Les Caputxines a Manresa, una oportunitat (1)

Aquest mes de juny, El Pou de la gallina publica un llarg reportatge sobre el convent de les Caputxines de Manresa. Una història llarga, tortuosa i de final incert encara, amb una dotzena de protagonistes que, l'un rere l'altre, miren d'estalviar-se l'entrevista i acaben responent des d'un absolut laconisme. Sigui com sigui, la lectura permet no donar res per perdut —són 4.500 metres quadrats al cor del barri antic— i la mateixa portada de la revista encara en parla en termes d'oportunitat. Per això s'il·lustra amb una fotografia d'Enric Casas que presenta l'hort viu i animat per tot de voluntàries. Un fet que no és menor: convents com els de Manresa van néixer fa quatre segles per acollir dones en un entorn segur i acollidor. Tot d'idees que faríem bé de recordar en aquests temps de canvi i que miraré d'anar presentant a bocins en aquest bloc. Començant per la congregació, nascula a Nàpols i animada per una lleidatana plena de coratge. Un tros de dona, que al segle XVI veu en el convent una fórmula d'activisme en clau de dona. És clar que avui la fórmula ja no pot ser la mateixa, però per sobre de l'anècdota, queda la categoria: espais oberts a totes les dones. Ningú li'n pot negar la modernitat:

Les Caputxines, convents oberts a totes les dones

Les Clarisses Caputxines són un orde mendicant de clausura que va néixer a Nàpols per voluntat de la noble catalana Maria Llorença (Lleida 1463 - Nàpols 1542) que s’havia casat el 1483 amb el secretari de Ferran el Catòlic, el valencià Joan Francesc Llong, amb qui tindrà tres fills. Quan el rei Ferran s’annexiona el regne de Nàpols els Llong hi aniran a viure (1506) però tres anys després Maria queda vídua. És aleshores que decideix entrar a l’orde laic dels Terciaris Franciscans i, vinculada a cercles d’una nova espiritualitat humanista i més evangèlica, comença d’atendre malalts als hospitals napolitans per a pobres. Ella mateixa el 1522 va fundar l'Hospital de Santa Maria del Popolo degli Incurabili per als malalts de sífilis, greu malaltia de transmissió sexual que s’escampava arreu d’Europa amb una elevada mortalitat. El 1530 també va fundar el convent de Sant Efraïm el Vell per tal d’acollir la primera comunitat de Caputxins de Nàpols. I cinc anys després Pau III l’autoritzà a fundar un nou monestir, però ara femení, on les primeres religioses van ser algunes prostitutes que havien guarit de sífilis a l'hospital.

Maria Llong s’allunyava força del cànon de santedat femenina del XVI. Els aires de Trento encara havien de fer-se presents i ella és una dona culta, que no profetitza ni té èxtasis espectaculars tot i l'episodi de Loreto, el 1510, quan va guarir d'una greu malaltia. En qualsevol cas, Maria Llorença fonamenta el seu projecte en tasques d’acollida, tal com recull la inscripció a l’entrada del seu hospital: «Qualsevol dona, rica o pobra, patrícia o plebea, indígena o forastera, mentre estigui embarassada, que piqui la porta i li serà oberta». 

El 1538 la ja Madre Longo i les seves germanes adopten la Regla de Santa Clara, amb elements de les constitucions dels Caputxins, motiu que explica el nom de Clarisses Caputxines. I encara un darrer detall contestatari: a diferència de moltes altres ordes femenines, a les Caputxines no es requeria dot per incorporar-s’hi. Aviat s’estengueren per tot Itàlia, i el primer monestir a la península ibèrica serà fundat el 1599 a Barcelona per la manresana Àngela Margarida Prat. Ni l’una ni l’altra no han aconseguit mai resoldre les causes de beatificació repetidament impulsades tot i que potser a cap de les dues això els hagués preocupat mai gaire.

36 anys de servei a la Residència d'avis del barri

El dissabte 1 de juny vam celebrar els 36 anys de la Residència d'avis al barri, «la resi». La notícia ja és a la pàgina web, amb bona part dels discursos de Rossend Coll com a president del Patronat, i de l'alcalde Marc Aloy a qui li agraïm l'acompanyament un any i un altre. Ell sol aguanta pacient les nostres reivindicacions que, és clar, superen l'àmbit municipal. Però ens sembla imprescindible que també ell escolti com a representant polític, un cop i un altre, la necessitat que tenim d'una llei per al Tercer Sector i superar aquest infrafinançament històric que patim de part del govern de Catalunya.

En Rossend Coll, com a president recordava els orígens, vehement com sempre, des de dalt l'empostissat: «Vam començar sis persones amb l’objectiu de tenir un equipament on poder envellir amb la màxima qualitat de vida i al cor del mateix barri on vivíem. Una Residència». I és que, a diferència dels arbres joves, «els arbres vells no es poden trasplantar». El Sendo va recordar la coneixença que Pepita Subirana tenia amb el Dr. Simeó Selga, i de com aquest ens va guiar i obrir les portes d’aquell primer govern de la Generalitat, aleshores que tot estava per fer i tot semblava veritablement possible: «Ens va posar en contacte amb el director general de Serveis Socials, Jaume Nualart, que ens encoratjar a tirar endavant, quant tothom només ens advertia de les dificultats del projecte. De fet al principi ningú s’ho creia. Érem quatre exaltats vinculats a l’Associació de Veïns del barri, però teníem fe, ens creiem el projecte i, amb constància i esforç, ja veieu que ha prosperat».

Abans de passar la paraula a l’alcalde de Manresa, Rossend Coll va voler donar públicament les gràcies a les cuidadores de tots aquesta anys per l’esforç i dedicació al servei dels residents. «Ara bé, parlant en plata, els serveis socials son la pobre de la galleda, una feina poc reconeguda i del tot precària en les retribucions. Estem amb deute amb la gent gran. I ara que els seus fills i néts actualment son els que manen, quina és la resposta que els donen als avis? Mirar a l’altra banda!». L’alcalde Marc Aloy va respondre a la seva reclamació («Polítics, trepitgeu el territori!») i va recordar també amb agraïment la trajectòria de la Residència a qui va reconèixer la singularitat des del primer dia: «Vau ser dels primers a oferir unes places en petites unitats de convivència, una fórmula que aleshores no s’estilava gens, quan tot anava orientat a favor de les grans residències. Però vosaltres heu continuat defensant amb èxit aquest model fins avui».

I és clar, ja ens agrada que aquesta fórmula de residència de proximitat sigui sovint reconeguda com la més interessant d’acollida a l’envelliment. Però també és veritat que això requereix recursos que moltes famílies no poden pas atendre i que, de fa molts anys, les institucions han anat desatenent. Al capdavall, a Catalunya els drets socials arrosseguen un infrafinançament crònic i enguany, amb els pressupostos prorrogats i les eleccions anticipades, no sembla el millor escenari per millorar-ho. Per això, des de la nostra Fundació sense ànim de lucre, no ens cansarem de reclordar que aquest Tercer Sector on ens situem té un paper cabdal en el foment de la cohesió social i la cobertura dels drets socials de les persones. I que, per molt voluntariosos que puguem ser, és absolutament urgent enfortir el nostre reconeixement i finançament. I si no, ja tenim a punt el discurs del 37è aniversari!

Qui no coneix Agustí Perramon?

El Pou de la gallina del mes de maig apareix, des de fa trenta-set anys, el dia de Sant Jordi. Exigeix un esforç de velocitat però, en acabat, tens sis setmanes fins al proper número, el de juny. Massa temps, tant que gairebé vado: avui, mentre feia l'entrevista per al proper Pou he recordat que encara no havia recollit al blog el Qui no coneix... d'Agustí Perramon. I és una bona història, d'aquelles que —passeu-me la broma fàcil— us en llepareu els dits:

Agustí Perramon,
arròs per a tothom!

Quan la Narcisa Serra, peixatera a l’aleshores nou barri de la Sagrada Família, va parir el 1966 una bessonada en el seu tercer part, poc es pensava que arribaria a pujar nou fills. Però encara menys que un dels bessons, l’Agustí, transformaria el peix en un veritable negoci dominical, ella que si algun dia descansava un xic era el diumenge! Havia nascut l’Agustí Perramon i Serra, sense closca ni escates, però abocat a vendre peix, i a cuinar-lo en paelles col·lectives que han estat sempre un miracle de socialització i popularitat. Ras i curt: talment el Mestre a Tiberíades, l’Agustí ha fet feliç les multituds multiplicant plats d’arròs amb sípia i gambes! I sempre n’hi ha hagut per tothom. Potser perquè de petit va créixer en una casa gran amb avis, pares, oncles i cosins, fins a sumar trenta estadants, a cal Serra, enllà del Tossal del Coro. «Si n’hi havia per trenta, bé en podia sortir per trenta-un!». El fet és que l’Agustí, després del batxillerat ja no va enllestir el COU: havia començat a col·laborar a la botiga familiar i, els darrers anys al Peguera nocturn, ja sortia de classe per anar a Igualada, a esperar el peix que a mitja nit arribava del Cantàbric. O bé anant de Palamós fins a sant Carles de la Ràpita, quin tip de carretera! Hi va haver dies que de les tres de la tarda a les tres de la matinada conduïa més de set-cents quilòmetres per arribar carregat de peix fresc! Dormir poc, treballar molt —a cal Serra es desconeixia el concepte vacances, i encara menys a l’estiu, que per això eren pagesos i peixaters! El fet és que a vint-i-dos anys l’Agustí obre parada a Puigmercadal i els números surten. Havia trobat l’ofici! Portava la parada i servia peix a dues peixateries més de la família. Un no parar abans no vingués el salt definitiu a la paella, quan un germà li demanà de cuinar un arròs per una colla d’escoltes del Gaudí i ell, arrauxat, també va dir que sí «i això que no tenia ni paella: ma mare va dir-me com sortir-me’n pel que fa a les proporcions, i de seguida vaig anar a comprar-me’n una. A partir d’aleshores tot ha estat perfeccionar-ho». Si més no, de pràctica no n’hi ha faltat: hi ha anys que n’ha fet més de dues-centes, i algun diumenge foll que amb tot l’equip n’han arribat a cuinar quatre en quatre llocs diferents! Queden encara els àpats multitudinaris, com ara els de 1000 persones, per l’Aixada, o per 500, al Carnaval de Sallent... i amb tot això, calia treballar també els dies de cada dia. «Van ser els anys bons del mercat: si obries treballaves, si ho feies bé encara més. Hi havia dies que a a quarts de vuit ja hi havia quaranta números donats!». El compromís també és amb Puigmercadal, on s’involucra en la gestió per cercar-ne la millor viabilitat. Els temps han canviat, però. Ara el públic és diferent i la competència amb les grans superfícies es nota, «tot peix en plàstic, eh!». Però l’Agustí us en parla amb una serenitat absoluta, i no s’està d’afirmar que, ell, s’ho ha passat molt i molt bé, amb una actitud que li conserva la curiositat intacta: ha matat porcs o ha provat de fer formatges. I es va construir una casa de fusta i tot! Només el núvol de la mort prematura de la seva dona, coincidint just abans de la pandèmia, li arruga el front per un moment. Però la vida cal entomar-la com vingui. I així com us parla del fill mag —l’Arnau, als Set de màgia!— us dirà que s’està a Vallhonesta, que no veu l’hora de jubilar-se i que és un goig llevar-se puntual cada dia, també els diumenges, per preparar un arròs llarg per aquells amb qui compartir la festa.

La diversitat incòmoda

El text ja es va publicar al digital d' El Pou de la gallina fa quinze dies, però el penjo al bloc a manera de carpeta de retalls, conscient que no ha perdut vigència. Lamentablement. Només cal repassar les declaracions de Ramon Bacardit, ahir mateix, a Manresa, al míting de Junts: massa diversitat! I és clar, diversitat és pobresa —de seguida va sortir allò de «massa subsidi!»— i no s'adiu amb les catalanes formes de vida (sic). No res, només voldria consignar que el cartell de la Festa Major que va fer Ivonne Navarro per celebrar Sant Eudald, a Ripoll, em sembla preciós. I que enlloc de cavar trinxeres, valdria més construir espais de trobada...

La diversitat incòmoda
El Pou de la gallina, 11 d'abril de 2024

Ahir, a Manresa, al cor del meu barri, em vaig trobar una colla de nanos asseguts en un graó de portal a primera hora de la tarda. «Ei, profe!», em saluden, i a mi m'agrada que encara em tinguin per «profe», com si això d'estar jubilat no acabés de ser cert del tot —o com si mai perdés la condició de mestre. M'hi acosto, és clar, i conscient del dia que era, els desitjo un final feliç de Ramadà. Són, tots ells i elles, musulmans. El més barrut, l'Adam, em diu: «Ja ho veus, avui fem campana!», perquè ja ho veuen que avui el barri, com l'institut, funciona amb normalitat. I que només ells hi posen la nota de color festiu. «Campana, no, —els dic— que és la vostra festa, no?». Tots sis em miren amb cara de dubte, com dient «Sí, sí, però ves a saber!», perquè se saben membres de la comunitat estigmatitzada, més vulnerable. Han nascut a Manresa, i prou se senten manresans, però no acaben pas d'estar convençuts de tenir els mateixos drets que els que ho som de fa tres generacions. Pensava en tot això avui dijous, quan he conegut l'exercici de censura de l'alcaldessa de Ripoll, Sílvia Orriols, al cartell de Festa Major d'enguany. S'ha de tenir la mirada malalta per detectar-hi un vel, al cartell. Per trobar-hi la taca d'un personatge inadequat. És una actitud manifestament racista i demostra no haver entès què caram deu ser això de les festes majors: un espai de trobada comunitària, en espais i horaris diferents. Aplegats en tota la diversitat. Però no, Orriols i tota la canilla que l'acompanya, fa valdre la seva obsessió i, ara en nom de la llibertat de les dones (sic) estigmatitza el vel i el fa sinònim de tots els mals. Els comentaris que li fan de cor a les xarxes no ho milloren gens, i m'entristeixen. Suposo que aquest és el preu de la desigualtat, de totes les desigualtats que cada dia acceptem amb resignació i que ara, novament i com sempre, s'acarnissen amb els més febles. Sigui com sigui, no compto que amb aquesta actitud caigui cap vel, que tots portem els nostres i no sempre són de roba. Només el valor de l'artista, Ivonne Navarro, hi posa un punt d'esperança: és ella qui va guanyar el premi popular i del jurat, i és ella també qui s'ha negat resoltament a fer cap esmena a la seva obra. A suprimir —a esmenar!?— una presència que és ingrata a la senyora alcaldessa. Gràcies Ivonne Navarro. Estic convençut que el nostre futur col·lectiu dependrà sempre de l'actitud particular de cadascú de nosaltres. Ah! I pel que fa a la història dels meus estimats alumnes de l'Institut Guillem Catà, ahir, a l'hora d'acomiadar-nos a mig carrer Viladordis, va i em diuen: «Però el curs vinent tornaràs per fer amb nosaltres el "Nadal al Catà", oi?». El Nadal de Lluquet i Rovelló, i tant! El Nadal i el Ramadà, i totes les festes majors de persones que encara creiem que, plegats i amb una mica més d'igualtat, de justícia i d'amor, podem fer allò que vulguem. I fer-ho en un món millor.

Una endreça per al nou Brogit del Montserrat

I també amb la publiocaciuó d'El Brogit del Montserrat d'aquesta nova època que encetem, amb l'Eli Camparola —fotògrafa de primera— ens vam animar a fer una endreça final, que sigui la llavor de molts propers Brogits...

Enllestim aquest nou Brogit després dels dies d’hivern, llargs i foscos, enguany massa secs. Però arriba l’abril altra vegada i amb un poc de pluja, al Pla del Masroig ja hem vist brotar aquests cigronets que apunten al cel, com una oració, tan humils com valents i decidits. Perquè un plat de cigrons, potser un vas de vi, i tot aquest plec de papers que ara us compartim, siguin sempre el desig persistent de tornar a començar. D’aplegar-nos, un cop i un altre, al nostre principi.

Cal fer Brogit (Editorial d'El Brogit del Montserrat 494)

A la recta final de l'elaboració del nou Brogit, bé calia una editorial que posés la llavor d'aquesta nova etapa i al mateix temps, celebrés la tasca dels nostres predecessor. El text que vaig redactar, consensuat també amb tot l'equip, va ser aquest:

Cal fer Brogit

Emprendre la renovació d’una revista amb 44 anys d’història no és una tasca senzilla: el Brogit, com a «periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar» ha tingut una trajectòria llarga i fecunda, resultat del compromís de persones que creien en la importància de compartir la informació i la cultura per tal de crear comunitat. Els resultats han estat magnífics, encara més si recordem l’obra de l’associació cultural que actua com a responsable editorial. I és que al llarg del temps la revista s’ha vist acompanyada d’altres publicacions, especialment llibres però, també, de projectes audiovisuals tan importants i celebrats com el de «Roques».

 

Avui, però, la difusió informativa ha trobat a tot arreu nous canals, i des de les xarxes qualsevol esdeveniment o notícia ens arriba a la butxaca en qüestió de segons. Per això, des de l’equip d’El Brogit hem repensat la funció original i hem renovat el compromís mitjançant un nou model de publicació que us proposem a partir d’aquest Sant Jordi:

 

-Una revista semestral. En paper i dedicada especialment als aspectes culturals, allunyada del neguit i la pressa que fins ara reclamava la periodicitat mensual.

-Una revista d’abast supramunicipal. El Brogit, que ara incorpora el subtítol «del Montserrat» vol sumar les aportacions dels pobles que compartim la muntanya com a nexe d’unió. Una muntanya que és molt més que un paisatge. Son també maneres de fer, tradicions, reptes o experiències interessants.

-Una revista feta des de la generositat. La dels subscriptors que des del nucli de Castellbell i el Vilar en feu possible l’arrancada. La generositat de l’equip impulsor, que s’exigeix la més gran professionalitat, però sense cap ànim de lucre.

-Una revista que sigui el testimoni del pas del temps però que, alhora, també aporti elements de reflexió per al futur.

 

Estem convençuts que el conjunt d’aquests reptes despertarà un interès renovat per les pàgines d’El Brogit, que sumarà nous col·laboradors i subscriptors i que, amb aquest pas, prova de consolidar la trajectòria de més de quatre dècades en una nova etapa igualment fructífera i enriquidora. Per això, i des d’aquesta primera pàgina, des de l’equip impulsor us demanem que ens hi acompanyeu i que ens hi seguiu fent costat.

 

Moltes gràcies!

El Brogit del Montserrat, de Castellbell i el Vilar al món

Divendres vam presentar la nova revista El Brogit del Montserrat que recull el testimoni dels 44 anys d’El Brogit, periòdic de Castellbell i el Vilar. L’acte va ser un veritable èxit, amb 130 persones pel cap baix omplint l’església de la Sagrada Família, de la Bauma, molts d’ells subscriptors que al final de l’acte van poder recollir el seu exemplar d’aquesta nova etapa. 

A casa també en som subscriptors des de fa molts i molts anys. Malgrat viure a cavall de Manresa, Castellbell i el Vilar ha anat guanyant terreny a les nostres vides i, en aquest escenari, El Brogit ha estat sempre un dels vincles indispensables. Potser per això, quan ara fa tres tres mesos amb M. vam rebre la visita de Carles Cornadó i Anna Oliveras que ens van explicar el projecte de renovació i ens van convidar a col·laborar-hi, em va fer gairebé por. De debò anàvem a revertir quatre dècades d’un mensual a favor d’una publicació semestral, més densa i ara d’un abast supramunicipal? La resposta és que sí. I també que finalment m’hi he capbussat, sense reserves. 

 

A la presentació de divendres ho vam poder explicar: les necessitats informatives del municipi han canviat, amb nous canals que fan que qualsevol esdeveniment ens arribi a la butxaca en qüestió de segons. Per això val la pena repensar el model original, quan fa quatre dècades en Joan Masats també va posar la novetat de l’offset al servei del poble. Quantes hores al taller de Copigràfic, amb en en Josep Maria Morros! Però avui són les xarxes socials les encarregades del dia a dia —i allà mateix, a la presentació hi teníem l’amic Pere Sánchez, gravant i retratant per al Castellvilarenc, gairebé en directe per tothom qui aquella nit pretengués seguir-ho des de casa!

 

Per això, la possibilitat d’elaborar una publicació renovada, de major profunditat i qualitat, esdevé un repte apassionant. Amb els col·laboradors de Castellbell i el Vilar, és clar, però també de Monistrol de Montserrat, Rellinars, Marganell, Vacarisses o Olesa de Montserrat, per citar-ne alguns d’aquest primer número renovat. I amb el treball minuciós de la dissenyadora Alba Malo: el resultat fa patxoca! 84 pàgines que s’aprofiten totes, impossibles de ser païdes en un sol vespre. L’interès que ha despertat la publicació quedava reflectit en l’assistència no només de les autoritats municipals, sinó per la presència de l’alcalde i alcaldessa de Vacarisses i Rellinars, del director del Parc Natural de Montserrat, Ramon Bisbal, o el vicepresident de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana, en Francesc Viso. Va ser un plaer compartir aquell moment i, també, reconèixer la tasca de totes les persones que ens han precedit —gràcies Maria Vilarnau!— de la mà de la presidenta del col·lectiu, Eli Camparola, sempre tan discreta com eficient i compromesa. I aquest divendres vinent la revista ja es presentarà a Marganell i, esperem, el seu itinerari serà llarg i fecund.

 

Acabo: és prou sabut que el meu vincle amb Castellbell i el Vilar és d’origen sentimental, d’aquells que no destorbaven la meva manresanitat militant. I més enllà d’alguna col·laboració en programes electorals, el cert és que jo em quedava al marge del poble, reclòs al capdamunt del Vilar i acarat al paisatge montserratí. Potser és el moment de revisar-ho: aquest nou Brogit expressa la generositat de Castellbell i el Vilar i, també, la seva voluntat de canvi, de fer coses, de repensar-les, de millorar-les. 

 

No només una revista sinó la baula d’un projecte transformador que aplega gent diferent de diferents municipis. Que es fonamenta en la història i la cultura però també en anàlisis contemporànies que reclamen diversitat de mirades en aquest territori compartit. No podem ser només un difús sud del Bages ni tampoc el nord del Baix Llobregat. Som del Montserrat i aquest nou Brogit vol col·laborar a posar en comú la història, les persones, els projectes i fins estratègies de futur. L’equip és de primera i el repte s’ho val. Llegir, escriure, pensar en comú tot sumant noves complicitats. Llarga vida, doncs, per aquest nou Brogit del Montserrat: jo també hi faré per un!