Santa Llúcia, deixa'm veure el referèndum!

Avui és santa Llúcia, patrona de pobres, de modistes i de nens malalts. També patrona de cecs i protectora dels ulls. Al claustre de la Seu, devotament, encara s'hi han aplegat uns quants centenars d'espelmes sota un prec: que santa Llúcia ens conservi la vista!. I bé que ens caldrà si és que hem de veure tots els esdeveniments que pel futur es pronostiquen. Els diaris donen per fet l'acord entre Esquerra i Convergència, i les negociacions s'intueixen madures. Però l'escenari fa respecte: si el referèndum de la nostra llibertat aviat durà data, la pregunta és, amb quin aspecte hi arribarem?  I amb tot, cal una data, i tant! Aquesta ha estat la condició primera d'un possible pacte més enllà de d'altres canvis en política fiscal. Però tots els sacrificis que se'ns reclamaran els propers mesos només tindran sentit si, al capdavall, és clar el termini. Les provocacions d'un ministre com Wert no ens poden distreure perquè, de fet, cada vegada n'hi haurà més. I doncs ara mateix, ens cal prémer l'accelerador per saltar la paret i esdevenir subjectes polítics amb totes les capacitats. Llegeixo a l'article setmanal d'en Joan M. Tresserras per l'Ara, "La crisi i el patiment de tantes famílies no admeten més dilacions. Els arguments per guanyar el referèndum ja hi són i no es necessiten anys per exposar-los. Els únics condicionants temporals, doncs, només poden venir imposats pel procediment de la convocatòria. Per l'exhauriment de les vies que busquen fer coincidir la legitimitat -que ja tenim- amb la legalitat -que ens negaran".  Doncs això, les coses ja són irreversibles. I a més a més cal anar de pressa. Per tota la resta, confio a Santa Llúcia poder-ho veure amb aquests ulls meus -pobres, miops i fins cecs a vegades- que al capdavall els cucs s'han de menjar.

La foto és d'aquest vespre, a la Seu de Manresa. Venia d'una altra litúrgia, la manfiestació del MUCE contra la llei Wert i les retallades. Segona manifestació de la setmana, després de dilluns amb Som escola. Un excés, no sé si de confiança o de manifestacions...  

El bestiar que guarda el pessebre

Quan fa un parell de setmanes vaig llegir als diaris que Roma qüestionava la presència de bous i mules al pessebre nadalenc vaig tenir un pensament immediat per l’Enric Benavent i -ai!- el col·lectiu El bou i la mula. Tants esforços per mantenir propera la tradició pessebrista i ara surt el Papa i ens esguerra el narro! M’aturo aquí perquè fer-hi broma em sembla massa fàcil. Però sí que aleshores em van semblar simptomàtiques almenys un parell de coses, més enllà de sorprendre’m que el Papa tingui l’esma d’aturar-se en aquestes minúcies. En qualsevol cas, el seu comentari fou d’aquells que immediatament aixequen polseguera. Que és el què passa quan es remenen elements populars: sempre hi ha qui en vol fer brega.

La primera idea, doncs, i atès el ressò mediàtic, és que el pessebre avui conserva encara la seva vigència al calendari festiu popular, al costat de les corals, pastorets i cavalcades de reis. I això que en aparença les condicions no li són gens propícies! Però el cert és que fer pessebres o anar-los a veure continua despertant una poderosa atracció sobre les persones, potser per aquesta capacitat de miniaturitzar el món, de representar-lo endreçat i al marge dels conflictes de cada dia. El pessebre permet construir un paisatge efímer a mida d’homes i dones, caganer inclòs. Amb dimoni. Amb els reis, i fins amb porcs, truges i marrans. Que en realitat no hi hagués ni bou ni mula... què hi fa? No és aquella realitat la que construïm, sinó la seva representació, i ho podem fer a la nostra mida.

I doncs, en segon lloc, recomano no discutir al Papa allò que tampoc ha dit. Vull dir que aplaqueu les ires, pessebristes ortodoxos! El pessebre es pot fer amb bous i mules, i ara també sense. Voleu més llibertat? Relativitzeu, doncs, el missatge vaticà, que en d’altres àmbits ja hi estem fets. I sobretot, eviteu els polemistes professionals. Que no hi havia el bou ni la mula? Entesos! Però això no vol dir que hagin de caure de cap pessebre...

Al capdavall, les posicions obstinades en la cultura popular acaben per fer més mal que bé. I a parer meu, el pessebre contemporani reclama més ingredients encara, si volem conservar-lo com a representació del vell debat entre el bé i el mal. Un paisatge moral bastit al menjador de casa! El món just i un punt feliç que no acabem de trobar durant l’any. Per ser francs, jo és que de bestiar n’hi posaria més encara. Cadascú se sap els noms, és clar. I posats a fer, passada la Candelera, podríem aviar-los tots a l'infern!

Publicat avui a NacióLaFlama.cat

Pomés, Barcelona 1957

Tot just ara fa cinquanta o seixanta anys que una generació de fotògrafs va impulsar una nova mirada, viva i crua -i malgrat tot, també tendra- del seu temps. Francesc Català-Roca o Xavier Miserachs. Joan Colom. O Leopoldo Pomés. Un conjunt, al costat de molts altres noms, irrepetible. I que ja ha estat qualificat de "Nova avantguarda catalana". El cas és que la Fundació Foto Colectania ha presentat aquesta tardor Barcelona 1957. Leopoldo Pomés. Un recorregut magnífic per la Barcelona de les acaballes dels 50. Una col·lecció de fotografies que anaven destinades a un llibre d'encàrrec que... mai no es publicà. O que no s'ha publicat fins ara, més de cinquanta anys després!. Diuen que en Pomés va estar més d'un any tombant per la ciutat, des del centre fins als nous barris perifèrics. El resultat, extraordinari, ara emergeix amb tota la seva força i ens recorda de qui som fills i d'on venim exactament. Fins el 2 de febrer, tot just 80 fotografies. Us atraparan segur.

La foto, Mare i filla La Rambla, 1957.

Qui no coneix Gemma Puig?

Ahir dimecres es va presentar El Pou de la gallina d'aquest mes de desembre. Amb un altre dibuix extraordinari de Maria Picassó, hi presentem Gemma Puig. Oi que la coneixeu? Representa ben bé aquest conjunt de taquillers i acomodadors que, amb el Galliner, han transformat la seva tasca. Perquè de sempre que han fet alguna cosa més que vendre entrades o trobar-vos el seient. Perquè saben que l'èxit de la programació comença, precisament, per on són ells...

Gemma Puig,
entre taquilles i bambolines

Sí, és clar, ara direu que la Gemma Puig és molt jove per sortir en aquesta secció. I amb tot, jutgeu si no s’hi ajusta perfectament! Us sona dels seus anys de monitora a l’esplai Maitips, a la carretera de Santpedor? Dels seus nadals, també monitora al Campi qui Jugui? O bé encara monitora a cursos de noves tecnologies per a la gent gran? La Gemma, és cert, ha fet una mica de tot. Però si la recordeu, prima i remenuda, d’aspecte fràgil -però amb els conceptes clars !- és sobretot per aquests disset anys com a membre d'El Galliner, de primer ajudant als muntatges, després acomodadora, i ben aviat a les taquilles. La veieu rere el taulell del Kursaal o bé el del Conservatori? Segur que hi heu anat a petar més de dues i de quatre vegades, amb tot el seu estol de companyes, ara per un abonament, ara per una entrada anticipada, potser per fer un retorn o bescanviar una invitació... La Gemma s’ha fet gran oferint sempre les millors localitats disponibles. I ara que finalment han desaparegut les tradicionals cues i el públic sovint ja s’espavila des de casa amb Internet, ella i totes les seves companyes són encara l’equip humà que us ho pot acabar d’arreglar. Fins i tot quan hom va tard! I el cas és que us ho arregla sense perdre ni calma ni compostura. Potser perquè, abans que taquillera, va ser tants anys monitora...

El senyor Ramon

El català a l'escola, ni un pas enrere (tornem-hi!)

Ho vaig escriure fa quinze mesos, aleshores que des del TSJC l'emprenien contra la política d'immersió lingüística. Hi torno avui, després de conèixer la proposta de llei del ministre espanyol José Ignacio Wert. Una proposta que converteix el català en llengua residual a l'escola i fomenta la segregació dels alumnes per motius lingüístics!. És molt més que un altre atac a la llengua: és un atemptat a la cohesió social del país que posa en risc tota la tasca feta els darrers trenta anys. Un regressió fins aquells darrers anys del franquisme més pur i dur! I és que Espanya cada vegada mostra amb menys manies com és d'hostil a la catalanitat. En Wert, ja ho va insinuar, sí, i ara que les eleccions són passades, sense #wertgonya pitja a fons l'accelerador per tal d'espanyolitzar els nois i noies de Catalunya. I de passada provar de retornar-nos tots a la cleda, potser pels ponts que el senyor Duran vol bastir...

Doncs bé, en aquest conflicte de legitimitats -nova llei espanyola versus llei d'educació catalana- compto que els docents d'aquest país sabrem ser on toca. I així com confio en la fermesa dels nostres representants polítics, que comptin que en això seré del tot insubmís. Desobeiré i desobeirem. Perquè ja ha arribat l'hora d'anar més enllà. L'escanyament financer, cultural i polític que estem patint reclama objectius ambiciosos i posicionaments valents. Pactem, doncs, un calendari i fem-ne via: no s'hi val ni un pas enrere! 

Tornen els Pastorets!

Primer diumenge d'Advent. A l'institut ja fa dies que hem recomençat els assaigs del "Nadal al Catà". Un text lluegerament recomposat, uns actors nous i uns nous rapsodes. Coral, músics, la col·laboració des de Plàstica o del cicle de Perruqueria i estètica. Tot es va coent i, després del resultat de l'any passat, amb més expectatives encara. Anirem a la Residència d'Avis, vindran alumnes de les escoles de primària, i acabarem el dijous dia 20 de desembre amb dues sessions de matí i tarda al teatre d'Els Carlins.... Per poc que us feu amb adolescents ja us podeu imaginar l'entusiasme i -també- el desori que això comporta. Però abans no prenguem mal, es repeteix el miracle. Com ara divendres, que vam convocar els actors a les 9 del vespre als mateixos Carlins, per veure un assaig de Pastorets "dels de tota la vida". Malgrat ser optatiu, no va faltar el bo i millor del nostre institut, i amb una puntualitat inaudita als matins! I bé, ens vam fer la foto i vam anar a seure a platea per seguir l'assaig a què ens convidaven. Esverats i alhora fatxendes ("yo soy Yussifé" "Y yo Satanás!"), no van entendre mai el meu desig d'un major silenci. Tot el contrari, convençuts de que es portaven d'allò més bé (!), van haver de fer-me notar el valor del seu esforç: "eh, profe, que aquí n'hi quatre que ens hem saltat l'entrenament". L'entrenament de futbol! Què més se'ls pot demanar?  Si el Dani, l'Ivan o el Yussef han prioritzat el teatre a la pilota vol dir que, veritablement, els agrada. I aleshores tot passa, i creus que sí, que tot aquest batibull valdrà la pena.

Colònies sense crisi a l'institut Catà

Des de fa anys que els alumnes de l'institut Guillem Catà fan colònies. Es fan per als de primer d'ESO i al primer trimestre, per allò de cohesionar grups, conèixer-nos, passar-nos-ho bé i fins per veure millor qui és qui i com actua. Al Catà, a més a més, sempre hem tingut la sort de comptar amb el monitoratge dels alumnes d'animació sòcio-cultural. Tot plegat, una bona proposta. Però una proposta que ha fet figa: enguany només s'hi van apuntar dotze alumnes. Els dotze que tenien 50€ per passar dos dies fora de casa. I això que els símptomes ja hi eren l'any passat però, aquesta vegada, amb dotze nanos de seixanta matriculats, era ben bé per deixar-ho córrer.

I no, no ho vam deixar córrer, tot el contrari: vam decidir fer unes colònies urbanes, a Manresa. Dijous i divendres, dos dies, nit inclosa a l'institut. L'ànima de tot plegat ha tornat a ser el cicle formatiu d'animació sòcio-cultural, amb un Llorenç Planes incansable, fent de dinamitzador i profe (o és el mateix?). I és que la suma dels uns i els altres ha fet possible que les colònies esdevinguin inoblidables. Amb un fil argumental bastit a l'entorn de Manresa medieval i el rei Pere III, els nanos s'han passejat per la Sèquia i l'Agulla, pel carrer del Balç, la torre Sobrerroca i la basílica de la Seu, sempre darrera d'un enigma que calia desxifrar... i deixant el preu a 6€. Extraordinari!

I doncs, tafaner com sóc, vaig passar-hi a l'hora de sopar, després d'una sessió de foc i abans del joc de nit. Tot just sucar pa amb l'olor: l'institut no era institut sinó una casa de colònies, amb la carpa i els dormitoris a les cargoleres. La quietud del pati envoltat dels salzes i la lluna, que feia el ple. Tots els colors eren canviats, bufava un vent fred i fi, i tot prenia un sentit nou. Per això, després de fer quatre fotos, em va fer l'efecte que d'aquestes colònies en farem més, que sumarem més propostes i que, amb crisi o sense, valen molt la pena.

No és el que sembla perquè, veritablement, no cal ser fakir ni cremar-se: es tracta de posar-hi coneixement i ganes. Enganxa.