Qui no coneix Montse Puig?

Amb el número de juliol i agost, El Pou de la gallina presenta un tema del mes tan estival com la calor que ens atueix: La febre de les càmpers. Un reportatge que prova de testimoniar la popularització del turisme càmper, aquest que viatja, cuina i dorm dins d'una furgoneta o —menys comú però igualment cobejades— una autocaravana superior als trenta pams. Tot molt interessant i contemporani. Però si alguna cosa em veig gairebé obligat a emfasitzar aquesta vegada és el «Qui no coneix...», la secció que mensualment escric per tancar la revista, magistralment il·lustrada per Maria Picassó. Ras i curt, la protagonista aquest cop és Montserrat Puig i Soler, cosa que em deixa al cim de la barra, per tal com es tracta de la dona de qui em vaig enamorar el juny de 1977 i amb qui des d'aleshores hem mantingut tota mena de negocis, tractes i fins i tot descendència. En fi, ja he dit que són galtes. Però, a canvi, la presento tal com és. Sense sucre. De debò.

Montserrat Puig i Soler
Mestra i lleona manyaga

Sí, sí que la teniu vista: Montserrat Puig. La bona mestra d’escola, la fidelíssima directora de l’Institut-escola Pompeu Fabra, al Pont de Vilomara. La conec, i molt, d’ençà que va arribar a l’institut Lluís de Peguera que era allà on es feia el BUP. El cas és que és filla de Castellbell i el Vilar, la menuda dels sis germans de la masia del Puig –i aquests també els podríeu conèixer, que no són noms fàcils d’oblidar: Ramon, Calala, Mimi, Jovi, Fredi i... Montserrat. Després vingué la mort prematura en molt poc temps de pare i mare —que si la mort sempre és injusta, aleshores ho fou més. Òrfena als nou anys, un dia la Montse es lleva a Manresa i comença a exercir una ciutadania no del tot desitjada, des del pis del germà gran que ara els acull, al Fredi i a ella, al carrer Fonollar. A Manresa passa per la nova escola Bages, fa amigues i aviat es compromet al moviment júnior de la Mion, de primer, i temps després a les colònies del barri de la Sagrada Família. Estudia Magisteri a cavall de les Saleses i després a Sant Cugat, i s’estalvia les oposicions perquè sempre-sempre —si s’ha d’estudiar, s’estudia— anava a classe, feia els treballs i treia bones notes. Ras i curt: obté l’accés directe a la funció pública, una fórmula que als ulls d’un interí contemporani sembla poc més que fantasia... La Montse també passa mig any per Londres per allò d’aprendre mig anglès, i li arriba el primer destí a Santpedor —un any de pràctiques, i un altre que hi fa pendent del definitiu. Al 1985 ja era a l’escola del Pont de Vilomara I Rocafort, amb vint-i-quatre anys, inconscient que s’hi passaria exactament trenta-sis cursos. La Montse és jove, festeja i fins i tot s’aparella inicialment en termes provisionals. Passa per Tabola, i també la fan secretària de l’associació de veïns del barri. Però poc a poc l’ofici li governa la vida i molt aviat comença a participar d’algun equip directiu. Després amb la maternitat —la Clara, la Jana— encara es compromet a l’equip de l’agrupament escolta Antoni Gaudí però, força discretament, comença el seu retorn cap al poble. De primer alguns caps de setmana a la casa pairal i, molts anys després, en un espai propi del que fou la masoveria. Com qui repara una trencadissa, ara cada cop passa més hores al Vilar.... I bo, quan llegirà aquestes ratlles haurà estrenat la jubilació, i sé que s’empiparà com una mona de fira. Mai no ha amansit el caràcter —i quin caràcter! Que tot i ser una mestra manyaga amb la canalla, amb la resta del món pot ser una lleona de les que us recorda un cop i un altre en què vau quedar. I que si hi vau quedar, hi vau quedar, i d’aquí no la'n traureu. Enguany, el seu final de curs ha estat de traca i mocador. En les últimes set setmanes s’ha casat, ha complert seixanta anys i —ja ha estat dit— s’ha jubilat. Amb un pensament: tornar al Vilar, a l’hort, a l’Escletxa i al Turó del vent, davant per davant de Montserrat. Li agrada viatjar i pujar muntanyes i, més enllà de l'escola, s'estaria tot el sant dia resseguint boscos i pedregars, que és aquí on es despentina i no té hora per tornar a casa. Al capdavall, li agrada passar amb poc, i és més austera que una calvinista descalça. Un rigor estricte que també ha estat sempre darrera el Pou i encara més, darrera cada text que ha sortit en aquesta secció. Llevat d’aquest, és clar, que —ja em passaran la gosadia: ara és la meva dona— faré servir per agrair-li la paciència de tant i tant temps compartit, i desitjar-li públicament el millor per als propers anys.

Manresa, maig de 1965 (el pacte de la coixesa: segona i última part)

Ho recordava al darrer apunt: l'agost de 1961 la nostra mare es va atrevir a suggerir al propi Déu-nostre-senyor una possible coixesa de la criatura que gestava —jo mateix— per tal de garantir-ne el gruix de les seves facultats. Un tracte que volia ser just entre el poder de l'autoritat divina i la capacitat de sofrença d'una miserable devota. Però, més enllà d'un part llarguíssim, i passats els primers mesos, la dona va apreciar encantada que el seu primer fill si més no, coix no n'era. I encara més. D’ençà el matrimoni, s’havia pogut allunyar del catolicisme ranci dels avis i d'una parròquia com la de la Seu, obsedida en la perpètua paranoia del pecat. Va descobrir també els cursets de cristiandat i fins i tot —esposa i mare— es va afegir a Ultreia, el grup de reflexió de mossèn Junyent. Quin canvi! Una nova espiritualitat que esbandia pecats i, també, qüestionava aquella mena de religió utilitarista que establia tractes particulars amb Déu. Pur alleujament. I aquí la tenim, a la foto del maig de 1965, amb la segona criatura! És el Manel, retratat als braços de la tieta Rosa. Tampoc semblava —per tornar al passatge de Lluc— esguerrat, cec o coix. I així va passar el primer any, i el mes tretze i el catorzè. El que en feia quinze, el setzè… i el cas és que el Manel creixia, ros i ferm, xamós. Però no caminava. Gens. Ni una mica. Tornava el dubte, la por i la màgia. «Coix, vam quedar que si de cas coix, no pas paralític!» li retreia amb rancúnia a l'Altíssim, mentre esperava un dia i un altre el miracle de veure caminar la criatura, gairebé a la manera de Llàtzer. No va caldre però: poc després el doctor Selga, pediatre, en una revisió abans dels dos anys li va recomanar un calçat i plantilles estrangeres que no es trobaven a Manresa sinó —i literalment— a «El Corte Inglés». La mare no s'ho va rumiar gens: va agafar tren i criatura i aquella mateixa tarda es van plantar a Barcelona. I, les coses tal com siguin, amb aquelles sabates el Manel es va posar a caminar al cap de pocs dies i ja ho ha fet sempre més. I, des d'aleshores, màgia i pecat a casa van anar quedant cada cop més arraconats. I em penso que sortosament, sense que tampoc en tots aquests anys ens hagi passat mai pel cap disposar de la targeta dels famosos magatzems. 

Montserrat, agost de 1961 (el pacte de la coixesa: primera part)

La foto és de fa seixanta anys, a mig agost. I la data, rodona, em recorda que jo també sóc a punt de complir-los. Hi podeu veure ma mare, embarassada, tot just un any després de casada. Era un dels tres dies que amb el meu pare es van estar a les cel·les, estiuejant a Montserrat. Com a mínim hi devien trobar més fresca que no pas a Manresa i una mica més de pau. Al capdavall els quinze dies de vacances d'un pèrit mecànic a la Metal·lúrgica tampoc donaven per gaire més. El cas és que la dona —vint-i-un anys justos, molta por i una fe primitiva i absolutament preconciliar— patia per si jo «sortiria bé». Això és, amb el cap clar i totes les facultats. La gestació era al setè mes, i la pregària —confessada molts anys més tard— va anar directament a l'Altíssim. Recordeu a l'Evangeli segons sant Lluc, aquell banquet de pobres, esguerrats, cecs i coixos? Doncs bé, ma mare va triar. «Si per cas la criatura havia de tenir cap pega... que sortís coixa!». Suposo que en aquell moment li devia semblar una cosa suportable, un tracte just entre la divinitat i la seva capacitat de sofrença. Afegiu-hi la calor, aquells turmells rebotits i els vint-i-tres quilos llargs que es va engreixar... La resta és coneguda: no vaig néixer coix, i el conjunt de facultats em penso que va quedar a l'alçada de les expectatives familiars que, mitjançant els padrins —ma mare em volia batejar Xavier— aquell novembre van celebrar la primogenitura prescindint del seu desig i imposant-me el triplet de Ramon, Pere i Joan per allò de l'avi Ramon mort de feia poc, el tiet i mossèn màrtir Pere Llehí i el besavi Joan Torra. Però el pacte, aquell pacte de la coixesa a Montserrat, encara tindria una segona part...

A Port de la Selva amb versos de Foix

Com que la platja no em fa el pes —m'agrada, sí, però em cremo i no hi faig res— m'hi emporto sempre lectura que és una manera com una altra de passar l'estona. Enguany hem tornat al Port de la Selva, i ens va caldre endarrerir l'arribada dos dies per mor de l'incendi. Inevitablement, però, ve l'hora d'aplegar tovallola i parasol —cremes solars, el telefon i una ampolla d'aigua. El diari és de la llibreria Corominas, establiment històric que enguany il·lustra una publicació comarcal sobre botigues centenàries. La llibreria Corominas, al mig del Port, encara té diaris estrangers, postals i moltes guies de l'Empordà i el Cap de Creus. I llibres, és clar, en una oferta prou respectable. D'entre els llibres, als prestatges, una molt bona reprersentació de l'obra de J.V. Foix, fill il·lustre de la vila. M'hi entretinc i, per sort, m'encanto —i firo— Amb versos de vacances, que són cartes i cròniques de J.V. Foix entre 1955 i 1975, i que va editar Eumogràfic el 2013 . M'hi he passat moltes estones, i m'han agradat moltíssim: és Foix, sense rebaixes, però un punt descordat i amb referències als amics i saludats fetes des de la més gran desimboltura. No va ser mai concebut com a llibre, però els editors hi van trobar l'enfilall: encara que no són a les obres completes, llegir-les és un plaer. Com aquest primer poema, en tres fragments. 

PORT DE LA SELVA EN UN MATÍ CLARÓS

D'AGOST DE L'ANY QUE SOM EL DIA DOS   

És bell, tocant a mar, i gai, quan un es lleva

desensonyat i clar, de rebre lletra teva,

escrita en llatí pur i amb deix de poliol

el vint-i-dos d’enguany al mes de juliol

des d’un mas ignorat, el qui, ran de frontera,

oblida el bosc i el camp, i l’era, i la cacera,

i amb samarra d’estiu i un tros de pantalons

flanqueja els semidéus a l’ombra dels tritons.

L’he rebuda ací dalt en envelop d’estrassa

amb fresquívols menjars i dolls de paperassa,

un Fabra renovat i un reguitzell de pots

de fruits, confits i mel, i un plec d’espardenyots

que em van d’allò més bé quan el deler m’afanya

per pujar al monestir i córrer la muntanya.

(…)

El Port és un lligat de fembres escollades

amb vesta evanescent; passegen a collades

al llarg de Port de Reig; parlen saxó i francès

i, si t’hi fixes bé, un català marès.

N’hi ha de nas camús i, les demés, fenici,

rumbegen anca i braç i es banyen amb desfici

com si el mar s’exhaurís, i, essent migdia tard,

negrudes i tibants, renoven el seu fard,

repassen el carmí i al so d’una gramola

fan llur aperitiu amb sucs de coca-cola.

Tornen a llur catau, es lleven la babutxa

i entre ais! i esglais subtils s’ajupen a la dutxa.

(...)

D'ençà que som vingut que em banyo a la Cativa.

En Segarra ¿què diu? ¿Què es calla en Carles Riba?

D'En Brossa poc ne sé, llevat que em va dir algú

que ha escrit deu mil sonets. I el bo d'En Triadú...

El poema és més llarg, segurament de 1955, i respon una lletra d'Albert Manent. Port de la Selva seixanta anys enrera! I tota la genialitat de Foix —Focius— en calça curta! Magnífic. La foto, de mitjans setantes, amb Foix i Segimon Serrallonga, embarcats al Port. Preciosa, també, i amb més records encara.

Els 33 anys de la Residència d'avis al barri

Tot i que per ser exactes l'aniversari de la residència es compleix cada 26 de març, a la pràctica sempre el celebrem més tard, buscant una metereologia més segura i un dia molt més llarg. Enguany, i amb el virus de la covid que encara belluga, vam decidir assegurar-nos-en, i no ho vam celebrar fins el juliol, fins el dissabte dia 3. La Residència ha superat els 33 anys! I érem allà, amb en Rossend Coll, el president de la Fundació i amb la Yesmine Regués, directora. I la música dels Rico-Rico, i berenar per a tothom i, també, la visita de l’Ajuntament de Manresa: moltes gràcies a l’alcalde Marc Aloy i les regidores de vellesa i acció social, Rosa Maria Ortega i Mariona Homs. Hi va haver paraules de record i agraïment per a totes les treballadores en aquest any, dolorosíssim, de pandèmia. I també un punt reivindicatiu de part de Rossend Coll: «Aquesta pandèmia ha recordat als de dalt que hi ha avis, i que hi ha residències». Els de dalt, és clar, són els nostres representants polítics, que s’han d’esforçar molt més en el tema de la vellesa i evitar que esdevingui un objecte de mercadeig —els grans fons d’inversions ara competeixen a construir residències de luxe només per als qui s’ho puguin permetre! L’acte també va tenir un pensament per a la Mercè Bacardit, que ens ha acompanyat anys i panys a la Fundació com a patrona i voluntària a l’administració. En acabat vam fer un tomb pel carrer Vallès, i amb les autoritats vam comentar els projectes de futur que reclamen necessàriament de la complicitat municipal. Hem arribat als 33 anys, i hem superat 12 mesos sense cap més ensurt. Però tots els avis i àvies del barri necessiten uns millors accessos i un millor entorn, que això no es pot dir que també ho ha fet la covid! Consignem, doncs, la necessitat d'una reunió formal, després d'estiu. Nosaltres, és clar, no pararem pas de treballar, d'arribar a més gent i si pot ser, de millorar el servei. Per arribar als 34 i fer-ne veritablement festa!

A la foto, Mercè Bacardit rep de l'alcalde Marc Aloy un reconeixement a la seva trajectòria a la Fundació Residència d'avis del barri de la Sagrada Família (foto: Joan Closas Junyent)

Per al Joan Badia, que ens va convocar a Callús

Divendres passat vaig ser a Callús. Hi havia un homenatge institucional a Joan Badia i Pujol, amb autoritats i discursos, i amb un passatge que des d’aquell vespre porta el seu nom. Després, allà mateix, a la pista poliesportiva, la gent d’Esquerra del Bages fèiem un acte per commemorar els 90 anys d’història. Amb el diputats Ferran Estruch i Ernest Maragall, la nova consellera de Presidència Laura Vilagrà i també Carme Forcadell. Feia goig i respecte, i a mi feia deu dies m’havien fet l’honor de demanar que, abans de començar l’acte, digués alguna cosa del Joan militant d’Esquerra, que jo l’havia tractat com a persona i amic, i que ja havia escrit la nota de condol ara fa uns mesos, quan ens va deixar. Un fil conductor entre l’acte institucional i el nostre, el de partit. En fi, que jo anava amb la nota i un cop a Callús em van dir que tenia cinc minuts per abonar-m'hi. Era senzill, tibar de l’anecdotari i de l’eslògan que presidia l’acte. «Al costat de la gent» que, em penso, sempre va ser l’actitud del Joan. El text, doncs, ara no el puc reproduir, perquè no existeix. Però miraré de fixar-ne les tres idees per al record i un trosset d’introducció. No hi ha literalitat, però farà el fet. I un darrer comentari: la presència del Joan fou absoluta a tot l’acte. Carme Forcadell, emocionada per poder ser allà amb tots nosaltres, relatà com es van conèixer. I Ernest Maragall, que el va tenir com a Director general d’Innovació pedagògica, a Educació, ens va explicar la molt bona relació que sempre van mantenir i em penso que va donar el titular al vespre: sense saber-ho érem allà convocats pel Joan. No res, un gran vespre.

Tothom qui ha conegut en Joan Badia us dirà que fou una persona cordial, molt treballadora i, també, molt intel·ligent. Com a mestre, a la feina o entre amics. També ho fou sempre entre nosaltres, a Esquerra, a l’equip d’Esquerra a Manresa, o a l’executiva comarcal, que hi tenia flaca potser per ser, sempre, fill de Callús. Parlo de fa trenta anys, del 1991, de quan a Esquerra érem pocs, molt pocs. Quan a tot el Bages hi havia 6 regidors i encara tots al mateix poble, a Santa Maria d’Oló! Ell va fer sempre política, i si en va fer va ser per respondre al nostre lema: ser, sempre, al costat de la gent.

El mestre. Jo ja coneixia el Joan, és clar, per allò dels cursets de català a l’Òmnium, i per compartir la inclinació filològica. Però ell ja era un personatge públic, que militava al PSUC. Em va agafar després d’un primer curset amb en Jaume Puig, l’any 76, i em va animar a estudiar fins el nivell de professorat de català, aleshores que no era pas oficial sinó només una titulació de la DEC. Va descobrir la meva passió per Papasseit i també la feu més gran. Mai va tenir en compte ni la meva joventut ni la meva adolescència impertinent. Tot el contrari. Estimava la llengua, estimava el país... i se sentia al costat de la gent.

El polític. Però ja he dit que ell ja era un personatge públic, que havia militat quinze anys al PSUC (1972-1987), i que com a militant havia estat detingut i torturat per la policia. Després va fer el salt, i un dia anat a buscar el diari em va dir que s’apuntava a la convenció per la independència. «Però què dius?» Hi veia camp per córrer. Després va aterrar a Esquerra. Fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004), i al seu costat vam créixer a tot arreu. Vam treballar sovint plegats, vam riure molt —tambe ens podíem enfadar, és clar. Però la síntesi seria la suma d’exigència i compromís. Ras i curt: la seva capacitat de treball ens astorava i, sovint, també la seva vehemència i coratge. Només un apunt: amb els resultats de les municipals de 1995, a Manresa hi havia la possibilitat d’un pacte de progrés (amb el PSC, amb IC-V i amb la CUP!). L’assemblea dubtava, que si se’ns menjarien, que si ens dissoldríem, que si petaria abans de sis mesos. Si jo hi creia, ell no feia curt, i a les negociacions va arrencar un trumfo important: la primera tinença d’alcaldia per Esquerra! No parava mai, i sempre amb actitud de servei. Al costat de la gent.

Tornar a Callús. Al cap dels anys fou escollit alcalde aquí, al seu estimat Callús, el 2015, i encara va repetir el 2019. Només la malaltia l’en va apartar. Des del Consell Comarcal o en els diversos càrrecs que va exercir al Departament d’Educació, sempre va estar disponible. «Ja ho veus clar?»—li vaig demanar un altre cop davant el quiosc dels diaris? Ho tenia claríssim i li va fer tanta il·lusió que va saber guanyar i, quatre anys després, millorar resultats. Per què? N’estic segur que és per l’actitud. Per aquest permanent saber estar al costat de la gent. 

Al costat de tota la gent, i la de Callús també, és clar. La de l’Anella daurada, d’aquella joventut llunyana i de colla sardanista. La d’un Callús llunyà i la d'avui, amb tots nosaltres, que hem estat testimonis de la tenacitat i generositat —i del rigor, de totes les reunions realitzades que ell recollia pacient en format d’acta per tal de fixar la memòria d’aquells temps passats. Per al Joan el nostre agraïment més afectuós. Perquè nosaltres només podem recordar-lo però, també i sobretot, donar-li les gràcies.

Sant Ignasi torna a Manresa (i ho fa en càmper)

Dimecres vaig poder presentar el número de juliol-agost d'El Pou de la gallina. El dediquem a la febre de les càmpers —de les furgonetes camperitzades, de les autocaravanes... I tot i anar sempre tard convidant els ponents, celebro que finalment a la presentació al Casino ens hi acompanyessin en Joan Calmet, regidor de Turisme i Promoció de la ciutat, i en Francesc Valdeolivas que és el cap de vendes de Camper Tecnologies. Plegats vam poder xerrar gairebé una hora d'aquest fenomen turístic, de l'èxit d'una nova empresa com Camper Tecnologies —qui ho diu que a Manresa ja no inventem?— i al capdavall de la necessitat d'espais per acollir aquests nous visitants que es desplacen amb una Citroën Berlingo de tercera mà o una resplendent Dethleffs de l'última fornada. No hi ha quisso-flautes ni rodamóns: hi ha gent que volta i que té moltes ganes de conèixer coses —o una mica de ganes, fins que arriba l'hora d'acotxar-se i s'entaforen a la seva càmper! Sigui com sigui, el número d’El Pou ha quedat tan polièdric com el tema. I amb la portada participada que vam aconseguir, al Pla de la Cova, vam obtenir un nou eslògan: avui Sant Ignasi vindria amb una furgo! Austera, dependent caritativament d'una dutxa i —cas que hagués de tornar a escriure els Exercicis!— a la vora d'un punt wi-fi gratuït. Ara que el 2022 és a la cantonada, recordem que Manresa ha de ser tan bona acolidora com ho va ser fa cinc-cents anys...