Demà cal tornar a votar

Avui és jornada de reflexió i demà, diumenge 23 de juliol, serà un altre diumenge electoral. I encara que ho siguin sempre totes les convocatòries, demà serà un diumenge francament excepcional per tot allò que cadascú de nosaltres, individualment i col·lectiva, s'hi juga. Ras i curt: aprofundir la més gran involució en drets coneguda en el darrer mig segle a Espanya. No cal dir que els catalans hi som comptats i que, en una o altra mesura, continuarem rebent tota mena de bastonades. I malgrat tot...

«Que no sigui per reflexions» titula David Fernandez en un article que, a l'Ara d'avui mateix, comença així: Un president a l’exili. Un raper empresonat. I 550 persones pendents encara de judici en la fira macabra repressiva. I tot un sistema d’espionatge com Pegasus completament impune. I una infiltrada –i reblant el clau de la infàmia d’Estat, la mare de la infiltrada fent de sogra postissa–. I tres joves aquesta setmana al banc dels acusats de l’Audiència de Barcelona –com cada setmana, per si algú es descompta de la gota malaia autoritària– a qui demanen 14, 7 i 3 anys de presó respectivament. I un final de campanya despullat, amb un candidat a la presidència [Pedro Sánchez] parlant en plata: "L’independentisme demanava amnistia i referèndum i no han tingut ni tindran cap de les dues coses".

I és amb aquest paisatge que cal que anem a votar? Doncs sí: el mateix David Fernandez cita Santiago Alba Rico, «que fa dies que vindica, apassionadament, la defensa activa del vot trist». Alba Rico sosté que no troba cap altra opció per impedir que ens governi l’odi i —podeu llegir l'article sencer aquí— diu que la democràcia es confirma a les urnes. Però sobretot ens diu que impedir un govern PP-Vox no hauria de ser el punt d’arribada sinó només el de partida, i que, derrotant-los, tot just haurem aconseguit una moratòria, abans d'encarar el desafiament veritable. En fi, que votem ni que sigui un punt tristos abans de reprendre nous compromisos col·lectius, imprescindibles. «Que no sigui, doncs, ni per incompareixença ni per cinisme (...) és allò tan senzill, bàsic i elemental de mirar-se al mirall i poder-nos dir: per nosaltres no va ser, perquè sempre vam fer tot el possible».

I a qui hauríem de votar? És conegut que jo votaré Esquerra i —encara que sigui amb poca alegria— tinc prou clars els motius. Però aquest dissabte de reflexió no és el moment de recuperar i difondre argumentaris de partit sinó, i sobretot, animar a participar per tal d'impedir que la dreta i la ultradreta nacionalista espanyola acabin governant. Voteu —també ho retallo a l'Ara, de part d'Antoni Bassas— aquell qui millor us representi, sense manies ni càlculs. Tot just per aproximació. «N’hi ha que diuen "Jo votaria aquest, però tenen un candidat (o un secretari general, o un president) que no l'aguanto". Sí, tornem-hi: els partits no són eines fetes a mida, són prêt-à-porter. No hi ha cap partit (tret que sigui incondicional) del qual t’encanti el 100% dels seus dirigents. O que tinguin un programa que defensi el 100% dels teus interessos. La majoria votem per aproximació». I pel que fa a tots aquells que no aniran a votar, als que creuen que ningú no mereix el seu vot o que troben que no votar és la millor manera de fer sentir la seva veu, Bassas aclareix: «han de saber que la seva abstenció pot ser interpretada en un sentit diferent de com la justificarien ells». Encara més: si l'abstenció esdevé especialment elevada a Catalunya és ben sabut qui seran els primers a celebrar-ho. I no compto que ens agradi...

Acabo insistint en el primer prec: aneu a votar malgrat tots els dubtes. Torno al Bassas: «Pel país, per l’economia, pensant en els fills, pensant en els pares, perquè tens esperança, perquè no en tens gaire, pels policies espanyols infiltrats (...) O potser podeu votar recordant que tècnics d'Adif ja han donat per solucionada l'avaria a Rajadell (al Bages) que ahir va causar un incendi en el sostre d'un comboi a l'R12 i va deixar vuit persones ferides lleus». Per tot això val la pena tornar a votar i votar conscient. No com a garantia de res, sinó per reiterar el nostre compromís amb el futur que, dilluns, haurà de continuar tan o més actiu que mai. 

La foto és del diumenge 28 de maig, al col·legi electoral de Sant Pau, a Manresa. Hi ha qui li toca per sorteig, hi ha els qui hi anem voluntàriament. Però el que compta és ser-hi plegats, i defensar projectes de futur pel país, des del dèficit fiscal, la llengua o el traspàs de rodalies. I, és clar, el nostre dret a l'autodeterminació.

La victòria d’Albert Mulero, ara que ens ha deixat

Dimarts ens va deixar l’Albert Mulero, i aquest vespre en farem el comiat al Casino Burés, a Castellbell i el Vilar. Tenia només 61 anys i en feia un grapat que lluitava contra el càncer que finalment se l’ha endut. Però la seva trajectòria ha estat fecunda fins al final i quedarà com un testimoni immillorable del que pot ser la política municipal al nostre país. De tota la política municipal, la que comença a peu de carrer, la que s’adreça a tothom sense distinció, la que persegueix el bé comú. Ens vam conèixer en un míting a Santpedor, mesos abans de les municipals de 2011. No feia gaire que s’havia instal·lat a Castellbell i el Vilar, i es presentava com a cap de llista per ERC amb un entusiasme desbordant. Com que jo coneixia una mica el poble —aleshores ja m’hi estava tots els estius— em va demanar resoltament si em venia de gust encapçalar la llista (!) o, almenys, si l’ajudaria en l’empresa. Ens vam entendre de seguida en això darrer i, com que jo acabava de sortir del Govern d’en Montilla i a Manresa més aviat els feia nosa, ens vam abocar a construir un equip i un programa nou per al poble. El resultat va ser que l’Albert va entrar a l’Ajuntament per Esquerra i s’hi ha estat tres mandats, sempre amb més força encara que —també— sempre a l’oposició. Però, sobretot, construint, sumant, aprenent. Interessat per tota la gent, i per tot allò que passava a Castellbell i el Vilar. El vincle entre nosaltres es va afermar més quan des d’aquell 2011 ens vam trobar amb Lluís Oliveras a la comarcal d'ERC al Bages, que el mateix Albert presidiria temps després, durant quatre anys, del 2015 al 2019: vam menjar moltes bosses de cacauets plegats en aquelles reunions quinzenals que van certificar el creixement del republicanisme al Bages. Però el fet és que l’Albert es va passar dotze anys a l’oposició municipal i no ha estat fins ara que, en el relleu, ha conegut la victòria d’una candidatura integradora com ho ha estat la de «Sumem» amb Adrià Valls. Una victòria mínima, sí, d’un sol vot! Però un triomf que es va gestar molts anys abans, des del moment que l’Albert va triar fer política amb el sentit més ample del terme. I aquesta em penso que és la seva veritable victòria, allò que sempre ens va atreure d’ell: el seu testimoni. La capacitat de ser-hi des del dia a dia. Escoltant, suggerint, reclamant... o resistint, que de tot han viscut amb la Maria al mig del poble! I al mateix temps, molt més enllà d’unes sigles, hi havia l’Albert organitzant marxes de torxes, caravanes per la gratuïtat de l’autopista, busos de l’ANC o trobades amb botifarrada final. Generosament, incansablement, sense reclamar militàncies ni més disciplina que la del compromís lliure de cadascú. I en tot aquest temps —cal dir-ho?— l’Albert ni va millorar el sou ni va aconseguir mai la vara d'alcalde. Però hi era. Hi era cada dia, perquè era cada dia que renovava el seu compromís amb la comunitat. Només puc dir que per a mi ha estat un honor compartir-hi estones, projectes i compromisos. I que és per gent com ell que val la pena continuar bregant. Facilitant enteses. Trenant complicitats. Arromangant-se per trobar solucions. Perquè, no em cansaré de dir-ho, no tots els polítics són iguals. I aquells que han estat bons hem de saber reconèixer-los i, quan tristament no hi són, també recordar-los. Moltes gràcies Albert: que quedi per sempre entre nosaltres la teva memòria! I que en el futur sapiguem ser-ne dignes.

La foto té més d'onze anys, aleshores que desafiàvem la concessionària de l'autopìsta sota el lema de «No vull pagar»: dos caps de setmana i unes quantes multes per recórrer. El primer per l'esquerra és l'Albert, amb la Maria i tota la colla de Castellbell o Sant Vicenç. I enmig de tots un joveníssim Marc Aloy assajant desobediències...

Tres estampes de Madrid per a «El Pou de la gallina»

El mes de juny vam publicar, amb Jaume Puig, un llarg reportatge a El Pou de la gallina: Manresans que han conquerit Madrid. La cosa començava així: Tots tenim un conegut que ha migrat: perquè els negocis li han anat bé, perquè està ampliant estudis, perquè ha volgut cercar nous horitzons o perquè Manresa se li ha fet petita. Moltes vegades la destinació és Barcelona o s’enfila nord enllà. Fins i tot pot prendre una dimensió intercontinental. Però sovint oblidem que Madrid també pot ser una destinació alternativa. Una ciutat que ha atret alguns dels nostres veïns fins al punt que alguns han decidit quedar-s’hi. 

Tot plegat un recull d'entrevistes per tal de saber el perquè del seu pas, com els ha anat i fins i tot com s’hi senten, instal·lats a la villa y corte. Sense voluntat de ser exhaustius, la mostra abastava artistes, estudiants, empresaris, advocats i també una religiosa. I ens en vam deixar molts, i tant! Però a tots els que vam poder localitzar els agraïm la seva atenció i la voluntat de venir un diumenge a la Puerta del Sol —a Sol, en diuen allà— en una sessió fotogràfica que il·lustrés aquelles quinze històries de manresans a Madrid. Aviat les podreu llegir íntegres a elpou.cat . Per tota la resta, jo em vaig esplaiar amb tres textos que, com les patates rosses, feien el paper d'acompanyament. Són aquests:

 

Me gusta Madrid

 

Probablement ja ningú recordi aquella cançoneta d’Antonio Areta que el 1961 cantaven Quique Roca, su conjunto y Claudia: Me gusta Madrid. «Me gusta Madrid, al amanecer / Me gusta Madrid, como me gusta Madrid. / Al atardecer, al anochecer / me gusta, me gusta Madrid…». I és que Madrid agrada. Es dirà que la seva presidenta autonòmica és vulgar i populista, que voten uns alcaldes del tot inversemblants. I, tibant de tòpics, que els seus ciutadans van sobrats de caràcter. Però al capdavall tothom s’acostuma de seguida als cafelitos, a les tapes i cerveses. Als entrepans de calamars. Això i la seva voluntat cosmopolita, proclamada fa més de cinquanta anys, quan Franco s’acostava a la seva fi i la ciutat entrava en l’efervescència democràtica. La movida, les seves nits que acaben de matinada i una joia de viure expressada en dotzenes de cançons contemporànies han reblat aquella tonada seixantera: Madrid té alguna cosa que atrapa els seus ciutadans. Nous ciutadans, al capdavall, ja que rarament les famílies sumen tres generacions a la capital. I només els pocs que hi tenen nissaga es qualifiquen de gatos! Madrid és molt Madrid, doncs, i avui hi ha un estol de manresanes i manresans que se l’han fet seu. Tant que, de vegades, s’han descobert accidentalment un vespre, en un bar de vora casa. És així com la Maria Casserres va ensopegar un dia amb Ricard Oliva. «No podia creure que aquell senyor, que certament parlava català, resultés ser de Manresa. Semblava fins i tot conèixer perfectament la meva mare, amb qui es veu que de joves havien treballat plegats!». Madrid té aquest atractiu i aquesta capacitat de sorpresa. I els manresans –inclosos els que hi cerquen anonimat– no ens n’escapem pas.

 

Tan bé com podríem estar...

 

Socis d’empresa, companys de feina, germanes de congregació, amics de festa... tots excel·lents persones. A Madrid es respecten més o menys les nostres singularitats, és clar, però si llegiu detingudament les entrevistes veureu que no sempre som entesos com a poble. Per què parlem en català si podríem parlar en castellà? Per què ha crescut l’independentisme? Tan bé com podríem estar! D’ençà 2006 i la reforma de l’Estatut, es van incrementar les tensions: només cal recordar aquella recollida de signatures instigada pel PP “contra los catalanes”. Aquells quatre milions de signatures d’arreu d’Espanya van fer mal i, encara que avui dormen en algun magatzem de les Corts, no van resultar inútils. Com també va fer mal aquell Estatut que ens va retornar ribotat, tot i haver estat aprovat en referèndum a Catalunya. Després, i a partir de 2010, cada episodi del Procés va incrementar la distància. Al capdavall, tots els entrevistats coincideixen: el tema polític és millor no remoure’l perquè genera friccions, ni que sigui perquè els partits i alguns mitjans de comunicació acostumen a magnificar-lo sistemàticament per obtenir-ne rèdits electorals o multiplicar likes. És clar que, en acabat, a Madrid cada dia s’acaba la jornada laboral, es comparteix tapa i botellín, i la vida passa. I amb més o menys tensió, es percep tot prou agradable. El millor elogi que un pot rebre és: «¿Catalán? ¡Pues no lo pareces!». Per tota la resta, ser català és sinònim de seriositat i bona feina, i a mesura que s’allunya l’octubre de 2017 torna la tranquil·litat. Som catalans, sí, però com sentencia als espectacles Arturo el Grande, «ningú no és perfecte».

 

L’enyor de Manresa

 

Fins i tot quan han passat vora quaranta anys, hi ha qui enyora una mica Manresa. Si més no, sentimentalment. Els més joves pensen que hi tornaran un dia o altre, i mitifiquen la Manresa activa, culturalment desperta i de distàncies curtes: la conserven fresca en el record i no és estrany que sovint rebin visites d’amics, coneguts i saludats. Al cap del temps, però, Madrid esdevé una ciutat còmoda i pràctica, amb molts serveis, i la xarxa social que portaven de casa es va substituint amb tota lògica. Si la feina s’ho val, el retorn perd pistonada, doncs. I, si es forma una nova família, les visites a Manresa es van espaiant, només condicionades per la presència de familiars, especialment mentre es té la sort de conservar algun dels progenitors. Per això, i malgrat els trens de gran velocitat i les seves ofertes, Manresa queda lluny i a poc a poc s’empetiteix. Només episodis com la festa major o espais com el Passeig conserven l’atractiu que van tenir en temps pretèrits, i els acaba d’ensucrar la proximitat –multiplicada per l’enyor– que es diria que mantenim els 80.000 residents actuals. ¿Com els ho direm que els manresans ja no ens coneixem pas tots, ni queden obertes les mateixes botigues de la seva infantesa? Perquè des del cor de la meseta ben bé que podria semblar-ho. I, de tant en tant, un sopar entre aquests exiliats, una visita inesperada o, senzillament, el retorn uns dies de Nadal o estiu, els remou sentiment i memòria. I és que no són pocs els que diuen sense embuts que ells, ser, són manresans. I que ho seran sempre. 

Qui no coneix Mercè Padró?

A primers de juny el Pou va publicar puntualment el seu número 398, amb pàgines especials dedicades al resultat de les eleccions municipals de 28 de maig i, també, un tema del mes dedicat a totes aquelles manresanes i manresans que s'estan a Madrid. Una comunitat molt més nombrosa que no sembla! I a les acaballes de la revista la secció «Qui no coneix...» presenta Mercè Padró i Meca: un itinerari divers que va trobar finalment lloc i vocació a la Residència d'avis de la Sagrada Família. Magníficament dibuixada per Maria Picassó, la Mercè s'apunta a celebrar els 35 anys de l'equipament al barri i ens recorda que, fet i fet, només perdura allò que s'estima. 

Mercè Padró,

vocació i tossuderia

I tant que la coneixeu! Perquè la Mercè Padró i Meca (Manresa, 1965) té una trajectòria volgudament discreta, però per allà on ha passat ha resultat ser eficient i treballadora, una dona d’empenta. I amb el punt d’educada tossuderia que exigeix la seva actitud perseverant. Dit d’una altra manera: mai no es cansa, ni tampoc calla —o potser és que sap parlar callada! Va néixer i créixer al voltant de la plaça Mallorca, passant per la Academia Suiza i, després, a l’Acadèmia Farré. Els pares, Benet i Trini, li infonen la voluntat i el geni. L’un era cromador, i havia tingut taller a la carretera de Santpedor, i la mare es va estar treballant al Bar Mallorca fins a la jubilació. La Mercè, superada la primària, estudiarà el cicle d’Administratiu, a l’Acadèmia Immaculada, fins a quedar marejada entre el debe i l'haber. Es fa gran i, com el seu germà Antonio, vol una moto i conèixer món. Un nou curs provant de fer programació informàtica des de casa, amb tutoria setmanal a Barcelona, li permet descobrir la gran ciutat, i ella passa de bytes i softwares a favor de les botigues, el metro i el ramblejar amunt i avall. Després li arriba la moto, que porta la decepció incorporada: «Jo volia una cota 49, i el meu pare va anar a cal Cantarell a buscar una Puch Caribe, de les de noia. Que consti que encara la conservo!» Però va deixar ben clar el disgust al seu pare i, si és que la volia tan noia, allà mateix es va treure les arracades i des d’aquell dia no n’ha portades més. Per tota la resta, era un cul de mal seient: «anava a dibuix al carrer Circumval·lació; a brodar al carrer Nou; a francès amb el monsieur Jordà i, els dissabtes a la tarda, a cosir al corte y confección. També havia estat nedadora a la piscina!». I encara des dels catorze anys feia hores a la llibreria Xipell, i ballava al Casal Cultural Dansaires Manresans. Un no parar! I és clar, arriba un dia que para, es talla els cabells ben curts i torna a la Immaculada per estudiar Puericultura. També s’apunta de voluntària a la Creu Roja, «com un xicotot, amb formació de socorrista inclosa». Podem avançar que estava descobrint la vocació? «Ens estàvem tot el cap de setmana als puestos que Creu Roja tenia a Navarcles, Monistrol, Sant Vicenç... i acompanyàvem els accidentats aplicant primers auxilis, fins a l’hospital de Manresa o a Barcelona». Calia atendre la gent, prioritzar i, al final de tot plegat, netejar l’ambulància. La vocació doncs —passeu-me l’acudit— de primer és al ram càrnic: carnissera a FriBages i, després, tretze anys al departament d’envasats del grup Rojas, on coneixerà el seu marit, i amb qui es casa el 1989, després d’un festeig de sis mesos. Faltava poc per dedicar-se definitivament a la cura de les persones. «Amb el Josep Maria vam anar a viure a la Sagrada Família i ja no ens n’hem mogut». Hi tindran dues noies —la Laura i la Marta— i un darrer cop d’atzar la porta a treballar a la Residència d’avis del barri. «Per sort també tenia el curs d’acreditació!» i des del 2001 que s’hi incorpora, s’hi ha fet un tip de treballar. Si el projecte acaba de sumar 35 anys d’història, ella n’hi ha complert 22, i ara mateix hi fa el paper de supervisora, centrada i responsable, no pas dispersa! Membre del Patronat, es pot dir que porta tot el centre al cap, i mai no perd passada. En les compres, en el manteniment o a les obres. Parla amb tothom, i tothom li fa confiança. I li agraden els avis... Ara mateix, ja és un tot un personatge al barri, i com que també es va fent gran manifesta: «m’agradaria acabar la vida laboral i continuar a la resi de voluntària... mentre no faci nosa!». I és que si estimar és ser-hi, ella hi és sempre.

Notes per un nou pacte... (E4: El desenllaç)

És sabut que una sèrie de final previsible perd interès. Però aquestes "Notes..." no són ficció ni entreteniment sinó que tenen voluntat documental. De manera que passats uns dies em proposo d'acabar-ne la sèrie. Recordem, doncs, que al darrer episodi, el dimarts día 6 de juny els representants d'ERC Manresa vam sortir tard del local de Junts, rumiant quins resultats presentaríem a l'assemblea local de dijous. Alhora descobríem un punt astorats que els que creiem que serien novament socis de coalició ja havien filtrat la informació de la trobada que havíem començat tres hores abans!

El dimecres 7 va ser un dia actiu. D'una banda, a preparar l'assemblea de l'endemà. De l'altra per tal d'examinar possibles sortides al desencontre amb Junts. Arribar a un acord amb ells havia estat el nostre objectiu des del primer moment perquè havia estat la formació amb qui havíem governat els darrers vuit anys. Però la filtració de les seves exigències per al pacte, quan ells mateixos ens havien proposat discreció, no feia sinó afegir dificultats a la maniobra, que cada dia semblava tenir menys recorregut. Gir de guió? Si més no, aquell dimecres hi va haver una segona trobada amb el PSC —mai vam amagar que volíem reunir-nos amb la resta de formacions—  i, també, vam suspendre cautelarment la quarta reunió amb Junts, prevista per la tarda de dijous, per tal posposar-la a la nostra assemblea del vespre. L'objectiu ara era aconseguir que l’assemblea d’Esquerra avalés explorar fórmules de govern alternatives a la repetició inicialment prevista d'un pacte entre ERC i Junts. Un altre mena de pacte, sí. I això per tres motius, almenys:

1- Calia assumir que l’actual grup de Junts ja no eren ni tampoc volien ser els Junts amb qui fins aleshores havíem compartit govern, projectes i fórmules de coordinació.

2- Tampoc compartíem una concepció municipal entesa ara com un repartiment descarnat de poder i representació, en una convivència sense il·lusió ni confiança. I sense projecte compartit. 

3- I aquest era el moll de l'os: sense projecte compartit, des d'Esquerra no ens aveníem a posar en crisi fins a 15 propostes encarrilades a la ciutat, una marrada que col·lectivament teníem clar que no ens podíem permetre. 

L'assemblea va anar molt bé. Al costat dels episodis viscuts amb Junts fins dimarts, l'apartat més delicat passava per comunicar que aquella bona sintonia detectada en les primers trobades amb els representants de Fem, PSC i Impulsem, ara permetia pensar en noves reunions. Però amb una voluntat diferent: anàvem a bastir nous pactes. Hi va haver moltes i diverses intervencions però cal fer constar que la proposta va ser validada sense rebuig. Amb totes precaucions necessàries, és clar. Però sense vetos. 

Deslleialtat manifesta

La nota pública de l'assemblea republicana Regió7 va arrodonir-la a l'alça: «Esquerra Manresa i el Partit dels Socialistes tenen converses avançades per formar un govern de coalició, segons ha pogut saber aquest diari». D'avançades, res de res. Però la reacció irada de Ramon Bacardit aconseguí un altre titular el divendres que acabaria per fer bona aquella profecia periodística: «Junts per Manresa acusa Marc Aloy de deslleial, fals, opac i deshonest, per haver prioritzat un pacte amb els socialistes abans que el que estaven negociant amb l’equip de Ramon Bacardit». Encara no érem al cap de setmana —aleshores que sí, que es van plantejar acords de govern, i a tres bandes— que Junts ja havia defenestrat la coalició i s'encastellava expressant als manresans «el seu compromís i fermesa per seguir treballant perquè sigui possible redreçar aviat la prosperitat i l’orgull...». Calia, però, un culpable. I aleshores es brandava una nova guatlla per al qui se la vulgués empassar, quan Ramon Bacardit, personalitzant en Marc Aloy la deslleialtat manifesta, insistia que «des del primer moment la nostra opció era buscar un acord amb ERC». La veritat és que els que l'havíem escoltat els darrers mesos abans del 28 de maig teníem ben bé una altra sensació. Però si allò que volem són fets i no sensacions, només deixaré constància que el mateix Joan Vila, d'Impulsem, el dia que es constituïen les noves corporacions em va voler certificar per a aquest blog que Bacardit també el va sondejar per un govern multibanda per aconseguir l'alcaldia, el divendres 2 de juny, igual que cinc dies abans havia fet amb els socialistes. «Jo mateix el vaig aturar: Ramon, no segueixis per aquí...». I doncs, no serà que l'home no ho provés, oi? Si ho arriba a fer un tercer cop, canta el gall de la passió!

I bé, ja ha estat dit que les reunions amb PSC, i després amb Fem i amb Impulsem, van anar molt bé. I que la possibilitat de trenar un govern amb el PSC i Impulsem va estar força clara des aquell mateix dissabte. Jo, que ja no hi vaig ser, constato que el retorn al grup de seguiment era franc i distès. I per això molt aviat es va produir una nova reunió, amb PSC i amb Impulsem, per veure si d'aquell to cordial abans de dimarts dia 13 en podia sortir també una fórmula d'entesa. El camí es va fresar depressa: el dimecres es consensuava i, el dijous, es presentava públicament al Pou de Llum. 

Acompanyar els dolguts

Pel que fa a Junts calia formalitzar la trencadissa, i es va concertar una trobada el dilluns dia 12. No anàvem a negociar res, i ja es veia que la cosa no seia precisament agradable, però em va semblar bé d'acompanyar novament la Mariona i molt especialment el Marc. Bacardit va acotar el temps a una hora justa per motius familiars, i a tots ens va semblar bé, perquè no quedava gran cosa a dir-se. Per part nostra, tot i que ens havia costat, finalment assumíem que el Junts d'ara no era el Junt d'abans —amb l’anterior equip hagués estat qüestió de poques traces repetir el pacte! Però ara ja ens semblava també a nosaltres impossible, amb el reguitzell de peticions, retrets i desacords. Al capdavall, es tractava d'anar a dir-los que, malgrat aquest primer moment dolorós, voldríem trobar noves fórmules d’entesa al llarg del mandat i acords consensuats. És clar que aquestes coses mai no acaben d'anar bé: els divorcis no són fets per celebrar la joia de l'amor passat. En Josep Gili i Maria Lluïsa Tulleuda van dir-nos que certament ells havien establert unes propostes maximalistes, però que per part nostra mai hi havia hagut negociació. Que tampoc nosaltres havíem creat confiança. I, en un arriscat judici d'intencions, van afegir també que, des del primer dia, buscàvem trencar un possible pacte amb ells. Hi havia tensió i m'estalviaré els detalls per a la intimitat, llevat que aquí ja tots somicàvem sincerament —qui digui que és fàcil, o que a la política no hi ha sentiments, que vingui i que ho vegi. L'excepció era en Ramon Bacardit, ell sí, amb unes ganes de plegar notables, talment aquella mare al judici de Salomó. «Ja podem dir que hem trencat? Ja podem dir-ho, oi?» Sense manies va tornar a negar la major —la seva recerca des del mateix 29 de combinacions alternatives, amb juraments inclosos de molta vehemència. Suggerí fins i tot que, al seu costat, el Marc hagués guanyat musculatura i resistència, en un programa més propi de crossfit que no pas de governança... Tot plegat, irrecuperable. A mi el que més greu em sabia era veure immolar a la Tulleuda i el Gili, absolutament volenterosos, a l'altar de l'estratègia del seu candidat i líder  —i ja aviso que això, però, no és un fet sinó una mera hipòtesi, d'altra banda ben legítima. I és que en aquell precís moment Ramon Bacardit ja tenia el què volia: el trencament amb ERC, estalviar-se de col·laborar en una coalició que li desdibuixés el perfil, i multiplicar les seves ganes de seguir castigant tot allò que millorés la ciutat... però li espatllés el relat. Fet i fet, doncs, aquell vespre va ser això. Una hora curta, seixanta minuts de tristor.

La resta és tota sabuda. A la recta final, el dimecres l’assemblea d’ERC Manresa —la de la foto—va aprovar per unanimitat l’acord de govern amb PSC i Impulsem amb l'objectiu «de continuar avançant en la transformació de Manresa i, alhora, aprofundir en el treball de la quotidianitat, des d’una perspectiva que es vol plural i progressista». Es va valorar el conjunt de projectes consensuats en el govern 2019-2023, que disposen d’un finançament i calendari, i se'n prioritzà la necessitat de dur-los a terme sense marrades o dilacions. D’altra banda, l’assemblea va subscriure la importància d’avançar en les polítiques de proximitat, en manteniment i neteja, en les polítiques de serveis a les persones, les d’habitatge, de rehabilitació, «i tot allò que ens ajudi a superar els actuals símptomes de fragmentació social». L’assemblea d’Esquerra, doncs, aprovava per unanimitat el dimecres 14 de juny aquest pacte inèdit a Manresa amb PSC i Impulsem. Una fórmula trenada entre diverses formacions i sensibilitats, unides per la confiança i un programa d’actuació que vol ser il·lusionant per la ciutat, fonamentat en tres compromisos:
1- Compromís en el treball planificat que assumeix i valora aquells projectes estratègics de ciutat ja engegats.
2- Compromís en el creixement l’economia, la millora de la connectivitat i la generació de llocs de treball.
3- Compromís en la diversitat. Que reforça les polítiques d’habitatge i les del centre històric. Que lluita contra la segregació escolar. Que multiplica l’esforç de manteniment de l’espai públic, de la neteja, el civisme o la seguretat. I que busca la participació de tots els ciutadans i ciutadanes.

Tots els detalls són a la xarxa i ja han quedat recollits als mitjans de comunicació d'aquells dies. 

Optimisme desbordant

I el dia de la constitució del nou Ajuntament? El dissabte 17 de juny vaig assistir a l'acte des del saló de sessions, gràcies a ser dels més puntuals a la cua. Després, assegut al costat de la ja ex-regidora Cristina Cruz, vaig vaticinar-li abans no comencés a parlar Ramon Bacardit: «—Ara ens farà un discurs breu i optimista. —Que t'ho creguis, respongué ella. —Què t'hi jugues?». Positiu, i sense cap retret, Bacardit va ser breu, i en cap moment es va referir a les frustrades negociacions amb Esquerra. Només, això sí, va dir que veia cares llargues en un matí que li semblava que havia de ser de joia. L'home semblava exultant abans de recordar-nos novament que Manresa no va bé, i que no hi va des de fa dècades. Ell, però, farà una oposició optimista i constructiva. Regió7 ho transcriu notarialment: «Ens hem de conjurar els 25 regidors de l’Ajuntament per revertir la situació de la ciutat» Veritablement qui no el conegués encara li faria cas! Per tota la resta, diria que la campanya de Ramon Bacardit per al 2027 ja havia començat. La de Junts no ho sé tant. I pel que fa a Manresa pronostico que, amb tots els maldecaps que es vulguin, la ciutat ha pres la millor de les opcions que tenia a l'abast. Sort i encerts!

A manera d'epíleg

No he estat mai un animal polític, i encara menys un militant disciplinat. De debò, sóc per naturalesa poc obedient i desconfio del poder de manera sistemàtica. Però defenso que cal fer política de manera activa, comprometre's i participar de la cosa pública —de la res pública, si us vaguen les llatinades. Per això sempre m'ha agradat seguir ben a la vora les viscissituds dels governs democràtics de Manresa, des de 1979, quan jo encara no havia complert els 18 anys. M'agrada i m'interessa, i hi he conegut persones, idees i maneres que em penso que han millorat la ciutat. I encara més, que m'han millorat a mi com a persona. I no tots, és clar, eren d'Esquerra Republicana de Catalunya: de fet la mare Natura sempre ha repartit carallots i llumeneres arreu i de manera proporcionada. No, no parlo d'apriorismes de partit: em refereixo a persones que des de posicionaments diversos s'estan a fer política, i la fan des de l'associacionisme, amb els companys de feina o entre els veïns d'escala. Generosament. Persones que no necessiten ni millorar el sou ni aconseguir la vara d'alcalde per renovar cada dia el seu compromís. Que hi són, amb sigla o sense. I encara més, aquells que hi són sempre. Per tots aquests val la pena continuar bregant. Compartir moments. Facilitar enteses. Trenar complicitats. Construir franquesa. Arromangar-se a la feina. Per tots aquests també he volgut, modestament, escriure aquest episodi. Allò que he vist i allò que en penso. Perquè ni tots els polítics són iguals ni tampoc els seus objectius. Es bo de reconèixer-los i distingir-los. Molt més encara si, tots plegats, volem que la ciutat continui avançant.

Notes per un nou pacte... (E3: L'enuig)

Al final de segon episodi ens vam quedar amb el nou concepte de l'Ajuntament-tiramissú: es pot tallar en vertical, horitzontal o grapejar-lo en dues boles. Però per tal d'avançar seriosament en un acord, des d'ERC vam aparcar la pastisseria i vam acordar una immediata segona reunió, el dimarts dia 6, a les 7 del vespre, on singularment Ramon Bacardit no assistiria, a favor del seu equip «amb qui tinc plena confiança». 

La cita era, per alternança, al local de Junts. Vam arribar-hi puntuals i la primera sorpresa va ser la presència de Jordi Morros, reconegut periodista de Regió7. «Què hi fas aquí?», li va etzibar el Marc, amb aquell punt de candidesa que no deixarà mai de meravellar-me. «M'ha arribat que aquesta tarda us trobaríeu amb Junts...». Hi havia incomoditat, és clar, rera aquest «m'ha arribat», perquè des de l'episodi de la Pentecosta que no s'han donat més casos de ciència infusa. Però li havia arribat, i va afegir «només una foto, va!», com una almoina demanada amb dignitat. El Marc amb la Mariona ja enfilaven els graons del local de Junts però a mi em va semblar que era millor acceptar la demanda i donar satisfacció a Regió7 i els seus lectors. «I amb un somriure, si pot ser, que ningú valora les males cares, canalla». Al capdavall, ¿no anàvem a cercar un bon acord per a la ciutat? El Marc i la Mariona van afluixar uns pocs segons, just per semblar que era una foto robada i vam entrar al local, on ja ens esperaven els futurs regidors Josep Gili i Mònica de Llorens, acompanyats de Ferran Fernández. El primer bon dia va ser demanar com és que hi havia el fotògraf de Regió7 a la porta, però els tres amfitrions van arronsar les espatlles tot suggerint que tampoc no en sabien res, i que se'n meravellaven tant o més que nosaltres. Era evident que algú mentia però sense més escarafalls, vam asseure'ns disposats a reprendre el fil del dia abans.

Una nova etapa de canvi

I la reunió va començar amb un bon clima. I nosaltres hi anàvem a defensar una relació de quinze actuacions ciutadanes que ens semblava que Junts qüestionava, i ens vam trobar amb un document escrit d'un parell de pàgines i mitja encapçalades pel títol de "Proposta de sumari per la governabilitat de la ciutat". Josep Gili duia la veu cantant, i després de repetir-nos el mantra de «el govern del 50% a tots els efectes» vam començar a examinar-lo. Per veure el grau de ductilitat d'aquell trio, els vaig proposar esmenar el text proemial que deia «iniciar una etapa de canvi a Manresa» a favor d'«una etapa que incorpori canvis», i així escapar del binomi que pretenia fer-nos a nosaltres la força continuista i reservava per Junts la bandera del canvi... com si ells no haguessin governat els darrers dotze anys. Val a dir que no s'hi van fer forts.

El problema va venir tot seguit. Les preteses polítiques de canvi, que començaven per l'Economia, només anaven a complicar-ho tot: calia modernitzar el comerç, sí, i per això ens demanaven més informació sobre el projecte del carrer Guimerà, que qüestionaven obertament —un projecte debatut amb la ciutat i aprovat políticament. També volien ajornar aparcaments descrits al pla de mobilitat, que tant va costar de consensuar, per incorporar-ne de nous com ara un al Parc Vila Closes: un nou pàrquing que desfaria l'actual projecte de parc renovat, consensuat amb el barri, presentat públicament i amb les obres licitades. No avançàvem, ans el contrari... Però la llista seguia. Per tal d'activar l'habitatge i la rehabilitació —i fins i aturar l'èxode de manresans als pobles del voltant— ho fiaven tot a una immediata reestructuració de l'àrea de Serveis al Territori. Un darrera l'altre, a poc a poc anàvem deixant més temes "en remull", per poder comprovar l'abast de les diferències. En l'àmbit de la connectivitat, sorgien d'altres nafres: Junts acceptava el soterrament dels ferrocarrils catalans però no més enllà de l'actual baixador, i negant un final fins a Plaça Espanya, tot passant per alt que el projecte ja està avançat, finançat i a punt de ser licitat. I el desdoblament de l'autovia des d'Abrera? També entrava en crisi el projecte consensuat amb tots els alcaldes del recorregut, de tots els partits polítics. I doncs, ho havíem d'anar aturant tot, tot i tot? 

Les diferències no paraven de créixer: l'aplicació de la recepta social electrònica ens va portar a un nou debat. De fet, no vam aconseguir que ens expliquessin com carai s’aplicava, i van acabar per dir-nos que ens portarien una experta... I hi vam tornar quan des de Junts ens van demanar incrementar la plantilla de la policia local en 31 agents. Com se faria aquest increment? Per inversemblant que sigui, la recepta era retallar 31 places de d'altres punts de l'organigrama local! En fi, a la via pública, la coincidència en la nova avinguda central de les carreteres de Vic i Cardona es desfeia quan Junts reclamava un pont a l'alçada de la caserna de la guàrdia civil fins el cementiri... Havien passat ja un parell d'hores, i nosaltres encara trobàvem a faltar a la llista  la Fàbrica Nova, el nou Arxiu comarcal, el Museu del Barroc o les propostes contra la segregació escolar... Qui dirà que fem curt parlant d'una dotzena de desacords? Desacords sobre actuacions debatudes, aprovades, finançades i sovint a punt d'executar! Les llavors que havien estat plantades segons el govern anterior, el futur pacte les posava sistemàticament en crisi. O, per fer-ho més passador, les deixava "en remull".

Alcaldes, alcaldets i alcaldassos

Una reunió de més de dues hores no acostuma a ser fructífera. I amb el cansament les coses mai milloren: calia un acord de governança sobre tots els temes anteriors, sí. Però és que a més a més, al final se'ns demanava que per tenir l'alcaldia Marc Aloy tots quatre anys —«això no té perquè ser una línia vermella» concedien— el nou tinent d'alcalde primer, Ramon Bacardit, ho seria "de Presidència i projectes estratègics". I en una relació prolixa, reclamava un primer càrrec de confiança com a "Director de presidència" i s'atribuïa les funcions de Gerència, Projectes estratègics, Projectes interdepartamentals, Projectes Internacionals, Relacions institucionals (sic) "no pròpies d'alcaldia", Comunicació i premsa, Promoció de la ciutat i, per torna, un Comissionat de Llengua catalana. Em va quedar el dubte de si el Marc podria portar un ram de flors a les manresanes i manresans centenaris. Ell mateix va exclamar-se'n: «I jo què hauria de fer, segons aquesta llista?». Suposem que una mena d'alcaldet... És clar que si no ens agradava, podíem recuperar la idea de partir el mandat en dos anys i dos anys. Havíem arribat a un quart d'onze de la nit. «I el més fotut de tot és que la reunió ha anat molt bé», vaig dir sense embuts, obviant l'enuig que s'anava ensenyorint de tots nosaltres. Havia estat un debat prou cordial i amb bones maneres, sí. Però fotut perquè no havíem passat de posar temes i més temes en remull, fins a deixar plena l'aigüera, i que ningú podria resoldre perquè, és clar, faltava el Ramon Bacardit. Avui hi ha qui diu i repeteix que no vam negociar res. Però la realitat és una altra: ens en vam anar perquè no es podia negociar res de debò.

Fresquejava i, passada la Plana de l'Om vam enfilar Sant Miquel consirosos. La Mariona, que no sap estar sense el mòbil, va ser la primera a veure-ho: poc després de les 8 del vespre el digital de Regió 7 no només recollia aquella foto robada sinó que, literalment, avançava els objectius del document de Junts. El propi Ferran Fernandez se'n disculparia després, però en aquell moment ni el Marc ni jo mateix no vam fer gaire cas de la filtració, perquè al capdavall començàvem a veure com a irresoluble l'acord. No recordo qui ho va plantejar primer, però el darrer comentari abans de separar-nos per anar cadascú a casa seva va ser que, dijous, a l'assemblea demanaríem obertament l'aprovació per explorar noves fórmules de coalició. Per molt inversemblant que pugués semblar.

(continuarà)

Notes per un nou pacte... (E2: L'embolic)

Al final del primer episodi ens vam quedar a l'assemblea d'ERC del dilluns 29 de maig, la de la foto, aleshores que ens conjuràvem per tirar endavant aquelles llavors plantades en el darrer govern i mirar de fer-ho, en primer lloc, amb els representants de Junts, els nostres companys de coalició durant vuit anys. Hi havia, això sí, aquella darrera sorpresa, i és que Junts primer volia una trobada entre caps de cartell i deixava la primera reunió entre comissions negociadores per al dilluns dia 5 de juny....

A les 4 de la tarda del dimecres 31 de maig vaig tornar al local d'ERC, a la plaça Major. Em sentia com aquells tabaquistes que després d'un temps d'abstinència no només fan un cigarret imprudent sinó que, fet i fet, entren a un estanc i es compren un parell de paquets. Vaig empènyer la porta, doncs, disposat a tornar-me a enfangar. El cas és que ens convocava el Marc Aloy per preparar una trobada, una hora más tard, amb representants del PSC, al seu local de la carretera de Cardona. L'acompanyaríem la Mariona i jo mateix. I com que es tractava d'una sessió més de cortesia que no pas amb expectatives, al final no vam preparar gran cosa, i el Marc es va estar a explicar l'esmorzar a cal Míliu que havia tingut amb Ramon Bacardit aquell mateix dimecres. La impressió no era afalagadora: el candidat de Junts advocava per un nou pacte que fes foc nou, qüestionava tot de projectes aprovats i retreia que des de l'alcaldia s'havia capitalitzat tota la feina feta d'aquests darrers anys. En resum, que ja ens avançava que amb ell les coses anirien ben diferents. Per tota la resta, quedava concertada una primera reunió amb Junts al local d'Esquerra, el dilluns dia 5 al migdia. I com que ja es feia tard, vam encaminar-nos de dret a can PSC.

A la reunió amb el Partit Socialista d'aquella tarda. hi vam trobar l'Anjo Valentí, la Mariana Romero i el Pere Massegú, i tot fou d'una cordialitat absoluta. Ni tan sols ens van qüestionar el nostre previsible acord amb Junts per repetir una majoria de govern forta, continuïsta i «indepe». Res a destacar. I amb tot, hi havia el record d'una campanya enrarida entre les forces de l'anterior coalició i, com qui no vol, el mateix Anjo va deixar anar un comentari capaç d'escampar les darreres engrunes de confiança que conservàvem amb Junts. 

Insídia telefònica

Per ser exactes: el mateix dilluns 29 en Ramon Bacardit havia telefonat a Anjo Valentí per explorar possibles alternatives a la victòria d'Esquerra. Es tractava de sumar els sis vots de Junts amb els quatre socialistes i dos més d'Impulsem. Quan l'Anjo li fa notar que amb 12 no s'aconsegueix la majoria necessària per tombar la llista més votada —en calen 13!— Ramon Bacardit deixa entreveure la possibilitat del Front Nacional... «Quan ho vaig comentar a la meva executiva em va dir que aleshores ja li havia d'haver penjat el telèfon! És que és molt fort, eh? I és clar, al final encara em va dir que negaria haver-m'ho dit!» —deia l'Anjo. Una estona després, tornant poc a poc en direcció a Sant Domènec, li vaig demanar al Marc si no és que això ja ho sabia perquè tota la tarda que cargolava sol. I sí, es veu que això ja li ho havia avançat l'Anjo, però que s'estimava més veure quin efecte ens causava a nosaltres. I que, en el cas de posar-ho en dubte, era molt fàcil de resoldre: potser Impulsem havia rebut la mateixa proposta! Perquè ja quedava clar que el senyor Bacardit gastava ben poques manies. En fi, la setmana va quedar complementada amb d'altres primeres trobades on no em va tocar ser-hi, però que compartíem telemàticament tota la comissió. Perquè els trons quedaven per al proper dilluns. 

Marxisme, sí, però del bo
Aquells que vam poder ser per part d’Esquerra a la primera reunió de treball amb Junts, el dilluns dia 5 de juny (Marc Aloy, Mariona Homs i jo mateix) només podem recordar sorpreses. Tot i la poca falta de confiança entre les parts, Ramon Bacardit, acompanyat de Mònica de Llorens i Maria Lluïsa Tulleuda, va plantejar d'immediat la seva voluntat de fer foc nou i «ser un partit crític». Les formes eren un punt cantelludes i els missatges repetitius, perquè ho va dir fins a tres vegades reiterant que el Junts d’ara no és el Junts d’abans, mal que hi coincidissin nom i persones. A Esquerra ens causava molta estranyesa —i ens ha costat dies entendre-ho. Per tota resposta al nostre desconcert ens va recordar que «hi ha prou gent a Junts Manresa que desitjaria ser a l'oposició!». La poca confiança que conservàvem s'anava fonent. I el concurs de les seves acompanyants, construït sobre el millor marxisme, no ho va millorar: «Per entendre'ns (sic), nosaltres som Junts, però no som els Junts que eren a l'Ajuntament. Aquells Junts de l'anterior coalició no tenen res a veure amb els Junts d'ara, encara que algunes persones puguin coincidir en els Junts d'abans... i el d’ara!». L'endemà mateix ens ho repetirien amb una dada irrefutable: podien semblar els mateixos... però desengayem-nos: ara tenien un CIF diferent!

Tiramissú grapejat
Ras i curt, el nou Junts obviava els consensos dels vuit anys anteriors. I la proposta que ens feien quedava així: «Volem governar al 50% a tots els efectes». Si hom els reclamava analitzar seriosament la demanda —som 7 i 6 regidors, i ara ens separen 1000 vots— Bacardit tornava al mantra: «Volem governar al 50% a tots els efectes». Començant per la mateixa alcaldia que passava a ser part d'aquest 50%. Devíem semblar francament desconcertats perquè aleshores Bacardit ens engiponà una metàfora tan pastissera com aquesta: «l'Ajuntament és com un tiramissú, el podem tallar en vertical, en horitzontal o... trossejar-lo i fer-ne dues boles». Vaja, que ja podíem passar a repartir regidories esferificades! Com que des d'Esquerra ens havíem imposat una negociació seriosa, vam dir de posar primer projectes sobre la taula, i tampoc aquí vam constatar millora. «El problema no són els projectes sinó els canvis. Calen canvis, perquè igual no podeu continuar» Més enllà del "podeu" els projectes sí que compten: almenys fins una dotzena d'actuacions aprovades, consensuades i finançades semblaven saltar pels aires si el senyor Ramon Bacardit participava d'un hipotètic govern de coalició.

Però calia paciència. Vam tornar a quedar per l'endemà mateix, dimarts vespre, amb la novetat que el candidat de Junts no hi seria, «per deixar els detalls als equips negociadors». Ens va sorprendre —i em sembla que al Marc encara més. I tanmateix els vam tornar a dir que sí, que seguiríem ni que fos per esgotar les possibilitats o —el dijous teníem una segona assemblea local— decidir si no s'acostava l'hora explorar alternatives.
(continuarà)