Qui no coneix Joan Orriols?

A El Pou de la gallina d'aquest mes de gener -dedicat al problema de l'habitatge- hi publiquem, amb un dibuix genial de Maria Picassó, el retrat d'en Joan Orriols. Com tots els Orriols que pugueu conèixer, en Joan prové del Llobregat amunt, fins aquelles terres altes que són les de Castellar de N'Hug. L'avi, però, ja va venir a parar botiga a Manresa i el pare va créixer rere el taulell -però es veu que també se la campava perquè va anar a fer sort a Badalona i, emmullerat, va facturar quatre Orriolets més. De tots aquests, en Joan ha estat el més popular. I responent a la flaca dels seus pares, ha fet de la Cultura i l'associacionisme la seva manera de ser a Manresa, que és la seva manera de ser al món. I a fe que no sempre li ha estat fàcil! Però en Joan és dels que no es doblega...

Joan Orriols
L’home que vetlla les festes
Joan Orriols i Padrós, no el coneixeu? Però si ha estat a tot arreu! I això que d’entrada ell ho tenia més difícil: el Joan (1957) és un d’aquells nens de la pólio, que van pagar un preu suplementari al franquisme, obcecat a resoldre l’epidèmia sense vacunes. En fi, que el Joan –el segon de cal Orriols, darrera el Jaume i abans de la Maria del Mar i la Cristina- es va fer gran amb dificultats serioses per caminar, però sense deixar mai de ser inquiet. Nedador per prescripció mèdica, ja em teniu el petit Joan cada matinada a la piscina municipal... i això fins a l’adolescència, adquirida aquella imponent caixa toràcica i uns braços que, mitjançant dues crosses, l’han dut arreu del món. De manera que resolgué els estudis (a l’Institut Catòlic, Badia Solé, Lluís de Peguera...) i fins atengué el taulell del negoci familiar -aquells cèlebres géneros de punto Orriols al carrer Guimerà. En acabat, després de llicenciar-se en Història a la UB, entrà de professor a la Joviat i hi va passar divuit anys (fent història... i català, i economia i tot allò que fes falta!) Però al cap i a la fi, l’oportunitat d’incorporar-se al gabinet municipal de comunicació li permeté fer un nou salt fins ara mateix, es pot dir. Pare de família, avui el Joan ronda la seixantena i ja no té obligacions laborals però, precisament per això, encara gaudeix més fent el què ha fet tota la vida: complicar-se-la en mil i una iniciatives. Que per això ha demostrat tenir sempre una flaca associativa: al Clam, a Rialles, Joventuts Musicals i fins i tot aquí a El Pou. O ara mateix, al Galliner. I, des del tombant de segle, compromès a l’Associació Manresa de festa: una eina de participació ciutadana que va de bracet amb l’Ajuntament –ço és, de bracet amb l’Assumpta Bermúdez- i preparen cada febrer l’Aixada i, a l’agost, la Festa Major. No el teniu vist dalt d’aquest giny elèctric? Al castell de focs o a sant Domènec, poc sorollós però constant, aquest scooter i el Joan són un centaure des del matí a les més altes hores de la nit. El recordeu, bo i assegut, vetllant els actes o recollint idees? I és que en Joan és incansable: si en farà encara, de coses i quilòmetres!

Nadal al Catà, desenvolupament global

Demà al matí reprenem el curs a l'Institut: les classes es barrejaran amb els comentaris de les festes però, també, d'aquell Nadal al Catà amb què vam acomiadar el trimestre. Farem les reflexions que vénen al cas, i sense voler, ja estarem pensant en la setena edició. Un espectacle, segur: només cal veure les fotos que ja corren pel Facebook. Però, més enllà del xou i els aplaudiments, més enllà de la festassa final a l'escenari, hi ha tot el treball per arribar-hi. I és aquí on podem avaluar el progrés de cadascun dels nois i noies que hi van participar. Molt més profitós que unes hores de reforç, molt més motivador que una tarda de repàs, molt més profund que una sessió de tutoria. En un breu article de M. Jesús Comellas sobre l'informe Pisa, vaig retallar de l'Ara Criatures (24-XII-2016) aquest darrer paràgraf que em va retornar a les sessions d'assaig del Nadal al Catà, als grups de Big band i a la diversitat absoluta de l'Institut Guillem Catà.

"I una reflexió més. Es continua veient que l'origen social de la canalla és un factor de desigualtat. Per què no treballem per acabar amb aquesta injustícia? És cert que en molts llocs hi ha una gran implicació de la comunitat per revertir la tendència, però la pregunta es planteja de forma semblant: cal que tothom es posi a millorar aquests resultats? ¿O cal un canvi, de comú acord amb l'escola, perquè es canviï la manera d'aprendre? Per què no es focalitzen les ajudes externes en aquells aspectes que afavoreixen el desenvolupament global de totes les criatures: teatre, música, esport no competitiu i les relacions en un marc més ampli que l'escolar? Pensem-hi."

La República que farem: Tresserras, Cultura

Dilluns vespre, vam encetar a Manresa la campanya La República que farem, impulsada des d'Esquerra Republicana. La República que farem és un procés participatiu obert a tothom, que vol recollir propostes ciutadanes en cinc àmbits sectorials (treball i emprenedoria; benestar; educació i cultura; sostenibilitat; cooperació). L'objectiu és presentar el model de República Catalana que des d'ERC proposem, en un període de mig any, que hauria de culminar en una Conferència Nacional. Però aquest format de debats territorials permet, sobretot, fer-ne un procés més participatiu, per tal d'imaginar, plegats, com volem que sigui aquesta República Catalana del futur.

A Manresa vam començar dilluns, doncs, i ho vam fer parlant de Cultura amb un ponent de primera: en Joan Manuel Tresserras, a qui vaig tenir el goig de presentar. Gràcies a Òmnium Cultural, disposàvem del nou local que van inaugurar a Sobrerroca, i el vam aconseguir fer petit. Més de vuitanta persones van compartir el desig que la Cultura sigui un àmbit capdavanter en la nova República, no pas ornamental sinó útil, un espai de cohesió i reconeixement. 

Va començar la regidora Anna Crespo parlant com a regidora de Cultura a Manresa (la nova República comença als ajuntaments!) però el gruix del vespre el va aportar el professor universitari i exconseller de Cultura i Mitjans de comunicació, que va destinar cinquanta minuts a defensar el paper central que ha de tenir la Cultura en la vida social i en l'administració.  En Tresserras no va decebre i al costat del discurs ens amaní titulars inoblidables com ara "Ningú és feliç des de la ignorància" o, més endavant, "la Cultura ha de ser el combustible de la República". Rememorant la capitalitat cultural de Frankfurt, Tresserras vindicà una cultura "singular i universal", que és la millor manera de tenir cultura nacional en temps de globalització. I desconfià d'algunes estadístiques: "una societat és culta si la seva gent és culta". Al capdavall, el tema de la llengua es feu present al debat, i la música, el turisme  o els canals de distribució arreu dels PPCC: per Joan Manuel Tresserras és clar. No anem a fer un estat-nació. Tot just una república, un nou estat construït per una majoria democràtica, i on la identitat és un dret i no pas una obligació. Distingim, doncs, entre ciutadania i identitat: "perquè només així guanyarem!". 

A les 9 tocades, vam enllestir la sessió. Conscients que quedaven molts temes tot just apuntats, però satisfets d'un treball necessari, la República que farem. Us ho dirà també en Tresserras: "Un projecte de canvi tan radical com el que estem vivint, sense referents pròxims, obliga a un esforç de convicció, debat i planificació". La convicció ja la dúiem de casa, la resta l'anirem incorporant els propers mesos. Comptem amb tots vosaltres!

(La foto és de Manel Tàpia i el text, refregit, el trobareu a la web d'ERC Bages i al Butlletí electrònic d'ERC Manresa)

Qui no coneix Rosa Maria Soldevila?

Ens vam conèixer ara fa sis anys a l'Institut Guillem Catà: la Soldevila! Un caràcter de senyora, treballadora i llesta com ho són tots els mustèlids. Deixeu-la córrer: cada dia es refugiava al departament tot esmorzant amb la Vanguàrdia. I, vet aquí que aviat ventilava el paquet de política i economia, o aquelles pàgines salmó de societat i, d'un salt, anava a cultura per aterrar finalment a l'esport. Al futbol! I per ser del tot precisos, amb el Barça. El Barça de la Solde! Des que es va poder jubilar ha redoblat el compromís i per això, em penso, tots els que l'han coneguda a la botiga o en una aula, avui sabran que aquesta dona és indomable. La resta de detalls són a El Pou de la gallina d'aquest desembre. Amb un dibuix triomfant de Maria Picassó. Tot plegat, ve a ser això:

Rosa Maria Soldevila
Professora del Barça

Quanta canalla deu haver desfilat per les seves classes? La Rosa Maria Soldevila i Puig, la Solde, ha estat abans que res professora: més de quaranta anys de docència. De 1952, és filla del colmado Soldevila, al carrer Guimerà, tot just tancat l’any 2000. Allà la Rosa va créixer col·laborant, des del taulell o la caixa, en el negoci familiar. Però va anar a estudi a les Dominiques i, al mateix carrer del Bruc, després del batxillerat passà a la que fou Escola de Magisteri. Tres cursos més, i amb 19 anys la Rosa ja havia superat els exàmens de la Normal de Barcelona. ¿Cal avançar que no sortí de les Dominiques? Carme Adroher, que li havia estat professora, i era la superiora de la comunitat, li proposà exercir de mestra de 5è de primària. Al cap de tres cursps passà a fer diverses matèries de 7è i 8è d'EGB. Cartesiana i agraïda, la Rosa s’hi va estar fins als 38 anys! Però en aquell temps també es va llicenciar en Geografia i història, baixant als vespres a la Universitat Central. I com que sempre havia tingut flaca per la lingüística, a la fi es preparà les oposicions de Llengua catalana. I se les va treure! Això era l’any 90, i fins que es va jubilar ara fa quatre anys, exercí de professora a la secundària al Fius i Palà, reconvertit després en Institut Guillem Catà. Tot amb tot, allò que singularitza la Rosa és el seu barcelonisme militant: des dels dotze anys, quan trepitjà més d'un cop el Camp Nou de la mà d’un oncle. Podríem ben dir que no s’ha perdut un partit del Barça: a la tele o a l’estadi –vint anys d’assistència religiosament quinzenal. La recordeu amb aquest pentinat a la garçonière? Irrepetible, Rosa Soldevila és un puntal de la nostra culerada, i des de fa quatre anys que exerceix de secretària de la Penya Blaugrana Manresa, sota la presidència de Toni Negro primer i d'Anna Calvera ara. Al capdavall, la seva mirada pot ser molt tècnica però sobretot no pot veure el president i l'equip del Real Madrid. Ni tampoc ha tingut mai interès en un sol matx de la selecció espanyola. I, tot i que enguany preveu que es patirà, la dona no pensa rendir-se perquè ja està clar que el sentiment culer l'acompanyarà sempre!

Qui no coneix Maria Picassó?

Cinquanta mesos de relació digital: qui no coneix Maria Picassó? Jo no la coneixia, o només en coneixia les il·lustracions, que sempre han resultat ser genials. De manera que jo escric i ella dibuixa, i el darrer diumenge de mes casem els resultats. Per això vam acordar finalment una trobada a Manresa, tot just fer un cafè. Això i el compromís que, a El Pou de la gallina d'aquest mes de novembre, la secció li anava dedicada. El resultat és aquest. Maria Picassó: una il·lustradora memorable. De Manresa i per a tot el món. Ja va sent l'hora que la coneguem tots!

Maria Picassó,
la noia de la caricatura

Es diu Maria Picassó i Piquer i sí, probablement no la coneixeu. Però s’escau que la Maria és l’artista que signa cada mes la il·lustració d’aquest article. I ara que som al número 50 d’aquest Qui no coneix... potser és l’hora de presentar-la! Jove i molt espavilada, la Maria és de l’any 83. Bona noia i millor estudiant, però especialment independent. Tant que, després de passar per la Joviat, va entrar a la facultat d’arquitectura, en va sortir arquitecta i, fins i tot, va treballar-ne dos anys. Però tururut violes: la il·lustradora va guanyar la batalla, i l’arquitectura va quedar precoçment jubilada. Des d’aleshores es dedica apassionadament a dibuixar. I és que la Maria ja havia crescut entre les piles de revistes i còmics que el seu pare venia a la papereria del carrer Martí i Julià. Això i, és clar, l’acadèmia de dibuix de la mare, que és Blau Estudi d’Art, al carrer de Guimerà: encara avui hi fa algunes hores cada setmana, per conservar el vincle amb família i ciutat! I és que la Maria viu a Barcelona, i des d’allà dibuixa per tot el món. Caricatures com aquestes, sí, però... ¿vau veure a l’Ara el seu Trump-Clinton? Doncs aquesta és la Maria Picassó, i aquell el seu estil geomètric, que és el que li dóna la personalitat. Si furetegeu per la seva pàgina al Face veureu què dic! Hi veureu també que el seu fort són els vídeo-jocs: va començar per un projecte a Solsona sobre animalons de granja i avui és a l’equip que fa els d’Star Trek, que vol dir assumir encàrrecs de feina abassegadors per l’altra banda del planeta. Poca broma! Professional com és, aquest novembre repetirà de convidada al Congrés de caricaturistes del món, enguany a Phoenix, Arizona. I els explicarà això, que li agrada dibuixar, que ho ha fet sempre i que, si de cas, té una certa traça a plasmar les variables que fa que cada cara sigui sempre única. Maria Picassó! Podeu creure, però, que no ens coneixíem? Després de cinquanta mesos col·laborant plegats via internet, i no ens sabíem la cara! Ho vam resoldre amb un cafè al Pajaril, i vam celebrar cadascun dels quaranta-nou caricaturitzats amb què la Maria cada mes fa embadalir. I avui, que som al 50, li hem demanat -barruts- si no hi posaria la seva, de cara, ni que sigui per dir-li públicament: gràcies Maria!

Diumenge a Barcelona: des d'ara i fins el final

Avui hem tornat a Barcelona, sota les fonts de Montjuïc, per respondre a la convocatòria de l'ANC, Òmnium i l'AMI. "Per la democràcia, defensem les nostres institucions". Si es tractava de d'aconseguir una resposta massiva, de suport a tots els polítics i institucions que tenen causes pendents, em penso que ens n'hem sortit. 100.000 persones. Més o menys, tant se val. Perquè avui sobretot hem vist que hi ha força per seguir endavant i -ara sí- sense aturar-nos. Gent absolutament diversa i vinguda de tot arreu, disposada a la mobilització permanent. Així ho ha dit en Jordi Cuixart, i hi ha afegit "sense por". Sense tenir por. Després hem cantat l'Estaca i hi ha hagut espai per a l'emoció -alguns feia anys que no l'entonàvem, i es xulo veure que la recordes perfectament! En acabat, en Jordi Sànchez ha subratllat que sortiríem al carrer tantes vegades com convingués, i per un moment he temut que diumenge vinent hi havíem de tornar: i és que l'acte ha estat d'una agilitat professional, rodó i net, seixanta minuts justos. Tots hi tenim la mà trencada. Però no, no hi ha data per a la propera trobada. Consignem doncs que "el temps dels dubtes i les renúncies ha acabat per sempre més" i, mentre ens féiem les fotos de grup i corejàvem l'Himne, començàvem a veure coneguts desfilant a buscar el dinar. Perquè és diumenge, i ara i en la futura República Catalana, els llargs dinars de diumenge acostumen a ser sagrats. Però fins aleshores també estarà bé veure com avança això dels pressupostos. Perquè demà és dilluns i hem de tornar-hi, cadascú des del seu lloc. Per la República que volem. Sense aturar-nos. Fins la següent convocatòria. Fins el final.

20 anys del SIAD, 25 sense Montserrat Roig

El SIAD Montserrat Roig (Servei d'Informació i Atenció a les Dones, de Manresa) ha arribat als vints anys, i no pas amb poques vicissituds. Potser per això bona part de les seves impulsores van decidir retrobar-se ahir a la tarda, a la sala de la Plana del'Om, en un acte de record i homenatge. I vull agrair que em fessin un truc pocs dies abans per si m'avindria a glossar-hi l'obra i la trajectòria de Montserrat Roig. Suposo que compleixo la condició de ser professor de literatura a l'institut i, alhora, haver viscut directament el naixement d'aquest servei municipal l'any 96. En qualsevol cas, consigno que l'acte fou emotiu i àgil -els dos clowns que el conduïren resultaren ser impagables- i els discursos hi van estar a l'altura. De l'acte.

No cal dir que vaig provar de resoldre l'encàrrec tan bé com vaig saber. Però em va agradar sobretot, a l'hora de preparar-lo, recuperar algunes lectures que feia molts anys que no llegia, descobrir tot el material ordenadament a la llibreria i reviure un temps de joventut que inevitablement tinc -tenim- vinculat a la literatura de Montserrat Roig. Només una trajectòria tan breu, per bé que intensa, poden explicar que arribem al vint-i-cinquè aniversari de la seva mort gairebé per sorpresa! D'això en vaig parlar ahir a la Plana de l'Om, de la literatura o del seu vessant periodístic, que a Manresa coneixem prou bé -Joaquim Amat i Piniella, Jacint Carrió: els catalans als camps nazis. I també de la vigència del discurs de Montserrat Roig. Progressista, compromès i batallant sempre per la seva condició de dona.

El proper dimecres 10 de novembre, farà 25 anys que ens va deixar Montserrat Roig. I si Manresa fou prou sensible com per proposar-la al nom del servei, també cal que en recuperem els seus textos. Recuperar idees, que és tal com recuperar el valor de la literatura -i mira que ens fa falta! Ho vaig demanar a totes les assistents: recupereu els llibres dels prestatges, que és el millor homenatge a l'autora, i un pas segur a l'hora de guanyar arguments i visibilitat.  I també, és clar, felicitar aquests vint anys de feina feta al SIAD, les seves impulsores i les col·laboradores, que no hauria de perdre mai ni el suport ni les complicitats que el fan imprescindible.