Notes per un nou pacte... (E3: L'enuig)

Al final de segon episodi ens vam quedar amb el nou concepte de l'Ajuntament-tiramissú: es pot tallar en vertical, horitzontal o grapejar-lo en dues boles. Però per tal d'avançar seriosament en un acord, des d'ERC vam aparcar la pastisseria i vam acordar una immediata segona reunió, el dimarts dia 6, a les 7 del vespre, on singularment Ramon Bacardit no assistiria, a favor del seu equip «amb qui tinc plena confiança». 

La cita era, per alternança, al local de Junts. Vam arribar-hi puntuals i la primera sorpresa va ser la presència de Jordi Morros, reconegut periodista de Regió7. «Què hi fas aquí?», li va etzibar el Marc, amb aquell punt de candidesa que no deixarà mai de meravellar-me. «M'ha arribat que aquesta tarda us trobaríeu amb Junts...». Hi havia incomoditat, és clar, rera aquest «m'ha arribat», perquè des de l'episodi de la Pentecosta que no s'han donat més casos de ciència infusa. Però li havia arribat, i va afegir «només una foto, va!», com una almoina demanada amb dignitat. El Marc amb la Mariona ja enfilaven els graons del local de Junts però a mi em va semblar que era millor acceptar la demanda i donar satisfacció a Regió7 i els seus lectors. «I amb un somriure, si pot ser, que ningú valora les males cares, canalla». Al capdavall, ¿no anàvem a cercar un bon acord per a la ciutat? El Marc i la Mariona van afluixar uns pocs segons, just per semblar que era una foto robada i vam entrar al local, on ja ens esperaven els futurs regidors Josep Gili i Mònica de Llorens, acompanyats de Ferran Fernández. El primer bon dia va ser demanar com és que hi havia el fotògraf de Regió7 a la porta, però els tres amfitrions van arronsar les espatlles tot suggerint que tampoc no en sabien res, i que se'n meravellaven tant o més que nosaltres. Era evident que algú mentia però sense més escarafalls, vam asseure'ns disposats a reprendre el fil del dia abans.

Una nova etapa de canvi

I la reunió va començar amb un bon clima. I nosaltres hi anàvem a defensar una relació de quinze actuacions ciutadanes que ens semblava que Junts qüestionava, i ens vam trobar amb un document escrit d'un parell de pàgines i mitja encapçalades pel títol de "Proposta de sumari per la governabilitat de la ciutat". Josep Gili duia la veu cantant, i després de repetir-nos el mantra de «el govern del 50% a tots els efectes» vam començar a examinar-lo. Per veure el grau de ductilitat d'aquell trio, els vaig proposar esmenar el text proemial que deia «iniciar una etapa de canvi a Manresa» a favor d'«una etapa que incorpori canvis», i així escapar del binomi que pretenia fer-nos a nosaltres la força continuista i reservava per Junts la bandera del canvi... com si ells no haguessin governat els darrers dotze anys. Val a dir que no s'hi van fer forts.

El problema va venir tot seguit. Les preteses polítiques de canvi, que començaven per l'Economia, només anaven a complicar-ho tot: calia modernitzar el comerç, sí, i per això ens demanaven més informació sobre el projecte del carrer Guimerà, que qüestionaven obertament —un projecte debatut amb la ciutat i aprovat políticament. També volien ajornar aparcaments descrits al pla de mobilitat, que tant va costar de consensuar, per incorporar-ne de nous com ara un al Parc Vila Closes: un nou pàrquing que desfaria l'actual projecte de parc renovat, consensuat amb el barri, presentat públicament i amb les obres licitades. No avançàvem, ans el contrari... Però la llista seguia. Per tal d'activar l'habitatge i la rehabilitació —i fins i aturar l'èxode de manresans als pobles del voltant— ho fiaven tot a una immediata reestructuració de l'àrea de Serveis al Territori. Un darrera l'altre, a poc a poc anàvem deixant més temes "en remull", per poder comprovar l'abast de les diferències. En l'àmbit de la connectivitat, sorgien d'altres nafres: Junts acceptava el soterrament dels ferrocarrils catalans però no més enllà de l'actual baixador, i negant un final fins a Plaça Espanya, tot passant per alt que el projecte ja està avançat, finançat i a punt de ser licitat. I el desdoblament de l'autovia des d'Abrera? També entrava en crisi el projecte consensuat amb tots els alcaldes del recorregut, de tots els partits polítics. I doncs, ho havíem d'anar aturant tot, tot i tot? 

Les diferències no paraven de créixer: l'aplicació de la recepta social electrònica ens va portar a un nou debat. De fet, no vam aconseguir que ens expliquessin com carai s’aplicava, i van acabar per dir-nos que ens portarien una experta... I hi vam tornar quan des de Junts ens van demanar incrementar la plantilla de la policia local en 31 agents. Com se faria aquest increment? Per inversemblant que sigui, la recepta era retallar 31 places de d'altres punts de l'organigrama local! En fi, a la via pública, la coincidència en la nova avinguda central de les carreteres de Vic i Cardona es desfeia quan Junts reclamava un pont a l'alçada de la caserna de la guàrdia civil fins el cementiri... Havien passat ja un parell d'hores, i nosaltres encara trobàvem a faltar a la llista  la Fàbrica Nova, el nou Arxiu comarcal, el Museu del Barroc o les propostes contra la segregació escolar... Qui dirà que fem curt parlant d'una dotzena de desacords? Desacords sobre actuacions debatudes, aprovades, finançades i sovint a punt d'executar! Les llavors que havien estat plantades segons el govern anterior, el futur pacte les posava sistemàticament en crisi. O, per fer-ho més passador, les deixava "en remull".

Alcaldes, alcaldets i alcaldassos

Una reunió de més de dues hores no acostuma a ser fructífera. I amb el cansament les coses mai milloren: calia un acord de governança sobre tots els temes anteriors, sí. Però és que a més a més, al final se'ns demanava que per tenir l'alcaldia Marc Aloy tots quatre anys —«això no té perquè ser una línia vermella» concedien— el nou tinent d'alcalde primer, Ramon Bacardit, ho seria "de Presidència i projectes estratègics". I en una relació prolixa, reclamava un primer càrrec de confiança com a "Director de presidència" i s'atribuïa les funcions de Gerència, Projectes estratègics, Projectes interdepartamentals, Projectes Internacionals, Relacions institucionals (sic) "no pròpies d'alcaldia", Comunicació i premsa, Promoció de la ciutat i, per torna, un Comissionat de Llengua catalana. Em va quedar el dubte de si el Marc podria portar un ram de flors a les manresanes i manresans centenaris. Ell mateix va exclamar-se'n: «I jo què hauria de fer, segons aquesta llista?». Suposem que una mena d'alcaldet... És clar que si no ens agradava, podíem recuperar la idea de partir el mandat en dos anys i dos anys. Havíem arribat a un quart d'onze de la nit. «I el més fotut de tot és que la reunió ha anat molt bé», vaig dir sense embuts, obviant l'enuig que s'anava ensenyorint de tots nosaltres. Havia estat un debat prou cordial i amb bones maneres, sí. Però fotut perquè no havíem passat de posar temes i més temes en remull, fins a deixar plena l'aigüera, i que ningú podria resoldre perquè, és clar, faltava el Ramon Bacardit. Avui hi ha qui diu i repeteix que no vam negociar res. Però la realitat és una altra: ens en vam anar perquè no es podia negociar res de debò.

Fresquejava i, passada la Plana de l'Om vam enfilar Sant Miquel consirosos. La Mariona, que no sap estar sense el mòbil, va ser la primera a veure-ho: poc després de les 8 del vespre el digital de Regió 7 no només recollia aquella foto robada sinó que, literalment, avançava els objectius del document de Junts. El propi Ferran Fernandez se'n disculparia després, però en aquell moment ni el Marc ni jo mateix no vam fer gaire cas de la filtració, perquè al capdavall començàvem a veure com a irresoluble l'acord. No recordo qui ho va plantejar primer, però el darrer comentari abans de separar-nos per anar cadascú a casa seva va ser que, dijous, a l'assemblea demanaríem obertament l'aprovació per explorar noves fórmules de coalició. Per molt inversemblant que pugués semblar.

(continuarà)

Notes per un nou pacte... (E2: L'embolic)

Al final del primer episodi ens vam quedar a l'assemblea d'ERC del dilluns 29 de maig, la de la foto, aleshores que ens conjuràvem per tirar endavant aquelles llavors plantades en el darrer govern i mirar de fer-ho, en primer lloc, amb els representants de Junts, els nostres companys de coalició durant vuit anys. Hi havia, això sí, aquella darrera sorpresa, i és que Junts primer volia una trobada entre caps de cartell i deixava la primera reunió entre comissions negociadores per al dilluns dia 5 de juny....

A les 4 de la tarda del dimecres 31 de maig vaig tornar al local d'ERC, a la plaça Major. Em sentia com aquells tabaquistes que després d'un temps d'abstinència no només fan un cigarret imprudent sinó que, fet i fet, entren a un estanc i es compren un parell de paquets. Vaig empènyer la porta, doncs, disposat a tornar-me a enfangar. El cas és que ens convocava el Marc Aloy per preparar una trobada, una hora más tard, amb representants del PSC, al seu local de la carretera de Cardona. L'acompanyaríem la Mariona i jo mateix. I com que es tractava d'una sessió més de cortesia que no pas amb expectatives, al final no vam preparar gran cosa, i el Marc es va estar a explicar l'esmorzar a cal Míliu que havia tingut amb Ramon Bacardit aquell mateix dimecres. La impressió no era afalagadora: el candidat de Junts advocava per un nou pacte que fes foc nou, qüestionava tot de projectes aprovats i retreia que des de l'alcaldia s'havia capitalitzat tota la feina feta d'aquests darrers anys. En resum, que ja ens avançava que amb ell les coses anirien ben diferents. Per tota la resta, quedava concertada una primera reunió amb Junts al local d'Esquerra, el dilluns dia 5 al migdia. I com que ja es feia tard, vam encaminar-nos de dret a can PSC.

A la reunió amb el Partit Socialista d'aquella tarda. hi vam trobar l'Anjo Valentí, la Mariana Romero i el Pere Massegú, i tot fou d'una cordialitat absoluta. Ni tan sols ens van qüestionar el nostre previsible acord amb Junts per repetir una majoria de govern forta, continuïsta i «indepe». Res a destacar. I amb tot, hi havia el record d'una campanya enrarida entre les forces de l'anterior coalició i, com qui no vol, el mateix Anjo va deixar anar un comentari capaç d'escampar les darreres engrunes de confiança que conservàvem amb Junts. 

Insídia telefònica

Per ser exactes: el mateix dilluns 29 en Ramon Bacardit havia telefonat a Anjo Valentí per explorar possibles alternatives a la victòria d'Esquerra. Es tractava de sumar els sis vots de Junts amb els quatre socialistes i dos més d'Impulsem. Quan l'Anjo li fa notar que amb 12 no s'aconsegueix la majoria necessària per tombar la llista més votada —en calen 13!— Ramon Bacardit deixa entreveure la possibilitat del Front Nacional... «Quan ho vaig comentar a la meva executiva em va dir que aleshores ja li havia d'haver penjat el telèfon! És que és molt fort, eh? I és clar, al final encara em va dir que negaria haver-m'ho dit!» —deia l'Anjo. Una estona després, tornant poc a poc en direcció a Sant Domènec, li vaig demanar al Marc si no és que això ja ho sabia perquè tota la tarda que cargolava sol. I sí, es veu que això ja li ho havia avançat l'Anjo, però que s'estimava més veure quin efecte ens causava a nosaltres. I que, en el cas de posar-ho en dubte, era molt fàcil de resoldre: potser Impulsem havia rebut la mateixa proposta! Perquè ja quedava clar que el senyor Bacardit gastava ben poques manies. En fi, la setmana va quedar complementada amb d'altres primeres trobades on no em va tocar ser-hi, però que compartíem telemàticament tota la comissió. Perquè els trons quedaven per al proper dilluns. 

Marxisme, sí, però del bo
Aquells que vam poder ser per part d’Esquerra a la primera reunió de treball amb Junts, el dilluns dia 5 de juny (Marc Aloy, Mariona Homs i jo mateix) només podem recordar sorpreses. Tot i la poca falta de confiança entre les parts, Ramon Bacardit, acompanyat de Mònica de Llorens i Maria Lluïsa Tulleuda, va plantejar d'immediat la seva voluntat de fer foc nou i «ser un partit crític». Les formes eren un punt cantelludes i els missatges repetitius, perquè ho va dir fins a tres vegades reiterant que el Junts d’ara no és el Junts d’abans, mal que hi coincidissin nom i persones. A Esquerra ens causava molta estranyesa —i ens ha costat dies entendre-ho. Per tota resposta al nostre desconcert ens va recordar que «hi ha prou gent a Junts Manresa que desitjaria ser a l'oposició!». La poca confiança que conservàvem s'anava fonent. I el concurs de les seves acompanyants, construït sobre el millor marxisme, no ho va millorar: «Per entendre'ns (sic), nosaltres som Junts, però no som els Junts que eren a l'Ajuntament. Aquells Junts de l'anterior coalició no tenen res a veure amb els Junts d'ara, encara que algunes persones puguin coincidir en els Junts d'abans... i el d’ara!». L'endemà mateix ens ho repetirien amb una dada irrefutable: podien semblar els mateixos... però desengayem-nos: ara tenien un CIF diferent!

Tiramissú grapejat
Ras i curt, el nou Junts obviava els consensos dels vuit anys anteriors. I la proposta que ens feien quedava així: «Volem governar al 50% a tots els efectes». Si hom els reclamava analitzar seriosament la demanda —som 7 i 6 regidors, i ara ens separen 1000 vots— Bacardit tornava al mantra: «Volem governar al 50% a tots els efectes». Començant per la mateixa alcaldia que passava a ser part d'aquest 50%. Devíem semblar francament desconcertats perquè aleshores Bacardit ens engiponà una metàfora tan pastissera com aquesta: «l'Ajuntament és com un tiramissú, el podem tallar en vertical, en horitzontal o... trossejar-lo i fer-ne dues boles». Vaja, que ja podíem passar a repartir regidories esferificades! Com que des d'Esquerra ens havíem imposat una negociació seriosa, vam dir de posar primer projectes sobre la taula, i tampoc aquí vam constatar millora. «El problema no són els projectes sinó els canvis. Calen canvis, perquè igual no podeu continuar» Més enllà del "podeu" els projectes sí que compten: almenys fins una dotzena d'actuacions aprovades, consensuades i finançades semblaven saltar pels aires si el senyor Ramon Bacardit participava d'un hipotètic govern de coalició.

Però calia paciència. Vam tornar a quedar per l'endemà mateix, dimarts vespre, amb la novetat que el candidat de Junts no hi seria, «per deixar els detalls als equips negociadors». Ens va sorprendre —i em sembla que al Marc encara més. I tanmateix els vam tornar a dir que sí, que seguiríem ni que fos per esgotar les possibilitats o —el dijous teníem una segona assemblea local— decidir si no s'acostava l'hora explorar alternatives.
(continuarà)

Notes per un nou pacte de concòrdia i progrés (E1)

El dia 28 de maig de 2023 me'l vaig passar, en bona part, al col·legi electoral de Sant Pau, a Manresa. Una jornada avorridota, amb menys del 50% de participació que, en aquell barri, majoritàriament va exercir-se abans de dinar. La tarda, doncs, s'havia fet llarga i el recompte breu. En acabat, en Marc Aloy m'havia demanat que l'acompanyés en el recompte global de la ciutat des del local d'Esquerra i em va fer il·lusió que m'ho digués perquè així podria seguir en viu i en directe l'evolució dels resultats. Fins aleshores havia pensat que reeditar un pacte de govern podia ser fàcil si els resultats acompanyaven. Però no va ser pas així: contra les nostres expectatives de creixement, a Manresa ERC vam perdre un regidor i, respecte fa quatre anys, uns quants milers de vots. I de debò que ni ara ni mai m'aconsolarà gens saber que van ser dels millors resultats nacionals...

D'aquell vespre guardaré aquesta foto de Regió7 perquè, a la celebració pública de la victòria, no faig –no fem– bona cara: tots albiràvem les dificultats, és clar. I amb tot, vaig animar tothom a treballar per arribar als mínims comuns denominadors amb la segona força de Manresa, Junts. Convençut que els regidors que s'havien entès fins aleshores podien facilitar una nova etapa. «No serà fàcil —vaig dir-los a la colla de juntaires que van passar discretament pel restaurant PortaFerro— però ho hem de provar». Perquè la campanya havia estat dura, i les formes del seu candidat matusseres. Aquell «No tot s'hi val, senyor Bacardit», que vam publicar a Regió7 amb Ignasi Perramon, ja anava en la direcció d'evitar trencadisses. Una tribuna que acabava així: «Fem-nos propostes, doncs, senyor Bacardit i arribem serens al 28 de maig: que no sigui l’agror allò que ens mogui, i encara menys allò que condicioni la futura governança». No passaria de ser un bon consell si no fos que a continuació se n'esmentaven els riscos: «Perquè, d’una manera o altra, Manresa la fem i la farem entre tots, sigui des del govern... o a l’oposició. Per tota la resta, que tingueu una bona campanya, senyor Bacardit!». Sigui com sigui, el candidat de Junts no devia llegir la tribuna o, si ho va fer, va decidir no fer-ne cap cas. 

I així vam arribar el 28 al vespre. Amb el 89,4% dels vots escrutats, val a dir que Ramon Bacardit ja va trucar Marc Aloy per felicitar-lo. i jo, com en les millors cròniques de Muntaner, puc explicar-ho perquè estava al seu costat. Era el moment de fer farina blana, i em va semblar perfecte i oportú. Al capdavall, si a ERC havíem passat del 28 al 23% dels vots (3000 menys), la colla de Junts  passava del 28 al 20% deixant pel camí 4100 vots, i dos regidors menys... En d'altres paraules, el 8 a 8 de feia quatre anys, amb deu únics vots de diferència, ara era un 7 a 6, i 1000 vots de distància. 7 a 6, en qualsevol cas: la xifra que amb una sola suma dona la majoria a l'Ajuntament de la nostra ciutat.

En fi, l'endemà dilluns, a l'assemblea local d'ERC per valorar els resultats, va quedar clar que les xifres obligaven a rumiar a tothom. La participació no va arribar al 50%, i la pèrdua de vots de les opcions electorals majoritàries calia entendre-les com un toc d’atenció important de la ciutadania que ens reclama, més enllà del treball en apostes a llarg termini, aprofundir també en aspectes de la quotidianitat. I siguem francs, també a Esquerra ens va sotraguejar molt el resultat que, guanyant i tot, ens feia perdre un regidor —i fruit de la la nova llista, ara queien inesperadament del grup municipal Anna Cespo i Jamaa Mbarki, persones que fins ara mateix han estat rellevants en el govern. Tristor. I amb tot, vam conjurar-nos per tirar endavant aquelles llavors plantades en el darrer govern i buscar la majors coincidències sobre projectes i model de ciutat amb la resta de forces democràtiques. I abans que amb cap d’ells, amb representants de Junts, els nostres companys de coalició durant vuit anys.

Diré també que aquell vespre em van fer l'honor de designar-me membre de l'equip negociador d'un futur pacte. No m'ho esperava. Però vaig dir que sí, és clar: tornar als escenaris del poder local té per mi una enorme atracció, i des del punt de vista personal —passeu-me la vanitat— em permetia ser per sisena vegada en una negociació de govern a la ciutat. Hi ha algú a Manresa que en sumi tantes? En qualsevol cas, i conscient que aquesta ja m'arribava de pura xamba, i que mai més es repetiria, vaig dir que sí, que gràcies, i mentalment em vaig proposar de conservar-ne notes que poguessin explicar els esdeveniments en el futur, de com es va embolicar la troca i de com, al capdavall, la desembolicaríem. Amb una darrera sorpresa: de la ronda inicial de converses amb la resta de forces democràtiques amb representació municipal, no ens trobaríem amb Junts fins el dilluns dia 5 de juny, vuit dies després del 28 de maig.

(continuarà) 

Trenta-cinc anys de Residència d'avis al barri

Aquest mes de març, la residència d'avis Sagrada Família va complir 35 anys. Aviat és dit! Són molts anys de servei al barri i a la ciutat. Un servei per atendre des de la proximitat, per tenir cura de tota la gent gran que ho necessiti. Però, especialment, aquest és un any per recordar també el trentè aniversari que complirà la torre, el mes entrant: la torre, al capdavall del conjunt de casetes que la Caixa de Manresa va impulsar ara fa cent anys. I bé, l'espai de residència a la torre es va inaugurar el juny de 1993 avalada per un projecte que la feia singular: havia de ser un espai per estades temporals, per donar un respir a les famílies amb avis, fos una convalescència o bé unes vacances... La torre va morir d'èxit immediatament, tant que les seves places amb voluntat temporal van esdevenir permanents. A Manresa falten i faltaven places, això no és d'ara precisament. En fi, la torre ara ha estat rehabilitada en tot el seu exterior perquè aquell jardí de fa trenta anys, preciós i amb gespa entre llambordes del pati, havia esdevingut molt poc pràctic per als nostres usuaris: calia minimitzar els desnivells i aconseguir un paviment nou i regular, millorant tota l'accessibilitat. Tot això ha estat possible amb esforç, crèdit bancari i algunes aportacions. I aquest dissabte ho compartirem amb tot el veïnat que ens hi vulgui acompanyar. La residència, que ja es va pagar amb donatius de 100 pessetes, crèdits particulars i una gran aportació a càrrec de la Generalitat de Catalunya, torna a lluir magnífica. Tindrem un record per als seus impulsors —tambe aquell conseller tan especial que va ser per nosaltres Antoni Comas! Però sobretot celebrarem un espai renovat, recuperat i millorat per continuar donant servei a totes les persones grans que s'estan amb nosaltres. I encara més, per fer una mica més senzilla la tasca de totes aquelles treballadores que tenen cura de la nostra gent gran. Una feina —ara com el primer dia— encara poc reconeguda i del tot precària en les retribucions. Ras i curt: la invisibilitat de les nostres cuidadores no s’adiu amb la rellevància social de la seva tasca. Com tampoc podem entendre l’infrafinançament crònic del nostre sector. I així com nosaltres revalidem el compromís que ens vam imposar el primer dia, ens agradaria notar que les diverses administracions també ens consideren importants. I que tenim el seu suport més decidit... o una mica més que fins ara. Perquè és francament urgent.

La foto és del 23 de juny de 1993, trenta anys enrere. Inaugurem la torre de la residència d'avis al carrer Vallès. Amb l'alcalde Sanclimens al centre, acompanyat de Pepita Subirana, directora; Benet Pierola, president de l'associació de veïns; el MH conseller Antoni Comas i finalment en Rossend Coll, voluntari per tot i en tot des del primer dia.

Qui no coneix Clara Cornet?

Aquest Sant Jordi el Pou va publicar el seu número 397 per celebrar 36 anys de regularitat absoluta, mes a mes, onze cops cada any. Aviat és dit! I com acostuma a passar cada quatre anys, sant Jordi coincideix amb la precampanya electoral. Ras i curt, un altre número dedicat a les municipals: des de 1987 ja n'hem fet nou! I la primera epopeia és reunir candidats i candidates que, aquesta vegada, s'han trobat al Pou de la gallina. Al Pou, sí, i al costat de la nostra redacció. No us perdeu el número: amb tots i cadascun en Carles Claret hi ha pogut fer un cafè! En acabat, el Pou recull un altre «Qui no coneix?» que dediquem, il·lustrat per Maria Picassó, a Clara Cornet i Augé. Una jove bombera manresana, decidida i vocacional, que se sent valenta per entomar un estiu dur i eixut. Aquesta és la dona: 

Clara Cornet,
«jo vull ser bombera!»

Si no la coneixeu, almenys n’haureu sentit a parlar: una noia jove, de tot just trenta-un anys, que té una característica encara avui singular: és bombera. Parlem de la Clara Cornet i Augé, filla d’Imma Augé i Joan Cornet, aquell alcalde primer dels nous ajuntaments democràtics sorgits el 1979. «Però jo soc la petita de tres germans, després del Jordi i l’Anna, i ja vaig néixer amb la família a Brussel·les. M’hi vaig estar vuit anys fins que vam tornar tots tres amb la mare, a Manresa». Estudiosa i molt bona esportista, aterra al Sagrat Cor i, després, farà la secundària a la Salle, mentre defensa el Manresa de vòlei, i esquia els caps de setmana d’hivern. «Vaig fer vòlei 6 o 7 anys, des dels 13». En acabat va a l’Autònoma a fer Ciències Ambientals atreta per temes com el reciclatge, el canvi climàtic o la gestió forestal. Sap que d’això costa molt trobar feina i per això, quan acaba, fa de seguida un màster d’educació. «Jo volia treballar, sentir-me útil i fer alguna cosa per la gent. Amb els pares —tots dos psicòlegs!— només veia sortides en l’àmbit educatiu o sanitari que no m’acabaven de fer el pes. Em calia una cosa més canyera...» I certament ja havia estat monitora esportiva, de caiac i d’esquí, però va començar a fer classes a secundària —dos anys a l’institut de Solsona i dos més a Manresa, l’un al Peguera i l’altre a mitja jornada al Manresa 6. I amb tot, sempre tenia present un monitor, company de feina al Port del Compte, que explicava els seus estius de bomber. «Ja havia començat la docència a secundària i, per canviar, em faltaven referents! Va ser quan vaig conèixer una noia que s’estava preparant oposicions que vaig pensar «doncs jo també podria fer-ho!» Només quedava dir-ho a casa, després d’haver fet una carrera i tenir un màster d’educació i un de gestió ambiental... «i em van respondre: ja ens ho esperàvem!». De manera que als vint-i-sis anys es treu el carnet de camió tot resseguint un camí que fins aleshores semblava exclusiu dels homes. Els temes teòrics són complexos, fins i tot comptant amb la carrera. I es requereix molta competència física i psíquica. Fet i fet reconeix sense embuts que li han calgut quatre convocatòries d’oposicions per obtenir plaça. La primera va ser per mirar-s’ho, a la segona no va passar la prova de corda i a la tercera, que va aprovar... va quedar desplaçada en el recompte de mèrits. Fins a la quarta! Ara sí, és bombera de la Generalitat de Catalunya des del setembre de 2022. «Sóc bombera, i bombera vocacional. Treballar i ajudar em sembla fascinant. Enmig de l’emergència, de cop passes de zero a cent i vas al servei maquinant». El primer foc va ser senzill, un canyissar que espetegava molt i on hi havia molta brutícia i fum, a Gavà, on estava fent pràctiques. Però també va ser al Pont de Vilomara l’estiu passat. I ara mateix, al parc de Ripoll, en un equip de tres persones per torn, i sense especialistes, es pot trobar de tot, des d’un accident fins el gat que no sap baixar de l’arbre. “Em llevo a dos quarts de sis i me n’hi vaig amb un somriure! I això que si no plou, aquest estiu pinta complicat. En aquests últims dies ja hi ha hagut força focs forestals fins i tot en un entorn teòricament humit com el del Ripollès!”. Fins ara ha passat per Gavà, Terrassa i Ripoll, i mai ha coincidit amb cap dona. I està convençuda que s’ha d’incentivar l’opció laboral femenina, i difondre’n la tasca. «Avui ja no és cosa de força. Es treballa molt en equip i ens cuidem i ens ajudem. I falten bomberes exemplars!». Des d’aquí li pronostiquem una llarga carrera al cos, i esperem que així que sigui possible obtingui plaça al parc de Manresa.

No tot s'hi val en campanya...

Des de 1979, cada cop que s'acosten unes municipals m'agrada veure el remolí que es prepara: la necessitat de trobar idees i gent, de presentar noves propostes, de ser arreu els uns i els altres. A Manresa, la sacsejada és imprescindible i val a dir que n'hem viscudes unes quantes! L'ensopegada d'en Joan Cornet el 1987. L'inesperat acord del tripartit, el 1995. La victòria de Valentí Junyent el 2011 i encara, tot just fa quatre anys, el relleu per onze vots que va suposar fer alcalde Marc Aloy. Més enllà de l'anecdotari o les anàlisis de tots aquests moments rellevants, el cert és que la ciutat ha resultat ser la suma de tots ells. De les persones, de les candidatures, dels que s'han imposat i dels que han pencat amb generositat des de l'oposició. Per això, com més gran em faig més pragmàtic em torno: què en sabrem aprofitar, dels propers resultats? Com es cuinaran els programes d'actuació per als propers quatre, vuit o —millor encara— dotze anys? Ens cal aprendre a teixir acords, i en cal més serenitat i, si pot ser, una mica més d'intel·ligència. Això i la generositat imprescindible per tal que aquesta feina que tothom hauria de provar de fer algun cop a la vida, sigui útil. No pas indefinida. Perquè cada govern, tots els governs, els fan persones. I tot l'orgull i l'energia que hi posem només tenen sentit si venen de l'esperit de servei. La resta, sic transit gloria mundi, que vol dir que així passa la glòria. El caràcter efímer de qualsevol victòria, com ho és també de moltes derrotes... 

Com ara aquesta foto de 1995, aleshores que jo rellevava Ignasi Perramon al capdavant de la candidatura d'Esquerra, com a independent. Fou un goig sense alegria: vam créxer més de 1200 vots, fins el 4232... però vam quedar novament en tres regidors! I malgrat tot ens vam abocar a fer un acord municipal amb socialistes i la coalició de IC-V-CUP per allò que havíem dit tota la campanya: a Manresa calia una transformació Tot plegat no va ser pas un camí de roses. I és clar que també hi havia cops de colze! Però no recordo mai que el to d'una campanya difuminés els diversos projectes de ciutat que defensàvem. I si dic tot això és perquè ara fa una setmana vaig llegir astorat que el candidat de Junts, Ramon Bacardit, atribuïa a ERC tots els desastres dels darrers trenta anys a Manresa. I amb l'Ignasi Perramon —quatre mandats d'experiència!— ens vam posar de seguida d'acord: ara, com abans, cal projecte però també calen formes. Oimés si, en acabat, el més segur és que tothom reclami acords. Doncs aquest és el missatge d'avui, publicat a Regió7, el mateix que gastàvem ara fa trenta anys: que no tot s'hi val.

No tot s’hi val, senyor Bacardit!

A tocar de la campanya electoral, ens arriba que el candidat de Junts, Ramon Bacardit, considera que a Manresa té en l'alcalde Marc Aloy un exemple absolut de mala governança. Hem quedat distrets perquè, de fet, el govern de la ciutat ha estat els darrers set anys una coalició on han treballat lleialment persones d’Esquerra i, també, de Junts. Encara més: quatre dels actuals regidors de Junts són a la nova candidatura en els vuit primers llocs i un cinquè tanca la llista! Sobta, doncs, que no se sentin responsables de la seva tasca fins ara, capaços com hem estat d'engegar projectes tan importants com la Fàbrica Nova o el Polígon del Pont Nou, entre d’altres. Però allà on Bacardit ens sembla que perd els papers és quan atribueix a ERC tres dècades completes de decadència a Manresa. Bufa!

Certament, i des de 1979, en 44 anys d’ajuntaments democràtics ERC n’ha passat 24 al govern en diverses fórmules de col·laboració —i només els tres últims amb l’alcaldia de Marc Aloy. Però li hem de recordar a Bacardit que també l’espai de Junts-Convergència ha estat 24 anys governant la ciutat en d’altres fórmules de coalició, i d’aquests 17 amb l’alcaldia! Per no parlar dels 24 anys que el PSC ha governat a Manresa, tots ells presidint l’alcaldia. Al capdavall, doncs, qui és més corresponsable d’on som ara? Gosaríem dir que, sortosament, ho som tots força i ningú es pot atribuir gaires més mèrits que els altres atès que cada període té llums... i ombres. Però amb un denominador comú que el mateix alcalde Sanclimens subscriuria: mai podem comportar-nos com bergants! Altrament, en aquesta decadència que Bacardit denuncia, li hem de recordar la seva voluntat com a regidor d’Urbanisme d’enderrocar el teatre Conservatori fins que ho va deturar una consulta ciutadana? O la proposta d’una requalificació del Carrefour que li permetia doblar la superfície amb 20.000 metres més, en una patacada que hagués estat letal pel comerç de la ciutat que ara ens diu defensar?

Per ser francs, senyor Bacardit, ja ens coneixem els cops de colze propis dels períodes electorals. Però us demanem d’estalviar-vos aquest revisionisme de pa sucat amb oli i, sobretot, devaluar la tasca feta els darrers anys que sovint hem jutjat plegats com a enriquidora i valuosa. I així com compartim que es va sanejar Hisenda amb l’alcalde Junyent, no hauríeu d’oblidar que la reducció del dèficit ha continuat aquests darrers tres exercicis fins arribar al nivell més baix d’endeutament dels darrers vint anys. I sempre treballant amb la participació, sumant esforços i teixint consensos.

Culpabilitzar ara Esquerra en exclusiva que Manresa no sigui una gran ciutat —de debò penseu que no ho som?— només ens recorda aquests temps agres pel país, amb massa gent instal·lada a la recerca de culpables. Per la nostra part, modestament, només constatem el goig d’haver servit la ciutat en d’altres períodes, convençuts que des de 1979 és amb diverses propostes que la ciutat avança. Així, en plural: propostes. Al capdavall, pensar que un sol projecte vostre de convertir les carreteres de Vic i Cardona en avinguda central (proposta que, per cert, ja inclou el Pla de Mobilitat aprovat per ampli consens al darrer ple municipal) ara transformarà la ciutat, retindrà el talent i fins potser eliminarà el mal de queixal no passa de ser un desig pronunciat amb molta vehemència... i poc coneixement.

Fem-nos propostes, doncs, senyor Bacardit i arribem serens al 28 de maig: que no sigui l’agror allò que ens mogui, i encara menys allò que condicioni la futura governança. Perquè, d’una manera o altra, Manresa la fem i la farem entre tots i totes, sigui des del govern... o a l’oposició. Per tota la resta, que tingueu una bona campanya, senyor Bacardit!

Ramon Fontdevila i Subirana (regidor 1995-2006)
Ignasi Perramon i Carrió (regidor 1979-83 i 1999-2011)

Publicat a Regió7, el dimarts 30 de maig de 2023

Qui no coneix David Closes?

Cada mes d'abril tinc la sensació que el Pou fa curt, que dura poc, que això de sortir el número de maig per sant Jordi retalla brutalmet la presència d'aquest número a les llibreries, dedicat al cant coral. «Manresa canta», diu la portada, i hom pensaria que estem de broma si no fos per la llarga col·lecció de corals que veritablement la ciutat sosté. En fi, al mateix número, amb Maria Picassó, al «Qui no coneix..» presentem un ciutadà de relleu, l'arquitecte responsable dels espais urbans de Manresa. Talment fos una encarnació municipal, ell sembla tenir la culpa qualsevol desori, real o hipotètic! Manresa és una mica així, i en David Closes hi passa un punt tibat i tan discret com pot. Perquè aquest mes d'abril ell és el personatge:

David Closes,
paisatge i (des)mesura

És possible que algun lector no conegui en David Closes? Segur que sí! Deu ser l’arquitecte que més ha fet parlar els manresans, i sovint des d'un to crític. Vaja, que potser no el coneixeu, però segur que heu sentit a parlar de les seves múltiples intervencions en el paisatge urbà. Anem a pams? En David Closes i Núñez va néixer el 1967 i va ser un home de vocació primerenca, potser perquè va créixer en un món de carrers sense nom i envoltat de camps d’alfals, a la Sagrada Família. I és des del barri que es va acostar a la ciutat urbanitzada, de primer fins a la piscina municipal —hi va entrenar de valent fins ben entrada l'adolescència!— i des d’allà, amb la germana petita, fins l’escola Flama, on farà amics amb els quals es vinculà al cau del Cardenal Lluch. Va ser precisament a la Flama on el David trobà la seva inclinació, un dia que va dibuixar un gratacel. «Quan la mestra me’l va tornar, vaig adonar-me que hi havia fet una porta minúscula». I és aleshores, repensant la mesura, que va tenir clar que seria arquitecte. Al seu pas pel Peguera també es vincula al col·lectiu d’estudiants per la llengua —i després a la Crida, i després fins a la junta de l’Òmnium, en una vocació de servei al país que mai ha abandonat. Però la dèria era l’arquitectura i, sumant viatges a la capital, resolgué els set anys de carrera a l’Escola Tècnica Superior. Des d’aleshores ha treballat en projectes de voluntat transformadora que li han valgut premis i reconeixement. Des del concurs de joves arquitectes per l’escola pública al nucli antic de Santa Margarida de Montbui —que va guanyar el 1999— fins a l’auditori a l’església del convent de Sant Francesc, a Santpedor —2011— que ha estat recollit en centenars de publicacions i xerrades que ha fet arreu del món, des de Venècia a Xangai. Però el seu compromís primer és amb la ciutat de Manresa. I és que el David començà a treballar per l’Ajuntament l’any 1995, de la mà de Quico Mestres, fins esdevenir l’any 2004 cap de servei de Projectes urbans. El repte? Fer una ciutat de primera! Recordeu almenys les places de Valldaura, Montserrat o del Carme? Després també vindrà la crisi del parc Vila Closes, amb qui li unia parentiu. Allò que havia de ser un gran encert, un cop materialitzat esdevingué l’ase dels cops, sintetitzant la crisi d’aquell darrer govern tripartit, i quedant per sempre com «el parc de les gàbies». A partir d'aleshores l'arquitecte va passar quatre anys en un segon pla.. «No pretenc agradar a tothom —us dirà— però, per rigor professional, crec que en cada projecte cal portar els límits tan enllà com sigui possible. La ciutat es mereix avançar. Sempre d'una manera seriosa i exigent. Estricta». Amb el punt de tossuderia imprescindible, que hi ha qui jutja arrogant. O senzillament tímid, tot i la seva permanent voluntat de dialogar amb el paisatge. En fi, recuperada la confiança municipal, des del 2016 ha esdevingut també l’ànima del futur Museu del Barroc. «En una situació normal s’hauria fet un concurs extern però aleshores no hi havia diners i, sense que hi hagués definit del tot l’abast de la transformació, ens vam imaginar un nou accés a l’antic col·legi jesuïta». Ara el Museu enceta la recta final i, resolent potser aquella porta diminuta del seu gratacel d'infantesa, Closes obre el claustre de Sant Ignasi a la ciutat amb decisió i resol l’esvoranc aportant una mirada nova a les Escodines, la Seu i tot el barri antic. Impressionant. Perquè temps a venir, oblidades les batusses i autories, el museu pugui parlar a tothom d’aquesta ciutat i del model i ambició que persegueix. Encara que, és clar, no agradi mai a tothom.