Record de Tolosa de Llenguadoc

Ens estàvem a la carrièra del Taur, a un cop de roc del Capitoli, en uns baixos senzills llogats per quatre dies, i des d'allà vam resseguir carrers i ponts, esglésies i claustres, llibreries i, al vespre, encara podíem anar a la filmoteca, just al costat, allà on el 39 s'hi va instal·lar l'exili socialista que fins i tot tenia un cinema, l'Espoir, i un pati prou ample al davant. Aquí, asseguts bo i a la fresca, vam posar a prova el nostre francès de secundària amb aquell Un homme et une femme, amb en Jean-Louis Trintignant i l'Anouk Aimée, que ja ha complert el mig segle. Segur que la podeu taral·lejar! L'argument s'escolava sota la fosca i bufava un ventet suau que tombava les primeres fulles dels plàtans —i en Trintignant em tornava a la memòria, ara envellit i tristíssim a Amour, que és el meu passat recent: el DVD que tinc encara conserva el retractilat perquè mai, però mai, vaig tenir el valor de passar-la a ma mare, tot i les vegades que me la va reclamar. Tot això serien quatre dies a Tolosa, això i el recorregut per tots els testimonis d'un exili dolorós destil·lat de les memòries —el passat ens empaita— de Gentil Puig: la seu de partits i sindicats, el casal català, l'hospital Varsòvia, el moll des republicans vora el Garona o els cinemes de la plaça Wilson, davant d'on s'aplegaven converses i anhels, debats d'un futur que els acabaria oblidant. Tot això serien quatre dies de vacances, dic, al calaix que també la memòria acabaria oblidant si no fos —ha esdevingut habitual— l'esforç tenaç de la Gendarmeria francesa. El radar que hi ha al St Paul de Jarrat (?) a la carretera entre Andorra i Tolosa, va enregistrar el nostre pas a 83 km, tres més dels permesos! Com una postal, va arribar ahir. En tinc també de Gap i Seta, i ja sé que són 45€, si els pago immediatament, és clar! Cal comptar que aquest és el rigor de la República? Si mai hi arribem, no sé si m'hi acostumaré.

Mundó i Jolonch, dos articles per aquest 17-A

Avui és 17 d'agost, i es compleix el primer aniversari dels terribles atemptats gihadistes de Barcelona. El record és inesborrable i, com deia ahir l'ex-conseller Carles Mundó a La Vanguardia, (La foto del 17-A) "Quan hi ha algun succés greu que ens commociona, tots recordem el que estàvem fent en aquell moment". Jo doncs, recordo vivament que era al costat de ma mare, de visita i davant la televisió, i que vam acabar vivint la tragèdia gairebé en directe. Avui, al cap d'un any, encara "no tenim por". Però la presència de Felip VI a Barcelona polititzarà un record que no hauria d'entelar-se mai. I és que encara queden moltes preguntes per respondre, la més important —torno a l'article de Mundó—, "conèixer quines eren les relacions entre el que va ser imam de Ripoll, considerat l’autor intel·lectual dels atemptats, i els serveis d’intel·ligència espanyols. Cap autoritat ha donat explicacions, i el més sorprenent és que els principals partits polítics tampoc no exigeixen saber què ha passat i rebutgen crear una comissió d’investigació al Congrés". 

Carles Mundó acabava el seu text vindicant Forn i Trapero ("La immensa majoria de ciutadans, quan pensem en aquells dies negres d’agost, recordem so­bretot les víctimes i les seves fa­mílies. I també reconeixem la bona tasca que van fer servidors públics com el conseller d’Interior, Quim Forn, i el major dels Mossos, Josep Lluís Trapero, avui injustament perseguits"). Però enmig del text hi havia una frase que ens retorna a la importància de l'educació: "Ha passat un any i encara perviu la incredulitat davant el procés de radicalització dels joveníssims terroristes reclutats a Ripoll". És això: com és que uns joves de Ripoll, ara fa un any, van triar el terror i la mort? Dels diaris d'ahir, doncs, també vaig retallar aquest altre article d'Anna Jolonch, a l'Ara: La responsabilitat de transmetre. El comparteixo vivament: "L’educació i l’escola en concret generen vincles de pertinença, recreen comunitat, cultura comuna. Només des de la pròpia cultura, des del sentiment de pertinença a una comunitat concreta, ens obrim al diàleg amb els altres. La consciència de la diferència cultural és essencial per promoure el respecte per l’altre, veritable font de tot diàleg". D'aquí dues setmans tornaré a l'Institut Guillem Catà: qui ens negarà la importància de transmetre valors? Qui pot obviar la consciència de diferència cultural? El text de Jolonch, si el voleu llegir sencer, el copio aquí:

La responsabilitat de transmetre

No hi ha raó ni explicació comprensible del mal i del fet que uns joves, molt joves i molt “integrats” -potser això és el que més ens costa- triessin l’absurd: el terror i la mort. Qualsevol intent d’aproximar-nos al que va passar, als atacs de Barcelona o Cambrils, s’ha de fer amb molta humilitat i un desig profund d’evitar que es repeteixi l’absurditat de tant dolor. I només des d’aquí, insisteixo, des de la humilitat, podem pensar i repensar quin ha de ser el paper de l’escola i els mestres davant del radicalisme i la violència que genera. No sabem si l’educació o la cultura poden impedir-ho, però hem de seguir fent com si això fos possible. Perquè l’educació sempre mira endavant i obre camins d’esperança per construir un món més habitable.

Potser per això, perquè havia compartit amb ells somnis per complir i un futur que havia de venir, la Raquel, que havia estat la seva educadora, va escriure aquella carta fa un any, en què ens parlava dels joves terroristes com ningú no ho havia fet. Eren els seus nois, els coneixia des de petits i plorava per no poder tornar a abraçar-los. La Raquel escrivia amb el cor trencat, des de la impotència i la tristesa: “Això no ha de quedar com una història més, hem d’aprendre’n, hem de fer un món millor. Practicant amb l’exemple, educant en la no violència, transmetent el no odi, la igualtat. Educant en les escoles, en els espais oberts, en les famílies, als nostres fills”.

I com es fa per transmetre el no odi? Potser aquesta és una de les preguntes urgents que ens hem de fer. Una pregunta que toca de ple la raó de ser de l’escola. Com ho farem, però, si seguim qüestionant que l’escola ha de ser transmissora? En els debats entorn de l’educació i l’escola trobem sovint que la qüestió de la transmissió crea controvèrsia. Tanmateix, avui més que mai, ens cal entomar la funció transmissora que tenen l’educació i els mestres. L’escola ha de donar els mitjans per apropiar-se una cultura, una llengua, incorporar una tradició, uns valors i alhora capacitar per emancipar-se. La transmissió i la pedagogia són al cor de la democràcia, una democràcia avui feble i vulnerada en un context de radicalismes i populisme.

L’educació arrela en la cultura i les tradicions de cada país. L’escola ensenya i transmet aquestes tradicions i és així com l’alumne adquireix un sentiment de pertinença al seu poble, la seva ciutat, la seva terra. Des del sentiment de pertànyer a una determinada comunitat cultural, l’escola ens dona arrels, que ens permeten adquirir consciència de pertinença al món, un món divers i multicultural. Encara que sembli una contradicció, només si tenim arrels podrem tenir ales per triar viure en llibertat. La ciutadania universal és el gran repte per a l’educació contemporània. Ens en parla una de les figures de la filosofia més destacades avui, Martha Nussbaum. L’educació i l’escola en concret generen vincles de pertinença, recreen comunitat, cultura comuna. Només des de la pròpia cultura, des del sentiment de pertinença a una comunitat concreta, ens obrim al diàleg amb els altres. La consciència de la diferència cultural és essencial per promoure el respecte per l’altre, veritable font de tot diàleg.

La responsabilitat de la transmissió cultural és probablement un dels trets més definitoris de la professió docent. Per això és tan perillós que immersos com estem en els debats sobre les metodologies actives i la innovació ens oblidem del debat més fonamental en educació, que no és altre que el de la responsabilitat de la transmissió d’una cultura i uns valors comuns. Seguint amb el pensament de Martha Nussbaum ens cal recordar que tota educació és educació per a l’empatia, és a dir, una ocasió per descobrir-me a mi mateix en l’altre i en el que tenim de comú més enllà del que ens separa. La Raquel avui ens segueix parlant de la “buidor identitària d’aquests joves, que els va portar a fer un crit de guerra”. Omplir aquest buit de sentit és el gran repte que tenim al davant. El mestre té un paper insubstituïble i, com ens recorda Franco Ferrarotti, “una hora de classe pot canviar una vida”. L’escola és el lloc on s’ha de descobrir la humanitat que ens uneix i on s’ha de cultivar el subjecte que hi ha en cada infant i en cada jove perquè esdevinguin autors de la seva pròpia vida.

Un altre diumenge a Lledoners (300 dies després)

L'estiu avança, les vacances també. Però ahir vam tornar a Lledoners, com cada diumenge. I, com ha estat cada diumenge, ahir érem més que no abans. Tossudament. Hi vaig veure busos i escoltar més músics que mai. Més pancartes, més banderes. Més camp ocupat per centenars i centenars de cotxes... I amb tot, Lledoners no és mai una festa sinó una trobada viva on cantem, versionat, el Cant dels ocells, L'estaca i Els Segadors. Per tal que els nostres presos ens escoltin, per tal de fer-nos escoltar arreu del món. A Lledoners, cada setmana, hi trobo gent diferent, perquè cada setmana quedo atrapat en un lloc o altre entre la multitud. I m'agrada sentir-hi el punt de complicitat no dit, aquesta perseverança que ens agermana. "No ploreu, reivindiqueu-nos", era el missatge que ens feia arribar la diputada Adriana Delgado d'uns presos polítics que no van fet sinó posar unes urnes. 

Ahir, quan feia exactament 300 dies de l'empresonament dels Jordis, el cel amenaçava pluja talment ho fa el futur judici aquesta tardor. Potser per això, el missatge de Jordi Cuixart a l'Ara, em venia un i altre cop a la memòria: no hi ha presons —ni exili— per aturar tanta democràcia. "Sempre vam dir que res ens seria regalat. I ara coneixem millor els límits de l’Estat, fins on son capaços de rebregar el seu sistema jurídic i de dret en nom de la unitat d’Espanya. Per tant, necessitem enriquir lideratges i assolir els grans consensos que tants resultats han donat sempre. I per fer-ho, necessitem també lideratges a les institucions i a peu de carrer. Gestionar el mentrestant amb respostes socials, com a la pobresa energètica i habitacional, sense abandonar les conquestes assolides". 

Algú diu que va per llarg, que n'hi ha per anys. Només sé que haurem de ser més encara, i més determinats, en una actitud que no ha de ser la de defensar-nos sinó acusar l’Estat de vulneració flagrant dels nostres drets fonamentals. Això i -en paraules d'Oriol Junqueras- seguir lluitant. “No patiu, seguiu lluitant. Guanyeu-vos el cor de la gent, de tothom. El que estem vivint és normal, és el que han viscut altres, en altres moments, aquí o en altres processos. Ho heu de viure com una oportunitat per guanyar la llibertat de tots, del país sencer”. 

Al capdavall, vam desfilar cap a casa amb els mots d'en Jordi Cuixart: "Durant cadascun dels 300 dies a la presó, lluny de debilitar-me, he anat enfortint les meves conviccions democràtiques: ja fa mesos que no hi ha condemna que em faci doblegar. Convençut que, amb el pas dels anys, les nostres condemnes els pesaran molt més a ells que a nosaltres. I que el diàleg honest i sense condicions prèvies serà l’única solució de resolució del conflicte polític. Mentrestant, nosaltres continuarem amb la dignitat intacta, la dels qui mai ens deixarem robar el somriure ni les ganes boges de viure. Salut, tendresa, entesa i República".

Qui no coneix Conxita Parcerisas?

El Pou de la gallina d'aquest juliol presenta una Manresa en continua adaptabilitat si volem que sigui una ciutat amable per a tota mena de discapacitats. El nou ascensor que connecta Santa Llúcia amb la plaça Major n'il·lustra la voluntat des de la portada. Tot just a l'altre extrem, i tancant el número, el "Qui no coneix..." presenta Conxita Parcerisas. Trenta-cinc anys de banca al carrer Guimerà no han ofegat un itinerari vital divers i entusiasta, marcat per la història i el cinema. El retrat de Maria Picassó remata la feina: és ella, sens dubte, la Xita de sempre!

Conxita Parcerisas,
una dona amb molta història

I és clar que la coneixeu: Conxita Parcerisas i Estruch! El pare era un fuster de Fals, que venia de perdre la guerra i es va casar amb una modista d’Aguilar de Segarra. I és allà on va néixer la Conxita, a les darreries de 1953. Però hi va fer una estada curta, tot just un any, al cap del qual la família es plantà a ca l’Asols —ben bé a l’ombra de la Seu, en un barri antic, divers i popular. El seu pas per l’escola de Casa Caritat continuarà, gràcies a una beca, a les monges de Sant Francesc. I finalment farà el 5è i 6è de batxillerat al Peguera. En aquell moment la seva planeta es creua amb una oferta feta al mateix institut per un representant del Banc Mercantil: els calien nois i noies per treballar a l’estiu. I la Conxita, com d’altres companys, va dir que sí, que ho provaria... i s’hi va estar gairebé trenta-cinc anys! Canviava la marca —del Mercantil a Banca Catalana, i després el BBVA— però ella perseverava pacient i puntual, cada dia de cada dia a les mateixes oficines del carrer Guimerà. Com que la dona no tenia l’esperit que la banca reclama, va superar el COU nocturn i, immediatament, la llicenciatura de Geografia i Història, en horari de tarda. Paral·lelament, s’acostà a l’escoltisme i l’Església més progressista del moment, i d’aquí en vingué el compromís polític. Cap de llops a Sant Joan de Vilatorrada, hi coincideix amb Joan Cornet o en Salvador Torras i el seu activisme es canalitza a la Unió Socialista del Bages. Després coneixerà la colla vinculada al Sant Francesc Xavier, amb en Joan M. Serra, el Nasi Segon, en Pep Huguet o l’Ignasi Perramon, amb qui acabarà casada. Amb ell tindran el Guillem i l’Oriol, en una maternitat marcada pel compromís municipal del pare (alcaldable pel PSAN el 1979 i molt sovint regidor des d’aquell primer ajuntament democràtic). La Conxita durà doncs el pòndol de la llar però conservarà tothora vida pròpia, fent bategar la seva passió per la història o el cinema. I és aleshores, tot just amb 51 anys, que una segona oferta bancària li torna a canviar la vida. «Em van oferir de prejubilar-me i em va semblar perfecte!». Compteu: han estat vora quinze anys de recerca històrica i compromís associatiu. Fou una dels set fundadors de l’Associació Memòria i Història de Manresa (memoria.cathttp://www.memoria.cat) i, amb Lluïsa Font, també engeguen lesHistòries de les dones de Manresa(Manresanes/blogspot.com). També elabora i revisa el cens dels represaliats per la guerra civil, amb Josep Alert, en una feina que l’ha dut moltes hores a Capitania militar, a Barcelona. I ara mateix s’ha capbussat en la commemoració dels 80 anys dels bombardeigs de Manresa, forfollant arxius i buscant més testimonis. Què més es pot demanar? Doncs si encara li quedava un bocí de temps, tenim la Conxita a Cine Club, des de fa ben bé dotze anys, en un procés de renovació de l’entitat que prova d’arribar a gent més jove i diversa, i guanya espectadors a cada temporada. De tot se surt i nosaltres celebrem que, almenys en el seu cas, la banca no hagi guanyat. Això sí que és fer història!

En el comiat de Josep Alabern

L'article diu només el què diu. Però com que en Francesc Galindo me'l va recollir dimecres a primera hora de la tarda i va fer el miracle de publicar-lo ahir mateix dijous, va semblar que -passeu-me la broma- es removien les aigües. I és que ahir va ser el dia que el Consell d'Aigües de Manresa es reunia per nomenar el nou gerent de l'empresa pública. I bé, el text només és un posicionament des d'ERC, però que desitjaríem que fos compartit per tot els membres del Consell d'administració: el futur de l'empresa ha de ser tothora entès com a servei públic. Si això és verament compartit per tothom, inclòs el nou gerent, no hi ha d'haver més alarma i el text quedarà en un article d'opinió, com tants d'altres se n'escriuen. Esperem, doncs, que el futur d'Aigües Manresa continuï puixant i sòlid, amb les dosis de generositat i cintura que els nous temps reclamaran. I en aquests termes, que estigui tothom segur que des d'ERC Manresa ens hi trobaran pacients i lleials. Com sempre.

Aigües de Manresa, molt més que un relleu

Des d’ERC, a l’hora d’entomar el relleu de Josep Alabern al capdavant de l’empresa municipal Aigües de Manresa, sabíem que no seria fàcil: estem parlant d’una gestió que arrenca l’any 69 i suposa mig segle de fidelitat a un projecte que també passa per la secretaria de la Junta de la Sèquia, el Museu de la Tècnica, la Fundació Aigües-Sèquia o CONGIAC, tot imbricat en un caràcter irrepetible, omnipresent als més diversos àmbits de la ciutat. En Josep Alabern aquest mes de juliol farà 77 anys, i el seu itinerari il·lustra no només una manera de fer sinó, i sobretot, el concepte públic de l’aigua que ell ha defensat. Per això, en el moment del relleu, i més enllà del reconeixement, volem fer públiques algunes reflexions sobre l’horitzó que plana sobre l’empresa, per allò d’observar-ne les virtuts i esbandir-ne els riscos, per tal que no passin de temors.

Manresa fa set segles que té aigua abundant i de qualitat, fruit de la tossuderia dels nostres avantpassats. Només per això, ja hauríem d’imposar-nos sempre una gestió exemplar de l’aigua. I fins avui, i des d’aquell primer ajuntament democràtic que la va concebre el 1982 com a empresa municipal, Aigües de Manresa ha complert perfectament l’encàrrec. Ha fet créixer el projecte i ha incorporat la gestió completa del cicle de l’aigua, amb uns indicadors que la fan una empresa solvent, eficient i, quan cal, també solidària. I amb immillorables expectatives de creixement. De tot això Josep Alabern n’haurà estat artífex i defensor, una gran empresa que es vol al servei dels ciutadans. No té poc mèrit, oimés quan les ofertes de privatització sovint bategaven de ben a la vora.

L’aigua és un recurs bàsic per a la vida i la seva gestió ha de respondre als interessos comuns de la població, i no pas a interessos econòmics. O almenys així ho entenem també nosaltres, encara que avui arreu del món hi ha prou grups que malden per fer-ne negoci, i no sempre d’una manera clara. Contra aquests moviments, també Manresa ha esdevingut referent, i avui és la seu nacional del Consorci per a la gestió d’Aigües de Catalunya (CONGIAC) una entitat pública de caràcter local que agrupa diversos ajuntaments a través de les seves empreses municipals. Diguem ja a l’avançada que el lideratge de Manresa no s’ha de ressentir de cap canvi, atès l’impacte nacional que suposaria, precisament en un moment on molts ajuntaments es proposen recuperar la gestió de l’aigua.

Per tot plegat, des d’ERC Manresa estàvem disposats a consensuar dins l’Ajuntament i el propi Consell d’administració un nom, una persona que entomés la continuïtat del projecte i se sentís fidel a l’esperit de servei públic. Sense quotes de partit o lleialtats opaques. Descartada per motius jurídics la figura d’un càrrec de consens, vam assumir aleshores a contracor que la plaça, ja descrita com a gerent, s’hauria de cobrir amb un concurs públic. Els últims fets són coneguts: l’actual gerent adjunt i bon coneixedor de l’empresa va quedar descartat a la recta final i, a la fase d’entrevistes, s’ha imposat un candidat amb un currículum forjat a Agbar, del grup Suez. Cal recordar que Agbar, amb la seva xarxa (Sgab, Sorea...) ja ha aconseguit el subministrament del 80% de les llars de Catalunya? L’alarma, doncs, hi és: de cap manera voldríem anar a engruixir aquest percentatge.

Per això avui, des d’ERC Manresa, volem refermar obertament el nostre compromís amb Aigües de Manresa com a empresa 100% pública, sota el control del conjunt de la ciutadania. Amb una voluntat de servei integral a Manresa. També per al conjunt del Bages o tots aquells altres municipis que optin per aquest model. No és una qüestió personal ni tampoc local: hi ha entredit el model de gestió de l’aigua. I ni Manresa, ni el Bages, ni tampoc Catalunya poden dubtar sobre la millor fórmula. A tot allò que s’hi acosti ens hi trobaran lleials. De tot allò que se n’aparti en serem obertament bel·ligerants.

Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC Manresa

Viatge al Marroc amb ASCT

Avui hi ha hagut lliurament de notes a l'Institut. I amb tot, les meves classes d'Animació Sociocultural havien acabat fa dies. Per ser exactes des del divendres 24 de maig, quan vam embarcar-nos amb una vintena d’alumnes de 1r i 2n en un viatge a Marroc. Un itinerari de nou dies que ens descobrí el sud del país, des de Marràkeix i fins a Erfoud, Rissani i les dunes de Erg Chebbi, vam conèixer paisatges absolutament desèrtics i oasis d’aigües sorprenents. Kashbes cinematogràfiques. Mines de sal primitivíssimes. O escoles minimalistes, el record de les quals ens acompanyarà sempre més. De tot en vam fer matèria, i molt especialment dels aprenentatges que vam fer amb en Pep Quintana, un guia imprescindible per descobrir el Marroc combinant coneixement i animació. I, tanmateix, aquesta edició ha tingut un parell de singularitats. D’una banda, vam trobar el país celebrant el dejuni anual del Ramadà, cosa que va fer més intensa la descoberta de les tradicions musulmanes —nosaltres mateixos ens vam animar a fer-ne un dia!. De l’altra, la presència entre els participants de companyes amb coneixements de la llengua bereber o àrab, que encara va facilitar millor l’entesa i la descoberta. Tot plegat, un viatge rodó, carregat d’entusiasme i descobertes. Inoblidable! 

Qui no coneix en Rutxo?

El Pou de la gallina d'aquest mes de juny és un número rodó, dels que s'aprofiten d'un cap a l'altre. L'entrevista a sor Pilar Lumbreras o el tema del mes, que posa color al nucli antic de Manresa, en serien les perles més preuades. Però a Cul del Pou, en Roger Puig, Rutxo, il·lumina un final èpic, arrodonit amb la il·lustració de Maria Picassó: música per a la revolta! Perquè la realitat es transforma dia a dia.

Roger Puig, Rutxo
Activista musical

Aquest mateix mes de juny farà els trenta anys però, tot i la joventut, qui no coneix en Rutxo? Roger Puig i Catalan, nascut a Santa Maria d’Oló. A casa ja li van encomanar la passió per la cultura –i la cultura és popular: bastoner d’ençà la primera volada i percussionista als geganters més tard. Però a l’institut no passà mai per un estudiant exemplar. Sempre amb una pilota als peus o somiant un parell de baquetes. A tretze anys no era clar si seria futbolista o bateria, però ja venia a entrenar amb el Manresa i a fer instrument i combos a l’Esclat. Els estudis obligatoris van esperar: d’altres inquietuds passaven per davant i abans dels quinze anys crea la primera banda musical del poble, de regust basc i esmolada crítica social: Kontratak. No va durar pas gaire però el solc estava obert. Després vingué Brot –i això ja és una trajectòria de dotze anys, gairebé fins ahir es podria dir. Acaba l’ensenyament obligatori a l’escola d’adults de Manresa, i compagina futbol i solfeig, en un dinamisme sincopat fins a l’accident de moto, així, per antonomàsia. Un accident greu que ben just no se li emporta una cama! La recuperació serà llarga i en Rutxo pren decisions: deixa el futbol, deixa les motos i es proposa fer coses en ferm. Es treu un curs d’assistència sanitària i el carnet de conduir arriba de costat a l’accés a un cicle formatiu de grau superior, el de Tècnic en Producció d’audiovisuals i espectacles, a l’EMAV de Barcelona. S’hi tira de cap mentre es guanya les garrofes com a vetllador, fent monitoratges de menjador o casals esportius. Per acabar els estudis, fa les pràctiques a Propaganda pel fet-Stroika. I en Rutxo amunt i avall, toca i fa tocar. Organitza concerts. Coneix gent. Col·labora amb gravacions, videoclips, discogràfiques independents, cooperatives i col·lectius polítics. Fins i tot el 2015, gestiona l'associació cultural La Figuera d’Artés. Instal·lat a Manresa, es vincula a l’Ateneu la Sèquia, punxa música com a DJ Rutxo, col·labora amb la Festa Major Alternativa i, amb més companys, s’empesca una altra banda: S’temple bar, d’aires folks irlandesos. De tot això ja fa set anys. El Rutxo avui combina música, comunicació, management com a freelance i discurs social. El recordeu amb el cap entre unes orelles anellades? Un no parar que fa extensiu a tots els àmbits de la vida: “”Les coses es canvien des de la quotidianitat!”. Per això quan algú li va demanar de fer classes de bateria va dir que sí també. I en fa amb tota mena de nanos i no tant nanos. Al Pont de Vilomara o al Guillem Catà, a Manresa, a Oló mateix. També de voluntari a Ampans fent suports o acompanyament familiar. Partidari de l’acció directa, i amb fonaments de l’esquerra antifeixista, és un entusiasta obert a totes les causes. I quan vol més canya, encara li queden els Doy Tolls!, una particular banda tribut al punk-rock. Perquè el Rutxo ha fet de la música el seu mitjà d’expressió i transformació social. I ho dóna tot per avançar a l’escenari, a l’escola o a peu de carrer.