Qui no coneix Anna Feu?

El Pou de la gallina d'aquest mes de desembre és d'allò més nadalenc, amb tot el pessebrisme local reunit en quinze pàgines. Però la revista dona per molt més, i quan ja arribeu gairebé al final encara us podeu encantar amb una altra d'aquestes biografies anònimes que animen el «Qui no coneix...?» amb il·lustracions de Maria Picassó. Una secció més propera a la tropa local, entesos, però de biografies tan exemplars que els seus protagonistes fins podrien incorporar-se a la Galeria de Manresans Il·lustres. Una altra cosa és que la casa gran no té més pany de paret, ara mateix. Però les històries s'ho ben valen. Les dels que han nascut a Manresa o bé, com l'Anna Feu, aquelles altres que han decidit fer-ne la seva ciutat. I que per a molts anys!
  
Anna Feu,
tothom té el dret de vestir bé

Ara em direu que l’Anna no és de Manresa, o només ho és de sis anys ençà. Però en aquests sis anys, quanta manresanitat acumulada! Perquè aquesta és una dona emprenedora i de caràcter, que acaba de reestrenar botiga al capdamunt del Joc de la pilota. Veïna com és d’El Pou, bé val la pena d’aturar-s’hi un moment: l’establiment es diu Fa per tu, i ven roba vintage, això és, roba que té més de vint anys, peces de qualitat i prou singulars com per ser tractades de relíquia i feliçment recuperades. I sí, l’Anna Feu Rísquez va néixer a Barcelona l’any 1974. Els seus pares van ser un hippye que pintava a terra i una chica ye-ye que acabava d’arribar d’Andalusia per anar a servir. «El primer dia que va anar a ballar ja va conèixer el meu pare!» L’Anna és la gran de tres germans i volia seguir la tradició artística de moltes generacions de la família Feu —artistes, sovint dibuixants vinculats al tèxtil. «I vaig poder créixer en escoles laiques, mixtes i en català, en un entorn molt lliure». Mentrestant aquell pare hippye va decidir reservar la pintura per a les hores d’esbarjo i, compromès a alimentar moltes boques, va entrar a la Caixa. I potser va ser per això que, quan l’Anna va dir d’anar a la Massana a estudiar art, va rebre un «no» tan paternal com innegociable: primer estudiaria el Secretariat i així, per començar, als estius podria fer substitucions a la Caixa... «Vaig fer de tot, passant per despatxos i agències de publicitat, però no m’agradava!». I en una cursa que no semblava tenir aturador es posa a estudiar imatge estètica a la Revlon, i també acupuntura i reflexologia. I com que la vida a Barcelona ja era prou cara al tombant de segle, amb la parella s’arriben a Vic on obrirà un negoci d’esthéticienne. Cal dir que no va funcionar? La crisi de 2008 serà una catàstrofe per a l’Anna. El negoci abaixa la persiana i la parella s’acomiada d’Osona. «Amb el Josep, plegats des de fa trenta-dos anys, vam anar improvisant sortides fins que vam venir a Manresa». Per fer-ho més gros li diagnostiquen fibromiàlgia, amb la recomanació expressa de canviar de feina. I és aleshores que, conjurant totes les seves habilitats creatives i administratives, i reunint els darrers bocins de gosadia que li quedaven, obre una primera botiga al Cap del rec, un cop de puny sota el rètol de PreuXpreu. Tot just un assaig però amb resposta suficient com per determinar-se a vendre roba vintage! «No puc treballar en feines de gaire esforç físic, però em penso que he trobat la manera». I com que té l’ànima de brocanter —de jove era una habitual dels d’Encants— ara repassa, cus o si cal transforma cada peça per un grup de persones que aprecien teixit i qualitat, des dels aires modernistes al glamour dels anys cinquanta. Afegim-hi que s’està a les Escodines, i doncs casa i taller son un anar i venir. «Ens agrada el veïnat i la seva gent, i Fa per tu va esdevenint un lloc on parlar, aconsellar o vestir. Perquè tothom té dret a vestir-se bé!». I l’Anna somnia canvis al barri i està convençuda que algun dia això mudarà la pell, rejovenit com el Born de Barcelona. Ànima rebel, al capdavall sap que no podrà arreglar el món, però potser amb un taller de dones, de costura i habilitats, podríem fer una passa més en la bona direcció. «I gratis, eh? Es tracta de viure i, si es pot, viure bé. Encara més, viure sense espantar-nos. Sense por!». Una valentia que no passa mai de moda, i que l’Anna mira d’encomanar-vos mentre us emprova un abric...

Ordre i equilibri del pessebre

Al Pou de la gallina aquest mes de desembre hem publicat un extens reportatge sobre el pessebrisme local. En un entorn de creixent laïcitat això podría semblar un anacronisme, però el cert és que quan torna Nadal les formes heretades de la tradició recuperen presència, mal que sigui com a coartada de la cursa consumista on ens hem instal·lat. Per això, i encara que no ho sembli, el pessebre aguanta, sobretot en l’àmbit familiar però també en propostes col·lectives. El resultat són tot de generacions de pessebristes que encara avui, també a Manresa, substitueixen el firmament per un tros de paper acolorit, l’aigua per paper de plata i la neu per farina. Si no és que s’animen i en fan un de monumental o —enguany el trobarem a faltar— un de vivent. Sigui com sigui, les tradicions a Manresa són vives i diverses, i precisament per això acostumen a tenir una evolució subtil. Fer-ne debats emocionals, esmenar-les a cops de martell o buscar-ne rèdits polítics són camins que en desdibuixen el sentit i en malbaraten l'efecte. Ben al contrari, tots els pessebres del món en aquestes dates acostumen a ser un exercici de contenció i mesura. Una mostra més de la millor voluntat humana, aquella que cerca posar ordre i equilibri en un entorn advers, injust i fins i tot cruel. Tot això és l'article d'El Pou, i l'Editorial, que el vol sintetitzar, diu així: 

EDITORIAL

No cal pas esperar que acabi novembre, que tot el país s’aboca a Nadal: ens ho recorden els anuncis a tot arreu i singularment les lleixes de temporada que estrenyen els corredors del súper. És temps de torrons —i de polvorons i de panetonnes!— i sembla que el país s’ha d’acabar el 25 de desembre menystenint al pobre sant Esteve, l’encarregat de fer baixar avall les restes de la fartanera. Però enmig del marasme, el cert és que aquests dies les formes heretades de la tradició recuperen presència i, encara que no ho sembli, el pessebre aguanta, sigui en l’àmbit familiar o en propostes col·lectives. N’hem coneguts de minimalistes i d’altres de monumentals. De vius o en miniatura. Fins i tot sense nen Jesús o —directament— sense establia, en un discurs d’esperit inclusiu tan voluntariós com discutible. Queden pessebristes, doncs, que encara avui substitueixen el firmament per un tros de paper acolorit, l’aigua per paper de plata i la neu per farina. O que, desafiant l’esforç i la temperatura, s’embranquen en pessebres vivents d’escala 1:1. 

Sigui com sigui, la combinació de les formes orientals de la soferta Judea amb una representació d’oficis i vestits tradicionals catalans, és un exercici de sincretisme paisatgístic que exorcitza el pas del temps. Potser perquè aquests pessebres —a casa o al capdamunt del Collbaix— tenen el substrat de la nostra infantesa i un desig atàvic de preservar l’ordre i l’equilibri, en un món cada vegada més bèstia i desendreçat. I això darrer no cal esperar que acabi novembre per saber-ho: dura tot l’any.

El dibuix, preciós com cada mes, és de Jaume Guibianas

Elogi de la política local —i dels relleus

Aquest dimarts vaig tornar al local d'ERC a Manresa: hi havia convocada una assemblea de per tal d'atendre, al cap de quatre anys, el relleu de l'executiva local. El terme deu ser ara mateix un arcaisme: vull dir que dimarts calia triar qui tibaria del carro d'Esquerra a Manresa els propers quatre anys. Va ser un acte breu, un punt auster, però imprescindible. Donar relleus. I per això em penso que vaig fer l'esforç d'acostar-m'hi, perquè el relleu primer era el d'en Miquel Leon, que n'ha estat president fins ara i a qui jo mateix vaig passar el testimoni el novembre de 2020. El seu informe d'aquest període indicava totes les penalitats viscudes, des d'entomar els resultats d'una pandèmia tot just començar. Però també totes les campanyes viscudes —sofertes, es podria dir, fins i tot quan han estat localment victorioses— amb les dificultats creixents de moure la colla manresana. El Miquel hi ha estat, com hi ha estat la Mireia o el Manel o l'Alba—com hi va estar el malaguanyat Pep Sala. I sempre des d'una generositat que només els compromisos autèntics desprenen. Si faig comptes m'adono que cap d'aquests membres de l'executiva local ha esdevingut mai regidora o regidor. Han estat al servei de. I, com diu el manual, sense esperar res a canvi. Però és que, efectivament, a canvi no hi ha hagut mai res que no siguin maldecaps i moltes hores del temps particular. I doncs, malgrat tot, hi ha gent que hi aboca idees, temps i passió. El reconeixement més sentit. Només s'hauria de fer política des d'aquest esperit de servei, i el seu cas —no sempre gosaria dir-ho de tothom ni a tot arreu— ha estat això: compomís i confiança en un projecte que ara, un punt desconcertat, mira de reconstruir-se. Tant de bo aquells que sempre es postulen per als primers càrrecs no oblidin mai el testimoni de tants d'altres que s'han escarrassat a fer avançar una idea, la del republicanime que ens fa iguals en drets i deures. I el treball per un país més just, més culte i més lliure que sortosament compartim amb més formacions. Hi torno: tot el meu reconeixement a aquesta manera de fer política que, si és sincera, acostuma també a ser fecunda. I que em sembla imprescindible per combatre els vents que bufen des de l'autoritarisme, el populisme i la demagògia. Arreu del món. O al mateix municipi.

A la foto, l'executiva que plega amb alguns membres de la nova colla que encapçalarà Carles Garcia. Sort i encerts, i sobretot moltes gràcies.

Qui no coneix Jaume Puig Bou?

El "Qui no coneix..." d'aquest mes de novembre a El Pou de la gallina ha estat per en Jaume Puig Bou. En el moment que ens vam entrevistar encara no se sabia que l'home en qüestió seria, en la recent convocatoria dels premis Lacetània, el flamant premi Maria Matilde Almendros convocat per Ràdio Manresa i El Galliner al teatre amateur. Ho va ser i el seu historial en deixa clara la trajectòria: si n'ha fet de teatre en Jaume Puig! I encara que tot és fet i pastat a la parròquia del Poble Nou, el cert és que se'l coneix per tot Manresa. Perquè treballa per tothom i de grat:

Jaume Puig i Bou,
implicat allà on posa la banya

Diríeu que aquest home, nascut el 1940, no ha sortit mai del seu barri, al Poble Nou, i gairebé seria cert si fem excepció dels dos anys que visqué a Reus, de petit, seguint el destí del seu pare que treballava a l’Instituto Nacional de Previsión. Però llevat d’aquest parèntesi, el cert és que el Jaume ha crescut a redós d’aquella parròquia. El seu pare, vingut de Monistrol, era un veritable manetes capaç de fer de paleta com de pintor o escultor en guix. Fins i tot feia versos! I així el trobem a la parròquia de Sant Josep des de 1942, quan l’església aglutinava tota l’activitat social, impulsant un pastorets que calia fer en castellà —Bato y borrego, representats només per homes, excepció feta de la mare de Déu que «fa gràcia, però... era la germana de Satanàs!». El Jaume, i també la seva germana Maria Carme, aviat s’hi van afegir! Els estudis passaren per la Salle, als Esquilets i, després, per l’escola parroquial, amb mossèn Planas. «Tenia nou anys i aleshores em va semblar que seria capellà. Amb quatre escolans més ens en vam anar a Vic, a estrenar el nou seminari. Hi vaig fer quatre cursos». En acabat torna i acaba la formació a l’acadèmia Menéndez-Arango, i als setze anys ja treballa a Construcciones Berau-Micsa; dos anys després, entra a les oficines de FECSA i s’hi quedarà fins a la jubilació. Però al costat d’un itinerari laboral tan estable, queda la vida associativa d’un home que mai no ha parat. «Si no es participa, no es fa gran cosa», us dirà. I sota aquesta premissa des de molt jove va prendre compromisos al teatre parroquial o presidint Acció Catòlica. «Sempre hi ha d’haver algú que tiri endavant, i a mi m’ha agradat de fer coses amb la gent, de col·laborar...». Potser per això també el trobem de primer a la secció social del sindicat d’aleshores i, després, secretari del jurat d’empresa de Manresa o president sindical de la branca d’aigua, gas i electricitat manresana. Encara més, el Jaume serà als ajuntaments de Ramon Soldevila i Ramon Roqueta, escollit en el «tercio sindical» decidit a fer tot allò que es pogués fer. Casat amb Maria Glòria Casaus, tindran dos fills, i la seva trajectòria passa aleshores per la junta de pares de la Salle o, allà mateix, presidint cinc anys la secció de bàsquet. També ha estat al Montepio de conductors o tres dècades al Patronat de l’aleshores residència Montblanc. I és clar, al teatre del Poble Nou. «La parròquia ha estat per mi una segona casa! —us dirà feliç— des del consell parroquial i, sobretot, des del teatre». Als Pastorets hi ha fet de tot des dels dos anys —tot i que el que més li agradava era quan podia fer de Lluquet. I el grup escènic Nostra Llar encara avui acull canalla i és capaç d’integrar-se en projectes amplis, d’abast ciutadà com la Fira de l’Aixada, des del primer moment. «Nosaltres no tenim actors propis, sinó que disposem d’un teatre des d’on donar vida i alegrar la vida a la gent. I no estem tancats a res: treballem amb amor... i molt humor». La nova direcció de Jordi Gener o la perseverança d’un escenògraf com Lluís Vilalta li fan pensar que la proposta que ell coordina té molts anys de futur: només cal recordar les nou sessions que han fet en tres caps de setmana —amb ell també a l’escenari!— de La filla del mar, en una sala de 58 butaques totes a tocar de la platja més guimeraniana que hom pugui imaginar. Aquest és el Jaume Puig que, tot i tastar el dolor de la viduïtat des de fa vuit anys, encara avui se sent content si els demés estan contents. Perquè, resumeix, «estic convençut que la vida, com el teatre, és per gaudir-la plegats!».

Arnau Tordera, Sardana Superstar

A l'Àlbum de visites d'aquest mes de novembre per El Pou de la gallina hi vaig retratar Arnau Tordera, que acabava d'estrenar al Kursaal Sardana Superstar. Va ser una trobada ràpida, al final de l'espectacle, però em va agradar de reveure'l —havia col·laborat amb els nanos de l'institut Guillem Catà no fa tants anys, amb Illa Esperança! I em va agradar notar-li el mateix esperit inquiet i desafiant del primer dia. Que mai s'arronsa. Un plaer tenir-lo a Manresa!

Arnau Tordera fa la sardana universal

Tot just començar octubre, com a pòrtic de la Fira Mediterrània, Arnau Tordera va ser al Kursaal de Manresa per a l’estrena mundial de Sardana Superstar, la seva darrera creació. De fet, aquest artista polifacètic d’esguard altiu — cantant, guitarrista i compositor del grup Obeses, també llicenciat en Filosofia— l’hem trobat sovint en tot d’iniciatives tan singulars com ara concerts simfònics amb cobla fins o l’òpera-rock que va dedicar a Verdaguer. Aquesta vegada, en una coproducció amb la Fira Mediterrània, Kursaal-Espai d’arts i Baliga-Balaga, va omplir el teatre amb un musical un punt eixelebrat que s’afegia als actes de celebració de la Capitalitat de la Sardana a Manresa. Ras i curt: va ser un goig poder gaudir de la cobla Cani-Go a l’escenari i el to desacomplexat de la funció. Sense manies, i a l’abast de tots els públics. I proposant la sardana com a eina de salvació universal! Què més es pot demanar? En acabat, passada la primera funció, Arnau Tordera va rebre alguns amics i entusiastes amb el punt de neguit que acompanya les grans estrenes. I amb l’emoció d’un compromís renovat amb la cultura mitjançant la música i la llengua, o aquell punt d’anada d’olla que tant s’escau a la nostra tradició. Enhorabona! Ara només cal desitjar que Sardana Superstar volti molt i a tot arreu.

El resultat de totes les èpoques... (Cent d'anys de Ràdio Club Manresa)

Aquest mes, El Pou de la gallina commemora els cent anys de Ràdio Club Manresa. És un text llarg, escrit a quatre mans entre Jordi Sardans i Lluís Virós que presenta totes les fites d'interès que van des del 4 de març de 1924 —data oficial del naixement— fins a la constitució de Ràdio Manresa SA el 1989, la creació del grup Taelus el 1995 o el Canal Taronja de Televisió, el 2007. Alguns arxius particulars han permès il·lustrar el reportatge amb fotografies inèdites i, tot plegat, és una síntesi històrica de bona digestió. L'acompanyen les col·laboracions de Montserrat Mira Punés, filla de qui fou nomenat director des de l'agost de 1939. I també les dels periodistes Antoni Prat i Pilar Goñi. Tal com va quedar clar a la presentació, molt d'entusiasme en un itinerari farcit d'anècdotes que va fer les delícies dels assistents. Pel que fa a l'editorial, i com que no es tractava de fer revisionisme, vam acordar aquest títol que sintetitza la història centenària sense butllofes i en aquests termes:

El resultat de totes les èpoques i sensibilitats

Ara fa cent anys, Manresa era una ciutat en ple creixement: arreu s’aixecaven noves indústries, comerços i habitatges, i incorporava nous habitants. També acabava de guanyar més connectivitat ferroviària amb els Catalans, a mig camí de Berga i Barcelona. En aquest context, és important remarcar la importància d'un esdeveniment que aleshores podia semblar poc rellevant: la fundació de Ràdio Club Manresa. La radiodifusió creixia per tot Europa i Manresa no va deixar escapar el miracle de les ones hertzianes. Des d'aleshores sabem que la informació de proximitat és fonamental perquè gràcies a aquella modesta agrupació inicial d'aficionats hem gaudit d'un mitjà que cohesiona pobles i ciutats, perquè posa en contacte idees i persones de diferents comarques reforçant el teixit social de la Catalunya Central. Cent anys de Ràdio Manresa, doncs, són un molt bon indicador, des dels seus orígens i fins avui mateix, de la capacitat i l'impuls d'aquest tros de país. Molt més que una emissora: un segle és un indicatiu inequívoc de perseverança, talment podríem parlar dels 45 anys del diari Regió7. Si una d'aquestes eines arriba mai a desaparèixer, el panorama informatiu s'empobreix i, de retop, se'n ressent tot el seu entorn. De fet, sense les propostes informatives d'arrel local,  sense les fórmules que combinen entreteniment i proximitat amb coneixement, es perdria informació, matisos, dades, i molts esdeveniments quedarien ignorats, lluny del radar dels mitjans generalistes. I avui Ràdio Manresa, amb Canal Taronja i tot el grup multimèdia conserva una utilitat indiscutible. Per al dia a dia, és clar, i també per preservar el passat comunitari. Perquè 100 anys són el resultat de totes les èpoques i sensibilitats, un mirall dels canvis socials, polítics i econòmics. Un segle que no permet cap desdeny sinó, just el contrari, una celebració feta des del coneixement. Des del Pou, modestament, també hi vol col·laborar.

La il·lustració, com cada més, és de Jaume Gubianas

Un Brogit important (Editorial d'El Brogit del Montserrat 495)

A la recta final de l'elaboració d'un nou Brogit del Montserrat, vam valorar l'èxit inicial d'aquesta nova etapa mentre presentàvem un tema, en dues parts, sobre la pagesia del Montserrat. El text, no cal dir-ho, està consensuat amb tot l'equip.

Un Brogit important

 Tot just fa mig any que presentàvem la nova etapa d’El Brogit del Montserrat, i el resultat sembla del tot positiu. L’elaboració semestral de la revista, ara sobretot concentrada en la divulgació cultural, històrica i mediambiental, ens permet arribar a més gent, amb aportacions diverses des dels pobles que compartim la muntanya de Montserrat com a nexe d’unió. I això es nota: guanyem col·laboradors i interès en una publicació que esdevé testimoni del pas del temps però que, també, aporta elements de reflexió per al futur.

 

I és el que El Brogit del Montserrat vol ser una eina amb voluntat de servei. Estem convençuts que mitjançant l’estudi i la difusió dels recursos naturals, de la història i les tradicions, del patrimoni al capdavall, estem contribuint al coneixement i a la valoració d’una identitat compartida. Encara més: les pàgines de cada número de la revista esdevenen llavor de coneixement, consciència crítica i participació ciutadana. Aquesta és la veritable importància d’El Brogit del Montserrat. I per això ens agrada ser més a cada número, i ser més exigents també.

 

Però —no ens cansarem de dir-ho— tot això només es pot aconseguir amb el vostre suport, de lectors i subscriptors, juntament al de les diverses empreses i institucions que ara mateix ens fan costat. Per això, i des d’aquesta primera pàgina, des del Col·lectiu El Brogit us agraïm la col·laboració i us demanem que ens continueu recolzant. La recerca de proximitat, documentada, rigorosa i compartida, és fonamental per a la comprensió dels fets o esdeveniments que ens afecten com a comunitat. Un coneixement i reflexió imprescindible per entomar amb encert els reptes que ens vagi plantejant el futur d’aquest tros de país.