Tots els amors del Catà

Ja sé que les programacions docents no són el meu fort —ni el registre de seguiment que n'hauria de fer, de manera constant i sostinguda. Em costa passar llista cada dia, i sempre deixo la porta oberta per a qui arriba un punt tard o ha de sortir al lavabo, sense cap més explicació. I és que sortosament tinc canalla gran, fem literatura i parlem sobretot d'allò que els interessa —que, vejats miracle, acostuma a ser matèria literària. Per això, quan arriba Sant Jordi, poder preparar un recital poètic esdevé un exercici apassionant i viscut, gairebé celebrat. Si de primer n'hi ha que gairebé s'hi neguen, ben aviat s'engresquen. Poder dir Vinyoli o Papasseit, Rosa Leveroni o Luís Cernuda. Gabriel Ferrater. Trien ells de tot un feix i tambe porten propostes. Surten textos en francès i en anglès —i tothom esmola la posada en escena, la millor dicció. També en llatí i algun any en italià! A l'hora de la veritat, amb una samarreta fosca i la sala plena de gom a gom, reciten els seus versos a un públic que no entendrà gran cosa perquè —solemnes o apressats— són escoltats per una primera i de moment única vegada. Però tothom percep que allà hi ha el miracle de la llengua i el goig de l'amor fet literatura. «Tots els amors del Catà». De tots els colors i maneres. Joves, tendres i un punt porucs. Preciosos.

La foto me la passa en David Vallès, de l'AMPA, que em té en molta estima. Ja es veu que si alguna cosa em tiba hores i esforços no ha estat mai la paperassa! 

Qui no coneix Pep Molist?

El Pou de la gallina sempre fa curt el mes d'abril. I això perquè el número corresponent a maig s'avançarà fins Sant Jordi i, doncs, l'exemplar d'abril tot just queda quinze dies als quioscs. Però el tema és dels bons, i ha quedat molt complert: la Seu, que s'obre a la ciutat, i presenta símptomes de superar el mal de pedra. De manera que l'objectiu actual, tot i maldar sempre per uns pressupostos d'arrel arquitectònica, també és acostar gent al monument en una perspectiva cultural i —no es pas pecat!— turística. Si no us ha vagat de llegir-lo, ara és l'hora: el text no decep gens i és absolutament coral. En acabat, al capdavall de la revista, la secció del «Qui no coneix...» us presenta un home discret i afable, escriptor i bibliotecari que des de la secció infantil del Casino defensa el valor de les biblioteques i la selva tasca. Ho poder llegir aquí mateix, amb la il·lustració que novament n'ha fet Maria Picassó. És ben bé ell, i ho expliquem així:

Pep Molist,
de llegir se n’aprèn

Ara direu els més estrictes jutges d’aquesta secció: «En Pep Molist és de Manlleu!». Entesos. Però no és veritat que el coneix mig Manresa? Que els orígens osonencs no li esmussin cap dels mèrits! El Pep viu i escriu a Manresa —i com que treballa a la biblioteca del Casino des de fa vora vint anys, qui deu quedar que no l’hagi tractat? Pep Molist i Sadurní (1965) va néixer a la riba del Ter, en un barri popular on tothom es feia amb tothom, i la canalla es passava el dia al carrer. Els pares, vinculats tots dos al tèxtil, el van fer créixer amb la seva germana com dos infants feliços. Anava a escola i practicava l’atletisme —i no era una broma, que entrenava fort i anava cada dia al Club Atlètic de Vic després de classe. Als setze anys ja volava en una vespa amunt i avall, amb la ferma voluntat d’esdevenir un campió. I va ser amb el somni de ser professor d’educació física que es va inscriure a l’institut, dubtant fins el darrer moment d’incorporar-se a la formació professional, emulant la mecànica tèxtil del pare! La resta va precipitar-se sola: una bona mestra de literatura l’anima a llegir i en descobreix el gust. Hi podem afegir la mare bibliotecària d’un amic del mateix carrer i —l’atzar fa tantes giragonses...— una lesió que li fa replantejar el paper de l’esport! I ja tenim el Pep a Barcelona, estudiant Biblioteconomia i Documentació, amb una beca de bibliotecari a la Facultat d’Arquitectura perquè l’economia familiar no ha deixat mai de ser humil. I en acabat, un company de Lleida li parlarà d’una plaça a la biblioteca de Balaguer. Una plaça de biblioteca infantil! El Pep s’hi llença, sense conèixer ningú a Ponent ni cap altra voluntat que no sigui la de treballar. Quin canvi! A Balaguer fa la descoberta d’un món que ja no ha abandonat —la literatura infantil i juvenil. I de retop, en una festa a Lleida, fa caps amb Rosa Capdevila, que resulta ser una manresana... Falta poc per trobar-los instal·lats entre nosaltres! Però abans el Pep, per acostar-se, agafa plaça a la biblioteca de Terrassa i s’hi estarà dotze anys. I ara sí, no ha parat de llegir mai però des d’aleshores que també escriu: el primer llibre és del 94, el segon del 2000. I el món s’accelera: avui ja té més de 80 títols publicats. Arribar a la biblioteca del Casino serà, doncs, la seva Ítaca: des de 2005 no només atendrà la secció infantil sinó que fa equip per a la seva dinamització, amb ofertes extraordinàries com l’hora del conte, un any i un altre, d’octubre a juny. «O les primeres setmanes del llibre infantil, amb el malaguanyat Josep Maria Aloy, un dels primers manresans amb qui em vaig fer». De caràcter reservat, és un home metòdic i prolífic, treballador incansable i d’una afabilitat manifesta: si de jove començà al diari Segre la crítica de llibres, avui el trobareu a les pàgines del quadern setmanal d’El País i col·laborant a la revista Faristol, de la qual en fou director. Ha rebut premis i reconeixements que recull, ordenats, la Viquipèdia. I no para de voltar arreu del país, amb xerrades i presentacions, mentre defensa el paper de les biblioteques «que fan una feina brutal i són un recurs singular enmig de la nostra societat capitalista». Els resultats potser no són palpables immediatament però, amb les llibreries i la tasca dels mateixos autors, el Pep està convençut de trenar un futur millor. Perquè llegir ens fa millors, i ens fa més lliures —i encara més si des de xics trobem espais per fer-ho i compartir-ho! 

Setmana Santa laica (Alzamora)

Tot i un començament formidable —un viatge llampec a la Bretanya, 2000 quilòmetres d'anar i tornar sallant per les autopistes franceses— aquesta Setmana santa l'acabo fet un ecce homo. Això és, al llit i pinçat de l'esquena per aquell primer goig de no aixecar el pedal. L'hospitalitat d'en Gentil Puig, els vins de Bordeus i la carn de Brocéliande o els fruits de mar a Perros-Guirec no m'estalvien ara aquest dolor agut al capdavall de la cua. En el pecat sempre hi ha la penitència. Puc, això sí, llegir al llit amb la tauleta i substituir aquelles viandes per una dosi sostinguda d'Enantyum que, si no desinflamar, almenys emmascara la molèstia. La resta seran les caramelles des de casa. I també la sensació que, a cada Pasqua, alguna cosa es desdibuixa. Potser per això, quan ensopego amb el text de Sebastià Alzamora a l'Ara d'aquest dijous-divendres sant, retallo i conservo aquest text per compartir:

Setmana Santa laica

Una altra conseqüència vigent dels quaranta anys de dictadura franquista és la dificultat del debat públic sobre la laïcitat. (...) Quaranta-tants anys després de la mort del dictador, la dreta s'ha fet seva la defensa no tan sols de la religió i de les tradicions religioses, sinó també dels drets dels catòlics, mentre que l'esquerra s'ha enrocat en un anticlericalisme que sovint és de postal, quasi una espècie de reflex condicionat.

Aquest esquematisme, i el fet que l'Església catòlica no hagi demanat mai perdó pel seu comportament infame durant la Guerra Civil i la dictadura, han fet prosperar la convicció que anar contra “la religió” és una actitud cívica interessant –com anar contra “la política”, per exemple–, quan al capdavall es tracta d'un altre populisme. Que es tradueix en propostes que rebroten cada any per aquest temps i per Nadal, quan torna a posar-se damunt la taula la idea de buidar de sentit religiós les festes de Nadal i de Setmana Santa. (...)

El laïcisme ens du a la laïcitat, que és una conquesta de les democràcies occidentals i que consisteix, precisament, en separar el poder de l'estat del poder de l'Església (...). Ara bé, és del tot cert que la religió, molt més enllà del seu contingut doctrinal, té una dimensió cultural que es troba als fonaments i l'estructura de les nostres societats. Hi ha alguna cosa més que el calendari de festius que depèn de la cultura religiosa i del seu coneixement. Sense ella no podem escoltar la música de Bach ni de Mozart, no podem mirar la pintura de Brueghel ni de Goya, no podem llegir la literatura d'André Gide ni veure el cine de Buñuel.

Una altra cosa és si decidim que tampoc ens interessa escoltar la música de Bach, mirar la pintura de Goya, llegir André Gide o veure Buñuel. Si ens deixem dur per l'adamisme, la idea que tot comença ara amb nosaltres, i que res del que hi ha hagut abans té cap interès (...). Pel que fa al calendari de festius, el fet que a les nostres ciutats i pobles, i també a moltes cases, se segueixin mantenint les celebracions de Nadal i de Setmana Santa és –no tan paradoxalment com pugui semblar– una excel·lent manera de practicar i protegir la laïcitat i el laïcisme. Que necessiten, com tota convicció, defugir abans que res el dogmatisme.

Sebastià Alzamora,

Diari Ara, 15 d'abril de 2022

La foto, a Sain Léry, em recorda que a la veïna república el diumenge de Rams va ser diumenge electoral. Al petit municipi bretó —200 electors— també es va imposar Macron seguit de Le Pen, com arreu. El diumenge 24 —segona volta— serà interessant veure com ho resolen, però. No voldria ser al seu lloc...

Qui no coneix Cristina Gonzàlez Alsina?

Aquest mes de març El Pou de la gallina s'acosta al Bàsquet Manresa i en presenta un equip en comunió amb la ciutat: els seus èxits esportius ara mateix són encara més extraordinaris si es tenen en compte les limitacions pressupostàries amb què s'han aconseguit: ser presents a la Copa del Rei, viure a la zona alta de l'ACB i —literalment— meravellant Europa a la Basketball Champions League. L'article és d'Alexandre Alegre, que s'estrena a la revista, i les fotos han estat cedides gentilment pel club. El resultat val la pena de ser llegit! I a la cua de la revista, al «Qui no coneix?», un altre dels mites manresans contemporanis: el Kursaal. Il·lustrada per Maria Picassó, hi trobareu Cristina Gonzàlez Alsina. I tant que la coneixeu! El títol, un punt hiperbòlic, li carrega una tasca gairebé sacerdotal. Però la lectura deixa clara de quina fusta està feta: pura il·lusió i perseverança. 

Cristina Gonzàlez Alsina,
sacerdoci al Kursaal

Per poc que hagueu anat al teatre, segur que la coneixeu: la Cristina és la cap de taquilles del Kursaal, i també la responsable del servei educatiu i —ara hi caieu!— tot sovint l’heu vista presentant espectacles i gales de temporada. La seva és una història atrapada en un teatre, potser perquè com ella mateixa explica, «de petita ja jugava a fer de mestra... i a vendre entrades!». Aquesta noia del Kursaal va néixer el 1978, filla del Fèlix i la Carme, un rellotger i una gravadora amb botiga al carrer de Sant Maurici. Va anar a l’escola Oms i de Prat i, després, formà part de la primera promoció de l’IES Bages. I sí, l’atreia molt el teatre mentre es mirava més de cent vegades aquell vídeo gravat al canal 33 de Mar i cel i adoptava per sempre la melena rossa de la Gonyalons. Però, estudiosa i aplicada, mai va pensar en dedicar-s’hi i continuà els estudis a l’Autònoma per fer Magisteri. En acabat, va començar per fer de monitora al bus de l’Espill i tot seguit vindrien 10 anys al parvulari de l’escola Joviat. Però aturem-nos en el seu batxillerat: com a Sant Pau, la tenim a punt de caure del cavall. La Cristina, sense cap trajectòria associativa, se li va acudir d’anar el desembre de 1995 a la primera visita que el Galliner organitzava al Kursaal. Aquell dia, enmig de la pols i la venda d’entrades a deu anys vista, sense rumiar-s’ho va omplir un paperet per oferir-se com a col·laboradora i, al cap de quatre dies, ja n’era part indestriable. «Aquell dia vaig conèixer gent de la que ja mai més m’he separat!». Parlem de 27 anys enrere, com a voluntària al punt d’informació i, canalitzant el seu esperit teatral, amb les accions de carrer d’aquells primers temps. I a poc a poc, amb la Gemma Puig, es va trobar cada dia treballant en la venda d’entrades. El Kursaal es va inaugurar el febrer de 2007 i poc després, amb la gerència de Valentí Oviedo, la Cristina s’incorpora a l’equip tècnic de Manresana d’Equipaments Escènics i esdevé la cap de taquilles, una tasca que combina amb el seu exercici docent. «Feia de mestra i m’agradava molt, però el cor el tenia al Kursaal i quan vaig poder-hi tenir plena dedicació ho vaig tenir clar...». Perquè potser podria tornar a fer mestra, però l’oportunitat d’entrar a la gestió cultural no es repetiria. De manera que va triar el Kursaal i des d’aleshores també incorporà l’encàrrec del servei educatiu («en soc el cap... i els peus!»). Ara mateix, està enllestint els assaigs del Cantagran —dues sessions de 150 cantaires sèniors, cadascuna. I el mes de maig vindran les set sessions previstes del Cantània, amb canalla d’escoles d’arreu de la comarca, gairebé 2000 criatures passant per l’escenari! Sigui com sigui, la Cristina fa quinze anys que va al Kursaal cada dia, fins a convertir aquell voluntariat en una feina, i se sent afortunada de ser-hi, «amb un equip humà amb una dedicació molt gran i una estructura molt poc jeràrquica que té per objectiu fer feliç a la gent!». El resultat també és creatiu: d’ella són els personatges del Jan i la Júlia i els guions de l’espectacle El meu primer Nadal al Kursaal que fa més de deu anys que es programen amb èxit creixent i que han tingut dos rebrots en anglès per als Kids&Us. Però... tot és Kursaal i prou? La Cristina aleshores mira de parlar d’algun viatge, la lectura... però el Kursaal passa per davant de tot, de festes i caps de setmana —fa quinze anys que no ha tornat a esquiar per la Llum! És clar que en aquesta dedicació no està sola i aleshores, per posar atenuants a la seva addicció, us parla dels dimecres, quan trenca la disciplina i —la música sempre ha estat terapèutica!— surt a cantar amb la colla dels Encants. I que per molts anys més!

Pau Riba, Es fa llarg esperar

Ahir es va morir en Pau Riba, i encara que ja ens havia avisat que la cosa anava de debò, saber-lo mort em va deixar un punt entotsolat. Perquè amb en Pau Riba mort es moria una mica més la nostra adolescència al Peguera, amb el Xevi que punxava un cop i un altre Dioptria, tots nosaltres amb els cabells llargs i aquelles ganes immenses de viure i de conèixer, d'aprendre. Però per ser justos, el meu primer Pau Riba havia estat abans, desordenadament, amb l'Eletròccid àccid alquimístic xoc. Comprat sota els efectes de l'amor a Ràdio Castell —i penso, com és que venien discos allà? com és que tenien aquell? i per menys de tres-centes pessetes! De tot el disc, un vinil que conservo però ja no escolto, avui recupero la cançó que aleshores em va agradar més. Potser perquè jo tampoc no era ben bé un rocker ni, més enllà de la maria i el haxix, em vaig capbussar mai en aventures lisèrgiques. Però el poema, preciós, era allà. I la veu enrogallada de Pau Riba me'l feia sentir propi, tal com ara el sento al cap de tants anys. Preciós i diferent. Va ser molt més que un hippie i, amb en Jaume Sisa, van donar ales a la meva joventut. Agraïment perpetu.

Oh que llarga que es fa sempre l'espera,
quan s'espera que vindrà el pitjor.
I que trista que es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor.
Quan s'espera que ja tot s'acabi
per tot d'una tornar a començar.
Quan s'espera que el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar.

I es fa trist esperar cada dia
el cel roig i el sol que ja se'n va,
i es fa fosc esperar cada dia
perquè el sol no se'n vol anar mai,
perquè els dies se'n van sense pressa
i les hores no volen fugir.
Per què esperes, i esperes, i esperes
i vols demà, però encara és ahir.
Es fa trist, es fa trist esperar!

I es fan lents els matins i les tardes,
quan l'espera et desvetlla el neguit.
I es fan grises les llargues lentes tardes
perquè et sens el teu cor ensopit,
perquè sents que tens l'ànima morta
i ho veus tot, tot el món molt confús,
perquè et trobes amb les portes closes
i tancat com un gos rabiós.
Es fa fosc, es fa fosc esperar!

I es fan grises les hores d'espera
quan no plou però veus el cel plujós.
I es fan grises les hores d'espera
quan la fi sents a prop per tots dos
quan fa dies que ni xiules ni cantes
i fa temps que vas fer l'últim somrís,
quan al cor sents la mort i t'espantes
al pensar potser és l'últim avís.
Es fa gris, es fa gris esperar!

oh, que llarga que es fa sempre l'espera

quan s'espera que vindrà el pitjor

i que trista que es fa la llarga espera

quan s'espera la mort de l'amor.

quan s'espera que ja tot s'acabi

per tot d'una tornar a començar

quan s'espera que el món tot s'enfonsi

per tornar-lo a edificar,

es fa llarg, es fa llarg esperar.

https://lyricstranslate.com

oh, que llarga que es fa sempre l'espera

quan s'espera que vindrà el pitjor

i que trista que es fa la llarga espera

quan s'espera la mort de l'amor.

quan s'espera que ja tot s'acabi

per tot d'una tornar a començar

quan s'espera que el món tot s'enfonsi

per tornar-lo a edificar,

es fa llarg, es fa llarg esperar.

 

i es fa trist esperar cada dia

el cel roig i el sol que ja se'n va,

i es fa fosc esperar cada dia

perquè el sol no se'n vol anar mai

perquè els dies se'n van sense pressa

i les hores no volen fugir

perquè esperes, i esperes, i esperes

i vols demà, però encara és ahir,

es fa trist, es fa trist esperar!

 

i es fan lents els matins i les tardes

quan l'espera et desvetlla el neguit.

i es fan grises les lentes tardes

perquè et sens amb el cor ensopit,

perquè sents que tens l'ànima morta

i ho veus tot, tot el món molt confós

perquè et trobes amb les portes closes

i tancat com un gos rabiós,

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar...

 

i es fan grises les hores d'espera

quan no plou però veus el cel plujós.

i es fan grises les hores d'espera

quan la fi sents a prop per tots dos

quan fa dies que ni xiules ni cantes

i fa temps que vas fer l'últim somrís

quan al cor sents la mort i t'espantes

al pensar potser és l'últim avís,

es fa gris, es fa gris esperar!

https://lyricstranslate.com

oh, que llarga que es fa sempre l'espera

quan s'espera que vindrà el pitjor

i que trista que es fa la llarga espera

quan s'espera la mort de l'amor.

quan s'espera que ja tot s'acabi

per tot d'una tornar a començar

quan s'espera que el món tot s'enfonsi

per tornar-lo a edificar,

es fa llarg, es fa llarg esperar.

 

i es fa trist esperar cada dia

el cel roig i el sol que ja se'n va,

i es fa fosc esperar cada dia

perquè el sol no se'n vol anar mai

perquè els dies se'n van sense pressa

i les hores no volen fugir

perquè esperes, i esperes, i esperes

i vols demà, però encara és ahir,

es fa trist, es fa trist esperar!

 

i es fan lents els matins i les tardes

quan l'espera et desvetlla el neguit.

i es fan grises les lentes tardes

perquè et sens amb el cor ensopit,

perquè sents que tens l'ànima morta

i ho veus tot, tot el món molt confós

perquè et trobes amb les portes closes

i tancat com un gos rabiós,

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar...

 

i es fan grises les hores d'espera

quan no plou però veus el cel plujós.

i es fan grises les hores d'espera

quan la fi sents a prop per tots dos

quan fa dies que ni xiules ni cantes

i fa temps que vas fer l'últim somrís

quan al cor sents la mort i t'espantes

al pensar potser és l'últim avís,

es fa gris, es fa gris esperar!

https://lyricstranslate.com

oh, que llarga que es fa sempre l'espera

quan s'espera que vindrà el pitjor

i que trista que es fa la llarga espera

quan s'espera la mort de l'amor.

quan s'espera que ja tot s'acabi

per tot d'una tornar a començar

quan s'espera que el món tot s'enfonsi

per tornar-lo a edificar,

es fa llarg, es fa llarg esperar.

 

i es fa trist esperar cada dia

el cel roig i el sol que ja se'n va,

i es fa fosc esperar cada dia

perquè el sol no se'n vol anar mai

perquè els dies se'n van sense pressa

i les hores no volen fugir

perquè esperes, i esperes, i esperes

i vols demà, però encara és ahir,

es fa trist, es fa trist esperar!

 

i es fan lents els matins i les tardes

quan l'espera et desvetlla el neguit.

i es fan grises les lentes tardes

perquè et sens amb el cor ensopit,

perquè sents que tens l'ànima morta

i ho veus tot, tot el món molt confós

perquè et trobes amb les portes closes

i tancat com un gos rabiós,

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar...

 

i es fan grises les hores d'espera

quan no plou però veus el cel plujós.

i es fan grises les hores d'espera

quan la fi sents a prop per tots dos

quan fa dies que ni xiules ni cantes

i fa temps que vas fer l'últim somrís

quan al cor sents la mort i t'espantes

al pensar potser és l'últim avís,

es fa gris, es fa gris esperar!

https://lyricstranslate.com

h, que llarga que es fa sempre l'espera

quan s'espera que vindrà el pitjor

i que trista que es fa la llarga espera

quan s'espera la mort de l'amor.

quan s'espera que ja tot s'acabi

per tot d'una tornar a començar

quan s'espera que el món tot s'enfonsi

per tornar-lo a edificar,

es fa llarg, es fa llarg esperar.

 

i es fa trist esperar cada dia

el cel roig i el sol que ja se'n va,

i es fa fosc esperar cada dia

perquè el sol no se'n vol anar mai

perquè els dies se'n van sense pressa

i les hores no volen fugir

perquè esperes, i esperes, i esperes

i vols demà, però encara és ahir,

es fa trist, es fa trist esperar!

 

i es fan lents els matins i les tardes

quan l'espera et desvetlla el neguit.

i es fan grises les lentes tardes

perquè et sens amb el cor ensopit,

perquè sents que tens l'ànima morta

i ho veus tot, tot el món molt confós

perquè et trobes amb les portes closes

i tancat com un gos rabiós,

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar...

 

i es fan grises les hores d'espera

quan no plou però veus el cel plujós.

i es fan grises les hores d'espera

quan la fi sents a prop per tots dos

quan fa dies que ni xiules ni cantes

i fa temps que vas fer l'últim somrís

quan al cor sents la mort i t'espantes

al pensar potser és l'últim avís,

es fa gris, es fa gris esperar!

https://lyricstranslate.com

h, que llarga que es fa sempre l'espera

quan s'espera que vindrà el pitjor

i que trista que es fa la llarga espera

quan s'espera la mort de l'amor.

quan s'espera que ja tot s'acabi

per tot d'una tornar a començar

quan s'espera que el món tot s'enfonsi

per tornar-lo a edificar,

es fa llarg, es fa llarg esperar.

 

i es fa trist esperar cada dia

el cel roig i el sol que ja se'n va,

i es fa fosc esperar cada dia

perquè el sol no se'n vol anar mai

perquè els dies se'n van sense pressa

i les hores no volen fugir

perquè esperes, i esperes, i esperes

i vols demà, però encara és ahir,

es fa trist, es fa trist esperar!

 

i es fan lents els matins i les tardes

quan l'espera et desvetlla el neguit.

i es fan grises les lentes tardes

perquè et sens amb el cor ensopit,

perquè sents que tens l'ànima morta

i ho veus tot, tot el món molt confós

perquè et trobes amb les portes closes

i tancat com un gos rabiós,

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar...

 

i es fan grises les hores d'espera

quan no plou però veus el cel plujós.

i es fan grises les hores d'espera

quan la fi sents a prop per tots dos

quan fa dies que ni xiules ni cantes

i fa temps que vas fer l'últim somrís

quan al cor sents la mort i t'espantes

al pensar potser és l'últim avís,

es fa gris, es fa gris esperar!

https://lyricstranslate.com

h, que llarga que es fa sempre l'espera

quan s'espera que vindrà el pitjor

i que trista que es fa la llarga espera

quan s'espera la mort de l'amor.

quan s'espera que ja tot s'acabi

per tot d'una tornar a començar

quan s'espera que el món tot s'enfonsi

per tornar-lo a edificar,

es fa llarg, es fa llarg esperar.

 

i es fa trist esperar cada dia

el cel roig i el sol que ja se'n va,

i es fa fosc esperar cada dia

perquè el sol no se'n vol anar mai

perquè els dies se'n van sense pressa

i les hores no volen fugir

perquè esperes, i esperes, i esperes

i vols demà, però encara és ahir,

es fa trist, es fa trist esperar!

 

i es fan lents els matins i les tardes

quan l'espera et desvetlla el neguit.

i es fan grises les lentes tardes

perquè et sens amb el cor ensopit,

perquè sents que tens l'ànima morta

i ho veus tot, tot el món molt confós

perquè et trobes amb les portes closes

i tancat com un gos rabiós,

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar!

es fa fosc, es fa fosc esperar...

 

i es fan grises les hores d'espera

quan no plou però veus el cel plujós.

i es fan grises les hores d'espera

quan la fi sents a prop per tots dos

quan fa dies que ni xiules ni cantes

i fa temps que vas fer l'últim somrís

quan al cor sents la mort i t'espantes

al pensar potser és l'últim avís,

es fa gris, es fa gris esperar!

https://lyricstranslate.com

El goig de fer Animació sociocultural (i turística!)

A vegades m'encanto amb els meus alumnes. Més enllà del temari, hi ha estones que acabem repassant vel·leitats i projectes. Estímuls. Ara mateix, des del centenari de l'Ulisses al cinquantenari d'El Padrino. La festa dels 15 anys del Kursaal o el premi de la Berlinale per a Alcarràs. De Ferrater o la Rosalia. De tot això parlem —d'això i de mil coses més que omplen els nostres matins i caps de setmana. A vegades també els aboco algun article, com aquell d'en Jaume Funes o el de Franco Berardi, que recollia l'Ara. Després arriba dijous llarder i de seguida Carnestoltes —i aquí sí que ens aferrem al temari, que ens obliga a entendre'l i també a practicar-lo. Quin goig de ser-hi! I somniar que aquesta primavera encara podríem tornar plegats al Marroc o bé que el proper juny potser tampoc em serà l'últim.

Crida a la insurrecció eròtica juvenil
Diari Ara. Crònica de Laia Vicens. 19 de febrer de 2022

El filòsof Franco 'Bifo' Berardi, des dels 72 anys, diu als joves que es rebel·lin contra el patiment de la pandèmia en una sessió magistral d'una hora i mitja.

(... ) El conferenciant és el filòsof i activista italià Franco Bifo Berardi. Té 72 anys i fa una hora que parla al CCCB sobre les conseqüències de la pandèmia davant d’uns centenars de joves de 4t d’ESO i primer de batxillerat (... ) A la primera frase se’ls ha posat a la butxaca: "El virus mata els vells, però qui paga el preu més alt del distanciament social que ens han imposat per frenar el virus sou vosaltres, els joves, que comenceu la vostra vida". Els diu que l’aïllament social, les mascaretes i la dependència del món digital per relacionar-nos poden ser el principi "d’una època infernal de misèria emocional" de la qual ja se n’estan començant a veure les primeres conseqüències: més pors, més patiment, més suïcidis.

Davant d’aquesta situació, el filòsof explica als joves que el primer que cal fer és "parlar del patiment" perquè és el primer pas per "curar-lo". "Curar vol dir compartir el patiment i compartir el plaer", explica. Bifo gesticula molt i mira al públic quan vol deixar clar el missatge. Diu que compartir el patiment és clau perquè quan ens adonem que tothom pateix pel mateix és quan es produeix la insurrecció, que és "el desplegament del cos, l’acte de sorgir, el plaer dels cossos que discorren junts".

(...) un jove pregunta a Berardi si la violència és necessària a vegades per rebel·lar-se. Bifo explica que en l’època de militància a les joventuts comunistes va cremar més d’un caixer però deixa clar que la violència "és inútil". "No serveix de res cremar bancs o comissaries perquè a dins no hi ha res, el poder real és en una esfera que no podem cremar ni tocar", argumenta. Berardi creu que, com que "la violència que exerceix el capitalisme no és física, sinó moral, econòmica i psíquica", cal contraatacar des d’aquesta trinxera, amb una insurrecció en el sentit literal, és a dir, "eròtica, afectiva, amistosa, solidària", i també amb el coneixement, que és "l’arma més forta contra el poder". "No és la violència, és la solidaritat el que ens permet sortir de la trampa i l’opressió capitalista".

L’última pregunta la fa una noia. "¿Hem de deixar de tenir por de la mort per viure una vida autèntica?", li demana. El filòsof cita Epicur i respon: "Viure molt de temps és idiota. El que hem de fer és viure bé". Com? Dona "tres medicines" contra la depressió: pensament, amistat i rebel·lió. Una hora i mitja de lliçó magistral de filosofia.

(La negreta és meva. I la foto, de l'Oficina jove, al Joan Amades)

Jaume Funes, No toqueu la meva escola

Com que em vaig fent gran, i a vegades m'atabala veure que repetim una i una altra vegada els mateixos tòpics sobre l'educació —o ens encallem en detalls i perdem de vista els projectes— m'agrada molt de topar amb textos tan estimulants com els d'en Jaume Funes a l'Ara. Com és el cas del d'aquest de diumenge: «No toqueu la meva escola». El trobareu lincat aquí mateix. Però si en voleu passar via, l'adjunto a continuació. Es llegeix molt bé, i si us ve de gust fins i tot en podeu fer relectura: s'aprofita més. Que és com dir que s'aprofita tot. Ara que es veu que venen dies remoguts, val la pena l'estona esmerçada:.

No toqueu la meva escola

Jaume Funes

Psicòleg, educador i periodista

Des que el 1974, la prehistòria, vaig començar a formar part d’equips que transformaven una escola parroquial en una escola activa i en posaven en marxa una de formació professional per als joves del carrer, tinc, cíclicament, la vivència que transformar l’escola és cada vegada més urgent i alhora més impossible. Tot plegat envoltat de discursos del gremi repetits, aparentment progres, i opinions editorials marcades pel retorn a l’escola impossible de sempre.

He repetit reiteradament que tota bona professora, tot bon mestre, ha de tenir l’inconformisme de criticar l’administració educativa, la creativitat de guardar el currículum oficial al calaix i la voluntat de ser una veritable oportunitat educativa en les vides dels infants i adolescents amb qui es creua. Però no pot ser professional de l’escola, de l’educació mitjançant els aprenentatges, qui viu en el resistencialisme i l’enyorança d’una escola anterior, que mai va ser bona, i no imagina cada dia com construir-ne en equip una de nova.

Vistes les reaccions (les de sempre) que està provocant la proposta de revisió del currículum, de les competències i l’avaluació del departament d’Educació, he pensat que, potser, havia d’escriure una llista de vells records bàsics per no caure en discutir d’allò que no és cert ni en la invenció de nous problemes. Tot per no pensar i descobrir què ha de continuar fent l’escola quan el món canvia.

Diuen que la bona escola, aquella que ensenya, ha d’estar organitzada per assignatures i per professorat especialitzat. La realitat ens diu que, en el món actual, tot saber està dins una àrea de coneixement i tot aprenentatge està interrelacionat. ¿Professor de matèria o mestre que a partir de coneixements singulars ajuda a aprendre sabers integrats?

La gran queixa (ja va esclatar amb la implantació de l’ESO) és que la proposta de canvi “primaritza” la secundària. Un discurs que no només vol mantenir un sistema de “castes” a l’escola, sinó que oblida la creativitat i les ganes d’aprendre dels infants. Per ensenyar a batxillerat hauria de ser obligatori passar un trimestre a educació infantil.

Poder fer una escola diferent passa per poder construir, en equip, una escola arrelada al territori, que té en compte les vides que cada dia entren per la porta, que innova formes d’ensenyar i aprendre en la societat mestissa i canviant que tenim. I això té a veure amb quina part del currículum i de l’organització queda en mans de cada escola. No té cap mena de sentit reclamar que estigui tancat i sigui uniforme.

Cal queixar-se de la supressió de la filosofia, però no necessàriament de l’assignatura. Com que, se suposa, eduquem per ensenyar a pensar, dubtar i trobar respostes, allò que defensem són els excel·lents programes de Filosofia 6-12 ampliant-los fins als 16, així com que parlar dels interrogants de la vida també sigui un tema del profe de física.

El garbuix dels noms de les “notes” no passaria de ser semàntic si no fos per la part de poder que es vol conservar al tenir la capacitat d’aprovar i suspendre. Valdria la pena recordar que l’avaluació està al servei de fer descobrir a l’alumne si ha après o no, què és allò que no pot deixar de saber, de quina manera pot saber més. La perversa frase “passen de curs amb suspensos i regalem els títols” hauria de substituir-se per la d’“encara no hem aconseguit que domini els coneixements i les competències que necessita per esdevenir ciutadà competent”.

De passada, ja comença a ser hora de recordar que el sistema educatiu està organitzat per cicles (que corresponen, més o menys, a etapes evolutives i considera ritmes de maduració diferents) i no per cursos, que es podrien suprimir. No es tracta d’estar en forma per anar saltant les barreres de cada curs sinó d’arribar, de formes diferents, al sòcol bàsic al final de cicle.

M’irrita especialment la utilització de la població socialment fràgil per defensar el privilegi d’un ensenyament separat per als qui estan disposats a aprendre. Els professionals no podem obviar que, si no lluitem en la direcció contrària, l’escola reprodueix les desigualtats socials d’origen i aguditza la segregació social. Ocupar-se de la desigualtat no impedeix cap excel·lència i no es pot estar a l’escola oblidant que una tercera part de l’alumnat acaba en desastre.

Col·legues que cada dia feu una bona escola, malgrat el departament i el mercat, expliqueu als columnistes i opinadors que no necessiteu que us recordin la falsa expressió de la “cultura de l’esforç”. Haurien d’assabentar-se que cada dia mireu d’implicar activament el vostre alumnat en el descobriment i l’aprenentatge.

La foto, de començaments de curs a l'Ins Guillem Catà: preparació d'un assaig de teatre.