Amb l'escola no n'hi ha prou (Editorial d'El Brogit del Montserrat 496)

 

A finals d'abril vam presentar un nou Brogit del Montserrat coincidint amb el 50è aniversari del CEIP Jaume Balmes a Castellbell i el Vilar. En va sortir un acte memorable, amb la participació de Joan Ros com autor del reportatge. I l'Editorial, compartida pel nucli editor, remarca el compromís que des del Centre d'Estudis El Brogit volem tenir amb la comunitat educativa.

Amb l’escola no n’hi ha prou

Quan ara fa cinquanta anys a Castellbell i el Vilar s’inaugurava la nova escola Jaume Balmes, desapareixien tot de petites escoles que, des de Rellinars a Marganell, havien complert una funció d’autèntica suplència, tal i com recull el nostre primer reportatge. Aquell nou centre de primària venia a aplegar gent i recursos per tal d’esdevenir el principal nucli de formació i coneixement de tots aquells municipis que, sovint, també en aquest mig segle han aconseguit la seva pròpia escola, recuperant proximitat. De la mateixa manera, avui Castellbell i el Vilar disposa també de llar d’infants, i fins d’un institut de secundària. No cal dir que celebrem que, arreu del país, l’oferta educativa ha crescut i s’ha diversificat.

 

Però no hem d’oblidar que amb l’escola no n’hi ha prou: la formació integral de la infància i l’adolescència també depèn de la família, les xarxes socials, les amistats, les activitats extraescolars, d’esplai en el lleure, comunitàries... Perquè l’educació reclama no només institucions sinó la participació i els recursos de tota la comunitat, a dins i a fora del centre, i més enllà de l’horari escolar. Formant part del teixit social de cada municipi, de costat a les entitats, esplais, casals de gent gran, clubs esportius, colles de cultura popular o associacions de veïns...

 

Des del Col·lectiu El Brogit ens posem al seu servei, permeables a totes les iniciatives. Disposats a col·laborar amb els centres educatius del Montserrat i els seus equips de mestres per tal de crear vincles o projectes compartits. Convençuts que el fruit d’aquest treball ha de millorar les condicions de vida no només dels infants sinó la de tots els ciutadans d’aquest territori.

Qui no coneix Ramon Bonvehí?

D'El Pou de la gallina d'aquest mes d'abril, un «Qui no coneix...» que  recull una trajectòria fixada amb l'art de la reproducció gràfica. Ramon Bonvehí i Mor, fidel hereu del seu pare, s'hi ha passat la vida: fotocòpies, impressores i moltes tones de tòner. És clar que no tot és la tècnica i la seva vida, com totes, està plena de relleus que podeu conèixer punt i seguit, al costat d'aquesta magnífica il·lustració —un punt pavarotti— que li ha fet la inigualable Maria Picassó:

Ramon Bonvehí,
història viva de la fotocòpia

Aquí el tenim, el Ramon Bonvehí i Mor, un home de caràcter pràctic que ha trepitjat més oficines de Manresa i el Bages que no pas ho han fet els lladres o els inspectors d’Hisenda —per separat, naturalment. Però, és clar, a diferència dels anteriors, a ell sempre se l’espera: si no era un fax ara és un ordinador i, per sobre de tot, l’home que ha deixat instal·lades, cablejades o reparades muntanyes de fotocopiadores, siguin de sobretaula o de la mida d’un cotxe. El Ramon, que va néixer el 1966, va ser el fill primer de Ferran Bonvehí i Rosa Mor, i aviat el seguiren tot de noies —per ordre: la Montserrat, la Judit i la Marta. Però només ell prengué l’exemple del pare que, molt abans —de primer a cal Terra, després a cal Pons— havia conegut la tècnica del ciclostyl o les primeres fotocopiadores de líquid, i també el manteniment de les màquines d’escriure, les mecàniques, aleshores que no es llençava res si és que es podia arreglar, i les còpies es feien amb paper carbó! El cas és que la família es va traslladar del barri Antic a la Sagrada Família i amb la canalla arrancada la mare obre llibreria, de la xarxa Sobrerroca, en uns baixos de la Font dels Capellans. «I amb el pare vam fer un cop de cap: el 1983 vam obrir un establiment amb màquines d’escriure al nou edifici del Mercat, amb les primeres novetats electròniques». Havia nascut Ofimat! El Ramon només té disset anys, i ha acabat els estudis al Pius Font i Quer però es posa a treballar a rebuf de l’èxit del moment que van resultar ser els aparells de fax —costa de creure, però aleshores aquesta rampoina era un negoci! I se’n van sortir tan bé que al cap d’uns anys es traslladaren a la Parada, en un establiment que refonia l’esperit de la llibreria de barri —a tocar del Pius, la Salle i el Sagrat Cor— amb el de l’oferta d’ordinadors, impressores i tota mena de serveis. «Des de molt aviat que vam aconseguir la distribució de fotocopiadores Toshiba, i en vam vendre i vendre fins a guanyar un premi, que va ser un viatge a Pequín!». I el record li il·lumina la cara mentre reflexiona sobre el canvi permanent: «Aquest és un món que ha viscut una autèntica democratització, i ara per molts pocs diners tothom pot tenir a casa una eina que imprimeix, fotocopia o escaneja documents». Tot plegat, sentencia, li ha estat un itinerari d’adaptació a la modernitat i —també— a la imprescindible capacitat de superar adversitats tan íntimes com la mort de la Mònica, la seva dona, amb un fill de tot just cinc anys. «Va ser un xoc molt dolorós, no me n’amago pas». I és aleshores que el Ramon, més enllà de tòners i fotocòpies, manifesta una passió que li ha estat fonamental, i que és cantar. «Jo canto des de petit en corals, i això m’ha ajudat», en una llarga relació que comença a l’Aliret i continua a la parroquial amb mossèn Codinach, la Ressò, una primera època a l’Orfeó Manresà i a la coral Al vent, de Sant Vicenç de Castellet, «on vaig conèixer la Mònica». Ara aquest tenor fa sis anys que torna a cantar amb l’Orfeó i, mentre rumia en veu alta quin ha de ser el seu futur —sense pressa a jubilar-se i, encara menys, a deixar plantat l’equip que l’acompanya— sí que mentalment combina la venda de maquinari, consumibles i papereria amb les notes d’una o altra cançó. I amb la mateixa voluntat de sempre: la d’afinar en tots els compromisos que adopta.

Tocar les campanes i anar a processó (record de l'any 2000)

Llegeixo que la processó de Manresa, recuperada l’any 2000, arriba a la seva vint-i-cinquena edició. L’efemèride se m’emporta als anys que vaig ser regidor de Cultura a la ciutat, aleshores que em visitaven al despatx voluntariosos catòlics amb ganes de recuperar la processó que s’havia perdut al 1979. No cal dir que jo m’entenia bé amb aquella bona gent, però els feia passar amb raons, aprofitant que l’alcalde Jordi Valls d’aquells temes en fugia —l’espiritualitat aleshores no era el seu fort— i que comptava amb la complicitat de l’arxiprest episcopal, que era mossèn Melitó Tubau, amarats tots dos d’aquell Concili que havia relegat aquesta faramalla de passos i papotes al pati de darrera. Els seus patrocinadors, però, no es cansaven. I contra tot pronòstic, i amb la tenacitat d’en Ramon Circuns o en Jaume Pons, van acabar per sumar dues complicitats de pes: la recuperació dels armats i la col·laboració de la Casa d’Andalusia a Manresa. Amb aquests bagatges van anar directament fins a Vic on el bisbe Guix, mansament, els va autoritzar la passejada... si tenien l’acord municipal. Bé vaja, estava clar que finalment Manresa recuperaria la processó, i tant!

L’acord municipal, doncs, hi va ser. Sense subvencions —cada armat es pagaria el seu vestit i escut— i sense participació política. I amb la consideració d’exercici de participació ciutadana i valor parateatral al carrer: música, dansa de la mort, els armats... Havia estat Carmina Benito, regidora de Cultura a Mataró per IC-V, qui mesos abans va esbandir els meus escrúpols i —li n’estic molt agraït— em va fer un parell o tres de recomanacions a l’hora d’autoritzar-la. D’una banda, l’obligatorietat dels ciris de parafina líquida que evitessin la cera pel recorregut de la via pública, «L’endemà al matí, una relliscada accidental serà denúncia segura: res de ciris tradicionals!»  i, en segon lloc, el compromís d’evitar el consum d’alcohol entre els portants, que es veu que en el seu municipi ja havia suposat alguns disgustos notables a les baixades... En fi, ho vam autoritzar en aquests termes i, a sobre, em vaig permetre d’afegir que s’evitessin les mostres de pietat popular de peus descalços, sang i altres morbositats. I amb tot això, la processó va sortir de la Seu aquell divendres sant de any 2000.

No sé si vaig quedar com alcalde accidental, però el cert és que en Jordi Valls no hi era. Jo vaig treure el cap a la Seu dos minuts abans de començar per allò de saludar i, de passada, tafanejar una mica, i l’èxit era incontestable. Vaig anar a fer un tomb i a la plaça de la Reforma vaig topar amb el Josep Alabern que també hi badava. Vam caminar plegats una estona i, murri com era, va trobar del tot natural aquella munió de públic que a mi em sorprenia, atapeint el pas de la processó. «No tothom pot anar de vacances a Andalusia, oi? I molta gent a Manresa avui no sabrien pas què fer! Al capdavall, això és gratis i espectacular, no?» I sí que ho era, en una combinació entusiasta de la tradicional processó ara amanida amb cants de saetes i el pas de la Macarena entre milers de clavells blancs. Vaig assentir mentre que els organitzadors, amb aquest resultat a la butxaca, pocs dies després van demanar hora per reunir-se amb l’alcalde.

En aquella reunió ja ens van anunciar la voluntat inequívoca de repetir-la i, per la part municipal, ens vam mostrar partidaris no pas de subvencionar-los però sí de fer-nos càrrec almenys de la despesa de les octavetes que repartien que —Judes hagués somrigut— aquell primer cop havien omplert el dors amb una oferta d’inversió de CaixaManresa. Fins i tot vam acordar la cessió provisional d’un espai per a la nova entitat dels Armats al que havia estat el pis del conserge del teatre Conservatori —aquí el murri havia estat l’Eugeni Vall. En fi, tot foren bones maneres però amb una sola objecció: l’Ajuntament, tot i l’oferta reiterada, tampoc presidiria les properes processons. A Déu el que és de Déu, que diu l’Evangeli... I a nosaltres ens tocava el paper del Cèsar, i encara avui estic convençut que és bo i molt recomanable de no barrejar-ho. La religió és del tot legítima en l’àmbit personal, però de cap manera pot ser la pròpia d’una institució política. No sé pas si els vam pas convèncer, el cas és que se’n van anar conformats. I l’any a sobre, la salutació abans de la sortida ja la vam compartir amb en Valls.

 

No ho allargaré: el cas és que l’any 2001 teníem les primeres trifulques dins del govern tripartit per la reforma hospitalària a Manresa, que inicialment sortia torta. Després de la visita protocol·lària a la Seu, doncs, ens en vam anar a fer un mos per parlar més tranquil·lament de la fusió que aquelles darreres setmanes ens atabalava. Vam anar a Las Vegas amb la intenció de tornar a treure el nas a sant Domènec quan tornés a passar el seguici. I és així que ens estàvem a l’entrada de l’establiment quan se’ns va plantar al davant en Pablo Fernàndez Poderoso, perpetuu càrrec sindical de la UGT, president de la associació de veïns de Valldaura i veterà militant socialista, que acompanyat de la senyora va escometre directament l’alcalde per tal de retreure-li que no presidís la comitiva. «¡Que vergüenza, Jordi, que vergüenza!». La situació no era favorable a la discussió teològica i em temo que les citacions de sant Mateu no li haguessin fet cap efecte a aquell homenet, menut i rabassut, encès de galtes. Li vam fer avinent que érem on havíem d’estar i que no compartíem els seus improperis, i així el vam deixar, una mica palplantat. No en recordo res més. Altrament, que jo sàpiga, el consistori ja assisteix als actes de la misteriosa Llum, als del trasllat dels Cossos Sants o al trencament del dejuni musulmà: allà on el conviden i tan discretament com sigui possible. Però encara avui, com fa vint-i-cinc anys, penso que no cal presidir cap processó. 

I la processó ha continuat. L’he vist d’altres anys des d’algun balcó familiar o a peu de carrer, perquè no tinc tirada fer vacances per Pasqua i m’agrada badar. També vaig viure amb voluntat conciliadora els estira-i-arronsa entre les diverses famílies que se sumen a la convocatòria, i amb en Lladó vam riure més d’un cop de la seva voluntat d’ensenyar les cames d’armat cada divendres sant. Posats a fer, fins i tot em sembla natural que des del 2022 hi hagi la processó del silenci, el diumenge de Rams. Però jo sóc més de caramelles, què voleu, i m’agrada de cantar-ne a Castellbell i el Vilar des de fa molts anys, tal i com de petit ho havia fet a Rajadell. Cadascú per on l’enfila. Però amb una recomanació sentida: ara, com l’any 2000, no barregem institució civil i devoció, perquè és com sortir amb ciris trencats. El consell s’entén de seguida: si es vol anar a processó, no es poden tocar les campanes. Però si és vol ser el campaner, la veritat, encara menys. 

La il·lustració és pispada de Manresa Turisme, i el lema és en llatí: Memento, homo, quia pulvis es, et in pulverem reverteris. Tothom ho hauria de tenir present, des de l'alcalde a l'últim regidor...

Qui no coneix Emi Flores?

El Pou de la gallina aquest mes de març va d'Objecció, i fa una mica de vertigen descobrir com han passat cinquanta anys des que a Manresa Joan Camisón i Ferran Martínez ens demostraven que hi havia alternatives al servei militar. També sense to militar, a la secció «Qui no coneix...» Emi Flores ens explica la seva història, que arrenca a Mèxic DF i acaba en un box de crossfit a la Rosaleda. Crossfit a l'abast de tothom, us dirà ell. Però impressiona veure'ls traginar quilos d'un lloc a l'altre, i fer-ho com si el pes no existís i cada coach fos gent desenfeinada... 

Emi Flores,
el crossfit a l’abast de tothom

No fa ni vint anys que va arribar de Mèxic, però ja es pot dir que el coneix mig Manresa: Emiliano Flores Islas, l’Emi. Va néixer a Ciutat de Mèxic, la tercera conurbació més gran del món, i a tretze anys va deixar aquella humanitat formiguejant per acompanyar la seva mare fins a Manresa, aleshores que per amor ella, la Gabriela, havia decidit travessar l’Atlàntic. «La mare em va preguntar si m’agradaria acompanyar-la a viure vora Barcelona i jo li vaig dir que sí sense pensar-m’ho gaire, senzillament perquè jo aleshores ja era molt fan del Barça...». No cal dir que ni sabia què era Catalunya ni que teníem llengua pròpia, però almenys l’atzar el va fer arribar a Manresa un 24 de juny, enmig d’una tradició pirotècnica que no li era estranya. I amb tot, recorda que els primers mesos li van ser difícils. Per sort el curs comença de seguida, i entra al col·legi del Pilar per fer l’ESO. «Em van acollir molt bé! I també em vaig apuntar al Nàstic...». Ras i curt, abans de Nadal l’Emi ja mig parla català i decideix que sí, que li agrada viure a la petita Manresa. «A Mèxic no es fa esport com aquí, jo allà entrenava com a molt un dia a la setmana. Aquí és molt més divers, i també més accessible: a cada poble hi ha diversos clubs del què sigui». Després de resoldre el batxillerat al Lacetània, se’n va a fer Administració d’empreses a la UAB, però només hi dura un any. La seva mare havia obert un bar a l’antic Rocío i ell hi col·labora, «...i decideixo fer els estudis de Psicologia, online. No vaig acabar el tercer curs perquè em va picar per preparar oposicions a bomber!». Mentrestant continua jugant a futbol perquè l’esport sempre l’ha apassionat, però és aleshores que una greu lesió en un partit li deixa una cama fora de joc cinc anys sencers. Podria haver estat un drama. Però aquell fet el porta a descobrir el crossfit, que aleshores començava a escampar-se amb força arreu de Catalunya. «Allò va ser definitiu. Vaig començar en un petit box de Manresa, on em vaig formar com a atleta, i allà mateix em van donar l’oportunitat de ser-ne entrenador». Més endavant, i amb la titulació oficial de la marca, s’associa amb el seu amic David Sánchez per obrir el seu propi box, el Why not, a Sant Fruitós de Bages. L’Emi, franc i extravertit, trenca el tòpic del crossfit militar i bèstia, i n’explica l’evolució. «El treball de força és important per a la salut dels humans, però avui sabem que es tracta de fer exercici i posar-hi ciència, atents a les necessitats de cada usuari. Res de fer el salvatge!». El seu local, a la Rosaleda, ocupa 1200 m2 farcit de rems, bicicletes, barres, manuelles i altres objectes de pes lliure. I, content, explica que en molt pocs mesos ha obtingut una bona resposta, de gent que mai abans havia fet crossfit i, sovint, ni esport. «Per nosaltres es tracta de conèixer cada usuari i adaptar-li sessions que esdevinguin entrenaments absolutament beneficiosos per a la seva salut». L’Emi ara mateix no sortiria del local i valora la suma d’atzars que l’han portat on és, des dels estudis inacabats fins el trànsit intercontinental. De tot en fa un feix i n’està tan content com ho està de Manresa: vint anys de fidelitat al barri de les Escodines. «I tot i que al principi vaig estar nou anys sense tornar a Mèxic ara, si puc, hi vaig a veure la família cada dos o tres anys. Que si l’esport és important, conservar les arrels també compta!».

Sense el cromosoma Y

De l'Àlbum de visites d'aquest mes de març, a El Pou de la gallina. El doctor Pere-Joan Cardona i Iglesias és ben manresà d'origen, però aprofitant que s'està a la metròpoli, vaig fer passar bou per bèstia grossa i el vam clavar en aquesta pàgina de visitants tot parlant amb Josep Tomàs d'aquest Homo femeninus que acaben de publicar. Tot anava bé. En acabat va ser l'atzar qui va voler que, un cop publicat, el text quedés plantificat a la revista cara a cara amb de l'Oriol Pérez... parlant del mateix. Tant se val: Pere-Joan Cardona i Pep Tomàs per partida doble, i clenxinats amb Oriol Pérez per la foto... 

 

Sense el cromosoma Y

 

Va ser a mig febrer que, amb presentació i cerimonial a càrrec d’Oriol Pérez, el doctor Pere-Joan Cardona va venir a Manresa —hi va tornar unes hores, si hem de ser exactes— per presentar amb el seu amic Josep Tomàs una distopia escrita a quatre mans que duu per títol Homo Femeninus. Si bé en el cas de Josep Tomàs podria semblar lògica la competència narrativa —és filòsof i fou també redactor en els orígens d’aquesta revista— el fet és menys habitual entre científics, molt menys proclius a despenjar-se amb romanços i ficcions. No és el cas de Pere-Joan Cardona. L’home, que va néixer a Manresa l’any 1967, és mundialment conegut com a investigador biomèdic, especialitzat en l’estudi de la tuberculosi, una malaltia infecciosa sobre la qual ha dirigit múltiples projectes perseguint nous mètodes profilàctics i terapèutics, i on destaca el desenvolupament de la vacuna RUTI. Doncs bé, el doctor Cardona, que ja va guanyar l’any 1988 el premi Pere Calders de narrativa, va presentar amb qui fou el seu company d’institut aquest Homo Femeninus a qui Oriol Pérez qualificà tot just d’entrada de llibre profètic i al costat del qual Orwell i Huxley haurien fet curt: «es tracta dels perills del domini pel poder de la ciència!». Josep Tomàs prengué el relleu a Pérez i en una primera reacció espontània manifestà al públic que omplia la Parcir que «potser el llibre és més bo i tot del que ens pensàvem!». Va ser ell qui atacà el nus de la ficció, quan al món, després d’una pandèmia s’organitza la reproducció controlada. «I què passa quan artificialitzem la reproducció? Quin és el paper dels homes aleshores?». No ho desvetllarem ara, però la presentació prengué el to de conversa on Cardona va fer gaudir dels seus coneixements i reflexions en veu alta, començant per titllar la natura de caòtica « i per això els humans hem de tenir capacitat d’improvisació contra el caos absolut» tenint en compte que «nosaltres evolucionem amb una generació cada vint-i-cinc anys, però un virus ho fa en cosa d’hores i una bactèria... en minuts!». Ara bé, en un món on el cromosoma Y deixés de tenir importància — entre els mamífers, el cromosoma Y conté el gen que activa el desenvolupament embrionari cap a mascle— potser hi hauria el risc  que les dones volguessin imitar els homes i reproduir el patriarcat amb tota la violència i jerarquia —...i sense necessitat d’homes! Ja es veu que la troca s’embolica, és clar, però qui en vulgui el desenllaç s’haurà de llegir el llibre que, posats a dir, és volgudament de gènere incert.

Aquell Opus Dei de Manresa, al Pou de la gallina

Ara fa poques setmanes, Mònica Planas comentava a l'Ara, a la seva secció de Crítica TV, l'estrena de la sèrie documental a la plataforma Max Minuto heroico: Yo dejé el Opus Dei, «una sèrie documental amb guió i direcció de Mònica Terribas que desemmascara les interioritats de l’Opus Dei. El plantejament és desafiant, perquè els mitjans de comunicació han demostrat sempre molta cautela amb aquesta organització i no és per casualitat». Per descomptat que no em vaig perdre la minisèrie i vaig quedar atrapat pel testimoni escruixidor aquestes tretze dones valentes «que van aconseguir abandonar l’Opus Dei malgrat l’abús psicològic, l’explotació, l’aïllament, el segrest, i les pressions de les quals van ser víctimes». I és clar, el meu cap se'n va anar al Pou de la gallina, el setembre de 1991, aleshores que els mitjans de comunicació no només eren cautelosos sinó directament s'estalviaven parlar-ne. 

A principis d’aquell estiu, monsenyor Josemaría Escrivá de Balaguer y Albás, fundador de l’Opus Dei, tenia el camí obert cap a la beatificació i la revista dedicava el tema central a analitzar el discret i subtil apostolat d’aquest institut religiós a la ciutat, on tot i ser poc present públicament sí que aplegava grups d’espiritualitat en alguns locals. Vaig poder parlar amb alguns membres de l’Opus, a vegades obertament, a vegades protegits per inicials, i explicava que a Manresa hi havia tres locals que acollien les activitats de perfecció espiritual i apostolat de l’Obra. Eren dos pisos per a homes i un per a dones. 

L’edifici de Banesto al Passeig —entrada pel carrer del Canonge Mulet— feia les funcions de seu masculina. A l’entresol hi havia el Club Puigterrà, l’esplai dels més joves, i a la segona planta hi havia un altre local llogat per J.M. Canongia, conegut membre supernumerari, on es feien les reunions regulars d’espiritualitat. Alguns capellans de l’època que s’hi reunien eren mossèn Jaume Franquesa, llavors rector de la Seu, mossèn Josep Leyes, de la residència Montblanc, i mossèn Roqué, capellà al Centre Hospitalari i del santuari de Joncadella, habitual punt de recés de l’Obra. El local era freqüentat per coneguts metges –una professió on l’Opus tenia forta incidència a la ciutat—i alguns advocats i empresaris. 

Al carrer de Guimerà, al primer pis del número 20, hi havia el club El Cadí, la vessant femenina de l’apostolat. S’hi feien cursets d’activitats diverses, però també charlas espirituals. El club era la seu, a més, de les trobades espirituals per a les supernumeràries o simpatitzants, i disposava d’una capella on, de tant en tant, s’hi deia missa.

No cal dir que si el voleu llegir sencer —era un tema llarg— ara el podeu trobar aquí. I és bo deixar-ne constància digital perquè, malgrat les bones intencions que deia tenir el fundador —l'infern n'està empedrat de bones intencions!— el resultat final molt sovint només es pot jutjar de catastròfic.

Qui no coneix Imma Clarena?

Aquest mes de febrer El Pou de la gallina ha parlat del testimoni de les xemeneies industrials que un dia van ser imatge i metàfora de Manresa. L'Editorial cita Pla, és clar, parlant d'aquella Guia de Catalunya on fa seixanta anys va definir la nostra ciutat de laboriosa i tenaç, també levítica. Una suma de fàbriques i convents que feien capitalejar Manresa al cor de Catalunya. Però és que, enmig d'aquella oferta tecno-espiritual, també fa seixanta anys que va néixer a Manresa una empresa dedicada a la publicitat. Ho recollim, amb una altra il·lustració genial de Maria Picassó, al Qui no coneix. Avui Publicitat Clarena acaba d'abaixar la persina però, amb Imma Clarena, recordem que durant dècades des de casa seva ens van omplir les bústies de propostes més o menys vagues de felicitat. Aleshores que el món anava sobre paper i estèvem convençuts que el futur sempre seria una mica millor!

Imma Clarena,
felicitat a la bústia

És gros, però quan llegireu aquest retrat l’agència de publicitat Clarena ja haurà plegat veles: haurà estat el divendres 31 de gener i la seva responsable, Imma Clarena i Boix podrà finalment jubilar-se. «Ara era el moment de fer-ho». Però fer-ho també costa, perquè han estat molts anys de publicitat arreu del Bages —i el Berguedà i Solsonès cada setmana, si era convenient! Dècades d’encartellar parets per concerts i discoteques, de repassar milers d’edificis bústia a bústia amb tota mena de reclams comercials, de lleure o polítics. O contractar anuncis per als diaris, revistes, ràdio o el cinema i tot, aleshores que a Manresa hi havia deu cinemes a tot estrop. El seu pare, l’Ignasi Clarena, era un veritable innovador. Venia de fer assegurances, però va descobrir el món de la publicitat i s’hi va quedar per sempre, des de 1963. «Jo havia acabat de néixer, un any abans, tercera de les quatre germanes Clarena, i soc la que es va quedar de relleu...». El pare hi feia de tot, i també la mare, Teresa Boix: van començar al menjador familiar però de seguida van trobar aquell local davant de casa, al carrer Urgell, i no se n’han mogut mai més. «Fins i tot hi havia ofertes laborals a l’aparador. Ho publicitàvem pràcticament tot!», recorda l’Imma, que es va incorporar al negoci familiar quan es va jubilar la seva mare. Abans havia estudiat al Lacetània, el cicle d’Administratiu, i també va passar pel cau de la Seu. Esquiadora, la primera feina va ser com a secretària de la secció d’esquí, al Centre Excursionista Montserrat. Però amb vint-i-pocs anys ensopega el boom de feina i comença per introduir la informàtica a Publicitat Clarena: «Abans, amb els pares, tota la gestió era manual, però la feina es multiplicava. Ara quedem mitja dotzena, però vam arribar a ser 18 persones de plantilla, i amb tothom assegurat, eh!?». El cas és que Clarena va aconseguir guanyar la distribució d’aquell nou Pryca a Manresa i calia fer arribar les ofertes arreu de la comarca, a vegades tres cops en quinze dies. Recordeu els palets carregats de paper a la plaça Valldaura? Les onades podien ser de 80 a 120.000 exemplars repartits en tres dies! Clarena ha treballat fins el darrer moment amb el grup Carrefour, omplint una i una altra vegada les 35.000 bústies que ho permeten. «I plego feliç: ha estat una feina que dona molta independència, tot i que els darrers anys també se m’ha anat fent monòtona. Sempre retallant despeses i patint. I, si vols fer les coses bé, no sempre surten els números. Vaja, ben just aguantar!». Sola al capdavant del negoci, ara l’Imma s’imagina que podrà fer vacances, anar a caminar, al cine i al teatre, que tot li agrada. Això i estar amb les filles o amb la mare, i potser anar-se’n vuit dies a Cadaqués. Per tota la resta, Manresa perd una altra d’aquelles estructures de ciutat que capitaleja, sentimentalment a l’alçada de Cal Jorba, la Pirelli o CaixaManresa: adéu a publicitat Clarena! L’Imma, que resultarà ser una dona eminentment pràctica, de seguida us matisa el dol: «al darrer moment potser encara hi haurà relleu. Una empresa de Sant Joan ha guanyat el nou concurs Carrefour i, si la volen, jo els regalo la nostra cartera de clients, sense cap problema, de debò. Només vull tranquil·litat». I és així que l’Imma ha anat repartint també l’arxiu que el seu pare conservava, i ara el local és pràcticament net de flyers i cartells mentre, amb la seva gosseta a la vora, rep la visita d’antics repartidors que saben que, amb l’adéu de Clarena, es tanca un altre episodi de la nostra història col·lectiva.