dijous, 15 de juny del 2023

Notes per un nou pacte de concòrdia i progrés (E1)

El dia 28 de maig de 2023 me'l vaig passar, en bona part, al col·legi electoral de Sant Pau, a Manresa. Una jornada avorridota, amb menys del 50% de participació que, en aquell barri, majoritàriament va exercir-se abans de dinar. La tarda, doncs, s'havia fet llarga i el recompte breu. En acabat, en Marc Aloy m'havia demanat que l'acompanyés en el recompte global de la ciutat des del local d'Esquerra i em va fer il·lusió que m'ho digués perquè així podria seguir en viu i en directe l'evolució dels resultats. Fins aleshores havia pensat que reeditar un pacte de govern podia ser fàcil si els resultats acompanyaven. Però no va ser pas així: contra les nostres expectatives de creixement, a Manresa ERC vam perdre un regidor i, respecte fa quatre anys, uns quants milers de vots. I de debò que ni ara ni mai m'aconsolarà gens saber que van ser dels millors resultats nacionals...

D'aquell vespre guardaré aquesta foto de Regió7 perquè, a la celebració pública de la victòria, no faig –no fem– bona cara: tots albiràvem les dificultats, és clar. I amb tot, vaig animar tothom a treballar per arribar als mínims comuns denominadors amb la segona força de Manresa, Junts. Convençut que els regidors que s'havien entès fins aleshores podien facilitar una nova etapa. «No serà fàcil —vaig dir-los a la colla de juntaires que van passar discretament pel restaurant PortaFerro— però ho hem de provar». Perquè la campanya havia estat dura, i les formes del seu candidat matusseres. Aquell «No tot s'hi val, senyor Bacardit», que vam publicar a Regió7 amb Ignasi Perramon, ja anava en la direcció d'evitar trencadisses. Una tribuna que acabava així: «Fem-nos propostes, doncs, senyor Bacardit i arribem serens al 28 de maig: que no sigui l’agror allò que ens mogui, i encara menys allò que condicioni la futura governança». No passaria de ser un bon consell si no fos que a continuació se n'esmentaven els riscos: «Perquè, d’una manera o altra, Manresa la fem i la farem entre tots, sigui des del govern... o a l’oposició. Per tota la resta, que tingueu una bona campanya, senyor Bacardit!». Sigui com sigui, el candidat de Junts no devia llegir la tribuna o, si ho va fer, va decidir no fer-ne cap cas. 

I així vam arribar el 28 al vespre. Amb el 89,4% dels vots escrutats, val a dir que Ramon Bacardit ja va trucar Marc Aloy per felicitar-lo. i jo, com en les millors cròniques de Muntaner, puc explicar-ho perquè estava al seu costat. Era el moment de fer farina blana, i em va semblar perfecte i oportú. Al capdavall, si a ERC havíem passat del 28 al 23% dels vots (3000 menys), la colla de Junts  passava del 28 al 20% deixant pel camí 4100 vots, i dos regidors menys... En d'altres paraules, el 8 a 8 de feia quatre anys, amb deu únics vots de diferència, ara era un 7 a 6, i 1000 vots de distància. 7 a 6, en qualsevol cas: la xifra que amb una sola suma dona la majoria a l'Ajuntament de la nostra ciutat.

En fi, l'endemà dilluns, a l'assemblea local d'ERC per valorar els resultats, va quedar clar que les xifres obligaven a rumiar a tothom. La participació no va arribar al 50%, i la pèrdua de vots de les opcions electorals majoritàries calia entendre-les com un toc d’atenció important de la ciutadania que ens reclama, més enllà del treball en apostes a llarg termini, aprofundir també en aspectes de la quotidianitat. I siguem francs, també a Esquerra ens va sotraguejar molt el resultat que, guanyant i tot, ens feia perdre un regidor —i fruit de la la nova llista, ara queien inesperadament del grup municipal Anna Cespo i Jamaa Mbarki, persones que fins ara mateix han estat rellevants en el govern. Tristor. I amb tot, vam conjurar-nos per tirar endavant aquelles llavors plantades en el darrer govern i buscar la majors coincidències sobre projectes i model de ciutat amb la resta de forces democràtiques. I abans que amb cap d’ells, amb representants de Junts, els nostres companys de coalició durant vuit anys.

Diré també que aquell vespre em van fer l'honor de designar-me membre de l'equip negociador d'un futur pacte. No m'ho esperava. Però vaig dir que sí, és clar: tornar als escenaris del poder local té per mi una enorme atracció, i des del punt de vista personal —passeu-me la vanitat— em permetia ser per sisena vegada en una negociació de govern a la ciutat. Hi ha algú a Manresa que en sumi tantes? En qualsevol cas, i conscient que aquesta ja m'arribava de pura xamba, i que mai més es repetiria, vaig dir que sí, que gràcies, i mentalment em vaig proposar de conservar-ne notes que poguessin explicar els esdeveniments en el futur, de com es va embolicar la troca i de com, al capdavall, la desembolicaríem. Amb una darrera sorpresa: de la ronda inicial de converses amb la resta de forces democràtiques amb representació municipal, no ens trobaríem amb Junts fins el dilluns dia 5 de juny, vuit dies després del 28 de maig.
(continuarà) 

dimecres, 24 de maig del 2023

Trenta-cinc anys de Residència d'avis al barri

Aquest mes de març, la residència d'avis Sagrada Família va complir 35 anys. Aviat és dit! Són molts anys de servei al barri i a la ciutat. Un servei per atendre des de la proximitat, per tenir cura de tota la gent gran que ho necessiti. Però, especialment, aquest és un any per recordar també el trentè aniversari que complirà la torre, el mes entrant: la torre, al capdavall del conjunt de casetes que la Caixa de Manresa va impulsar ara fa cent anys. I bé, l'espai de residència a la torre es va inaugurar el juny de 1993 avalada per un projecte que la feia singular: havia de ser un espai per estades temporals, per donar un respir a les famílies amb avis, fos una convalescència o bé unes vacances... La torre va morir d'èxit immediatament, tant que les seves places amb voluntat temporal van esdevenir permanents. A Manresa falten i faltaven places, això no és d'ara precisament. En fi, la torre ara ha estat rehabilitada en tot el seu exterior perquè aquell jardí de fa trenta anys, preciós i amb gespa entre llambordes del pati, havia esdevingut molt poc pràctic per als nostres usuaris: calia minimitzar els desnivells i aconseguir un paviment nou i regular, millorant tota l'accessibilitat. Tot això ha estat possible amb esforç, crèdit bancari i algunes aportacions. I aquest dissabte ho compartirem amb tot el veïnat que ens hi vulgui acompanyar. La residència, que ja es va pagar amb donatius de 100 pessetes, crèdits particulars i una gran aportació a càrrec de la Generalitat de Catalunya, torna a lluir magnífica. Tindrem un record per als seus impulsors —tambe aquell conseller tan especial que va ser per nosaltres Antoni Comas! Però sobretot celebrarem un espai renovat, recuperat i millorat per continuar donant servei a totes les persones grans que s'estan amb nosaltres. I encara més, per fer una mica més senzilla la tasca de totes aquelles treballadores que tenen cura de la nostra gent gran. Una feina —ara com el primer dia— encara poc reconeguda i del tot precària en les retribucions. Ras i curt: la invisibilitat de les nostres cuidadores no s’adiu amb la rellevància social de la seva tasca. Com tampoc podem entendre l’infrafinançament crònic del nostre sector. I així com nosaltres revalidem el compromís que ens vam imposar el primer dia, ens agradaria notar que les diverses administracions també ens consideren importants. I que tenim el seu suport més decidit... o una mica més que fins ara. Perquè és francament urgent.

La foto és del 23 de juny de 1993, trenta anys enrere. Inaugurem la torre de la residència d'avis al carrer Vallès. Amb l'alcalde Sanclimens al centre, acompanyat de Pepita Subirana, directora; Benet Pierola, president de l'associació de veïns; el MH conseller Antoni Comas i finalment en Rossend Coll, voluntari per tot i en tot des del primer dia.

dilluns, 15 de maig del 2023

Qui no coneix Clara Cornet?

Aquest Sant Jordi el Pou va publicar el seu número 397 per celebrar 36 anys de regularitat absoluta, mes a mes, onze cops cada any. Aviat és dit! I com acostuma a passar cada quatre anys, sant Jordi coincideix amb la precampanya electoral. Ras i curt, un altre número dedicat a les municipals: des de 1987 ja n'hem fet nou! I la primera epopeia és reunir candidats i candidates que, aquesta vegada, s'han trobat al Pou de la gallina. Al Pou, sí, i al costat de la nostra redacció. No us perdeu el número: amb tots i cadascun en Carles Claret hi ha pogut fer un cafè! En acabat, el Pou recull un altre «Qui no coneix?» que dediquem, il·lustrat per Maria Picassó, a Clara Cornet i Augé. Una jove bombera manresana, decidida i vocacional, que se sent valenta per entomar un estiu dur i eixut. Aquesta és la dona: 

Clara Cornet,
«jo vull ser bombera!»


Si no la coneixeu, almenys n’haureu sentit a parlar: una noia jove, de tot just trenta-un anys, que té una característica encara avui singular: és bombera. Parlem de la Clara Cornet i Augé, filla d’Imma Augé i Joan Cornet, aquell alcalde primer dels nous ajuntaments democràtics sorgits el 1979. «Però jo soc la petita de tres germans, després del Jordi i l’Anna, i ja vaig néixer amb la família a Brussel·les. M’hi vaig estar vuit anys fins que vam tornar tots tres amb la mare, a Manresa». Estudiosa i molt bona esportista, aterra al Sagrat Cor i, després, farà la secundària a la Salle, mentre defensa el Manresa de vòlei, i esquia els caps de setmana d’hivern. «Vaig fer vòlei 6 o 7 anys, des dels 13». En acabat va a l’Autònoma a fer Ciències Ambientals atreta per temes com el reciclatge, el canvi climàtic o la gestió forestal. Sap que d’això costa molt trobar feina i per això, quan acaba, fa de seguida un màster d’educació. «Jo volia treballar, sentir-me útil i fer alguna cosa per la gent. Amb els pares —tots dos psicòlegs!— només veia sortides en l’àmbit educatiu o sanitari que no m’acabaven de fer el pes. Em calia una cosa més canyera...» I certament ja havia estat monitora esportiva, de caiac i d’esquí, però va començar a fer classes a secundària —dos anys a l’institut de Solsona i dos més a Manresa, l’un al Peguera i l’altre a mitja jornada al Manresa 6. I amb tot, sempre tenia present un monitor, company de feina al Port del Compte, que explicava els seus estius de bomber. «Ja havia començat la docència a secundària i, per canviar, em faltaven referents! Va ser quan vaig conèixer una noia que s’estava preparant oposicions que vaig pensar «doncs jo també podria fer-ho!» Només quedava dir-ho a casa, després d’haver fet una carrera i tenir un màster d’educació i un de gestió ambiental... «i em van respondre: ja ens ho esperàvem!». De manera que als vint-i-sis anys es treu el carnet de camió tot resseguint un camí que fins aleshores semblava exclusiu dels homes. Els temes teòrics són complexos, fins i tot comptant amb la carrera. I es requereix molta competència física i psíquica. Fet i fet reconeix sense embuts que li han calgut quatre convocatòries d’oposicions per obtenir plaça. La primera va ser per mirar-s’ho, a la segona no va passar la prova de corda i a la tercera, que va aprovar... va quedar desplaçada en el recompte de mèrits. Fins a la quarta! Ara sí, és bombera de la Generalitat de Catalunya des del setembre de 2022. «Sóc bombera, i bombera vocacional. Treballar i ajudar em sembla fascinant. Enmig de l’emergència, de cop passes de zero a cent i vas al servei maquinant». El primer foc va ser senzill, un canyissar que espetegava molt i on hi havia molta brutícia i fum, a Gavà, on estava fent pràctiques. Però també va ser al Pont de Vilomara l’estiu passat. I ara mateix, al parc de Ripoll, en un equip de tres persones per torn, i sense especialistes, es pot trobar de tot, des d’un accident fins el gat que no sap baixar de l’arbre. “Em llevo a dos quarts de sis i me n’hi vaig amb un somriure! I això que si no plou, aquest estiu pinta complicat. En aquests últims dies ja hi ha hagut força focs forestals fins i tot en un entorn teòricament humit com el del Ripollès!”. Fins ara ha passat per Gavà, Terrassa i Ripoll, i mai ha coincidit amb cap dona. I està convençuda que s’ha d’incentivar l’opció laboral femenina, i difondre’n la tasca. «Avui ja no és cosa de força. Es treballa molt en equip i ens cuidem i ens ajudem. I falten bomberes exemplars!». Des d’aquí li pronostiquem una llarga carrera al cos, i esperem que així que sigui possible obtingui plaça al parc de Manresa.

dimarts, 2 de maig del 2023

No tot s'hi val en campanya...

Des de 1979, cada cop que s'acosten unes municipals m'agrada veure el remolí que es prepara: la necessitat de trobar idees i gent, de presentar noves propostes, de ser arreu els uns i els altres. A Manresa, la sacsejada és imprescindible i val a dir que n'hem viscudes unes quantes! L'ensopegada d'en Joan Cornet el 1987. L'inesperat acord del tripartit, el 1995. La victòria de Valentí Junyent el 2011 i encara, tot just fa quatre anys, el relleu per onze vots que va suposar fer alcalde Marc Aloy. Més enllà de l'anecdotari o les anàlisis de tots aquests moments rellevants, el cert és que la ciutat ha resultat ser la suma de tots ells. De les persones, de les candidatures, dels que s'han imposat i dels que han pencat amb generositat des de l'oposició. Per això, com més gran em faig més pragmàtic em torno: què en sabrem aprofitar, dels propers resultats? Com es cuinaran els programes d'actuació per als propers quatre, vuit o —millor encara— dotze anys? Ens cal aprendre a teixir acords, i en cal més serenitat i, si pot ser, una mica més d'intel·ligència. Això i la generositat imprescindible per tal que aquesta feina que tothom hauria de provar de fer algun cop a la vida, sigui útil. No pas indefinida. Perquè cada govern, tots els governs, els fan persones. I tot l'orgull i l'energia que hi posem només tenen sentit si venen de l'esperit de servei. La resta, sic transit gloria mundi, que vol dir que així passa la glòria. El caràcter efímer de qualsevol victòria, com ho és també de moltes derrotes... 

Com ara aquesta foto de 1995, aleshores que jo rellevava Ignasi Perramon al capdavant de la candidatura d'Esquerra, com a independent. Fou un goig sense alegria: vam créxer més de 1200 vots, fins el 4232... però vam quedar novament en tres regidors! I malgrat tot ens vam abocar a fer un acord municipal amb socialistes i la coalició de IC-V-CUP per allò que havíem dit tota la campanya: a Manresa calia una transformació Tot plegat no va ser pas un camí de roses. I és clar que també hi havia cops de colze! Però no recordo mai que el to d'una campanya difuminés els diversos projectes de ciutat que defensàvem. I si dic tot això és perquè ara fa una setmana vaig llegir astorat que el candidat de Junts, Ramon Bacardit, atribuïa a ERC tots els desastres dels darrers trenta anys a Manresa. I amb l'Ignasi Perramon —quatre mandats d'experiència!— ens vam posar de seguida d'acord: ara, com abans, cal projecte però també calen formes. Oimés si, en acabat, el més segur és que tothom reclami acords. Doncs aquest és el missatge d'avui, publicat a Regió7, el mateix que gastàvem ara fa trenta anys: que no tot s'hi val.

No tot s’hi val, senyor Bacardit!

A tocar de la campanya electoral, ens arriba que el candidat de Junts, Ramon Bacardit, considera que a Manresa té en l'alcalde Marc Aloy un exemple absolut de mala governança. Hem quedat distrets perquè, de fet, el govern de la ciutat ha estat els darrers set anys una coalició on han treballat lleialment persones d’Esquerra i, també, de Junts. Encara més: quatre dels actuals regidors de Junts són a la nova candidatura en els vuit primers llocs i un cinquè tanca la llista! Sobta, doncs, que no se sentin responsables de la seva tasca fins ara, capaços com hem estat d'engegar projectes tan importants com la Fàbrica Nova o el Polígon del Pont Nou, entre d’altres. Però allà on Bacardit ens sembla que perd els papers és quan atribueix a ERC tres dècades completes de decadència a Manresa. Bufa!

Certament, i des de 1979, en 44 anys d’ajuntaments democràtics ERC n’ha passat 24 al govern en diverses fórmules de col·laboració —i només els tres últims amb l’alcaldia de Marc Aloy. Però li hem de recordar a Bacardit que també l’espai de Junts-Convergència ha estat 24 anys governant la ciutat en d’altres fórmules de coalició, i d’aquests 17 amb l’alcaldia! Per no parlar dels 24 anys que el PSC ha governat a Manresa, tots ells presidint l’alcaldia. Al capdavall, doncs, qui és més corresponsable d’on som ara? Gosaríem dir que, sortosament, ho som tots força i ningú es pot atribuir gaires més mèrits que els altres atès que cada període té llums... i ombres. Però amb un denominador comú que el mateix alcalde Sanclimens subscriuria: mai podem comportar-nos com bergants! Altrament, en aquesta decadència que Bacardit denuncia, li hem de recordar la seva voluntat com a regidor d’Urbanisme d’enderrocar el teatre Conservatori fins que ho va deturar una consulta ciutadana? O la proposta d’una requalificació del Carrefour que li permetia doblar la superfície amb 20.000 metres més, en una patacada que hagués estat letal pel comerç de la ciutat que ara ens diu defensar?

Per ser francs, senyor Bacardit, ja ens coneixem els cops de colze propis dels períodes electorals. Però us demanem d’estalviar-vos aquest revisionisme de pa sucat amb oli i, sobretot, devaluar la tasca feta els darrers anys que sovint hem jutjat plegats com a enriquidora i valuosa. I així com compartim que es va sanejar Hisenda amb l’alcalde Junyent, no hauríeu d’oblidar que la reducció del dèficit ha continuat aquests darrers tres exercicis fins arribar al nivell més baix d’endeutament dels darrers vint anys. I sempre treballant amb la participació, sumant esforços i teixint consensos.

Culpabilitzar ara Esquerra en exclusiva que Manresa no sigui una gran ciutat —de debò penseu que no ho som?— només ens recorda aquests temps agres pel país, amb massa gent instal·lada a la recerca de culpables. Per la nostra part, modestament, només constatem el goig d’haver servit la ciutat en d’altres períodes, convençuts que des de 1979 és amb diverses propostes que la ciutat avança. Així, en plural: propostes. Al capdavall, pensar que un sol projecte vostre de convertir les carreteres de Vic i Cardona en avinguda central (proposta que, per cert, ja inclou el Pla de Mobilitat aprovat per ampli consens al darrer ple municipal) ara transformarà la ciutat, retindrà el talent i fins potser eliminarà el mal de queixal no passa de ser un desig pronunciat amb molta vehemència... i poc coneixement.

Fem-nos propostes, doncs, senyor Bacardit i arribem serens al 28 de maig: que no sigui l’agror allò que ens mogui, i encara menys allò que condicioni la futura governança. Perquè, d’una manera o altra, Manresa la fem i la farem entre tots i totes, sigui des del govern... o a l’oposició. Per tota la resta, que tingueu una bona campanya, senyor Bacardit!

Ramon Fontdevila i Subirana (regidor 1995-2006)
Ignasi Perramon i Carrió (regidor 1979-83 i 1999-2011)

Publicat a Regió7, el dimarts 30 de maig de 2023

divendres, 14 d’abril del 2023

Qui no coneix David Closes?

Cada mes d'abril tinc la sensació que el Pou fa curt, que dura poc, que això de sortir el número de maig per sant Jordi retalla brutalmet la presència d'aquest número a les llibreries, dedicat al cant coral. «Manresa canta», diu la portada, i hom pensaria que estem de broma si no fos per la llarga col·lecció de corals que veritablement la ciutat sosté. En fi, al mateix número, amb Maria Picassó, al «Qui no coneix..» presentem un ciutadà de relleu, l'arquitecte responsable dels espais urbans de Manresa. Talment fos una encarnació municipal, ell sembla tenir la culpa qualsevol desori, real o hipotètic! Manresa és una mica així, i en David Closes hi passa un punt tibat i tan discret com pot. Perquè aquest mes d'abril ell és el personatge:

David Closes,
paisatge i (des)mesura


És possible que algun lector no conegui en David Closes? Segur que sí! Deu ser l’arquitecte que més ha fet parlar els manresans, i sovint des d'un to crític. Vaja, que potser no el coneixeu, però segur que heu sentit a parlar de les seves múltiples intervencions en el paisatge urbà. Anem a pams? En David Closes i Núñez va néixer el 1967 i va ser un home de vocació primerenca, potser perquè va créixer en un món de carrers sense nom i envoltat de camps d’alfals, a la Sagrada Família. I és des del barri que es va acostar a la ciutat urbanitzada, de primer fins a la piscina municipal —hi va entrenar de valent fins ben entrada l'adolescència!— i des d’allà, amb la germana petita, fins l’escola Flama, on farà amics amb els quals es vinculà al cau del Cardenal Lluch. Va ser precisament a la Flama on el David trobà la seva inclinació, un dia que va dibuixar un gratacel. «Quan la mestra me’l va tornar, vaig adonar-me que hi havia fet una porta minúscula». I és aleshores, repensant la mesura, que va tenir clar que seria arquitecte. Al seu pas pel Peguera també es vincula al col·lectiu d’estudiants per la llengua —i després a la Crida, i després fins a la junta de l’Òmnium, en una vocació de servei al país que mai ha abandonat. Però la dèria era l’arquitectura i, sumant viatges a la capital, resolgué els set anys de carrera a l’Escola Tècnica Superior. Des d’aleshores ha treballat en projectes de voluntat transformadora que li han valgut premis i reconeixement. Des del concurs de joves arquitectes per l’escola pública al nucli antic de Santa Margarida de Montbui —que va guanyar el 1999— fins a l’auditori a l’església del convent de Sant Francesc, a Santpedor —2011— que ha estat recollit en centenars de publicacions i xerrades que ha fet arreu del món, des de Venècia a Xangai. Però el seu compromís primer és amb la ciutat de Manresa. I és que el David començà a treballar per l’Ajuntament l’any 1995, de la mà de Quico Mestres, fins esdevenir l’any 2004 cap de servei de Projectes urbans. El repte? Fer una ciutat de primera! Recordeu almenys les places de Valldaura, Montserrat o del Carme? Després també vindrà la crisi del parc Vila Closes, amb qui li unia parentiu. Allò que havia de ser un gran encert, un cop materialitzat esdevingué l’ase dels cops, sintetitzant la crisi d’aquell darrer govern tripartit, i quedant per sempre com «el parc de les gàbies». A partir d'aleshores l'arquitecte va passar quatre anys en un segon pla.. «No pretenc agradar a tothom —us dirà— però, per rigor professional, crec que en cada projecte cal portar els límits tan enllà com sigui possible. La ciutat es mereix avançar. Sempre d'una manera seriosa i exigent. Estricta». Amb el punt de tossuderia imprescindible, que hi ha qui jutja arrogant. O senzillament tímid, tot i la seva permanent voluntat de dialogar amb el paisatge. En fi, recuperada la confiança municipal, des del 2016 ha esdevingut també l’ànima del futur Museu del Barroc. «En una situació normal s’hauria fet un concurs extern però aleshores no hi havia diners i, sense que hi hagués definit del tot l’abast de la transformació, ens vam imaginar un nou accés a l’antic col·legi jesuïta». Ara el Museu enceta la recta final i, resolent potser aquella porta diminuta del seu gratacel d'infantesa, Closes obre el claustre de Sant Ignasi a la ciutat amb decisió i resol l’esvoranc aportant una mirada nova a les Escodines, la Seu i tot el barri antic. Impressionant. Perquè temps a venir, oblidades les batusses i autories, el museu pugui parlar a tothom d’aquesta ciutat i del model i ambició que persegueix. Encara que, és clar, no agradi mai a tothom.

dijous, 23 de març del 2023

20 anys sense en Ton Cabra

M'ho va recordar la Laia, a la feina, en veu baixa: ¨avui fa vint anys que es va morir el Ton", i el cor em va fer un salt. No pas pel record de la teva mort Ton—hi penso cada mes de març— sinó pels vint anys rodons, precisos, solemnes, llunyans en el temps. Han passat vint anys i ho mastego sol, als vespres. Vint anys d'aquell temps de somnis i anhels, també d'ètica i compromís. I quina sort haver pogut compartir amb tu un tros de trajecte! Passa un març i en passa un altre, i amb el record del teu comiat ens arriba cada vegada la primavera per consol. O per l'esperança que es fon amb el teu testimoni: un país lliure en un món millor, que volem que ho sigui per tothom. I tu, sempre al costat, generosament, respectuosament, discretament, incansablement. Han passat vint anys i encara avui et sé present, Ton. Perseverant, sense retrets ni renúncies. Flor d'ametller que es dona al vent de quaresma, encara avui sento que ens encoratges. I que ens acompanyaràs per sempre. 

dilluns, 13 de març del 2023

Qui no coneix Marta Muñoz?

El Pou de la gallina d'aquest mes de març tracta dels bombers, a Manresa i al Bages. Un reportatge complet i amb dades que ara mateix m'inspira futures entrevistes —de debò no tenim bomberes a la ciutat? Sigui com sigui, de moment, al «Qui no coneix...», amb Maria Picassó presentem una treballadora social molt i mol manresana. I no és pas que no hagi anat i vingut, és senzillament que arrelada al barri, viu la ciutat com a seva. Segur que la coneixeu! Marta Muñoz. Un anar i venir, per ser-hi sempre que convé:

Marta Muñoz,
l’etern retorn

Podria semblar que s’ha passat la vida al mateix barri però no és ben bé així. Es diu Marta Muñoz Valero, i va néixer i créixer des de 1985 a la Sagrada Família. Filla de l’Àngels i l’Agustí, com el seu germà Marc va fer la primària al Francesc Barjau —i, per mor d’uns peus plans, també es va fer un tip de dansa fins a dotze anys. En acabat vindria la secundària al Guillem Catà, aleshores que l’institut era a l’actual Escola Oficial d’Idiomes. Tenia clar que després estudiaria algun àmbit social, seguint una estela familiar de dones cuidadores: l’àvia, filla de Bellpuig d’Urgell, ja va venir a Manresa per treballar a l’escola dels Infants, tot just acabada la guerra. I la mare és infermera. «Però com que em feien por les agulles, em vaig inclinar per Treball social, a la UB, quan encara s’estudiava al carrer Còrsega, a tocar de Gràcia». L’atracció per Barcelona és immediata i, després d’un primer curs pujant i baixant en tren, la Marta reclama viure a la capital com ja havia fet el germà gran. Tenia 19 anys i va ser tota una descoberta: s’embolica a l’assemblea d’estudiants, esdevé representant al consell escolar i no para mai de mai! També s’enamora de Granada —part de la família té arrels a Baza— i es planteja fer-hi el darrer semestre de la diplomatura, però com que la convalidació només podia fer-se a Málaga... doncs se’n va anar a Málaga! Un semestre per acabar els estudis i al darrere un altre per viure-hi feliçment. Per xamba havia aconseguit llogar una caseta de pescadors, oberta davant del mar, que va esdevenir punt de trobada fins el punt que es plantejà buscar feina i quedar-se a Andalusia. O tornar. I torna, perquè torna a enamorar-se, us dirà, de Manresa. «Després de tres anys fora, vaig redescobrir la ciutat. Començo a treballar a Ampans, a la residència Julio Payàs» i, sorprenentment, després d’haver fet carrera, s’inscriu en un cicle professional de grau superior que s’ofertava al Guillem Catà: Animació sociocultural. Treballa, estudia i es multiplica en dedicacions parcials al Cesam, o fins en alguna substitució als serveis socials municipals. Se sent en plenitud. El següent pas li proposarà l’Ampa del centre, quan la contracten conscients del seu dinamisme: sense programar-ho havia tornat als orígens, al Catà i, més encara, al Catà que ara ocupava l’edifici del seu Francesc Barjau de primària! S’hi estarà sis anys, a mitja jornada, combinant Ampans i, també, una vocació social que passa per l’ateneu la Séquia, a la PAHC, o la cooperativa la Guixa. Ha creat xarxa amb les altres treballadores socials dels instituts de Manresa i el seu paper creix, tant com s’aprima l’Ampa del centre. El procés sembla irreversible i finalment decideix plegar per concentrar-se a Ampans, on s’estarà cinc anys a la fundació tutelar. Però, convençuda del valor del treball social i l’educació com a motor de canvi, quan en tindrà l’oportunitat començarà a fer de professora del cicle superior d’Integració social. Cal dir que això torna a ser a l’institut Guillem Catà? D’això ja en fa sis cursos, aleshores que acabava de ser mare, i ara mateix viu amb orgull el seu entorn —de la seva feina, de la seva família, del seu fill Guim. Tan riallera i compromesa com francament resolutiva, a qui no falten propostes polítiques, i que viu contenta de tornar a ser al barri, «al mateix carrer on deixo el nano a l’escola Ítaca, cada matí». Perquè tot i que sembli la mateixa ciutat, el mateix veïnat o la mateixa gent, està convençuda que és diferent. I que és entre tots que encara podria ser millor.