Sor Angela Prat, pobra, analfabeta i abusada (2)

Un segon ingredient per entendre l’origen del convent de les Caputxines a Manresa és la veritable història de Sor Angela Margarida Prat. Amb un primer apunt personal: en el meu pas per l'Ajuntament de Manresa, durant dotze anys, devia participar en més de 150 sessions plenàries, algunes francament llargues i pesades, que convidaven a resseguir amb avorriment les figures estàtiques de la galeria de manresans il·lustres, d'actituds tan o més avorrides que la de tots els presents. Doncs bé, en aquella galeria dels il·lustres només hi penjava una única manresana que era Sor Àngela Margarida Prat. La seva fesomia, amb els ulls gairebé en blanc i presa de l'èxtasi, suggeria un misticisme arnat i de baix interès: una única dona i encara sota els esblaïms de la fe! M'han calgut alguns anys més per descobrir la història d'aquesta dona que ha resultat ser tan bèstia com singular. I que ens permet reflexionar sobre el paper que van tenir les institucions religioses femenines en un entorn d'autèntica misoginia, brutalitat masclista i invisibilització social. Àngela Margarida Prat, dona, pobra i analfabeta, en seria un cas paradigmàtic. Una biografia d'aquelles que les Ediciones Novaro de la meva infantesa haguessin qualificat, sense cap mena de subte, de «Vidas ejemplares»! Llàstima que els ideals de la contrarreforma n'aigualissin el carácter combatiu i en dissimulessin les habilitats, més pròpies d'una emprendedora decidida que d’una beata fleuma i obedient. Per si no n’hi hagués prou, l'experiència matrimonial l'apartà definitivament del col·lectiu de verges, un episodi que a més a més de traumàtic li acabaria impedint la condició de santa! 

Àngela Margarida Prat, la Mare Serafina

Qualsevol referència contemporània d’Àngela Margarida Prat (1543-1608) ha de recordar que en el seu temps totes les dones es consideraven subalternes, i la seva imatge no hauria de quedar-se en la de la mística que, des de 1896, penja a la galeria de Manresans Il·lustres. De fet, l’èxtasi que la pintura de Francesc Cuixart recull és una visió interessada de Sor Àngela, que s’utilitzaria en un dels darrers intents per canonitzar-la. Segons Sarret i Arbós, el seu retrat es va incorporar a la galeria sense cerimònia oficial mentre, popularment, es deia que aquella monja s’assemblava molt a l’esposa de l’alcalde! Sigui com sigui, fou la primera dona a figurar-hi, i s’hi va estar sola cent vint-i-sis anys, fins que el 2022 s’hi va afegir l’actriu i comunicadora Maria Matilde Almendros. I és que, més enllà del misticisme que tant agradava als contrareformistes del XVI, la tasca de Sor Àngela té com a fil conductor la protecció de les dones, en espais segurs d’acollida. Un projecte impulsat per una persona de caràcter, analfabeta fins als quaranta anys, i a qui l’experiència vital la va fer passar per diversos abusos sexuals així com un matrimoni per obediència que es resumeix en set anys de violència domèstica, fins a l’extrem de conviure i servir a la mateixa llar al marit... i la seva amistançada.

Àngela Margarida Prat havia nascut a la casa anomenada del Trull, al carrer de Talamanca. Primogènita d'uns pagesos arruïnats, va quedar òrfena de mare i aviat es va trobar servint a Barcelona, a casa del mercader Salvador Molins, on s’estarà setze anys, fins a 1567. Segons explica la historiadora Rosa Maria Alabrús, Àngela en la seva adolescència va suportar diversos intents de violació i abusos, inclòs el del marit de la germana de la seva mestressa. Tenia vint-i-quatre anys i, atès que la seva voluntat conventual no era possible sense una dot, la pròpia família la pressiona per tal que es casi amb el sastre manresà Francesc Serafí —d’on li vindrà el nom d’Àngela Serafina. Establerts a Barcelona, el marit resultà ser un compendi de brutalitat, alcoholisme, ludopatia i promiscuïtat que s’allargà fins a la seva mort, al cap de set anys. En el trajecte hi hagueren almenys tres fills, dos d’ells bessons, i dels quals només sobrevisqué la noia, Bàrbara, amb qui Àngela torna a Manresa per obrir un cosidor de noies a la casa d'Elionor de Peguera. Allà aprendrà a llegir i a escriure, i madurarà una idea: que aquelles noies es puguin guanyar la vida amb el seu treball, sense dependència masculina i, així, allunyar-se de la carn. Cal subratllar que la castedat li serà una obsessió, i no pararà fins aconseguir que la seva filla esdevingui franciscana. La seva beatitud és creixent: el 1584, a l'església de Sant Bartomeu vesteix l'hàbit caputxí. I dos anys més tard ja torna a ser a Barcelona en una nova experiència de vida comunitària amb d’altres companyes religioses. Amb els seus raptes i converses amb Déu guanya fama, fins el punt d’atribuir-se-li que Barcelona s’estalviés un episodi de pesta. Poc a poc obté la protecció del bisbe, i el suport de la noblesa i burgesia barcelonina així com de la monarquia: Felip III i Margarida d’Àustria, tot just casats, la visiten el 1599. Aquell mateix any es posa la primera pedra del monestir de Santa Margarida la Reial, el primer de caputxines a la península, anomenat així en homenatge a la generositat de la reina. I tres anys després rebia l'aprovació pontifícia. La Mare Serafina va morir la vigília de Nadal de 1608, tot just emparaulat un altre convent a Manresa.