Joaquim Noguero a Serra d'Or

Quan ara fa un parell d'anys saber que Joaquim Noguero seria el nou cap de redacció de Serra d'Or vaig estar molt content, i no només per la coneixença que tenim des de fa dècades: el Quim és una mena de tot terreny de la Cultura, amb interessos molt diversos, tant que a priori —ai, els apriorismes!— podria no haver semblat del tot indicat per a continuar més de sis dècades d'història. Tot el contrari: els canvis que s'han produït a la publicació em semblen ideals per a la seva continuïtat, per la seva vigència. Pel seu interès, vaja. I que consti que deu fer més de trenta anys que en soc subscriptor i un grapat més que ja la llegia. Del nou Serra d'Or me n'agrada l'exercici de disseny de cada número, el format amb llom i la textura del paper. Potser arrana molt cada pàgina però la tipografia és francament llegible i, més enllà de la forma, els continguts conserven l'interès que per mi tenia la publicació quan la vaig conèixer. Això sí, amb una funció diferent, i amb unes editorials —«el rebedor»— que llegeixo cada mes com qui escolta el mateix Noguero. En retallo un fragment del número de març, dedicat a la ciència, i que amb el títol de Més llum em sembla verament oportuna per aquests temps confusos.

«(...) Aplicada al món, la raó no ho pot tot i a vegades és la boja de la casa, però, si més no, serveix de brúixola fins i tot en temps com aquests, entrampats com estem dins xarxes de tota mena. (...) Això és el que alguns posen en crisi ara, quan patim campanyes de desprestigi interessat de la política, de qüestionament ideològic de l'escola, de pèrdua de credibilitat del periodisme i de desautorització de la ciència. De les eines que, precisament, van néixer al nostre servei aleshores. Dels instruments que exerceixen de salvaguarda, de filtre, de xarxa de protecció, de paracaigudes, d'anticòs raonable. El dubte metòdic era això. I també la necessitat de contrastar les informacions en el periodisme. O provar de falsar fins a l'infinit les hipòtesis en el mètode científic. O la defensa del diàleg i el pacte entre iguals en la política, a mig camí de qualsevol interès, tots igualment legítims, mentre s'acceptin les regles d'un terreny de joc compartit. Això ens volen arrabassar ara alguns, fins i tot per mitjà de paraules trampa com «llibertat», quan ja significa qualsevol cosa menys la capacitat de pensar lliurement. No pensa amb llibertat qui no reconeix legitimitat en d'altres. Quan no hi ha interlocutors, sinó sols adversaris, no hi ha ni llibertat ni pensament. Qui renuncia a l'anàlisi es nega a imaginar d'altres mons, d'altres hipòtesis, d'altres vies, i aleshores substitueix la imaginació creadora per la ideologia, el mètode pel metodisme, l'avaluació pel control, la incertesa humana de la ciència per la crossa de la falsa seguretat tecnològica...»

Al capdavall, m'agrada aquest nou Serra d'Or, i m'agrada que aquell doll de conversa propi del Quim ara trobi —encaixat pels marges del paper que ell minimitza— un espai mensual acompanyat d'un estol de col·laboradors i textos que mes rere mes, guanyen interès i, n'estic convençut, encara aviven conciències.

Qui no coneix Marià-Francesc Muñoz?

Aquest mes de març al Pou hem de parlat dels programadors musicals a l'ombra, aquells que fa més de vint-i-cinc anys que proposen una oferta diversa i alternativa a Manresa amb molt d'esforç i sovint perdent diners i tot! Una colla d'entusiastes que —com tots els entusiastes— són imprescindibles per fer la ciutat, per trenar-la amb sensibilitats diverses i donar-li un futur obert i dinàmic. Per la meva part, amb Maria Picassó hem retratat un altre manresà d'aquells que tothom coneix, de compromís divers i perseverant. Aquest és el Marià. Francesc-Marià Muñoz, per ser exactes:

Marià Muñoz,

ordit i trama manresana

I tant que el coneixeu! Marià-Francesc Muñoz Martínez, amb 82 anys acabats de fer. Tot i néixer al poble de la mare —Vega de Ruiponce, febrer del 44— el cert és que de seguida va venir a Manresa, on el pare exercia de militar. S’estaven a la baixada del Pòpul, on va néixer el seu germà, l’Agustí. «Més endavant vam anar a un pis de les cases de xocolata, com tants d’altres funcionaris i militars, on va arribar la meva germana, Maria Carme». La vida era prou magra, però el Marià tenia cara d’espavilat, i a l’antic col·legi de sant Ignasi suggereixen a la família d’encaminar-lo al batxillerat. Dit i fet, el Marià va passar pel Lluís de Peguera, «però després de l’elemental el meu pare va ser clar: de primer treballar i, si de cas, estudiar nocturn». Les classes seran de peritatge industrial, a l’acadèmia Central, i la feina a les assegurances Santasusana. Tot just tenia quinze anys, era el primer assalariat que contractava l’empresa i mai s’hagués cregut que allà mateix hi passaria exactament mig segle. «Va ser aleshores, al costat del pare i dels dos fills Santasusana, que vaig descobrir la ciutat, les persones i les empreses, tota la trama». Estudiar, treballar... i festejar. Ara sovintejarà el cinema i fins i tot el ball, a la Gàbia, i el peritatge s’encalla al darrer curs. «Almenys em va servir per demanar pròrrogues i al final em va tocar artilleria antiaèria a Barcelona: allà hi havia mig equip del Barça enxufat!». Llicenciat com a sergent de complement, ja no es planteja res que no siguin les assegurances i el matrimoni l’any 1970 amb Antònia Gómez-Quintero. «Érem molt joves, ens estàvem al carrer Gaudí i ben aviat va arribar la canalla: la Belén, la Cristina i el Carles...». I és aleshores que el conviden a una primera reunió a la parròquia de la Sagrada Família per promoure l’associació de veïns del barri: el Marià hi descobrirà que són les persones les que fan l’ordit de la ciutat. I s’hi engresca, amb aquell posat de milhomes que té la joventut. «Ara al cap dels anys m’agrada veure com ha canviat el barri, com l’hem millorat». El seu compromís es multiplica a la Federació d’associacions de veïns, fins al punt de rebre ofertes d’incorporar-se a la política municipal, ofertes que rebutjarà sempre. Que no vol dir que no s’impliqui: l’any 1988, al capdavant de la nova entitat Ma’m —Manresana de mogudes— dinamitzarà la festa major «amb concerts memorables, des del Sabina als Mecano, o la Mary Santpere al Kursaal, o el Cómeme el coco, negro, de la Cubana...». El Ma’m en només dos anys va fer història i el Marià era a totes les salses! «Però calien relleus, i nosaltres havíem esdevingut un grup d’amics». Precisament és al Ma’m on coneixerà la Fina Sitjes amb qui refà la seva vida sentimental. Més tard li arribaran episodis convulsos: la mort prematura de la Fina després d’una llarga malaltia o, ell mateix, que entoma —i supera!— un càncer de pàncrees. Jubilat, esdevindrà un habitual de les tertúlies televisives al canal Taronja o bé als cursos a la FUB Sénior. Ara només conserva la participació al Patronat de la residència d’avis Sagrada Família i diu que allò que més el motiva és veure créixer la descendència. «I és clar que si miro enrere veig que m’he equivocat en algunes coses, però el cert és que he viscut la vida i soc feliç. Tot allò que he fet m’ha format». I, coneixedor profund de la trama i ordit manresana, celebra que la ciutat sempre li ha retornat multiplicada tota l’estima que ell ha provat de donar-li.

Amb Rossend Coll, retorn al seminari

Feia més d'un any que ens ho dèiem: hem de tornar al seminari, i tornar-hi plegats. Perquè tots dos, poc o molt, vam passar pel seminari conciliar de la diòcesi de Vic. Per ser justos, jo només hi vaig ser un any, el curs 75-76; el Sendo, en canvi, entre el menor i el major n'hi va estat onze, que aviat és dit. Sigui com sigui, avui ha estat el dia i ha estat bo de comprovar que per a tots dos els records eren profunds, com si les nostres mancances mnemotècniques, pròpies de l'edat, no afectessin aquells dies de fa més de cinquanta o seixanta anys. Els patis i corredors, els dormitoris, aules i escales. El fred, la boira i l'austeritat en el nodriment. I tots els aprenentatges, és clar: d'allà en sorties diferent per poques ganes que hi posessis. És clar que tot té un límit i quan el Sendo prova de posar-se a parlar en llatí de seguida fa figa. Però sí, recordem prefectes, companys i professors. Alguns amics. O aquell conserge netejant amb petroli els llarguíssims corredors, amb relliscades de pronòstic reservat. També el futbol o els autobusos vermells del Galtanegra que jo vaig conèixer setmanalment i el Sendo només un cop per trimestre... I descabdellant temps i records, ensopeguem al vestíbul amb Josep Maria Riba, que és l'actual vicari general. De poc que fem tard a dinar! Amb mossèn Riba, que és tan llest com ho són les guilles, sempre fa bo de parlar-hi i no perd mai ni el tremp ni la serenitat. Deu haver arribat a la setantena i avui, al cap de vint minuts de xerrera a peu dret, conclou esperançat davant nostre que tot just ara ens arriben els fruits del concili. Del Concili Vaticà de 1962! Aquí sí que es pot ben dir que ens ha calgut déu i ajut...  Si no esperançats, almenys ens acomiadem enriolats del bo d'en Riba i —aviat seran les dues— amb el Sendo ens asseiem al menjador situat al mateix lloc de sempre, però ara transformat en un bufet càlid i acollidor, obert a tothom. El temps ha passat tan de pressa! I nosaltres ens hem fet grans, tan convençuts que el món milloraria com definitivament sorpresos que mai ho acabi de fer, malgrat tots els esforços. Encara pitjor: si bades, tot recula. Com per fer bo aquell fragment de l'Eclesiastès que ens humanitza, el que ens recorda que hi ha un temps per a cada cosa sota el sol.

Temps d'infantar i temps de morir.
Temps de plantar i temps de collir.
Temps de matar i temps de guarir.
Temps d'enrunar i temps de bastir.
Temps de plorar i temps de riure.
Temps de lamentar-se i temps de ballar.
Temps de llançar pedres i temps d'aplegar-ne.
Temps d'abraçar i temps per estar-se'n.
Temps de cercar i temps de perdre.
Temps de guardar i temps de llençar.
Temps d'esquinçar i temps de cosir.
Temps de callar i temps de parlar.
Temps d'estimar i temps d'odiar.
Temps de guerra i temps de pau.

Després de fer un llarg cafè enfilem la tornada a Manresa: al corredor unes noies esperen esvalotadament  una classe d'anglès. Els demano una foto davant les últimes rajoles que queden del nostre passat compartit fa més de mig segle. «Nosaltres també hi vam estudiar, aquí», m'atreveixo a comentar-li. La noia de primer ens mira un punt sorpresa, després ens fa la foto i, quan em torna el telèfon, ho fa amb cara de pura incredulitat. Que és tanta o més que la nostra.

Francesc Comas, medalla de la ciutat al mèrit cultural

Manresa acaba de fer un reconeixement a Francesc Comas Closas amb la medalla de la ciutat al mèrit cultural, i és un honor que cal celebrar, perquè en Francesc Comas ha estat sempre un ciutadà compromès, des de l'ensenyament fins a la recerca, d'aquells que mai no tindrien un no. I mira que l'hem enredat vegades des d'El Pou de la gallina o l'Institut Guillem Catà. Sempre demanant-li aquelles dades de darrera hora, potser un articlet i tot... I el Francesc bufa una mica i de seguida mira de trobar una solució a tantes demandes com rep. Un plaer llegir-lo setmanalment a Regió7, i encara més saber d'aquests deu darrers anys comandant el Centre d'Estudis del Bages. Què més se li podria demanar? Visites guiades, llibres, consells amistosos... i tot resolt generosament i amb un punt de sornegueria que, en el seu cas, precisament acostuma a fer les coses fàcils. Ras i curt, un constructor de comunitat des d'aquell dia d’infantesa que va acceptar ser el primer escolanet del Carme! Han passat moltes dècades, han passat moltes coses. I el Francesc Comas encara hi és, fent feina o fent-la fer. Proposant, difonent, estimant allò que fa. I que per molts anys!

La foto, d'una altra col·laboradora d'El Pou de la gallina, la Sussi Garcia.   

Qui no coneix Gina Fornells i Toni Bouzo?

Aquest mes de febrer que ja s'acaba El Pou de la gallina ha parlat de cervesa, de fer cervesa a Manresa. I n'ha sortit una veritable enciclopèdia! Però al costat de les birres, la ciutat també ha multiplicat les mascotes, en un univers de gats i gossos que donen feina —i creen vincles. Per això, al «Qui no coneix...» aquesta vegada excepcionalment recollim una parella que n'ha fet nexe i vincle laboral. I el que és millor: els agrada i ho encomanen!

Gina i Toni,
vincles peluts a cal Fornells

Si sou amics de gats i gossos, segur que la coneixeu: Gina Fornells Reche (1985). Bé, a la Gina i també el Toni Bouzo, que per això fa gairebé deu anys que aquesta parella atenen cada dia de cada dia a cal Fornells, la popular botiga per animals domèstics. El fet és que l’avi Fornells ja despatxava pinso per porcs a les Escodines, fins que la família va traslladar el negoci a la carretera de Vic. El seu pare —Josep Maria— encara es dedicava al gra i la mare —Maria Josep— es va afegir a la botiga incorporant ocells i gàbies, fins el punt d’adoptar el sobrenom de la pajarera. Però el cert és que de porcs, gallines i conills cada vegada n’hi havia menys a Manresa i en canvi, al costat d’aquells canaris i periquitos, els animals de companyia anaven augmentant. Tot indicava que calia especialitzar-se, «i el meu pare ho va veure clar el dia que va entrar una francesa demanant una llauna de menjar per gats. Menjar de gats enllaunat! No s’ho podia creure». Però aviat va reorientar el negoci, treballant per a les mascotes manresanes més de quatre dècades, incansablement, «... que per això una botiga és com un convent, ens deien: s’hi entra de jove i se’n surt de vell!». La Gina recorda les vacances d’estiu amb la seva àvia a Andalusia perquè la botiga, per poc que fos possible, mai tancava. I és clar, després de l’escolaritat la Gina tria formar-se com a educadora social i, lluny de la botiga, quan fa els vint-i-quatre anys se’n va a l’Índia, a fer de voluntària. «Tenia ganes de veure món, i vaig estar gairebé dotze mesos vivint molt precàriament. Allò sí que va ser creixement personal! Sense mòbil, l’únic vincle era el correu electrònic». El següent capítol passarà per Tailàndia, a viure la vida. I allà hi coneixerà l’Antonio, que acabava d’arribar-hi. L’amor creixerà lentament mentre es preparen com a instructors de buceig. «Treballàvem temporalment —diu el Toni— i ho combinàvem en viatges per tot el sudest asiàtic». En acabat vindrà un any a Austràlia, i un altre a Nova Zelanda, amb visats de turisme&treball. «Ja feia nou anys que la voltàvem quan em va trucar el meu pare per dir-nos que si volíem venir a Manresa podríem treballar a la botiga... i allò que abans hagués estat impensable aleshores va esdevenir un projecte real». En resum, que s’ho van rumiar, «i al final ens vam deixar enredar», us dirà el Toni, que és un treballador incansable i manetes. Plegats s’ho passen molt bé, i fins i tot han canviat l’establiment de vorera. «El Quirino, propietari del local on hi havia la Darsa, ha canviat la nostra història quan es tanca aquell negoci de recanvis d’automòbil i ens diu “vull que vingueu”. I hi anem, amb un lloguer assequible i una reforma per fer una botiga maca, perquè aquesta ciutat mereix que les coses es facin bé i guapes». Ara la Gina i el Toni atenen gats i gossos, fonamentalment. Reparteixen a domicili i ofereixen tota mena de serveis complementaris «com ara la perruqueria, a mans de l’Imma!». I saben que en un món amb menys canalla, les mascotes són fonamentals: «Tots tenim ganes de cuidar i estimar, i aquests animals donen vida i generen vincles, molt més que aquells ocells engabiats, perquè avui un gos t’obliga a sortir, a compartir amb d’altres persones que també tenen gos...». I la Gina i el Toni, com els vells pediatres, veuen créixer i fer-se grans les mascotes, i en fan l’acompanyament familiar. «Però això sí, eh? Amb un horari del segle XXI —rebla el Toni— que nosaltres, com tots els treballadors de la casa, també tenim gossos, furgo i ganes de tenir el nostre temps!».

«Regularització: ja era hora»

Vaig ser educat en els valors del cristianisme, d'un cristianisme post-conciliar que creia en la igualtat de tots els éssers humans. Que més que capficar-se en la por i el pecat, ens impulsava a ser crítics en la recerca de veritat i justicia. També de la compassió. Tot això és encara en el meu fonament, de costat a la defensa de la democràcia com a eina política i els principis de la Declaració dels Drets de l'Home. Potser per tot plegat, durant dècades, he defensat el republicanisme no tant com a partit sinó com a idea. I m'he fet gran pensant que generació rere genaració, milloràvem socialment, col·lectivament. Puc dir que els darrers anys han estat frustrants? Veure l'onada reaccionària que s'escampa pel món, i veure com s'expressa, com guanya adhesions i com defensa posicions xenòfobes, racistes i excloents m'indigna. I enmig del marasme, comprovar l'egoisme —ara subtil, ara del tot descarnat— en nom d'uns privilegis d'origen, gènere o classe, m'entristeix profundament. Per això em va agradar molt la columna de Josep Ramon Mora el dissabte a Regió7 quan, de manera clara i directa, va titular «Regularització: ja era hora».  

No només es tracta d'una opinió sinó que hi ha dades de la nostra ciutat de Manresa. El text començava així: «Més de 3000 persones viuen a la nostra ciutat en situació administrativa irregular, és a dir sense papers. Moltes d’elles podran obtenir la documentació necessària per viure i treballar a la nostra ciutat amb tots els drets i deures que corresponen a un ciutadà, a través del procés de regularització que el govern espanyol ha anunciat. Personalment, estic content que per a totes aquestes persones, s’hagi obert un camí d’esperança». I afegia: «Al contrari del que afirmen els partits de dreta i ultradreta (hi ha diferència entre ells?), el procés de regularització extraordinària anunciat no és un conill que el govern espanyol s’hagi tret del barret per amagar altres problemes polítics. Arriba precedida d’un procés social llarg, articulat a través d’una constel·lació d’actors socials molt diversos que, durant anys, hem treballat per aconseguir-la. La iniciativa legislativa popular (ILP) per la regularització va ser l’expressió més visible d’aquest procés en el qual es van recollir 800.000 signatures amb la participació de dotzenes d’organitzacions i plataformes ciutadanes i també parròquies, congregacions religioses i altres organitzacions eclesials, com Càritas».

Al capdavall Mora, que si no n'és ha estat molts anys vocal de Càritas, podria defensar la mesura en termes de compassió, però bandeja aquesta idea i en defensa el valor polític, fins i tot amb un encàrrec final: «La regularització no és una mesura moguda per la mera compassió. És una decisió que respon a una constatació política amb un fort contingut ètic: una societat funciona malament quan accepta com a cosa normal que una part significativa dels que hi viuen ho facin sense drets plens. La irregularitat administrativa perllongada no beneficia a ningú: genera por, explotació, economia submergida i fractura social. No es pot construir la convivència sobre la base de la precarietat crònica ni es pot sostenir la democràcia quan l’existència és un mer exercici de supervivència. Tota la demagògia que alguns estan construint al voltant d’aquest tema, es desfà quan hom té l’oportunitat de tenir al davant una persona afectada i es constata la seva expressió d’esperança i alegria davant d’aquesta oportunitat. Per això tan necessari com tenir papers és tenir espais de trobada que trenquin la distància sobre la qual es construeix la xenofòbia». Doncs això, que ja era hora. Però, encara més, contra la por i l'egoisme ens cal multiplicar espais de trobada. Persones descobrint persones. La resta ens arrossega a l'infern.

Sam Abrams, vindicació d'Amat-Piniella

 

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de gener, a El Pou de la gallina: una crònica de la presentació de Sam Abrams, amb l'editor Jaume Huch, de la reedició de Les llunyanies a càrrec d'Edicions de l'Albí.

Sam Abrams, 

vindicació d'Amat-Piniella

 

Sam Abrams va ser a l’Espai Òmnium  el dimecres 26 de novembre per tal de presentar, al costat de Jaume Huch d’Edicions de l’Albí, la reedició de Les Llunyanies. Poemes de l’exili (1940-1946),de Joaquim Amat-Piniella. Abrams —Donald Samuel Abrams, Virgínia, 1952— és crític literari, professor i traductor, a més a més de poeta i assagista. Català d’adopció, fa més de cinquanta anys que va venir a estudiar Filologia Hispànica a la UAB. Aleshores va descobrir la literatura catalana, i d’aquella feta va decidir quedar-se la país. Per acabar-ho d’arrodonir, direm també que sempre ha gastat una independència de criteri gens corrent, compromès com se sent amb la recerca de l’excel·lència. Ras i curt: les engalta de dret, i la seva presència ja garanteix l’interès d’una vetllada. «Vivim un moment de crisi total, amb efectes econòmics, polítics i culturals. Un canvi d’era, la transició des de la post-modernitat a la post-post-modernitat». Encara més, l’home jutja la post-modernitat com una autèntica debacle, una crisi de valors que només genera dubte, incertesa, por i ansietat enmig de notícies falses i violència, verbal i física. «I el resultat és la residualització de les humanitats, amb la universitat a la inòpia i una esquerra en plena deriva economicista». Abrams s’alça aleshores contra el presentisme i amb la vehemència que fa el cas, reclama el cànon literari català. «Com és que no s’ha traduït Solitud a totes les llengües?  O Vida privada!». I afegeix: «Com és que els ajuts públics no van a les obres que valen la pena sinó a best-sellers?». I amb tot ens fa percebre «llumetes d’esperança» que poden revertir aquesta realitat. Cita editorials com Adesiara, Comanegra, Barcino, i elogia la tasca de l’Albí «...que permet redefinir la figura i obra d’Amat». No li falta ambició, i troba a faltar les seves obres de teatre, recollir les col·laboracions en premsa, la correspondència  i una bona biografia. Fet i fet, l’estudi de la seva obra, perquè «no és home d’una sola obra». I és que si Amat va ser un molt bon novel·lista, com a poesia no era pas marginal, «però en aquest país tenim mania a la gent que és capaç de fer més bé d’una cosa!». Al capdavall, jutja els 71 poemes de Les llunyanies d’itinerari vital que, des del títol — els 2000 km de Mauthausen a Manresa—  ens parlen de la humanitat i la inhumanitat. I s’anticipen al dia que la gent negarà els camps d’extermini. «Doncs bé, això ja ha passat —rebla Abrams amb ulls espurnejants— i per tal que ningú pugi negar mai l’existència d’aquell crim, jo els editaria tots dos junts: Les llunyanies i KL Reich es reclamen mútuament!».

Qui no coneix Rosa Barreda?

Aquest mes de gener a El Pou de la gallina s'hi parla de Harry Potter en termes de generació, amb una portada que també signa Maria Picassó, companya al «Qui no coneix...» en la seva condició d'il·lustradora genial. La Maria és una col·laboradora fèrtil i entusiasta de la revista, i amb ella aquest primer mes de 2026 hi presentem a Rosa Barreda. La vida i la bossa! O les bosses, que n'ha cosides per milers... Si no la recordeu, llegiu, que de seguida us ha de sonar.

Rosa Barreda,
retalls de vida recosits

Rosa Barreda i Abel és nascuda de 1983, a Manresa, aleshores que el carrer Balmes era als límits de la ciutat. Els seus pares, el Jaume i la Carme, ja era gent de taller i artesania, que si l’un era mecànic, l’altra es dedicava al tèxtil. Darrera de tres germans, la Rosa va passar pel Pius, va estudiar Història de l’art i, després de llicenciar-se’n, encara va començar a fer Història. «Recordo que quan vaig enllestir el batxillerat amb la meva germana gran, la Sole, vam fer un viatge a Florència. Va ser una epifania... El goig de l’estètica, el desig de mirar!» Però en realitat no se sentia cridada a la recerca ni tampoc per la docència. I abans d’acabar la universitat ja va encetar el seu trajecte laboral al departament tèxtil de Carrefour per passar a l’Abacus i, encara, al bus turístic. Entremig, l’experiència d’un pla ocupacional per plantejar la museologia del Museu d’Artés. Decididament no s’hi troba, i aterrarà un bon grapat d’anys al supermercat Condis del carrer de sant Cristòfol. «Aquells anys vaig fer de tot! Treballava per viure amb independència i passar-me-la bé, per viatjar, per sopar quan volia fora de casa... i sobretot per disfrutar!». Però ja ha estat dit que hi ha d’haver un temps per a cada cosa i la Rosa, quan s’acosta a la trentena, nota un regust de buidor. «Tot allò ja no m’omplia i, per sort, la meva mare em va suggerir de recuperar la costura». Dit i fet, comença a prendre classes de patronatge amb la Núria Batlló, a Navàs, on tenia escola de costura. «I va ser un redescobriment. m’hi vaig abocar del tot, que és la manera de viure que recomano. Implicar-se molt en allò que facis! Suposo que soc una sacrificada...». El cas és que en el seu pas pel supermercat ha anat perdent la timidesa a canvi d’un punt de desvergonyiment i, envalentida, l’any 2015 plega, compatibilitza l’atur i es fa autònoma. «I encara avui cuso i m’encanta cosir, perquè les possibilitats creatives són infinites. No deixes mai d’aprendre i fins et permet l’evasió. Una meravella!». Això sí, la Rosa s’ha especialitzat a fer bosses i bossetes, «i la meva professora de costura encara avui no es creu que treballo sense patrons!». Tot un caràcter, si de primer treballava a casa mateix, des de fa dos anys participa del projecte municipal d’artesania Artífex que li permet tenir un espai al local de la plana de l’Om per al seu taller, Amacdhistèria. «Al principi no m’hi volia presentar, ja m’anava bé treballar des de casa, però al final vaig fer el pas i n’estic molt contenta!» Superada l’època d’anar a fires i firetes, avui els seus treballs són presents a botigues d’arreu de Catalunya —i fins més enllà i tot. Però a ella el que més li agrada és cosir i cosir, sumar retalls i pedaços, que són retalls de vida. Cosir i vendre a la plana de l’Om, al costat de la Marta Camps —joieria de pedres— i del taller ocupacional d’Ampans, lligat amb el restaurant el Canonge. «I sé que això té un sostre de quatre o cinc anys, però aleshores ja rumiaré per on les enfilo» Resolta i positiva, encara us afegeix: «Al capdavall estic contenta —i és bo estar content, perquè totes les opcions són vàlides i tots fem el que podem». I és que la Rosa us encomana una bona dosi d’optimisme i, si us vaga, us la posa en una bossa acolorida per tal d’encarar aquest any que comencem amb tot l’entusiasme.

L'amor venia amb taxi, una Cubana familiar

Divendres vaig anar al Romea, a veure La Cubana. Un regal de Nadal per un títol que en el meu cas no és neutre: L'amor venia amb taxi. Després dels Pastorets d'en Folch i Torres és l'obra de teatre que més vegades he vist, una dotzena llarga, assajos al marge! I és que L'amor venia amb taxi, de Rafael Anglada, va ser un clàssic del teatre parroquial i jo el vaig veure escenificar al teatre de la parròquia la Sagrada Família, de Manresa, exactament com al nou muntatge de La Cubana: després de L'Heureu i la forastera! 

L'amor venia amb taxi va ser un èxit grandiós i el grup on actuaven els nostres pares el van portar a Vic, a Fonollosa, a Castellbell i el Vilar i tot... Després va venir Rajadell i tornem-hi: L'amor venia amb taxi, pas previ a reptes majúsculs com seria Terra baixa. Anys a venir, encara el tornaria a veure al teatre de l'associació de veïns! Per això, al Romea, em va semblar reconèixer els meus pares i els amics dels meus pares en aquells assaigs que el meu germà i jo seguíem quan no hi havia alternativa —ens adormíem a la butaca! Amb els Albàs, els Cortina, amb el Joan Prat de l'estanc... I, no cal dir-ho, amb vuit o deu anys mai li vam acabar de trobar la gràcia.

I de gràcia en tenia. La primera, que tots aquells matrimonis de la Sagrada Família es trobaven no només per assajar sinó per xerrar, per riure, per emprenyar-se i tot. Però es trobaven. I van ser sense voler-ho la llavor del cau i després de l'associació de veïns, quan la parròquia va deixar de ser el pal de paller del barri. I encara més, aquell teatre era una injecció de voluntat artística que esbandia complexos o moderava ambicions. I en tercer lloc, era teatre en català, que aleshores era una decisió important. Fer teatre, fer-lo en català, i fer-lo per passar-s'ho bé.    

La versió que presenta La Cubana no és l'obra de Rafel Anglada precisament sinó el seu assaig, que durant mes de mig any acupa aquells actors aficionats cada dimarts al vespre en un imaginari centre parroquial Nostra Senyora de la Llum. Bru-tal! L'exhibició de recursos i vesturari en format musical fan de l'espectacle una veritable delícia, amb un ritme trepidant. Al final de cada passi tota la companyia ha d'acabar baldada! Jo hi reconeixia el meu pare però molt especialment ma mare en la Loreto, en el paper de la vídua Rosselló. Com la Loreto, la nostra mare es va morir convençuda que el seu millor mèrit teatral era fer riure al públic, i fer-lo riure bon punt apareixia a l'escenari. Va treure de polleguera molts directors, però ella no hi podia fer més. I a més a més, és que la gent reia!

Però hi ha un darrer aspecte que no voldria passar per alt. Quan el setembre de l'any passat en Joan Barbé va parlar de L'amor venia amb taxi a Regió-7 hi va recalcar l'homenatge «a totes les dones i homes que des de l’esforç, el compromís, la vocació i la dedicació, han format part d’aquest teatre que ha enriquit el teixit cultural del país». I és aleshores que el Joan Barbé, remarcant la condició de Manresa com a ciutat de teatre, va recordar que pocs dies abans havíem acomiadat la Lola Monrós «una de les actrius més veteranes, vitals, estimades i aplaudides, de l’escena de casa nostra». Doncs el cas és que amb la Lola —la Lola i el Tavi— érem veïns d'escala i ells, molt per sobre l'elenc parroquial, actuaven a la primera divisió manresana, als Carlins. Patidora de mena, la Lola a cada paper hi posava tot el seu art i coneixement, i mai va entendre la barra de la nostra mare, la incapacitat o renúncia a aprendre's bé el paper o la perpètua necessitat de fer el pallasso, literalment. Sigui com sigui, la Lola i la Pepita van envellir plegades, i en conservo el record tot just fa deu o dotze anys fent Genis canviats, també amb en Joan Cirera, al local de la Vinyeta, encara al barri. Avui tots tres ja ens han deixat.

Fer teatre, i fer-ne fer. Ho he viscut i ho he celebrat. I per això aquest divendres, al Romea, em va semblar un espectacle brillant i també tendre. No pas nostàlgic sinó —no és poca cosa— capaç de valorar una època passada amb un missatge que encara és del tot vigent: val la pena el teatre. I fer-ne, és una font de salut en tots els aspectes. Si a sobre hi ha talent, música i uns quants recursos... no us ho perdeu! Un veritable homenatge al teatre d'aficionats de Catalunya. Aneu al Romea —al Kursaal no poden pas venir!— i ja m'ho direu!

Encara el Joan Morros —ara amb Xavier Domènech

Després de la concessió al Joan Morros de la medalla de la ciutat de Manresa al mèrit cultural, on vaig tenir el goig i l'honor de glossar-ne l'itinerari, va venir la festa del 30è aniversari d'El Galliner. Aquell vespre al Kursaal el Joan hi va rebre una acollida multitudinària, amb parlaments i tot, i es va esmentar la meva glossa en termes elogiosos per part de Xavier Fina, l'actual director general de Promoció cultural i Biblioteques. Dic això perquè a la sortida, em vaig trobar en Xavier Domènech, primera espasa de les plomes manresanes i columnista incisiu del nostre Regió7. L'home, que no havia pogut venir el dia de l'Ajuntament, s'interessava per la glossa dels trons, i jo li vaig dir que, efectivament, no l'havia sabut veure entre el públic perquè, si hagués estat així, li tenia un fragment a punt. Un fragment que no vaig llegir —me'n vaig estalviar d'altres, per tal de provar de cenyir-me als temps disposats. En fi, que li vaig dir al Xevi que li ho faria arribar, i no voldria pas faltar al compromís, ni que sigui tardanament.

El fragment acompanyava els primers moments de Tabola, i deia això:

... és inevitable que, si hi ha en Xavier Domènech a la sala, els posi l’exemple de la nostra primera visita [amb el Joan] a Regió7 a presentar el projecte de Tabola: ens va rebre el Xevi Domènech i vam passar una estona llarga xerrant. Després de la trobada, per allò de pensar, actuar i en acabat avaluar resultats, ens vam aturar al bar Puerto Rico que era a peu de la redacció. I davant d’una coca-cola jo em devia queixar al Joan que el Xevi, al final de l’entrevista, semblava que gairebé s’ho havia inventat ell tot sol això de Tabola, aportant matisos i idees, i ponderant la iniciativa. I tu [Joan], amb molt de tacte, em vas demanar que què hi havíem anat a fer a Regió7, si a demostrar que jo era molt llest —que ja es veu que no, no que no ho fos, sinó que no és el que els volíem anar a demostrar, eh— o bé si es tractava d’obtenir una pàgina al diari avalant el projecte. L’endemà vam obtenir la pàgina sencera, i tant. I jo vaig aprendre una de les primeres lliçons de comunicació —em vindrien d'altres— al costat del Joan i, posats a dir, al costat del Xevi Domènec, periodista en majúscula d’aquesta ciutat.

La foto és del 21 de desembre, al Kursaal, i l'he trobat aquest vespre de gener. Sóc una mica un desastre amb aquestes coses! Però el text del Xevi el tenia present, i em penso que li devia, així com tota l'admiració per tot allò que escriu i —encara— per aguantar algunes de les meves intemperàncies de joventut.

Per cert, el tsunami Morros ara continua amb la recollida de signatures per la creu de sant Jordi: no s'ho perdin!

Comiat i record de Nadal

Encara que formalment el cicle de Nadal no s'acaba fins la propera Candelera —el 2 de febrer!— jo ja el dono per enllestit aquest matí glacial de Reis. M'agradarà aquest migdia trobar-nos per dinar a casa el meu germà Manel, i estirar la tarda emmandrits abans de reprendre demà el curs ordinari d'aquest any que tot just comença. De tot plegat —resolts àpats i regals— me'n queda sobretot el record dels Pastorets, que aquest desembre vam recurperar a la residència d'avis del barri, amb la Teti Canal. O la quinzena edició del Nadal al Catà, presentant als Carlins la darrera edició amb la Rosa Maria Ortega, com si jo no m'hagués jubilat encara de la secundària. I més Pastorets encara, com a públic, a Castellbell i el Vilar: els Pastorassos, episodi III, en una recreació d'Starwars que demostra la ductilitat de la cultura popular, la seva vigència transgressora i la paciència dels hereus de Folch i Torres —paciència exemplar que deu culminar en el fantàstic cercatasques Folch i birres! Però la millor manera de resoldre aquestes festes ha estat la cavalcada de Reis, a Manresa, que enguany ha excel·lit en plasticitat i entusiasme. Renovar la cavalcada  és sempre un risc i també un repte —la tradició vol que tot sembli com sempre, però que sempre sigui nou! Doncs bé, els autors se n'han sortit amb nota i els participants s'hi han abocat fins a desbordar el número de candidats a figurant. Carrosses i coreografies, també la música i el ritme, van entusiasmar l'arrancada al Pont vell. El fred i fins i tot els vint minuts de retard no va fer sinó accentuar més i més el desig de reis, dels tres reis de l'Orient —jo no en reconec cap d'altre. Àngel, carter reial, reis, paqueteria de regals i carbó. I caramels a mà, que són més agraïts, no fa mal al cap de ningú i se'n trinxen menys per terra. Què més es pot demanar? Doncs la normalitat, demano tornar a la normalitat. Desfer el pessebre, despenjar boles i llumets i menjar a poc a poc —aquesta és la pura golafreria!— els darrers torrons que han quedat a la safata. Tot això i esperar que al cap d'un any torni Nadal, un altre Nadal, per tornar a comptar-nos-hi tots si pot ser...

La foto és d'ahir, a la Residència d'avis del barri de la Sagrada Família, a Manresa. Un rei modest, no ens enganyem, però tan entranyable com tots els altres. I que cada any desvetlla emocions, per molt que semblin colgades pel pas dels anys o la desmemòria. 

Ah! I per si no ho havíeu vist: el nostre rei blanc s'assembava molt —però molt!— amb el Francesc Garcia Lafarga, àlies Xesqui!