14N, 25N... compromisos col·lectius

Ahir, reunió de professors a l'hora del pati. Avui cadena humana amb els alumnes. I demà, una segona convocatòria de vaga general en un mateix any... tot just una col·lecció de gests, res més. Ja he escoltat les veus que en vaticinen la inutilitat. I jo sóc el primer a qui no li agrada fer vaga però... malgrat la complexitat del moment -o precisament per això- ¿no cal lluitar per una sortida de la crisi més justa i capaç de garantir la plena igualtat d'oportunitats? O ens ho mirarem indiferents? A mi em sembla que no, que cal enviar aquest missatge de compromís col·lectiu. Encara més, que se n'ha de parlar en lloc de passar-hi de puntetes. A les cases i a les aules, als centres de treball. Ens hi va el futur de la nostra democràcia i el seu programa social. Precisament, si defenso una Catalunya independent, és per disposar dels instruments polítics que impulsin alternatives a l'actual crisi. I això ho podem fer demà, al carrer, pacíficament. Un dia de vaga. O a les urnes, el proper 25N. Valents i esperançats. No pas "observadors passius de la pròpia decadència" sinó constructors d'un nou país que es vol per a tothom.

La foto, avui, al pati de l'Institut Gillem Catà: cadena humana contra les retallades en educació. Això també és pedagogia. 
La cita final, de Joan Manuel Tresserras.

Joan Tardà fa campanya a Manresa

No sóc capaç de recordar quantes vegades la Fira Mediterrània de Manresa ha coincidit amb una convocatòria electoral, però han estat moltes i repetides, moltes més que no pas ens ha plogut. Potser per això sempre m'ha agradat la presència de primeres espases en campanya, passejant per la ciutat. I si a sobre dieun alguna cosa interessant -no és fàcil competir amb tants professionals de l'espectacle!- encara millor. Per exemple, avui mateix, en Tardà. El diputat d'ERC al Congrés de Madrid, Joan Tardà, ha estat avui dissabte a Manresa, passejant enmig de la Fira Mediterrània. Gairebé dues hores per recórrer el breu trajecte de Sant Domènec fins el teatre Kursaal i parlar amb tothom qui se li ha volgut apropar. En acabat, Tardà ha anat fins a Santa Maria de l'Estany i haurà acabat el dia en un acte a Moià, sempre acompanyat del candidat d'ERC al Bages, Dionís Guiteras, i del president comarcal, en Lluís Oliveras.

El cas és que a Manresa, Joan Tardà ha valorat l'esforç de la Fira i l'èxit del seu resultat que ja fa anys que coneix: "val la pena preservar aquestes mostres malgrat l'entorn de precarietat que estem vivint". Encara més, Tardà no ha estalviat el seu discurs socialment més compromès, quan ha afirmat que cal treballar començant sempre per la defensa dels més dèbils. Pot semblar d'una terrible ingenuïtat, però d'en Tardà t'ho creus, te'l creus. I és un goig avançar al seu costat. Acompanyat per tots els membres del grup municipal d'ERC Manresa i de l'executiva comarcal, també d'en Pep Huguet, en Joan Tardà no ha parat ni un instant de parlar amb aquells qui se li acostaven. Hores d'ara deu ser la cara més coneguda d'ERC: si en va fer de feina al Polònia!! Perquè aquell "algú ho havia de dir" va ser sempre un clam carregat de franquesa i sentit comú. Per això amb en Tardà hom recupera l'autèntica comoditat d'un projecte que es vol nacionalment compromès i genuïnament d'esquerres. Com ara en una conversa informal amb el president de Càritas Manresa, Jaume Espinalt: aleshores el diputat no només valora l'esforç de les entitats del tercer sector -opció fàcil- sinó que manifesta el compromís d'ERC, el que ens ha dut a incorporar les 25 propostes de la taula del tercer sector al pograma d'ERC. "Que no es redueix a la creació d'un estat nou, sinó, sobretot, d'un nou estat per tothom. Un estat que ha de ser sense pobres". No sé com de bé ens en sortirem el proper 25N, ni si CiU tindrà majoria absoluta, ni quin grau d'esfondrament contemplarem de can PSC. Tot això ho sabrem més endavant. Però estic orgullós d'aquests diputats que treballen, vindiquen i es comporten com a veritables representants de les esquerres del país. Com Oriol Junqueras, que ahir proposava a Sabadell la creació d'un impost sobre les transaccions financeres, un impost sobre els dipòsits bancaris, un impost de patrimoni i, també, recuperar l'impost de successions per a les rendes més altes. Junqueras, Tardà, ERC. Compromesos en un projecte que ens vol nacionalment lliures, que ens vol compromesos en un projecte de justícia social. Un país nou, sí, i per a tothom. Ens esperen dies de glòria!

La foto l'he fet a Sant Domènec. No hi som pas tots! Però hi apareix en Pere Culell, amb pantalons blancs a punt d'incorporar-se a la colla castellera dels Tirallongues, de Manresa. I a la banda esquerra, inefable i belluguet, en Carles Valero. Ell sol ja donaria per tot un altre apunt! 

Dijous 8, de nit a Manresa (#sompaís)

He complert com ho he fet quinze anys seguits: he assistit a la inauguració de la Fira Mediterrània, aquest cop amb Tuétano -Andrés Marín, flamenc d'avantguarda i tradicional. Però en acabat, i abans de les les 12 de la nit, m'he afegit als equips d'ERC Manresa per començar la campanya del 25N. Probablement la convocatòria més important de la nostra història recent. El lema? Un país nou per a tothom. Per a tothom sí: avui, els catalans no tenim un Estat que ens ajudi sinó tot el contrari. L’Estat que paguem juga en contra nostra: no inverteix a Catalunya, ataca la nostra llengua i cada any s’emporta 16.000 milions d’euros. I això ens afecta a tots, començant per 800.000 persones sense feina!. Avui, doncs, la independència de Catalunya és una necessitat, i cal dir-ho clar. Dins d’una Europa democràtica i lliure, és l’única solució possible, seriosa i responsable per poder refer l’estat del benestar. Amb salut i educació públiques i de qualitat. Amb feina i oportunitats per a tothom. Per això, amb la mateixa il·lusió del darrer Onze de Setembre, sumant esforços i cercant tota mena de compicitats, avui ens hem reunit amb escales i cartells. Un començament de campanya diferent: disposats a construir un nou país per a tothom. Ara és possible! I ERC hi serà segur: arrossegant o empenyent. Com ho hem fet sempre i, ara, més que mai. Feu-nos confiança. Perquè som la garantia de la futura República Catalana...

La foto és d'en Pere Fontanals, i ens l'ha fet per ManresaInfo. Gràcies!

Qui no coneix Maria Teresa Pujol?

Ahir dimecres es va presentar El Pou de la gallina d'aquest mes de novembre, que precisament té la Fira Mediterrània com a tema central. Però d'això ja en parlaré un altre dia. El cas és que en aquest número també hi publico quatre ratlles sobre Maria Teresa Pujol i Sabanés. Qui no la coneix aquesta infermera de Sant Joan de Déu? Després de més de trenta-cinc anys de dedicació no ens podíem estalviar de presentar-la.

Maria Teresa Pujol

un suport que us acompanya

Va néixer i créixer entre olor de medecines, i això sol ja li va ser un programa de vida: si no n’hi havia prou amb el pare, distribuïdor de medicaments a les farmàcies, la mare era “la Sabanés”, practicanta per tot el barri de la Sagrada Família! De quan gairebé no hi havia telèfons i les xeringues s’esterilitzaven ofegades amb alcohol... Aquest va ser el niu i des d’allà va volar cap a les primeres promocions de l’escola d’infermeria de Manresa, fins a ser una joveníssima ATS –que aleshores és com s’anomenaven les diplomades d’infermeria. I té, ara mateix ja són més de trenta-cinc anys de dedicació i perseverança, d’amor a l’ofici. I que se n’ha de tenir, perquè la Maria Teresa Pujol ben aviat va ser una infermera singular, des d’aquells primers temps a l’Hospital de Sant Andreu: infermera d’oncologia, poca broma! Trasplantada a Sant Joan de Déu, la recordeu poc després fent equip amb la malaguanyada Anna Iglesias i, tot just acabada de diplomar, la Susanna Gubianes? Treballaven totes amb coneixement i empatia!. Potser per això ja es pot ben dir que a la Maria Teresa Pujol gairebé tothom la coneix: bé siguin els usuaris del servei d’onco, bé siguin els seus familiars més directes. A tots acompanya en aquest combat que és el càncer. I cada cop n’hi ha més que se’n surten. Al capdavall, si encara no la coneixeu, tampoc tingueu pressa. Però si hi heu d’anar a parar, podeu posar-vos a les seves mans: el tractament mai se us farà tan costerut.

El dibuix preciós, com sempre, de Maria Picassó.

Fènix 11.23

Aquesta tarda -a les sis de la tarda, sí!- als Multicinemes Bages de Manresa s'ha programat la pre-estrena de la pel·lícula Fènix 11.23 que a partir d'aquest divendres ja es podrà veure a tots els cinemes de Catalunya. Una sessió singular fins en l'horari perquè semblava que així potser podria venir en Joel Joan, co-director de la pel·lícula. A la fi no ha pogut ser, però ens han acompanyat l'altre co-director -Sergi Lara-, i també el guionista i el productor executiu -Albert Plans i Xavier Atance. Fènix 11.23 es va presentar amb tot l'equip dilluns al Comèdia de Barcelona, però avui a la nostra ciutat era el primer cop que funcionava amb públic real i passant per taquilla. I bé, si escric aquestes quatre ratlles és per dir que feliçment ha ana bé, que érem vora 150 persones i que tothom coincidia a comentar que la història funciona. I això que -ara ho puc confessar- jo hi anava amb autèntica por. Por del pamflet, por de la frikada, por d'un exercici de militància i de les seves bones intencions. I no ha passat res de tot això.

La història és coneguda. Èric Bertran, un nen de 14 anys, la tardor de 2004 va crear una pàgina web inspirada en Harry Potter per defensar la llengua catalana, i la va anomenar l'Exèrcit del Fènix. Setmanes després, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a casa seva a les onze de la nit i l’acusen de terrorista informàtic. El seu crim: enviar un correu electrònic a una cadena de supermercats demanant l’etiquetatge en català... Fènix 11.23 fa bo l'argument -que a cop d'ull jutjaríem tots inversemblant-  i l'eleva per presentar no només el desencaix entre Espanya i Catalunya, sinó sobretot per parlar del poder. De l'abús de poder. Des del director d'institut fins a l'Audienca nacional, tot va a parar a la mateixa reflexió. Per això més enllà de les extraordinàries actuacions de l'Èric o dels seus pares -Nil Cardoner, Àlex Casanovas, Rosa Gàmiz- o de l'advocat -Lluís Villanueva- em quedo amb la d'Ana Wagener en el paper de fiscal de l'estat, en aquell interrogatori esperpèntic i trampós. La dona ha aconseguit posar-me de mala lluna abans de badar boca! Vaja, que si em diguessin que era la fiscal autèntica, també m'ho hauria cregut!

Hi torno. Fènix 11.23 està bé, molt bé. I amb 62 còpies hauria de batre rècords a Catalunya -i la còpia que fa 63 és a la sala Renoir, de Madrid. A veure quants federalistes s'hi apleguen? Sense bromes: la pel·lícula val la pena. I agradarà allà on vagi perquè el tema, al capdavall, és verament universal.

Tonucci, quatre idees

Francesco Tonucci va ser va pocs dies a Barcelona i, com sempre, va omplir a vessar. Qui m'ho va dir ja em va avisar: no quedaven invitacions. Em conformo, doncs, amb l'entrevista que dijous passat publicava l'Ara, feta per Thaïs Gutiérrez. Amb una entrada memorable encapçalada pel terme "Revolució":

"Tonucci (Itàlia 1941) creu que hem d'aprendre a ecoltar els nens i les nenes i construir una escola que ensenyi a viure i que sigui útil per formar persones més felices. Per això, diu, cal fer una revolució educativa". Una escola útil, sí, per formar persones més felices. El cap se me'n va de seguida a l'Institut Guillem Catà. No podríem començar a caminar en aquesta direcció? Per això m'atrapen un bon grapat de preguntes i, encara més, les seves respostes:

Com ha de ser una bona escola?
Per ser bona ha de ser per a tothom, i actualment l'escola és obligatòria però no és per a tothom. Després de les guerres mundials (...) les democràcies van aconseguir un gran èxit garantint l'educació de tots els ciutadans (...). Però l'escola que avui oferim a tots segueix sent per a pocs.

Perquè?
La revolució ha estat només formal. Seguim ensenyant els mateixos continguts a nens que no han llegit mai a casa, que veuen hores i hores de televisió... L'escola hauria de fer-se càrrec de les bases culturals abans de pensar en les disciplines (...) perquè sense aquestes bases els nens no entendran res. El fracàs escolar és una conseqüència d'això, d'una escola que no és per a ells.

Com es construeixen les bases?
Primer de tot pensant com està feta l'escola. És un lloc on tot just entrar-hi caldria començar a pensar, a escoltar, a rebre inputs com la música, per exemple. I hi hauria d'haver experiències que ara falten, com per exemple la lectura. Jo sóc molt partidari de llegir en veu alta. No podem esperar que els nens comencin a llegir si no tenen una experiència d'escoltar. L'escola hauria de transmetre als nens el plaer de la lectura. I si llegeixen aprendran i comprendran moltes coses. (...) (Actualment) es proposa la lectura de la pitjor manera possible, que és desxifrar lletres, i en canvi se'ls hauria d'oferir l'experiència d'escoltar.

Per tant, el rol del mestre hauria de ser diferent de com és ara.
Sí. S'ha de canviar la manera de rebre els alumnes, i amb això vull dir que els mestres, normalment, volen que els alumnes els escoltin. La proposta alternativa és que el mestre adopti una actitud d'escoltar els alumnes, que els materials de treball a l'escola siguin el que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural. El nostre sistema educatiu funciona pensant en el nen petit com un ésser que no sap res i a partir dels sis anys es col·loquen els aprenentatges importants que van arribant a mesura que els nens es fan grans (...).

¿Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?
Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L'escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s'haurien de moure i passar d'un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l'art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d'alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d'alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.

Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d'acord amb aquesta proposta?
El gran dèficit és que hem hagut d'aprendre-ho tot després de l'escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d'excel·lència. I el paper de l'educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l'objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

Tonucci, a més a més de mestre i pedagog, és dibuixant; aleshores signa Frato. La imatge, capturada a Internet.

La cultura popular, per la independència

Avui mateix m'he estrenat a NacióLaFlama.cat, que és el diari de cultura popular que impulsa el grup NacióDigital. Van començar el 12 d'octubre i els seus continguts són un bon indicador de la vitalitat de la cultura popular del país. Fins i tot quan el govern no hi ajuda! I és que els recursos són pocs, i les idees no gaires... Però el tema no pot ser aquest ara mateix, i m'agrada pensar que el gran projecte nacional que hem empès té uns bons fonaments: l'associacionisme cultural més dinàmic, el més inclusiu i, sovint, també el mes transgressor. Per això els vaig enviar aquests 2500 caràcters que em van demanar:

Cultura popular, ferment de la independència

Em penso que en això tothom hi està d’acord: Catalunya viu un moment històric, i la manifestació del darrer Onze de Setembre assenyala un abans i un després, un punt d’inflexió i fins potser de transformació de tot el sistema polític català. Res tornarà a ser igual perquè aquella multitud que ens manifestàvem a favor d’un nou estat d’Europa és un record inesborrable en més d’un milió i mig de ciutadans. Inesborrable arreu de món. I amb tot, caldrà una anàlisi distanciada per comprendre que aquest és un itinerari valent però, sobretot, que té al darrera un llarg recorregut. I no parlo tant d’aquell o aquells partits que de fa dècades plantejaven un horitzó nacional ambiciós. O dels nouvinguts a darrera hora, no.

Em refereixo especialment a aquelles formes d’associacionisme, a aquells grups de cultura popular que –renovadors, transformadors, profundament inclusius- van saber repensar el vell concepte de tradició. Van saber qüestionar-se aquell to d’essencialismes més aviat ranci, concebuts a la defensiva i fonamentats en la repetició de models. Grups que van adoptar un nou paradigma de participació i autoorganització, amb poca estructura i menys jerarquia. Amb molt dinamisme, amb més creativitat, i sempre un punt transgressor!

No és estrany, doncs, que des de fa molts anys, els castells sovint ja es coronessin amb una estelada. L’estelada que també trobàvem al llom del bestiari, o als vestits de tantes colles de diables i tabals de correfoc! Tot just una imatge del canvi que s’anava gestant: una revolució identitària profundament popular, origen d’aquest catalanisme inclusiu que avui mateix compartim. Precisament, aquesta opció popular que ha sabut desempallegar-se d’essencialismes, és la que diu –és la que deia!- que volem ser un país nou i divers. On tothom hi cap i tothom hi aporta el seu bagatge. Un país on tothom hi podrà viure millor perquè ha de ser un país diferent de com l’hem conegut.

Talment tot aquest conjunt de colles, d’entitats i d’ateneus que –aquests sí!- ja ho practiquen des de la base. Amb reptes agosarats i estructures obertes, també radicalment democràtiques. Aquest és el canvi i aquest és el seu origen més valent, aquell que reclama disposar dels nostres recursos i del nostre propi estat per fer un país més just, més igualitari. Que ningú es desmobilitzi, doncs! Ben al contrari: a la futura República catalana, com a la colla, hi cap tothom. I ens hi cal comptar amb tothom...

Publicat avui a NacióLaFlama.cat

La foto, dels Sagals d'Osona, correspon a la trobada de colles de l'Eix (de l'Eix transversal!) aquest mes de setembre, a Manresa, un quatre de set fet amb gent de Vic, Lleida, Girona i Manesa.