Les Caputxines a Manresa, una oportunitat (1)

Aquest mes de juny, El Pou de la gallina publica un llarg reportatge sobre el convent de les Caputxines de Manresa. Una història llarga, tortuosa i de final incert encara, amb una dotzena de protagonistes que, l'un rere l'altre, miren d'estalviar-se l'entrevista i acaben responent des d'un absolut laconisme. Sigui com sigui, la lectura permet no donar res per perdut —són 4.500 metres quadrats al cor del barri antic— i la mateixa portada de la revista encara en parla en termes d'oportunitat. Per això s'il·lustra amb una fotografia d'Enric Casas que presenta l'hort viu i animat per tot de voluntàries. Un fet que no és menor: convents com els de Manresa van néixer fa quatre segles per acollir dones en un entorn segur i acollidor. Tot d'idees que faríem bé de recordar en aquests temps de canvi i que miraré d'anar presentant a bocins en aquest bloc. Començant per la congregació, nascula a Nàpols i animada per una lleidatana plena de coratge. Un tros de dona, que al segle XVI veu en el convent una fórmula d'activisme en clau de dona. És clar que avui la fórmula ja no pot ser la mateixa, però per sobre de l'anècdota, queda la categoria: espais oberts a totes les dones. Ningú li'n pot negar la modernitat:

Les Caputxines, convents oberts a totes les dones

Les Clarisses Caputxines són un orde mendicant de clausura que va néixer a Nàpols per voluntat de la noble catalana Maria Llorença (Lleida 1463 - Nàpols 1542) que s’havia casat el 1483 amb el secretari de Ferran el Catòlic, el valencià Joan Francesc Llong, amb qui tindrà tres fills. Quan el rei Ferran s’annexiona el regne de Nàpols els Llong hi aniran a viure (1506) però tres anys després Maria queda vídua. És aleshores que decideix entrar a l’orde laic dels Terciaris Franciscans i, vinculada a cercles d’una nova espiritualitat humanista i més evangèlica, comença d’atendre malalts als hospitals napolitans per a pobres. Ella mateixa el 1522 va fundar l'Hospital de Santa Maria del Popolo degli Incurabili per als malalts de sífilis, greu malaltia de transmissió sexual que s’escampava arreu d’Europa amb una elevada mortalitat. El 1530 també va fundar el convent de Sant Efraïm el Vell per tal d’acollir la primera comunitat de Caputxins de Nàpols. I cinc anys després Pau III l’autoritzà a fundar un nou monestir, però ara femení, on les primeres religioses van ser algunes prostitutes que havien guarit de sífilis a l'hospital.

Maria Llong s’allunyava força del cànon de santedat femenina del XVI. Els aires de Trento encara havien de fer-se presents i ella és una dona culta, que no profetitza ni té èxtasis espectaculars tot i l'episodi de Loreto, el 1510, quan va guarir d'una greu malaltia. En qualsevol cas, Maria Llorença fonamenta el seu projecte en tasques d’acollida, tal com recull la inscripció a l’entrada del seu hospital: «Qualsevol dona, rica o pobra, patrícia o plebea, indígena o forastera, mentre estigui embarassada, que piqui la porta i li serà oberta». 

El 1538 la ja Madre Longo i les seves germanes adopten la Regla de Santa Clara, amb elements de les constitucions dels Caputxins, motiu que explica el nom de Clarisses Caputxines. I encara un darrer detall contestatari: a diferència de moltes altres ordes femenines, a les Caputxines no es requeria dot per incorporar-s’hi. Aviat s’estengueren per tot Itàlia, i el primer monestir a la península ibèrica serà fundat el 1599 a Barcelona per la manresana Àngela Margarida Prat. Ni l’una ni l’altra no han aconseguit mai resoldre les causes de beatificació repetidament impulsades tot i que potser a cap de les dues això els hagués preocupat mai gaire.