En Rossend Coll, com a president recordava els orígens, vehement com sempre, des de dalt l'empostissat: «Vam començar sis persones amb l’objectiu de tenir un equipament on poder envellir amb la màxima qualitat de vida i al cor del mateix barri on vivíem. Una Residència». I és que, a diferència dels arbres joves, «els arbres vells no es poden trasplantar». El Sendo va recordar la coneixença que Pepita Subirana tenia amb el Dr. Simeó Selga, i de com aquest ens va guiar i obrir les portes d’aquell primer govern de la Generalitat, aleshores que tot estava per fer i tot semblava veritablement possible: «Ens va posar en contacte amb el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, que ens encoratjar a tirar endavant, quant tothom només ens advertia de les dificultats del projecte. De fet al principi ningú s’ho creia. Érem quatre exaltats vinculats a l’Associació de Veïns del barri, però teníem fe, ens creiem el projecte i, amb constància i esforç, ja veieu que ha prosperat».
Abans de passar la paraula a l’alcalde de Manresa, Rossend Coll va voler donar públicament les gràcies a les cuidadores de tots aquesta anys per l’esforç i dedicació al servei dels residents. «Ara bé, parlant en plata, els serveis socials son la pobre de la galleda, una feina poc reconeguda i del tot precària en les retribucions. Estem amb deute amb la gent gran. I ara que els seus fills i néts actualment son els que manen, quina és la resposta que els donen als avis? Mirar a l’altra banda!». L’alcalde Marc Aloy va respondre a la seva reclamació («Polítics, trepitgeu el territori!») i va recordar també amb agraïment la trajectòria de la Residència a qui va reconèixer la singularitat des del primer dia: «Vau ser dels primers a oferir unes places en petites unitats de convivència, una fórmula que aleshores no s’estilava gens, quan tot anava orientat a favor de les grans residències. Però vosaltres heu continuat defensant amb èxit aquest model fins avui».
I és clar, ja ens agrada que aquesta fórmula de residència de proximitat sigui sovint reconeguda com la més interessant d’acollida a l’envelliment. Però també és veritat que això requereix recursos que moltes famílies no poden pas atendre i que, de fa molts anys, les institucions han anat desatenent. Al capdavall, a Catalunya els drets socials arrosseguen un infrafinançament crònic i enguany, amb els pressupostos prorrogats i les eleccions anticipades, no sembla el millor escenari per millorar-ho. Per això, des de la nostra Fundació sense ànim de lucre, no ens cansarem de reclordar que aquest Tercer Sector on ens situem té un paper cabdal en el foment de la cohesió social i la cobertura dels drets socials de les persones. I que, per molt voluntariosos que puguem ser, és absolutament urgent enfortir el nostre reconeixement i finançament. I si no, ja tenim a punt el discurs del 37è aniversari!
Abans de passar la paraula a l’alcalde de Manresa, Rossend Coll va voler donar públicament les gràcies a les cuidadores de tots aquesta anys per l’esforç i dedicació al servei dels residents. «Ara bé, parlant en plata, els serveis socials son la pobre de la galleda, una feina poc reconeguda i del tot precària en les retribucions. Estem amb deute amb la gent gran. I ara que els seus fills i néts actualment son els que manen, quina és la resposta que els donen als avis? Mirar a l’altra banda!». L’alcalde Marc Aloy va respondre a la seva reclamació («Polítics, trepitgeu el territori!») i va recordar també amb agraïment la trajectòria de la Residència a qui va reconèixer la singularitat des del primer dia: «Vau ser dels primers a oferir unes places en petites unitats de convivència, una fórmula que aleshores no s’estilava gens, quan tot anava orientat a favor de les grans residències. Però vosaltres heu continuat defensant amb èxit aquest model fins avui».
I és clar, ja ens agrada que aquesta fórmula de residència de proximitat sigui sovint reconeguda com la més interessant d’acollida a l’envelliment. Però també és veritat que això requereix recursos que moltes famílies no poden pas atendre i que, de fa molts anys, les institucions han anat desatenent. Al capdavall, a Catalunya els drets socials arrosseguen un infrafinançament crònic i enguany, amb els pressupostos prorrogats i les eleccions anticipades, no sembla el millor escenari per millorar-ho. Per això, des de la nostra Fundació sense ànim de lucre, no ens cansarem de reclordar que aquest Tercer Sector on ens situem té un paper cabdal en el foment de la cohesió social i la cobertura dels drets socials de les persones. I que, per molt voluntariosos que puguem ser, és absolutament urgent enfortir el nostre reconeixement i finançament. I si no, ja tenim a punt el discurs del 37è aniversari!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada