Les Caputxines, un convent reconstruït tres vegades (i 3)

Un tercer i darrer ingredient per entendre el conflicte i reclamació del convent de les Caputxines a Manresa és la seva història, tan complexa com ho ha estat la de la ciutat i el mateix país. I és que fins a tres vegades ha calgut refer-lo i, cada cop, amb el suport dels ciutadans. Aquesta és, breument, la història que també recull el reportatge d'El Pou de la gallina d'aquest mes de juny:

Història d'un convent reconstruït tres vegades

La història del convent de les Caputxines a Manresa està àmpliament documentada en llibres i pàgines web. Així, se sap que les primeres gestions per a la fundació les impulsà la pròpia Mare Serafina el febrer de 1608, quan sol·licità al Consell de la Ciutat la cessió d’una església i una casa per acollir-lo. Un mes després el Consell li notificava la cessió de l’església de Sant Miquel però, pel que fa al convent, el bisbe de Vic —que n’havia de donar llicència— posà com a condició que se situés a la mateixa casa natal de Sor Àngela. Ara bé, la mort de la Mare Serafina aquell mateix any estroncà el projecte. Un segon intent va arribar el 1620, però aleshores la situació econòmica municipal no ho va fer possible. Calgué esperar un tercer intent, el gener de 1636, quan els nobles Joan d’Amigant, Joan de Peguera i Claris i Lluís de Rajadell es constitueixen en Junta per aconseguir el convent amb la col·laboració generosa de mossèn Francesc Salvany, rector de Sant Miquel, que es va fer càrrec de la compra de la casa natal de la Mare Serafina: tot plegat aconseguirà la llicència papal el 1638. 

Singularment, al claustre s’utilitzaran columnes i capitells gòtics del segle XV provinents de l'enderrocat convent de Valldaura. El conjunt, però, sembla una instal·lació força precària fins el punt que es produeix algun esfondrament i tot. Per això, i sota l’empara del Consell de la Ciutat, el dia de l’Ascensió de 1647 es col·loca la primera pedra d’un nou convent sobre el solar del carrer Talamanca que serà, des de 1652, el definitiu. Amb un darrer canvi: el 1718 hi ha l’ampliació de l’hort, tal com el coneixem avui, gràcies a la donació del terreny a la comunitat caputxina per part dels monjos de Montserrat.

La crema de la ciutat de Manresa d’agost de 1713, en el marc de la Guerra de Successió no va afectar el convent ni tampoc ho feren els incendis de la Guerra del Francès (1808-1814). Fins i tot el 1835 va esquivar la Desamortització de Mendizábal —que a Manresa va posar fi a convents com el de Predicadors o el del Carme— per l’obstinació i edat avançada de les monges. Ara bé, al segle XX la Setmana Tràgica (1909) l’afecta de ple: la multitud entra i hi cala foc. La comunitat no tornarà al monestir fins el juliol de 2011 i caldrà esperar el 28 d’octubre de 1914 per tal que el bisbe de Vic, Josep Torras i Bages, consagri l’església, rehabilitada gràcies a la generositat de Josefina Oller i Roca.

La Guerra Civil afectarà novament el convent, que el juliol de 1936 torna a ser incendiat; aquella tardor les Brigades d’Atur Forçós en comencen la demolició ordenada com en tants d’altres convents i esglésies de la ciutat. Acabada la guerra, a partir de 1939 tornen les monges i fan servir l’única part del convent que no ha estat aterrat. Serà cinc anys més tard —després de superar la renovada voluntat municipal de fer-hi un mercat!— que comencen les obres d’edificació del nou convent. I val a dir que, per tercera vegada, es financen amb aportacions particulars. La primera fase acaba el 1954, moment en què comença la reconstrucció del claustre a partir dels 32 capitells gòtics que es van poder salvar durant la guerra. Finalment, l’any 1966 el bisbe caputxí Maties Solà i Farell, prou conegut per la seva intervenció en la caputxinada del mateix any a Barcelona, va beneir la nova església del convent.

La il·lustració correspon a la primera pàgina del reportatge i és una postalde 1925 que mostra el carrer Talamanca, amb l'entrada del convent i l'església dedicada a Sant Carles Borromeu.

.