Cinquanta anys de l'AE Antoni Gaudí

Aquest dissabte l'Agrupament Escolta Antoni Gaudí, a Manresa, commemorarà la primera caminada que va fer, un últim dissabte de gener, ara fa 50 anys. Tot just una matinal fins a Juncadella. Hi aniré, és clar, ni que sigui per celebrar aquest mig segle rodó. Són cinquanta anys que han transformat absolutament els caus i la parròquia, que aleshores era una parròquia nova i jove en un barri també nou. Ha canviat també la ciutat i el país, fins un punt inimaginable el 1965. Entremig, n'hi ha que no hi són, és clar. Però n'hi ha molts que encara aguanten: resseguiu aquesta primera foto i hi descobrireu, sinó la cara, almenys el nom de molts manresans dels que s'impliquen. Sense cap noia, això sí, que la coeducació encara semblava utopia…

Jo, que no vaig anar al cau fins més endavant -sóc de 1961- hi vaig veure el meu pare com a cap d'agrupament. I després els meus germans. I les meves filles fins ara mateix. I de tot plegat me'n queda un agraïment immens per tot el que els nens i nenes -els nois i noies- del barri de la Sagrada Família hi hem après. Al cau, o al júnior, a cada esplai dels nostres pobles i ciutats hi tenim una eina extraordinària, immillorable per fer persones, per transmetre uns valors d'igualtat, de compromís, d'austeritat i tot. De llibertat. Encara més, és allà on em vaig creure que les coses es podien canviar -que havien de canviar i que érem nosaltres precisament qui havíem de canviar-les! Tan senzill com allò del "tant com puc" i, en acabat, marxar deixant les coses si pot ser "millor de com les hem trobades". 

Al cap de cinquanta anys per l'Antoni Gaudí hi han passat més de mil criatures, i després de tant temps, només li desitjo que continuï ben viu. Que trobi nous relleus compromesos a educar voluntàriament els nois i noies en aquells valors de natura, país i espiritualitat. Que és com dir ciutadans amb consciència per la comunitat i per l'entorn. Reflexius, que rumien i que també s'emocionen. Capaços d'estimar. No és pas poca cosa i, a sobre, bastit en la gratuïtat! Però no em cansaré de dir que, aquí o allà, sempre haurà estat un esforç d'aquells que valen molt la pena.

Hi ha aquesta pàgina web amb tota la informació dels actes d'aquests 50 anys.

La foto que encapçala el text és feta per Ignasi Cucurella del 31 de gener de 1965, a Joncadella. La informació l'obtinc del llibret dels 40 anys: d’esquerra a dreta, darrera, Quico Serra, Ignasi Duocastella i Joan Torres. Al rengle del mig, Pep Lladó, Jaume Puig, Julià Franch, Domènec Basullas, Jordi Oliveras, Xavier Bataller i Jordi Terra, entre d’altres. Asseguts, el primer és Enric Martí al costat de Jordi Feixó. Quina trepa!!

Quin no coneix Xavier Serrano?

Fins dilluns que no va arribar, i mira que l'esperava: El Pou de la gallina d'aquest gener acomiada la Sala Ciutat (o Loiola!) amb un reportatge extens, i amb un punt d'emoció i reconeixement. No us el perdeu! Però més enllà d'això, al Cul del Pou, secció "Qui no coneix…" tinc el goig de presentar-hi un home afable i rialler, d'una absoluta cordialitat: en Xavier Serrano. La il·lustració, com sempre impagable, és de Maria Picassó. El coneixeu? En Xavier Serrano és, abans que cap altra cosa, la veu que cada dia ens atrapa…


Xavier Serrano, 
la veu que ens acompanya

El vau veure a la Marató d’enguany? A TV3! Cantava Que boig, el món, amb el seu grup, Palance, de costat als Lexu’s i Victòria Riba, i cantava bé: quina veu! Perquè el secret de Xavier Serrano –quaranta i pocs anys ben portats, i amb la closca més afaitada que la cara- el secret, dic, és la veu. Per això podríeu fer-ne la memòria del músic que és, des d’aquells llunyans Fàbius Cata o després, a Els Convidats. De quan eren dos, amb en Jordi Ribot a la guitarra, ell tocant el baix, als vespres memorables d’El Celler, als Drets. O, fet un parèntesi, reprenent els Convidats fins el final, des dels teclats. I des de 2011, amb els Palance... Un itinerari musical fecund, ara versionant o bé escrivint cançons i melodies. Perquè en Xavier té talent, és inquiet, i ara escriu, i ara toca, canta i fins fa excel·lents fotografies! Però si hores d’ara no us n’heu fet la idea, si encara no sabéssiu qui és, us heu d’inclinar cap a la vostra memòria auditiva: el Xavier Serrano locutor des dels catorze anys. Tres dècades d’ofici! Es va estrenar a ràdio Sant Joan, i passà per Ràdio Manresa, i amb els hereus d’aquella Ràdio Llamborda el vam retrobar amb nous programes musicals a Ràdio Ciutat. I d’allà passà a Flaix FM, amb en Miki Moto i Carles Cuní: ell era qui us va dir “bon dia” el juny del 92, al primer informatiu de l’emissora.... Ha entrevistat totes les estrelles del rock universal! En fi, no cal dir res del seu pas per ràdio Melilla perquè, si haguéssiu coincidit a regulares, des de bon començament que hauríeu conegut el personatge. Però bé, ara la feina la pot fer més tranquil: dobla documentals –i n’ha doblats milers!- i molts dies treballa des de casa, literalment, combinant paternitat i ofici, que per això ja fa dotze anys que hi té instal·lat un estudi de gravació. Amb l’Anna, i els menuts Isaac i Hug. Hi fa música per encàrrec i hi grava falques i fins distintius de cadena –per la Sexta, Ono, Flaixback o TV3. No sabeu ben bé què és? Doncs vinga, ara tanqueu els ulls i pronuncieu amb el cervell “Canal 3/24, tot el que vols saber, quan ho vols saber”. Ho teniu? Doncs ja ho sabeu: es la veu d’en Xavier Serrano. Cada matí al despertador o al cotxe, cada vespre al menjador de casa!

Més enllà dels tres-cents del Loiola

"Després d'anys d'ajornaments, l'enderroc de la Sala Ciutat ja és a tocar. Feia molt temps que havíem assumit que anava a terra…" Així començava l'article de Josep Maria Oliva, aquest dissabte a Regió7, a la seva secció setmanal "Veient-les passar": Els tres-cents del Loiola. Com que l'endemà era el diumenge del comiat, el text anava rodó. Més endavant ponderava "Durant cinquanta anys en van passar moltes, de coses, entre aquelles quatre parets. Algunes formen part de la història de Manresa però encara n'hi ha moltes més, en un nombre incompotable, que estaran per sempre vinculades a les històries particulars de moltes persones que, coma espectadors o com a protagonistes, hi van viure moments irrepetibles". La lectura seguia lliscant fins que, de poc que no m'ennuego, m'hi va fer sortir com a sociòleg-bricoleur: "Als anys vuitanta, quan oficialment ja es deia Sala Ciutat però molts encara en dèiem la Sala Loiola, l'amic Ramon Fontdevila (…) em va sorprendre amb una expressió que ell feia servir com si fos un concepte sociològic: "els tres-cents del Loiola". La utilitzava per referir-se al públic potencial amb què es podia comptar per a qualsevol iniciativa de caire més o menys cultural que es volgués engegar a Manresa. Per un efecte òptic podia semblar que eren molts més, però en realitat aquells tres-cents fidels que anaven a cineclub eren els mateixos que et trobaves als espectacles de Tabola i els mateixos que podies anar a buscar per impulsar la revista d'El Pou de la gallina. Omplien actes i feien funcionar entitats, però comptat i debatut eren sempre els mateixos i tots es movien a l'entorn de la Sala Loiola".

Els tres-cents del Loiola! O els de la peixera manresana: n'havia dit de moltes maneres. I vull precisar que la descripció no era un motiu d'orgull. Els tres-cents eren els militants, els mobilitzats, els mínims! I qualsevol proposta s'havia d'obligar a un esforç: anar més enllà d'aquests primers tres-cents, altrament no passaríem d'un cert onanisme local… Precisament l'article d'en Josep Maria Oliva s'enllestia consignant aquest creixement. "Molt abans que la Sala Ciutat tanqués portes, l'oferta cultural i d'espectacles ja s'havia expandit per molts altres llocs amb un dinamisme que a principis dels vuitanta era inimaginable. Els tres-cents del Loiola van créixer i es van multiplicar, i entre tots van acabar aconseguint que, des de fa uns anys, Manresa tingui una cartellera i una agenda cultural envejables. Quan demà ens trobem per acomiadar el Loiola podrem celebrar que el cercle s'ha fet més gran i que d'alguna manera l'esperit d'aquell teatre continua viu en moltes altres sales i en molts altres ambients".  Dit i fet: la foto n'és testimoni. Diumenge, davant del Loiola, n'érem molts més de tres-cents, sortosament!

Charlie Hebdo, islam, drets i llibertats

Després dels fets de França aquests darrers dies, l'Ara d'ahir diumenge recull vint opinions per la tolerància. I gairebé podríem dir que les encapçala la columna d'en Carles Capdevila: No tinc paraules, aquestes d'avui no són meves. I a continuació quatre cites per "Llegir, aprendre i retallar frases com a refugi contra l’odi que s’escampa aquests dies".

“Les societats europees han d’entendre que l’enemic no és l’islam, sinó la ignorància, l’odi i la violència. Els criminals volen sembrar la por, destruir la democràcia i dinamitar la llibertat. La resposta ha de ser més democràcia, més llibertat i, sobretot, més educació”. (Mohamed Tayssir Azouz. ARA.)

“Massa sovint, l’islam i els musulmans són tractats com a estrangers. Però la majoria dels musulmans en la majoria dels països europeus són ciutadans nascuts i criats a Europa. «Ells» són «nosaltres»! Així que, per molt que «ells» hagin de respectar les normes de la societat on viuen, nosaltres hem d’acceptar que aquest també és el «seu» país”. (Cas Mudde. ARA.)

“Si França segueix tractant els francesos d’origen magribí com si fossin una amenaça a la «nostra» civilització, més d’ells seran propensos a convertir-se en aquesta amenaça, i seguir l’exemple dels germans Kouachi. Això seria un regal a Marine Le Pen i als jihadistes, que operen des de la mateixa premissa: que hi ha una guerra apocalíptica entre Europa i l’islam”. (Adam Shatz, London Review of Books. )

“França està de dol, i plorem amb França. Però la violència del nostre costat continuarà sense parar. Avions no tripulats cometran assassinats al Pakistan i en altres llocs. Hi haurà víctimes innocents. Els seus morts es consideren una cosa natural. Els escriptors no trobem que aquest tipus d’homicidis trenquin els nostres llapis. Això, tant com la massacre a París, és l’amenaça més clara i present a la nostra llibertat col·lectiva”. (Teju Cole. New Yorker. )

D'entre els 20 testimonis que tot seguit l'Ara publicava, retallo el de Manel Fontdevila, germà com és i ninotaire, que hi diu:

“Van contra l’humor per ignorància pura, perquè s’escapa del discurs i forma part d’un codi que no coneixen. A la gent no li agrada que la ridiculitzin, perquè és qüestionar-la. Molestem, i més quan ho fem des d’un idioma que no es pot contestar” (…) "El que cal que la gent entengui és que l’humor comença i acaba en ell mateix, no canvia les coses ni té importància en el discurs polític”.

El Manel va anunciar l’estiu passat que deixava la revista El Jueves precisament després que li impedissin publicar una portada que feia referència a l’abdicació del rei. “Per la monarquia he perdut la feina i m’han posat una multa –explica–, però això té a veure amb la legislació vigent, que no és una qüestió infranquejable. En canvi, l’atac al Charlie Hebdo és irracional”.  Molt més emotiu, el punt de vista del Manel el podeu trobar a Orgullo y satisfacción, en aquest especial que es descarrega gratis.

El diumenge s'ha acabat, la manifestació a París ha estat multitudinària, i tan unitària que en pateixen les costures. Si no fos que coneixem perfectament el sentit de la llibertat que tenen alguns dels de primera fila. Arrodoneixo aquest grapat de retalls amb dos paràgrafs d'en Ramoneda, a la contraportada:

"La idea que els musulmans europeus formen un quist comunitarista que s’insereix en les nostres societats per destruir-les és pura fantasia. Una construcció ideològica. En els darrers atemptats a França sempre ha mort algun musulmà, sovint un policia. “No hi ha una comunitat musulmana, hi ha població musulmana”, diu Olivier Roy. Estan en els més diversos llocs laborals, són votants de tots els partits (també del Front Nacional) i a tots hi tenen candidats. A França representen el 8% de la població, i en canvi (enquesta de The Guardian) la ciutadania pensa que són un 31%. Aquest error de percepció es dóna a tot Europa. Així es fabriquen els fantasmes". 

"Sovint es parla de l’amenaça de l’islam, com si fos un bloc homogeni, amb objectius compartits. Però al Pròxim Orient xiïtes i sunnites estan en guerra. El terrorisme jihadista planteja problemes de seguretat a Europa, però no perdem el món de vista: la seva violència és infinitament més gran fora d’Europa, sobretot en territoris musulmans. La seguretat no pot servir com a coartada per retallar drets i llibertats, ni per imposar restriccions a la llibertat de premsa en nom del respecte a les creences".

Ara que enderrocaran la Sala Ciutat (2)

Ho recullo de la pàgina del Facebook, Adéu Sala Loiola/Ciutat: "Hi ha teatres amb història; n'hi ha de bonics i n'hi ha de molt ben equipats; n'hi ha de grans i n'hi ha que són capaços de fer-nos reviure l'esplendor d'altres èpoques. I també hi ha espais, com la Sala Loiola, que han fet història sense ser història; que, amb discreció, han sabut estar al servei de la cultura i de la ciutat durant uns quants anys, ni pocs ni massa, els necessaris. La Sala Loiola, que, amb el temps, passaria a dir-se Sala Ciutat, ha acollit cinema, teatre, dansa, música. Una vida curta, uns recursos limitats i una infraestructura modesta han estat durant mig segle al servei d'iniciatives culturals tan arrelades a la ciutat com Rialles, Imagina't, Cineclub, la Innocentada, Tabola o El Galliner, entre altres…."  

Tabola! Hi penso, és clar, quan des d'El Pou de la gallina em demanen pel meus records de la Sala Ciutat. Pels millors i, també, algun de pitjor...

Els 1200 dies de Tabola

La Sala Ciutat és sobretot el record de Tabola: els tres anys i mig que va durar aquesta experiència hi vam passar moltíssimes hores. I no és pas que tota l’activitat de Tabola fos a base d’espectacles, però n’era la més coneguda. A la Sala Ciutat –que al principi encara anunciàvem com a “Sala Loiola”- hi fèiem els espectacles quinzenals, sí, però també les reunions, i fins hi pintàvem manualment les pancartes, al vestíbul del primer pis. O era el punt d’arrencada i final de moltes nit de sortir a empasquinar... Per una cosa o per l’altra, doncs, a la Sala Ciutat hi vam passar moltes estones cada setmana, darrera la fórmula que havia estrenat quatre anys abans Rialles. Una barreja de cultura, participació i comunicació, una oferta adreçada a tothom però pensada especialment per als més joves.

La Sala Ciutat, doncs, va ser el nucli de Tabola. Teníem accés franc a les instal·lacions, amb la confiança del seu responsable, en Josep Maria Morros i la iniciativa del Joan, el seu fill. També l’absoluta complicitat d’en Salvador Vicenç, que sempre va ser alguna cosa més que l’encarregat. La Sala Ciutat era l’espai central de Tabola i, potser per això, també, va acabar per ser el motiu de la seva dissolució. De resultes que la sala havia esdevingut de titularitat municipal, l’estiu de 1984 s’hi havien de fer les obres d’adequació, que a Tabola esperàvem d’un resultat formidable. Precisament amb Rialles i Cineclub la vam acomiadar festivament la sala el mes de juny. Vam desmuntar totes les cadires -recordeu l’operació? Molta gent ja se’n va endur a casa, a Manresa hi tenim flaca!- i transformàrem l’equipament, per una sola vetllada, en una pista de ball, amb l’orquestrina Galana.

El cas és que la Sala Ciutat, que el 1984 tot just tenia vint-i-tres anys de vida, havia envellit terriblement, potser perquè ja era el resultat d’un procés col·laboratiu, més fonamentat en l’entusiasme que en els recursos. I Tabola era un projecte que s’havia fet ràpidament molt gran, i que encara volia créixer més. En tres temporades, un total de 56 sessions i 35.000 espectadors de teatre, cinema i música. Amb plens absoluts –Lluís Llach; Terra Baixa, amb Enric Majó; Nit de Sant Joan, amb Sisa i Dagoll-Dagom. O els Joglars, amb Teledéum o el Tricicle, fos Manicòmic o Èxit... -. L’estiu del 84, doncs, esperàvem unes obres que renovessin profundament les condicions tècniques més atrotinades i les expectatives acabaren en frustració: tot plegat es va quedar en un recanvi de butaques a la platea! Disgustats, aquell octubre des del col·lectiu vam anunciar que plegàvem i la reacció d’aquell segon ajuntament democràtic, de majoria absoluta socialista, fou lamentable. Probablement ara tots sabríem gestionar millor el conflicte, però aleshores alguns regidors actuaren no només amb molta barroeria sinó també aventurant mentides per dividir el grup. Quin daltabaix! La continuïtat de Tabola encara tingué un serrell d’alguns mesos –Navarcles (Alè, de Comediants): Conservatori (El comte Arnau)  i fins el comiat, amb Glups, de Dagoll-Dagom, al Kursaal- però el projecte estava tocat...

Al capdavall, si a Tabola hi vaig descobrir les virtuts de l’animació sociocultural, gràcies al conflicte de la sala Ciutat també vam aprendre que cultura més política no sempre dóna política cultural. A vegades, just el contrari! Sigui com sigui, els aprenentatges que hi vaig fer i les amistats que hi vaig trenar m’han estat sempre més recurrents i indispensables, bé fos precisament al camp de la política, bé a la pràctica associativa. I en qualsevol altre projecte com ara aquest mateix Pou de la gallina, hereu d’unes inquietuds que no entenien la cultura si no per la capacitat de transformació que té. I continuem.

La foto és de l'Albert Solé, que era el fotògraf de Tabola, i va ser feta el 13 de maig de 1984, abans de començar un espectacle de mim, amb l'Stewy: no sé pas com va anar a parar a casa. S'hi pot veure l'erra-cinc groc del Joan, amb qui havíem empasquinat mig Manresa, 

Ara que enderrocaran la Sala Ciutat (1)

Després de 54 anys de servei, sembla que aquest gener començarà l'enderroc de la Sala Ciutat. A mi em sap greu, no hi puc fer més, perquè hi tinc prou records propis i, alhora, va ser cavall de batalla en el seu moment per aconseguir una millor oferta cultural a Manresa. Sigui com sigui, la sentència ja fa anys que era ferma, i ara l'única novetat és que l'enderroc té data. Potser sigui per això, doncs, que m'he trobat embolicat amb una colla que li volen cantar les absoltes dignament. Gent de Rialles, de Cine-club o de Tabola, amb els de la Innocentada i tants i tants d'altres. I amb en Joan Morros de catalitzador. El primer acte serà el proper diumenge al migdia. I bo, com que avui els de Canal Taronja ens hi han convocat per gravar quatre imatges, he aprofitat per fer-me sol a casa el qüestionari: el meu primer record de la sala.

Una tarda al Loiola

M'he fet gran, però per a mi la Sala Ciutat sempre serà la Sala Loyola, i hi tinc records gairebé des d'abans de néixer. Els meus pares s’havien casat l’agost de 1960 i la Sala es va inaugurar tot just al cap de quatre mesos. I el cas és que "el Loiola" recollia el testimoni del local que les Congregacions Marianes havien tingut al carrer de la Mel, just al costat d’on vivia el meu pare, congregant com el que més, i que ara vivia amb ma mare a la carretera del Pont de Vilomara, a la Sagrada Família. Doncs bé, es veu que jo al Loiola hi vaig entrar de franc molts diumenges aprofitant aquell embaràs de 1961, quan per anar al cine només calia emprendre la baixada del carrer Viladordis, encara sense asfaltar, travessar el pas a nivell dels Catalans i arribar fins la placeta de Sant Ignasi… Ara bé, els meus records veritables són uns altres: els festivals de l’acadèmia Albor (hi vaig fer un paperàs com a flautista d’Hamelin) o amb la meva tieta Rosa, a veure Sonrisas y lágrimas. Però allò que retinc de manera inesborrable és la primera vegada que hi vaig anar sol. Sense els pares, vaja: amb els nous amics de 3r de primària del "Complejo escolar-Academia Rial", síntesi que fou de les ànsies pedagògiques i lucratives del senyor Llorenç Rial Fainé. Allà s'hi havien fusionat alguns centres de la ciutat, i també el del meu barri, l'Albor. I és per això que, a la Rial, hi vaig conèixer nois i noies "de baix a Manresa". Gent de molts possibles, que vivien la Passeig -els germans Font!- o al carrer Barcelona, o al de Casanovas. Bona canalla, a qui no els faltava mai de res. Encara més, tenien hàbits absolutament desconeguts per mi, com aquest d'anar al cine els dissabtes. Anar al Loiola! Quan m'ho va proposar el Xevi Font vaig quedar paradíssim: anar al cine sols, sense els pares? Si home, si era la mar de fàcil, només els havia de demanar permís i un duro per l'entrada. Amb tres pessetes més ens prendríem una gasosa i tot! Tal dit, tal fet, jo també vaig baixar nerviós i puntual el carrer Viladordis, i a les quatre va començar un d'aquells programes de duro a base de Marisol -era la d'uns ye-yés que es coneixien al tren i cantaven cançons i que ara ni que em matessin sabria recordar quina era-, i després Ulises, amb el Kirk Douglas. Entre pel·lícula i pel·lícula vam anar a buscar la gasosa, ampolla individual, de la IRSA, amb canyeta: fins i tot algú es va atrevir a fer-la rodolar un cop buida. Fou el Xevi? l'Armengol? I la Núria Barnils, era amb nosaltres? la Sellarès? O l'Eva Pons? Tan se val, a mi em va semblar una tarda fascinant. I encara més quan, passades les dues pel·lícules, la colla va fer per anar-se'n mentre jo veia que molta gent es quedaven asseguts. "Que les tornen a fer?" vaig demanar innocent. El Xevi, que era qui duia la veu cantant, va asseverar sense embuts que sí, que i tant. La meva curiositat anava més enllà: "I s'ha de tornar a pagar?" No, és clar que no -però tots els meus companys de 3r de primària van tocar el dos. Sense rumiar-ho dos cops, em vaig acomodar a un lateral i vaig tornar a empassar-me les peripècies de la Marisol, que es veu que no tenia pare i l'oncle era un malànima. Després tornà l'Ulisses, Polifem, el cant de les sirenes i una senyora de pitram generós que jo encara no sabia que era el de la Silvana Mangano, però on l'heroi encistellava amb precisió olives -o potser només eren els pinyols?- en un exercici que sempre més m'ha predisposat als mites clàssics. El següent record ja és el d'una mà que em sacsava, exactament la d'en Salvador Vicenç, l'acomodador, que armat d'un lot em despertava davant l'astorament del meu pare, que es veu que ja patia. Quina hora devia ser? El més bo de tot plegat és que no recordo que em renyessin gaire, ni enfilant el carrer Viladordis ni després, aquella nit a casa. I bé, anys a venir, al Loiola hi vaig anar a veure centenars de pel·lícules, a les sessions de Cine-club, bé fos en dissabte -sala gran- o els divendres -sala petita, projector de 16 mm. Ara la colla era de l'institut i en aquells anys de canvi -77, 78, 79, 80…- vam esprémer els abonaments d'una programació sense censura. Perquè encara que no sempre hi plegàvem gran cosa, continuàvem estant assedegats d'històries.

Del diumenge 11 de gener, al vestíbul de la Sala Loiola/Ciutat: veure el meu pare a la relació dels que es vanb esforçar per tal de finançar el projecte m'impressiona. Congregant com el que més! Ho consigno discretament.

La resposta al 9-N

D'ençà que vam superar el 9-N, que el compàs s'ha ralentit. Arribar a la consulta ja va ser un camí envitricollat però ens hi vam escarrassar tots plegats: tant se val si no ens acabaven d'agradar els termes finals en què es va convocar. Calia el 9-N i calia que ens emmiralléssim en aquell resultat colossal. Però aquest resultat, dos mesos després, té un punt de decebedor. I això perquè des d'aquell mateix vespre, el MHP va voler fer seva tota l'energia de la convocatòria -"tota la responsabilitat", en va dir- i marcar el tempo, a mig cami de l'estratègia… i de la conveniència. I així estem, que el més calent és a l'aigüera. Les conferències, les declaracions, les reunions menys que més secretes, m'aboquen a un temor. I aquest és que la desitjable unitat que reclamava Artur Mas, mai no ha passat de ser una llista única que deixés a les seves mans la gestió dels temps, continguts i fins unes enèssimes negociacions amb Madrid. Però el més sorprenent d'aquesta poposta és la condició final: "Això... o no hi ha eleccions". Caram! Mentrestant la posició d'ERC ha estat analitzada fins el paroxisme -he llegit columnes d'anàlisi psicològica destinades a Oriol Junqueras!- i una vegada i una altra se li demana més generositat. Més encara? El compromís que va prendre ERC al començar la legislatura s'ha acomplert, i ara, més enllà de les sensacions, de les aspiracions i dels caràcters dels actors d'aquesta història, cal tancar l'episodi amb unes eleccions que legitimin tot el procés. Al capdavall, si la llista única només ha trobat la complicitat dins de CDC, convindria superar-la amb una oferta tan natural com la diversitat de candidatures que el país genera, i sense fer-ne més problema. ¿O no és així com aconseguirem més i més adhesions al procés d'independència?

Els reis ja han passat, i gener s'escolarà en una bufada. Ara convé un compromís i la immediata convocatòria d'eleccions. Els símptomes comencen a anar en la bona direcció i vull creure que hi haurà acords per sobre de conjuntures com les que ahir descrivia Toni Soler, quan a l'ARA apuntava que potser el MHP havia canviat de parer: "… Segurament pensa que si deixa passar aquest nou any (almenys fins al setembre) la conjuntura li serà més favorable. Tant a ell com a Catalunya. Les xifres de l’atur del 2014, divulgades ahir, potser el van acabar de convèncer. No faltaran veus per aplaudir la prudència de Mas…".  Som a 2015 i jo sóc un home de bona fe. Dono per bo que aquella llista unitària mai no ha estat una coartada per deixar el camí cap a la independència a l’espera de temps millors. Però de la mateixa manera, no puc creure que la resposta al 9-N s'esvaeixi mig any o un any més! El 9-N reclama una resposta ara. I encara més, tota la gent que s'ha abocat en aquest projecte, i tota aquella gent que sovint n'espera amb urgència la major transformació política de la seva vida, no es poden trobar amb aquest ralentiment que ens desmobilitza. La il·lusió hi és tota, de debò: només cal que trobi la sortida. I recuperarem la confiança, i guanyarem tots plegats generositat. Però, President… les urnes!

PS. Escoltar declaracions carregades de retrets com les d'aquest mateix migdia no ajuden gaire a redreçar els ànims. Joana Ortega, vice-presidenta del govern i militant d'UDC, atribueix a ERC i Oriol Junqueras l'immobilisme de les negociacions, i de passada la responsabilitat total si el procés es paralitza. Venint d'on vénen, podria semblar un acudit, és clar. Però a mi em semblen altament inquietants. Patirem!