Qui no coneix Imma Serra?

Els mesos d'estiu els vaig passar cabbussat en la Manresa de 1975, i el resultat és aquest Pou de setembre que prova d'explicar les esperances que es covaven en aquell final d'etapa i, també, la repressió i el coratge que les acompanyaven. Amb tot, a mig agost em calia fer també l'entrevista mensual del «Qui no coneix...» i, per suggeriment de M. vaig plantejar-me fer-la a Imma Serra. Qui em va passar el seu contacte em va avisar, però: "Pot ser que no en tingui cap ganes". I doncs...? El resultat va ser una de les entrevistes més sentides d'aquests anys, tan tendra com difícil, d'algú que s'obre a explicar obertament la convivència amb la malaltia. I la malaltia és el Parkinson. Aquella conversa i cafè a Rajadell va ser un privilegi, i en va sortir aquesta història que, sumant anècdotes, arriba a la categoria. 

Imma Serra:
el so trencat del Parkinson

Ara fa vuit anys que Imma Serra deixava la direcció de la coral Eswèrtia després de quatre dècades. Poc després també plegaria de la direcció de l’escola de música de Sant Joan de Vilatorrada. En el seu millor moment de maduresa i abans d’encetar la seixantena, aquell cansament que tan l’afeixugava va ser diagnosticat com a Parkinson. Inapel·lable. Però comencem pel començament: l’Imma és nascuda el 1957, la tercera de quatre germans, fills de l’empresari cafeter Joan Serra i de Conxita Fabregat. De petita va estudiar a la Companyia de Maria Lestonnac, al carrer Campanes, i després al col·legi Catalunya. I, per avançar un curs, encara la van internar un parell d’anys a la Bisbal de l’Empordà. «Si més no, d’aquella experiència recordo que vaig poder estudiar piano amb la senyora Campillo». I és que, segons ella, amb la música sempre s’hi ha anat trobant. Així, de ben jove, comença cantant en diferents formacions manresanes —Coral l’Aliret, Orfeó Manresà— i les arrels del pare a Rajadell també la duran a incorporar-se a l’espectacle La treva nadalenca amb tot de cançons dirigides per mossèn Pere Soldevila. «És ell qui m’anima a cantar». Es decideix a fer un curs de direcció i s’incorpora a la Coral Al vent, de Sant Vicenç de Castellet, i aviat dirigirà alguna cançó i també la coral infantil Nou Horitzó. Rajadell serà també l’escenari de 1975 al 78 de les Musiqueries, trobades de joves amants del cant coral. El cas és que l’Imma, després de passar per l’escoltisme, s’ha afegit al Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Hi fa un curs d’iniciació a la muntanya, practica el piragüisme i fins treballarà a La Tenda, al carrer Casanovas. Però el seu destí no era l’esport: al mateix CECB li proposen d’entrar a la Coral Eswèrtia. Per tota la resta, els estudis del batxillerat nocturn se li feien inacabables, fins que comença a estudiar cant al Conservatori. Allà trobarà professors com Lluïsa Muntada, Montserrat Pueyo, Joan Cabero i Elisenda Cabero, en una carrera que no enllestirà abans dels quaranta anys. Entremig ha festejat i s’ha casat amb en Jaume Badrenas —«era del Montserrat però va venir al Bages per les expedicions d’Alaska, el 77, Perú el 78 i el Lothse el 80... I al 81 ens vam casar: vaig fer sort!»— i en acabat vingueren un parell de criatures, la Laia i el Guillem. Mentrestant ella es continua formant en cursos de cant coral dirigits per en Jordi Casas o a l’Esclat de Manresa amb Manel Camp, Josep Padró, Viviana Salisi... i cursos de direcció amb l’Orfeó Lleidatà o a Pontons, amb Oriol Martorell. I encara vindrien cursos de rehabilitació vocal o de disfonies funcionals. Soprano com és, va formar part del grup Bacus i durant quinze anys va fer duet amb la pianista Pilar Pla. I és clar, hi ha la docència a l’Escola municipal de música de Sant Joan de Vilatorrada, també com a directora. O aquests quaranta anys de direcció a l’Eswèrtia amb en Joan Maria Bozzo. I enmig de tot aquest entusiasme li detecten la malaltia. «Vaig emprendre la lluita contra el Parkinson amb tota la voluntat. Fins vaig acceptar operar-me amb l’esperança de corregir una sentència que no tenia cap antecedent familiar». Però els resultats no acompanyen i el cos comença a sentir les limitacions. «L’escala de valors canvia, i tot va prenent un caire diferent. Moltes coses deixen d’amoïnar-te i fins i tot li he canviat el nom a la malaltia: és el meu company Karsimpon». Com una cançó, la conversa s’acaba. I la seva tornada és un lema, serè i decidit: «Amb el Jaume hem après a valorar les petites coses de cada dia. I sí, penso sovint en la mort. Però mentrestant celebro cada dia que passa i ara, només de veure el meu net a la vora, ja em rescabalo de tots els mals».

Seixantisme a la Manresa de 1975

Podria dir que aquest estiu he fet les autèntiques vacances de molts avis: a excepció de cinc dies al Pirineu, la resta ha estat de suport en absència de la institució escolar. No em queixo. També he tingut prou temps per redactar un llarg tema del mes per a El Pou de la gallina que s'ha publicat com a Manresa 1975, repressió i esperances. Al llarg del juliol i l'agost, amb Rita Casadevall, ens hem capbussat en el diari Manresa de l'any 1975 i, també, hem fet una vintena d'entrevistes per parlar d'aquell moment. Els fets polítics hi predominen, és clar, i molt singularment els dels detinguts o encausats en aquells darrers estertors del franquisme. Però de seguida vam adonar-nos que al costat de l'efervescència política i sindical, la cultura va ser el tercer focus d’agitació. A Manresa aquella tardor apareixerà el primer número de la revista literària Faig, els cursos de català es multipliquen obertament i les presentacions de CineClub són una veritable escola de formació. També ha començat el secretariat d'entitats. Però el gran fenomen és la Nova cançó, que aleshores batia rècords de multes i prohibicions, i que omplia tots els escenaris.

Aquell 1975 Lluís Llach serà al Kursaal el divendres 21 de març, acompanyat de Joan Isaac, una setmana abans no es presentés al Palau de la Música Viatge a Itaca, el gran èxit discogràfic de l’any, amb més de 150.000 còpies. Tres mesos després, el 20 de juny, Raimon farà ple absolut a la Sala Loiola. A la mateixa sala hi trobarem els Esquirols presentant Fent camí, o l’Ovidi Montllor i Celdoni Fonoll la nit del 27 de setembre, hores dbans de les darreres execucions que va ordenar el dictador. També hi passaren en Pius, els Coses o, el mes de novembre, una primeríssima Dharma. I sense cap subvenció: l’oferta aleshores fins i tot podia generar alguns beneficis pels organitzadors, molt sovint entitats.

I tot recollint aquestes dades vaig recordar la lectura de Seixantisme, de Marta Vallverdú —2023— un terme encunyat per Josep Maria Muñoz, historiador, traductor i director de la revista L'Avenç. Per rerefons, l'afirmació del professor Joaquim Molas: «L'últim gran moviment politicocultural d'aquest país va ser el dels anys 60», fins el punt d'equiparar Modernisme, Noucentisme i Seixantisme. Una dècada prodigiosa on Catalunya va passar del resistencialisme a la reivindicació, i on convergien dos objectius: l’antifranquisme i l’afirmació de la cultura com a forma definidora de la identitat catalana.

Jordi Nopca, en un article elogiós —Ara, 14 de febrer de 2023— situa entre els mèrits de l'autora, la proposta d'una mirada global als canvis que es van donar, entre el 1959 i el 1971, «en sectors tan diversos com l'editorial (amb l'impuls d'Edicions 62, Enciclopèdia Catalana i Club Editor i de revistes com Serra d'Or), el musical (l'impacte de la Nova Cançó), l'artístic (de l'informalisme a l'art conceptual, i amb referents crítics com Alexandre Cirici Pellicer), el literari (amb figures com Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i Terenci Moix), la renovació pedagògica (Rosa Sensat), les protestes universitàries, l'escoltisme i la clandestinitat política. Com que l'acció política estava prohibida pel règim, molts actes culturals es convertien en actes de reivindicació política». Ni que fos un punt tardanament, per Manresa aquell 1975 la definció és rodona.

«La Nova Cançó va ser el moviment més popular del Seixantisme –diu Vallverdú– perquè va projectar el català en espais públics, perquè va permetre tornar a llegir en català a molta gent —els discos d'Edigsa tenien les cançons escrites— i perquè hi havia tots els Països Catalans representats. Hi havia músics del Principat com Joan Manuel Serrat, Quico Pi de la Serra i Guillermina Motta, valencians com Raimon, mallorquins com Maria del Mar Bonet i rossellonesos com Jordi Barre. A dins del moviment s'hi van englobar col·lectius com Els Setze Jutges –inspirats per la chanson francesa– i el Grup de Folk, del qual van formar part, entre el 1967 i el 1968, joves músics com Jaume Sisa, Pau Riba, Xesco Boix, Falsterbo 3 i Oriol Tramvia, alguns dels quals van acabar configurant la contracultura»,

Altrament, no cal perdre de vista que Manresa també rebia aleshores les grans estrelles del show-bussines hispànic i la festa major d’aquell 1975 n'és el millor exemple: el diumenge 31 d’agost l’oferta feia conviure Rocío Jurado, al Mannix, Manolo Otero a l’envelat —va caldre la policia per anar des del Dodge Dart al camerino— i Julio Iglesias a l’Atangia! El fotoperiodista Txema González, que els va retratar a tots, encara avui no entén «com s’ho manegaven per dur-los a Manresa!». Perquè el Seixantisme era llavor de canvi, és clar, però en inevitable convivència amb l'oferta més comercial i aquells clubs de fans que avui ens fan esgarrifar.

El cartell inicial de Lluís Llach és una aportació de Josep Maria Oliva, que en té un arxiu formidable. Ell mateix ens va fer conèixer Txema Gonzàlez, autor d'aquesta impagable foto de l'Otero al Mannix, que el diari Manresa mai va publicar.

Una octaveta a les Bordes de Graus

Encara que això de fer-se gran no té aturador, amb M. encara ens vaga de tant en tant fer algun cim dels Pirineus. El mes de juny vam tornar a coronar el Puigmal, des de Núria i, envalentits, vam decidir fer el Certascan aquest agost. Quin trencacames! No tant pel desnivell com per la durada, anant des del Refugi al llac, coll i cim del Certascan i, en acabat —que no s'acabava mai!— baixar per l'altra banda fins a les bordes de Graus. Tavascan queda a un cop de roc, però com que estàvem desmanegats ens vam quedar al càmping i, posats a fer, vam entaular-nos al restaurant que amb molta gràcia porta una asconenca. Vam fer un menú amb crema de verdures i, també, botifarra amb mongetes. I mentre ens anàvem hidratant a base de vi, vaig descobrir estupefacte un quadret que penjava entre els nostres caps. Una octaveta de la UNE! La Unió Nacional Espanyola que, l'octubre de 1944 va voler ocupar la Vall d'Aran, a les acaballes de la segona guerra mundial. 

Aquell «Catalans!» que encapçala la papereta m'havia fet pensar en la proclamació de la República d'en Macià. Però de seguida que hi vaig acostar la mirada veig descobrir meravellat que era una invitació a la revolta. Vist en perspectiva, el text és d'una ingenuïtat absoluta. «O ara, o mai!», diu en nom d'unes guerrilles prestes i a punt d'alliberar el país que, finalment, arrodoneixen el text amb un «Visca Catalunya, Visca l'Al·liança Catalana d'UNE». Rabassairee, Comerçants o Al·liança fan pensar en alguna impremta francesa, sens dubte. Però només de fer-les arribar a l'Espanya franquista aquelles octavetes comportaven un risc majúscul. La propietària del local, que va deixar l'Ebre per amor fa quaranta anys, ens va comentar que l'octaveta la van trobar tot fent les obres precisament en aquella borda, cargoladeta entre les pedres. No cal dir que qui la va rebre fa més de vuitanta anys va córrer prou a amagar-la i encara com no la va cremar. La guàrdia civil a Tavascan vetllava molt decidida per la integritat fronterera de persones i idees! 

El fet és que el 19 d'octubre de 1944, 1500 homes de la divisió 204 van iniciar l'avenç en tres columnes amb l'objectiu de prendre Viella i aïllar la Vall d'Aran, esperant el suport popular de la població. D'aquestes columnes, la 410a brigada es va introduir pel Port de Tavascan i cal pensar que l'octaveta va ser escampada per aquesta unitat. Sigui com sigui, aquella «Operació Reconquesta d'Espanya» que tenia el PCE al darrera va esdevenir un fracàs: passada la sorpresa inicial, exèrcit i guàrdia civil, acompanyats de milers de reforços, van aturar la pretesa invasió i el dia 27 d'aquell mateix mes les guerrilles van decidir tocar retirada.  

Anys enrera, i amb d'altres companys, amb M. ja havíem fet la ruta del Port de Tavascan, porta de sortida de franquistes durant la guerra, d'entrada de jueus durant la persecució nazi o, també de l'exèrcit de la UNE o dels maquis. A Sort es pot visitar la presó-museu «Camí de la llibertat» i, si és de l'interès d'algú, la Diputació de Lleida té una proposta més àmplia de rutes a www.perseguitsisalvats.cat

Morir de gana a Gaza

Dissabte vam anar a Barcelona, a la manifestació que, sota el lema Aturem el genocidi, reclama que la comunitat internacional pressioni Israel perquè es faciliti l'arribada d'ajuda humanitària a la Franja i es posi fi a la fam que està matant milers d'infants. És només un gest, certament, però és que no puc contemplar cada dia als informatius tota la canalla que es mor de fam a Gaza. Al matí, a l'Ara, Empar Moliner escrivia: «S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt». Doncs és això, i com ella mateixa argumentava, hi ha tragèdies com la fam de Gaza que són evitables. «No és tolerable, no és admissible per a la raça humana deixar nens, que han vingut al món sense demanar-ho i no tenen cap refotuda culpa de cap conflicte territorial, religiós, testicular o tot a la vegada, morir de fam. És que no pot ser. (...) No vull sentir les frases dels uns i dels altres defensant els interessos, la geopolítica i les arestes del conflicte que ve de lluny. S'estan morint de gana. Morint. Jo no em puc permetre tanta indiferència, no em surt. Sé que manifestar-se no serveix de res. Però hem de protestar, cridar, escandalitzar per cada nen mort de fam». Perquè a Gaza hi ha un genocidi —un més, si així ho voleu. I per a cadascun d'ells el primer pas és protestar, cridar i escandalitzar-nos. Altrament la indiferència ens n'acabarà fent còmplices.

Qui no coneix Shalana?

Aquest estiu el Pou de juliol-agost parla del projecte pedagògic, social i ciutadà d'Ampans. Seixanta anys d'història que avui sumen 1400 professionals per atendre vora 4000 persones amb problemàtiques diverses. I amb 65M€ de pressupost, que aviat és dit! La lectura és altament recomanable perquè permet entendre globalment un projecte del tot imprescindible. En acabat, i quan arribeu al capdavall de la revista, hi trobareu un altre «Qui no coneix...» que compartim amb la il·lustradora Maria Picassó. I ha estat un plaer presentar-hi Shalana Rodríguez Cruz. La Shalana, vaja: probablement la manresana que ha nascut més lluny de Manresa però que, amb la seva presència multiplicada, exporta la manresanitat parlada arreu del planeta! 

Shalana, reina a xarxes i pantalles

 Shalana Rodríguez Cruz va néixer l’any 2000 i ho va fer lluny, molt lluny de Manresa, exactament a Ürümqi, la capital de la Regió Autònoma Uigur de Xinjiang, a la República Popular de la Xina. Però quan tenia vuit mesos arribava al Prat del Llobregat per saltar fins a Sant Salvador de Guardiola i, des dels quinze anys, establir-se a Manresa. «Els pares em van adoptar i sempre n’he tingut consciència, encara més a partir dels quatre anys, quan vam anar plegats a buscar la meva germana Lizhen, més al sud de la Xina». Va créixer com una bona nena, d’actitud obedient a l’escola i caràcter vergonyós. Però a la piscina ja triomfava: abans dels tretze anys esdevindrà campiona de Catalunya —i tercera i quarta d’Espanya— en els 100 i 200 m papallona. Després, a l’institut Pius Font i Quer, tampoc tindrà gaire temps per socialitzar: va de l’aula a la piscina i en acabat cap a casa fins l’endemà, en un ritme de molta intensitat.  I és al final del batxillerat humanístic, resolt amb matrícula d’honor, que un esdeveniment la marcarà: el seu treball de recerca sobre l’adopció va obtenir el premi de la UManresa i, després, el de la Generalitat de Catalunya. «I aleshores em van demanar de fer el parlament en nom de tots els alumnes premiats. Em penso que aquell dia vaig començar a perdre la vergonya!». I a poc a poc guanya seguretat, encara més quan aquell estiu comença a fer un casal i, de seguida, cursets de piscina a Navarcles. El contacte amb la canalla li resulta estimulant, fins el punt de canviar una vaga inclinació pel Dret —«...havia vist massa pel·lícules!»— per la de Magisteri, i es passa al Club Natació Sallent, compaginant els estudis amb un ritme d’entrenament més tranquil. Fins que arriba la covid. «Jo ja seguia molts youtubers i fins i tot havia fet vídeos de molt jove però ni ho comentava a casa ni els penjava enlloc. I va ser amb la pandèmia, que teníem moltes hores, que vaig entrar a Tik-tok». Als primers balls amb amigues van seguir les gravacions conduint i cantant, tot començant a acumular visites. «Aquells vídeos funcionaven! De primer van ser cinc mil visualitzacions, després varen ser cent mil abans no arribés a casa!». Avui la Shalana pot arribar al milió, i sovint a partir de temes lingüístics, «amb el català és com em sento més còmoda, amb vídeos sobre el vaig o el vaic que diem a Manresa. O bé plantejant el gràcies, mercès i merci. I no sóc pas filòloga, eh!?». El que és evident és que la Shalana destil·la entusiasme i això s’encomana, fins el punt que li van proposar de fer un programa de càpsules lingüístiques per RTVE, el Déu-n’hi-do, mentre paral·lelament ja l’entrevistaven per incorporar-se al SX3. «Hi arribo com a productora de continguts, al costat de mags o cuiners. Jo feia una mica de tot!». I el fet és que de seguida la truquen i comença a col·laborar a Ràndom, acompanyant els dos presentadors. Després de dues temporades, hi afegirà un espai propi,  Fang!, al costat de Marc Andreu Rosich. Es tracta d’un concurs amb canalla de 6è de primària de dues escoles de Catalunya amb la intenció de promoure el català i entretenir. Ara la Shalana està pendent de reprendre una quarta temporada al SX3 —«Hi estic superbé!»— i té momentàniament aparcada la tasca de mestra després de fer les pràctiques a Manresa, a l’escola Bages, i algunes substitucions a la Renaixença o la Font. I és que l’últim any ja li exigia absoluta disponibilitat  i, a més a més, cada vegada té més feina en presentacions de premis, documentals... Però al capdavall la Shalana té ben present la seva vocació educadora i, des de la singularitat dels seus ulls orientals, encara exclama: «M’encanta pensar que, independentment del físic, des del programa trenquem estereotips a favor de la diversitat!».

Lluís Llach presenta El llibre daurat a Manresa

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de juliol, a El Pou de la gallina: Lluís Llach. Va venir a presentar la seva darrera novel·la, El llibre daurat, i li va fer de presentador el mateix Antoni Daura que el va jutjar de thriller de l'edat mitjana. «Un llibre de bon llegir, A mi m'ha agradat!» deia el llibreter, i en Llach somreia fi. L'auditori era ben seu abans no digués res. I va dir, és clar. La presentació més o menys va anar així, i així ho vaig recollir —i retratar:

Lluís Llach presenta llibre

 

Lluís Llach (1948) va ser a la llibreria Parcir el 17 de juny davant d’un públic devot que li reconeix no només el talent de cantautor sinó també el seu ofici literari d’ençà aquella Memòria d’uns ulls pintats (2012), Les dones de la Principal (2014) o El noi del Maravillas (2017), entre d’altres. L’home no para —des de 2024 és president de l'Assemblea Nacional Catalana— però aquest cop va venir a Manresa per parlar del seu darrer títol, El llibre daurat. Les masses populars ara han desaparegut però Llach és tan magnètic com ho era fa mig segle omplint el Loiola, el Congost o el Kursaal i, també —sota un sol implacable— la plaça de la Reforma el 2014, amb un lema que resultà ser temerari: Votem! I bé, a la Parcir va parlar de dones remeieres, víctimes del masclisme des que les universitats al segle XIII desperten l’interès de reis i papes. «S’hi va prohibir l’accés a les dones que, des de la caiguda de l’imperi romà, s’havien dedicat a les cures, amb el coneixement per herència familiar de plantes i pocions. Dones independents que es guanyaven la vida…». Quatre generacions de dones, del segle XIII al XIV, condueixen l’argument que serveix per denunciar que «el primer racisme no és de pell sinó de gènere». Ras i curt: a les remeieres se les perseguia per ser dones i també per ser lliures, i Llach les vindica: «Jo com a homosexual he defensat sempre la dona, que també ha estat marginada. Nosaltres tenim ploma i som depravats, sí. Però a les dones, de què les culpen?» I remata: «Les dones independents sempre han emprenyat els masclistes!». Tot plegat, seixanta minuts d’intensitat creixent, amanits amb algunes reflexions sobre l’ofici d’escriure: «Fer un llibre és diferent de fer quatre quartetes i cantar-les amb voluntat de salvar Catalunya... o explicar les frustracions sexuals». El cas és que escrivint, diu, s’ho passa pipa fins al punt de deixar a l’aire si és sort o desgràcia això de dedicar-se també a la política —«val més que no en digui res...»— mentre recorda la sentència d’una quiromàntica a París el 1973: «el que vostè fa depèn de la seva solitud». La solitud viscuda entre multituds! I és aleshores que, com qui no vol, ens amolla que ja fa temps que li demanen un llibre de memòries... Si li’n queda, de feina!

Elogi del Bagatell

Des de Sant Pau de Segúries, enfilant la carretera que us porta a Olot per la collada de Capsacosta de seguida trobareu un trencall discret, després del cementiri, que us permet arribar-vos a la vall de Bac. La pista, estreta i sinuosa, és ben asfaltada i ressegueix un bon grapat de masies seculars, cases pairals que encara exploten bosc i pastures, i ramats de bestiar. Si fos el cas de fer-la tota, la pista us duria a Castellfollit de la Roca però, a mig camí, un nou trencall a la dreta us mena fins el refugi d'El Bagatell. Cal creuar un gual i enfilar la costa, al capdamunt de la qual apareix la casa voltada de bosc i prats magníficament retallats per la gana de tres ases. El Bagatell és una construcció molt més modesta que aquells masos de nissaga llustrosa: tot just una casa recuperada poc a poc des de fa vora quaranta anys per una terrassenca i els seus germans. Avui, amb el seu company, la Teresa i el Josep Maria ocupen la planta principal de la masia mentre que els baixos els permeten acollir grups de famílies o persones que hi vulguin fer estada. És el refugi que, sense cobertura i amb un wifi escardalenc, respira pau i silenci. Un ordre harmònic només contrapuntat pels lladrucs de dos gossos enjogassats. I encara, presidint la perspectiva de la vall, la presència d'una escala fins al cel. Un espai per perdre-s'hi o —qui sap!— potser retrobar-se.