Per al Joan Badia, que ens va convocar a Callús

Divendres passat vaig ser a Callús. Hi havia un homenatge institucional a Joan Badia i Pujol, amb autoritats i discursos, i amb un passatge que des d’aquell vespre porta el seu nom. Després, allà mateix, a la pista poliesportiva, la gent d’Esquerra del Bages fèiem un acte per commemorar els 90 anys d’història. Amb el diputats Ferran Estruch i Ernest Maragall, la nova consellera de Presidència Laura Vilagrà i també Carme Forcadell. Feia goig i respecte, i a mi feia deu dies m’havien fet l’honor de demanar que, abans de començar l’acte, digués alguna cosa del Joan militant d’Esquerra, que jo l’havia tractat com a persona i amic, i que ja havia escrit la nota de condol ara fa uns mesos, quan ens va deixar. Un fil conductor entre l’acte institucional i el nostre, el de partit. En fi, que jo anava amb la nota i un cop a Callús em van dir que tenia cinc minuts per abonar-m'hi. Era senzill, tibar de l’anecdotari i de l’eslògan que presidia l’acte. «Al costat de la gent» que, em penso, sempre va ser l’actitud del Joan. El text, doncs, ara no el puc reproduir, perquè no existeix. Però miraré de fixar-ne les tres idees per al record i un trosset d’introducció. No hi ha literalitat, però farà el fet. I un darrer comentari: la presència del Joan fou absoluta a tot l’acte. Carme Forcadell, emocionada per poder ser allà amb tots nosaltres, relatà com es van conèixer. I Ernest Maragall, que el va tenir com a Director general d’Innovació pedagògica, a Educació, ens va explicar la molt bona relació que sempre van mantenir i em penso que va donar el titular al vespre: sense saber-ho érem allà convocats pel Joan. No res, un gran vespre.

Tothom qui ha conegut en Joan Badia us dirà que fou una persona cordial, molt treballadora i, també, molt intel·ligent. Com a mestre, a la feina o entre amics. També ho fou sempre entre nosaltres, a Esquerra, a l’equip d’Esquerra a Manresa, o a l’executiva comarcal, que hi tenia flaca potser per ser, sempre, fill de Callús. Parlo de fa trenta anys, del 1991, de quan a Esquerra érem pocs, molt pocs. Quan a tot el Bages hi havia 6 regidors i encara tots al mateix poble, a Santa Maria d’Oló! Ell va fer sempre política, i si en va fer va ser per respondre al nostre lema: ser, sempre, al costat de la gent.

El mestre. Jo ja coneixia el Joan, és clar, per allò dels cursets de català a l’Òmnium, i per compartir la inclinació filològica. Però ell ja era un personatge públic, que militava al PSUC. Em va agafar després d’un primer curset amb en Jaume Puig, l’any 76, i em va animar a estudiar fins el nivell de professorat de català, aleshores que no era pas oficial sinó només una titulació de la DEC. Va descobrir la meva passió per Papasseit i també la feu més gran. Mai va tenir en compte ni la meva joventut ni la meva adolescència impertinent. Tot el contrari. Estimava la llengua, estimava el país... i se sentia al costat de la gent.

El polític. Però ja he dit que ell ja era un personatge públic, que havia militat quinze anys al PSUC (1972-1987), i que com a militant havia estat detingut i torturat per la policia. Després va fer el salt, i un dia anat a buscar el diari em va dir que s’apuntava a la convenció per la independència. «Però què dius?» Hi veia camp per córrer. Després va aterrar a Esquerra. Fou president comarcal del Bages (1993-1996) i de la secció local de Manresa (2000-2004), i al seu costat vam créixer a tot arreu. Vam treballar sovint plegats, vam riure molt —tambe ens podíem enfadar, és clar. Però la síntesi seria la suma d’exigència i compromís. Ras i curt: la seva capacitat de treball ens astorava i, sovint, també la seva vehemència i coratge. Només un apunt: amb els resultats de les municipals de 1995, a Manresa hi havia la possibilitat d’un pacte de progrés (amb el PSC, amb IC-V i amb la CUP!). L’assemblea dubtava, que si se’ns menjarien, que si ens dissoldríem, que si petaria abans de sis mesos. Si jo hi creia, ell no feia curt, i a les negociacions va arrencar un trumfo important: la primera tinença d’alcaldia per Esquerra! No parava mai, i sempre amb actitud de servei. Al costat de la gent.

Tornar a Callús. Al cap dels anys fou escollit alcalde aquí, al seu estimat Callús, el 2015, i encara va repetir el 2019. Només la malaltia l’en va apartar. Des del Consell Comarcal o en els diversos càrrecs que va exercir al Departament d’Educació, sempre va estar disponible. «Ja ho veus clar?»—li vaig demanar un altre cop davant el quiosc dels diaris? Ho tenia claríssim i li va fer tanta il·lusió que va saber guanyar i, quatre anys després, millorar resultats. Per què? N’estic segur que és per l’actitud. Per aquest permanent saber estar al costat de la gent. 

Al costat de tota la gent, i la de Callús també, és clar. La de l’Anella daurada, d’aquella joventut llunyana i de colla sardanista. La d’un Callús llunyà i la d'avui, amb tots nosaltres, que hem estat testimonis de la tenacitat i generositat —i del rigor, de totes les reunions realitzades que ell recollia pacient en format d’acta per tal de fixar la memòria d’aquells temps passats. Per al Joan el nostre agraïment més afectuós. Perquè nosaltres només podem recordar-lo però, també i sobretot, donar-li les gràcies.

Sant Ignasi torna a Manresa (i ho fa en càmper)

Dimecres vaig poder presentar el número de juliol-agost d'El Pou de la gallina. El dediquem a la febre de les càmpers —de les furgonetes camperitzades, de les autocaravanes... I tot i anar sempre tard convidant els ponents, celebro que finalment a la presentació al Casino ens hi acompanyessin en Joan Calmet, regidor de Turisme i Promoció de la ciutat, i en Francesc Valdeolivas que és el cap de vendes de Camper Tecnologies. Plegats vam poder xerrar gairebé una hora d'aquest fenomen turístic, de l'èxit d'una nova empresa com Camper Tecnologies —qui ho diu que a Manresa ja no inventem?— i al capdavall de la necessitat d'espais per acollir aquests nous visitants que es desplacen amb una Citroën Berlingo de tercera mà o una resplendent Dethleffs de l'última fornada. No hi ha quisso-flautes ni rodamóns: hi ha gent que volta i que té moltes ganes de conèixer coses —o una mica de ganes, fins que arriba l'hora d'acotxar-se i s'entaforen a la seva càmper! Sigui com sigui, el número d’El Pou ha quedat tan polièdric com el tema. I amb la portada participada que vam aconseguir, al Pla de la Cova, vam obtenir un nou eslògan: avui Sant Ignasi vindria amb una furgo! Austera, dependent caritativament d'una dutxa i —cas que hagués de tornar a escriure els Exercicis!— a la vora d'un punt wi-fi gratuït. Ara que el 2022 és a la cantonada, recordem que Manresa ha de ser tan bona acolidora com ho va ser fa cinc-cents anys...

L'ateneu de La Vinyeta tanca el local

Avui dimarts 29 de juny els responsables de l'Ateneu Cultural la Vinyeta tornaran les claus del local: no és viable renovar el lloguer amb la Sareb i, encara menys, provar d'adquirir tot l'edifici per conservar el teatre i l'espai dels baixos. Ras i curt: l'històric local del carrer Roger de Flor 39 quedarà, finalment, desocupat,  sense llogaters ni usuaris. Esperant una subhasta que no té data, i un esdevenidor comercial en el millor dels casos. El barri, es miri com es miri, hi perd.

La Vinyeta ara fa poc més de vuit anys ja va ser un acte de tossuderia: la voluntat de mantenir una sala popular que durant més de trenta anys havia acollit l'associació de veïns Sagrada Família. De no tancar-la, i de defensar-la al costat d'uns principis de llibertat i autogestió. Tenia un punt de bogeria però, almenys fins la pandèmia de l'any passat, va anar complint la seva funció. Ara cal passar pàgina. Els responsables de l'Ateneu no poden fer front a tota l'artilleria jurídica que els ha caigut a sobre, precisament ara que el virus ha aprimat com mai la xifra d'usuaris. I a la fi ha calgut acceptar-ho. M'ho miro, ho raono i només penso que la nostra mare hagués fet encara un darrer acte heroic—però igualment desesperat. Quedarà, és clar, l'associació cultural, un registre i uns estatuts amb uns objectius que busquen nou local al barri per continuar acollint avis i canalla, joves i pares de família. Cursets, festes i teatre. I tot allò que ha anat passant per la Vinyeta...

En fi, des de la residència d'avis uns quants voluntaris ahir vam anar  a recollir la vuitantena de cadires que encara faran de bon aprofitar. La Vinyeta, que sempre feia goig, ahir tenia un aspecte tristíssim. Sense focus, sense papers, sense joguines, sense miralls ni cortines. Però el que estic segur és que ha valgut molt la pena. Sense subvencions ni dependències, la Vinyeta ha durat el que ha durat. Però ha estat des del primer dia un baluart contra el conformisme i la resignació. Un punt de trobada actiu al barri, on hi cabia tothom. I és per això que, per poc que fos possible, l'hauríem de recuperar!

La foto és del comiat popular, el passat dissabte 19 de juny, 

Qui no coneix Sussi Garcia?

Aquest mes de juny, El Pou de la Gallina parla del crossfit i de l'escalada, i de com a Manresa ens hem afegit a aquest entusiasme: noves formes, nous locals... Conec la història de molt aprop, i manifesto amb contrició que vaig haver de canviar molts dels apriorismes que em guiaven. Doncs això, crossfit i escalada al costat de casa. Per forjar el cos —i el caràcter— mitjançant reptes. Talment la protagonista que tanca el número: qui no coneix la Sussi? Sussi Garcia, cos i caràcter que la Maria Picassó ha immortalitzat en funció de retratista. La seva vida, en canal, és aquesta que segueix:

Sussi Garcia,
una dona de caràcter

I tant que la teniu vista: Sussi Garcia i Soldevila! Va néixer a Vallhonesta fa 78 anys, el dia de l’Ascensió. I és clar, triar el nom va ser fàcil però, a l'escola, aviat li van escurçar: Sussi. De primer a Sant Vicenç, fins els sis anys. Després, quan la feina del pare els porta a Artés, aprèn que el seu nom en català gasta tres esses, i des d’aleshores que ha estat Sussi a tot arreu! A les Carmelites de la Caritat, a més de puntes de coixí fa els estudis amb profit, i fins hagués continuat estudiant a Manresa si no fos que l’esforç per l’economia familiar era impossible. De manera que es queda a Artés fent el comerç mercantil. De caràcter inquiet i molt voluntariosa, també va aprendre perruqueria per tal d'ajudar la germana en el negoci que aleshores emprenia. Rentarà molts caps, prepararà els tints i s’anirà bregant amb la comptabilitat. Després, els matins de diumenge, dependenta de pastisseria i, per tot esbarjo, els diumenges a la tarda sardanes al Casal. Per ànsies de vida pròpia, festeja i es casa aviat i, al cap del temps, fins seguirà el marit mecànic en un establiment a Berga, assumint ella el despatx. Mare d'un fill, vora la quarantena s’adona que tot i el tip de treballar encara mai no havia estat assegurada! I aleshores fa un tall que serà jutjat de terratrèmol: volarà sola. I prova sort a l’asseguradora Mapfre: abans ho hagués fet! Divorciada, torna a Artés, amb oficina pròpia. La fan de plantilla i acostuma a guanyar tots els viatges que hi havia d’incentiu. Pragmàtica, va arribar a inspectora i manifesta sense embuts que "treballar m'ha ajudat a viure!". Va estar-se a Artés fins la mort de la seva mare i després vindrà a Manresa fins a la jubilació. Com que la gent de sempre que li ha agradat, a la Sussi des d’aleshores la veureu sovint fent fotos de festes populars o a tota mena d’actes culturals, o per entitats —per als d’Imagina’t, per als Amics de l’Art Romànic... I és que de jove, a Artés, ja va ser de l'AMPA, i fins a la junta del club de Futbol, entre d’altres, amb un objectiu primer: s’han de fer rutllar les coses! Com els 12 anys que ha estat a la junta del casal d'avis del carrer Circumval·lació. Una dona decidida, d’aquelles que t'hi has d'avenir... o no. Potser per això un segon matrimoni tampoc va acabar de quallar. O encara més, deu ser per això que fins i tot va participar en política! A les primeres municipals de 1979, amb la candidatura artesenca de CiU es trobà regidora de cultura i esports. «De partits no hi entès mai, però el doctor Selga em va convèncer: si de debò estimava Artés...». Encara avui se sent cofoia d’arrencar, en una visita del President Pujol, la subvenció per al futur pavelló esportiu, seu durant dècades d’un altra fita com és el Sarau artesenc! Bo i jubilada aprendrà a pintar, informàtica i també, de la mà de Maria Dolors Cots i Joan Segon, fotografia digital. Amb en Segon compartia també la passió de viatjar, fins a Japó, Índia, Nepal, Brasil, Canadà o Nova York... Si fins va perdre’s pel Taj Mahal! Practica el ioga i ara pensa sobretot en els avis: participa amb el Consell de la gent gran o de les caminades 100 x 100, la campanya Tracta’m bé... I mentre enyora la normalitat prepandèmica, ens saluda cada dia des del Facebook i se sent orgullosa del premi Oleguer Bisbal que acaba de rebre per votació popular entre els lectors del Pou de la gallina com a «manresana més manresana». I que per molts anys, Sussi!

Bassas comenta l’article d'Oriol Junqueras

Sense cap comentari meu, em limito a consignar-lo a la carpeta de retalls. Premonitori? És l'anàlisi d'Antoni Bassas després ddel posicionament d'Oriol Junqueras aquest 7 de juny de 2021 a l'ARA:

 

L'article de Junqueras

L’històric article d’Oriol Junqueras d'ahir a l’ARA té dues conseqüències. Una d’immediata: li aplana el camí dels indults a Sánchez. Sentin el que deia ahir mateix el ministre i home fort del PSOE José Luis Ábalos: “En aquesta autocrítica que fa Junqueras, aquesta revisió sobre les actuacions, queda clar que aquest marc polític, aquest marc de diàleg, ha d’estar lògicament dins de la legalitat”.

"Autocrítica” i “revisió”. Si el teu adversari fa autocrítica pública, donar-li l’indult ja està més justificat davant els que diuen, com el PP, que als presos independentistes catalans, ni aigua.

I així també ho entenen els mitjans espanyols, encara que amb diferents graus d’entusiasme. A El País diuen: “Junqueras aplana els indults a l’allunyar-se de la via unilateral”, com dient que aquest era el gest que el PSOE estava esperant. A El Mundo, “Junqueras assumeix els indults de Sánchez però exigeix el referèndum. El líder d’ERC dona oxigen al govern a l'agrair la mesura de gràcia i qüestionar la via unilateral”.

O sigui, sí que assumeix els indults però en vol més i salva el PSOE. I a La Razón: "Sánchez i Junqueras obren la via al referèndum pactat. El líder d’ERC fa un gir al renunciar a la unilateralitat en un gest per treure pressió a Sánchez".

Però com que La Razón està intentant que la Plaza Colón de Madrid s’ompli aquest diumenge contra els indults, és a dir, contra Sánchez, vol espantar el personal amb l’anunci que queda oberta la via al referèndum pactat, que és una interpretació que ja li agradaria a Esquerra mateixa que fos veritat.

Amb tot, el més interessant és que La Razón ja sap com acabarà tot:

“La Moncloa buscarà conduir la negociació a una votació sobre un nou Estatut amb més finançament i més competències”. Això ja li agradaria al PSOE que fos la veritat mateixa.

Per tant, primer objectiu de l’article de Junqueras, l’immediat, aconseguit: ajudar el PSOE i tirar endavant els indults. Pensin que veníem de l’octubre del 2019, quan Junqueras va dir que l’indult “se’l poden fotre per on els hi càpiga”. Ara ja no.

Però el segon objectiu és el que justifica que de l'article en diguem històric, perquè el president d’Esquerra renuncia a la via unilateral, de moment: “Altres vies no són viables ni desitjables en la mesura que, de fet, ens allunyen de l’objectiu que cal assolir”. Recordem que eren Oriol Junqueras i Marta Rovira els que més van empènyer per la via unilateral l'octubre del 2017, i els que més van advertir que l’Estat mai no pactaria un referèndum d’independència amb Catalunya.

Amb l’article d’ahir, Junqueras deixa escrita la doctrina que ja feia temps que dibuixava, remarca que encara que estigui inhabilitat per a càrrec públic és ell qui mana al partit del president de la Generalitat –fins al punt que el seu article treu protagonisme a la trobada d’ahir entre Aragonès i Sánchez– i posa una cortina de fum en el fet que el president republicà de la Generalitat anés a Foment del Treball a un acte de reconeixement a l’editor del principal diari de Catalunya, que és un diari de lleialtat monàrquica, com va dir ahir el seu editor, el comte de Godó.

El gir d’Esquerra és nítid, i en certa manera arrossega Junts i la CUP. Junts perquè comparteixen govern i la CUP perquè va investir Aragonès des de les primeres votacions fallides. Per això a la CUP li ha faltat temps per publicar un article, també a l’ARA, on hi diu: "El diàleg en el marc de la Constitució espanyola és equivalent a obrir un pany amb la clau equivocada. No té sentit, ni més recorregut que el gest d’intentar obrir-lo", i recorda que "la taula de diàleg s’aconsegueix amb les mobilitzacions del Tsunami Democràtic" i que el govern espanyol busca ara rebaixar la tensió tancant amb els indults "un cicle de lluita i d’organització".

Els indults i la reunió de la taula van en la línia del que van acordar Esquerra, Junts i la CUP: seiem amb Madrid a veure fins on arribem, i si això no funciona, el maig del 2023 anem a una qüestió de confiança, i la CUP, amb Junts o sense, pot fer caure el Govern Aragonès, forçar la dissolució del Parlament i anar a eleccions anticipades. O sigui que amb l'acord implícit de tots els partits independentistes, Esquerra i el PSOE han comprat temps, i el temps acostuma a anar a favor de qui vol que el seu projecte sigui l’hegemònic.

Tot això és una claudicació? Mirin, que la repressió ha passat una factura molt cara és un fet. Però també és un fet que l’Estat veu que l’independentisme no para de guanyar eleccions i condiciona la política a Espanya i la seva imatge exterior. I és un fet que l’independentisme demanava diàleg (“Sit and talk”) i que quan es va aplicar el 155 i la Generalitat va quedar suspesa, no hi va haver cap revolta popular.

Finalment, de l’article de Junqueras el paràgraf que més interpel·la l’independentisme és el que diu, parlant de l’octubre del 2017: "Hem de ser conscients que la nostra resposta tampoc va ser entesa com a plenament legítima per una part important de la societat, també de la catalana". I "estén la mà" a tots aquells que "es van sentir exclosos" de l'1 d'Octubre.

Un referèndum que precisament vol que voti tothom no exclou ningú. De fet, defensant el referèndum s’estava defensant drets civils que són universals. Si molts catalans se’n van sentir exclosos va ser, sobretot, per la por que l’Estat va aconseguir insuflar amb l'amenaça de la violència.

Sí, entrem en una època de política, de matisos, d’un temps més lent (com ja els vaig dir), sense cap èpica, amb guanys probables i renúncies segures, entre dos països separats per un món: el que a Catalunya és un mínim, a Espanya és un màxim. I ja fa dècades que estem així.

El nostre reconeixement per als que treballen a primera línia del covid-19, un record per als que pateixen, per als presos polítics, per als exiliats, i que tinguem un bon dia.

- - -

Pau Cruz (@paucruztrullas), politòleg i militant d’ERC: “I des del 2012 hem après moltes coses. Entre elles, que no tot és tan fàcil com podia semblar. I que si volem guanyar, hem d’acumular forces, suports i guanyar-nos la legitimitat (sobretot la internacional). No renunciem a la unilateralitat, però ha de ser l’últim recurs”

Aquest curs d'Animació que s'acaba

Avui amb els alumnes del cicle superior d'Animació sociocultural i turística ens n'hem anat a menjar plegats, vora els pisos de la Guia. No en fem retret ara! Grup bombolla, aire lliure, mascareta i les distàncies inicials que aviat —honestament—s'anaven escurçant. Tots al voltant d'un pa amb tomàquet, espetec, pizza casolana, alguna truita de patates i avall que trona. Cervesa, maduixes, també coca de xocolata. El què comptava era estar plegats ara que els projectes finals han quedat resolts i només estem pendents dels treballs endarrerits o —si molt ho apreten— d'alguna recuperació. Res de nou si no fos que aquest grup, aquest segon d'Animació acaba el cicle sota el pes de la pandèmia. Han estat quinze mesos amb episodis de confinament, amb algun contacte estret, amb molt poques sortides, poques visites i un punt de distància envers l'altre curs que puja. I això a vegades ho ha fet feixuc, com si al costat de les altres 20 promocions del cicle formatiu, aquesta hagués sigut una mica de fireta. Però totes les crisis pròpies d'aquests grups —tots els debats sobre la cohesió, la dinàmica del grup, els rols i les històries de vida que sortosament tenyeixen el dia a dia— avui s'han vist resoltes i superades. Sense sentimentalisme ni més excentricitats que les que provoquen dues o tres llaunes de xibeca. Música, jocs i alguns intents més o menys reeixits de karaoke. Selfies de ritual, fotos amb la mascareta ja definitivament a la mà. Un comiat que a les cinc de la tarda s'anirà allargassant mentre els participants anem desfilant cap a casa —cap a Igualada o Manlleu, cap a Navàs o Cardona, i fins a Bagà. D'aquí o d'allà. D'on siguin. Amb la il·lusió que després d'aquests dos anys tot podrà tornar a començar: reptes i somnis. Moltes il·lusions. I amb el convenciment que —virus al marge— ha valgut la pena, perquè hem après coses i n'hem compartit més. I ens proposem no oblidar-nos ni dels noms ni d'aquests temps estranys. I encara, just al darrer instant, conjurar-nos per tornar-hi una vegada més—«potser el dia que recollim les notes?»— com si ens fos donat per un instant aturar temps i vivències, i desgranar-les amb gasiveria entre els dits del record, abans de separar-nos. Perquè no direm mai que ha estat a causa de la covid, però aquest ha estat senzillament un molt bon i gran curs. Senzillament, inoblidable.

Qui no coneix Jaume Puig?

Va ser per sant Jordi que va sortir El Pou de la gallina, ara com fa 34 anys. Mes a mes, i fins a sumar 375 números, la revista ha sortit amb una regularitat astoradora: ni el confinament sever de fa un any va poder alterar-la! Precisament aquesta vegada el Pou parla de l'impacte d'un any de covid als serveis de la ciutat: al comerç i al turisme, a la restauració, a la formació no reglada. A la cultura i al lleure, a les agències de viatge... i també a les assessories i gestories. Maldecaps els que vulgueu, però també molta imaginació i tossuderia, ara que el virus comença a remetre. I enmig del marasme, la secció que compartim amb Maria Picassó —Qui no coneix...?— arriba al número cent. Per això, i fent excepció a la norma, aquesta vegada les vam emprendre amb en Jaume Puig, que per això és el president de l'Associació "El Pou de la gallina". Sense ell no sabem pas què seria d'aquesta publicació però, sobretot, estem convençuts que només la seva perseverança n'explica els trenta-quatre anys de regularitat. 

Jaume Puig,
quilowatts de llengua i compromís

Si a Manresa queda algú discret i rigorós aquest deu ser, sens dubte, en Jaume Puig i Ibáñez: després d’ell, se’n devia perdre el motllo! Va ser el primer nen a néixer en aquells habitatges que la Caixa de Manresa va impulsar a la Sagrada Família. Això era l’any 54. El pare, Secundí, venia de Copons i la mare, Maria, dels Prats de Rei. I bo, el Jaume va créixer jugant al barri —també serà a l’origen del cau de l’Antoni Gaudí. Anava escola amb la senyoreta Pepeta, al Tossal del Coro i, després, als germans de la Salle, als Esquilets, i els darrers cursos del batxillerat al nou edifici de la Parada. Aleshores, amb 16 anys, l’oferta de l’empresa on treballava el pare va ser decisiva: el Jaume s’incorporaria a la Companyia Anònima Manresana d’Electricitat —la CAME, que va ser Segre, que seria Fecsa i que ara és Endesa—. S’hi va estar quaranta anys, que aviat és dit! Però mentre facturava quilowatts des de les oficines del carrer Llussà, el Jaume va aprofitar per fer el professorat mercantil a l’Escola de Comerç de Sabadell. I la mili a Saragossa. I fins va festejar i casar-se amb l’Imma Junyent l’any 77—dos fills: la Laia i el Guillem, i ara mateix ja hi podeu afegir dos nets bessons, la Rita i el Magí. Però si la vida laboral havia començat d’hora, també ho feu el seu compromís participatiu, que al cap del temps ha resultat ser encara més constant i fecund: des d’aquella associació d’alumnes de la Salle a la plaça Valldaura, fins al primer curs de català el 1970, al Lingua Club. La sensibilitat filològica ja la duia de sèrie, i és aleshores que en Joan Badia l’empeny de seguida a fer equip amb Josep Camprubí, a Òmnium Cultural. Són els anys dels cursets, especialment quan entoma la coordinació de tots els que es feien al Bages abans no existís el Consorci per la Normalització Lingüística. Quin tip de pencar! Deu ser veritat que els cansats fan la feina: des d’aquell Òmnium, i amb l’Imma, formarà part també del grup fundador de Rialles, una programació estable per a nens i nenes en català. I és a Òmnium que les responsabilitats es multiplicaran fins a ser-ne vuit anys president, quan l’entitat es manifestarà obertament independentista, fent colla amb la Muriel Casals. El trobareu darrera la versió manresana del referèndum d’Arenys, la primera marxa de torxes de la Diada del 2009, la Nit de Santa Llúcia el 2013... I en tot aquest remolí, una oportunitat: té 56 anys i li ofereixen prejubilar-se. No s’ho rumia pas gaire! I d’un bot es planta a l’Autònoma per graduar-se en Llengua i literatura catalana. Quatre anys i el que fa cinc per obtenir el màster d’estudis avançats en llengua catalana. Ras i curt: un autèntic filòleg, d’orígens autodidactes però que des d’aleshores també en tindrà el títol. I tot això fent sempre costat a El Pou de la gallina, 34 anys vetllant l’adequació lingüística, el control pressupostari i fins la presidència de l’associació editora. I és per això, i perquè no en parlem mai gens, que en Jaume Puig i la seva estampa picassiana avui són ideals per celebrar que torna a ser sant Jordi, i que aquest espai arriba exactament al número 100. És un goig, doncs, que per fer-ne festa el Jaume hagi accedit a trencar normes i —va ser mai tímid?— avui ocupi aquesta pàgina. Amb el desig sincer que ell, el Pou i la secció —i aquests dibuixos magnífics de Maria Picassó!— durin molts més anys encara...