La generositat d'Antoni Quintana Torres

Ahir va fer divuit anys de la cessió que Antoni Quintana Torres va fer a la ciutat de Manresa: 40.000 negatius fotogràfics que expliquen més de trenta anys de la nostra ciutat. El seu fill ens ho recordava a Facebook mitjançant un retall de Regió7, i a mi m'ha remogut la memòria: l'Antoni Quintana Torres. El cas és que he remirat l'article i, després, encara he trobat les notes que aquell vespre vaig comentar al saló de sessions municipal. Segur que vaig dir més coses, però l'esquema és aquest i, sense que tingui cap importància, sí em ve de gust recollir-ho com un record a l'entranyable veí i ciutadà compromès que va ser sempre Antoni Quintana Torres. Ara farà poc més de deu anys que ens va deixar.

M’AGRADARIA PARLAR DE LA CONSCIÈNCIA I LA GENEROSITAT D’ANTONI QUINTANA I TORRES. D’un home de múltiples facetes, polièdric, però que ha sabut tenir una trajectòria constant (una trajectòria que properament complirà els vuitanta anys) i que ha viscut profundament arrelada al seu entorn, al de Capellades, on va néixer i on sempre hi ha conservat  vincles, i a Manresa, la ciutat que l’acollí ara fa gairebé quaranta anys.

Per això, el ciutada, el fotògraf, també el president, i l’ànima, i l’impulsor de l’Agrupació de Supervivents de la lleva del biberó –Creu de Sant Jordi d’ençà el passat mes de juliol!-  ha de rebre l’agraïment de tots els que avui som aquí i tots aquells que en el futur en rebran els fruits, en accessibilitat i en nombre de fotografies. Vaig conèixer el senyor Quintana, ja fa molts anys, a la cua del taulell de l’antiga copisteria del Bages, fent-la petar amb el pare Morros. Jo tenia dèries de jove compromès. El senyor Quintana Torres somreia –és un murri- perquè ell també se sentia compromès amb les seves, d'idees, els seus butlletins i les seves fotografies, i tot plegat en feien un gat vell, un home que n’ha vist de tots colors

Antoni Quintana Torres fou el treballador de l’Anònima però fou, sobretot, el fotògraf allò que el féu popular i allò que el transformà en el testimoni privilegiat d’uns anys a la nostra ciutat. Darrera l’objectiu de la càmera, recollí de manera continuada les imatges que avui ens traslladen en el temps, amb la màgia de la fotografia periodística. Un testimoni privilegiat que ha resultat de 25.000 negatius (*). Uns negatius utilíssims per a la història i fins la sociologia, que amb la donació a la ciutat que avui regraciem, ell posa a l’abast de tothom.

Per això calia un agraïment públic, perquè no tothom és sempre desprès, no tothom té la generositat i la consciència que esmentava al principi: el document té sentit en tant que és públic, en tant que és a l’abast de tohom. Del documents perduts o guardats en caixa forta, què en treiem? Les fotos d'Antoni Quintana Torres seran eina de reflexió, sens dubte, eina també de divulgació: la grisor de les imatges, no pas pel blanc i negre, sinó per la grisor del temps, són especialment edificants. Encara més, perquè no són pas tan llunyanes, ens fan present allò que forem i que no volem tornar a ser.

Al capdavall, generositat d’Antoni Quintana Torres i, també, de la seva família, que sé que ha consentit la donació, que avui també en participa. I encara, més agraïment a tots aquells que volen treballar aquest material que a partir d’ara té nom propi a l’Arxiu històric: el fons fotogràfic d’Antoni Quintana Torres.

Jo convido a més manresanes i manresans a ser generosos, a col·laborar en la difusió del nostre passat, a rumiar-hi. Oimés en una ciutat que a Catalunya és exemple en el tractament del seus fons gràfics i on disposem d’un editor valent i de prous historiadors per transformar en popular una història gràfica contemporània: on més ho trobarem això? Doncs avui Quintana Torres hi col·labora decisivament. Deixa explicades dècades en un sol acte.

Agraïm encara a tots els que com a Ajuntament ens han facilitat la tasca i el coneixement, els que anònimament acosten voluntats –en Joaquim Aloy- o els que ja fa temps van descobrir-ne la importància i n’iniciaren la divulgació –en Jordi Sardans des d'El Pou de la gallina-. També la d’en Marc Torras, qui des de l’Arxiu ha participat i participa sempre d’aquestes aventures de recerca: amb ell i l'homenatjat, dalt del meu propi cotxe, vam fer el trajecte des de Capellades amb el primer lliurament de la donació! En fi, agrair per acabar la presència d’Ignasi Torras, medalla de la ciutat, llicenciat en dret, de reconeguda trajectòria musical, que així com cada mes comenta des de les planes d'El Pou de la gallina una foto d’Antoni Quintana Torres, avui ens faci una pinzellada global del anys i de la Manresa que Antoni Quintana Torres va trobar en arribar-hi. Que posi veu a la imatge i rememori el passat. Vivencialment. Perquè el passat, el nostre passat col·lectiu, pot ser més o menys ingrat. Però de cap manera l’hem d’oblidar.

Doncs moltes gràcies sr. Antoni Quintana: el vostre gest és la nostra memòria: com a regidor de Cultura però també com a ciutadà curiós, permeti’m dir-li que n’estem profundament agraïts. De debò, moltes gràcies!

(*) La primera avaluació va ser d'uns 25.000 negatius, però ben aviat la classificació de materials va elevar la xifra fins als 40.000!)

Qui no coneix Vicky Garcia?

Aquest mes de gener, El Pou de la gallina arriba encara sota els efectes de l'article 155, i presenta un dossier de "Dibuixants per la llibertat" on alguns il·lustradors que fan humor gràfic reflexionen sobre els límits de la llibertat. Al darrera, però, no perdem el nostre personatge popular: qui no coneix Vicky Garcia? Des de la vermuteria Santa Rita lidera una croada que vindica el barri antic amb orgull i coratge, i aquell punt de civilitat que ens reuneix a l'hora del vermut. Maria Picassó l'ha clavada entre glaçons i olives. I vosaltres, si trobeu un dissabte o diumenge assolellat, arribeu-vos-hi: veureu que alguna cosa està canviant al cor de Manresa.

Vicky Garcia,
el vermut que ens civilitza

Formalment es diu Maria Victòria Garcia Cabrerizo, però tothom us en parla com la Vicky de la Vermuteria. La recordeu, oi? I això perquè destil·la simpatia, i alhora té una capacitat enorme per embolicar totes les troques que toca. D’on li ve aquesta energia? Nascuda i crescuda al barri de la Sagrada Família ara fa 37 anys –amb dos germans, filla del Joan Miquel i la Mariví— ella mateixa us parlarà d’una adolescència difícil, de la Salle al Peguera, ensopegant un cop i un altre amb el batxillerat. Fins que l’atzar la matricula en un cicle formatiu de comerç, redescobreix l’aptitud pels estudis i en surt decidida a menjar-se el món! Havia començat a treballar en un restaurant, als disset anys. Després va venir la venda de mòbils i, de seguida, la primera ensopegada: un bar que va obrir, amb el seu germà, a la carretera de Vic, el Quedequè. Fos pel soroll de la música, fos pel dels clients, l’aventura es va clausurar al cap d’un any i mig, endogalada per un préstec i fent un jurament solemne: mai més un bar! No res. La Vicky va superar aquell tràngol en mode multitasca, com a comercial de tendals, comercial de mòbils i encara, però no menys important... fent hores en un bar els caps de setmana! Als 25 anys havia concentrat tots els esforços en els tendals, i tots els deutes en una hipoteca, i és aleshores que decideix fer un canvi per anar a vendre precisament... hipoteques! El 2006: hi havia millor moment? La veritat és que també se’n va sortir, però al cap dels anys i un parell d’agències financeres, percep que la feina cada dia l’angoixa més. I la Vicky no vol angoixes sinó reptes. Com que mai havia quedat lluny d’una barra –és voluntària cada estiu al Manrusiònica!- rumia d’obrir una vermuteria. Tots els amics li ho desaconsellen, però ella és tossuda, coneix experiències de Barcelona i Saragossa, i es capbussa a la recerca d’un local al barri Antic. El resultat s’ho val, al Cap del rec, a tocar la renovada plaça Serarols. Com a premi, inaugura l’establiment amb una notícia inesperada: està embarassada! D’això el proper juliol en farà quatre anys. El local rutlla, i és tan guapo i viu com la criatura, que es diu Aina. I la vermuteria? Santa Rita. Amb terrassa d’estiu. Amb micronovetats tot l’any. Amb tanta empenta que, amb en Dani Ledesma i la Meritxell Vall, ara també estan donant vida al bar dels Carlins (Barlins!), quan hi ha espectacles programats. I aleshores la Vicky us defensa el moment social que implica el vermut, quan la nit deixa pas als migdies del cap de setmana, entre les pedres centenàries del barri Antic. Però sobretot, us defensa la recuperació del barri per part de la ciutat, que per això forma part del grup impulsor de l’Antic, provant d’acostar-hi persones i negocis, talment ella ha fet, que ara ja hi viu i tot. I en la proximitat suma esforços: amb els comerciants, amb l’Ajuntament i el Comissionat pel Centre històric, i amb tots els altres bars que ara treballen plegats. El seu dinamisme és fa encomanadís, com les bombolles del sifó que ja us acosta quan us planteja el cèlebre dilema: blanc o negre?

Una nova terra (Candel, regal de Nadal)

D'entre els regals que m'arriben aquest Nadal hi ha un petit llibre, de 1971, reeditat ara per l'Associació de mestres Rosa Sensat: Una nova terra, de Francesc Candel, que va il·lustrar Cesc i traduir del castellà Marta Mata. Me l'ha regalat em meu germà Manel, amb qui compartim devoció pels dibuixos d'en Cesc, i el volum es llegeix en una estona curta. Però quin efecte no té! Em meravella el llibre que aleshores va publicar la Galera, amb aquella voluntat explícita de construir un país únic i per a tothom. No era una tasca fàcil, però conscients d'això, em penso que tothom va saber anar en la mateixa direcció. La història explica l'arribada d'un nen a Barcelona, a finals dels seixanta, quan amb la seva mare i germana van a reunir-se amb el pare que fa temps va migrar al nostre país. Tot just una dotzena de textos que acaben amb una autèntica declaració d'objectius, manifestada per un nen que quan va arribar del poble no sabia pas d'on era:

"I jo, ara, ja sé d'on sóc: sóc d'aquesta ciutat,
sóc d'aquesta terra.
Aquesta terra és la nostra.
Tan nostra com dels que hi han viscut sempre."

Fa molts i molts anys que treballem per entendre'ns tots plegats, independentment dels orígens o el cognom. I hem avançat tant, i som tant diversos, que convivim en projectes distints. I aquesta és la major riquesa que tenim com a país. Per això, ara que tenim consciència de subjecte polític, ara que les urnes constaten el creixement d'una proposta nacional envers la plena sobirania, em rebenta que tornin aquells tics segregadors, que remarquen el cognom o l'origen territorial com per fer sentir les diferències, com si encara fóssim tots una colla d'immigrants que mai en perdrem la condició. Eines de profunda discriminació que, per fer-ho més lamentable, es concentren a denunciar l'escola. L'escola! La que ha estat la millor eina de cohesió social que hem tingut! I doncs, no he triat la il·lustració d'en Cesc a l'atzar. Perquè la nostra cohesió no ens la deixarem prendre, ni deixarem que aquesta falsos C's que ara creixen esbandeixin en unes poques mentides la tasca de tants i tants anys. No ens ho mereixem com a poble. Ni seria la nova terra que en Candel —i en Cesc i la Marta Mata i tants i tants d'altres!, fa ja mig segle van somniar.

Tot és pensar que en aquesta "nova terra" només hi arribarem si hi arribem tots, i els nostres C's ahir es despengen amb l'acudit de Tabàrnia. I no és una broma... Fan més por que un sac de bombes!

Qui no coneix Ester Plans?

Amb l'escola catalana sota el xàfec de les mentides unionistes, és un plaer presentar a El Pou de la gallina d'aquest desembre una mestra popular: Ester Plans. Qui no la coneix...? I això perquè l'Ester volta i visita tots els centres educatius de la Catalunya central en nom de l'activisme sindical. I el seu tarannà expansiu i desimbolt la fan una referència no només en la defensa dels drets laborals dels educadors sinó, i sobretot, la d'una educació a l'abast de tothom. I és tan dinàmica com la recull el dibuix de Maria Picassó: a la impensada sempre us la podreu trobar cantant o ballant o -ras i curt- fent la cabra.

Ester Plans,
la mestra que esdevingué sindicalista

Ara ho podríem resumir dient allò que l’Ester Plans i Playà és una mestra a qui tothom coneix, però faríem curt perquè aquest belluguet de dona ha participat en tota mena d’entitats i mogudes. La recordeu, rossa i ferma, mai quieta? L’Ester va néixer a Sant Vicenç de Castellet fa cinquanta-quatre anys. Els seus pares, l’Àngel i l’Aurora n’eren fills, ell de l’agutzil municipal, ella de la masia del Putxet -on elaboraven el vi recollit costes amunt, a Vallhonesta. En acabat, i amb l’arribada del germà petit, vingué el trasllat a Manresa on el pare ja treballava als mobles Soler. L’Ester aterra a l’Ave Maria, enfundada en aquells pitxis de pota de gall, i ben aviat hi descobreix la seva vocació docent que li procura la germana Paz. Fins el punt de decidir que, si cal fer-se monja per ser mestra, monja es farà! Sortosament no va ser necessari i el seu pas posterior per l’institut Lluís de Peguera, i el COU al Pius, la predisposen envers plantejaments del tot laics. Paral·lelament a Manresa ha començat a practicar gimnàstica esportiva, passa pel Centre Excursionista del Bages i, descoberta l’espeleologia, també pel Montserrat. Són anys accelerats: participa del Mijac al Poblenou però acaba a l’escoltisme, de cap de ràngers a l’Antoni Gaudí. Canta al cor Ariadna. I totes les coneixences esdevenen trama entre institut, escoltisme i cant coral. Si fins i tot van fer una tuna! Després vindran els estudis de Magisteri, la participació als equips de formació escolta i el bateig en aquelles manis amb tall de trànsit a Diagonal! El seu primer destí va ser com a especialista de català, a Can Barraqueta, a Santa Margarita Montbui. Per ser francs: allà no se l’esperava. I van ser sis anys prou durs com per donar el tremp definitiu al seu caràcter: “estic feta a les dificultats”. En aquells temps ja ha entrat en contacte amb USTEC, obté plaça a Balsareny i es casa amb Enric Llort. Després vindrà el naixement de la Berta i, per arrodonir-ho, també el retorn a Sant Vicenç, amb plaça d’educació física. L’Ester salta aleshores al primer cicle d’ESO, al mateix poble, i és aleshores que li proposen una dedicació sindical de mitja jornada. D’això n’ha passat gairebé una dècada. La feina ha crescut i avui la dedicació és completa, resseguint escoles, instituts, llars d’infants o presons, fins a sumar més de 75 centres. I encara que sovint troba a faltar la docència, conserva el gust per enfrontar els problemes o donar suport a companys. Per això l’Ester us defensa un estat de mobilització permanent i, quan s’escau, el recurs a la vaga: no són només les condicions laborals sinó sobretot la qualitat de l’escola pública. I tot això sense perdre el compàs guanyat al Dansàneu, als campus de cultura popular dels estius a Llívia o, des de fa set anys, al ritme de swing. Al seu pas per Sotrac, i per Xàldiga. O totes les corals que com a soprano li permeten sumar gairebé un assaig diari, sigui a l’Escriny, als Esclat Gospel Singers, el cor Incordis o – ¿on para aquella nena tímida que volia ser monja?- als musicals dels In boca il lupo. Sister Act, posem per cas.

21D: la democràcia segur que guanyarà

Som a la recta final d'una campanya electoral que, des del moment de la seva convocatòria, només es pot qualificar de... excepcional. I amb tot, he estat disciplinat, com ho ha estat tot el conjunt d'ERC Manresa: des del dimarts dia 4, a les zero hores, a Manresa vam començar a penjar cartells sota una nit glacial. "La democràcia sempre guanya". Despres molts se'n van anar fins a Brussel·les aprofitant els dies de festa, compartint quilòmetres d'autopista i tot de selfies embolicades de groc, reclamant al cor d'Europa el respecte democràtic per Catalunya. I entre els que ens vam quedar, i a mesura que els altres tornaven, ha estat un no parar, sumant actes, debats, visites a mercats, bustiades i parades de cap de setmana. Reunir 200 apoderats (!), atendre'ls i registrar-los. I tot això fins arribar avui, dilluns, amb l'acte dentral del Bages que farem al teatre Conservatori, a les 8 del vespre, amb Josep M. Terricabras, Ruben Wagensberg, Toni Castellà, Núria Picas i la nostra companya Adriana Delgado. Cal agrair la implicació de totes les persones. Perquè si bé és cert que a ERC Manresa tot el 2017 l'hem viscut mobilitzats, aquest desembre ha estat gairebé extenuant...

L'excepcionalitat no només rau en la convocatòria, és clar. Una part del govern, president Puigdemont inclòs, són a Bèlgica en termes d'exili. I el nostre candidat Oriol Junqueras, com el conseller Forn, Jordi Sanchez i Jordi Cuixart, encara són -i mai hi haurien d'haver estat- a la presó. Alhora, l'aplicació discrecional de l'article 155 deixa la Generalitat intervinguda, qüestiona el nostre sistema educatiu, manifasseja els mitjans públics de comunicació, escapça els mossos d'esquadra i, posats a fer, perpetra l'espoli de les obres de Sixena al Museu de Lleida. L'arbitrarietat ve acompanyada dels pitjors presagis, si el proper dijous 21 el sobiranisme català no obté un vot majoritari: van començar per dir que no érem normals, després ens han qualificat de malalts, ens han acusat de despertar el feixisme i al capdavall -sempre hi ha qui ho millora!- ha estat el socialista (sic) Borrell qui ha emprat el terme sanitari de desinfecció. Poca broma, canalla, que si fos per la suma de C's, PSOE i PP som a les portes d'una cirurgia major. I l'Iceta balla...

Ara bé, i per acabar, per què cal votar ERC el proper dijous 21? Perquè, certament, el 21D cal anar a votar, sense cap mena de dubte, i animo a tothom a fer-ho sense discutir un vot per a la CUP, per Junts x Catalunya o -és clar- per ERC. Però si algú s'anima a parlar-ne, quan algú em demana perquè val la pena votar ERC aquesta vegada li he des ser lacònic: per continuar construint república. Deia el conseller de Justícia, Carles Mundó, que no és casualitat que Junqueras sigui a la presó -tots dos van compartir cel·la durant setze dies. I és que Junqueras i ERC avui representen l'escenari que més incomoda l'Estat i el PP: una resposta decidida amb l’objectiu d’aturar l’aplicació de l’article 155  i restituir les institucions catalanes, amb l'objectiu d’acabar amb la repressió i d’implementar la república. Encara més, d'orientar el model de república que volem en el futur.

En aquest escenari, pensar que C's abasta la primera posició en vots al país -ni que no pugui formar govern- és un maldecap a l'hora d'afrontar la següent fase per fer república entre el conjunt de forces sobiranistes. El conflicte amb l'estat s'aguditzarà -com ho farà l'economia espanyola, amb tot el seu deute públic al punt de col·lapse. En aquestes circumstàncies, per avançar decididament envers la independència i els drets polítics i socials de la ciutadania de Catalunya, jo tornaré a votar -amb el cor i amb el cap- ERC. Eduard López amb els seus pensaments despentinats ho ha sintetitzat magníficament: "Si volem la República... allò que cal és un vot republicà". Doncs vinga: dijous Catalunya surt a guanyar. República i democràcia!

La secció local d'ERC Manresa, el 4 de desembre: a punt de capbussar-nos en el fred. N'ha fet molt en tota la campanya!

Un comiat per a la nostra mare

Ara fa vuit dies que es va morir ma mare, ho escric tal com ho penso i encara se'm fa estrany. La meva mare és morta i no hi parlaré més, no la tornaré a veure ni podrem repassar els dies i la gent que s'acostava a la Residència, les notícies del diari, la sensació de profund cansament que arrossegava. Avui potser em moriré, bromejava un dia i altre. I a la fi va ser veritat. Un cop sec, un adéu siau, un clic a la màquina d'oxigen que l'atenallava al preu de sobreviure. Com un animal vençut, ma mare era un disgust i mai va trobar prou consol d'ençà que el cos no l'obeïa: cansat també de tantes nits de no dormir, de tants cigarrets a deshora, de malmenjar i de viure una ànsia inacabale. De viure com? I amb tot, ara fa vuit dies que es va morir la nostra mare, i encara se'm fa dolorosament estrany.

Qui no coneix Joan Aurich?

El Pou de la gallina núm. 336, d'aquest mes de novembre, recull, al «Qui no coneix...?» un manresà adoptiu, perquè tècnicament l'home és fill de Ripoll, és cert. Però s'ha passat tants anys a la ciutat i hi ha fet tanta feina, que només el podem concebre com un manresà més. Quasi mig segle de servei, fins a deixar-hi el pèl i la barba. Però tan compromés com ho va estar, joveníssim, un primer dia de 1967. El dibuix, dalt dels cims i entre el ramat, només podia ser obra de Maria Picassó. I és fantàstic perquè us el fa veure tal i com és: pastor.


Mossèn Joan Aurich,
Fer camí, i fer caminar

El reconeixeu? És en Joan Aurich i Casals, nascut a Ripoll el 1943. I que s’ha passat més de quaranta anys a Manresa! El teniu present, oi? De professor al Peguera o, més tard, de rector a la Mion, si n’ha fetes de coses! Fill del Joan i la Rosalina, va créixer darrera dues germanes en l’ambient menestral d’una cansaladeria. La mare, autodidacta i de tradició obrera, l’educà en l’amor al país i l’antifranquisme. I com tant d’altres nois de la seva generació, als onze anys entrà al seminari de Vic, per tal d’estudiar. A la seva promoció n’eren més de cinquanta, i ell conserva el record vivíssim d’un ambient que l’impulsaria per sempre més envers la dimensió social de l’església. Amb en Ruaix, Miserachs, Tresserras o Massana. Amb d’altres manresans tan il·lustres com en Jaume Pintó, en Joan i Jaume Sala, en Rossend Coll o Lluís Solernou. Eren els primers seixanta, viscuts sota l’ombra del Concili, en plena lluita contra el règim i sota uns vents de canvi que tindrien el punt àlgid el maig del 68. «I és clar, aquella teologia dels manuals que estudiàvem ja no ens la creiem pas!». La primera estada a Manresa data de 1966, com a diaca a Crist Rei, amb en Jaume Camprodon de rector, implicat en la novetat de la catequesi a casa i ciclostilant temes de reflexió setmanal, en una primera aproximació a la ciutat. L’any 67 finalment decideix ordenar-se capellà, conjuntament amb el seu amic Ramon Bufí, i és destinat a Sant Joan de les Abadesses. Tres anys després vindrà a Sant Vicenç de Castellet, combinant parròquia i fàbrica tèxtil. I finalment, el 1974, torna a Manresa sense parròquia, per tal de cobrir la plaça que mossèn Tuneu deixa al Peguera: la comesa són classes de religió i la l’activitat extraescolar que pugui fomentar, amb campaments i sortides. Ara costa de creure, però en Joan es responsabilitzava ell sol de desenes d’adolescents, a Boí, a Montorro o fins Taizè... i dinamitzava des de grups de joves universitaris (MUEC) fins als de la JOC, o trenant els nous Mijac que creixien. Amb la mort de Josep Junyent, ara farà 25 anys, el Joan també vetllarà els cursets de cristiandat. I, jubilat del Peguera, esdevindrà també el rector de la parròquia de l’Esperança, a la Mion. La seva tasca sembla incansable, talment com les caminades que ha fet, arreu dels Pirineus i també als Alps, a qui ha dedicat vint-i-vuit agosts de la seva vida, per tal de coronar-hi més de 50 quatremils! Queda encara el músic —toca la flauta!— i el compromís amb la independència. Perquè el Joan us defensa la República sense embuts, tot just per fer un país més digne i just. I és que, si de jove ja es va plantar a Burgos en 2CV per denunciar aquells judicis franquistes, aquest primer d’octubre us el podíeu trobar al col·legi Serra i Húnter, apoderat per Òmnium, i defensant les urnes. Perquè de debò que és un home de fe que l'ha empès a no desdir-se mai de l'acció.