Txell Feixas, periodisme contra l’anestèsia
Foto de Joan Closas Junyent
Text de Ramon Fontdevila i Subirana
Ara fa tres anys que ha tornat de Beirut i encara diu conservar-ne la sacsejada. «Una ciutat atractivament caòtica, entre la modernitat i la metralla i fins a divuit religions diferents! Amb el cor ja no en marxes mai més». I és que Txell Feixas Torras (Mediona, 1979) ve de passar-se sis anys a l’Orient Mitjà cobrint fins a deu països per a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Aquest gener ha estat guardonada amb el Premi Nacional de Periodisme i Mitjans de Comunicació, i la seva participació al cicle «Pessics de vida», el dimecres 29 de maig, va fer petita la sala del Casino.
La periodista, que va començar joveníssima a Ràdio Mediona, va ser deu anys redactora especialitzada en economia abans no assumís la corresponsalia a la capital libanesa. Des d’allà ha cobert la guerra de Síria, la d’Iraq, el conflicte entre Israel i Palestina, el retorn dels Talibans a l’Afganistan, els terratrèmols a Turquia o la crisi migratòria al Mediterrani. «De petita ja volia ser corresponsal de guerra, tot i que ara m’agrada més parlar de corresponsal de pau. En un moment de conflictes, hem de fer periodisme de la pau, no de guerra amb bons i dolents, sinó donant veu a totes les parts, proposant la resolució del conflicte, i sense superficialitat».
La Txell duu l’ofici a la sang en una triple condició: dona-periodista-occidental. «El periodisme per mi es un compromís: persona i periodista és el mateix». I afegeix: «Estem molt anestesiats. I les crisis cal explicar-les, però des de la dignitat, sense groguisme, sense la pornografia del dolor. És això periodisme femení? Allò que cal és fer un periodisme transformador, que mogui consciències». I afegeix: «Massa sovint els conflictes els han explicat homes que expliquen històries d’homes adreçades a un públic d’homes». Per contra ella proposa històries de vida. «I aleshores veiem que també hi ha dones valentes, que mouen coses, com aquelles dones àrabs, donasses, ni incultes ni submises, capaces de fer la revolució des de la cuina on els talibans les pretenen invisibilitzar. Jo com a dona les he pogudes visitar encara que tingui—i agraeixo tenir-lo— la síndrome de la impostora». I al capdavall, Txell Feixas ens recorda que també tots nosaltres tenim la responsabilitat d’exigir una informació profunda. Perquè, internacional o estrictament local, «cal un periodisme ben fet, reflexiu, que ens faci créixer».
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada