divendres, 19 de febrer del 2021

Qui no coneix Joaquim Vert?

Aquest mes, El Pou de la gallina parla de criptomonedes. Que efectivament, i pel que fa a mi, és una cosa verament críptica. Potser per això vaig provar de llegir-me el text d'una tirada, amb l'afany sincer d'aprendre-hi alguna cosa i —qui ho sap!— fins assajar de fer un petit negoci. No res: un tou de lletra menuda que em va deixar distret. Ras i curt: no hi vaig plegar gran cosa, llevat que la poca moneda que tinc estalviada la conservaré en euros i no pas en el misteri dels bitcoins i altres mallarengues. Críptiques totes. En acabat, us deixo amb l'última pàgina de la revista, la que fem amb la Maria Picassó i que aquest mes —ja feia anys que era a la llista!— li tocava a Joaquim Vert. El coneixeu segur!

Joaquim Vert i Bonvehí,
Manresa pot ser una postal


Coneixeu en Joaquim Vert? És clar que sí: un fotògraf com no en queden! Sempre amunt i avall, i amb cara d’aqueferat. Té botiga davant per davant del Pou de la gallina —del de sant Ignasi i el d’aquesta santa revista— en un negoci que ja passa per la tercera generació. El seus pares, Joan Vert i Dolors Bonvehí, van fundar-lo l’any 1932, amb establiments al carrer de Ginjoler i després, fins el 52, al de Sant Fruitós. En Joan era un home inquiet, músic i fotògraf, que amb la Rialto arribà fins a tenir orquestra pròpia. Però sobretot, fou l’impulsor de les postals Vert, aleshores que se n’escrivien! Va produir-ne dues primeres sèries als anys 30 i, després de la guerra, moltes més, també de Montserrat i d’arreu de Catalunya. Una tasca que va continuar el Joaquim, ja en color, fins a constituir la col·lecció més gran de postals manresanes. En Joaquim, sense més germans, havia fet el batxillerat a Barcelona, i encara s’hi quedà dos anys més fent pràctiques amb alguns retratistes d’anomenada. Després tornaria, com a voluntari, per fer el soldat davant de casa, incorporat al darrer reemplaçament que es llicenciava a la caserna del Carme. En acabat, ell mateix començaria a diversificar el negoci que ja era a la Muralla: incorporà la fotografia comercial, l’esportiva i tots aquells rituals de la sacralitat familiar que ara mateix decandeixen, en paral·lel al creixement de la fotografia digital. Parlem del temps dels batejos o, sobretot, comunions: més de 30 en un diumenge a la mateixa parròquia! I al cap dels anys, fins més de 2.500 matrimonis! Tots ells immortalitzats —també en vídeo— amb la mitja dotzena d’operaris que tenia la botiga. I és que aleshores un casament sense fotògraf era inconcebible. Encara hi ha qui li recorda que va fer els retrats de noces dels avis i dels pares, i que els faria il·lusió que ell se’n tornés a cuidar... El cas és que avui, amb un telèfon als dits, tothom s’hi veu amb cor i els fotògrafs pleguen veles. Però ell en aquells temps fins tenia un segon establiment al carrer Urgell, a càrrec de la seva dona, Maria Carme Bover, entre 1970 i 2010. Després el local de la Muralla va passar al carrer Sobrerroca l’any 86, i des d’allà encara avui batallen, amb la Montserrat, la seva filla, «Ella ha estat l'encarregada d’incorporar la digitalització. I ens hem diversificat, amb fotos carnet, retocs i àlbums digitals, l’estudi... Però —subratlla— a nosaltres no hi ha setmana que no ens arribin uns quants rodets per revelar, dels de sempre!». És clar que ell s’ho mira amb una mica de distància, sense obligacions laborals i des d’una edat indefinida que no li fareu concretar. Somriu garneu, mudat, sempre amb americana i corbata, i el bigoti retallat. Tot un senyor! Decidit de mena, també se sent compromès en la revitalització del barri antic —ha estat de sempre membre de la junta de l’Associació de Comerciants. I no hi ha dia que no rumiï quina una en podrien fer. Sumant nous establiments per a l’associació, buscant solucions per celebrar Sant Ignasi amb la covid... I, si és que li queda una estona, recuperant la passió fotogràfica, enamorat de les noves sèries panoràmiques que amb la Montse arrodoneix fins a 180 graus. Que és la mesura exacta de la seva visió manresana: una postal extraordinària que arribi a abraçar-vos.

dimecres, 10 de febrer del 2021

Aquest diumenge voteu Esquerra Republicana!

Des de fa dues setmanes que sóc a casa, positiu per covid. Tot plegat força lleu, puc estar content de la meva sort. Però, per primera vegada en vint-i-cinc anys, m’he mirat la campanya electoral de lluny. O no, que l’he pogut seguir ben a la vora mitjançant els actes per Youtube o les reunions via Zoom... però no és pas el mateix, és clar. No he pogut ser a cap acte, ni he estat a les parades parlant amb la gent ni —la litúrgia és la litúrgia— escenificant els primers cartells. De tot m’he enyorat una mica, encara més quan he pogut seguir des del primer vespre a Mataró la presència magnètica d’Oriol Junqueras, amb permisos penitenciaris del tercer grau... Però, al capdavall, allò que em preocupa és diumenge, els resultats d’aquest diumenge 14 de febrer. Perquè aquest no serà un diumenge electoral qualsevol!

Les enquestes, des de fa mesos, vaticinen la victòria d’Esquerra Republicana. Jo no ho tinc tant clar. I encara menys perquè sé —sabem—que l’Estat farà tot el possible per mirar d’aturar el canvi que pot suposar una victòria clara d’Esquerra. Ho vam notar a l’Ajuntament de Barcelona o —de més verdes en maduren!— a la Diputació de Barcelona no fa pas tant. I doncs, és evident que ara faran tot el que sigui a les seves mans per impedir la nostra victòria que ha de ser la victòria de la dignitat, de tota la gent que no se sotmet i que estem disposats a construir una República de drets i llibertats. No pas una bandera o un nou passaport, sinó una pàtria nova al servei de tota la gent que viu en aquest país. Pensi com pensi, parli com parli, cregui en allò que cregui. Aquest és el projecte que defensa ERC des de fa dècades. Aquest ha estat el projecte d’Esquerra des de fa 90 anys. Al costat de la gent, que diu l’eslògan. Al servei de la gent. No em vaig posar en política per cap altra cosa!

El bloc del 155 —des de VOX fins al senyor Illa, que voldria girar pàgina com si res no hagués passat— tot ell aspira a tancar deu anys de mobilització i un projecte de veritable transformació. I per això, més que mai, la resposta ha de ser contundent. Com ho va ser el 14 d’abril del 31. Com ho va ser —ens recorda Junqueras— la victòria electoral del febrer de 1936, imprescindible per a l’alliberament del nostre govern que des d’octubre del 34 era pres. Una victòria per a l'amnistia... i el Referèndum!

Per tot això, doncs, votaré novament Esquerra. I votaré Pere Aragonès com a president. Perquè estic convençut que Catalunya necessita un canvi, un nou Govern independentista. Però aquesta vegada liderat des de l'esquerra. Literalment, i retallat del programa: «Un govern sobiranista i progressista a la vegada que pugui afrontar la sortida de la crisi amb una aposta decidida pels serveis públics, sense retallades i posant les persones al centre. Un govern que avanci sense descans cap a la República catalana, però sense deixar ningú enrere. I això només es podrà garantir amb una victòria clara d’Esquerra Republicana».

Queden només dos dies de campanya, i prou. No s’hi val a sentir-se cansats o desesperançats. No pot ser que ara ens quedéssim a casa! Ho deia també Oriol Junqueras aquesta nit als Carlins, a Manresa: hem de continuar mobilitzant-nos «perquè si no hi anem, ells venen». Ells tornen. I tornen per qüestionar tots els grans consensos del nostre país.

Jo diumenge —tindré l’alta!— sortiré de casa per anar a votar. Amb distància, mascareta i sense gaire giragonses. No podré fer d’apoderat ni quedar-me al recompte. No m’entretindré amb veïns, amics i saludats. Però esperaré el resultat fins l’hora que sigui perquè, fet i fet, ens hi juguem molt. Que ningú es quedi a casa, doncs! I posats a demanar, concentreu els vots en Esquerra Republicana: per tornar a demostrar que, malgrat totes les imposicions, a les urnes els tornem a guanyar. Una i una altra vegada. Perquè des d’Esquerra ens volem posar al capdavant del canvi al nostre país. Ara ens toca. i estic convençut si els resultats ens acompanyen, no decebrem!

La foto m'arriba per whatsapp: en Marc Aloy, alcalde de Manresa, amb Oriol Junqueras passejant pel Born de Mantresa, avui. No ens enganyem: el president d'Esquerra aquesta nit torna a ser a Lledoners. Però la campanya, a la seva vora, és absolutament formidable!

dijous, 4 de febrer del 2021

Deu anys del comiat al Departament de Cultura (i Mitjans de comunicació!)

Aquesta setmana farà deu anys que vaig tornar a Ensenyament, que em vaig incorporar a l'Institut Guillem Catà, a Manresa, com a professor de Llengua i literatura catalanes. Deu anys que han passat com una ventada: sé que els primers cursos quan arribava febrer recordava la data i tota la pesca, però en acabat el record es difumina, els contactes es distancien, la nova feina t'atrapa. De fet, el Departament de Cultura i Mitjans de comunicació que presidia Joan Manuel Tresserras va quedar disolt el desembre del 2010. Haver-hi participat quatre anys com a Director general de Cultura Popular va ser per a mi un autèntic honor i en conservo records inesborrables. Com aquesta foto, del darrer sopar que vam poder compartir, i que vaig rescatar aquest Nadal quan tot aquell equip vam rebre de Joan Manuel Tresserras —ell, que no és pas home de gaire sentimentalismes— un correu d'aniversari recordant aquella "aventura compartida, no del tot atzarosa, que ens va demanar moltes energies i complicitats. Vam posar-hi totes les energies que teníem i vam anar construint les complicitats...". En acabat deso el record, i torno a posar el cap a l'institut i en el poc temps que ben mirat m'hi queda —encara no sé pas si en sabré, de jubilar-me. No dic res més. Em queden, també des d'aquells dies, aquests 752 apunts al blog. Pura teràpia i assumpció del temps que passa, mentre perseverem en la lluita per la llibertat, la cultura i la República!

diumenge, 24 de gener del 2021

Qui no coneix Francesc Garcia?

Aquest mes de gener El Pou de la gallna presenta deu places de la ciutat. "Deu places que fan viva Manresa" diu la portada. I val a dir que el reportatge fa goig, amb les fotos de Francesc Rubí i deu signatures tan diverses com en Xavier Domènech, l'Anna Vilajosana o l'Adam Majó. Si encara no l'heu llegit, procureu-vos-el! I si arribeu fins al final de la revista ensopegareu amb el "Qui no coneix", que il·lustra Maria Picassó i jo mateix escric. Aquest cop dedicat al Francesc Garcia, filòsof i professor de filosofia que aquest mateix mes de gener n'ha fet seixanta i s'ha jubilat. I com que ens coneixem prou i molt, i també és el comptable del Pou, i amic i veí i qui sap què més, què caram, farem constar l'article a l'apartat d'homenatges. Ecce homo:  

Francesc Garcia Lafarga,
la filosofia de l’esforç
                                                    
Com que tot ve una hora que s’acaba, aquest mes de gener a l’Institut Lluís de Peguera es jubila el Francesc Garcia. El coneixeu oi? Han estat molts anys de filosofia pura com l’oli d’oliva, que l’home s’ha escarrassat a ensenyar a un món que no està gaire per olives ni encara menys per la puresa o la filosofia. I amb tot, ell ho ha provat, amb aquell entusiasme que dona haver-se emancipat gràcies a l’estudi, des d’una família d’origen humil i titllada de roja. De fet el seu pare, fill d’un poblet de Conca, va fer més de tretze anys de presó per la seva condició de socialista —la dictadura no estava pas per romanços. I bé, és la presó on l’home va fer amistat amb el pare de la seva futura esposa, fins que el Francisco i la Maruja es van retrobar a Manresa, es van casar i a l’hospital, del carrer de l'Hospital on vivien, hi van tenir dues criatures: la Marta i el Francesc. D’aquells anys n’hi ha quedat sempre més la passió per la piscina —a un cop de roc de casa, baixant pel carrer Cantarell— i un desig d’aprendre, cultivat als «Hermanos» de la Salle fins a 3r de BUP, i al Peguera, on farà el COU en horari nocturn. Perquè el Francesc, a més a més, s’havia de guanyar les garrofes, i amb disset anys havia entrat de grum al Banesto, col·laborant en la prosperitat familiar, ara que s’estaven a un pis nou de la Font dels Capellans. Passa els matins al banc i les tardes a la Universitat de Barcelona. Es fira un R5 llampant, fa noves coneixences i fins i tot assaja uns primers passos en la participació ciutadana, col·laborant amb Rialles i ben poc després a Tabola. Als 24 anys enllesteix la llicenciatura en Filosofia i entoma el servei militar després de moltes pròrrogues: l’exèrcit, tan amatent, reservava sempre algunes places per a tots aquests saberuts a Lleida, al «batallón de artilleria a lomos - Meseta Gardeny». Va ser, i es pot dir sense por d’equivocar-nos, un bany d’humanitat bestial: de rucs tan rucs com aquells mai més n’ha trobats! Perquè de seguida vindrà el seu pas a l’educació. S’estrena a l’escola Camps i Fabrés, en dos cursos que també el posaran a prova i després, fetes les oposicions, accedeix a la Secundària pública. Els primers anys a Vilafranca del Penedès i de seguida catorze cursos a Esparreguera. Entremig, allò que hagués pogut quedar en una solteria daurada, la inclinació marxista li ho resoldrà amb un matrimoni als 36 anys: fruit d’uns viatges estivals a llatinoamèrica que organitzaven unes ONG de molta iniciativa—ara Bolívia, ara Nicaragua...— el Francesc acabarà per conèixer la seva companya a Guatemala. Mercedes Rivera: una granadina molt arriada, establerta a Múrcia, i capaç d’aprendre valencià a Oriola en un temps rècord per tal de poder ser mestra a Catalunya. I doncs, qui negaria la força de l‘amor? Al capdavall el retrobem al Peguera, al genuí institut de Secundària local. Quinze cursos més batallant contra la desídia i l’autoindulgència, desconfiant de la pedagogia ensucradament holística i predicant la importància de fer colzes. Sense desanimar-se: sap pels ases de Gardeny que la ignorància és per natura tossuda! I amb tot, podríem dir que el nostre entorn és una mica millor gràcies a la tasca de tots aquells que, com ell, encara creuen que un altre món és possible.

diumenge, 17 de gener del 2021

Les criades de Binacet, a la revista Aviara

El passat mes de setembre vaig publicar a la revista "El Pou de la gallina" el reportatge Els fills de les minyones de Binacet, que podeu llegir tranquil·lament aquí, en PDF, al repositori de la revista. Una història amb arrels familiars però força representativa d'un grapat de famílies manresanes que tenim aixó en comú: els origens al petit poble de Binacet, a l'Aragó. I bé, la revista manresana va sortir, i de seguida vaig rebre l'interès de part de la revista Aviara que publica trimestralment el Centro de educación de adultos i l'Ajuntament de Binaced-Valcarca. Me'n va demanar una versió més breu i en castellà, per tal de pubicar-la al número de Nadal. No cal dir que els ho vaig fer encantat i, ara que me'n fa a mans un exemplar, el reprodueixo ni que sigui per la singularitat de veure un text meu en castellà. El títol pensat per al consum aragonès, recalca els origens i manifesta agraïmemt. Tot plegat, és això:

Cuando en Manresa 
las criadas eran de Binaced

Ramon Fontdevila Subirana
Revista AVIARA (Binaced-Valcarca) Diciembre 2020, Número 71,


De pequeño me sorprendía la mucha gente de Binaced que mi abuela encontraba por Manresa. Hoy sé que los 160 km. que separan ambos municipios fueron un trayecto habitual para muchas jóvenes que en el siglo pasado viajaron hasta la ciudad catalana buscando un futuro. Muchas echaron raíces, aprendieron lengua y costumbres, y formaron nuevas familias.

Desde principios del siglo XX se produce un fenómeno de emigración rural, de jóvenes de Binaced destinadas a servir a las familias acomodadas de Manresa, que se iban reclamando las unas a las otras. El demógrafo Xavier Rubio admite que no podemos saber con precisión cuantas fueron. Los censos decenales no contienen la población por lugar de procedencia o nacimiento, pero este dato sí existe a escala provincial. Así, y proporcionalmente, las mujeres procedentes de Huesca en Manresa podrían superar las 260 en 1920. «Y aunque no todas las oscenses serían de Binaced, sí que lo debieron ser la mayoría ya que, hoy como antes, las migraciones se producen a partir de redes basadas en el parentesco y la amistad». Y es que aunque limitáramos a 200 el total del siglo, pensar que Binaced exportó tanta juventud a Manresa debería ser motivo de reflexión y, también, de agradecimiento.

La abuela aragonesa

Leonor Monter Ibarz había llegado en 1920 con quince años, analfabeta y destinada a servir a «ca l’Armengou». Al cabo de cuatro años se casaba con Ramon Fontdevila, un municipal con quien tuvo en 1926 su primera hija, Rosa Fontdevila y, diez años después, su hijo Josep, mi padre. Éste último precisamente fue acogido en Binaced entre 1939 y 1943 porque allí, al menos, no se pasaba tanta hambre. Hoy, a pesar de sus 94 años, Rosa conserva vivos los recuerdos: «Mi madre siempre decía que se vino cansada de recoger aceitunas y pasar frío». Otras ya habían venido antes, como la tía de Leonor, Bárbara Ibarz, que entonces ya se había casado con un ferroviario; ella precisamente fue quien le encontraría su primer trabajo.

El caso de las Sorinas-Mora

Carles Blaya Modinos, periodista en Regió7, también tiene raíces en Binaced. «En 1922 vinieron juntas mi bisabuela, Carmen Mora, con su hija, Pepita Sorinas Mora, y poco después llegaría la hermana, que también se llamaba Carmen». La bisabuela fue a servir a «ca l’Ubach», que tenían una fundición, y su abuela, con 18 años «trabajó para una familia de la calle Guimerá, y poco despuéspara el colmado La Colonial, en la plaza Mayor». Pepita se casó en 1924 con un vecino de Alfantega, Enrique Modinos Puente, que había llegado antes a Manresa. La hija de Pepita, Carmen Modinos Sorinas, viuda de Jaume Blaya, hoy cuenta 87 años «y si alguna cosa recuerda mi madre de aquellos tiempos —dice Carles— es como iban llegando más y más primos de Binaced».

Las Sorinas-Ballarín, desde los años treinta

Isabel Sorinas Ballarín vino a Manresa en 1932. Tan solo tenía 13 años, pero no iba sola: «Vino—explica su hija Imma— con un grupo de 10 amigas que se fueron animando, entre ellas Pilar Herbera Sorinas, su prima, que ya tenia a su hermana Josefa sirviendo en Manresa». Todas ellas estuvieron trabajando en la ciudad hasta que empezó la guerra. Entonces muchas volvieron a Binaced, pero no así Isabel, que trabajaba en casa de los señores Torruella-Farreras. Ella se quedó y además propuso a su hermana pequeña Paquita que también fuera a Manresa, tal como ocurriría.

Después de la guerra, Isabel entra en Acción Católica, donde conocerá Domingo Ribas Prunés, un campesino con quien se casaría en 1946 y del que nacieron cuatro hijos: Montserrat, Imma, Pep y Ignasi. Un último apunte corrobora la complejidad de los lazos que se iban tejiendo: la hermana de Domingo Ribas, Manela, años después también se casaría con un chico de Binaced —José Herbera— y fueron padres de Montserrat y Jordi Herbera Ribas.

Por lo que se refiere a la hermana pequeña, Paquita Sorinas Ballarín llegó a Manresa con 11 años. Hoy es una bisabuela que suma 95 y recuerda: «Isabel nos decía que estaba con buena gente, y como en Binaced los primeros días de la guerra habían sido terribles… pues me fui». Después de la guerra Paquita entra a trabajar en casa del Dr. Bosch, hasta casarse en 1953 con Francisco Oliveras Anglarill, un campesino con el que se estableció en «Cal Favet», entre campos, en las afueras. Hoy sigue allí, acompañada de sus hijos Josep y Àngel, y de todos sus nietos. Y para todos es la tía Paca.

Los últimos Sorinas en llegar

Los Sorinas con el tiempo serán legión. Solo cabe recordar los seis hijos de Manuel Sorinas Mur y Isabel Ballarín Roger. «El tio Manolo—explica Imma Ribas— trabajaba de paleta y ya vino después de la guerra junto con José Herbera Sorinas, y los dos se casaron y se quedaron en Manresa. Será mucho después que llegaría José, el 1956, y se vino con la abuela —Isabel Ballarín—, su mujer y también una criatura de tres años, Josep Manuel Sorinas, a quien en Manresa hoy conoce todo el mundo por estar al frente del Frankfurt «cal Manel». Por lo que a las hermanas pequeñas se refiere, Ángela Sorinas vino ya mayor para cuidar a sus nietos —antes ya se había establecido su hija, Angelita Martínez Sorinas, casada con Josep Boix. Únicamente la sexta y última hermana, Felisa, después de un tiempo en Manresa vio que no le gustaba y resueltamente se volvió a Binaced.

Manuela Villamate, emigrar para los hijos

Cuando Manuela Villamate Salas (1916-2000) llegó a Manresa en 1958 ya conocía la ciudad. «Había venido en 1936 pero al estallar la guerra volvió». Lo cuenta Josep Ramon Mora Villamate, su hijo: «Vuelve a Binaced y se casa, pero el matrimonio será un fracaso sentimental, y regresará a Manresa». La recomendación del maestro y el cura animaron la madre a dar el paso: su hijo, muy estudioso, necesitaba cosas que en Binaced no hallaría. Ya en Manresa, pasarán primero por casa de una prima, «y muy pronto otra mujer de Binaced le facilita la colocación en la Farmacia Sala. Allí fuimos a vivir, yo también al ser pequeño, pero mi hermana tuvo que entrar interna en las hermanas Josefinas». Mora podrá estudiar en la Salle «pero a los 14 años ya no podía compartir habitación con mi madre así que entré en un taller textil y fui a vivir en una pensión donde ella era de Binaced i el de Peralta de la Sal...». Poco a poco cada uno tomará su camino, «pero lo cierto es que a pesar de un carácter muy duro, ella siempre procuró que no nos faltara de nada». Josep Ramon Mora hoy cuenta con 72 años y una dilatada trayectoria sindical y política.

Más Monters, que es la guerra!

Pilar Monter Rúa (Binaced 1915-Manresa 2002) vino después de la guerra porque, como todos los de casa Ronda, escapaba de la represión. Sus hermanos pasaron a Francia «y solo se quedó el más pequeño, Manuel. Sin delitos de sangre, nada le había de pasar. ¡Pues fueron cuatro años en prisión!». Lo cuenta Ascen Martínez Monter (52 años) de quien Pilar fue tia-abuela. «En Manresa Pilar Monter estuvo en «cal Serra», pero se casó con un trabajador de Telefónica y puso una lechería. Entonces recibió un encargo: encontrar trabajo para la hija de su hermano Manuel, Trinidad Monter Baldellou». Y lo encontró para servir en «cal Caribú», en 1945. «Estuvo ahí tres años hasta que conoce a mi padre, Ildefonso Martínez, con quien tendrán cinco hijos». Ascen es la mayor y le siguen Alfons, Àngela y Tomàs. Curiosamente el hermano menor, Albert, ahora vive en Barbastro. Volvió por el futbol: después de pasar por la Masia del Barça, acabó jugando en el Barbastro y el Monzón. Ascen todavía vuelve cada año con su familia «porqué mis padres pasan en Binaced todos los veranos».

También Manuel Delgado Moreno, «Pepón», vuelve todos los veranos. Nació en Binaced en 1946 y es de las últimas personas a emigrar. Jubilado, con 74 años, llegó a Manresa con 24, cuando su madre Pilar Moreno Javierre había enviudado. «Ella ya había servido en Manresa de joven y entonces probamos los dos juntos. Ella en «ca l’Armengou», y yo en un taller de al lado, cambiando neumáticos hasta jubilarme»

Década de los 70: los hermanos Calvo Barrau

Los hermanos Calvo Barrau son cuatro y, exceptuando al mayor que se estableció en Binéfar, los otros tres viven en Manresa: Asunción, Nicolás y Sergio. Son los hijos del esquilador, Nicolás Calvo Mora, y de Ascensión Barrau Citoler. Asunción, con 16 años, fue la primera en llegar, también mediante una familia de origen de Binaced. «Después me las fui arreglando a partir de un primer trabajo en el Hotel San Domingo». Ella anima a venir a Nicolás «y también al pequeño, Sergio, e incluso estuvimos juntos en el restaurante el Mesón». Hoy Ascen ya lleva tres años jubilada; su hermano Nicolás hace 33 años que esta al frente de la cocina del restaurante Atenes, donde espera jubilarse pronto y donde se le conoce como «el maño». Sergio tampoco se ha movido del gremio, y atiende cada día en la cafetería Millenium.

Volver a Binaced

Era imprescindible una visita a Binaced final para poner sobre el paisaje los recuerdos. Fue en agosto, y de inmediato se añadieron primos al paseo, como lo hacían las historias, desde la calle Unión, con casa Cabana y la iglesia, y después por la calle del Medio, casa Sanz, el horno de los empanadones… Llegamos a la escuela Joaquín Costa hablando de las fiestas mayores o la de santa Águeda. Después, persiguiendo el almuerzo, pasamos frente al solar de lo que fue el cine. Los recuerdos de un incendio, o de un suicidio. El frío de los inviernos y el calor de los veranos. El cambio con el regadío: más de 30.000 T de «malacatones» anuales que ahora reclaman emigrantes. Por la tarde nos llegamos hasta Santa Ana, justo antes de regresar. De Binaced a Binéfar uno diría que son los mismos adoquines de antes de la guerra. Pero de Binéfar a Manresa, A22, A2 i C25, todo es autovía.100 minutos de reloj: un siglo en un soplo.

Éste artículo es una versión del que se publicó en setiembre en la revista manresana “El Pou de la gallina”.



dijous, 31 de desembre del 2020

Llibres, llibreries i una lectora de 2020

Ara fa vuit dies, llegia a la contraportada de l'Ara un text d'en Josep Ramoneda que vaig decidir conservar. Hi parlava dels llibres com d'una llum en la pandèmia i començava així: «Una de les bones notícies –que també n’hi ha– d’aquest any empastifat ha estat la resistència del llibre de paper. Semblava destinat a ser engolit per l’edició digital i de moment aguanta. En una situació extrema com el confinament total de març prou gent se’l va fer portar a casa. Quan han tornat les llibreries, s’ha demostrat que n’hi havia ganes. La resistència del llibre és admirable, gairebé com si fos una forma tan perfecta com la roda. En l’aïllament, en la repetició, en el desassossec que ha anat calant mentre la pandèmia creixia, el llibre ha tornat a ser refugi, temps de quietud i d’estar amb un mateix acompanyat per la ficció, pel pensament, per l’entreteniment, connexions que traspassen les parets de casa gràcies a la imaginació, a la sensibilitat, a la curiositat. (...) El llibre, doncs, com a modesta icona d’una humanitat que continua. Què té el llibre en paper que no tingui el llibre electrònic? Probablement té a veure amb les fragilitats humanes: el valor del que és tangible. I en moments de distanciament, tocar un llibre, posar-te’l a la falda, pot ser gairebé una sublimació de les carícies que manquen». Tot això ho pensava ara, abans no comenci l'allau digital de bons desitjos per al 2021, després d'ensopegar amb un apunt, a Instagram, de la llibreria El Genet Blau, de Lleida: celebren acabar un any difícil, però els seus promotors se senten feliços de la feina feta, de la xarxa trenada amb milers de famílies enmig de la pandèmia, i de les ganes que tenen d'emprendre un 2021 amb bons llibres plens de bones històries. Llibres, històries, persones... Aleshores m'arriba un whatsapp d'una alumna que —contra pronòstic— ja s'ha llegit Aloma i que no espera el gener per dir-me —també contra pronòstic—  que li ha agradat molt. I que ara entén perquè la protagonista deia que l'amor li feia fàstic. La seva descoberta m'emociona un punt, i em penso que m'ajuda a salvar aquest any tan trist, i tan llarg i tan bèstia que som a punt d'enllestir. 

La foto és pispada d'un reclam de la Biblioteca pública de Toronto

dimecres, 23 de desembre del 2020

Importància del Nadal al Catà

La setmana passada els alumnes de l'institut Guillem Catà van acabar de gravar l'espectacle "Nadal al Catà" i aaquest dilluns es va presentar. Era la desena edició i dos mesos abans, amb la presencia de la covid-19, ja havíem decidit abandonar el format clàssic teatral per passar a la versió cinematogràfica. «Hi va haver un moment que semblava que renunciàvem, que era massa difícil assajar per grups bombolla, que no era possible. Però a l’altre costat de la balança no ens volíem perdre aquesta desena edició. I aleshores va sortir la idea: fer una pel·lícula!» comenta Alícia Puertas, que amb una bona dosi d’entusiasme i la complicitat del professorat del centre, va contactar amb la directora Isabel Casanova i, plegats, van decidir embarcar-se.

De fet, la possibilitat d’emprendre aquest canvi té una explicació, i aquesta és l’Aula de teatre del centre que ja suma tres dècades. Una opció de l’Institut Guillem Catà, que des de sempre ha apostat per combinar aprenentatge amb educació artística —també la plàstica i també la música. Ara, quan la pandèmia fa més complex el dia a dia dels centres educatius, disposar d’un temps i un espai de creació i intercanvi artístic esdevé fonamental, i ens permet superar la temptació utilitarista de l’educació. Fins el punt que potser, després de la covid-19 l’educació i la cultura haurien d'avançar més plegades que mai.

«I hem estat rigorosos —recalca la directora del centre, Marta Codina. Els nois i noies han assajat per grups bombolla de manera que en Lluquet i Rovelló van a la mateixa aula, o els arcàngels o, és clar, en Llucifer i Satanàs». A la part musical, tots els grups que assaja el professor Martí Vilardebò han seguit la mateixa estratègia prevista pels protocols sanitaris d’Educació. I tothom estava segur que sortiria preciós. Al capdavall, l’alumnat dels cicles formatius de Perruqueria i d’Estètica, els de Tèxtil o els de Fusteria i moble, han tornat a treballar plegats en el projecte. I després de l'estrena dilluns al matí, a les pissarres digitals de cada grup bombola, aquest «Nadal al Catà» tan especial es penjarà a la web del centre i tothom està convençut que tindrà molts i molts visitants, potser més i tot que les que mai hagués pogut suportar l'enyorat teatre dels Carlins...

Acabo. El text, que arrenca dels populars Pastorets de Folch i Torres, incorpora personatges contemporanis en l’estol d’àngels o dels pecats capitals, i s’acosta a la realitat des de la tradició popular. Una decisió que any rere any ens permetem al guió des que vam començar el 2011 amb la professora Rosa Maria Ortega, avui regidora a l’Ajuntament de Manresa. La condició de cultura popular ens anima a ampliar, retallar o inventar, i fer-ho de costat als nanos que no dubten a explicar-nos què és un tik-tok o com es parla de debò a les hores de pati...

Deixarem constància del fet, doncs, i aprofito per fer-ho amb un fragment de la Nadala que enguany la Fundació Jaume I ha dedicat a art i ensenyament: Hi ha molts camins que condueixen a la veritat i la que cerca l’art és a través de la bellesa. Aquesta, segons els pensadors clàssics, estava ben a prop de la veritat, per tant, no tan lluny de la recerca científica. Per això, tots tres aposten per una formació hibrida en ètica i estètica, en definitiva, bondat i bellesa.

Doncs això, bondat i bellesa, i molt bon Nadal a tothom!