tardor, que un grupet de gent s'interessava per reobrir-lo. Amb el tarannà que potser no hauria d'haver perdut mai: un espai obert al cor del barri, que manté condicions de sala popular i teatre per a més de cent persones, i que pot funcionar gairebé en règim d'autogestió. El resultat l'he pogut veure aquests dies de Nadal, en una de les moltes representacions de "Els Pastorets" que s'hi han fet. Net de pols i de palla, repintat i amb cadires noves, i amb un nou lavabo en condicions, el local fa un goig que tomba. Des d'ara acull l'Ateneu Cultural La Vinyeta. 

La Vinyeta, de fet, és un Ateneu cultural dins un teatre. El nom fa homenatge a aquell Bar la Vinya del carrer Viladordis, avui ja tancat. Però que amb en Francesc Potrony al capdavant fou sense cap mena de dubte el primer espai comunitari del barri. Amb el primer televisor. Amb les carreres de sacs i els concursos de dibuix per la canalla a l'estiu. Amb els balls populars! D'això en deu fer mig segle i ara, anem del bar la Vinya a la Vinyeta. Els impulsors parlen d'un "espai de socialització, un espai per compartir, un espai de relació intergeneracional pel barri i la ciutat". Sona llarg però deu ser veritat si penso que entre els usuaris hi ha gent joveníssima o la meva pròpia mare, amb un grup d'àvies teatreres. Al capdavant hi ha en David Ribera, com a coordinador d'un bon grapat de cursos i propostes, amb teatre, coral, arts plàstiques, gimnàstica, anglès o català... i tot allò que s'hi vulgui afegir. Tota la informació és a twitter i fèisbuc, i responen al 616 366 348 o a lavinyeta.ateneu@gmail.com 

I doncs em penso que l'any comença bé al barri de la Sagrada Família: amb més empenta, amb més dinamisme, fins i tot amb el punt de generositat i gosadia necessària perquè aquests invents arrelin. Altrament, com s'hauria fet el pas, les obres, la programació? Ateneu cultural La Vinyeta. Sense subvencions, sense dependències. No sé quants anys durarà ni encara menys els resultats. Però estic convençut que el seu naixement ara mateix ja és un bon símptoma. Aquests nous ateneus, hereus d'una fecunda tradició, tenen tot el futur al davant. Contra el conformisme, contra la resignació. Contra la por que tot ho malmet. Un punt de trobada actiu al barri, on hi pugui cabre tothom. Ho celebrem!

La foto és de finals de desembre. Els Pastorets de les àvies... i els néts! Dues sessions a rebentar i, el gener, tornem-hi!

Trobarem a faltar Carles Valero

Ahir vam enterrar en Carles Valero. Una mort sobtada, imprevista, el mateix dia de Nadal. No feia ni vuit dies que m'havia trucat: en Valero era dels que trucava sempre, perquè sempre en tenia una per dir. I a continuació t'interrogava: "què en penses?" i ja tenies la conversa oberta. Feia molts anys que ens havíem conegut, a Manresa, quan ell desembarcava amb totes les tropes del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana (CPCPTC) per fer la Fira Mediterrània. Era dels primers a arribar i pel cap baix passava un parell de setmanes a la ciutat en tasques de logística, per dir-ho d'alguna manera. Va resultar que esmorzàvem plegats a la Fonda de Sant Antoni -aleshores jo feia de regidor de Cultura a la ciutat. Aviat ens vam trobar. I ja hi vam ser: el Valero xerraire, el conspirador, el visionari o el somniatruites. O tot plegat alhora. Gracienc fins el moll de l'os i independentista de pedra picada -del PSAN a ERC en un itinerari particular farcit de sigles i famílies. En resum, que durant quinze anys almenys, vam coincidir i vam divergir, vam perdre temps i en vam guanyar. Perquè en Valero una cosa sí que la tenia: era dels que sempre saben els gats on jauen. Vull dir que moltes i moltes més vegades em va informar ell a mi que no pas jo a ell, i li quedo agraït. Ara tampoc no en farem uns elogis desmesurats perquè en Carles Valero era, en fons i forma, humanitat pura; però per aquesta profundíssima humanitat era que ens estimàvem i en les diferències ens respectàvem. Diguem doncs que també hi havia dies que l'hauries escanyat: vam passar quatre anys de costat inoblidables al CPCPTC, però amb l'única solució de posar-lo a la porta del despatx de direcció general. I considerar que la seva natural inclinació d'informació i recerca seria, ras i curt, la seva feina. Al capdavall, i a la seva manera doncs, va complir sempre i a tota hora: a la taula, un ull a l'ascensor i l'orella al telèfon. Tothora anant i venint. Pujant a fumar al terrat, baixant a fer un cafetó. Semblava el 29. I sempre trobava algun ganxo! Però sempre et portava la notícia...  Fins l'estiu passat que, amb seixanta anys fets, es va jubilar.

Per això, quan el dia de Nadal, a l'hora de dinar em va trucar el Jordi Fàbregas ja vaig tenir un mal pressentiment. No per res, però a l'hora dels galets i l'escudella... què passava? "El Carles..." No li tocava, és clar, ni ens ho esperàvem. El CAT ara perd un tros de la seva història, de la seva ànima. El perd Gràcia i el perden Arsèguel i els seus tallers, que el Carles adorava i per als quals va fer sempre gecs i mànigues davant qualsevol responsable de política cultural. El perd el país i la cultura popular. I ja veureu com al Tradicionàrius, a la propera Trobada d'acordionistes o a qualsevol concert dels de El Pont d'Arcalís... o a la propera Fira Mediterrània que mai es va saltar! Sigui on sigui, ja veureu, dic, com el trobarem, segur, a faltar. Perquè el Carles -Carles Valero i Heredia!- potser no sabíem mai ben bé què feia. Però el cas és que feia i, ara mateix, em penso que feia molt...

La foto és del mes passat, a Manresa, Fira Meditarrània. En Carles Valero amb en Pep Huguet, l'ex-conseller però també, trenta anys enrera, el company del PSAN. El tercer, al bell mig, és Jordi Torra, responsable de comunicació d'ERC Manresa. Són a la parada de les cerveses Guineu, al Passeig de Pere III, i si no hi hagués hagut pressa, aviat ens cantarien plegats allò de "Guarda la Luna, guarda la Luna...". 

Publicat a l'edició digital de Sons de la mediterrània

Nadal amb les cançons de l'Oliva

Tot just deu fer un any que hi estic apuntat: l'Àlbum de cançons que setmanalment en Josep Maria Oliva adreça a tothom qui ho vulgui. Vol dir que els que hi som, cada setmana rebem una cançó amb un comentari i, també, dos arxius. L'un, amb l'emapetrès, sonor. I l'altre, un document word amb la lletra original i, si s'escau, la traducció. Tot plegat, fantàstic, gratuït i amb l'única intenció de remoure les cançons de la nostra memòria, "Cançons que ens han emocionat, que ens han alegrat o ens han entristit, que ens han fet somniar, que ens han fet pensar... Cançons que van unides a moments molt concrets de la nostra vida i també cançons que ens agraden per elles mateixes, per les històries que expliquen o pel pur plaer d'escoltar-les". Doncs bé, en Josep Maria Oliva construeix el seu àlbum amb tots els seus amics i, bé des de El Club de la cançó, bé des de la xarxa, fa córrer cançons i cançons.

Avui, que és Nadal, he obert la seva tramesa número 91: I'd like to teach the world to sing. I com que ni el títol ni la fitxa em deien res (1971, The New Seekers... ), el cert és que escoltar-la m'ha tornat més de quaranta anys enrere, amb el Manel, asseguts davant del televisor en blanc i negre, devorant també aquells anuncis de voluntat nadalenca, tot just en una primitiva incitació al consum. I és que l'any 1971, la companyia Coca-Cola, amb el seu espot de Nadal, va fer que molta gent associéssim aquesta cançó a l'esperit nadalenc. Però, l'Oliva avisa... aquest és un dels pocs exemples que primer va ser l'anunci que la cançó!

"La cançó I'd like to teach the world to sing ("M'agradaria ensenyar al món a cantar"), va nèixer com una cançoneta publicitària amb un altre títol, I'd like to buy the world a coke ("M'agradaria comprar una Coca-Cola al món"). Aquella cançó va ser la base d'un anunci on un nombrós grup interracial de joves situats en un immens paratge muntanyós la cantaven amb una ampolla de Coca-cola a les mans. L'anunci es va estrenar al juliol del 1971 i l'èxit va ser tan gran i tan imprevist que molta gent demanava el disc -encara inexistent- amb aquella cançó. A la vista d'això, els mateixos autors van ampliar la lletra original , li van treure les alusions a la Coca-Cola, i la van transformar en aquesta I'd like to teach the world to sing".

Sembla que a finals d'aquell mateix 1971 la Coca-Cola va reconvertir l'anunci original en l'espot nadalenc que es va difondre arreu del món. Us sona també la lletra? M'adono estupefacte que encara la sé de memòria! "Al mundo entero he de enseñar/ un mensaje de paz/ y junto al árbol revivir/ la alegre Navidad./ La chispa de la vida./ Al mundo entero he de enseñar/ Coca-cola es así/ un mensaje de paz/ Coca-cola/ y junto al árbol revivir...". Doncs això, encara avui al costat dels galets i la carn d'olla, del vi i del xampany, tots dotze a taula, avui he ofert als fontdeviles quatre litres de coca-cola amb aquella alegria. Que si en faltés, el meu germà Manel no em perdonaria!

Ah! I el meu reconeixement al Josep Maria Oliva. No sé si encara admet més socis, però la seva cançó setmanal és esperada!

The New Seekers - 'I'd like to teach the world to sing'.mp3. 3321 KB Baixa

ERC Bages fa un (altre) butlletí

I no me'n ric pas. Dic només que en fa "un altre" perquè a fer butlletins, els d'ERC hi tenim la mà trencada. Si ja la hi teníem abans, quan cada edició es feia en suport paper, còpies en ofsset i distribució per correu odinari, ja em direu ara! Ara és econòmic, ràpid i senzill. O potser no ho és tant? Quants correus electrònics rebem cada dia? Quants minuts estem diposats a dedicar-hi? I enmig d'aquesta allau informativa, té, una altra proposta... Cal interès, contingut, regularitat i presència. Aviat és dit!!

I amb tot, una altra proposta, sí, potser perquè ara mateix convé especialment anar informats. Què passa i què pot passar?. Calen espais per a la informació i les idees. Per veure-les venir, per tenir arguments, per defensar amb educació i fermesa el camí que hem emprès. I això fet també des de la proximitat, des del poble, des de la comarca. Per als companys de viatge i per als que encara dubten. O pels que esperen que els ho anem a explicar... El sistema funciona sempre: idees, arguments i proximitat. Aquest Junqueras tan pedagògic que tenim n'és la millor mostra. Però aquesta és una tasca que implica a tothom. Perquè no n'hi haurà prou amb dir que són dolents, cabuts o injustos. Perque ja ens en comencen a venir de totes bandes i cal que la resposta sigui, també, enraonada. I és en aquests termes -i una mica de trompeteria inicial- que hi he col·laborat.

Comunicació és cohesió i victòria

Aquest any 2012 el recordarem com un any històric: dotze mesos per mobilitzar un país, una Diada inesborrable i, finalment, el mandat de les darreres eleccions: un lideratge compartit i plural per exercir el nostre dret a decidir i, alhora, aplicar alternatives econòmiques més justes i eficaces per poder sortir de la crisi.

El resultat és conegut, ara mateix. Un pacte d’ERC amb CiU amb autèntiques novetats pel que fa a política social i pressupostària i, també, per la construcció de les estructures d’estat imprescindibles per avançar cap a la independència. No serà gens fàcil, perquè la capacitat de maniobra és mínima i no faltaran adversaris al projecte, dins i fora del país. Per això, aleshores, cal garantir la cohesió d’ERC i una informació i comunicació tan fluida com sigui possible.

Comunicació i coneixement. Aquest és el perquè d’aquest nou butlletí electrònic de periodicitat mensual. Perquè només ens en sortirem amb confiança i intel·ligència. Amb coneixement. Som davant una oportunitat històrica que no es pot perdre. Diu Oriol Junqueras que “El coratge, l’audàcia i la resistència hauran de ser les nostres companyes inseparables a partir d’ara”. I és així si volem garantir que el 2014 sigui l’horitzó de la nostra llibertat. D’un nou país que garanteixi el benestar de tots els seus ciutadans. D’uns ciutadans compromesos, actius i, ara mateix, informats i valents.

La foto és de la darrera campanya electoral al Bages, al teatre de Els Carlins. Em penso que "vam comuncar" bé... 
El nou butlletí, clicant aquí.

El triomf comença sota l'escenari

Avui a l'institut acabem el trimestre. Però amb el record inesborrable de dos dies de "Nadal al Catà": quatre representacions amb setanta cantaires, quinze flautes i una de travessera. Dues guitarres, un baix i una bateria. Nou rapsodes i un bon grapat de solistes. Lluquet i Rovellona. Satanàs i Llucifer, i una col·lecció de dimonis i dimonietes que ja en tenen l'ànima i només els faltava samarreta vermella. O els tres arcàngels, que si cal, els papers els tripliquem!. I la Rosa Ortega amb el piano, que tot ho remou. I l'Alícia Puertas, és clar. O jo mateix, al llindar de l'afonia. I tots els professors i tutors que hi col·laboren!. Però a sota la maquinària d'aquest artefacte artístic -més de cent actuants en un escenari reduïdíssim!- literalment a sota, als camerinos de Els Carlins, també hi ha qui s'escarrassa de valent. Amb vestits i pom-poms. Posant ordre a aquell desori que entusiasma. Que barreja bosses i abrics amb samarres i sabates de taló esmolat!. Doncs bé, al davant de tots i totes hi ha un exèrcit de trenta perruqueres i maquilladores, professores incloses. Que per això els cicles formatius del Catà són formidables! Sense elles... quin "Nadal al Catà" més pàl·lid! I és que aquest triomf de la música i la literatura, de tots i cadascun dels artistes que ens hi acompanyen, comença molt abans i ho fa, precisament, sota de l'escenari....


(Els fluorescents cremen la foto, però el formigueig hi és evident. I si us mireu el fèisbuc de l'Institut Guillem Catà veueu quines fotos i quins comentaris ha fet la canalla! Molt millor que l'any passat!! Doncs això, un record inesborrable... encara que Sagarra i Folch i Torres grinyolin dins la tomba!)

La llibertat, més a la vora

Quin any aquest 2012! El vaig començar disposat a veure de tot, però tot i la predisposió, confesso obertament que mai hagués pensat arribar tan lluny. Recórrer tant camí i amb tanta gent plegada. Tot just fa tres mesos d'aquella Diada que tot ho trasbalsà, i tres setmanes més d'aquelles eleccions extraordinàries. I amb una serenor inhabitual, els pactes s'enllesteixen. I les formes, les idees, la retòrica d'altres temps ens sembla del tot buida, arcaica, inútil. Rellegeixo el document que Vilaweb ja ha fet públic i penso que hem fet un primer pas, i probablement el més difícil. Creure que podíem fer-lo. I creure-ho no només els de sempre sinó creure-ho amb molts més. Hem fet el primer pas i n'han de venir molts d'altres encara. I hi haurà estones aspres, sens dubte. No serà fàcil ni planer. Però avui estic content com feia temps no ho estava, i ho diria a tothom sense embuts.

Catalunya es troba davant d’una oportunitat que només es presenta una de cada moltes generacions: l’oportunitat de construir un nou país; l’oportunitat del poble català de ser protagonista de la nostra història; l’oportunitat de posar la política al centre del debat públic; l’oportunitat de construir una societat millor basada en la justícia social i l’equitat; l’oportunitat de reafirmar el nostre compromís amb la democràcia, amb la pau i amb Europa.

Com qualsevol altra nació, Catalunya necessita disposar de l’instrument d’un Estat que li permeti desplegar amb la màxima ambició un projecte propi de país. Catalunya pot viure molt milor del que ho fa ara. Ho podria fer si disposés, d’una banda, de tots els recursos que generem els ciutadans i les empreses de Catalunya i, de l’altra, de la capacitat de decisió, del poder polític sobre tot allò que ens és propi i ens afecta.

Per aquests motius, CiU i ERC expressen el compromís que el poble català es pugui pronunciar, mitjançant una consulta, sobre la possibilitat que Catalunya pugui esdevenir un Estat en el marc europeu, per disposar, d’aquesta manera, de les eines necessàries per superar la crisi econòmica, afavorir el creixement i garantir la cohesió i el benestar de la societat catalana.

I el compromís té data: el 2014. El text no és gaire més llarg: tres fulls i una bona dosi de confiança mútua. Demà els diaris recolliran la resta que fa més dies s'endevinava treballada -política fiscal, mesures socials... De tot plegat me'n queda un pòsit d'esperança clara, i fins aquell punt de d'orgull que els anys ens donen. Semblava que no seria i té, aquest cop sembla que va de veres. El país que vam somiar, el país pel que hem lluitat, el tenim a la vora. La llibertat, sí.  I serà bo de veure perquè ha de ser bo per tothom...

La foto, de l'estiu a Castellbell i el Vilar, en una acció de l'ANC. Treballar plegats i diversos, la llavor del canvi...