Des de dalt del vaixell que va de Roma a
Barcelona tenim temps per assumir que el viatge, el viatge de 4t d’ESO de
l’Institut Guillem Catà, és a punt d’acabar. Han passat de pressa els cinc dies
a la Toscana, des que diumenge vam pujar al bus –de nit, des de Manresa, travessant
França i veient sortir el sol amb un cafè abans d’entrar a Itàlia, per
Ventimiglia. Vam anar a Pisa, ensonyats i enriolats, sense saber què ens
passaria, però amb aquelles ganes adolescents que ens passi de tot, a tots. I
no hem fet curt: al migdia, a Lucca, ja era evident que la combinació de
vint-i-sis criatures tan diverses com els tres docents acompanyants donaria
resultats inoblidables. A Montecatini Terme, l’hotel Valdinievole ens va
acollir aquell primer vespre tan discret com auster. Tot per nosaltres! I la
tranquil·litat de la primera nit –el peatge d’arribar-hi en bus- es va fondre a
la segona, quan les portes s’obrien i es tancaven sense repòs. O sense el
descans dels professors: amb la Mariona i la Judit vam donar corda fins les
tres. La resta es va enllestir a l’interior de les cambres o als balcons, en
converses en veu baixa, amb la complicitat dels estels.
Dimarts i dimecres vam anar a Florència i els
dos dies han donat resultat: el discurs vivíssim d’una guia –gràcies Sílvia
Coll!- que guanyaria premis en coneixement i empatia. La resta gairebé que ho
fiem tot a la força de la bellesa. El Duomo, el Ponte Vecchio, la Signoria... El
David que és còpia del de l’Acadèmia, el de l’Acadèmia i encara el del piazzale
Michelangelo. Als Uffizzi vaig abusar del meu poder inventiu i d’un italià de
batalla que vaig aprendre un dia de fa molts anys per amor. Botticelli, Venus,
la Primavera. Leonardo da Vinci. O el Laocoonte abans de l’enèsima foto de grup.
Un bany de Renaixement sense gaire consciència. I riem, també riem molt mentre ens
torrem pels carrers...
I a la fi ve el tercer vespre que els manuals ja avisen que és el de la crisi –els primers mals rotllos, els amors i els desamors, les expectatives no resoltes, la punta d’alcohol que avui apareix sense permís i dinamita normes i equilibris. Alguna llagrimeta, la reflexió comunitària a les escales de l’hotel que és tan nostre com tot el carrer, perquè són les dues de la matinada i cada paraula que s’aixeca enmig del silenci de Montecatini és un doll d’emocions. Hi ha qui demana perdó, hi ha qui s’emmurria cabut, hi ha qui buida la motxilla, i hi ha qui necessitarà anys per fer-ho –i no és segur que se’n surti. En acabat desfilem solemnes i muts a les habitacions: som dimecres i ja hem creuat l’equador de la sortida. Encara algú fa una abraçada, algú ofereix petons sense rastre de malícia. La necessitat dels cossos vius, de no saber-se sols, de demanar a crits que t’estimin... Dimecres vam comprendre que érem un sol grup i que ho volíem ser fins al final. El Foday, a l’avançada, em fa bona tota la setmana mentre diu a cau d’orella “Este ha sido el mejor viaje de mi vida”. De la vida!
I a la fi ve el tercer vespre que els manuals ja avisen que és el de la crisi –els primers mals rotllos, els amors i els desamors, les expectatives no resoltes, la punta d’alcohol que avui apareix sense permís i dinamita normes i equilibris. Alguna llagrimeta, la reflexió comunitària a les escales de l’hotel que és tan nostre com tot el carrer, perquè són les dues de la matinada i cada paraula que s’aixeca enmig del silenci de Montecatini és un doll d’emocions. Hi ha qui demana perdó, hi ha qui s’emmurria cabut, hi ha qui buida la motxilla, i hi ha qui necessitarà anys per fer-ho –i no és segur que se’n surti. En acabat desfilem solemnes i muts a les habitacions: som dimecres i ja hem creuat l’equador de la sortida. Encara algú fa una abraçada, algú ofereix petons sense rastre de malícia. La necessitat dels cossos vius, de no saber-se sols, de demanar a crits que t’estimin... Dimecres vam comprendre que érem un sol grup i que ho volíem ser fins al final. El Foday, a l’avançada, em fa bona tota la setmana mentre diu a cau d’orella “Este ha sido el mejor viaje de mi vida”. De la vida!
Hi haurà una tercera nit a Montecatini, la
visita a San Gimigniano, amb els millors gelats del món; la tarda a Siena. Embarcar-se
a Civitavechia amb aquest vaixell de 411 cabines i deu o dotze instituts
bramant sordament. La naviliera Grimaldi els ofereix discoteca fins a dos
quarts de quatre, i als acompanyants cabines individuals amb vistes al mar, per
si algú vol ofegar la consciència pedagògica. No res. La resta li posarà la Mediterrània. Passades
les cinc, surt el sol a l’estret de Bonifaci, entre Còrsega i Sardenya. Preciós.
Fem fotos, i recuperem per una estona la cobertura telefònica, que vol dir la
dels whatsapps. Després, definitivament rebentats, a cada camarot s’agarbonaran
nois i noies, a redós d’aquesta vida que tot just els comença. I s’adormiran
amuntegats i confosos fins arribar a Barcelona.
Ara el viatge és a punt d’acabar, i els veig arreplegant maletes i motxilles. Algú somica mentre esperem que desembarqui el bus que ens tornarà definitivament a casa. I jo, sense badar boca, també m’emociono un punt mentre els desitjo a tots i cadascun una vida tan bona, tan rica i plena com la d’aquest mateix viatge. Són tan joves! Ningú els n’hauria d’arrabassar el dret.
Ara el viatge és a punt d’acabar, i els veig arreplegant maletes i motxilles. Algú somica mentre esperem que desembarqui el bus que ens tornarà definitivament a casa. I jo, sense badar boca, també m’emociono un punt mentre els desitjo a tots i cadascun una vida tan bona, tan rica i plena com la d’aquest mateix viatge. Són tan joves! Ningú els n’hauria d’arrabassar el dret.
