Fènix 11.23

Aquesta tarda -a les sis de la tarda, sí!- als Multicinemes Bages de Manresa s'ha programat la pre-estrena de la pel·lícula Fènix 11.23 que a partir d'aquest divendres ja es podrà veure a tots els cinemes de Catalunya. Una sessió singular fins en l'horari perquè semblava que així potser podria venir en Joel Joan, co-director de la pel·lícula. A la fi no ha pogut ser, però ens han acompanyat l'altre co-director -Sergi Lara-, i també el guionista i el productor executiu -Albert Plans i Xavier Atance. Fènix 11.23 es va presentar amb tot l'equip dilluns al Comèdia de Barcelona, però avui a la nostra ciutat era el primer cop que funcionava amb públic real i passant per taquilla. I bé, si escric aquestes quatre ratlles és per dir que feliçment ha ana bé, que érem vora 150 persones i que tothom coincidia a comentar que la història funciona. I això que -ara ho puc confessar- jo hi anava amb autèntica por. Por del pamflet, por de la frikada, por d'un exercici de militància i de les seves bones intencions. I no ha passat res de tot això.

La història és coneguda. Èric Bertran, un nen de 14 anys, la tardor de 2004 va crear una pàgina web inspirada en Harry Potter per defensar la llengua catalana, i la va anomenar l'Exèrcit del Fènix. Setmanes després, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a casa seva a les onze de la nit i l’acusen de terrorista informàtic. El seu crim: enviar un correu electrònic a una cadena de supermercats demanant l’etiquetatge en català... Fènix 11.23 fa bo l'argument -que a cop d'ull jutjaríem tots inversemblant-  i l'eleva per presentar no només el desencaix entre Espanya i Catalunya, sinó sobretot per parlar del poder. De l'abús de poder. Des del director d'institut fins a l'Audienca nacional, tot va a parar a la mateixa reflexió. Per això més enllà de les extraordinàries actuacions de l'Èric o dels seus pares -Nil Cardoner, Àlex Casanovas, Rosa Gàmiz- o de l'advocat -Lluís Villanueva- em quedo amb la d'Ana Wagener en el paper de fiscal de l'estat, en aquell interrogatori esperpèntic i trampós. La dona ha aconseguit posar-me de mala lluna abans de badar boca! Vaja, que si em diguessin que era la fiscal autèntica, també m'ho hauria cregut!

Hi torno. Fènix 11.23 està bé, molt bé. I amb 62 còpies hauria de batre rècords a Catalunya -i la còpia que fa 63 és a la sala Renoir, de Madrid. A veure quants federalistes s'hi apleguen? Sense bromes: la pel·lícula val la pena. I agradarà allà on vagi perquè el tema, al capdavall, és verament universal.

Tonucci, quatre idees

Francesco Tonucci va ser va pocs dies a Barcelona i, com sempre, va omplir a vessar. Qui m'ho va dir ja em va avisar: no quedaven invitacions. Em conformo, doncs, amb l'entrevista que dijous passat publicava l'Ara, feta per Thaïs Gutiérrez. Amb una entrada memorable encapçalada pel terme "Revolució":

"Tonucci (Itàlia 1941) creu que hem d'aprendre a ecoltar els nens i les nenes i construir una escola que ensenyi a viure i que sigui útil per formar persones més felices. Per això, diu, cal fer una revolució educativa". Una escola útil, sí, per formar persones més felices. El cap se me'n va de seguida a l'Institut Guillem Catà. No podríem començar a caminar en aquesta direcció? Per això m'atrapen un bon grapat de preguntes i, encara més, les seves respostes:

Com ha de ser una bona escola?
Per ser bona ha de ser per a tothom, i actualment l'escola és obligatòria però no és per a tothom. Després de les guerres mundials (...) les democràcies van aconseguir un gran èxit garantint l'educació de tots els ciutadans (...). Però l'escola que avui oferim a tots segueix sent per a pocs.

Perquè?
La revolució ha estat només formal. Seguim ensenyant els mateixos continguts a nens que no han llegit mai a casa, que veuen hores i hores de televisió... L'escola hauria de fer-se càrrec de les bases culturals abans de pensar en les disciplines (...) perquè sense aquestes bases els nens no entendran res. El fracàs escolar és una conseqüència d'això, d'una escola que no és per a ells.

Com es construeixen les bases?
Primer de tot pensant com està feta l'escola. És un lloc on tot just entrar-hi caldria començar a pensar, a escoltar, a rebre inputs com la música, per exemple. I hi hauria d'haver experiències que ara falten, com per exemple la lectura. Jo sóc molt partidari de llegir en veu alta. No podem esperar que els nens comencin a llegir si no tenen una experiència d'escoltar. L'escola hauria de transmetre als nens el plaer de la lectura. I si llegeixen aprendran i comprendran moltes coses. (...) (Actualment) es proposa la lectura de la pitjor manera possible, que és desxifrar lletres, i en canvi se'ls hauria d'oferir l'experiència d'escoltar.

Per tant, el rol del mestre hauria de ser diferent de com és ara.
Sí. S'ha de canviar la manera de rebre els alumnes, i amb això vull dir que els mestres, normalment, volen que els alumnes els escoltin. La proposta alternativa és que el mestre adopti una actitud d'escoltar els alumnes, que els materials de treball a l'escola siguin el que els alumnes portin amb ells, el seu bagatge vital i cultural. El nostre sistema educatiu funciona pensant en el nen petit com un ésser que no sap res i a partir dels sis anys es col·loquen els aprenentatges importants que van arribant a mesura que els nens es fan grans (...).

¿Tot això es pot aplicar en aules amb més nens, que és cap on anem?
Les aules haurien de desaparèixer, són una estructura artificial. L'escola no hauria de tenir aules, sinó tallers i laboratoris, i els nens s'haurien de moure i passar d'un lloc a un altre en funció dels seus interessos. Podria haver-hi un espai per a la ciència, un per a la lectura, un per a la música, un per a l'art. El tema del nombre de nens és un problema, és cert. Però és més complicat tenir un nombre baix d'alumnes de la mateixa edat que no pas un nombre alt d'alumnes de totes les edats. Aquest tema és clau. És necessari barrejar-los, perquè a la vida la gent està barrejada per edats. El grup és útil i interessant si és variat.

Quins dèficits tenim els adults educats en aquest sistema que no tindríem si haguéssim estat educats d'acord amb aquesta proposta?
El gran dèficit és que hem hagut d'aprendre-ho tot després de l'escola, gairebé res del que vam aprendre allà va resultar útil per viure. Cada un de nosaltres té un àmbit potencial d'excel·lència. I el paper de l'educació hauria de ser buscar-lo, identificar-lo, ajudar la persona a reconèixer-lo i valorar-lo, desenvolupar-lo tant com sigui possible. Així les persones estarien satisfetes i serien felices, i això és el que hauria de ser l'objectiu de tots els nostres projectes de vida. Així també es més fàcil trobar feina, i en aquests moments és molt important, perquè per als millors hi ha feina.

Tonucci, a més a més de mestre i pedagog, és dibuixant; aleshores signa Frato. La imatge, capturada a Internet.

La cultura popular, per la independència

Avui mateix m'he estrenat a NacióLaFlama.cat, que és el diari de cultura popular que impulsa el grup NacióDigital. Van començar el 12 d'octubre i els seus continguts són un bon indicador de la vitalitat de la cultura popular del país. Fins i tot quan el govern no hi ajuda! I és que els recursos són pocs, i les idees no gaires... Però el tema no pot ser aquest ara mateix, i m'agrada pensar que el gran projecte nacional que hem empès té uns bons fonaments: l'associacionisme cultural més dinàmic, el més inclusiu i, sovint, també el mes transgressor. Per això els vaig enviar aquests 2500 caràcters que em van demanar:

Cultura popular, ferment de la independència

Em penso que en això tothom hi està d’acord: Catalunya viu un moment històric, i la manifestació del darrer Onze de Setembre assenyala un abans i un després, un punt d’inflexió i fins potser de transformació de tot el sistema polític català. Res tornarà a ser igual perquè aquella multitud que ens manifestàvem a favor d’un nou estat d’Europa és un record inesborrable en més d’un milió i mig de ciutadans. Inesborrable arreu de món. I amb tot, caldrà una anàlisi distanciada per comprendre que aquest és un itinerari valent però, sobretot, que té al darrera un llarg recorregut. I no parlo tant d’aquell o aquells partits que de fa dècades plantejaven un horitzó nacional ambiciós. O dels nouvinguts a darrera hora, no.

Em refereixo especialment a aquelles formes d’associacionisme, a aquells grups de cultura popular que –renovadors, transformadors, profundament inclusius- van saber repensar el vell concepte de tradició. Van saber qüestionar-se aquell to d’essencialismes més aviat ranci, concebuts a la defensiva i fonamentats en la repetició de models. Grups que van adoptar un nou paradigma de participació i autoorganització, amb poca estructura i menys jerarquia. Amb molt dinamisme, amb més creativitat, i sempre un punt transgressor!

No és estrany, doncs, que des de fa molts anys, els castells sovint ja es coronessin amb una estelada. L’estelada que també trobàvem al llom del bestiari, o als vestits de tantes colles de diables i tabals de correfoc! Tot just una imatge del canvi que s’anava gestant: una revolució identitària profundament popular, origen d’aquest catalanisme inclusiu que avui mateix compartim. Precisament, aquesta opció popular que ha sabut desempallegar-se d’essencialismes, és la que diu –és la que deia!- que volem ser un país nou i divers. On tothom hi cap i tothom hi aporta el seu bagatge. Un país on tothom hi podrà viure millor perquè ha de ser un país diferent de com l’hem conegut.

Talment tot aquest conjunt de colles, d’entitats i d’ateneus que –aquests sí!- ja ho practiquen des de la base. Amb reptes agosarats i estructures obertes, també radicalment democràtiques. Aquest és el canvi i aquest és el seu origen més valent, aquell que reclama disposar dels nostres recursos i del nostre propi estat per fer un país més just, més igualitari. Que ningú es desmobilitzi, doncs! Ben al contrari: a la futura República catalana, com a la colla, hi cap tothom. I ens hi cal comptar amb tothom...

Publicat avui a NacióLaFlama.cat

La foto, dels Sagals d'Osona, correspon a la trobada de colles de l'Eix (de l'Eix transversal!) aquest mes de setembre, a Manresa, un quatre de set fet amb gent de Vic, Lleida, Girona i Manesa.

Sergi Pàmies, Tocats de lletra i Las Vegas

No tornaré a explicar que, enguany, el cicle Tocats de lletra  ha repetit l'èxit d'altres anys. I que els meus alumnes de batxillerat van quedar bocabadats per un "Visca l'amor", l'espectacle inaugural que Alícia Puertas i Ivan Padilla van repetir a l'auditori del Conservatori Municipal de Música. Textos de Joan Salvat-Papasseit, en una selecció de Jordi Estrada, dits a tocar de 200 adolescents amb les hormones disparades. Èxit. Èxit. Èxit. Tot això ho podria dir talment ho deia l'any passat, però em repetiria, és clar. Per això, avui, davant la columna d'en Sergi Pàmies a La Vanguardia, m'ha semblat que ell, millor que ningú, recollia l'esperit del cicle i gairebé el de la ciutat sencera. Hi publicava això:

De Manresa a Las Vegas
Invitació al festival literari 'Tocats de lletra'; és una proesa cultural en temps de pressupostos amputats.

Crònica d'un viatge en el temps. Invitació al festival literari Tocats de lletra, organitzat per l'Ajuntament de Manresa i el Gremi de Llibreters. És una proesa cultural en temps de pressupostos amputats. Per aprofitar el viatge al màxim, em divideixo en dos: el meu jo present participa en una xerrada i, mentrestant, el meu jo passat reviu batalletes manresanes fossilitzades.

De camí, em sotmeto a les noves màquines automàtiques del peatge de la E-9. Semblen creades per desactivar el "No vull pagar" i presagien un futur d'autopistes robotitzades. El sol de mitja tarda rebota contra el perfil de Montserrat i, gràcies a la combinació dels núvols de tardor i d'un contrallum verdaguerià, es crea l'efecte d'èxtasi visual popularment conegut com nostresenyor.

Montserrat és el nostre gran recurs escenogràfic, un supermegamenhir de proporcions còsmiques que commou fins i tot els pecadors més monstruosos. Un exemple: l'any 1947, abans de visitar Manresa, Francisco Franco va passar pel monestir i es va postrar als peus de la Moreneta. "Sin la paz y sin el orden no es posible la producción ni la justicia", va dir el dictador als manresans que l'aclamaven.

A Manresa, per sort, ja no s'hi respira franquisme. La producció podria anar millor, igual que la justícia, que no acaba de trobar el marc legal idoni per satisfer les aspiracions polítiques de molts ciutadans. Al centre cultural, hi parlem, entre altres coses, de Pere Calders i, fent arqueologia barata, constato que la sala El Sielu encara existeix, que la botiga d'instruments Sibelius també, i que encara hi ha qui recorda que al pub Cavorca hi va morir un home en circumstàncies estranyes.

A l'hora de sopar, el meu jo passat i el meu jo present coincidim al Las Vegas. Se'n diu així perquè dir-ne restaurant, bar, cafeteria o snack Las Vegas no és tan precís com dir-ne Las Vegas a seques. Hi retrobo la mestressa, Pilar Garcia. Té la mateixa mirada generosa i càlida (i no escarmentada) i el mateix somriure hospitalari i afectuós (i no escarmentat) de fa trenta anys. Ens diu que, si ens sembla bé, anirà portant coses. És una proposta temerària però, com que estic viatjant en el temps i entre amics, em deixo portar.

Els xipirons, boníssims, reboten contra el perfil d'uns raviolis còsmics, que il·luminen "la catalana gana". I, gràcies a la combinació dels vins (Collbaix i Pedraseca, consumits amb una moderació auditada per les autoritats sanitàries) i del contrallum arrebossat d'unes croquetes de pernil i pollastre dignes de ser subhastades a Sotheby's, es crea l'efecte d'èxtasi gustatiu popularment conegut com nostresenyor.

Sergi Pàmies

Montserrat, el nostre gran recurs escenogràfic. Foto de cada 20 de febrer, el sol es pon per la foradada: Nostrosenyor ens vigila....

   

Ens ha deixat Jordi Castellanos

Llegeixo astorat la mort de Jordi Castellanos, amb tot just 66 anys. Puc dir que el vaig viure com un dels millors professors de literatura a l'Autònoma? El meu primer dia d'universitat, la meva primera classe a primera hora d'un dilluns d'octubre del 79 van ser de Jordi Castellanos. Redescobrir la literatura en sessions d'una hora i mitja, tots aquells autors que m'apareixien novíssims. I l'esforç d'acarar-nos al text fins a viure'l, fins entendre'l. Llegir i comprendre. Text i context en unes classes magistralment completes!  Vam començar amb Solitud i, després de la nostra primera lectura, amb en Castellanos tot s'omplia de descobertes...  perquè en Jordi Castellanos t'encomanava alguna cosa més que una història de la literatura catalana o la novel·la dels trenta. Vaig tenir-lo encara en d'altres cursos abans no vaig enllestir Filologia Catalana. I encara avui, quan tinc la sort de fer literatura a batxillerat, hi penso sovint. I li agraeixo el mestratge.

La foto, pispada avui de Núvol

Una carpa al pati del Catà

A Manresa, gràcies a la Fira Mediterrània, ja hi estem fets a les carpes: com els bolets, creixen a les places així que l'octubre s'acaba. I duren dos caps de setmana, a tot estirar. Després, el fred -i les empreses subministradores- se les emporten. El que ja és més estrany és que les carpes -veles!, que diria en Bienve Moya- doncs això, el que es fa estrany és que veles o carpes, creixin al pati d'un institut públic de secundària. I no pas per una setmana o dues. Una carpa... per quedar-s'hi. Una carpa que farà d'aula! I és que el cicle superior d'animació cultural de l'Institut Guillem Catà, de fa anys que necessita concretar la promesa d'un espai en condicions. Mentrestant, aquelles cargoleres que un dia foren solució provisional han esdevingut gairebé definitives. Definitives i insuficients! Perquè el número d'alumnes ha anat creixent i ara mateix ja no s'hi cabia. O no s'hi cabia en condicions. Què s'hi podia fer? La sortida és poc ortodoxa, ja es veu. Però és decididament avantatjosa: setanta metros quadrats sobre un parquet hexagonal que permeti continuar les dinàmiques de grup, les activitats d'expressió, de rondallística, de dansa, de grups... Els professors d'animació -el Llorenç, la Laia, el Joan...- ja deien que esperar un nou espai edificat "seria demanar la lluna i, en tot cas, haver-se d'esperar molt de temps. Si cerquéssim un espai a la ciutat per utilitzar-lo com a aula taller hauríem de deixar les instal·lacions de l'Institut i això sap greu... ". El resultat és aquesta carpa, plantada avui mateix en cinc hores i llogada a tall de prova. Hi farà fred? Massa calor? S'encongirà amb la pluja? No ho sé pas, jo. Però allò que més m'agrada d'aquesta carpa és el que diu sense parlar: el punt d'il·lusió que, com al circ, s'encomana. I alhora, la fermesa del seu màstil, que mira el cel i no es doblega. Per desafiar la incompetència d'alguns dels nostres responsables. I encara, la de tots aquells altres que s'hi aconformen. O s'hi arrepengen.

A les cinc de la tarda, feina feta no té destorb. Als extrems, en Joan i en Llorenç acompanyant els tres tècnics de Festa10, vinguts d'Arbúcies. I diuen que no patim, que aguantarà. A veure!

Cristóbal Gutiérrez parla a l'ànima

Dijous passat, a la sala de la Plana de l'Om, des del col·lectiu Una altra educació és possible vam convidar en Cristóbal Gutiérrez, a qui havíem descobert en una d'aquelles entrevistes recollides a la pel·lícula La educación prohibida. Confirmant les expectatives, en Cristóbal Gutiérrez va devorar l'auditori durant gairebé dues hores. Comunicant i emocionant. Rient i sobretot fent rumiar: una estimulació d'aquelles que t'acompanya tot el cap de setmana.

Des de la seva mirada cap a la infància, Cristóbal Gutiérrez abocà un gabadal de reflexions sobre l'educació que comencen per "cuidar l'alegria dels nens". Cuidar abans que educar, perquè nomes es pot educar un nen o nena alegre... A partir d'aquí tot va ser poc. Cristóbal Gutiérrez passà de l'infant a la família i a la parella, i a la manera que tenim de "connectar-nos" a la vida.  Tot es presenta lligat, i anant una mica més enllà, l'home convida als assitents a enfilar-se a l'escenari i formular les seves preguntes, impressions o temors!  Per un moment vaig témer el risc de precipitar-nos pel pendent dels reality-shows televisius. Però no, Cristóbal Gutiérrez està bregat en mil cursos i xerrades, i evita la pornografia sentimental mentre insisteix en el concepte de "cuidar", i de com cuidar esdevé una via de creixement i alegria per als infants i els propis adults. Cuidar per deixar enrere tot allò que ens impedeix viure amb plenitud, mirar al cor sentint felicitat, allunyar-nos de la por que tan sovint ens paralitza...

Al capdavall, si el reclam del vespre era l'educació, en Cristóbal Gutiérrez va defensar amb entusiasme aquest "Cuidar l'Ànima de l'Infant" que implica "no cobrir el cor de l'infant de teories i raons que estrenyen o impedeixen el seu contacte directe amb l'ànima". L'ànima una altra vegada! I un to que mai deixa de ser positiu ("L'escola que tenim s'ha de mirar amb bons ulls... i després provar de canviar-la perquè no deixa jugar i està massa pendent de resultats i currículums") I si va començar citant sant Agustí ("Estima i fes el que vulguis"), a la recta final, en Cristóbal Gutiérrez sentencia que "el nostre únic problema és que estem allunyats de l'Ànima i instal·lats en les nostres raons, creences, dogmes, prejudicis... i tot això ens treu l'Alegria". Una darrera nota d'entre moltes tantes: "el pitjor que podem tenir és la raó. La raó ens separa tant!". Ara no us ho agafeu per on crema! Perquè veritablement no vam assistir ni a una xerrada ni a un col·loqui dels habituals, sinó a un xàfec d'idees estimulants abocades a raig. I amb el desig d'anar repensant coses, de compartir-les, d'avançar plegats, fins i tot quan no tot es veu de la mateixa manera... Un darrer apunt: en acabat encara vam anar a fer un sopar senzill a la cantonada. Puc dir que feia temps que no reia tant?. I si ens convé, de riure!

La sala era gairebé plena però jo vaig agafar seient al capdavant: la foto és feta amb el telèfon!