Una sentència amb voluntat d'escarment

Sabíem que la sentència segurament sortiria avui, i sabíem que seria injusta. I, és clar, totes les profecies s'han complert: d'un judici polític només en podia sortir una sentència amb voluntat d'escarment. Ho deia Oriol Junqueras: "Això no és justícia, és venjança". La venjança d'aquells que no suporten veure qüestionada la unitat d'Espanya i que —ferits en l'orgull— voldrien acabar d'una vegada per totes amb "el problema catalán". Si en fa d'anys que els dura l'obsessió! Potser per això m'ha revoltat sentir el president espanyol en funcions parlar d'independentisme derrotat, i d'uns "últimos estertores". Em sembla, doncs, que poc s'esperava aquest tsunami democràtic que, en un primer dia de resposta, ha aconseguit ser notícia mundial. Ras i curt, i en castellà: De estertores, nada, señor Sánchez.
He pogut sentir quasi en directe la sentència i, a l'institut, n'hem pogut parlar a classe. En acabat, alguns nanos de batxillerat han invertit l'esbarjo en tocar el dos fins a les manifestacions matinals de Manresa. He plegat puntual com cap altre dia i, des de casa, tot ha estat mal dinar entre televisió, whats i telegram. A la tarda, l'Euskal Telebista ha passat pel local d'ERC a Manresa, abans d'arribar fins a Lledoners, i hem pogut parlar de la importància de la desobediència civil, i de tornar a omplir els carrers sense les sigles del dia a dia. Tots junts mobilitzats en accions noviolentes, pacífiques i sobretot coordinades col·lectivament. El balanç, a darrera hora del dia, no pot ser més efectiu. Hem omplert amb escreix la plaça de Sant Domènec, a Manresa, i a continuació hi ha qui s'ha manifestat fins la caserna de la guàrdia civil o la de la policia nacional. També sé d'escamots republicans que han anat a empaperar la ciutat amb quatre consignes d'ampli espectre: llibertat, autodeterminació, independència i amnistia. De nit, a casa, he tornat a menjar poc i malament, pendent de l'aeroport, i de les notícies dels amics i familiars. He patit també, és clar. Però només sé que es tracta de gent tossuda i valenta, que hi han anat en cotxe, en metro o a peu. I que sense caure en paranys o provocacions, han assumit aquesta voluntat de persistir, i persistir.
Demà serà 15 d'octubre, i a les 7 de la matinada alguna gent de Manresa es preguntarà que són aquells fuets que s'enlairen sorollosament des del Castell: commemoren els 79 anys de l'assassinat de Lluís Companys. Voldríeu millor exemple per encetar la jornada?  Després es farà clar, i a poc a poc es reprendrà el tsunami, i cadascú hi podrà ser des de les més diverses realitats. Per continuar lluitant. Perquè cada fet, per petit que sigui, compta, i no n'hi ha cap a menystenir. Algú m'ha dit avui, "tota pedra fa paret", i jo ho dono per bo. Perquè vindrà el dimarts, i despres dimecres, i fins divendres que és quan voldríem un país conscient i aturat. Tossudament alçat.
I és clar, ja ho sé, segurament el resultat no serà la resolució del conflicte. Però les respostes han de ser fortes i clares, més grans cada vegada. Acompanyant-nos en aquest desig de ser-hi, i ser-hi sempre. Diu en Junqueras que si persistim, guanyarem. Jo, des de fa més de vint-i-cinc anys que n'estic conveçut. I sé, i sento, que cada vegada en som més.

Suposo que les peces de ciment ja eren grogues, però trobo que els cartells hi han quedat preciosos. Foto del Whats.

40 anys d'un primer dia a l'Autònoma

El carnet el vaig retrobar a l'estiu, amb d'altres carnets i paperassa dels meus anys d'estudiant a Bellaterra, que és com en deiem aleshores de la UAB. Del 5 d'octubre de 1979. Hi havíem passat el mes de juny amb l'Ignasi Cuadros, tornant de recollir les notes de les PAAU a Barcelona, per allò de les dates de matrícula i de prendre la mida a un món que ja es veia que seria molt diferent —i molt més gran— que el nostre institut Lluís de Peguera. I doncs va arribar l'octubre, i el primer dia laborable o el primer dilluns, no ho sé, vaig baixar amb l'autobús que anava a Bellaterra i després a Sant Cugat, aquí per als de segon i tercer de Magisteri. Des de la Bonavista, amb la primera fresqueta de tardor, i fins a el recinte universitari d'una tirada. Sense conèixer ningú que ara recordi. I fumant, això sí. Jo fumava i em penso que tothom fumava a tot arreu. Al trencall que deixava l'autopista per enfilar cap a Bellaterra, vaig encendre un Lucky sense filtre per conjurar tots els temors que em rosegaven. Tabac ros, que anava d'estrena. M'havia matriculat a Filologia catalana i potser encara dubtava de no haver triat finalment Història o Psicologia, que bé havia mastegat les matemàtiques fins a COU. Però els meus amics ho tenien més clar que jo, començant per en Manuel Martinez que és qui va sentenciar-ho, en castellà i a l'hora del pati, uns mesos abans: jo havia de fer Filologia catalana, que per això ja m'havia tret el nivell de professorat de la DEC a l'Òmnium i m'agradava molt la literatura. I ho va endevinar. El primer dia, a primera hora, vaig entrar a classe d'Història de la literatura catalana amb en Jordi Castellanos. Una hora i mitja per plantejar el curs i començar amb el Modernisme, i l'encàrrec de procurar-nos i llegir immediatament Solitud, de Víctor Català. No hi coneixia ningú, ni sabia gaire on dar-la. Però Solitud em va agradar molt i les classes d'en Castellanos més. I la Dolors Oller! I de tot aquell primer any —amb la Introducció als estudis històrics inclosa, amb l'Esteban Canales— només recordo coses bones, i moltes descobertes que sempre més he arrossegat. I ara que en fa quaranta anys quedo parat, de com han passat tan depressa, i de com m'ha agradat sempre més fer classes, de literatura sobretot, descobrint sobre el paper aquella vida que vivíem quasi sense ni adonar-nos-en, encara com una mitja criatura de disset anys.

Eugeni Vall, in memoriam

Li vaig dir d’anar a fer un cafè, i va asseure’s circumspecte a la Fonda Sant Antoni mentre jugava nerviós amb l’encenedor, sobre aquelles taules de fòrmica gastada. Era funcionari de manteniment municipal i jo volia proposar-li d’incorporar-se a la plantilla del teatre Conservatori perquè, m’havien dit, ell ja tenia l’experiència del teatre dels Carlins. Somreia com un conill però els ulls eren àvids, de mustela. I va dir que sí de seguida, és clar, perquè l’Eugeni Vall s’estimava el teatre i s’estimava tot allò que no fos rutina o jerarquia i la proposta, que no era ni millor econòmicament ni més descansada, li permetia capgirar horaris i fondre’s o aparèixer quan realment convenia. 1996. Com que jo era el nou regidor de Cultura i tinent d’alcalde primer a l’Ajuntament de Manresa em parlava de vostè, cosa que li vaig fer notar que no calia. “—Sí, li parlaré sempre de vostè mentre sigui a l’Ajuntament, després... ja ho veurem”. I tant si ho vam veure! Ell sempre em va retreure amb murrieria aquella proposta “—a canvi d’un cafè!” i a mi em portava molt sovint maldecaps perquè era cosa sabuda que, amb l’Eugeni a la plantilla, hi hauria maldecaps. Ja m’ho havia dit sense embuts el cap de manteniment, abans no prescindís d’un dels seus efectius. “—Només poso com a condició que, si se’n va a Cultura, no ens torni”. No va caldre. I això que els horaris no eren el seu fort, ni tampoc les lleis o disciplina, però les coses sempre rutllaven ni que fos a rodolons. No sabia fitxar, ni anant a peu gastava mai el camí més curt per arribar a la feina. Si anava amb cotxe, pitjor, que aleshores aparcava malament per sistema, davant del mateix teatre, i en nom d’unes urgències que feien emprenyar tota la policia local. I vinga multes i més multes! Feia cafès i sovint cafès amb raig, i en acabat no sempre recordava on paraven les coses, o se’n recordava i les distreia que, per això, l’Eugeni tenia de tot i fins el més inimaginable en els racons més obscurs d’uns magatzems secretíssims que només ell coneixia. I aleshores, si convenia, tot ho trobava, com per art d’encantament... Eugeni! No sé pas si en tots els anys que vaig ser a la casa gran vaig trobar algú més trapella i llengut, una mena d’anarquista amb formació carlina —o un carlí d’aires llibertaris. Encara no ha nascut el que l’hagués de fotre! Però em penso que fins l’últim dia que ens vam veure, a la plaça, ell saludant de lluny rere la finestra, ens vam saber estimar, talment s’estimava la ciutat, i les festes i el teatre, i el trabuc, i els armats i la Tronada. Eugeni Vall i Vall! Havíem xerrat molt, i rigut més. I encara que a vegades fos a punt d’acabar-nos els torrons, el tindrem sempre present. En fi, que si al cel hi fan comèdia, els ha arribat un bon tramoia. Funciona amb amor i paciència. I, de tant en tant, un cafè. Bé compto que sabran sortir-se’n.

A la foto, l'Eugeni en una visita d'obres al futur teatre Kursaal, l'abril de 2004. Ell, però, es jubilaria al Conservatori.

Magnet, per enfortir l'institut

Dimecres a l'Institut Guillem Catà, a Manresa, vam reprendre el curs Magnet que vam començar el curs passat. Amb el punt d'escepticisme que sovint acompanya els docents de secundària, i amb l'energia de l'Anna, la dinamitzadora que sempre sembla sorprendre's de la nostra capacitat. Que no sigui per ànims! El cas és que el projecte ara es presenta en un itinerari de set anys, i al costat d'aquesta envergadura, els més novells demanen què caram és això del projecte Magnet. Com que ho vaig haver de sintetitzar amb molt de tacte per a la revista del centre, el passat mes de juny, ara ho recupero: sense foto i a manera d'Editorial, em fa tot l'efecte que no s'ho va pas llegir ningú. I amb tot, aleshores com ara penso que seria molt important que el Catà se'n sortís a implementar-lo. No és fàcil i obliga a repensar moltes coses, tant com uns liderages decidits al centre i també a l'Ajuntament, amb el seu pacte local contra la segregació. Altrament, no cal ser sociòleg per sorprendre's amb alguns dels nostres indicadors. En qualsevol cas, deixo el text aquí, ni que sigui com a testimoni.

Enfortir l’Institut

Des de finals de l’any passat que el nostre institut participa al projecte MAGNET, l’estratègia més potent que hi ha ara mateix per enfortir el projecte d’un centre educatiu, canviar la seva percepció social i atraure les famílies del seu entorn. És clar que això suposa un esforç per repensar la línia pedagògica, la comunicació externa o la relació amb l’entorn. Però tots els centres de Catalunya que els darrers anys han participat en el programa MAGNET valoren positivament els canvis que a poc a poc genera: un increment de la preinscripció així com de les expectatives de les famílies, de l’alumnat i dels docents.

Es tracta, doncs, d’un camí llarg, que ja havíem avançat i que des d’ara emprenem amb una metodologia més rigorosa. Amb la participació del claustre. Amb el suport municipal i de la Fundació Bofill. I en aliança amb la Universitat Politècnica de Catalunya. Perquè els objectius del projecte MAGNET només els aconseguirem si som capaços de sumar idees i energies amb d’altres institucions. Encara més: si som capaços d’articular d’altres mesures d’escolarització equilibrada que generin una més gran heterogeneïtat, tot atraient famílies que fins ara se n’han mantingut allunyades.

I estem contents perquè els resultats ens acompanyen. Només heu de repassar les 124 pàgines d’aquesta publicació i hi descobrireu reconeixements als nostres projectes, alguns tan importants com ara el Baldiri i Reixach! O hi veureu la multiplicació d’Erasmus arreu d’Europa, els concerts de la Big band, la importància del teatre o les victòries matemàtiques! I encara, fa poques setmanes, la trobada al Guillem Catà de fins a cinc centres de primària que va resultar tot un èxit de participació...

Al Catà hi ha il·lusió, doncs. Però sols no farem. I per això també celebrem l’impuls municipal, concretat fa tres mesos en el Pacte local contra la segregació/per l’equitat, i que s’adreça a tota la comunitat educativa. Tot plegat suposa un conjunt de mesures que no faran iguals tots els centres però que ens ha de fer ser equivalents. Perquè hi guanya l’institut, és clar, però sobretot serà tot Manresa qui hi guanyi.

(La revista del Catà, número 13, juny de 2019)

Qui no coneix Montse Gibert?

Després de la Festa Major de Manresa, quan l'agost es fon en el setembre, torna El Pou de la gallina. Al Tema del mes en Jaume Puig demostra que els productes de proximitat han revitalitzat l'horta local, amb uns darrers tomàquets que han estat fantasia d'estiu. Fer de pagès, diu la portada. En acabat, i com per dir que la normalitat s'imposa, un Qui no coneix... de primera, amb Montserrat Gibert. El curs ha tornat també per a bona part de l'associacionisme manresà, i d'això ella n'és volgudament un referent. La recordeu oi? Il·lustrada per Maria Picassó, hom diria que se la sent riure i tot!

Montse Gibert,
la participació és coral

Per poc que hagueu estat al teixit associatiu de Manresa, segur que la coneixeu: Montserrat Gibert i Antich. De març del 75. I sí, la seva seria una trajectòria més discreta si no fos aquesta rialla franca i expansiva que habitualment gasta. Per tota la resta, fa divuit anys que és tècnica de participació ciutadana a l’Ajuntament de Manresa. I això que ella anava per veterinària! Va créixer al cor d’una prolífica família menestral, a la carretera de Vic, tercera de quatre germans, darrera del Jaume i del Joan, i abans del Pere. La Montse passà per la parròquia del Carme i també l’Esbart, manresanitzada a força d’innocentades i festes majors, i estudiava aplicadament al Sagrat Cor. Després, al Pius Font i Quer, sentí la vocació menescal i es capbussà gairebé dos anys a la facultat de veterinària a l’Autònoma... fins assumir que s’havia equivocat. Si no molt, almenys una mica. Per això esmenà aquella inclinació generalista envers el bestiar per concentrar-se en els bípedes humans –tan a la vora una cosa de l’altra. Fou una crisi que la portà uns mesos al CAE i encara uns altres de viatge a Guatemala, i entre això i allò decidí que —ara sí— estudiaria Magisteri, mentre ho combinava laboralment en una cosa del tot nova: el Pla comunitari de la Font dels Capellans. La Montse ja es coneixia el barri perquè hi havia fet de monitora a l’esplai, i molt aviat es va fer seus els criteris de la participació que rebia en sessions formatives. Tenia vint anys i tot s’accelerà: ¿la recordeu acampada a la plaça de l’institut, reivindicant el 0,7% a primers del 95? Al CAE hi suma el col·lectiu Sloboda o l’Associació Manresa de festa. I ja sap què vol ser de gran: avalada per aquestes primeres experiències, l’any 2001 aconsegueix per oposició una plaça de tècnica municipal en participació ciutadana. I encara hi dura, tot i que sovint els canvis polítics han modificat la seva tasca. Ella no se’n queixa pas sinó que valora tot el que la feina li ha permès aprendre en aquest temps. «M’he format als barris!», afirma agraïda, i està convençuda del paper que poden tenir les entitats a la ciutat, i de com convé empoderar-les. I com que no veu l’hora de reposar ha enllestit Humanitats per la UOC, està feliçment casada i és mare de l’Oleguer, i ara mateix es planteja començar antropologia o —per allò dels camins inescrutables— potser teologia. I és que la Montse Gibert és així de diversa i al mateix temps constant, com ho ha estat la música i el cant coral en la seva vida. Sabíeu que ha passat per la coral Ixent? I pel cor Ressò i, en acabat, a mesura que es feia gran, a l’Orfeó, i a l’Escriny de Santpedor, i a l’Esclat Gospel Singers i ara mateix al The River Troupe Gospel Sallent? Com si des del primer dia hagués sabut que això de la participació és una cosa coral. I que —body&soul— el dring li posem nosaltres.

...i el curs torna a començar

Sí, avui com l'any passat, i com l'altre, i com l'anterior també, avui ha començat el curs escolar. I tot i que m'hi he fet gran, encara conservo el punt d'i·lusió i d'inquietud per aquest primer dia. Només —ho confesso— noto l'edat a cada episodi administratiu que curs rere curs es multiplica, i no sempre per a bé. Me n'escapo com els gats de l'aigua calenta, i deixo que claustres i força reunions formals llisquin com els tràmits informatius que han esdevingut. És en acabat, quan tornes a classe i trobes la canalla, que és fàcil de descobrir-hi com en un mirall el seu neguit, alguns dubtes, i també el punt d'il·lusió imprescindible per embarcar-nos plegats durant gairebé quaranta setmanes. Sortirà bé, penso, i agraeixo un cop i un altre la sort de ser i d'aprendre al seu costat. I assajar de llegir i d'escriure, de parlar i discutir sobre literatura, sobre la necessitat de la bellesa. Sobre la importància de coneixement i cultura si mai volem provar de ser lliures.

Primer i segon d'Animació Sociocultural i Turisme, de l'Institut Guillem Catà: encara no hi són tots, però no n'hi falten gaires...

En el traspàs del Juan de los pájaros

Ens ha deixat aquesta nit passada. Juan "de los pájaros". Formalment Juan González Reina, nascut el 16 d'octubre de 1932 a Estepa (Sevilla), a tocar de Marinaleda i El Rubio. El vaig conèixer fa vint-i-cinc anys, tot escrivint la història del moviment veïnal a Manresa: apareixia en unes fotos mal documentades del Xup, al costat de Joaquín Vizcaíno. Després ens vam anar retrobant perquè el Juan ha estat un d'aquells lluitadors compromès amb el barri i, de retop, també amb la ciutat i el país. Sortosament, encara no fa dos anys, Ignasi Perramon va recollir en un llibre tota la seva vida, empès per en Pere Culell. El títol és prou explícit: "Un rebelde sin tregua". Aleshores ja vaig dir que no em semblava cap exageració. Les estades per diversos cortijos, la sort d'aprendre de lletra, la pega d'un pare cabut i el pas d'Andalusia a Catalunya -primer Vic, després Manresa, pencant en la construcció o al tèxtil, i incorporant-se a la lluita antifranquista amb el PSUC. I més endavant, compromès des del número 8 amb la candidatura del PSAN, l'any 1979, a les recuperades eleccions municipals...

La defensa del barri, de l'escola o dels jubilats van fer del Juan de los pájaros una trajectòria fecunda i al mateix temps singular: la seva opció independentista, al capdavall, és absolutament política per tal com va veure sempre en una futura República la possibilitat d'un país més just i igualitari. Encara el mes de juny d'ara fa tres anys, en plena campanya per les eleccions a Madrid, va portar-nos una carta que Adriana Delgado va llegir per a tots els assistents a la Plana de l'Om, amb un final rotund: "Por eso quiero pedir el voto para los partidos catalanistas e independentistas, y muy especialmente para ERC, porque queremos una república catalana, progresista, con mayor justicia social. Que Madrid no siga beneficiándose de la gran tarta catalana, y nos devuelva unas migajas". El Juan reblava el text preguntant el perquè de la por a un referèndum a Catalunya, i del nostre dret a decidir. Perquè ell no en tenia de por. Tossut i valent, a l'epíleg d'"Un rebelde sin tregua" Ignasi Perramon li recull la cita que tindem present en el traspàs:

"La libertad que he tenido durante toda mi vida es porqué no he sentido miedo".

Reposa en pau, company!

La foto, de juny de 2016 amb en Joan Tardà a la Plana de l'Om
Publicat avui a Nació digital-Manresa