...i encara hi ha estones que penso en tu, passejant pel barri o endreçant papers que em retornen al passat per un moment. Hi penso també quan veig, feixugues, les teves amigues que encara resisteixen, i que tan sovint em diuen enyorar-te. I té: ja no és tristor ni tampoc malenconia, diria que ara queda aquest record serè que m'acompanya, que em permet també de sobreviure amb tot el tou d'hores passades mentre la memòria sàpiga retenir-les. En acabat la vida continua —l'Ascen es va morir, però també l'Oriol i la Lola han tingut una Margot preciosa. I aleshores penso que tot està bé, i que va valdre la pena, i que encara ets una mica aquí, i allà. I que quina sort que ens estimessis tant a tots i que provessis tossudament d'ensenyar-nos-en.
diumenge, 1 de desembre del 2019
I no se com, han passat dos anys...
...i encara hi ha estones que penso en tu, passejant pel barri o endreçant papers que em retornen al passat per un moment. Hi penso també quan veig, feixugues, les teves amigues que encara resisteixen, i que tan sovint em diuen enyorar-te. I té: ja no és tristor ni tampoc malenconia, diria que ara queda aquest record serè que m'acompanya, que em permet també de sobreviure amb tot el tou d'hores passades mentre la memòria sàpiga retenir-les. En acabat la vida continua —l'Ascen es va morir, però també l'Oriol i la Lola han tingut una Margot preciosa. I aleshores penso que tot està bé, i que va valdre la pena, i que encara ets una mica aquí, i allà. I que quina sort que ens estimessis tant a tots i que provessis tossudament d'ensenyar-nos-en.
dijous, 21 de novembre del 2019
Qui no coneix Anna Soler?
Anna Soler,
el coratge de fer música
La coneixeu segur, i fins potser heu cantat seguint el gest dels seus braços, qualsevol diumenge al pla de Lledoners, fent costat als presos polítics: Anna Soler i Comas. O potser la recordeu com a violoncel·lista? Una cosa porta l’altra. I és que el primer cop que havia de sonar el Cant dels ocells als porxos de l’Ajuntament, des del col·lectiu Música per la Llibertat li van demanar que fos ella la instrumentista. Després van venir les concentracions dominicals vora la presó, on ella també tocava i a la fi, no sap com, es va trobar dirigint. Ara protesta des d’una absoluta modèstia, «jo no en sóc pas la titular, eh?!» i, partidària com és del treball en equip, subratlla que el seu paper tot just és posar un tempo en comú. Però el cert és que gent d’arreu del país la coneix. Una popularitat que,vora la cinquantena, ni necessita ni tampoc reclama. «Sóc feta del 69», us diu aleshores amb un humor que és digne hereu del del seu pare. Primera de tres germanes, amb la Laura i l’Eva, neix dins d’una família especialment creativa: la mare, la Glòria, havia fet Belles arts, i el pare, l’Agustí, sentia autèntic deler pel teatre, i el sabia encomanar. I és amb aquesta passió que convivien la Innocentada, el Col·lectiu d’actors manresans, tots els guions del pare, i encara aquella idealització per Mary Santpere i el seu humor eròtico-festiu. I doncs no feu pas cas de l’actitud reservada de l’Anna! A ella també li agrada pujar a l’escenari, especialment fent musicals. Ara mateix ve de col·laborar amb el grup dels Carlins, amb Frivolitats, dins el cicle Tocats de lletra. Perquè l’Anna és sobretot música, des que als 7 anys entrà a l’Esclat, i on posteriorment prepararia l’accés al Conservatori. També feia primària a la Flama i després inaugurà l’experimental al Peguera. Però sempre, sempre estudiant música, aleshores amb un mestre de cello excepcional, amb qui se sent afortunada d’haver coincidit: Richard Talkowsky. Tot amb tot, després del COU l’Anna entra en crisi. Tenia prou talent per a la música? En el dubte trià fer Història, a la UAB, amb gran disgust de la mare. I l’Anna es va estar sis mesos sense fer música... fins que hi va tornar amb una energia que només es concep a vint anys: matins entrel’Autònoma i el Conservatori de Barcelona —aleshores amb l’Eulàlia Nosas— i, algunes tardes, professora a l’Esclat, on Josep Padró l’havia convidada a fer classes. I sí, va llicenciar-se en Història de l’Art, però des d’aleshores ha cultivat una mica el paper de tastaolletes musical. També descobrí la veu, i cantava a l’Orfeó —hi coneixerà el seu company i pare de les dues filles, en Pep Torras— i cantaria també amb un grup de jazz que va dirigir en Manel Camp: Jazz veu. I no en té prou i s’aboca al saxo amb en Jaume Badrenas,que per això els professors de l’Esclat es satisfan entre ells de totes les inclinacions musicals. I si al cap del temps recorda les dificultats de triar, també se sap contenta del camí empès, i del coratge que reclamarà sempre qualsevol vida oferta a les arts.
diumenge, 17 de novembre del 2019
ERC, l'hora de la política
I jo encara avui el celebro, però dimecres vespre, a la reunió setmanal d'ERC Manresa, el goig es feia més contingut encara. El pacte exprés entre Pedro Sanchez i Pablo Iglesias augurava tota la pressió que les properes hores havia d'arribar-nos i el whatsapp començava a degotar suggeriments, temors o —el valor de l'anonimat!— acusacions immediates de traïció i botiflerisme. Vam discutir una bona estona, conscients que la posició que ara mateix ens han atorgat els electors també ens obliga a pensar molt cada pas, a explicar-nos millor, a no equivocar-nos. I per sota la taula fins i tot hi creixia una mica de por: al nostre davant s'hi drecen molts riscos i alguns poden ser molt dolorosos. Al capdavall, els acords de dimecres van ser convocar una reunió oberta de seguida —dimecres vinent— per tal d'argumentar els nostres posicionaments des de Manresa, i compartir-los després amb la direcció en una assemblea comarcal el 4 de desembre. I resseguint el calendari gairebé arribarem a Nadal, amb el Congrés fixat per al dia 21 de desembre. Molta feina, i molta responsabilitat en una organització d'encuny assembleari i que ara mateix pateix presó i exili sobre una part de la seva direcció. I doncs la qüestió és, què farem? i com ho farem? El camí que hem emprès no és ni ràpid ni senzill... i el bloqueig ara no podria pas ser la nostra resposta. Ara bé, tampoc ho ha de ser una abstenció gratuïta a Madrid com se'ns reclama per tal «d'aturar el feixisme espanyol» i permetre «un gobierno progresista» sense ni atendre ni les formes! No en tinc pas el desllorigador, i si en canvi moltes preguntes, com ara aquestes que avui en Toni Soler planteja al final de la seva contraportada a l'Ara, i que retallo i comparteixo perquè fan rumiar.
Què vol dir diàleg?
Toni Soler, Ara, diumenge 17 de novembre de 2019
SÍMPTOMES. En català tenim diversos verbs per definir el diàleg. No és el mateix xerrar que parlar, i no és el mateix parlar que enraonar. De la mateixa manera, podem dir que el diàleg per ell mateix no és una gran cosa; tot just és un recipient que s’ha d’omplir de contingut. Pot voler dir moltes coses, i pot no voler dir res. Pot esdevenir el marc d’una negociació o una estona de xerrameca intranscendent. Dialogar és només una condició prèvia, un signe de respecte entre parts en conflicte, o entre possibles aliats. Ara tenim una coalició progressista que, afeblida a les urnes, reclama el suport d’ERC per poder governar. ERC, que és un partit independentista, i que té el seu líder a la presó, ha posat com a condició una taula de diàleg per afrontar la situació catalana. I, sorpresa, s’ha obert la caixa dels trons, sumant les veus de socialistes carcamals i revolucionaris de saló que coincideixen en reclamar als republicans un acord sense xantatges. Mal símptoma: si el simple mot diàleg s’entén com una amenaça, una concessió o un “entrebanc”, com deia La Vanguardia en portada l’altre dia, vol dir que estem molt lluny d’arribar a un Diàleg amb majúscula, és a dir, un intercanvi franc d’opinions, que permeti dibuixar solucions de síntesi.
PRESSIÓ. I això és exactament el que pretenen el PSOE i Podem: que el diàleg no sembli el mínim exigible entre dues parts, sinó un enorme acte de generositat per part seva, de manera que els intransigents, els egoistes, els pesats del que hay de lo mío siguin els altres, els catalans que porten anys donant pel sac, que han despertat el feixisme i ara a sobre volen boicotejar el govern d’esquerres, que tant ha costat d’assolir. Així doncs, ha començat el pressingERC i ara és el moment de veure si el partit té prou personalitat per suportar-lo; ja porta mesos aguantant que l’independentisme irredempt -el d’esquerres i el de dretes- l’acusi de botifler. Ara veurà com el progressisme d’ordre (el que lamenta la presó de Cuixart però condemna els talls de carreteres) l’acusa de fer de crossa de JxCat, de no ser digne de portar la paraula esquerra en el seu nom. Però bé, no hi ha res d’estrany en això. Els convergents, el PSC o Ada Colau, en els seus moments àlgids, han aguantat campanyetes similars. La qüestió és tenir clars els objectius. Els hi té ERC? ¿I tindrà l’habilitat de defensar-los?
PREGUNTES. És difícil saber què passa pel cap dels dirigents d’Esquerra; també és difícil saber fins a quin punt la paraula de Junqueras i Rovira encara és llei, o si els lideratges que han anat aflorant -Aragonès, Rufián, Torrent, Vilalta, Maragall- tenen agenda pròpia, compartida o no. Per exemple: ¿vol ERC que es dissolgui el Parlament, per acabar amb la incomoditat que li genera la presidència de Quim Torra? ¿O prefereix que els comuns votin els pressupostos de Pere Aragonès per projectar una imatge de solvència? ¿Tindrà això un retorn a Barcelona? ¿ERC prefereix que continuï la mobilització als carrers -i aprofitar-se’n per exigir l’amnistia- o creu que la solució per als presos i els exiliats passa més aviat per una negociació en un context de calma? ¿Els dos escons que ha perdut la candidatura de Gabriel Rufián són un estímul per a la intransigència, o bé per a la flexibilitat? Quins seran els objectius mínims, si es constitueix una taula de negociació? I quin impacte tindrà tot plegat en la política catalana? ERC té molt a reflexionar, en les pròximes setmanes. A diferència de la CUP, no es pot permetre l’etiqueta d’ingovernable.
dissabte, 16 de novembre del 2019
Ramin Jahanbegloo, a Manresa
Ramin Jahanbegloo va ser a Manresa a primers de novembre per pronunciar la conferència inaugural del cicle de pensament Cosmògraf, enguany sobre "Dissidències i insubmissions". Jahanbegloo, a qui editorial Arcàdia vé de publicar-li L'obligació moral de desobeir, va entusiasmar l'auditori, tot reclamant la necessitat d'uns ciutadans amb pensament autònom, inconformistes per naturalesa, capaços de nedar a contracorrent i qüestionar els dogmes. Aleshores ho vaig recollir de ManresaInfo i algunes piulades entusiastes a la xarxa «El que mou al dissident és la consciència moral, que seria la llei superior a totes. Quan les lleis contradiuen aquesta consciència, és quan tenim l'obligació moral de desobeir-les» I conscient del terreny de joc, encara va dir: «El lloc dels homes honestos, de vegades, és a la presó». Ell sap de què parla. I per a recordar-ho, ho retallo i guardo aquí, sintetitzat:
«Els catalans independentistes
només se'n sortiran si van pel camí de la no-violència»
Toni Mata, a Regió7, dissabte 16 de novembre de 2019
Ramin Jahanbegloo (Teheran, 1956) va anar a parar a la presó fa tretze anys per manifestar-se a favor de la democràcia al seu país, l'Iran. Un mal pas que va refermar aquest activista i filòsof en la defensa de la desobediència no-violenta per revertir les injustícies. En conversa amb aquest diari, abans de la xerrada que fa uns dies va aplegar més d'un centenar de persones a l'Espai Plana de l'Om de Manresa, Jahanbegloo, autor del llibre L'obligació moral de desobeir, va exposar el seu punt de vista sobre la situació catalana. Reconegut com una autoritat mundial en el camp del pensament sobre lluites pacífiques, dirigeix el Mahatma Gandhi Centre for Nonviolence and Peace Studies.
Què és la violència?
La violència i la no-violència són dos conceptes que han tingut molta presència al llarg de la història, els éssers humans sempre les han practicat, i sempre han trobat una solució no-violenta als seus conflictes. La filosofia, l'art i la religió són tres pilars de qualsevol civilització. Si parlem de violència, hem d'anar amb cautela perquè és diferent de l'agressió. Els animals poden agredir, però no són violents: els humans sí que ho són perquè envien gent innocent a la presó, creen camps de concentració... La violència té un caràcter polític, a diferència de l'agressió. I la no-violència també té un contingut polític, és una arma política i social. La tria, doncs, és ètica.
Per què és ètica?
Perquè és un imperatiu, ens diu com hem de viure i conviure amb els altres. Si tenim en compte l'alteritat, practiquem la no-violència, el llenguatge del diàleg. La violència és l'absència de tot això. A la Bíblia, la violència significa la voluntat de silenciar algú.
A Catalunya fa dies que debatem si els aldarulls dels dies posteriors a la sentència dels presos polítics és violència o no ho és?
Els aldarulls en si mateixos no són violència. N'hem vist durant tot el segle XX, d'aldarulls, a Sud-àfrica, l'Amèrica Llatina, l'Orient Mitjà, l'Europa de l'Est... Els aldarulls són una forma de no-obediència. Nelson Mandela i Mathatma Ghandi van ser pensadors i practicants de la no-violència. Però podem posar un altre cas: hi ha una manifestació al carrer, i cremes fotos del rei, com va passar fa uns dies a Barcelona, aleshores incites a l'odi, i això no és no-violència. Martin Luther King, Ghandi, Mandela, i altres, sempre van predicar les vies no-violentes, van intentar trencar el camí de l'odi: la no-violència intenta convèncer.
No és fàcil...
No té res de fàcil, mai ho ha estat, hi ha gent que mor, gent que va a la presó. L'èxit sempre l'obté el que convenç l'altre. Martin Luther deia a la població negra que, si els blancs no sabien com estimar-los, els n'havien d'ensenyar. No sé si els catalans ho faran, però, si no és per aquesta via, no hi ha futur. El món està observant Catalunya, i ara s'ha produït aquesta imatge amb el foc i les bar-ricades: amb això no es guanya. La no-violència ho supera. Ghandi no tenia res contra els britànics, deia que si l'Índia era lliure, ells s'hi podien quedar. Aquesta estratègia va agradar: el problema és que si rebutges l'alteritat no te'n sortiràs.
El pròleg del llibre «L'obligació moral de desobeir» és de Jordi Cuixart, a qui vostè va visitar a la presó de Lledoners. Quina impressió li va causar?
En Jordi Cuixart és una personal molt cordial i jovial, un home amb molta esperança, que pensa en el futur i no en el passat. Vam tenir una conversa ràpida, però crec que va ser l'inici d'una llarga amistat. Crec que és innocent i no hauria de ser a la presó, és una persona estrictament moral. Podem dir que és un no-violent de manual.
(...)
El pensador francès Frederic Gros afirma en el seu llibre «Desobeir» que l'estrany és no desobeir, tal com va el món. Vostè afirma en el títol del seu llibre que en tenim l'obligació moral de practicar la desobediència. Per què?
La desobediència forma part de les accions que s'han de dur a terme per aconseguir la llibertat, per no ser esclaus i per pensar per nosaltres mateixos. La història política de la humanitat ha estat basada en la desobediència, ho fan els homes, els nens... El fet de posar en dubte les coses és la manera que tenim de democratitzar la vida.
Vostè escriu: «En la història recent, la democràcia ha sigut sovint limitada o destruïda en nom de la llei i la Constitució». Estem veient en el cas català que l'Estat espanyol associa les lleis i la Constitució a la democràcia.
Una Constitució és un paper i, com deia Luther King, l'important és l'acció gruixuda i no el paper prim, l'important és l'expressió de la voluntat d'un poble. La Constitució emana de la voluntat d'un poble, però mai s'ha de separar del poble que l'ha redactat, sempre està en progrés. Ara veiem com la gent reclama llibertat en molts llocs del món, al mateix temps, com Beirut, Hong Kong, Xile, l'Iraq...
Creu que estem vivint un moment especial?
No especialment, al llarg del segle XX en vam viure molts, de moments importants, el que passa és que ara la gent està més informada, a través de les xarxes. Que, de fet, tenen dues cares: et poden alienar i els estats i els partits polítics, és a dir, el poder, poden fer-les servir per convertir la gent en més conformista i conservadora; però també tenim el cas contrari, com per exemple amb el tema del canvi climàtic. Està sortint gent a qüestionar els seus règims polítics i a apropiar-se el seu del destí. La no-violència és feina de la gent, no de l'Estat.
També a Catalunya.
La reacció ha estat positiva, perquè el que ha de fer la gent és reeducar-se, i això només es pot fer a través del compromís social i polític. El que no es pot fer és reeducar en la no-violència des de casa.
Què vol dir amb 'reeducar'?
Prendre consciència sobre fets importants com la convivència amb l'alteritat, la tolerància de la diversitat, de llengües, opinions, gèneres i races. Una democràcia intolerant no és una democràcia.
Quins són els límits de la no-violència?
La no-violència ha de ser ètica: de quina manera perceps l'altre, no has de posar en dubte la seva alteritat, encara que desobeeixis, has de pensar que, al capdavall, heu de conviure a la mateixa societat. Luther King va parlar de la comunitat estimada, tot el contrari de les comunitats trencades. Catalunya és una comunitat trencada, i això no és sostenible. La gent ha d'entendre que els uns i els altres seran el futur de Catalunya. Encara que discrepis d'algú, hi has de conviure.
Per què diu que Catalunya és una societat trencada?
Per què la gent discrepa, però no estableix un diàleg. No s'ha creat aquest espai entre independentistes catalans i l'Estat espanyol, i això també hauria de passar entre els mateixos catalans. Jo m'he trobat fent de mediador sense voler-ho: tinc amics unionistes que em diuen: «Ramin, per què escrius aquestes coses?». Cal reeducar, llegir més què passa al món. Com Mandela, com Havel..., a Txecoslovàquia es van partir Txèquia i Eslovàquia sense que es vessés una sola gota de sang. Un miracle? No, aquesta és la manera com s'han de fer les coses.
Mandela negociava amb el govern blanc mentre a fora hi havia sang, tal com explicava John Carlin a «El factor humà». Aquí, sense sang, sembla que hauria de ser més fàcil.
No, no... Mandela era un líder moral, no només polític. A Catalunya no hi ha cap líder moral, i aquest és un dels problemes. Mandela no va matar ningú, però creia en la violència. I va sortir de la presó havent canviat, quan tenia 63 anys. Si llegeixes Ghandi veus que quan estava a la presó defensava que el diàleg era important. Mandela deia: «Per part meva faré tot el que pugui perquè la nació blanca no corri cap perill». Tal com es veu a la pel·lícula Invictus, va triar blancs perquè formessin part del govern... i fins i tot els seus guardaespatlles. La possibilitat de perdonar és importantíssima per girar full, i això és el que ha de passar a l'Estat espanyol i a Catalunya, en algun moment han de conviure.
(...)
Què ha de fer Catalunya si vol ser un estat independent?
Què és un estat independent? No és només un resultat polític sinó ètic. El problema d'aquí és que sempre confieu en els polítics, i els polítics no canvien la vida de ningú. Són els ciutadans, que han d'estar il·lustrats, com els sud-africans, els xilens, els txecs... que van canviar, van acceptar conviure entre ells.
El verb màgic, «conviure».
Quan vaig estudiar a París, vaig militar a favor de la llibertat de Mandela, i també en contra de Pinochet. Així mateix, vaig estar a Amnistia Internacional, vaig parlar amb presos russos, i quan van caure els règims vaig continuar tenint contacte amb ells. Un dia, a Varsòvia, parlant amb el president de la república de Polònia, una de les preguntes que li vaig fer va ser com havia canviat tenint en compte que havia estat comunista. I saps què em va respondre? Em va dir que ell no era un ex-comunista sinó un postcomunista. Ghandi deia que tu has de ser el canvi que vols veure al món. Si no hi ha diàleg entre els bàndols, no canviarà res, i Catalunya no és l'excepció: sense diàleg, no s'avançarà. Si estem aturats dins d'un túnel, acabarem morint per falta d'oxigen, del que es tracta és de crear un espai on tots plegats puguem respirar.
Què és la violència?
La violència i la no-violència són dos conceptes que han tingut molta presència al llarg de la història, els éssers humans sempre les han practicat, i sempre han trobat una solució no-violenta als seus conflictes. La filosofia, l'art i la religió són tres pilars de qualsevol civilització. Si parlem de violència, hem d'anar amb cautela perquè és diferent de l'agressió. Els animals poden agredir, però no són violents: els humans sí que ho són perquè envien gent innocent a la presó, creen camps de concentració... La violència té un caràcter polític, a diferència de l'agressió. I la no-violència també té un contingut polític, és una arma política i social. La tria, doncs, és ètica.
Per què és ètica?
Perquè és un imperatiu, ens diu com hem de viure i conviure amb els altres. Si tenim en compte l'alteritat, practiquem la no-violència, el llenguatge del diàleg. La violència és l'absència de tot això. A la Bíblia, la violència significa la voluntat de silenciar algú.
A Catalunya fa dies que debatem si els aldarulls dels dies posteriors a la sentència dels presos polítics és violència o no ho és?
Els aldarulls en si mateixos no són violència. N'hem vist durant tot el segle XX, d'aldarulls, a Sud-àfrica, l'Amèrica Llatina, l'Orient Mitjà, l'Europa de l'Est... Els aldarulls són una forma de no-obediència. Nelson Mandela i Mathatma Ghandi van ser pensadors i practicants de la no-violència. Però podem posar un altre cas: hi ha una manifestació al carrer, i cremes fotos del rei, com va passar fa uns dies a Barcelona, aleshores incites a l'odi, i això no és no-violència. Martin Luther King, Ghandi, Mandela, i altres, sempre van predicar les vies no-violentes, van intentar trencar el camí de l'odi: la no-violència intenta convèncer.
No és fàcil...
No té res de fàcil, mai ho ha estat, hi ha gent que mor, gent que va a la presó. L'èxit sempre l'obté el que convenç l'altre. Martin Luther deia a la població negra que, si els blancs no sabien com estimar-los, els n'havien d'ensenyar. No sé si els catalans ho faran, però, si no és per aquesta via, no hi ha futur. El món està observant Catalunya, i ara s'ha produït aquesta imatge amb el foc i les bar-ricades: amb això no es guanya. La no-violència ho supera. Ghandi no tenia res contra els britànics, deia que si l'Índia era lliure, ells s'hi podien quedar. Aquesta estratègia va agradar: el problema és que si rebutges l'alteritat no te'n sortiràs.
El pròleg del llibre «L'obligació moral de desobeir» és de Jordi Cuixart, a qui vostè va visitar a la presó de Lledoners. Quina impressió li va causar?
En Jordi Cuixart és una personal molt cordial i jovial, un home amb molta esperança, que pensa en el futur i no en el passat. Vam tenir una conversa ràpida, però crec que va ser l'inici d'una llarga amistat. Crec que és innocent i no hauria de ser a la presó, és una persona estrictament moral. Podem dir que és un no-violent de manual.
(...)
El pensador francès Frederic Gros afirma en el seu llibre «Desobeir» que l'estrany és no desobeir, tal com va el món. Vostè afirma en el títol del seu llibre que en tenim l'obligació moral de practicar la desobediència. Per què?
La desobediència forma part de les accions que s'han de dur a terme per aconseguir la llibertat, per no ser esclaus i per pensar per nosaltres mateixos. La història política de la humanitat ha estat basada en la desobediència, ho fan els homes, els nens... El fet de posar en dubte les coses és la manera que tenim de democratitzar la vida.
Vostè escriu: «En la història recent, la democràcia ha sigut sovint limitada o destruïda en nom de la llei i la Constitució». Estem veient en el cas català que l'Estat espanyol associa les lleis i la Constitució a la democràcia.
Una Constitució és un paper i, com deia Luther King, l'important és l'acció gruixuda i no el paper prim, l'important és l'expressió de la voluntat d'un poble. La Constitució emana de la voluntat d'un poble, però mai s'ha de separar del poble que l'ha redactat, sempre està en progrés. Ara veiem com la gent reclama llibertat en molts llocs del món, al mateix temps, com Beirut, Hong Kong, Xile, l'Iraq...
Creu que estem vivint un moment especial?
No especialment, al llarg del segle XX en vam viure molts, de moments importants, el que passa és que ara la gent està més informada, a través de les xarxes. Que, de fet, tenen dues cares: et poden alienar i els estats i els partits polítics, és a dir, el poder, poden fer-les servir per convertir la gent en més conformista i conservadora; però també tenim el cas contrari, com per exemple amb el tema del canvi climàtic. Està sortint gent a qüestionar els seus règims polítics i a apropiar-se el seu del destí. La no-violència és feina de la gent, no de l'Estat.
També a Catalunya.
La reacció ha estat positiva, perquè el que ha de fer la gent és reeducar-se, i això només es pot fer a través del compromís social i polític. El que no es pot fer és reeducar en la no-violència des de casa.
Què vol dir amb 'reeducar'?
Prendre consciència sobre fets importants com la convivència amb l'alteritat, la tolerància de la diversitat, de llengües, opinions, gèneres i races. Una democràcia intolerant no és una democràcia.
Quins són els límits de la no-violència?
La no-violència ha de ser ètica: de quina manera perceps l'altre, no has de posar en dubte la seva alteritat, encara que desobeeixis, has de pensar que, al capdavall, heu de conviure a la mateixa societat. Luther King va parlar de la comunitat estimada, tot el contrari de les comunitats trencades. Catalunya és una comunitat trencada, i això no és sostenible. La gent ha d'entendre que els uns i els altres seran el futur de Catalunya. Encara que discrepis d'algú, hi has de conviure.
Per què diu que Catalunya és una societat trencada?
Per què la gent discrepa, però no estableix un diàleg. No s'ha creat aquest espai entre independentistes catalans i l'Estat espanyol, i això també hauria de passar entre els mateixos catalans. Jo m'he trobat fent de mediador sense voler-ho: tinc amics unionistes que em diuen: «Ramin, per què escrius aquestes coses?». Cal reeducar, llegir més què passa al món. Com Mandela, com Havel..., a Txecoslovàquia es van partir Txèquia i Eslovàquia sense que es vessés una sola gota de sang. Un miracle? No, aquesta és la manera com s'han de fer les coses.
Mandela negociava amb el govern blanc mentre a fora hi havia sang, tal com explicava John Carlin a «El factor humà». Aquí, sense sang, sembla que hauria de ser més fàcil.
No, no... Mandela era un líder moral, no només polític. A Catalunya no hi ha cap líder moral, i aquest és un dels problemes. Mandela no va matar ningú, però creia en la violència. I va sortir de la presó havent canviat, quan tenia 63 anys. Si llegeixes Ghandi veus que quan estava a la presó defensava que el diàleg era important. Mandela deia: «Per part meva faré tot el que pugui perquè la nació blanca no corri cap perill». Tal com es veu a la pel·lícula Invictus, va triar blancs perquè formessin part del govern... i fins i tot els seus guardaespatlles. La possibilitat de perdonar és importantíssima per girar full, i això és el que ha de passar a l'Estat espanyol i a Catalunya, en algun moment han de conviure.
(...)
Què ha de fer Catalunya si vol ser un estat independent?
Què és un estat independent? No és només un resultat polític sinó ètic. El problema d'aquí és que sempre confieu en els polítics, i els polítics no canvien la vida de ningú. Són els ciutadans, que han d'estar il·lustrats, com els sud-africans, els xilens, els txecs... que van canviar, van acceptar conviure entre ells.
El verb màgic, «conviure».
Quan vaig estudiar a París, vaig militar a favor de la llibertat de Mandela, i també en contra de Pinochet. Així mateix, vaig estar a Amnistia Internacional, vaig parlar amb presos russos, i quan van caure els règims vaig continuar tenint contacte amb ells. Un dia, a Varsòvia, parlant amb el president de la república de Polònia, una de les preguntes que li vaig fer va ser com havia canviat tenint en compte que havia estat comunista. I saps què em va respondre? Em va dir que ell no era un ex-comunista sinó un postcomunista. Ghandi deia que tu has de ser el canvi que vols veure al món. Si no hi ha diàleg entre els bàndols, no canviarà res, i Catalunya no és l'excepció: sense diàleg, no s'avançarà. Si estem aturats dins d'un túnel, acabarem morint per falta d'oxigen, del que es tracta és de crear un espai on tots plegats puguem respirar.
dissabte, 2 de novembre del 2019
Esquerra, aniversari a Lledoners
No he recollit continguts que per això ja hi havia els periodistes i eren més de quinze intervencions. Però al costat d'aquells —pocs— que ens han qüestionat la idoneïtat d'un acte de partit per a commemorar aquests dos anys, hi ha el testimoni de tots els discursos, de totes les veus que avui han evitat qualsevol esgarrapada entre independentistes. I sí, Pere Aragonès ha acabat per reclamar al vot útil independentista per ERC, l'única força sobiranista que pot vèncer els comicis a Catalunya i imposar-se a la repressió del PSOE. Però no feia gaires minuts que un Gabriel Rufian extraordinari i emotiu s'ha limitat a demanar el vot, un voteu-voteu-voteu que no és la defensa d'un partit, que no és la il·lusió de dos o tres diputats més, sinó que persegueix una majoria independentista clara arreu de Catalunya en la defensa de la llibertat i la democràcia. La xifra total serà el primer resultat que a Europa, i a Espanya, i a Catalunya mateix, aquella nit s'avaluarà. I hem de ser molts, i hem de ser més.
En fi, de tot plegat me n'he emportat també un discurs contundent contra els socialistes espanyols i, de passada, la seva escolania catalana que lidera Miquel Iceta: tots acovardits pel feixisme espanyol i, doncs Montserrat Bassa —candidata i germana de Dolors Bassa— sense manies també els ha titllat de «colla de fatxes». A la fi s'han fet les dues, i hem començat a desfilar. Molta gent coneguda, molta gent entusiasmada. Amb en Carles Mundó ens hem pogut abraçar i per sobre la polseguera —sense queixes: molt pitjor era aquell fang d'ara fa un any!— hem compartit aquest desig de continuar, de persistir. Cadascú des del seu lloc, cadascú amb els seus matisos. Però fent història. I des de la presó, una entrevista publicada avui mateix a l'Ara permet que sigui Oriol Junqueras qui preciament ens transmeti optimisme: "El que no entén l’Estat és que l’octubre del 2017 no va acabar res. Estem a mitja partida i no tinc cap dubte que la guanyarem nosaltres. La presó és només una fase més en aquest camí cap a la llibertat. Però la independència de Catalunya és un procés irreversible". Irreversible, sí. Només falta perseverar tossudament fins el final. I pel camí, quatre versos com els que el seu pare, l'Artur, aquest migdia, ha recitat. D'Apel·les Mestres, el «No passareu!». Caldria que ens l'aprenguéssim sencer i de cor, i que de tot el dolor i fins i tot la ràbia, poguéssim fer-ne energia. Perquè ni ens rendirem, ni desapareixerem. Perquè la millor resposta a la seva sentència és que l'independentisme guanyi el proper 10N. Perquè tornarem, sí. I tornarem més forts.
No passareu! I si passeu
serà damunt d'un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l'heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu,
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s'abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el saió que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!
A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per'xò cantem: «Per mes que feu,
no passareu!»
Apel·les Mestresdilluns, 28 d’octubre del 2019
ERC Manresa, quinze dies després de la sentència
I doncs, al costat de l'anàlisi, el cert és que no hem parat quiets, que no hi ha hagut repòs aquests dies. I d'una cosa estic cert: aquella gent que fins avui ha treballat a l'entorn d'ERC Manresa estem disposats, una vegada i una altra, a continuar batallant. Discutint, que d'això en sabem un niu. Però sense quedar-nos aturats ni renunciar als objectius primers que ens defineixen les sigles. I encara que les ganes siguin als peus, avui ja hem començat a preparar la campanya per al 10N. Heu vist els cartells grocs, anònims, per Manresa? Perquè ens agradi o no, aquell diumenge dia 10 ens tornarem a comptar. O millor dit, tornaran a comptar-nos. I mal aniria si l'independentisme i la força que representen les tres candidatures que ens hi apleguem no obté un resultat incontestable. Millor i més divers que l'anterior vegada. Però aquest cop conjurats a trobar una sortida a l'atzucac. Des d'ERC ens hi sentim compromesos, i des de les assemblees locals estic convençut que tornarem a escarrassar.-nos per aconseguir una victòria àmplia i popular, que ens permeti entomar aquells grans reptes que vindran. Aquells que en Toni Soler avui insinuava a la contraportada del diari Ara. Una diarquia possible. I sí, el títol és difícil, però que això no us privi d'una lectura completa: perquè sense el carrer no seríem el país que som ni el que aspirem a ser. Però amb el carrer només no en tindríem prou...
Una diarquia possible
Toni Soler
Ara, 27/10/2019
RESPOSTA. Poc abans que es fes pública la sentència del Procés, reivindicava en aquest mateix espai una gestió de la resposta política en forma de diarquia: una acció de govern proactiva, dirigida al conjunt del país, i amb la mira posada en la negociació amb l’Estat. I a nivell de carrer, “una resposta ciutadana, tan decidida com no-violenta, perquè aquesta negociació sigui inevitable”. Què ha passat després de la sentència? La diarquia efectivament s’ha produït, però sense coordinació, no ja entre govern i carrer, sinó dins del mateix govern i els partits que li donen suport. La proximitat de les eleccions, la solitud del president Torra, la difícil defensa de l’actuació policial i les contradiccions en els discursos tant de l’univers postconvergent (JxCat, PDCat i l’entorn de Puigdemont) com d’ERC, en què Aragonès, Torrent i Rufián semblen defensar agendes diferents, han impedit que hi hagi una resposta institucional forta i unívoca.
CARRER. Al carrer també hi ha hagut polifonia, i les tradicionals manifestacions pacífiques i multitudinàries han tingut un contrapunt gairebé revolucionari, amb un seguit de demostracions d’ira popular que, per molt justificades que estiguin, es consumeixen amb la mateixa rapidesa que les flames als contenidors, i són difícilment sostenibles en el temps. El Tsunami Democràtic, després de l’èxit inicial a l’aeroport del Prat, s’ha mantingut en segon terme, però acaba d’anunciar un seguit d’accions “sorpresa” per a les pròximes setmanes; el seu impacte està per veure, però s’empara en una bona logística i una demostrada capacitat de mobilització. La resposta ha sorprès molts analistes, però és una conseqüència lògica de l’1 d’Octubre i la repressió posterior: la revolta dels somriures només és recordada per fer-ne befa. Les condemnes de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez s’han girat contra els seus carcellers. La indignació és tan transversal que el Madrid de tradició dirigista és incapaç de comprendre-la. Pedro Sánchez, ofès per la mala rebuda a l’Hospital de Sant Pau, on va anar a visitar només els seus ferits, acusa els facultatius de rebre ordres de la Generalitat. I la veritat és que ni la Generalitat ni els partits que hi governen tenen la força ni l’autoritat per teledirigir les protestes. Només poden -si són prou hàbils- aprofitar-se’n per convèncer Madrid que sit and talk és l’única opció possible.
OPORTUNITAT. El substrat anarcoide del moviment ciutadà sedueix sectors de la societat catalana, com en altres moments de la nostra història. Però seria contraproduent que s’imposés el relat antipolític que porta setmanes agitant les xarxes, assenyalant “traïdors” i “botiflers” dins del mateix front sobiranista, demonitzant la resta del país i blasmant qualsevol temptativa de diàleg com si fos sinònim de reculada, rendició o llirisme, un neologisme que ha fet fortuna. Soc dels que creuen que els fets dels últims dies han ampliat el perímetre del sobiranisme, han creat nous sobiranistes atrets per un discurs de radical defensa dels drets polítics i ciutadans. Un discurs que ha identificat l’Estat amb la negació del diàleg. Les enquestes apunten a un resultat de rècord per als tres partits independentistes a les eleccions del 10-N i tot aquest capital polític s’ha d’aprofitar, no pas per substituir les mobilitzacions al carrer, sinó per reforçar la paret mestra del que ha de ser la força central i insubstituïble de la política catalana; la força que, quan arribi el moment idoni-i sé que detectar-lo no serà fàcil- ha de donar resposta als grans reptes que vindran. Amb el carrer no en tindrem prou, tot i que sense el carrer no seríem el país que som ni el que aspirem a ser.
RESPOSTA. Poc abans que es fes pública la sentència del Procés, reivindicava en aquest mateix espai una gestió de la resposta política en forma de diarquia: una acció de govern proactiva, dirigida al conjunt del país, i amb la mira posada en la negociació amb l’Estat. I a nivell de carrer, “una resposta ciutadana, tan decidida com no-violenta, perquè aquesta negociació sigui inevitable”. Què ha passat després de la sentència? La diarquia efectivament s’ha produït, però sense coordinació, no ja entre govern i carrer, sinó dins del mateix govern i els partits que li donen suport. La proximitat de les eleccions, la solitud del president Torra, la difícil defensa de l’actuació policial i les contradiccions en els discursos tant de l’univers postconvergent (JxCat, PDCat i l’entorn de Puigdemont) com d’ERC, en què Aragonès, Torrent i Rufián semblen defensar agendes diferents, han impedit que hi hagi una resposta institucional forta i unívoca.
CARRER. Al carrer també hi ha hagut polifonia, i les tradicionals manifestacions pacífiques i multitudinàries han tingut un contrapunt gairebé revolucionari, amb un seguit de demostracions d’ira popular que, per molt justificades que estiguin, es consumeixen amb la mateixa rapidesa que les flames als contenidors, i són difícilment sostenibles en el temps. El Tsunami Democràtic, després de l’èxit inicial a l’aeroport del Prat, s’ha mantingut en segon terme, però acaba d’anunciar un seguit d’accions “sorpresa” per a les pròximes setmanes; el seu impacte està per veure, però s’empara en una bona logística i una demostrada capacitat de mobilització. La resposta ha sorprès molts analistes, però és una conseqüència lògica de l’1 d’Octubre i la repressió posterior: la revolta dels somriures només és recordada per fer-ne befa. Les condemnes de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez s’han girat contra els seus carcellers. La indignació és tan transversal que el Madrid de tradició dirigista és incapaç de comprendre-la. Pedro Sánchez, ofès per la mala rebuda a l’Hospital de Sant Pau, on va anar a visitar només els seus ferits, acusa els facultatius de rebre ordres de la Generalitat. I la veritat és que ni la Generalitat ni els partits que hi governen tenen la força ni l’autoritat per teledirigir les protestes. Només poden -si són prou hàbils- aprofitar-se’n per convèncer Madrid que sit and talk és l’única opció possible.
OPORTUNITAT. El substrat anarcoide del moviment ciutadà sedueix sectors de la societat catalana, com en altres moments de la nostra història. Però seria contraproduent que s’imposés el relat antipolític que porta setmanes agitant les xarxes, assenyalant “traïdors” i “botiflers” dins del mateix front sobiranista, demonitzant la resta del país i blasmant qualsevol temptativa de diàleg com si fos sinònim de reculada, rendició o llirisme, un neologisme que ha fet fortuna. Soc dels que creuen que els fets dels últims dies han ampliat el perímetre del sobiranisme, han creat nous sobiranistes atrets per un discurs de radical defensa dels drets polítics i ciutadans. Un discurs que ha identificat l’Estat amb la negació del diàleg. Les enquestes apunten a un resultat de rècord per als tres partits independentistes a les eleccions del 10-N i tot aquest capital polític s’ha d’aprofitar, no pas per substituir les mobilitzacions al carrer, sinó per reforçar la paret mestra del que ha de ser la força central i insubstituïble de la política catalana; la força que, quan arribi el moment idoni-i sé que detectar-lo no serà fàcil- ha de donar resposta als grans reptes que vindran. Amb el carrer no en tindrem prou, tot i que sense el carrer no seríem el país que som ni el que aspirem a ser.
Dissabte vam ser a Barcelona, al carrer Marina i després fins i tot una estona a la via Laietana. Aquest matí hem sortit a empasquinar, des de quarts de 10 fins vora les 12, per poder passar per Lledoners. I demà hi ha una assemblea comarcal de militants a Sallent... Però tot aquest activisme seria buit si al darrera no hi hagués la voluntat de construir una proposta política per al país que es vol completa i compartida. I no ens en cansem.
dimarts, 22 d’octubre del 2019
Qui no coneix Sílvia Sanfeliu?
Sílvia Sanfeliu,
la vida tota és teatre
Ara que acaba d’enllestir-se el festival de Microteatre segur que el seu nom us vindrà al cap: Sílvia Sanfeliu i Morros. N’era una de les coordinadores i, també, autora de Lamarr, un dels muntatges que s’hi estrenaren. La recordeu? De faccions menudes i un punt coqueta, sempre somriu i us observa amb uns ulls inquiets. Que per això un dia se’n va anar als Estats Units per fer-hi segon de batxillerat, després de 13 anys d’estudi a les Dominiques. Havia passat pel Gimbe i per l’estudi de l’Olga Roig, i tenia un bon coixí d’anglès de l’acadèmia Castells. I al capdavall un somni: aprendre a fer cinema! I bo, el cas és que als USA va anar a parar en una granja enmig les fèrtils planes de Minnesota, en un poblet anomenat Northome, amb 300 ànimes i 40 graus sota zero al pic de l’hivern. Ara digueu si no havia de millorar l’anglès! L’experiència va ser tan bona que, a la mateixa família, després hi aniria la seva germana Olga, i encara la seva neboda, en un vincle que mai ha deixat d’enfortir-se. Aleshores, però, ella tenia setze anys, i hi va aprendre a conduir, i hi va fer teatre, molt teatre, a l’institut com a extraescolar i com a assignatura. Amb aquest bagatge la Sílvia es preparà per fer Comunicació i cinema a la universitat, a Califòrnia. Però el somni es va esllanguir i al cap d’un altre any va tornar a Manresa. Encara pensava en fer cinema però s’aplega amb amics per fer un grup de teatre local que l’animen per entrar a l’Institut del Teatre en l’especialitat de Direcció i dramatúrgia. I passa les proves! Des d’aleshores es comença a mirar el teatre professionalment. S’està a Barcelona, ara a Gràcia, ara a Sants, alhora que enceta els estudis de Dret fins arribar a quart —«Veig clar que no tinc vocació jurista, que no vol dir que no hi torni, eh!?»— . En acabat, cada vegada aconsegueix més feines i encàrrecs, i també s’anima a escriure, tal i com l’aconsella l’Esteve Soler: «Sanfeliu, escriu!». Li recordeu la Innocentada d’enguany? Cabaret 33. O abans aquell Mileva, fent emergir la dona d’Einstein, o el més recent, Lamarr, amb Xavier Mestres i Anna Mateo dirigits per en David Pintó? Per bufar cullera també ha fet moltes hores d’extraescolars, és clar, i als Carlins i ara mateix al Kursaal, fent classe de teatre musical que és la seva veritable passió. Membre actiu del Galliner, li agrada molt cantar i potser per això li encanta traduir els musicals al català: Kiss me, Kate, de Cole Porter, o bé Sister Act, l’Horror Picture Show o —premi Butaca 2004— No són maneres de matar una dona, de Douglas J. Cohen. Una història basada en el cinema negre americà dels anys quaranta, que rescabala la Sílvia amb la seva passió d’aquell Hollywood daurat. Potser per això sovint s’escapa Londres o Nova York, i es confessa tan devota de les comèdies de Billy Wilder com dels clàssics de Shakespeare o dels versos de Sagarra. I tossuda, encara rumia com fer-s’ho per escriure, dirigir i, si algun dia pogués, triomfar a Broadway!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)