Una octaveta a les Bordes de Graus

Encara que això de fer-se gran no té aturador, amb M. encara ens vaga de tant en tant fer algun cim dels Pirineus. El mes de juny vam tornar a coronar el Puigmal, des de Núria i, envalentits, vam decidir fer el Certascan aquest agost. Quin trencacames! No tant pel desnivell com per la durada, anant des del Refugi al llac, coll i cim del Certascan i, en acabat —que no s'acabava mai!— baixar per l'altra banda fins a les bordes de Graus. Tavascan queda a un cop de roc, però com que estàvem desmanegats ens vam quedar al càmping i, posats a fer, vam entaular-nos al restaurant que amb molta gràcia porta una asconenca. Vam fer un menú amb crema de verdures i, també, botifarra amb mongetes. I mentre ens anàvem hidratant a base de vi, vaig descobrir estupefacte un quadret que penjava entre els nostres caps. Una octaveta de la UNE! La Unió Nacional Espanyola que, l'octubre de 1944 va voler ocupar la Vall d'Aran, a les acaballes de la segona guerra mundial. 

Aquell «Catalans!» que encapçala la papereta m'havia fet pensar en la proclamació de la República d'en Macià. Però de seguida que hi vaig acostar la mirada veig descobrir meravellat que era una invitació a la revolta. Vist en perspectiva, el text és d'una ingenuïtat absoluta. «O ara, o mai!», diu en nom d'unes guerrilles prestes i a punt d'alliberar el país que, finalment, arrodoneixen el text amb un «Visca Catalunya, Visca l'Al·liança Catalana d'UNE». Rabassairee, Comerçants o Al·liança fan pensar en alguna impremta francesa, sens dubte. Però només de fer-les arribar a l'Espanya franquista aquelles octavetes comportaven un risc majúscul. La propietària del local, que va deixar l'Ebre per amor fa quaranta anys, ens va comentar que l'octaveta la van trobar tot fent les obres precisament en aquella borda, cargoladeta entre les pedres. No cal dir que qui la va rebre fa més de vuitanta anys va córrer prou a amagar-la i encara com no la va cremar. La guàrdia civil a Tavascan vetllava molt decidida per la integritat fronterera de persones i idees! 

El fet és que el 19 d'octubre de 1944, 1500 homes de la divisió 204 van iniciar l'avenç en tres columnes amb l'objectiu de prendre Viella i aïllar la Vall d'Aran, esperant el suport popular de la població. D'aquestes columnes, la 410a brigada es va introduir pel Port de Tavascan i cal pensar que l'octaveta va ser escampada per aquesta unitat. Sigui com sigui, aquella «Operació Reconquesta d'Espanya» que tenia el PCE al darrera va esdevenir un fracàs: passada la sorpresa inicial, exèrcit i guàrdia civil, acompanyats de milers de reforços, van aturar la pretesa invasió i el dia 27 d'aquell mateix mes les guerrilles van decidir tocar retirada.  

Anys enrera amb d'altres companys ja havíem fet la ruta del Port de Tavascan, porta de sortida de franquistes durant la guerra, d'entrada de jueus durant la persecució nazi o, també de l'exèrcit de la UNE o dels maquis. A Sort es pot visitar la presó-museu «Camí de la llibertat» i, si és de l'interès d'algú, la Diputació de Lleida té una proposta més àmplia de rutes a www.perseguitsisalvats.cat

Morir de gana a Gaza

Dissabte vam anar a Barcelona, a la manifestació que, sota el lema Aturem el genocidi, reclama que la comunitat internacional pressioni Israel perquè es faciliti l'arribada d'ajuda humanitària a la Franja i es posi fi a la fam que està matant milers d'infants. És només un gest, certament, però és que no puc contemplar cada dia als informatius tota la canalla que es mor de fam a Gaza. Al matí, a l'Ara, Empar Moliner escrivia: «S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt». Doncs és això, i com ella mateixa argumentava, hi ha tragèdies com la fam de Gaza que són evitables. «No és tolerable, no és admissible per a la raça humana deixar nens, que han vingut al món sense demanar-ho i no tenen cap refotuda culpa de cap conflicte territorial, religiós, testicular o tot a la vegada, morir de fam. És que no pot ser. (...) No vull sentir les frases dels uns i dels altres defensant els interessos, la geopolítica i les arestes del conflicte que ve de lluny. S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt. Sé que manifestar-se no serveix de res. Però hem de protestar, cridar, escandalitzar per cada nen mort de fam». Perquè a Gaza hi ha un genocidi —un més, si així ho voleu. I per a cadascun d'ells el primer pas és protestar, cridar i escandalitzar-nos. Altrament la indiferència ens n'acabarà fent còmplices.

Qui no coneix Shalana?

Aquest estiu el Pou de juliol-agost parla del projecte pedagògic, social i ciutadà d'Ampans. Seixanta anys d'història que avui sumen 1400 professionals per atendre vora 4000 persones amb problemàtiques diverses. I amb 65M€ de pressupost, que aviat és dit! La lectura és altament recomanable perquè permet entendre globalment un projecte del tot imprescindible. En acabat, i quan arribeu al capdavall de la revista, hi trobareu un altre «Qui no coneix...» que compartim amb la il·lustradora Maria Picassó. I ha estat un plaer presentar-hi Shalana Rodríguez Cruz. La Shalana, vaja: probablement la manresana que ha nascut més lluny de Manresa però que, amb la seva presència multiplicada, exporta la manresanitat parlada arreu del planeta! 

Shalana, reina a xarxes i pantalles

 Shalana Rodríguez Cruz va néixer l’any 2000 i ho va fer lluny, molt lluny de Manresa, exactament a Ürümqi, la capital de la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang, a la República Popular de la Xina. Però quan tenia vuit mesos arribava al Prat del Llobregat per saltar fins a Sant Salvador de Guardiola i, des dels quinze anys, establir-se a Manresa. «Els pares em van adoptar i sempre n’he tingut consciència, encara més a partir dels quatre anys, quan vam anar plegats a buscar la meva germana Lizhen, més al sud de la Xina». Va créixer com una bona nena, d’actitud obedient a l’escola i caràcter vergonyós. Però a la piscina ja triomfava: abans dels tretze anys esdevindrà campiona de Catalunya —i tercera i quarta d’Espanya— en els 100 i 200 m papallona. Després, a l’institut Pius Font i Quer, tampoc tindrà gaire temps per socialitzar: va de l’aula a la piscina i en acabat cap a casa fins l’endemà, en un ritme de molta intensitat.  I és al final del batxillerat humanístic, resolt amb matrícula d’honor, que un esdeveniment la marcarà: el seu treball de recerca sobre l’adopció va obtenir el premi de la UManresa i, després, el de la Generalitat de Catalunya. «I aleshores em van demanar de fer el parlament en nom de tots els alumnes premiats. Em penso que aquell dia vaig començar a perdre la vergonya!». I a poc a poc guanya seguretat, encara més quan aquell estiu comença a fer un casal i, de seguida, cursets de piscina a Navarcles. El contacte amb la canalla li resulta estimulant, fins el punt de canviar una vaga inclinació pel Dret —«...havia vist massa pel·lícules!»— per la de Magisteri, i es passa al Club Natació Sallent, compaginant els estudis amb un ritme d’entrenament més tranquil. Fins que arriba la covid. «Jo ja seguia molts youtubers i fins i tot havia fet vídeos de molt jove però ni ho comentava a casa ni els penjava enlloc. I va ser amb la pandèmia, que teníem moltes hores, que vaig entrar a Tik-tok». Als primers balls amb amigues van seguir les gravacions conduint i cantant, tot començant a acumular visites. «Aquells vídeos funcionaven! De primer van ser cinc mil visualitzacions, després varen ser cent mil abans no arribés a casa!». Avui la Shalana pot arribar al milió, i sovint a partir de temes lingüístics, «amb el català és com em sento més còmoda, amb vídeos sobre el vaig o el vaic que diem a Manresa. O bé plantejant el gràcies, mercès i merci. I no sóc pas filòloga, eh!?». El que és evident és que la Shalana destil·la entusiasme i això s’encomana, fins el punt que li van proposar de fer un programa de càpsules lingüístiques per RTVE, el Déu-n’hi-do, mentre paral·lelament ja l’entrevistaven per incorporar-se al SX3. «Hi arribo com a productora de continguts, al costat de mags o cuiners. Jo feia una mica de tot!». I el fet és que de seguida la truquen i comença a col·laborar a Ràndom, acompanyant els dos presentadors. Després de dues temporades, hi afegirà un espai propi,  Fang!, al costat de Marc Andreu Rosich. Es tracta d’un concurs amb canalla de 6è de primària de dues escoles de Catalunya amb la intenció de promoure el català i entretenir. Ara la Shalana està pendent de reprendre una quarta temporada al SX3 —«Hi estic superbé!»— i té momentàniament aparcada la tasca de mestra després de fer les pràctiques a Manresa, a l’escola Bages, i algunes substitucions a la Renaixença o la Font. I és que l’últim any ja li exigia absoluta disponibilitat  i, a més a més, cada vegada té més feina en presentacions de premis, documentals... Però al capdavall la Shalana té ben present la seva vocació educadora i, des de la singularitat dels seus ulls orientals, encara exclama: «M’encanta pensar que, independentment del físic, des del programa trenquem estereotips a favor de la diversitat!».

Lluís Llach presenta El llibre daurat a Manresa

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de juliol, a El Pou de la gallina: Lluís Llach. Va venir a presentar la seva darrera novel·la, El llibre daurat, i li va fer de presentador el mateix Antoni Daura que el va jutjar de thriller de l'edat mitjana. «Un llibre de bon llegir, A mi m'ha agradat!» deia el llibreter, i en Llach somreia fi. L'auditori era ben seu abans no digués res. I va dir, és clar. La presentació més o menys va anar així, i així ho vaig recollir —i retratar:

Lluís Llach presenta llibre

 

Lluís Llach (1948) va ser a la llibreria Parcir el 17 de juny davant d’un públic devot que li reconeix no només el talent de cantautor sinó també el seu ofici literari d’ençà aquella Memòria d’uns ulls pintats (2012), Les dones de la Principal (2014) o El noi del Maravillas (2017), entre d’altres. L’home no para —des de 2024 és president de l'Assemblea Nacional Catalana— però aquest cop va venir a Manresa per parlar del seu darrer títol, El llibre daurat. Les masses populars ara han desaparegut però Llach és tan magnètic com ho era fa mig segle omplint el Loiola, el Congost o el Kursaal i, també —sota un sol implacable— la plaça de la Reforma el 2014, amb un lema que resultà ser temerari: Votem! I bé, a la Parcir va parlar de dones remeieres, víctimes del masclisme des que les universitats al segle XIII desperten l’interès de reis i papes. «S’hi va prohibir l’accés a les dones que, des de la caiguda de l’imperi romà, s’havien dedicat a les cures, amb el coneixement per herència familiar de plantes i pocions. Dones independents que es guanyaven la vida…». Quatre generacions de dones, del segle XIII al XIV, condueixen l’argument que serveix per denunciar que «el primer racisme no és de pell sinó de gènere». Ras i curt: a les remeieres se les perseguia per ser dones i també per ser lliures, i Llach les vindica: «Jo com a homosexual he defensat sempre la dona, que també ha estat marginada. Nosaltres tenim ploma i som depravats, sí. Però a les dones, de què les culpen?» I remata: «Les dones independents sempre han emprenyat els masclistes!». Tot plegat, seixanta minuts d’intensitat creixent, amanits amb algunes reflexions sobre l’ofici d’escriure: «Fer un llibre és diferent de fer quatre quartetes i cantar-les amb voluntat de salvar Catalunya... o explicar les frustracions sexuals». El cas és que escrivint, diu, s’ho passa pipa fins al punt de deixar a l’aire si és sort o desgràcia això de dedicar-se també a la política —«val més que no en digui res...»— mentre recorda la sentència d’una quiromàntica a París el 1973: «el que vostè fa depèn de la seva solitud». La solitud viscuda entre multituds! I és aleshores que, com qui no vol, ens amolla que ja fa temps que li demanen un llibre de memòries... Si li’n queda, de feina!

Elogi del Bagatell

Des de Sant Pau de Segúries, enfilant la carretera que us porta a Olot per la collada de Capsacosta de seguida trobareu un trencall discret, després del cementiri, que us permet arribar-vos a la vall de Bac. La pista, estreta i sinuosa, és ben asfaltada i ressegueix un bon grapat de masies seculars, cases pairals que encara exploten bosc i pastures, i ramats de bestiar. Si fos el cas de fer-la tota, la pista us duria a Castellfollit de la Roca però, a mig camí, un nou trencall a la dreta us mena fins el refugi d'El Bagatell. Cal creuar un gual i enfilar la costa, al capdamunt de la qual apareix la casa voltada de bosc i prats magníficament retallats per la gana de tres ases. El Bagatell és una construcció molt més modesta que aquells masos de nissaga llustrosa: tot just una casa recuperada poc a poc des de fa vora quaranta anys per una terrassenca i els seus germans. Avui, amb el seu company, la Teresa i el Josep Maria ocupen la planta principal de la masia mentre que els baixos els permeten acollir grups de famílies o persones que hi vulguin fer estada. És el refugi que, sense cobertura i amb un wifi escardalenc, respira pau i silenci. Un ordre harmònic només contrapuntat pels lladrucs de dos gossos enjogassats. I encara, presidint la perspectiva de la vall, la presència d'una escala fins al cel. Un espai per perdre-s'hi o —qui sap!— potser retrobar-se.

Qui no coneix Joel Lliró?

Ara que tot just encetem l'estiu —i l'estiu és sinònim de goig i de festa, demaneu-ho a qualsevol cuca— és bo recuperar aquest «Qui no coneix» del Pou de juny, que presenta un incombustible de la bateria i l'orquestra de festa major. Parlem d'en Joel Lliró, parapetat entre plats, platets i bombos segons l'i·lustra Maria Picassó en aquest altre retrat que signa el senyor Ramon... Segur que us sona: si més no l'heu escoltat manta

vegades. I duu la música a la sang!

Joel Lliró,
herència i compromís des de la bateria

Quan Joel Lliró Nadeu va néixer l’any 1974 ja em va deixar fet l’article: la seva seria una vida entre plats, baquetes i bombos. És clar que abans va haver de passar per la Flama, on treballava de mestra la seva mare i, després, fer el batxillerat experimental al Peguera. I com que ciències i matemàtiques se li feien costa amunt, ben aviat es va abocar en àmbits més artístics, combinant fotografia i música. Ara bé, si darrera la fotografia hi havia la influència del pare, la música tenia encara arrels més pregones: l’avi, Estanislau Nadeu Valls, va ser un dels primers bateries de Manresa, des d’abans de la guerra, i ho va ser de l’Orquestra Remembrança fins a les acaballes del segle XX! I també el seu oncle Josep havia estat el bateria de moltes festes populars. Ras i curt, que el Joel a tretze anys es va posar a estudiar bateria a l’Esclat, amb en Lluís Ribalta. I si encara el temptava un itinerari fotogràfic, la mort de l’avi li va resoldre la tria: definitivament, seria músic. El temps li ensenyarà que això vol dir també saber de comptabilitat i xarxes socials, carregar equips de so o bé escombrar el local d’assaig. Fins i tot destinar hores a la docència per garantir-se el sou... Però tornem al joveníssim Joel: després de vuit cursos a l’Esclat passa al Taller de músics, a Barcelona, aprenent sobretot percussió, música llatina i jazz mentre que, professionalment, ha començat a fer de fotògraf per Regió7, sota el mestratge de Salvador Redó. Fins i tot aprofita els desplaçaments a Barcelona per fer un primer curs a la Institució d’Estudis Fotogràfics de Catalunya, «però sentia que hi perdia el temps». Encara més: els primers bolos que va fer li comportaven seriosos desajustos horaris. «Quan vas a cobrir un partit de futbol i arribes que ja s’ha acabat t’adones que no ho fas del tot bé...». Es capbussa, doncs, en la música, practicant més de cinc hores diàries durant un parell d’anys, mentre ja tocava amb la banda Masos Rònecs. Tots amics de la infantesa: l’Òscar Castellà, Enric Mieza, Sergi Oms, l’Oriol Torras i el Roger Fonts . «Tocàvem des de l’institut, als noranta. I vam guanyar concursos d’ska, de rock o de música progressiva, amb gralla, molt abans que els d’Obrint pas!» Els Masos duren fins que té 21 anys, i aleshores s’imposa la feina a l’Orquestra Mitjanit, però conservant sempre llaços: «Al Correfoc de l’agost passat, quan la Mitjanit va tornar a l’escenari després de tretze anys d’absència, la interpretació dels temes la Plaça , Moscada i De vacances encara va ser amb la colla dels Masos Rònecs!». El cas és que l’Orquestra Mitjanit ha complert trenta anys, fruit d’una cooperativa inicial que va anar perdent socis «fins que em vaig quedar sol portant el barco». Actuen arreu dels Països Catalans, inclòs el costat francès, Andorra i la Franja, i sumen set músics i un tècnic capaços de fer una seixantena llarga d’actuacions anuals. «Per la Mitjanit ja hi ha passat més de 50 músics, i jo porto més de 2000 concerts!». La meitat del repertori és volgudament en català, i la resta combina castellà, francès, anglès i italià en allò que el Joel defineix com la voluntat de dignificar la indústria musical catalana, més enllà dels habituals temes de moda versionats. «Nosaltres ens adrecem a un públic més ampli, amb temes nostrats, alegres o reivindicatius, i sense defugir la responsabilitat que tenim com a artistes a dalt d’un escenari». Un tarannà que no es vol quedar les habituals ofertes d’estiu, i per il·lustrar-ho amolla tres temes a tall d’exemple: «La flama, d’Obrint Pas. No hay tregua, de Barricada i també el Coti x coti que fon sardana i reggeton!». Ara, superada la cinquantena, el Joel es fa gran treballant de costat a gent més jove amb la voluntat de transmetre aquest compromís. «I m’agrada, perquè això em manté despert, actiu i connectat amb el món».

El carrer de la xocolata, de Ramon Solsona (2025)

Suposo que tenir més de seixanta anys hi ajuda, però el darrer llibre de Ramon Solsona, El carrer de la xocolata, m’ha agradat molt. Llegir com els germans Solsona, fills d’una família devotament cristiana i practicants d’una molt natural catalanitat, conviuen als anys cinquanta del segle XX amb el veïnat de Gràcia, em resulta proper i fascinant. En ple franquisme, l’escola i l’institut, els avis, els parents i els amics i –ja som als seixanta!– la irrupció de la nevera, el telèfon i el sis-cents em va transportar des del primer moment a la meva infantesa. L’aleshores nou barri de la Sagrada Família, a Manresa, no tenia pas la història gloriosa de Gràcia, però tot l’univers que se sintetitzava a la carretera del Pont de Vilomara, número 72, entre vint famílies, sembla el mateix que el de cals Solsona. Incloses les botigues que flanquejaven l’entrada: ca la Florentina, la carnisseria on vaig aprendre a comprar amb lliures i mitges lliures de gra cuit, o la llangonissa, de tres unces en tres unces —i la carn magra o les salsitxes que adquiríem per terces o, si era per una urgència a l'hora de sopar, tot just mitja terça! I, cau de meravelles, a l’altre costat l’estanc de cal Prat, s'hi despatxaven tabac, segells i uns misteriosos efectos timbrados. Allà, al costat de diaris i revistes, en un prestatge lleument inclinat, quedava tota la producció d’Editorial Bruguera a l'abast: Din-Dan, DDT i TioVivo que jo m’estava discretament a fullejar abans de comprar, setmana rere setmana, el Pulgarcito per cinc pessetes. Un duro també que, setmana rere setmana, la nostra àvia Pietat desaprovaria… Torno a Ramon Solsona que ens sentencia: «Sense memòria no ets res». I m’adono que fa anys que gaudeixo llegint memòries. Memòries un punt mòbils i mal·leables en paraules de Joan Estruch, o en les de Jaume Sisa, quan parla de la dolça droga dels records. També les de Joan-Francesc Mira —El tramvia groc, o Tots els camins— quan l'autor es proposa «la preservació del món viscut, del temps i del país que van donar el primer color i el primer gruix a l'experiència de viure». El meu va ser el dels seixanta, que Marta Vallverdú reivindicava a Seixantisme, com si fos l'última dècada prodigiosa de la cultura catalana, cabdal en la reconstrucció de la identitat del país des de la música, la literatura, els moviments socials i l'educació... Sigui com sigui, no es tracta d'un exercici de nostàlgia sinó de reflexió, com obeint el criteri de la mare del petit Nabokov; «Recorda això...». La memòria parla, i jo la sedasso entre els dits ara que envelleixo, talment l'emperador Adrià de la Yourcenar, sentint que la vida torna a ser gairebé dolça, «com un bri d'esperança a totes les nostres vides construïdes sobre contradiccions i debilitats». Doncs això, no us perdeu aquest carrer de la xocolata de Ramon Solsona: un paisatge de records amb olor, i sintonies radiofòniques, amb molts apunts del parlar que us remouran la memòria per pocs anys que sumeu. Ras i curt: una petita meravella. 

Fragment inicial:

El carrer de la xocolata 

Alguns carrers del barri de Gràcia van canviant de nom per trams. És un embolic que despista els barcelonins i fins els graciencs de tota la vida. Tothom coneix el carrer Providència, que travessa la plaça Rovira i arriba fins a Sardenya, però poca gent sap que el primer tram, entre Torrent de l’Olla i Verdi, es diu Biada. El mateix passa amb el carrer de sobre: es diu Bellver i es confon amb l’inici del carrer Martí, que travessa la plaça del Nord i continua set-cents o vuit-cents metres més enllà. Antigament s’havia dit carrer de la Llebre, perquè, segons l’explicació popular, era tan curt que una llebre el podia travessar amb un salt.
     Curt i modest, ningú identificava el carrer Bellver pel nom, però sí per l’olor. Era el carrer de la xocolata. Això era abans, quan el Cola Cao es fabricava molt a prop de casa. «Y, como verán ustedes, les voy a relatar las múltiples cualidades de este producto sin par». 

     A la cantonada del carrer Bellver amb Torrent de l’Olla hi havia la Nederland, una empresa que importava cacau de Fernando Poo des dels anys vint, i el 1945 es va espavilar a través de Nutrexpa per donar sortida als excedents que venien de la colònia espanyola. La solució va ser el Cola Cao, un cacau soluble creat el 1945 que acabaria batent tots els rècords de popularitat. 

     Quan els camions arribaven al nostre carrer amb la matèria primera, els treballadors que descarregaven els sacs recordaven la imatge publicitària del Cola Cao, la filera de negres mig despullats que traginaven damunt del cap coves plens de fava de cacau. Jo diria avui que en el moment de buidar els camions se sentia l’olor acre del cacau pur, però no n’estic segur. No tinc cap dubte, en canvi, de les emanacions que provenien de l’interior de la fàbrica. El carrer sempre feia olor de xocolata. Alguns amics ens diuen que tenen la memòria olfactiva de la xocolata, i especialment del cacau, associada al carrer Bellver i a casa nostra. 

     El carrer Bellver comença a la cantonada de l’antiga Nederland i s’acaba una mica més enllà, a la confluència del carrer Verdi, que el pare i l’àvia Ventureta encara anomenaven pel nom antic de carrer de les Monges. Passa sempre i a tot arreu que els noms populars tenen més vitalitat que els oficials (...)