Vint-i-quatre edicions de la Mediterrània

Ahir, a Manresa, vam engegar la 24a edició de la Mediterrània. De la Fira Mediterrània que va néixer com a «Fira d'espectacles d'arrel tradicional» amb els mateixos objectius: Estimular la recerca, la creació i la producció d'espectacles que incorporin la cultura popular, i afavorir la trobada —també els bolos!— d'aquests espectacles. Al cap dels anys, i amb tots els matisos i giragonses, em penso que es pot dir que la Fira se n'ha sortit. I els 1200 programadors inscrits ho certifiquen.

Amb els alumnes del cicle d'Animació Cultural, ens ha rebut a primeríssima hora en Jordi Fosas com a director artístic. I ha estat bo d'escoltar quan valorava el paper dels joves, el binomi cultura-educació o, ras i curt, que Cultura no és el mateix que exhibició. En vint minuts els ha il·lustrat com no ho farien deu classes! Després, amb Ramon Molins de zumzum teatre, hem col·laborat en un taller per a un proper espectacle. Sense metàfores: allà hem fet el nostre testament —i hem acabat entre el ser o tenir, però ja eren la una i tothom s'ha endut la reflexió camí de casa, o fins la cantonada on despatxaven cervesa..

Encara abans de dinar, al tram final de les jornades professionals, qui ha volgut s'ha afegit a seguir un parell de taules rodones sobre «Cultura i Educació», amb algunes afirmacions d'Ester Bonal —Xamfrà— que paga la pena de retenir i discutir després a classe: «La vida és complexa i no es resol ni amb un tuit ni amb una formació especialitzada: res no és segur i tot es mou!». La síntesi és meva, i no era pas la primera que la dona clavava, però és així com les recordo. I encara, després de tots els elogis que sovint rep Xamfrà, una negativa rotunda: «No som un recurs ni un servei!». A partir d'aquí la defensa de la participació en l'art —no la història de l'art, no la història de la literatura: creació. Participar és un dret actiu i col·lectiu (accedir + aportar + decidir). «També la pràctica artística, en grup i vinculats a l'entorn» (elogi de la diferència). Algun ponent abjura dels bolets o paracaigudistes entre la pràctica docent a les escoles i instituts. Cal remoure més profundament l'estructura formativa, a secundària prou que ho sé, i perseguir no només l'hemisferi científic —matemàtic— sinó també el creatiu —emocional.  Dos retalls més de part d'Ester Bonal: Sumar compromís, confiança, generositat i... permeabilitat (treball amb l'entorn). Em quedo amb la voluntat d'acompanyament de la canalla, la piadeia grega, i una sageta collida al vol contra museus i institucions «que legitimen l'expertesa» —i ens hi afegeixen distinció! I és que les arts, històricament, també s'han fet servir per excloure...

Res més. Consigno encara la presentació al vespre de l'espectacle inaugural «Trencadís» com la primera proposta artística de l'Orquestra de Músiques d'Arrel de Catalunya (OMAC). La primera creació, de Dani López, amb la veu de la cantant menorquina Anna Ferrer com a solista convidada, va sargir textos de joves poetes amb un programa de moments brillants i un final tan emotiu com entusiasta. Vam sortir-ne contents!

La foto, amb en Jordi Fosas, a la Torre Lluvià amb els nois i noies d'ASCT

El Pou de la gallina i la vellesa combativa

Probablement quan en Jordi Sardans va pensar per al reportatge del Pou de la gallina en el tema de les mobilitzacions de la «Plataforma en defensa de les pensions públiques i els drets de la gent gran» no es pensava pas que acabaria tenint tanta feina. Es tractava —em va dir un mes abans— de tres o quatre entrevistes dels caps visibles del moviment per enllestir un reportatge que deixés en evidència la malaptesa de totes les administracions, i molt especialment les del govern municipal i la Generalitat de Catalunya. «Fins i tot les fotos serien qüestió fàcil, i probablement bones, ja que ens les aportaran ells!». No cal dir que em vaig oferir a ajudar-lo però amb un avís: la cosa no em semblava pas tan senzilla... Certament, des de la Plataforma, els temes s'entomen abrandadament, sigui el jardí de la Font, sigui la residència del Xup o el tracte —i maltracte— que els bancs i caixes dispensen als pensionistes. Abrandadament, doncs. No pot pas ser d'una altra manera —i ho celebro: sempre ha calgut mobilitzar-se per defensar els drets o guanyar-ne de nous. Però la realitat del reportatge es va anar complicant i tenyint de matisos a mesura que avançava. El resultat, molt enriquidor, és una col·lecció de denúncies però, també, finalment aparellades a respostes municipals i matisos sindicals. Dimecres, a la presentació de la revista al Casino tot això es feu evident. Obriren foc —l'expressió té poc de metafòrica— en Víctor Feliu, Joaquín Vizacíno i Ramon Roura. I d'entre el públic s'afegiren al debat en Josep Ramon Mora, de CCOO, i fins i tot en Joan Cals, president de la Coordinadora de jubilats i pensionistes. A la taula, la presència dels regidors Mariona Homs i David Aaron López varen afinar els arguments de les exposicions. I si no fos que el conserge plega a les 9, avui encara hi seríem! Lluny d'acostar cap posició, però, a la trobada només es van evidenciar les divergències: ara mateix no hi ha els 7,5M d'€ per a la residència del Xup ni el jardí de la residència de la Font tornarà a ser com va ser —i potser el que veurem ens agrada més i tot! El regidor de Territori provà de convèncer i la regidora d'Acció i inclusió social també. Bones maneres, temprança i valor. Tot plegat, però, deixà un repte sobre la taula que el Pou de la gallina ja no té obligació de recollir però que —em penso— convé resoldre: quin és el model que la ciutat adopta? Si en el futur no s'arriba a aquest punt d'acord només creixeran les pegues, de qualsevol mena i tamany. Totes legítimes, i tant! Però potser no igualment importants. Posats a fer, també seria trist que una ciutat com Manresa, amb les especificitats i la tradició asistencial que ha sabut construir, no pogués ara mateix articular una proposta el més àmpliament compartida. No pas una col·lecció de conflictes enquistats sinó la seva resolució serena a favor d'un projecte consensuat. Diuen que a l'agenda ja hi ha reunions previstes —i fins i tot una festiva «primera pedra» popular al barri del Xup. Tant de bo que aquest octubre arribin bones notícies! A partir de dues premises que deixaré consignades: la de Mariona Homs quan es preguntà en veu alta «com ho hem de fer per tenir més places públiques de residència?» i la de Josep Ramon Mora, disposat a repensar els acords previs «si es veu que hi ha una alternativa». Doncs a veure si, plegats, l'aconsegueixen. Ah! I que ningú digui que no serà fàcil, que això ja se sap. Però els valents són els que ho proven...

Aquell vespre, a més a més, vaig poder fer de taxista a Joaquín Vizcaíno, l'històric líder veïnal del Xup. No hem viscut gaire experiències compartides, però les que hem passat plegats les celebrem. I va ser un goig tornar a fer-la petar amb algú a qui la vida només li ha deixat l'opció de ser tossut. Que per molts anys!

L'article el podeu llegir aquest mes a El Pou de la gallina, núm. 379. «La gent gran es mobilitza pels seus drets», de Jordi Sardans i Farràs, i la col·laboració de la redacció de la rvista.

Cultura popular i residències d'avis

Perquè, visquin o no en una residència, s’hagin d’estar o no en un centre sociosanitari, els vells tenen els mateixos drets que els que encara no ho som.

     Núria Cadenes,"Esborrem els vells?" Vilaweb 15/09/21

Aquest estiu, Frontissa, la publicació digital que edita la Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, presentava un article de Rosa Canela, antropòloga i treballadora social, que parla de la gent gran, de les residències i de la cultura popular. Però sobretot que reclama escoltar la gent gran, i fer-la visible. Bé vaja, que no pot ser que que la millor aportació que puguem fer sigui només una tercera dosi de vacuna a totes les residències d'avis. Que està bé, és clar, però no és pas suficient... El text es titula «Obrir les residències. Transmissió i cultura popular», i comença així:

«La situació dramàtica que s’ha viscut a les residències durant la pandèmia i el patiment de tants avis no pot quedar en res, com si no hagués passat. Individualment i com a societat hem de reflexionar i provocar canvis en l’atenció a la gent gran». Rosa Canela, aleshores, reflexiona sobre el paper de la cultura popular a residències i centres de dia. Del paper que hi té o del que hi podria tenir: «No descobreixo res de nou si afirmo que una part important de les activitats d’aquests centres assistencials tenen massa semblances amb les de les llars d’infants, des dels dibuixos per pintar fins a rituals i manualitats, i fins i tot la manera com es viuen les celebracions del cicle de l’any. Les disfresses de Carnaval en són un exemple, disfressar-se perquè toca, sense tenir en compte si els avis se senten còmodes i com ho viuen». Contra la infantilització que vivim, Canela defensa festes que omplin i emocionin, no pas uns simulacres. «La vivència de les festes té una dimensió molt profunda, i més en gent d’edat; una festa, la que sigui, sempre porta records associats. En una residència les festes i festetes es poden viure com una cosa trista i deslluïda, per molt bona voluntat que hi posin els treballadors. És necessari que es visquin compartint-les amb la gent de dins i de fora de la residència, amb les famílies, amb els veïns, amb la comunitat més propera, amb nens i joves. Calen festes que omplin i emocionin perquè siguin de veritat i no simulacres».

Des de la seva proximitat, Rosa Maria Canela parla d'exemples a la Fatarella o a Valls, i ens proposa que els centres assistencials estiguin connectats amb l’entorn. Podeu llegir el text sencer a l'enllaç inicial, però hi ha un paràgraf a les acaballes que sintetitza la seva proposta, que passa per potenciar la participació en les activitats de les entitats locals, «...que s’incentivin col·laboracions amb les escoles i instituts, que els festivals i programacions culturals incloguin activitats adreçades a les persones institucionalitzades, i sobretot calen polítiques culturals que incloguin els avis. Cal que els residents surtin, que facin activitats a l’aire lliure, a les places i als parcs; aquesta obertura hauria de ser una prioritat. Per limitacions de personal i pressupostàries, massa sovint ni es planteja, o es fa de forma molt esporàdica, i més ara amb la pandèmia, però cal obrir les residències, ara més que mai, obrir-les i construir plegats un temps millor per totes les persones a qui els toca ser-hi. Cal complicitats i cal teixir xarxa amb l’exterior». Això i potenciar la transmissió de coneixement d’aquests avis, «perquè encara poden i necessiten transmetre les seves vivències, i també valors i històries de superació. Com deia un avi «Sempre ha de quedar algú que ho sàpiga». I la cultura popular, si és alguna cosa, és precisament el sentit d’aquesta frase». No és gens senzill, però em sembla que val molt la pena proposar-s'ho.

A la foto, visita al mercat de les flors amb la Residència d'avis Sagrada Família, de Manresa, aquest darrer mes de maig.

Qui no coneix Cristina Balaguer?

A primers d'aquest setembre el Pou de la gallina va presentar un número dedicat a la pedra seca. El reportatge el signa en Jaume Puig, en un text prolix en detalls i fotografies. I és que —dades, no opinions!— al terme de Manresa, només en barraques de vinya ja en tenim gairebé 400 d'inventariades. Una herència del passat que val la pena de preservar. Després, com que tota pedra fa paret, el número el tanquem al «Qui no coneix...» presentant una de les manresanes francament més populars: Cristina Balaguer i Prunés. Per poca afició que tingueu a debats i conferències la recordareu: és allà, sempre. I a punt de dir-hi la seva! Per fer-vos-en memòria, la Maria Picassó l'ha dibuixada magistralment dalt d'una bicicleta. I el text és integrament aquest: 

Cristina Balaguer,
una dona que pregunta i opina

Fins i tot sense haver-la tractada la recordareu: en qualsevol acte on assisteix, tard o d’hora aixeca la mà per fer una pregunta o bé expressar la seva opinió. És la Cristina Balaguer i Prunés. Una dona que tot ho qüestiona, en un exercici que sembla aplicar-se a ella mateixa: «Potser sóc una mica pesada, però sóc crítica i m’agrada aprendre». Nascuda el 1965, l’avi era el propietari de la fàbrica de pastes Prunés i germà de qui fou alcalde i conseller de la Generalitat republicana. Els seus pares eren Josep Balaguer —farmacèutic i professor d’idiomes a l’institut Lluís de Peguera i a Lingua Club— i Carme Prunés, diplomada en magisteri i professora de piano. I l’actriu Assumpció Balaguer era la seva tia! Fet i fet, pura manresanitat, però viscuda en una itinerància perpètua: la família va anar a viure dos anys a Pamplona i, de retorn a Manresa, la Cristina passarà pel Jardí de la Infància i una part de la primària a l’internat de Sant Josep, a Navàs; després farà la preparatòria i dos cursos del BUP al Peguera, i els enllestirà a les Dominiques, abans de rematar el COU a la Joviat. I malgrat tot no aconsegueix accedir a INEF com desitjava, i es posa a estudiar un cicle formatiu d’anàlisis clíniques, mentre ja treballa tots els dissabtes a la Farmàcia Esteve. Després vindran les substitucions a Correus, que és quan redescobreixla ciutat. A la fi, buscant l’estabilitat, guanya una plaça d’auxiliar administrativa a la Generalitat de Catalunya: comença un altre periple que va des d’una breu estada a l’institut Quercus a Sant Joan de Vilatorrada fins a cinc anys al Laboratori Comarcal de Salut, al Bages. Un nou canvi la porta al Servei d’Agents Rurals i Prevenció d’Incendis Forestals, a Santa Perpètua de Mogoda. I finalment, i fins ara, la Cristina torna a ser a Manresa, a l’oficina comarcal del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca. Al capdavall, si l’encaix amb l’administració sembla difícil, almenys conceptualment el DARP és el seu lloc. I és que la Cristina, després de passar pel Mijac de Crist Rei i el de Valldaura, als divuit anys havia aterrat a la secció de Medi ambient del Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Fou el seu despertar! Allà hi farà la colla d’amics i fins hi coneix qui serà molts anys el seu company i pare del seu fill Jofre, i hi canalitzarà el seu esperit d’aventura —parapent, espeleologia o submarinisme— amb campanyes de reforestació de roures i alzines. «Ni un sol pi!». Després serà al grup fundacional del Col·lectiu Ecologista l’Alzina i mai més ha deixat de militar en la defensa del planeta. Va sempre a peu o en bicicleta o, si cal anar més lluny, prioritza el transport públic. El seu compromís és també lingüístic —als Països Catalans només parla en català— tot i l’interès que sempre ha tingut per totes les llengües, l’esperanto inclòs, que li ha permès participar en congressos a Polònia, Bòsnia, Islàndia i Finlàndia. I és clar, també la trobareu en cercles independentistes —des d’aquell Manresa Decideix fins a l’Assemblea Nacional Catalana. Tossuda com ella sola, admira el valor de qui fou la seva amiga Flors Sirera, amb qui havia jugar molt sovint, de petita. Però està contenta: acaba de tornar de la Universitat Catalana d’Estiu, ha reprès el goig de nedar tots els caps de setmana i, mentre fa salut, cultura i excursionisme, també comença a preguntar-se com deu ser això de la jubilació.

El bisbe jove (Novell i el pecat)

Com tanta d'altra gent, vaig quedar parat de la renúncia de Xavier Novell a la mitra i bàcul de Solsona. «El bisbe plega!» era un titular d'impacte a les acaballes d'agost, quan la sequera informativa és quasi total. Amb 52 anys, ambició eclesial i agraciat de mena —atractiu, diria ell mateix— tot seguit vingueren les especulacions: que si serà una dona, que si potser un home... fins i tot els més agosarats van atribuir la renúncia a la guerra bruta que les clavegueres de l'estat tenen declarada a l'independentisme català. Com acostuma a passar, però, la solució de l'enigma ha acabat per ser la més senzilla i tot plegat s'ha resolt a favor d'un enamorament, més o menys arravatat, amb una psicòloga surienca que es veu que fins i tot ha escrit alguna novel·la de voluntat eròtica i —si fem cas a les tafaneries de tots aquells que no n'han vist ni les tapes— es veu que satànica i tot. A mi la veritat és que no em preocupa gaire el perfil de la senyora en qüestió sinó que, sobretot, em fa rumiar el pas del bisbe, o ex-bisbe, en Xavier Novell. Perquè francament havia estat una esperança frustrada d'aquell predecessor seu —el bisbe Deig— que el va enviar a ampliar estudis a Roma amb la voluntat de d'aprendre i alhora difondre l'esperit i conclusions d'aquell concili tarraconense del 1996: obertura de la institució, presència de la dona fins al sacerdoci, celibat opcional... N'havíem parlat prou sovint amb mossèn Ignasi Montraveta, que la mort li ha estalviat el sainet: res de res —i si en voleu saber més, avui hi aprofundeix amb més coneixement sor Lucía Caram—Però està clar que l'home trabucà el missatge i va fer acréixer totes les seves obsessions, bé fossin faldilles curtes a l'hora de la comunió o —ja malaltissament— a l'hora d'acceptar la diversitat d'orientacions sexuals que conviuen al món. Aquí i allà, Novell es va presentar una vegada i una altra com a martell d'heretges. Ara llegir que s'ha enamorat, que ho penja tot i que se'n ve a viure a Manresa l'humanitza profundament, i fins i tot podria dir que el fa valent. Però tot allò que mentre era bisbe va dir i va fer, això no desapareix. I massa sovint es va reduir a reclamar acatament i multiplicar l'obsessió del pecat. Ara doncs, pecador com tothom, em recorda aquells versos que Pasolini va dedicar a Pius XII quan va morir el 1958, A un papa. S'aprofita tot el poema, fins el final. 

Però en la teva de religió, no es parla de pietat?
(...)
Tu ho sabies, pecar no vol dir fer el mal:
negar-se a fer el bé, això vol dir pecar.
Quant de bé podies haver fet! I no el vas fer:
no hi va haver cap pecador més gran que tu.

El cas és que, com que en Novell és viu —a diferència de Pius XII— el mínim que hauria de fer seria demanar perdó. I no pas per enamorar-se o carregar-se el celibat sinó per condemnar i proscriure a tanta gent, inclosos aquells que encara veien —i mira que costa— una esperança en l'Església. En acabat, que tingui una mica de sort, que tot indica que també la necessitarà.

El curs que recomença

Ahir era 1 de setembre i a l’Institut Guillem Catà, de Manresa, també vam començar el curs. Amb tots els professors plegats, i amb el punt d’il·lusió d’un primer dia, aprofitant la nova aula polivalent a l’aire lliure. Hem crescut i som més encara, i caldrà continuar convivint amb la covid. Però el Carles, que s’ha estrenat com a director, ens ha demanat un esforç i una mirada renovada tot citant Arthur Lochmann, un fuster i filòsof que interpreta el seu ofici com una manera literal de guanyar-se la vida. «Guanyar-se la vida significa ser-ne digne, fins i tot en el treball. Significa reinterpretar l’ofici —de fuster, d’educador— en el mitjà necessari per abastar la plenitud en l’acció de cada dia». M'ha semblat magnífic mentre, inevitablement, pensava que el proper novembre faré els seixanta anys, i aleshores tindré a l'abast el dret legal de jubilar-me. Pensava això i, també, que ara mateix no en tinc cap ganes. Després, ja reunits per departaments, hem començat les primeres reunions sota un lema nou: «Al Catà fem comunitat». M'hi sento, ara com el primer dia, absolutament compromès.

Una festa major d'aires republicans

Ahir dilluns es va acabar la Festa Major de Manresa. Gairebé en format clàssic, quan la festa s'esqueia sempre el 30 i 31 d'agost per allò de commemorar el trasllat de les relíquies del Cossos Sants, patrons de la ciutat. Ara l'apartat litúrgic de la festa és mínim i em penso que ja ningú no recorda ni les dates tradicionals, ni les relíquies ni —és clar— els noms de Sant Fruitós, Santa Agnès i Sant Maurici gloriós. Però el sentit de la festa perdura encara que la covid obligui a tot de protocols poc efusius: si més no, porta a repensar alguns actes i fins diria que se n'hi ha tret prou la punxa —els castells de focs d'ahir, la imatgeria festiva diumenge al teatre... De tot el conjunt, però, recordaré sobretot aquest programa d'aires republicans que va començar amb el relleu de plaques al Passeig de la República —fins fa quatre dies, carrer d'Alfons XII— i tres exposicions que n'avalen el canvi: «Tres dies d'abril. 90 anys de la proclamació de la República» i «República i escola a Manresa» (ambdues a l'escola Renaixença) i encara, al claustre del Museu de la ciutat, la presentació del cartell de la Festa Major de 1931 dins la sèrie «Descobertes». Al Museu, acompanyant el cartell de Lleó Aguilar (de grans dimensions:161x77 cm!) hi havia d'altres programes de mà, i també alguns quadres de l'època però, singularment, un parell de dibuixos deliciosos d'Anselm Corrons, de 1932, d'aquells que il·lustraven l'edició d'aquell altre «Llibre verd» que va publicar Vicenç Prat. La mida original exposada permetia apreciar multitud de detalls i m'hi vaig entretenir prou com per fer-ne foto i tot, a risc de cometre una il·legalitat. És la que encapçala aquest text i que em transporta indefectiblement a les meves tardes de passeig d'estiu, a les orxates familiars o, més excepcionalment, als vermuts de migdia: precisament el 31 d'agost a casa era important perquè no només coincidia amb la festa manresana, sinó que el meu pare enllestia les vacances de la Pirelli i a més a més era el meu sant. L'endemà, 1 de setembre, tot tornaria a la normalitat o gairebé: només la canalla conservàvem quinze dies més de llibertat condicional abans de tornar a escola. I avui em sento una mica com aleshores: sé que demà tornarà la rutina. Però per un moment em permeto d'enyorar aquell Passeig bigarrat de taules i cadires, de cambrers i camises suades. De persones que, avui com fa trenta, seixanta o noranta anys, tenim ganes de viure i celebrar retrobar-nos sota la piuladissa i els plàtans. Ah! I si la República passés del nomenclàtor a la realitat, ja seria pura felicitat!

Ha estat un estiu republicà, amb les exposicions a Barcelona d'Antoni Campañà (La guerra infinita) i de Margaret Michaelis (Cinc dies pel barri xino) i les visites al cementiri d'Unha, a la Vall d'Aran, amb tots els maquis enterrats que van perdre la vida a l'Operació "Reconquista", o els recorreguts de refugiats pels passos de Canfranc, Bretxa de Roland i molt especialment de la «Bossa de Bielsa» entre Bielsa, a l'Aragó, passant fins a la Bigorra occitana, a Arreu, a la plaça major on el març de 1937, sis mil persones desplaçades entre civils i soldats van decidir en referèndum si tornaven per Irun o la Junquera... L'excursió, que va coincidir amb els dies de la caiguda de Kabul, estableix comparacions inevitables i esborra la bonhomia dels dibuixos d'en Corrons. Que bèsties som les persones!