La història de Manresa acolorida al Pou de la gallina

Aquest mes d'octubre El Pou de la gallina revisita alguns episodis multitudinaris de la Manresa del segle XX, tots ells documentats en blanc i negre, i els acoloreix sense manies. El resultat és un número singular, produït a les beceroles de la intel·ligència artificial, però que ens permet reviure alguns dels grans moments contemporanis. Una selecció incompleta, és clar. Però atrevida: tal i com diu la entrada del reportatge, ens hem acostumat a veure les imatges del passat en blanc i negre, mentre que el color ha esdevingut sinònim de contemporaneïtat. Literalment: «De fet, la fotografia en color no es va popularitzar fins el darrer quart del segle XX. Però és evident que tots els episodis històrics que la fotografia havia permès recollir fins aleshores no havien succeït en una escala de grisos. Ens atrevim a reviure-la? Des d’El Pou de la gallina hem provat de posar-hi color».

I és cert, la tria és parcial, i ben segur que no tothom aprovarà aquesta intervenció tècnica, però hem gosat seleccionar deu imatges de la ciutat al segle XX, amb les multituds com a fil conductor i després les hem acolorides mitjançant els nous processos d’intel·ligència artificial, de la mà del dissenyador gràfic Erques Torres. El resultat és una visió sorprenent de la història de Manresa: si us procureu la revista hi veureu bategar la ciutat des de la inauguració del Kursaal, el 1927, fins a la visita del president Tarradellas, l’any 1978, aleshores que semblava que tot tornava a ser possible...

Onze Natàlies per a una Plaça del Diamant

La Julieta va venir expressament a la pastisseria a dir-me que, abans de rifar la toia, rifarien cafeteres; que ella ja les havia vistes: precioses, blanques, amb una taronja pintada, partida en dues meitats, que ensenyava els pinyols. Jo no tenia ganes d'anar a ballar ni tenia ganes de sortir, perquè m'havia passat el dia despatxant dolços i les puntes dels dits em feien mal de tant estrènyer cordills daurats i de tant fer nusos i agafadors. I perquè coneixia la Julieta, que a la nit no li venia de tres hores i tant li feia dormir com no dormir. Però em va fer seguir vulgues no vulgues, perquè jo era així, que patia si algú em demanava una cosa i havia de dir que no.

(...)

He llegit i rellegit moltes vegades La plaça del Diamant. El primer cop, a segon de BUP, ma la va deixar una companya de classe. Després hi vaig tornar quan feia Literatura Catalana a l'Autònoma. I encara moltes més vegades programada com a lectura de batxillerat amb els meus alumnes d'institut. I sempre m'ha agradat molt —mai em pesava: sempre l'he sentida molt endins, com si totes les famílies d'aquell temps tinguéssim alguna cosa de la Natàlia-Colometa. Del Quimet, del Mateu i del Cintet, del Toni... També en vaig veure al seu moment la pel·lícula amb Sívia Munt i Lluís Homar, que des d'aleshores ha estat sempre el meu Quimet. I encara una primera versió teatral el 2004, de Joan Ollé, amb tres Colometes a l'escenari —Montserrat Carulla, Rosa Renom i Mercè Pons. Ara, però, ens ha arribat aquesta darrera versió de Carlota Subirós, polièdrica, construïda amb onze actrius i dues hores. Onze rostres per a una sola Natàlia, jutjava Santi Fondevila a l'Ara. I deia:

«El terra de l’escenari de la Sala Gran, d’un blanc lluminós, és com un gran llenç ribetat també de blanc on, al llarg de la funció i sense pausa, onze actrius dipositen objectes relacionats amb l’obra per configurar-ne un gran quadre. Des d’un cargol de mar on ressona la maror fins als rams de flors. Des de les cassoles de la cuina fins als plats i les copes de la vaixella d’on la Natàlia anava a fregar. (...) Un espai poètic i un plantejament dramatúrgic de gran plasticitat al qual cal sumar una càlida banda sonora en directe (Clara Aguilar) i un constant moviment de les actrius per acompanyar la recitació del text». I el text em va arribar com la primera vegada, directe i punyent, que em semblava que en aquelles dues hores al TNC vaig rellegir tota l'obra, des del primer moment: aquella Colometa que patia si algú li demanava una cosa i havia de dir que no. 

I en vaig sortir del teatre tou i commogut. Però recordant aquell fragment final del pròleg que va escruure Mercè Rodoreda, l'any 62, que redimeix La plaça de qualsevol sentimentalisme: «Vull tornar-hi a insistir. perquè em dolgué que algú ho negués: vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d'amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme. El moment en què la Colometa, de tornada de la mort del seu passat, entra a casa seva mentre va naixent el dia i abraça el seu segon marit, l'home que l'ha salvada de totes les misèries de la vida, és una escena d'amor profund. "I vaig pensar que no volia que se'm morís mai..." I li fica el dit al melic "perquè cap bruixa dolenta no me'l xuclés pel melic i em deixés sense Antoni". I el mot contents, darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d'alegria.»

Doncs això, i malgrat tot, amb una mica d'alegria...

Qui no coneix Isabel Roig?

Per al Pou de la gallina número 400 vaig reservar un personatge tan singular com és la meva metgessa de capçalera. Sí, sí, la meva de tota la vida, al CAP del barri de la Sagrada Família. Parlo d'Isabel Roig i Grau. Certament, els seus orígens graciencs o la seva residència a Terrassa semblaria que l'haurien d'apartar d'aquesta secció tan localista. Però és ben bé el contrari: la seva perseverança, tant o més alta que aquests 400 números del Pou, l'han fet present a Manresa durant gairebé tres dècades, cada dia de cada dia. I, com deia aquell, amb il·lusió! No és pas cosa de poc mèrit, especialment en uns anys en què la pandèmia —i els governs— han posat a prova repetidament el nostre sistema públic d'atenció primària. Per a totes aquelles persones que el defensen i s'hi senten compromeses, doncs, va aquest retrat que rebla la il·lustració feliç de Maria Picassó.

Isabel Roig,
medicina de proximitat

La doctora Isabel Roig i Grau (Barcelona, 1958) ha estat sempre una candidata ferma per aquesta secció. I en aquest número 400 del Pou, que és un himne a la perseverança, encara més: fa vora trenta anys que la dona passa visita cada dia de cada dia al CAP Sagrada Família. Venia de fer les pràctiques a l’àrea metropolitana, i va arribar amb una plaça per oposició que considera que va ser la sort de la seva vida, fins el punt de sentir-se una manresana més. «Jo ja tenia la canalla, amb 6 i 2 anys, i aquí vaig coincidir amb la Dra. Albero, amb qui érem companyes de promoció. Aleshores érem el CAP Foneria, i em va agradar des del primer moment!». Isabel Roig havia nascut al barri de Gràcia però des de petita que la família es va instal·lar a Badalona. Una veïna llevadora li despertà la vocació, i sempre va pensar que ella també en seria. Però, amb la matrícula d’honor obtinguda a COU i comptant amb la gratuïtat universitària, a darrera hora va triar Medicina a la UAB. El resultat és una metgessa docent, que es defineix vocacional, i que defensa un equilibri de tres potes, que són la personal, la dels companys i una tercera que és la direcció del CAP, «que sempre ens ha fet costat, des d’aquells primers equips amb la Dra. Àfrica Garcia, Matilde Català, Tino Algilaga... fins ara amb la Dra. Núria Busquet». Casada amb un metge terrassenc que treballa a l'hospital de la Vall d'Hebron, ella encara no es cansa d’anar i venir cada dia del Vallès. De fet, diu que aprofita els trajectes per desconnectar, encara que no sempre ho aconsegueixi. Experta en deshabituació d’alcohol i tabaquisme, la mort sobtada d’un germà fa vint anys li marcarà la vida. «Aleshores no ho van saber detectar i l’ambulància va arribar sense desfibril·lador...» El resultat és el seu compromís amb el suport vital, del qual ella mateixa ha fet molts cursos a les escoles de Manresa i als CAPs pel personal sanitari, fins aconseguir multiplicar arreu la presència de desfibril·ladors i que cada dia més gent sàpiga diagnosticar i fer-los servir. També hi ha hagut moments feliços, com quan la van nomenar Metge bagenc el 2015, per votació dels companys de professió, o quan el 2018 va rebre el premi a l’excel·lència professional pel Col·legi Oficial de Metges, així com diversos premis nacionals en investigació en l'Atenció Primària. Tampoc ha negligit la docència i la recerca, des d’aquella ABBEL (Associació del Bages i Berguedà d’Estudi dels Lípids ) fundada l’any 1994, amb els doctors Clotilde Morales, Carme Bertral, Anna Gutiérrez, Isabel Comerma, Pep Cañellas, Carles Pardo... «Me’n deixo molts, però tinc clar que era una manera de relacionar-se i fer xarxa a la comarca». Ella la va presidir els deu darrers anys, diversificant temes i recerques, fins que la pandèmia es va encarregar de desfer-ho. I tot i que sovint li han ofert d’incorporar-se a la direcció del centre o en d’altres encàrrecs de gestió, ella no vol deixar de ser la metgessa de família que és. «M’afalaga, eh? Però em penso que no m’agradaria ni crec que servís». Aquests darrers anys, defensant l’especialitat de medicina de família, la covid-19 o fins i tot la vivència personal d’una malaltia greu creu que l’han fet millor encara: «vaig estar un llarg temps malalta i em vaig jubilar, però... em van demanar de tornar i vaig dir que sí, i aquí continuo. Em sento útil i la recepció dels pacients ha estat indescriptible!». Amb el seu marit, doncs, han decidit que es jubilaran plegats més endavant, i ella creu que tindrà temps d’acomiadar-se dels tres o quatre-cents pacients de tota la vida. I només es reserva per després la vocació secreta que cultiva: és pessebrista! Potser per aquest compromís de construir, refer i recrear sempre un món volgudament millor.

Manresa, devota de Joan Pera

A El Pou de la gallina número 400 d'aquest mes de setembre hi recullo la presència de Joan Pera a Manresa, a l'«Àlbum de visites». La foto és de Joan Closas, feta al Kursaal entre les dues actuacions que hi va haver aquella mateixa tarda de festa major. En Joan Pera, content i satisfet, va manifestar al fotògraf del Pou que Manresa era la ciutat de Catalunya on més havia actuat, fora de Barcelona, i que agraïa sincerament l'acollida que se li feia any rera any. No cal dir que en totes dues sessions va omplir el Kursaal fins la bandera!

Manresa, devota de Joan Pera

Joan Pera (Mataró, 1948) troba a Manresa un públic fidel, que no vol perdre-se’n pas cap convocatòria. El Galliner el va començar a programar l’agost de 1997 malgrat la fama de teatre comercial, un punt adotzenat als ulls dels crítics, però veritablement festiu i proper. Perquè el fet és que surt Joan Pera a l’escenari i ja hi ha qui riu només de veure’l caminar! Cal dir que molt abans del Galliner, l’home ja havia actuat a Manresa, amb aquella espriuana Primera història d’Esther, amb la companyia d’Adrià Gual, el 1977. Després va venir a la programació de Teló, de la mà de l’Agrupació Cultural del Bages, que el març de 1993 presentava al Conservatori No et vesteixis per sopar, amb Carles Canut i Amparo Moreno. Espriu quedava enrere! I va ser el 8 d'octubre de 1994, també amb la programació de Teló, que ens arribava per primer cop La extraña pareja, amb Paco Morán, omplint dues funcions al Conservatori. «I doncs, no va ser el Galliner qui va portar aquesta obra per primera vegada a Manresa» desmitifica Joan Morros. I rebla: «Això sí, amb la d’ara, des de 1997 que l’hem fet venir a onze festes majors…». Enguany hi acaba de tornar: el dissabte 26 d’agost, mentre Manresa es preparava per rebre la pluja, el Kursaal omplia ordenadament dues sessions de Júnior, la darrera proposta d’aquest gran comediant. Perquè sens dubte en Joan Pera és un dels actors més populars del país, de teatre i cinema, i també de doblatge: és la veu de Woody Allen, de Peter Sellers o de Rowan Atkinson en el paper de Mr Bean o L’escurçó negre. Pioner en sèries de televisió, encara hi ha qui el recorda com el nebot de Joan Capri, en aquell Doctor Caparrós, medicina general, o al costat de Mary Santpere a Amor, salut i feina. D’això aviat farà mig segle! L’any 1994, La extraña pareja va esdevenir un autèntic fenomen que es representaria més de cinc anys, i que es va acomiadar amb una funció de rècord Guinness al Palau Sant Jordi, amb 14.797 entrades venudes. A Manresa es va tornar a representar el 1997, els dies 10 de març i 1 de setembre, sumant quatre funcions, i quatre més el 1998 entre la Llum i la Festa Major, sempre a la Sala Ciutat, de platea més gran. Més endavant vindrien La Jaula de las locas (quatre sessions el 2000) i ¡Mamaaá! (2003), la tercera i darrera producció que faria al costat de Morán. Després de Matar el presidente (2005) arribarien les tres funcions de 2007 que van suposar el seu desembarcament al Kursaal amb Oscar, una maleta, dos maletas. Fet i fet, tota la seva producció ha passat per Manresa amb èxit, fins el punt que també va tornar La extraña pareja en dues funcions més la Festa Major de 2014, aleshores amb Antonio Dechent substituint Paco Moran! I tot això fins les més recents comèdies com han estat Alguns neixen estrellats (FM 2019), El pare de la núvia (FM 2020) o Màster Xof (28 de setembre de 2022). La ciutat li és devota i ell, a la recíproca, ho és amb Manresa i el record que serva de Maria Matilde Almendros a qui, ara fa un any, homenatjava: «Ella va ser la primera en confiar en mi».

... i avui em jubilo

Ho consigno en aquests fulls de calendari. Avui, 31 d'agost de 2023 em jubilo: s'escau que és el dia del meu sant, que hi ha lluna plena i que m'arriba la darrera nòmina abans d'incorporar-me a les classes passives. Puc dir que quin greu? No sé què em queda de corda, però de moment ja no hauré de tornar a l'institut a fer res, almenys formalment. I això em fa sentir una mica trasto desclavat. Ja sé que no m'avorriré —no sóc ben bé de treballar jo, però puc dir amb joia que en aquest món mai m'hi he avorrit. I que celebraré si a la darrera hora encara tinc una llista de coses per acabar.

(...)

Avui dimecres 6 de setembre valoro que jubilat s'hi viu molt bé. Només em preocupa acostumar-m'hi —com diantre podré acceptar la mort en aquestes circumstàncies? La veritat és que la jubilació —i la jubilació d'un funcionari de carrera— és prou digna i té un punt de discreta felicitat. En el meu cas només em cal un ordinador i la possibilitat d'algunes passejades. Bé, això i trobar-me amb gent per preparar coses? O llegir el diari. O badar, literalment. I amb tot, em penso que encara trigaré temps a fer-ne balanç.

Els 400 Pous

Avui presentarem el Pou de la gallina número 400. La xifra impressiona, i no només pels 400 números de la revista publicats de manera absolutament regular sinó, i sobretot, pel pas del temps que comporta: des d'aquell sant Jordi de 1987, han passat més de 36 anys. Que no són res en perspectiva històrica però que, per a la vida de les persones, esdevenen oceànics. Els darrers dies d'agost, de costat al Jaume Puig, pensava en aquells primers temps, i en el poc que ens imaginàvem tot el que ens havia de venir. A cadascú de nosaltres, al Pou mateix, a la ciutat o el país. Per això, i per al tema del mes —«Manresa en 400 Pous»— vam buscar una col·lecció de portades i la col·laboració de deu persones que ens ajudessin a analitzar tot aquest temps a Manresa. En acabat, a l'hora del muntatge vaig proposar incorporar aquesta petita il·lustració del Manel, publicada al Pou de setembre de 1987. Sense relació de causa i efecte, el Pou havia nascut dos mesos abans del relleu imprevist a les municipals d'aquell any. I, en el primer gir de guió dels nostres ajuntaments democràtics, Juli Sanclimens des de CiU destronava al carismàtic Joan Cornet del PSC. Després d'aquell primer revolt, a Manresa n'hem viscut molts d'altres i de prou diferents. Però aquell Cornet de la historieta al Pou presentava el ja exalcalde condemnat a les feres amb un cop de polze de Sanclimens, tot escoltant el relat inapel·lable d'un Xavier Domènech que Regió7 ja havia consagrat. En fi, la humanitat —la ciutat—avança entre propostes i crisis, i només el temps ens en dona la visió completa. Trenta-sis anys, 400 números del Pou amb voluntat de debat i reflexió. També un punt d'humor. I finalment amb aquest local fantàstic al carrer de Sobrerroca, a costat del mateix Pou del miracle ignasià. I és que si Manresa és com és gràcies a l'aigua de la Séquia també, una mica-mica, ho és per la d'aquest Pou.

- A la presentació, a la Sala d'Actes del Centre Cultural el Casino, hi haurà un diàleg entre el geògraf Josep Oliveras Samitier i l’exregidor i activista social Josep Ramon Mora Villamate sobre els canvis viscuts per la ciutat, els encerts i desencerts, i els reptes i expectatives de futur.
- Els autors dels textos han estat Xavier Domènech (política), Xavier Rubio (demografia), Sílvia Gratacòs (economia),  Ignasi Perramon (urbanisme), Josep Ramon Mora (societat), Josefina Recasens (ensenyament), Joan Morros (associacionisme cultural), Lluís Guerrero (sanitat), Eudald Tomasa (turisme) i Josep Camprubí (llengua). 

Jaume Roures, mes enllà de l'activisme

Jaume Roures va ser a finals de juny a Manresa, a la Universitat Catalana d'Estiu, i era un candidat de primera per a la secció de l'Àlbum de visites, a El Pou de la gallina. Per obrir la boca, em va tocar resodre a mi la gasetilla. Sort de la foto de Joan Closas!

Jaume Roures, 
més enllà de l’activisme 

Jaume Roures i Llop (1950) va ser el dijous 29 de juny a Manresa, a la taula rodona El cinema (en) català en el mon globalitzat dins de les activitats de la Universitat Catalana d'Estiu. Ho va fer al costat a Judith Colell, presidenta de l’Acadèmia del Cinema Català. Com que venia en crosses —un post-operatori de genoll— d'entrada l’home no estava per gaire floritures però tothom sabia que es faria escoltar, perquè en Jaume Roures ha estat sempre un personatge de molts possibles. Els que el coneixen bé diuen que té dos vessants diferents: un de més rebel i mitòman —es va embrancar a produir pel·lícules d'un Woody Allen en decadència (Vicky Cristina Barcelona, el 2008 i Midnight in Paris, el 2011) o, abans, un documemtal sobre Fidel Castro titulat Comandante (2003), sota la batuta d'Oliver Stone. I alhora, pot arribar a ser fred i implacable, amb una visió per al negoci i les oportunitats un punt depredadora. I coneix bé els fils del poder que es mouen des de la cinquena columna, i quines peces cal bellugar per activar i desactivar la propaganda. Autodefinit d'esquerres, defensa el dret a la independència de Catalunya i és dels que advoca per un referèndum tot i matisar que potser votaria quedar-se a Espanya. De jove havia militat al Front Obrer de Catalunya i a la Lliga Comunista Revolucionària, i fins va pasar per la presó. També va fer estada a la primerenca i revolucionària Nicaragua sandinista. Però va ser el seu pas per Televisió de Catalunya, on va ser responsable fins al 1991 del departament de Notícies i Esports, que li va obrir tot un món. Entre les fites hi ha Mediapro, és clar, des de 1994, però també la concessió de la darrera llicència de televisió analògica en obert que es va concedir per part del govern socialista de José Luis Rodríguez Zapatero: parlem de La Sexta (2006). Només les males llengües fan córrer que, gairebé al mateix temps, amb Tatxo Benet, Toni Cases i Ignacio Escolar de director, Roures impulsava —pèrdues incloses— l’edició en paper del diari Público (Madrid, 2007-2012). Si més no, tot indica que aleshores el balanç li va ser profitós, encara que no tant per la redacció acomiadada.  Polemista ardit i home bregós, més endavant va disputar-li al grup PRISA els drets de retransmissió dels partits de futbol a l'Estat. A Manresa la taula rodona no va moure gaire públic —la tarda era de llamps i trons, literalment. Roures, complint el pronòstic, va defensar el cinema entès com una indústria, i va reclamar una major professionalitat, qualitat i internacionalització. Va carregar contra el doblatge com a reminiscència del franquisme i va diferir amb Judith Colell del paper dels espectadors: «Si el cinema Català s'ha de basar en l'activisme i la militancia de la gent, anem malament!».