Qui no coneix Pere Morera?

El Pou de la gallina estrena l'any parlant dels arbres de Manresa. en un d'aquells reportatges corals que tot sovint la revista amaneix. El fil conductor ja neix amb garantia: el porta el text del biòleg Jordi Badia, acompanyat de les reflexions de Pol Huguet, regidor d'Acció Climàtica a l'Ajuntament de Manresa. Per tota la resta —des del text de Josep Tomàs Cabot als d'Ariadna Torres o Zulima Martínez per esmentar-ne tres— una lectura amable, amb unes excel·lents fotografies d'Enric Casas. L'aportació del senyor Ramon, però, es limita un nou retrat del «Qui no coneix...» que un mes i un altre il·lustra amb encert Maria Picassó. I aquesta vegada presentem un home que, tot sol, podria encarnar l'ànima del Born: Pere Morera. El teniu vist segur!   

Pere Morera,
volta el món i torna al Born

No sempre ha gastat aquesta barba d’aires bíblics, però de pèl mai n’hi ha faltat: Pere Morera Santamaria (1962), l’home que va créixer al Born de Manresa, sempre amb ganes de viure la vida. Talment el comte Arnau: ser només dels seus passos i dels seus braços! Què, si no, explica la velocitat a enllestir els estudis —embarrancats a segon de BUP al Peguera— i el comiat de l’escoltisme al Cardenal Lluch per marxar de casa tot just complerts els divuit anys, en un primer assaig de família pròpia? Paral·lelament, la pulsió artística bategava des de les classes de dibuix amb l’Esparbé i les de ceràmica amb en Gabriel Garriga. «Volia ser ceramista, encara més després d’una estada al Miracle, fent ceràmica amb els monjos». El desencís li arribà a l’Escola d’Arts i Oficis, aleshores que no passaven de fer càntirs. Només el seu caràcter inquiet el durà a conèixer el grup d’en Paulí, «amb Maria Picañol, Gelabert i tota la seva colla. Vaig descobrir l’alta temperatura, la ceràmica japonesa, la capacitat d’experimentar». La vocació era innegable i com que la botiga de plats i olles familiar no l’apassionava —aquell Caribú on hi havia de tot i bo per parar una llar— el Pere obté la titulació oficial de la Llotja i se’n va a València, per repetir voluntària i excepcionalment els estudis al costat d’Enric Mestres. En acabat, torna i munta el seu propi taller, amb un espai més industrial i mecanitzat, però amb temps i eines per al seu vessant més creatiu. «I això que per ser exactes, gairebé mai m’he mogut de Manresa. Però aquell Born de la infantesa, amb els avis vivint sobre la botiga, i nosaltres —som quatre germans!— en un pis de l’escala del doctor Selga, allò ho vaig tallar aviat». El cas és que la ceràmica no acaba de rutllar i amb 32 anys, en una crisi vital, tanca el taller i s’apunta a fer de mestre d’integració a l’equip d’obres de l’associació Can Ensenya, de Barcelona. Treballa portant nanos per tota la Catalunya central, apedaçant els edificis d’aquella Obra Sindical del Hogar que havia revertit a l’empresa pública Adigsa, de la Generalitat. Després la crisi del totxo el reconduirà cap a la direcció d’obres, per acabar aterrant sis anys a Construccions Vidal. «Vam aguantar l’estrebada de 2008... però no vam passar del 2011”. Cal dir que es va saber reconvertir? Tenia vora cinquanta anys i amb un germà es van embolicar a reduir, especialitzar i rellançar la botiga de tota la vida. «Però anàvem justos, i els dos sous no sortien...» de manera que es queda ell tot sol el Caribú accentuant l’especialització —«de fet ara mateix som Ganiveteria 1941- El Caribú». Molts ganivets, és clar, i el taller d’esmolar, i les pedres i eines per particulars... «Fet i fet, he acabat per tornar al Born, i n’estic content!». El Pere, que és un home de passions, celebra els seixanta anys complerts i només rondina de les seves cames, però es concentra en el seu lema, que és el de gaudir de la vida. I a fe que ho ha fet: li agrada la muntanya, i també el submarinisme —«allà hi vaig conèixer la meva companya, l’Àngels»— i també cuinar i menjar, que per això la seva àvia era la filla cal Perdiu. Tot això i esmolar ganivets, que ho fa i —diuen— ho fa molt bé.

Un record en els 50 anys de la Dharma

M'ha va encomanar el Quim Noguero per un reportatge a El Pou de la gallina del passat mes de desembre, per tal de complementar el seu article de la Dharma i del seu pas per Manresa, ara que han complert cinquanta anys sobre els escenaris. «La connexió manresana de la Companyia Elèctrica Dharma». En acabat, els textos de voluntat complementària calgué esporgar-los de valent però, sencer i a raig, inicialment era aquest:

La Dharma va ser una de les descobertes més bèsties de la meva adolescència, i això perquè el meu consum musical aleshores era més que limitat: tot el gruix de la nova cançó rellevat, des del 75, per la devoció envers Jaume Sisa i Pau Riba. Però hi ha la Dharma: l'estiu del 76, en un grup de monitors d'esplai, em penso que va ser en Lluís Sallés que va dur una cinta d'aquell grup per mi absolutament nou. Era L'Oucomballa, i em va semblar formidable i alhora emocionant: per primera cop la música d'una banda em captivava fins a taral·lejar la melodia. Des de l'Adéu, estrella del dia, el Ball-llunàtic... fins al Tiru-tiru-ritu! Em vaig comprar el disc, és clar, i em vaig comprar el següent —Tramuntana— que encara va sonar més i més hores a casa, i sonava en cassettes mal gravats, als patis del Peguera, quan asseguts a les finestres de la planta de baixa, matàvem hores somiant amors i revoltes. I jo, que no era pas d'anar a concerts no me'n perdia cap dels que aleshores van fer a Manresa, primer a la Sala Loiola, després a la Pista Castell i, anys a venir, programats per Tabola. Portàvem la Dharma i la Dharma era la dosi de modernitat, d'una modernitat arrelada i còmplice. Encara més: amb la Dharma omplíem i era un goig de ser allà entre el públic, xalant, com si els xirucaires per un moment també tinguéssim el dret i el gust de ballar i assaborir el plaer d'aquelles melodies. Amb Tabola em penso que vam presentar L'Atlàntida i també Catalluna —però parlo de memòria. Per cert que la cartelleria i les pancartes de Tabola era responsabilitat meva, i la tipografia de la Dharma —talment la dels Garriris d'en Mariscal— ja era una declaració d'intencions, d'aquesta modernitat popular, gens xarona sinó disposada a donar batalla. La trajectòria ha estat llarga i fecunda, sovint també per la Fira d'Espectacles d'Arrel Tradicional. Al capdavall, arribar a la cinquantena ha estat també —jo que vaig ser al concert del Kursaal— un toc d'alerta: la Dharma sonava genial, com sempre, però el públic —ai, el públic— s'havia fet gran. I era com veure aquell públic d'abonament quinzenal el segle passat al Loiola, ara a peu dret i sacsejant els malucs, amb més saxons i menys pèl. Però —moltes gràcies Dharma!— encara amb les mateixes ganes de xalar i viure. 

 

L'art d'esdevenir humà, de Rob Riemen

El primer que vaig llegir de Rob Riemen, l'estiu de 2018, em va ser altament encoratjador. Per combatre aquesta època. Dues consideracions urgents sobre el feixisme. Riemen hi reivindicava la vigència de l’humanisme europeu per combatre la ignorància, l’estupidesa organitzada, l’odi i la por que promouen determinades elits polítiques per destruir l’esperit autèntic de la civilització democràtica, basat en la veritat, la bellesa i la justícia. Per això, quan al darrer estiu vaig saber que havia publicat L'art d'esdevenir humà. Quatre estudis vaig pensar que de cap manera me'l perdria. Aquestes festes de Nadal he tingut el temps i la tranquil·litat per fer-ho. I guardar-ne algunes notes, més idealistes que no pas pràctiques, però que trobo imprescindibles. 

Com s'explica a la nota editorial, la humanitat de què parla Riemen en aquest assaig seria la que ens ha de permetre viure en la veritat, crear bellesa, ser compassius i justos. «Com si es tractés de variacions o relats sobre un mateix tema, en els quatre estudis d’aquest llibre Riemen reivindica la memòria per poder reconèixer i fer front a les forces del mal; alerta de l’estupidesa i la mentida que deixa la intel·ligència fora de joc; invoca la figura de l’intel·lectual i la necessitat que intervingui amb coratge en l’esfera pública i, per damunt de tot, situa l’amor profund al centre de la noblesa d’esperit, la que ens ha de fer veritablement humans». Amb dos afegitons finals: ni és un llibre d'autoajuda ni tampoc és religiós. Que no vol dir, però, que no ens aporti consol ni que renunciï a l'espiritualitat...

Només quatre textos del Preludi, acompanyats d'Ovidi, Blaise Pascal i la tripulació de l'Apollo VIII, tot plegat per dir-nos que esdevenir humà és un art —i no pas una ciència. Als que ja haureu llegit el llibre, passeu-me la tria si no us sembla satisfactòria. Als que encara no us hi heu fet, a veure si el tast us anima!  

Preludi

I

Fa temps, l'any vuitè després de Crist, per ser exactes, l'emperador August va desterrar el poeta Ovidi. De Roma el va enviar a Tomis, un lloc fred i desolat a la riba del mar Negre, la zona més llunyana del seu imperi. Ovidi es va veure privat de tot: de la seva dona, a qui estimava molt, dels seus fills i amics; fins i tot va haver de deixar enrere tots els seus llibres. La solitud, va odenar l'emperador August, seria el seu destí.
(...)
Des de l'inici del seu exili, Ovidi va lluitar contra la solitud mantenint-se fidel a la seva ànima, a la seva vocació, escrivint poemes. Tristes, així els anomenava (...) Les seves Tristes són també el testimoni melodiós que, gràcies al seu treball creatiu, la seva ment no es va enfonsar en un pou de depressió i desesperació, sinó que va romandre intacta, prou poderosa per elevar-lo per sobre de la solitud i, d'aquesta manera, tornar a ser humà.

II

¿Qui pot escapar a les vicissituds de la vida? Ningú! El nostre destí està predeterminat des del naixement i no hi ha cap tragèdia que no ens pugui passar.

   Una persona està sana i viu fins a la vellesa, mentre que una altra emmalalteix i mor jove. Un nen pot perdre els pares en una edat primerenca; uns pares poden perdre un fill (...) De vegades la fortuna et somriu, i tot d'una l'adversitat t'agafa pel coll i venen les maleïdes preguntes: ¿per què? ¿I ara, què? Preguntes que et planteges i que no saps contestar, i potser no les sabràs contestar mai...

   Esdevenir humà és un art, no pas una ciència. Si fos una ciència, tindríem definicions establertes, teories provades, respostes inequívoques, protocols i manuals per a la vida. No n'hi ha, i en conseqüència tot allò que es presenti com a tal no és res més que una forma d'engany.

   Esdevenir humà és un art. Un art que cada individu —amb tots els desitjos, incerteses, dubtes, pors i fracassos inherents a la nostra existència— haurà de fer-se seu.

III

Som a l'any 1968. Han passat dinou segles i seixanta anys des que l'emperador August va bandejar Ovidi a aquell paratge desolat i fred a l'extrem més llunyà del seu imperi, des d'on, al cap d'un temps el poeta enviaria les seves Tristes ben lluny, a un futur incert.

   Dissabte 21 de desembre. A primera hora del matí, des del cap Canaveral de Florida, tres homes valents deixen enrere la Terra i després d'un viatge de tres dies arriben a un lloc que és infinitament més fred i desolat que el lloc d'exili d'Ovidi: la Lluna. En la història de la humanitat, Frank Borman, Jim Lovell i Bill Anders es convertriran en els primers homes que hi orbiten.

(...)

Bill Anders, l'home de la càmera, fa una fotografia rere l'altra de la superfície de la Lluna, fosca i plena de cràters. De sobte, el seu ull veu el que cap ull humà no ha pogut veure mai, però que gràcies a la seva foto canviarà per sempre més la imatge que tenim del món. Allà lluny, dins l'univers profundament negre, els tres homes veuen una petita però magnífica bola blava que emergeix de la foscor: el planeta Terra! L'únic punt lluminós de l'univers.

(...)

En tornar a la Terra tres dies després, s'adonen que van marxar per explorar la Lluna però que han descobert la Terra. Que bonic, però també com n'és de fràgil, el nostre petit planeta enmig de la foscor de l'infinit. Com n'és d'extraordinari que hi hagi una raça, la humana, que pugui habitar aquest planeta. Com n'és d'incomprensible la incapacitat dels éssers humans per viure en harmonia. És una mena de bogeria. Quina estupidesa, la contínua destrucció del planeta. Una forma d'autodestrucció.

   Nadal de1968. El final d'un any en què els Estats Units han estat esquinçats per tanta violència que començava a semblar una guerra civil. El final d'un any en què Martin Luther King i Robert Kennedy van ser assassinats, i amb ells l'esperança que representaven (...) En aquella foscor social, la foto de l'Earthrise és un punt de llum, d'esperança, l'inici d'una nova consciència (...) Ara, però (...) la destrucció del planeta no s'ha aturat. Arreu del món la desunió de la humanitat només ha augmentat, i amb ella l'ansietat i la violència (...) cada cop sabem menys coses de l'essència de la humanitat. I també de l'art de fer-se humà.

    És una raó suficient per aprendre de memòria l'exhortació de Blaise Pascal, que al segle XVII va apuntar a Pensaments:

«Que l'home, havent retornat a si mateix, consideri el que ell és en comparació del que existeix; que es miri com esgarriat en aquest racó apartat de la natura; i que, des d'aquest petit calabós on es troba allotjat —vull dir l'univers—, aprengui a estimar la terra, els reialmes, les ciutats i a si mateix en el seu valor just. ¿Què és un home dins de l'infinit?»

Els quatre estudis d'aquest llibre estan pensats com a respostes a l'exhortació de Pascal. Quatre estudis sobre l'art d'esdevenir humà. Un estudi que té en compte la guerra com a escola de vida; un altre de com vèncer l'estupidesa i la mentida; un tercer sobre el coratge i la compassió; i finalment, un estudi sobre la redempció de l'angoixa mitjançant el poder creador de l'home i l'amor veritable. Quatre estudis que, com les Tristes d'Ovidi, pretenen ser una ajuda per a tothom que s'interessi per les dues grans preguntes de Sòcrates: «Digue'm, ¿quina és la manera correcta de viure? I ¿què es una bona societat?».

Per saber-ne més:

Carla Fajardo, a l'Ara, (16 de setembre de 2023) parlant del diàleg entre Rob Riemen i Ignasi Aragay a la Setmana del Llibre: https://llegim.ara.cat/actualitat/rob-riemen-centre-totes-crisis-hi-l-educacio_1_4803041.html

Laura Tapiolas entrevista Rob Riemen a El Temps núm. 2050, de 25 de setembre de 2023. https://www.eltemps.cat/article/30068/entrevista-rob-riemen

«Som l’única espècie del planeta que té una naturalesa animal i una d’espiritual. Tenim gana i instints, però també coneixem l’amor, la veritat, la bondat, la confiança, la pau… Som conscients de tot això. Naixem, som aquí, i de seguida ens adonem que en algun moment morirem, que ja no hi serem. I ens fem preguntes. Qui soc? Què he de fer amb la meva vida? Aquestes preguntes fonamentals són el que ens fa humans».

Jordi Llovet a El País, https://elpais.com/quadern/2023-10-21/idealisme-humanistic.html

«Com era d’esperar, ni la cultura ni l’esperit d’Europa van fer cap tomb a causa d’aquestes publicacions, ni el farà. La història sempre l’han mogut els homes d’acció, no els homes d’estudi.»

Comiat de 2023

Acomiadar els anys no deixa de ser un ritual, una fórmula comunitària per assumir que el temps passa i, posats a fer, conjurar que el seu pas no ens arrossegui, que deu ser el principal temor de tots i cadascun dels mortals. La data, doncs, es consigna festivament al calendari i hi afegim els parents i els amics, abans no ens vinguin a cantar plegats el gori-gori. Demà serà el primer de gener, i recordant sant Mateu i l'àngel del Senyor —Heus aquí la verge concebrà i tindrà un fill, i li posaran per nom Emmanuel, que vol dir «Déu és amb nosaltres»— recordaré de felicitar el meu bon germà Manel, i faré bons propòsits per al 2024 que, ben mirat, no sé pas quins podrien ser que no sigui ser una mica més puntual, no deixar tantes coses per l'endemà, i no dir que sí a més coses de les que sóc bonament capaç de fer. Fet i fet, així, a raig, no sembla pas poca cosa! Dono els propòsits per bons —la Montse estaria tan contenta...— i, per tota la resta, agraeixo aquest 2023 que s'acaba: és l'any que m'ha permès jubilar-me amb dignitat —i un punt d'enyor, tot s'ha de dir, i un punt de por. L'any també que m'ha fet descobrir el plaer de ser avi ara tot just fa quinze dies. L'any, en fi, que m'ha permès continuar fent la meva amb més llibertat si es pot: viatjar a Glasgow el setembre, fer un curs de literatura per als séniors de la FUB, capbussar-me al Pou —el de la gallina— i passar més hores col·laborant amb la residència d'avis del barri. També em van regalar una formigonera! Què més podria demanar? Demanar més seria abusar! De manera que, contingudament, diria que faria prou el 24 si tot plegat es repetís com al 23 —tret de repetir de neta i de formigonera, és clar! Al capdavall només ens faltaria la pluja, mentre cerquem un xic d'amor per anar passant els dies i els anys enmig de tanta barbàrie arreu del món. Per passar-los plegats, si pot ser. I tan feliços i amics com sigui possible. 

Qui no coneix Jesús Sagués?

El Pou de la gallina d'aquest desembre ha estat dedicat a les catàstrofes que ha sofert Manresa al segle XX, catàstrofes d'origen natural o bé humà. Catàstrofes que ens recorden com som de fràgils i que no només passen arreu del món sinó també aquí, ben a la vora... encara que, i contra pronòstic, aviat les oblidem col·lectivament. En fi, passeu-me la reflexió de tan senzilla com és i quedem-nos amb el personatge que amb la il·lustradora Maria Picassó presentem al "Qui no coneix?": es tracta del periodista Josep Sagués, una persona compromesa també amb l'associacionisme local i d'una absoluta bonhomia. Per poc que us hagueu bellugat, el teniu vist segur!

 

Jesús Sagués

voluntat i perseverança periodística

 

Darrera Jesús Sagués Llombart (Manresa, 1968) només hi ha una història de fidelitat, la d’aquell noi que sempre va anar a la Badia Solé fins enllestir la secundària, abans d’anar-se’n a l’Autònoma per llicenciar-se en Periodisme. «Com que era de mena tímid però m’agradava explicar històries, i el català, i escriure doncs... vaig triar Periodisme». És clar que quan encara no havia acabat el COU ja havia anat a Tele7 per si necessitaven cap redactor. I tant que sí, i no només això: al cap de dos mesos —novembre del 85— l’home ja sortia per pantalla i tot! «Era un dia a la setmana, i s’emetia els dijous al vespre. Jo feia equip amb Marta Colomer». Tele7 són col·laboracions gratuïtes al llarg de més de dos anys  però, és clar, calia guanyar-se la vida i per això l’any 89 el trobem a la Casa d’oficis, un trampolí amb suport municipal cap a l’emprenedoria. En acabat, també passarà un breu temps per Regió7 constatant, amb tot plegat, com era de magre l’ofici de periodista. Per això, i abans d’acabar la carrera, fitxa per Caixa Manresa, i va a parar a l’oficina de la Sagrada Família. I la vocació? Primum vivere, va pensar. Inquiet com era, això sí, des de l’any 92 que comença a fer de voluntari a la cavalcada de reis de Manresa i d’aquí salta a Jove Cambra, a qui representarà a l’Associació Manresa de Festa. Perseverant i meticulós, precisament anys a venir presidirà Jove Cambra Manresa (2000) i l’Associació Manresa de Festa (2003) en una actitud compromesa que mai va perseguir títols sinó, i sobretot, que provava de respondre a cada repte. Tornem al periodista? En Jesús és encara a l’oficina de Caixa Manresa a la Sagrada Família —s’hi va estar catorze anys! Però quan Pere Garcia, al 2003, li proposa ser al gabinet de comunicació a la nova seu de Santa Anna, no s’ho rumia ni mig minut! «Havia acabat un postgrau de comunicació empresarial a la Pompeu Fabra, i em va semblar una molt bona oportunitat!» Van ser cinc anys, i són els millors que recorda, fins a la recta final de l’entitat financera. D’aquell temps, el Jesús també és membre fundador de l’Associació de periodistes de la Catalunya Central, l’Apunt, amb Joan Piqué o Adriana Delgado, que l’any 2014 esdevindrà la demarcació a la Catalunya central del Col·legi de Periodistes. I no para de formar-se: el 2008, a la UOC, fa un altre màster de direcció de comunicació. Però els canvis a Caixa Manresa el desplacen al departament d’atenció a l’usuari i, en aquella Catalunya Caixa de premeditada interinitat, des de 2011 al Jesús li toca anar cada dia fins al Prat del Llobregat. I se’n cansa. «Vaig plegar l’últim dia de Catalunya Caixa, el setembre del 2016». I el periodisme, on queda, direu? El periodista hi és sempre, i quan toca buscar futur l’aconsegueix molt més a la vora, ell que sempre ha viscut al mateix pis des que va arribar al món: «Des de fa sis anys sóc responsable de comunicació i protocol de la delegació del Govern a la Catalunya Central». I com que el cuc de l’associacionisme tampoc no l’ha perdut mai, ara mateix el trobareu també a l’Associació de la Misteriosa Llum. Perquè al capdavall —voluntat i paciència!— el Jesús ha conjuminat comunicació i participació ciutadana, i n’està content! 

Nuccio Ordine i George Steiner, entrevista pòstuma

Quaderns Crema acabava de publicar un resum de la gran amistat entre Nuccio Ordine i George Steiner «que serà delícia per a tot amant del deixant humanístic, i, més encara, li darà ànim i esperança» (Jordi Llovet, El País, 7/10/23). Es tracta de George Steiner, l’hoste incòmode. Entrevista pòstuma i altres converses, a càrrec de Nuccio Ordine i amb traducció de Jordi Bayod (Barcelona, 2023). El volum, breu, es llegeix aviat. I més enllà d’un elogi a l’amistat, el tema principal és l’ensenyament entès més com a devoció que com a professió. Amb tot això, ja es veu que la seva lectura podia ser profitosa.

De l’amistat, entesa com a «santa unió», se’n destaca el paper de la conversa i la comunicació que fins permet que els amics absents es trobin al nostre costat mitjançant els records compartits o bé els textos. I en recullo aquesta cita de Michel de Montaigne, on explica la profunda amistat que va mantenir amb Étienne de La Boétie: «En l'amistat de què jo parlo –escriu el francès als Assaigs– les dues ànimes es mesclen l'una en l'altra i s'hi confonen, amb una mescla tan general, que esborren i ja no poden retrobar la costura que les ha unides. Si se’m força a dir per què l’estimava, sento que això no es pot expressar sinó contestant: “Perquè era ell; perquè era jo”. Hi ha més enllà de tot el meu raonament, i d’allò que en puc dir particularment, no sé quina força inexplicable i fatal, mitjancera d’aquesta unió».

I l’amistat entre Ordine i Steiner hi va ser, llarga i fecunda. Fins el punt que abans Steiner no morís va enregistrar amb el seu amic italià el que va batejar com a Entrevista pòstuma. Només es publicaria després de mort. I en ella hi descobrim tot de reflexions sobre l’ensenyament —ambdós eren professors de literatura i tenien un vivíssim desig de transmetre tota la saviesa dels clàssics. No cal estar-hi d’acord en tot, és clar, però de tot el contingut, Ignasi Aragay, a l’ARA (20/10/23) en va fer un altre article sota el títol de L’antiensenyament, que ho sintetitzava molt bé:

(...)

«He titulat aquest article L’antiensenyament perquè l’un i l’altre sentien passió per ensenyar, un desig profund de transmetre allò que sabien, tot el fons de saviesa pouat en els clàssics. En paraules d’Ordine, no podien entendre "la pedagogia hedonista dominant" basada en dues paraules: "ràpid i fàcil". Per a Steiner, sense esforç, sense petits sacrificis quotidians, no és possible adquirir coneixement, i no és veritat que les dificultats incitin al fracàs; al contrari, serveixen d’estímul. Ho deia per pròpia experiència: "He tingut la sort de rebre una educació marcada per l’esforç i l’autodomini, que avui dia està completament proscrita per la teràpia. Vaig néixer amb una greu discapacitat motriu –tenia un braç immòbil i enganxat al cos– que avui dia es faria el possible per alleujar. La meva mare em va ensenyar, en canvi, a conviure-hi". "Una de les fites més belles de la meva existència va ser aconseguir, per primera vegada, lligar-me les sabates amb la mà que tenia danyada". També va créixer sota l’amenaça hitleriana, "de la meva classe de l’institut només vam sobreviure un company i jo".

Ordine, autor de l’emotiu assaig La utilitat de l’inútil, es torna a preguntar: "Com podem recordar a professors i alumnes que cal estimar el coneixement per si mateix i que només la gratuïtat i el desinterès poden crear una relació autèntica amb l’estudi i el saber?" Els dos savis surten en defensa de l’exercici de la memòria, tan proscrita. No cal? "Recitar uns versos par coeur (o com es diu també en anglès, by heart) no només vol dir aprendre de memòria. Significa sobretot aprendre amb el cor". Un cop apresos, "continuen actuant en silenci en el nostre fur intern" i "ens acompanyen com un valuós tresor al llarg de la nostra vida", diu Ordine. I Steiner adverteix: "L’atròfia de la memòria és el tret dominant de l’educació i la cultura de la [segona] meitat i les acaballes del segle XX".

Ara que ja fa dos dies que ens hem capficat en els resultats catalans de PISA, m’ha agradat recordar la lectura d’Ordine i Steiner tot i que, i per ser francs, el meu panorama durant molts anys com a professor de literatura no es fonamentava tant en l’aprenentatge mnemotècnic —i si ho feia, era en llibertat, als Pastorets i per Sant Jordi!— com en l’estímul al goig i l’esforç de pensar, endreçar i exposar unes quantes idees. Encara ho enyoro després d’un primer trimestre jubilat. I tinc present, al capdavall, que la diversitat de les nostres aules —i el meu institut Guillem Catà encapçala cada curs rànquings— no és responsable d’aquestes dècimes que durant dos dies sembla que fan trontollar tothom sinó, i sobretot, de tota la canalla vulnerable a les nostres aules per motius socioeconòmics o desarrelament. 

El problema es diu pobresa, i es va manifestant en tots els àmbits. Recordem-ho quan algú ens anunciarà solucions fàcils, ràpides i contundents, o basades en un esforç i memòria que res tenen a veure amb aquell par coeur d’Ordine i Steiner.

Qui no coneix Pere Montoro?

I malgrat tot, aquest novembre llarg i ressec ha passat com tots els mesos: en una bufada. I ja som a desembre, preparant un altre «Qui no coneix...» per al Pou de la gallina. És hora doncs d'alliberar el personatge del mes passat, conegut i reconegut per la seva tasca al Kursaal però —i sobretot— per aquesta tarannà que el fa a l'abast de tothom. Ànima d'artista per una tasca de gestió rigorosa i discreta. La il·lustració, preciosa com cada mes, és de Maria Picassó: és el Pere Montoro, sí, i amb ell s'obre el teló... 

Pere Montoro,
treballar quan els altres fan festa

Acaba de fer seixanta anys i amb la mirada serena diu, com qui no vol la cosa: «he treballat tots els caps de setmana de la meva vida». Perquè el Pere Montoro Cabra (1963) treballa especialment quan els altres fem festa: el recordeu al Kursaal? «Jo faig les hores que convinguin perquè aquesta feina m’apassiona!». Fill del Poble Nou, amb vuit anys la família va anar a viure a la Fàbrica Nova, on l’avi feia de porter. Un cop va resoldre primària i batxillerat va triar la formació professional, però millorant l’opció del pare, electricista a la Pirelli: ell faria electrònica! Des d’aleshores, us dirà que tota la resta li ha vingut rodada fins a trobar-nos-el avui de cap tècnic de l’empresa municipal Manresana d’Equipaments Escènics. El cas és que el seu mateix pare, que es movia en ambients esquerranosos, li havia parlat d’una ràdio amb voluntat alternativa que es faria a Manresa i li suggerí d’acostar-s’hi. Som al 1982 i aquella experiència fou Ràdio Llamborda, on va multiplicar-hi descobertes i aprenentatges. Per això ben aviat el trobem al primitiu grup de festes de Xàldiga, on s’estrena en cercaviles amb bombo i xanques, en un procés que quallarà al grup Sotrac. Però va ser a l’antic Loiola on va prendre consciència de teatre. «Vaig anar a veure Nit de Sant Joan, enmig d’una gentada, i només vaig trobar un forat a la darrera fila, vora la taula dels tècnics. No en vaig poder apartar els ulls!». De manera que poc a poc va deixant de fer d’actor i es concentra en la producció. Sense deixar la ràdio —també passarà per Ona7, Cadena 13 i Ràdio Manresa— comença a fer hores de cap de setmana a la renovada Sala Ciutat, al costat de Salvador Vicenç, de qui es reconeix deixeble de tantes coses com hi va aprendre, «començant per la manera de ser». Però encara més, aquella colla de Sotrac es queden el grup Setrill, en la prehistòria de l’animació manresana. I el cop de gràcia vindrà amb el grup Teiatru, a partir de la Innocentada, que permet de professionalitzar-se fins a vuit persones, durant una dècada sencera. Teiatru s’acaba en un moment d’èxit, «—potser ens va fallar la visió empresarial», però el Pere ja ha trobat més camins: acompanyarà Marcel Gros, els Escarlata Cirkus, fa de regidor al Trapezi de Reus... «i així hagués anat fent si no fos perquè l’Assumpta Bermúdez em va fer notar que sortia una plaça de responsable municipal de teatres». Ara ja es pot dir? Li va semblar que no feia per ell! Però guanyada la convocatòria hi va encaixar d’allò més bé —«jo ja coneixia l’Eugeni Vall, que també em va ensenyar moltes coses, però que era tot un caràcter, eh?». Havien començat les obres del nou Kursaal, i de manera natural el Pere va anar adoptant majors responsabilitats en un projecte que mai ha parat de créixer. Avui vetllar pel Kursaal, el Conservatori i la Sala de la Plana no és pas senzill, en un moviment constant de descàrrega, tramoia, neteja, porters i acomodadors! «Això sí, sempre m’ha agradat viure a prop de la feina, i per això estic content de tenir casa aquí al costat». I és que el Pere des de fa vint anys viu amb l’actriu Teti Canal, i celebra com li han anat venint les coses. Encara més: li agrada i està content.. I en això, si el recordeu, sabreu que no fa teatre.