Qui no coneix Alba Rojas?

El Pou de la gallina d'aquest setembre és dels que entren pels ulls: els terrats de Manresa. Una visió un punt tafanera sobre els millors terrats del centre històric: no sentiu una mica d'envegeta? Tant se val: abans d'enllestir la revista us trobareu un altre "Qui no coneix..." que amb un dibuix genial de Maria Picassó dediquem a Alba Rojas. I tant que la coneixeu! I més que ho fareu encara: l'energia que desprèn i els projectes que tragina la fan un referent local. Pura emprenedoria, sense especular ni adulterar. Una dona de les que fan equip. Què més li voleu saber? 

Alba Rojas i Pérez,
Cooperativisme de proximitat

La teniu vista, segur. Amb aquella veu que la fa una dona de caràcter -però de tracte senzill, de qui de seguida us sentiu propers. Va estudiar a la Flama i al Peguera, ha passat pels Tirallongues i pel futbol sala Santpedor. I fa més de dues dècades que passeja la Víbria pel Correfoc... No us ve a la memòria, aquest juliol, estrenant Fira del tomàquet, a Puigmercadal? L’Alba és la primera de tres germans, amb el Lluís i la Marta, i va néixer a Manresa l’any 75. Féu números: poc més de quaranta anys viscuts apassionadament des de la seva manresanitat, que és com dir el seu compromís amb l’entorn. I la meitat d’aquest camí fet sempre vora el Carles Jódar –pares d’una criatura i tot! I doncs, ja la teniu present, oi? Alba Rojas i Pérez. Amb la mare parvulista a la parròquia de la Sagrada Família, a catorze anys ja col·laborava amb ella a la llar d’infants Picarol. Voluntària de primer també a Ampans, passant per l’Espill... tot feia pensar en una carrera docent. Encara més quan enllestí educació especial a la UAB! Però el cas és que l’Alba mai ha fet de mestra: de l’escola Espill va passar a la Renaixença, buscant-se la vida a cop de menjadors i extraescolars. I és aleshores que ensopega amb la seva inclinació: amb algunes companyes munten 6istell, un projecte empresarial de format cooperatiu. I ja no ha parat. Després passarà per «la Clau» –la Unitat d’Escolarització Compartida del Departament d’Ensenyament, que gestiona la cooperativa Gedi. I amb l’arribada de la crisi, formula una segona cooperativa: Esport6. Van ser tres anys gestionant activitats esportives a col·lectius amb risc d’exclusió social, arribant fins a cinc centres penitenciaris i diversos municipis del país! El trajecte continua: fruit d’un estudi sobre la producció ecològica de la comarca naixerà Mengem Bages. Que és on ara mateix, i des de fa vuit anys, trobem l’Alba embolicada amb sis persones més, entre cogombres i carbassons, albergínies, i enciams fets i collits a la vora... Mengem Bages és un programa de la cooperativa Frescoop, que al seu torn forma part del projecte Gedi. Un embolic? I ara! Una activitat frenètica amb un sentit clar: fomentar l’economia social. Fins el punt que la seva feina és gairebé una opció de vida i, com aquells apòstols centenaris del cooperativisme català, des de l’any passat també treballa en la coordinació i dinamització dels ateneus cooperatius de la Catalunya central, per encàrrec del Departament de Treball. Perquè l’Alba, sense haver fet mai ben bé de mestra, treballa i educa, i dóna sentit a la feina. No sap on acabarà, ni si algun dia caldrà repensar-ho tot i tornar a començar. Però és activa i enèrgica. I ben bé pensaríeu que sempre se sortirà de tot allò que es proposi.

11S, embranzida i salt

La litúrgia festiva d'aquests dies es multiplica, encara més aquest 2017: ahir ens vam retratar al migdia, a les escales de Crist Rei amb tota la colla de l'ANC i, al vespre, a Castellbell vam pujar fins el Vilar en la setena desfilada de torxes. Avui, a les 11 hem fet l'ofrena floral a Manresa i, en acabat, anirem tots cap als busos i fins el tram 104 -o 105- de Barcelona. El dia té un aspecte magnífic, d'una netedat que el fa encara més nítid, transparent. Els informatius ens animen: no farà tanta calor com els darrers anys. En fi, ens hi posem, i agafem embranzida, que a partir de demà vénen les tres darreres setmanes fins l'1 d'octubre. I ho deixo consignat per a la carpeta de retalls, aquest breu que em van demanar la gent de Freqüència per aquesta Diada i una foto, del Facebook, que és d'en Jordi Preñanosa.

11S, embranzida i salt

Torna la Diada i, enguany, ho fa sota un sol nom: democràcia. Perquè la mobilització d’aquest Onze de Setembre és abans que res l’expressió de la nostra voluntat democràtica i l’embranzida definitiva per al proper 1 d’octubre. Per això, aplegats novament a Barcelona, dibuixarem un immens signe “Més” com a símbol de totes les oportunitats de la nova República. Sense por, i decidits a acceptar el resultat de les urnes, és clar. Però, sobretot, compromesos en un millor futur per a tots i totes.  Per això, també, des d’Esquerra animem a tornar a Barcelona fins a vessar els seus carrers a favor del Sí. Perquè aquests milers i milers de participants serem el millor indicador del proper octubre: aquesta tardor som a punt de fer un salt definitiu en la nostra història. I hi hem de ser tots.
Ramon Fontdevila i Subirana
President d’ERC-Manresa

Esquerres per la independència, divendres al barri

Aquest divendres l'hem fet especial. Com a cloenda d'una setmana històrica, amb les Lleis del Referèndum i de Transitorietat al DOGC, i a tocar de la Diada, Esquerres per la independència va reunir a Manresa Anna Simó (ERC), David Fernàndez (CUP) i Teresa Forcades (Procés constituent). I ho vam fer entre els barris de la Sagrada Família i la Font dels Capellans, que és com dir els meus barris, allà on he viscut sempre. La resposta va superar amb escreix les expectatives, i ens vam aplegar més de 300 persones a l'esplanada que queda entre el Mercat i el CAP. I a les 7 del vespre amb l'Aina Font compartint escenari amb els músics d'El Fugitiu, vam començar a desgranar els arguments que han de fer que la nostra futura República sigui la república dels drets socials. Perquè, ras i curt, sense emancipació social no hi pot haver emancipació nacional.

La primera a parlar va ser Anna Simó, que havia arribat just a les set i amb cara cansada després de gairebé dos dies de vida parlamentària. Serenament, i renunciant a una retòrica inflamada, va començar per qüestionar aquelles altres forces d'esquerra que no es fan seva l'oportunitat d'aquesta futura República "i el seu missatge d'alliberament de les classes populars". I a continuació, va voler que tots toquéssim de peus a terra, en un missatge que després li recolliria David Fernàndez: "ara posaré aigua al vi", va dir Anna Simó. "Aquesta nova República s'ha de treballar, i ho hem de fer tots, des del carrer. Perquè una nova etapa no comença només proclamant nou Estat" I va reblar la intervenció amb un bon titular: "L'acte de rebel·lia més gran comença agafant una papereta i anant a votar".

David Fernàndez recollí el discurs de Simó, i el va multiplicar, "no es que posis aigua al vi, Anna, sinó que mostres ben bé el vi que hi ha". Va deixar clar que la lluita continua sempre, que no s'acaba mai ni mai queda espai per al cofoisme. David Fernàndez va defensar cinc àmbits de sobirania destinats a construir un refugi ètic: contra la desigualtat, contra la corrupció, la discriminació de gènere o per orígens i, encara, la destrucció del territori. "Som d'allà on lluitem, allà on ens comprometem amb la llibertat". I també: "Sense estat, contra l'estat i amb l'estat en contra, aquest país sempre ha resistit. I ha avançat quan les classes populars s'han implicat en el procés de transformació". Un darrer apunt: aquesta lluita la farem pensant "en els qui ens han precedit, però encara més, pensant amb els que vindran".

Finalment, Teresa Forcades, va reclamar aprofitar la creació d'un nou estat "per convertir-nos en el mirall dels altres països del món". Forcades que havia obert citant Hannah Arendt es preguntava com pot ser que cada vegada creixi més la desigualtat, que cada cop menys persones acumulin més riquesa. "La injustícia perviu d'aillar les persones, quan aconsegueix que tots ens mirem amb desconfiança". Va reivindicar "la creació d'espais col·lectius de cooperació i no pas de rivalitat", en una referència doble envers el capitalisme salvatge i, també, pensant en la situació actual del país. "I si fem que Catalunya sigui l'Arenys de Munt del món?" es preguntava finalment. Canviant la por per la il·lusió i l'esperança. "Il·lús és aquell qui es pensi que podrem continuar vivint sempre com ho hem fet fins ara". I vindicant un nou concepte - la "democràcia econòmica"- va donar pas a un breu torn obert de paraules.

A dos quarts de 9 del vespre havíem enllestit. Amb cares conegudes, somriures i moltes complicitats. Hi ha gent gran i gent jove, alguns vinguts de baix a Manresa. Però també botiguers d'allà a la vora, gent de l'associació de veïns i fins de la Residència d'avis. Amb bata blanca, algu de guàrdia al CAP se'ns afegeix una estona també... i fins trobo aquell que amb bon humor subratlla que estem fets una bona colla de hippies. No ho sé. Però m'agrada que persones diverses puguem compartir vespre i discurs. Esquerres per la independència al mateix barri on vivim: no trobaríeu millor manera d'encarar aquesta recta final.

Un dijous amb plena sobirania

Dir que ahir va ser una jornada històrica és dir ben poca cosa: n'hem viscudes tantes de jornades històriques els darrers sis o set anys! La d'ahir és més que això, molt més. Per primera vegada, i després de 300 anys, el poble de Catalunya ha legislat malgrat les lleis espanyoles. Ha fet la seva llei, la llei del Referèndum, i l'ha votada al Parlament. I tots els que ho seguíem en directe ens en vam poder anar a dormir satisfets però amb un encàrrec clar: ara depèn -com sempre, però encara més- depèn tot de nosaltres. Coratge i il·lusió, tant com ahir van demostrar els nostres digníssims representants compromesos amb la llibertat i la democràcia. Amb Carme Forcadell al capdavant. També amb Anna Gabriel, Marta Rovira o Dante Fachín. Amb el to contingut i solemne del MHP Puigdemont... De tota la resta, l'espectacle previsible dels PePeros i Ciutadan's, la tebior socialista, però també la indigna actuació d'un Coscubiela... de tot això en passarem full. Perquè tot just ens queden vint-i-quatre dies per certificar a les urnes el nostre desig d'autodeterminació. El referèndum avui ja és oficial i fa que aquest sigui un dijous absolutament diferent, carregat d'entusiasme. Catalunya decideix! Anem, doncs, a construir plegats aquesta nova República que ja batega...

Argelagues, de Gemma Ruiz

Acabo de llegir Argelagues el mateix dia que em trobo l'autora a les pàgines d'estiu de l'Ara. Gemma Ruiz (Sabadell 1975) es veu que sempre ha estiuejat a Menorca però, a l'entrevista, també té un moment per als seus estius d'infantesa, a Vacarisses. I és clar, aleshores surt Argelagues, que és aquesta seva primera novel·la de la qual hores d'ara ja se n'han fet deu edicions i venuts 19.000 exemplars. Un veritable èxit, doncs. Jo hi vaig quedar atrapat des de bon començament i això que hi arribava desmenjat, empès més per les recomanacions que per pròpia voluntat. No res, em van passar el llibre i em va durar quatre dies. I allò que més m'ha agradat no és tant l'argument -una història de camp-ciutat amanida amb les vicissituds del segle XX a Castellterçol, Vacarisses i Sabadell- sinó el llenguatge i, encara més, la perspectiva femenina dels personatges. Ras i curt, em va semblar, a mesura que avançava, que aquella era com si també fos la història de la meva família, i suposo que la de moltes altres famílies del meu entorn. No pas herois d'un dia, sinó homes i, sobretot, dones treballadores amb una increïble capacitat d'entomar els cops i el dolor. La Remei, la Nina o la Rosa... La història m'aboca al record de les meves dues àvies -totes nouvingudes a Manresa, empeses des de Cardona o Binacet per la pura misèria. I encara les tietes solteres o la meva pròpia mare. I el record fa xarxa amb el llenguatge que gasten les protagonistes d'Argelagues (de les endergues al gec d'hòsties, que en boca de ma mare eren un gec de bufes). Al capdavall, també és l'actitud dels personatges la que fa una història emotiva i propera, d'un to que per domèstic no deixa de ser universal. Aquell «ora pro nobis i fes pel que et trobis» adoptat pels d'un costat de la ratlla -la que parteix el món en dos, entre rics i pobres, amos i terregada. Bonafès i malànimes. Cabals i ximples. Agraciats i esguerrats... I fet i fet, la por i aquesta voluntat de sobreviure amb consells tan bèsties com el que em repetia el meu avi Josep i que sermonejarà en Martí als seus fills així que acabi la guerra: es tracta de procurar no ser ni dels de més amunt ni dels de més avall, un entremig... i anar tirant. I treballar, treballar molt!
M'ha agradat Argelagues, i malgrat que pugui semblar que a vegades sabadelleja massa, cada lector sap de seguida apropiar-se-la, encara més si ha coneugut un món fet de camps i de telers. Proveu-ho, i veureu com us sentiu la història ben vostra.

ERC Manresa passa comptes

Dilluns s'acabaran de distribuir els 29.000 exemplars d'aquest fulletó que hem editat des d'ERC Manresa. Una manera d'explicar el nostre trajecte, un any i mig després d'incorporar-nos al govern de la ciutat al costat de CDC. Fet i fet, som a mig mandat municipal i calia un exercici de valoració de la feina feta segons aquells 40 compromisos amb què vam presentar-nos a les eleccions. No és una llista d'èxits perquè, és clar, hi ha mancances que no resoldrem fins més endavant. Però sobretot és la voluntat de presentar el nostre equip -el grup municipal de costat al conjunt de militants i amics- i la tasca que fem. Entremig queden totes les dificultats viscudes, a vegades manifestament públiques, però que estem convençuts que ens han enfortit com a grup. Que n'hem après molt, i més que ho hem de fer: no és mai senzill cooperar en un govern de coalició, com tampoc ho és pair els relleus que inexorablement es produeixen en una candidatura àmplia i diversa com la nostra. Sigui com sigui, i com a president de la secció local, em vaig imposar fer-ho possible i crear les millors condicions de treball per acompanyar-ho, i avui només tindria paraules d'agraïment per a tothom. Perquè en la perspectiva d'un futur extraordinari, sé que hi continuarem bregant plegats.

Ho transcric del balanç: "A l'horitzó hi tenim un país més just, on els ciutadans tinguem tots les mateixes oportunitats. I això es fonamenta en uns municipis diversos, de benestar avançat, inclusius i cohesionats, amb una economia productiva en la qual tothom pugui prosperar i viure dignament. Per això a ERC ens preocupen especialment les desigualtats creixents, que provoquen la pobresa i l’exclusió social també a Manresa. Som conscients que no podem generar els llocs de treball necessaris, ni arribar a atendre totes les necessitats de les famílies de la ciutat tan pel que fa a ingressos, habitatge... però treballem en una perspectiva local i nacional, convençuts que aquest canvi només serà possible amb la propera República Catalana".

No és només la feina des de l'Ajutament, doncs, sinó també el treball arreu de la ciutat, amb idees i propostes. Precisament per això també, els darrers mesos hem acostat a la ciutat diputats i consellers de la Generalitat que tenen responsabilitats en àmbits tan importants com la salut, els serveis socials, la dependència, la immigració o el treball: Gabriel Rufian, Joan Tardà, Chakir El Homrani, Toni Comín, Dolors Bassa, Carles Salvadó, Joan Manuel Tresserras, Ana Surra o Marc Sanglas han estat amb nosaltres per explicar què estan fent ara i què proposem en cadascun d’aquests àmbits quan disposem de la República Catalana.

No res: som a mig mandat, i des d'ERC hem volgut fer una publicació en paper i fer-la arribar a totes les bústies de Manresa per compartir el nostre compromís amb la ciutat i en la construció d'una nova república. I hem convidat a tothom a incorporar-s'hi: si volem que surti bé, ens cal sumar. Ho hem de fer, doncs. I ho farem plegats.

Els grups polítics funcionen amb idees, propostes i compromisos; també amb generositat. Fins i tot amb disciplina! Sense broma: a la foto, el Manel i el Miquel arribant fins aquells barris on no arriben les bustiades professionals. Miralpeix, el Guix o Viladordis... sempre poden ser passejades instructives i, a més a més, coneixes gent. Bravo!

Una conversa amb Ana Surra

Ahir va venir a Manresa Ana María Surra, diputada a Madrid de JxSí per ERC: una dona valenta i activa, que s’ha passat la vida treballant pels altres, per un món millor (“¡y me he llevado un montón de líos!”). Des de l’Uruguai natal (Montevideo, 1952), pel seu jove compromís amb els tupamaros li calgué passar a Chile, i d’aquí en fugí el 1973 perseguida per Pinochet. Refugiada a Panamà, després vingué l’acolliment de Bèlgica, el pas a França i el retorn a l’Uruguai. I ara... Catalunya. Diu que va venir per amor, per fer d’àvia, per viure més tranquil·la a la vora del fill instal·lat a Barcelona (“...y ya ves”). I és que de seguida va descobrir que aquest no era el país que li havien dit, l’Espanya que ella esperava. “Y eso lo vemos todos enseguida que llegamos: este es un país diferente”. Tant és així que amb d’altres sudamericans van decidir no només col·laborar entre ells sinó, també, posar-se al costat del país que els acollia sota una nova oirganització: Sí, amb nosaltres. El nom ja ho diu tot. La seva defensa del dret a decidir li ha permès passejar arreu del país i explicar a tots els nouvinguts els beneficis de la nova república catalana. Això i esbandir temors: està convençuda que l’endemà de l’1-O tots els emigrants tindran treball, papers i una dignitat que ara sovint se’ls dissimula. Sigui com sigui, us defensa obertament: “en este proceso debíamos estar representados por nosotros mismos”.

És per això que des d’ERC Manresa fa mesos que la vam convidar i, ahir, davant una dotzena de persones –Cuba, Argentina, Xile, Perú, Bolívia, Brasil...- va sintetitzar aquesta idea que diu que els immigrants tindran més treball, més drets i més dignitat amb la República Catalana. Per això els anima a mobilitzar-se, a no romandre invisibles, com si aquest tema no anés amb ells. Al contrari, Surra els avança que l'esborrany de constitució catalana contempla que tota persona nascuda a Catalunya tindrà la nacionalitat catalana, que no hi haurà Centres d'Internament d'Estrangeria (CIE) i que això avui ja podria ser realitat si no fos que la Llei d'Acollida que va aprovar el Parlament, també ha estat tombada pel Tribunal Constitucional.

En acabat –van ser dues hores llargues al local d’Òmnium Cultural- vénen les preguntes i els dubtes dels assistents, que són els de la majoria de nouvinguts. Mentre els escolto en silenci al seu costat, no puc estar-me de pensar en molts dels pares de l’institut Guillem Catà: hauran de renunciar a la nacionalitat espanyola, aquells que l’han aconseguida amb no poques dificultats? Perdran part de les futures pensions? L’Ana es fa seus els dubtes i traspua serenitat a cada resposta, conscient que sovint són fruit d’una desinformació interessada. Els respon un per un. I al capdavall els demana aquest compromís nacional en un episodi històric mundialment singular: guanyar la independència democràticament només amb la força de la gent. Perquè les coses seran com vulguem que siguin, rebla. I somia un nova república on tots serem ciutadans de primera. “No una república imperialista sinó justa, equitativa y respetable, donde se hablen todas las lenguas del mundo”. Després s’ho rumia i conclou: “No estamos para hacer una España en chiquitito, ¿eh?”. Somriem tots alleugerits. I a l’hora de plegar, fa un encàrrec als assistents: “El que ya pueda votar, ¡fenómeno!. ¡Vota por mi! Pero el que todavía no pueda votar, también le conviene trabajar para esto. Juntos lo estamos consiguiendo”. Un plaer, i un doll d’optimisme.

La foto és feta una estona abans, i me la passa la regidora de Serveis socials Àngels Santolària. Estem fent un cafè amb alguns periodistes de Manresa a la plaça Major, abans d'arribar-nos al local d'Òmnium.