Dues cites d'aniversari i una recomanació de Jordi Alsina

No és el temps dels núvols i del sol i de la pluja i del pas de les estrelles, no és el temps de les primaveres dintre el temps de les primaveres i el temps de les tardors dintre el temps de les tardors, no el que posa les fulles a les branques o el que les arranca, sino el temps dintre de mi, el temps que no es veu i que ens pasta. El que roda i roda dintre del cor i el fa rodar amb ell i ens va canviant per dins i per fora i amb paciència ens va fent tal com serem l'últim dia.

Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant

Tot i que ja fa uns quants dies del meu aniversari, m'alegra poder dir que encara ara me n'arriba alguna felicitació feta des de la més bona voluntat. Com la d'en Jordi Alsina amb qui més o menys hem compartit itinerari docent des que ens vam conèixer fa trenta-cinc anys a l'institut Arraona. Això i el gust per la conversa llarga —no diré taula perquè, fet i fotut, trobar una data que ens permetés dinar plegats és només una aspiració quasi retòrica per acabar airosament els nostres correus electrònics. Tant se val. Amb el Jordi coincidim i divergim però sempre és un plaer de parlar-hi —és llarg, té sensibilitat, li agraden els revolts i conserva l'aparença dels guapos. I és per això que, sense que arribi a reproduir el darrer dels seus correus, sí que consigno les dues cites que l'acompanyen, de primera de Rodoreda i l'última de Pla, això i la recomanació d'Enric Casasses, recordant que no fer res dona molta feina. Tot plegat una tria imbatible que acompleix, de llarg, la voluntat de regal que el matex Jordi esmenta. Li'n vaig donar les gràcies, i ara les hi dono des d'aquí públicament. I ho comparteixo per tal que ens acompanyin a tots els que ja hem entrat a la seixantena i anem fent noves descobertes que passen indefectiblement per aquest nou desig de badar... Badaré de gust Jordi i algun dia, segur, tornarem a dinar plegats!

Quan s’arriba a una determinada edat sense haver aconseguit tenir interessos directes en la comèdia humana, contribueix a fer lleuger el pas de la vida dedicar-se a anar pel món a badar —encara que sigui a badar per un racó de món— i a distreure’s en les coses més nímies. Hom se sent ja guarit de la petulància de creure que sap alguna cosa, i tracta de trobar en els altres el que necessita i li falta. Hom descobreix, però, que els altres es troben, més o menys, en una situació molt semblant a la pròpia situació, i així hom s'afligeix, encara que potser la constatació de la inanitat, la inutilitat humana contribueixi a la personal conformació i al bon ús de la paciència.
Josep Pla, El pagès i el seu món

Places de barri: la del Mercat de la Sagrada Família

El Pou de la gallina d'aquest mes de gener ha recuperat una altra vegada el tema de les places de la ciutat. Però si ara fa un any presentava les deu places més cèntriques de Manresa ara en presenta una dotzena més d'aquelles de barri, a vegades igualment històriques, a vegades absolutament modernes: places que poden ser només una cruïlla o, molt millor, veritables espais de trobada i intercanvi del veïnat. La recomanació seria poder fer un tomb per cadascuna d'elles però, per si no us fos avinent, van demanar a Glòria Ballús, Àngels Fusté, Agnès Torras, Jaume Puig, Joan M. Serra, Montserrat Ayala, Pilar Goñi, Pere Fontanals, Jordi Arderiu, Lluís Virós o a mi mateix, que plantegéssim un passeig més literari des de la plaça Cots, la de Valldaura, la del 8 de març, de Mossèn Vidal, de la Democràcia, de Mallorca, de la Pau, del Mercat, de sant Ignasi, de la Balconada o de Cal Gravat. Totes elles retratades novament per la càmera Francesc Rubí. Places que fan la ciutat més viva i acollidora. Encara que a vegades no n'arribin ni a tenir la condició... És el cas de la que em va tocar a mi, la del meu barri, a la Sagrada Família.

Barri de la Sagrada Família
Una plaça que no ho és ben bé

Per poc que hi rumieu, recordareu que al barri de la Sagrada Família les places hi són comptades: la del Sol, a l’interior de les cases de xocolata, i la de Sant Josep Oriol, a cavall dels carrers Viladordis, Sardana i Sant Magí. Poca cosa més. Una absència que potser explica com va créixer tot aquest sector de la ciutat, sense espais comuns ni gairebé equipaments. Encara avui la seva condició de barri popular és percebut per la municipalitat com un territori domèstic i, doncs, el seu manteniment justeja. En aquestes circumstàncies, i resultat del cobriment de la via dels catalans, des de finals del segle passat la Sagrada Família guanyà almenys un punt de dignitat: la nova avinguda de Francesc Macià superava l’antiga rasa per connectar-se amb el parc de sant Ignasi, amb un vial ampli i assolellat, estació de tren inclosa. Malauradament així que l’avinguda travessa la carretera del Pont de Vilomara, recupera el nom de carrer de l’arquitecte Montagut i —talment fos l’obra de la Seu— el vial resta inacabat en tot d’espais desiguals. És aleshores que trobem aquesta «plaça del Mercat». 

Un nom més popular que real perquè el nomenclàtor no el recull. Però des de 1983, amb la inauguració de l’edifici del Mercat de la Sagrada Família, el pàrquing gratuït a ponent i el conjunt de botigues que el flanquegen per la banda de sant Cristòfol, n’ha resultat una nova centralitat que té a tocar el temple parroquial i l’escola de la Font. Hi ha forn de pa i hi subsisteix un dels darrers quioscs de la ciutat. També la Caixa i fins estanc i perruqueria, merceria i farmàcia... a més a més d’una rastellera de supermercats. La inauguració fa quinze anys del nou CAP ha rematat la jugada. Sense premeditació, l’espai s’ha anat ocupant per gent que hi passeja o que hi passa, que seu als bancs i descansa. Cada dia de cada dia comença amb les cues per les analítiques, bon punt clareja. Hi podeu veure també les concentracions de jubilats a punt d’anar a caminar o, especialment al matí, l’anar i venir de gent armada amb carrets rodats. Tot això passa a la plaça que no és plaça: un espai esventat si es vol, un no-lloc encara, que sovint es disputa entre cotxes i persones. Un espai que ja ha acollit concerts i fins alguns actes polítics, i que té en els dimarts la seva eclosió, quan allà a la vora es fa el mercat ambulant de la Font dels Capellans. Per tot plegat direm que encara no té un nom formal però sí, segur, la voluntat de ser una plaça: la plaça del mercat de la Sagrada Família.

Qui no coneix Eva Babia?

Aquest mes de gener El Pou de la gallina presenta una dotzena de places manresanes, de les de barri. Si ara fa un any eren les més cèntriques, ara aquella visió queda completa amb places que fan la mateixa funció: cruïlles i punts de trobada. I, com cada mes, al final de la revista, amb Maria Picassó presentem un «Qui no coneix...» que aquest cop dediquem a l'Eva Babia, propietària del bar El Globus: quaranta anys de presència ininterrompuda be mereixen aquest repàs. I si no fos per la pandèmia, fer-ne festa i tot!

Eva Babia,
una dona sense por

Gairebé tothom la coneix. «És clar —direu— si és l’Eva del Globus!». I sí que l’és, i té nom i cognoms: Eva Babia i Privat. De 1955. Ve-t’ho aquí, una dona de caràcter que, tot i ser de Barcelona, fa molt temps que se sent manresana. La seva història se sintetitza en un abans i un després d’El Globus, un bar que aquest hivern ha complert els quaranta anys. Fem-ho a pams: l’Eva va néixer al Poblenou barceloní, primera de quatre germans, amb el Julià, el Toni i el Jordi, en una família laica i catalanista malgrat els temps que corrien. El pare, que era el cap de l’Estació Marítima Internacional, els va dur a tots a la escuela nacional del barri on sortosament troben uns professors joves i de voluntat renovadora. Després, enllestit el COU, tastarà unes quantes feines fins a guanyar una plaça de funcionària a l’aleshores Instituto Nacional de Previsión. Massa estabilitat per a una època que convidava a la revolta. L’Eva aleshores demana l’excedència i amb cinc més s’enfilen en una autocaravana i se’n van a córrer Europa. Havia de ser només un llarg any sabàtic però l’any es fa curt i tornar a la rutina se’ls feia gros... La idea de muntar un bar va sortir esmorzant al de l'aeroport, un dia que van anar a acomiadar un amic seu polonès. Ja no tornaria mai més a fer de funcionària —i fins el seu germà Julià s’apunta en aquesta follia i abandona una plaça segura que tenia a la banca. Aquell mateix dia visiten Manresa, i és aquí on troben un vell magatzem que havia estat abans serradora. Allà on ningú mai hi hagués muntat un bar, ells hi van fundar el seu! «El què em va agradar de la ciutat aquella primera tarda és que semblava que tothom parlés català!». Eren cinc, i tots s’arremanguen per reformar aquell espai, que fins té pati i no albira competència: hi destinaran un any sencer de feina, el mateix que triguen d’obtenir els permisos. I el Globus s’enlaira un 27 de novembre, tot just vuit dies després que ho havia fet el Sielu. Manresa estava canviant, i més que ho faria, però això sí: aquell primer Globus encara sembla el mateix que podeu contemplar avui! Només el petit cedre que van plantar al jardí és ara un arbre majestuós que senyoreja la cantonada. Després, passats els primers quatre anys per consolidar-se, els socis van anar plegant per un motiu o altre, i el més dolorós de tots, el del seu malaguanyat germà Julià, víctima d’un accident de trànsit el 1987. Però l’Eva s’ha sabut sobreposar a tot, i ha anat a obrir cada dia conscient de ser un veritable punt de referència, fonamentat en unes primeres taules de formatges o embotits, incorporant les crêpes, les truites, les amanides, i arribant a l’actual carta de vins i cerveses artesanes: un bar per trobar-s’hi i estar bé. Lluitadora i de caràcter bregós, hi ha qui la recorda a l’ampa de la Renaixença, on duia el fill, defensant un model d’escola obert i plural. O, de nit, entomant alguns aldarulls feixistes que pretenien arronsar-la, quan la brama deia que allò era un cau independentista. «De tot plegat n’hauríem de fer un llibre, perquè en aquests anys ens ha passat de tot, per plorar i riure, però una cosa és segura: jo no tinc por». Viatgera empedreïda, li agraden els bars d’arreu del món que conserven l’essència original, talment la que ella destil·la una dècada i una altra. Només la cabellera, negra i d’aires lleonins, ha anat canviant cap a tons argentats. Això i l’horari, reflex dels nous hàbits en el lleure: ara a les dotze es tanca, i es tanca per tothom. Si no és que —no ho vulgui el fat!— la pandèmia i les seves restriccions no facin possible continuar. Mentre això no passi, l’Eva hi és i el Globus... no es desinfla.

Acomiadar el Nadal

Ni el vespre del 24 ni el 25 al migdia: des de fa més de deu anys, per mi Nadal comença el 22 de desembre, amb tots els alumnes de l'institut al teatre dels Carlins, amb el «Nadal al Catà». I mira que l'edició d'enguany grinyolava! Ens vam entossudir a tornar al teatre, amb més il·lusió que no pas assaigs. La Teti Canal s'estrenava com a directora escènica i els nanos s'organitzaven en grups bombolla i tota la pesca. Però les baixes, els ponts i algun grup confinat van trinxar els versos de Sagarra i els ritmes dels grups de percussió. I encara, a darrera hora, va caldre desprogramar la sessió vespertina pels pares per mor de la pandèmia... Cal dir que fins i tot en aquestes condicions va valdre la pena? Cal passar les hores amb la canalla, cal assajar, i emprovar vestits, i maquillar, i provar d'entonar una cançó i una altra. Cal ser-hi. En acabat l'exercici queda resolt en setanta o vuitanta minuts i tota l'emoció que vé al darrera. Nadal al Catà. Més àngels i més dimonis, més participació que mai. Ha calgut tornar a acompanyar en Llucifer d'en Llussifó. I afegir més pecats capitals —al món en fabriquem de manera incansable! I vinga banyes i banyetes... Ara que ja és gener tornem a l'institut, recuperarem un bon grapat de fotos i potser també un vídeo. Nadal serà un record —però, i per si de cas, ja començarem a rumiar en l'any vinent. Que deu ser ben bé l'esperit de la festa.

La foto amb bona part dels actuants, a la plaça Major de Manresa, abans de l'assaig general.

Qui no coneix Francesc Xavier Navarro?

Aquest mes de desembre el Pou de la gallina presenta els cinquanta anys de l'Escola agrària. Es tracta de molt més que una relació de mig segle d'activitats, i el text es complementa, a l'entrevista, amb la presència d'en Jaume Domingo. Tot plegat, una proposta que busca «reconnectar amb la terra». Després, a la penúltima pàgina, amb Maria Picassó encarem el «Qui no coneix...» amb en Francesc Xavier Navarro. No sé on vaig llegir, ja fa anys, que ningú es pot sentir veritablement d'esquerres si no s´embruta les sabates al costal de la gent que lluita i pateix. Que no és la teoría el que compta sino la práctica, vaja. I em penso que el nostre personatge d´això n´ha fet un compromís vital...

Francesc Xavier Navarro,
només es transforma compartint

El coneixeu, segur, però ara fa dies que no el veieu oi? Poca broma. L’home va patir un ictus aquest estiu del que encara es recupera! Per sort sembla que aviat el trobarem amunt i avall altra vegada. Li diuen Paco, Quico, Cisco o Francesc. Francesc Xavier Navarro Mateo, de 1960. La primera llar fou a Sant Pau però els pares se’l van endur a passejar tot un any per Alemanya, aleshores que els migrants érem nosaltres. Després van tornar per instal·lar-se a la Mion i, de seguida, al nou barri del Xup, gresol de moltes lluites veïnals i polítiques. Allà mateix comença el seu itinerari escolar, que continua en tot d’acadèmies abans d’acabar l’EGB a la Rial: un veritable esforç econòmic, provant d’evitar les escuelas nacionales. I és que amb l’avi represaliat per republicà, ja n’havien tingut prou del règim. Encara més: els pares —el Francisco, granaíno i psuquero confés, i l’Àngels, filla de Sant Mateu— van inculcar sempre el neguit social a tots tres fills, el Francesc i després el Jordi i la Cristina. Ell seria el primer a agafar-s’hi. Entra a treballar al Frankfurt Albert mentre fa els primers passos a l’associació de veïns del barri i, de seguida, a les Joventuts Comunistes. És aleshores que coneix mossèn Jubells i un grup de joves, del moviment de cristians de base. «Entro a les JOC, les Joventuts Obreres Cristianes, amb ganes de més compromís i treball compartit. Conec el Palas i el Vallecillos... No era qüestió només de fer revisió de vida, sinó d’implicar-se en la justícia social». El Francesc ha ampliat coneixences, surt del barri i també s’adona que no és ben bé un home de partit, de manera que abandonarà la militància. També amplia la seva formació en una oferta aleshores del tot nova: un curs de monitors. «Vaig conèixer el Josep Camprubí i el Lluís Piñot, abans que el CAE fos CAE, on anys a venir també hi vaig fer el curs de director». Tot plegat el duu a les colònies de l’esplai de la Sagrada Família i, una cosa lliga l’altra, aconsegueix entrar a treballar a Ampans fins a sumar-hi fidelment 36 anys... «És amb aquestes experiències que provo d’entendre la diversitat cultural, de capacitats i d’oportunitats que tenim les persones». Es casa amb Dolors Bartrolí i seran pares de l’Alba. Però també, i des de 1992, s’incorpora a Càritas, amb en Lluís Alegre, col·laborant i aprenent la tasca que ell feia. I és a Càritas on fa la darrera gran descoberta, la de la gent immigrada. Més enllà de l’assistencialisme —que també— es tracta de visibilitzar els nouvinguts. «Posem a l’agenda de la ciutat un col·lectiu que encara no es veia si no hi establies una relació directa. Allà conec els seus problemes, en un procés molt enriquidor per a tots». És per això que aviat el trobem cofundador de Bages per a Tothom, amb un objectiu primer: acollir i ser al costat de la gent. Després arribaran també polítiques municipals més actives sobra la diversitat i la sensibilització social, de la mà d’en Josep Ramon Mora, amb qui el Francesc recorda una bona complicitat. Amb Bages per Tothom coneixerà les primeres experiències que es feien a Osona o al Maresme i, de seguida, engeguen una tasca que ell acompanyarà durant 18 anys. Hi ha fet grans amics i n’ha après un munt de coses. També ha pogut viatjar molt i sovint pel Marroc, fins a ser-ne un gran coneixedor. «Turisme amb persones que t’ho posen fàcil, que et fan entrar a la seva vida». El Francesc des de fa set anys també col·labora amb Cine-club, n’és membre de la junta i del comitè de selecció del Festival de cinema Clam, i ara recupera la salut combinant repòs i rehabilitació. I espera que tot plegat no passi de ser una pausa i pugui reprendre l’activitat abans no sigui hora de jubilar-se.

60 anys de «Cavall Fort»

M'assabento dels 60 anys de «Cavall Fort», i em fa il·lusió: a casa no em vam pas ser subscriptors el primer dia —jo també acabava de néixer!— però en tinc el record als primers cursos de primària quan, literalment, la revista un cop llegida servia per embolicar el berenar. Després, el Lluís Torrentó, un veí d'escala, em va dir que érem ben beneits, que si guardàvem ordenadament els Cavall Fort després podríem recuperar sempre les historietes de «continuarà» quinzenals. El Torrentó no és que fos gaire més assenyat que cap dels germans Fontdevila, però en això li vam fer cas, i sempre més des d'aleshores. Així, quan entràvem al migdia tornant d'escola amb el Manel, era fàcil reconèixer aquell sobre groc palla sobreixint de la bústia: era el Cavall Fort! Vint-i-dues bústies de costat en dues rengleres a banda i banda del vestíbul, i dos Cavall Fort, el del Torrentó i el nostre. Suposo que ser el germà gran em donava el dret a obrir el sobre i començar a llegir, però el Manel no parava de fer el borinot: ens agradava molt Cavall Fort! I això que no totes les pàgines eren llegides amb el mateix deler... Les de ciència, que un tal Nicolau provava d'amanir-nos, eren —que ningú es molesti— immediatament bandejades. O alguns poemes que, només amb els anys, vam recuperar conscients. Amb els il·lustradors també tenien fílies i fòbies —tots dos volíem ser dibuixants, i en Llucià Navarro ens captivava. Les portades d'en Cesc o en Madorell, a la contra amb en Jep i Fidel o en qualsevol altra il·lustració —incloses les de les pàgines de ciència! I, per sobre de tot, tota l'escola franco-belga traduïda per Albert Jané. I mira que cada setmana també compràvem Pulgarcito, i després Mortadelo, cinc pessetes ben gastades a l'estanc de sota casa a favor d'Editorial Bruguera. Però Cavall Fort era literalment una altra cosa. Quinzenal, per correu... i en català! Amb qualitat, i un sistema de valors que coincidia punt per punt amb el de casa. O amb aquell que els pares provaven de transmetre'ns... Ras i curt: ens agradava Cavall Fort, sí, i sempre més la vam seguir, fins el punt que el Manel —ell sí que ha estat dibuixant i de debò!— va desprendre els primers sous a comprar tots els números antics que ens faltaven o que els berenars a l'escola Rial havien sacrificat. Tots relligats i rellegits! Pura felicitat de la que fou la nostra infantesa, amb Jan i Trencapins, amb els Barrufets o en Gil Pupil·la —i en Sargantana! I ara, al cap de tants anys, encara en soc subscriptor tot i que, amb la canalla gran, m'he quedat com una mena de protector. Vaja, que ara ja no rebo la revista però m'asseguren que algú altre la rep. Vull creure que li agradarà tant com ens va agradar a nosaltres. Que hi riurà, que hi aprendrà i que hi rumiarà. Perquè em penso que cap criatura hauria de quedar-se sense Cavall Fort. Que per molts anys, doncs! 

Un d'aquell sobres que encara eren al fons d'un calaix: el segell no enganya. 10 cèntims del mateix dictador que ens perseguia com a poble, llengua i cultura amb un esguard hieràtic que contrasta amb la rialla de tota la colla que desfila amb el nom de la revista i un eslògan memorable: «És una prova d'amor i de respecte envers els nois i les noies que l'han de llegir».

S'ha mort en Pep Sala

Ho vaig saber ahir a la nit, a la impensada. Quin greu! I quina gran persona no ha estat el Pep! Si més no, jo en puc parlar després de molts anys compartits fent política, a Manresa. I és que si hi ha companys a la política, ell n’ha estat un. D’una lleialtat granítica i alhora, sempre, des d’un sentit crític imprescindible. Noble i generós, gens sectari. Mai va estalviar hores ni esforços. El recordo com l’ànima de moltes parades d’Esquerra en tantes campanyes com vam fer els darrers anys, abans no se n'anés a Navarcles: era bo de veure com parlava amb tothom sense pressa ni prejudicis. I escoltava i era respectuós fins amb aquells que —ja es veia— no ens votarien ni tips de vi. Li era igual, ell s'explicava i més d'un va acabar marxant de la parada dubtant dels seus propis principis...  En fi, amb un telèfon, contactant col·laboradors, era imbatible. I encara l’última i no poc important: no li vaig sentir reclamar mai res. Perquè el Pep va treballar tothora des de la voluntat de ser, de fer, de sumar i de transformar. I ara que se n’ha anat estic segur que el recordarem sempre amb la mateixa estima que ell va tenir per aquest país i per a tots nosaltres.

Moltes gràcies Pep, i que la terra et sigui lleu.