diumenge, 18 de juny del 2017

Viatge a Itàlia amb 4t d'ESO

Des de dalt del vaixell que va de Roma a Barcelona tenim temps per assumir que el viatge, el viatge de 4t d’ESO de l’Institut Guillem Catà, és a punt d’acabar. Han passat de pressa els cinc dies a la Toscana, des que diumenge vam pujar al bus –de nit, des de Manresa, travessant França i veient sortir el sol amb un cafè abans d’entrar a Itàlia, per Ventimiglia. Vam anar a Pisa, ensonyats i enriolats, sense saber què ens passaria, però amb aquelles ganes adolescents que ens passi de tot, a tots. I no hem fet curt: al migdia, a Lucca, ja era evident que la combinació de vint-i-sis criatures tan diverses com els tres docents acompanyants donaria resultats inoblidables. A Montecatini Terme, l’hotel Valdinievole ens va acollir aquell primer vespre tan discret com auster. Tot per nosaltres! I la tranquil·litat de la primera nit –el peatge d’arribar-hi en bus- es va fondre a la segona, quan les portes s’obrien i es tancaven sense repòs. O sense el descans dels professors: amb la Mariona i la Judit vam donar corda fins les tres. La resta es va enllestir a l’interior de les cambres o als balcons, en converses en veu baixa, amb la complicitat dels estels.

Dimarts i dimecres vam anar a Florència i els dos dies han donat resultat: el discurs vivíssim d’una guia –gràcies Sílvia Coll!- que guanyaria premis en coneixement i empatia. La resta gairebé que ho fiem tot a la força de la bellesa. El Duomo, el Ponte Vecchio, la Signoria... El David que és còpia del de l’Acadèmia, el de l’Acadèmia i encara el del piazzale Michelangelo. Als Uffizzi vaig abusar del meu poder inventiu i d’un italià de batalla que vaig aprendre un dia de fa molts anys per amor. Botticelli, Venus, la Primavera. Leonardo da Vinci. O el Laocoonte abans de l’enèsima foto de grup. Un bany de Renaixement sense gaire consciència. I riem, també riem molt mentre ens torrem pels carrers...

I a la fi ve el tercer vespre que els manuals ja avisen que és el de la crisi –els primers mals rotllos, els amors i els desamors, les expectatives no resoltes, la punta d’alcohol que avui apareix sense permís i dinamita normes i equilibris. Alguna llagrimeta, la reflexió comunitària a les escales de l’hotel que és tan nostre com tot el carrer, perquè són les dues de la matinada i cada paraula que s’aixeca enmig del silenci de Montecatini és un doll d’emocions. Hi ha qui demana perdó, hi ha qui s’emmurria cabut, hi ha qui buida la motxilla, i hi ha qui necessitarà anys per fer-ho –i no és segur que se’n surti. En acabat desfilem solemnes i muts a les habitacions: som dimecres i ja hem creuat l’equador de la sortida. Encara algú fa una abraçada, algú ofereix petons sense rastre de malícia. La necessitat dels cossos vius, de no saber-se sols, de demanar a crits que t’estimin... Dimecres vam comprendre que érem un sol grup i que ho volíem ser fins al final. El Foday, a l’avançada, em fa bona tota la setmana mentre diu a cau d’orella “Este ha sido el mejor viaje de mi vida”. De la vida!

Hi haurà una tercera nit a Montecatini, la visita a San Gimigniano, amb els millors gelats del món; la tarda a Siena. Embarcar-se a Civitavechia amb aquest vaixell de 411 cabines i deu o dotze instituts bramant sordament. La naviliera Grimaldi els ofereix discoteca fins a dos quarts de quatre, i als acompanyants cabines individuals amb vistes al mar, per si algú vol ofegar la consciència pedagògica.  No res. La resta li posarà la Mediterrània. Passades les cinc, surt el sol a l’estret de Bonifaci, entre Còrsega i Sardenya. Preciós. Fem fotos, i recuperem per una estona la cobertura telefònica, que vol dir la dels whatsapps. Després, definitivament rebentats, a cada camarot s’agarbonaran nois i noies, a redós d’aquesta vida que tot just els comença. I s’adormiran amuntegats i confosos fins arribar a Barcelona.

Ara el viatge és a punt d’acabar, i els veig arreplegant maletes i motxilles. Algú somica mentre esperem que desembarqui el bus que ens tornarà definitivament a casa.  I jo, sense badar boca, també m’emociono un punt mentre els desitjo a tots i cadascun una vida tan bona, tan rica i plena com la d’aquest mateix viatge. Són tan joves! Ningú els n’hauria d’arrabassar el dret.   

dissabte, 3 de juny del 2017

Esquerres per la independència, 2 de juny a Manresa

Ara fa tres setmanes que vam presentar Esquerres per la Independència, a Manresa. Es tracta de la reedició d'un col·lectiu format per persones de diferents trajectòries i sensibilitats però que coincidim en la necessitat de fer el referèndum d'autodeterminació de Catalunya com a molt tard, el proper mes de setembre (tampoc passaria res si fos el diumenge 1 d'octubre). Això i, també, aconseguir que el futur estat català esdevingui una república abocada al canvi social. En fi, com a primera mostra d'aquestes bones voluntats, a primers de maig vam acordar que aquest divendres 2 de juny, reuniríem tres primeres espases (Joan Tardà per ERC, Mireia Boya per la CUP i David Compañon per EUiA) a la Plana de l'Om, des d'on multilplicaríem el missatge. Les esquerres unides pel referèndum, el procés constituent i la República Catalana dels drets socials! Llàstima que entre els convidats hi vam tenir la pluja, una pluja fina però persistent que a la fi -passades un parell de cançons de Celeste Alías i Antonio el remendao- ens va fer migrar fins el local d'Òmnium, a Sobrerroca, i atapeir-nos entre les seves parets acollidores. En fi, la reunió va estar bé -aquestes litúrgies sempre tenen utilitat: retrobar-nos amb aquell i aquella altra, xerrar més o menys, o tot just projectar un lleuger somriure. Una barreja que esdevé propera magrat la infinitat de matisos que segur (segur, segur!) que ens distancien els altres dies de l'any o en els períodes electorals. No res, que les esquerres ens vam tornar a aplegar per accelerar el procés constituent de la futura República catalana, i per fer-ne una República dels drets socials. I d'entre les perles que vaig recollir en directe o a twitter en faig aquesta selecció. Després, una cervesa a la plaça Cerarols em va fer pensar en la necessitat d'aprendre a treballar amb "els altres". I que verament aquest és un temps ben esmerçat...

Joan Tardà:
"Ara cal acumular forces per a aquest big bang (per això) el punt de trobada de les esquerres del país és la unitat d'acció demanat la participació al referèndum" 
"Hi ha dues maneres de resoldre les qüestions nacionals: la democràtica i l'autoritària"

David Companyon: 
"Com es pot dir algú d'esquerres i estar en contra del referèndum?"
"No hi ha res que haguem aconseguit sense la mobilització social"
"Allò que farà vinculant el referèndum només serà la participació de la gent"

Mireia Boya: 
"No puc entendre que un partit que ha nascut de les assembles a les places no consideri vinculant el referèndum (...) Es sorprenent que algú que es consideri demòcrata no defensi el referèndum"
"Si a la fi és una declaració unilateral, serà la nostra manera de dir que no tenim cap mena de por" 
"El procés constituent l'haurem de discutir en espais com aquest".

A les acaballes de l'acte, en Joan Tarda encara va remarcar que la principal distància entre les esquerres del país, més que ideològica, tàctico o estratègica, és emocional, "Doncs a mi això m'obsessiona. Perquè no hi haurà hegemonia de les esquerres al procés sense unitat d'acció de les esquerres. Cal aconseguir, doncs, que el punt de trobada sigui la participació, amb llibertat de vot".  I ja entre el públic, davant per davant d'en Compañon, encara ho va acabar d'adobar, "és clar que nosaltres som els menxevics, oi, els socialdemòcrates, però ja ens entenem..." Doncs això, que ens puguem continuar entenent....

La foto, feta sota la pluja: només les primeres files s'estalviaven tossudes el paraigües. Celeste Alías amb Antoni el remendao van atacar "Te recuerdo Amada" de Víctor Jara i "Abril 74" de Lluís Llach, dedicada aquell vespre al malaguanyat Carles Capdevila. En acabat, més aigua i pelegrinatge per Sant Miquel i Sobrerroca fins el local de l'Òmnium...

dilluns, 29 de maig del 2017

Fer teatre a l'institut

Després del cap de setmana, celebro amb alguns alumnes l'èxit de divendres, al Teatre Conservatori. La representació de "Coses de criatures" van ser dues sessions formidables de migdia i vespre que van deixar bocabadats els assistents. Heus aquí el treball de l'Aula de teatre, els dilluns a la tarda: aconseguir cohesionar un grup amb canalla des de primer d'ESO a segon de batxillerat i proposar-se una estrena abans no acabi el curs. La direcció d'Alícia Puertas segur que és una part fonamental del resultat. Però també ho és la manera de treballar, tots els aprenentatges que se sobreposen amb la creativitat, la recerca de solucions o l'autonomia de cada noi o noia en aquest procés. El resultat va molt més enllà de la memorització d'uns diàlegs o uns moviments dalt de l'escenari! Han recreat els textos de "Criatures" (l'espectacle de les T de Teatre). I en complicitat amb d'altres departaments de l'institut hi han incorporat l'escenografia o la perruqueria i maquillatge. I en acabat hi ha hagut la recerca d'una furgoneta, la d'un vestit antic o tants i tants d'altres detalls.

Acostumats a repetir aquell patró de transmissió clàssic -sense la coordinació dels equips docents, sense gaire participació ni de la canalla ni dels pares, sempre amb pocs recursos a l'abast...- em meravellen aquests miracles a l'institut que, sense massa discursos, combinen els aspectes cognitius, emocionals, motrius i fins els ètics (escolteu els diàlegs!) en una perspectiva de desenvolupament integral. No se'ls pot demanar res més. Després penso en el Nadal al Catà, la Bigband, els Catacracks... un bon grapat d'exemples espaterrants que ho són del valor de l'educació, i que ens haurien de qüestionar la nostra quotidianitat. La manca d'estratègies al centre ens deixa clavats a la trinxera, confegint indicadors que ningú valora, incorporant una ficció de projectes que rarament esdevenen aprenentatges significatius, resistint els resultats d'una crisi econòmica, que ho és cultural i de valors... I així fins arribar l'estiu: que qui dia passa, curs empeny. Doncs jo estic segur que, sense haver d'ensorrar parets ni disfressar-nos de domadors, encara són possibles una altra mena d'instituts. D'exemples no ens en falten. I no sempre són teatre!

La foto és de l'Aula de teatre del Guillem Catà. Eren al pati, divendres passat, esperant baixar cap al Teatre Conservatori. I ja es veu que estaven molt emocionats! 

dimarts, 16 de maig del 2017

ERC Manresa, a les portes d'un nou cartipàs

Fa un mes que he tingut aquest blog gairebé mut: la crisi desfermada per les declaracions del diputat David Bonvehí al restaurant Vermell, gravades i més tard també difoses, van aclofar-me en el silenci des del 13 d'abril, quan es van fer públiques. Silenci i molta feina: un no parar. I bo, el cas és que darrera el contingut d'aquelles manifestacions, el fet posava a l'ull de l'huracà la primera tinent d'alcalde per ERC a Manresa, Mireia Estefanell, i el seu company de taula, el doctor Pere Culell. Quin menú aquell 31 de març! En acabat, d'uns primers whatsapps desenfadats fins als indicis últims de l'autoria, van precipitar la retirada de competències per part de l'alcalde Valentí Junyent el dimarts 18 d'abril. "Manca de confiança", va al·legar. A la pràctica: una crisi que posava en risc l'actual coalició municipal. I, a la fi, després de quinze dies d'estira i arronsa, ERC-Manresa avalava la continuïtat de la coalició. Encara més quan, trencant un llarg silenci, vingué el gest de Mireia Estefanell. Tot i no sentir-se la resposable del mullader ("jo no sabia d'on havien sortit les gravacions"), feia un pas al costat per tal de facilitar la recomposició del govern, on quedarà sense competències. Tot això, acompanyat d'una promesa: "amb el temps tot se sabrà".

M'hagués agradat més saber-ho tot ara, és clar. Distingir lleialtat d'obediència. Esbandir possibles ambigüitats. Però mentrestant, com a ERC-Manresa, ens calia sargir descosits si volíem continuar oferint a la ciutat el projecte pel qual vam establir un pacte de govern amb CDC. Era el moment de teixir una reproposta de cartipàs. I és clar que ens hagués agradat més arribar-hi d'una altra manera: la meitat del mandat gairebé imposava la reflexió i esmenes. Però sigui com sigui, em penso que aquest és el millor resultat possible, venint com venim d'una crisi de confiança dolorosa que fins va fer dubtar de la continuïtat del pacte. Ha costat dies d'apedaçar. I només el temps dirà si hem estat encertats en la voluntat de continuar treballant plegats.

En qualsevol cas, des d'ERC ens hi hem tornat a abocar, "amb més generositat que no pas tacticisme". És una frase que vaig bufar a Marc Aloy per a la roda de premsa i que en Xavier Domènech va recollir immediatament per a la seva tribuna a Regió7. Per tu anava, Xevi! Perquè no ha estat ni podia ser un negociació senzilla. I allò que hagués estat un frau hagués estat limitar-nos a substituir vacants en funció del pes polític. Amb el relleu afavorit per la pròpia Mireia, hem pogut anar més enllà, convençuts que això reforça la tasca de totes les parts. El resultat final no és un mosaic de regidories impermeables, sinó que supera aquell estadi inicial de "govern cremallera" que havia posat a prova la nostra capacitat d'entesa. Ara anem a destacar les capacitats de cadascun dels membres del nou govern. Tots corresponsables en tot i per tot, però des d'ERC ara liderant d'altres àrees: la de Territori i, com a novetat, la de Serveis a les Persones. O incorporant en Pol Huguet en les responsabilitats de Participació ciutadana i Entorn natural, per citar només alguns exemples.

Acabo. Ni ha estat senzilla la gestació ni ho serà el seu desenvolupament. Però no ens hi vam posar pas per fàcil: defensem un govern fort que encari aquesta segona part del mandat amb major resolució davant projectes estratègics o amb major sensibilitat encara a l'hora d'abordar els temes socials. Un govern fort i alhora exigent entre socis: la confiança s'ha de refer en ambdues direccions, i això només ho aconseguirem amb la praxi. I amb un major grau de compromís i transparència. No dubteu gens que els regidors d'ERC s'hi continuaran bregant a fons. Però tampoc dissimularem quan els nostres valors no coincideixin. Ras i curt: ens proposem continuar treballant des de la complicitat però també, quan hi siguin, des de la divergència.

Al capdavall, espero que l'assemblea d'ERC Manresa de demà dimecres reiteri el nostre compromís amb la ciutat. Amb les propostes de noves responsabilitats i sumant una major experiència acumulada. Amb esgarrinxades però sense retrets que ja no haguem discutit. Cal recordar que els mandats se succeeixen depressa? Doncs que sigui per avançar millor. Amb més empenta, i amb més unitat. Perquè Manresa la fem entre tots, no pas un partit, o aquell regidor o un alcalde. I en aquest projecte ningú és imprescindible, per molt que humanament dolgui. Des d'ara, doncs, hi voldrem posar encara més diàleg, més habilitat en la gestió i fins un punt més de generositat. Nosaltres, tots, pensem que n'hi hem abocat molta i volem creure que, comptat i debatut, segur que servirà d'alguna cosa si comptem encara amb la vostra complicitat.

La foto, del gener d'aquest any, il·lustra una matinal de dissabte. El funcionament en executiva setmanal, reunions obertes mensuals i assemblees d'amics i militants, té grans avantatges en allò que en diem la repolitització ciutadana: persones que decideixen en un marc de raons i coneixement. És més costerut que d'altres sistemes, però jo el prefereixo a qualsevol altre. I això que jo en sóc el president, ara mateix! 

divendres, 12 de maig del 2017

Qui no coneix Alícia Puertas?

El Pou de la gallina corresponent al mes de maig va sortir per Sant Jordi. Trenta anys fidels a la Diada, des del primer dia. Però enguany, amb un disseny nou que presenta la revista més llegible i atractiva. L'heu vista? Segur que us ha agradat! Des d'ara, tot just quan anireu per enllestir la publicació, ensopegareu amb el "Qui no coneix..." que confeccionem regularment i des de fa cinc anys amb la Maria Picassó. Un esclat de pura bellesa a cada il·lustració. Com aquesta de l'Alícia Puertas, rollo Lo que el viento se llevó. La coneixeu, oi? Els detalls vénen ara:

Alícia Puertas,
L’actriu que va jurar ser-ho

Per ser popular a Manresa només cal pujar als escenaris, i l'Alícia Puertas Espín (1974) hi va pujar de ben jove: la recordeu? Amb sis anys es va plantar a la Innocentada, en una mena de presagi: «I jo què?». No res, si a casa l'ambient era de treball i estudi -el pare fou un extremeny que va venir per treballar i acabà d'enginyer- l'Alícia concentrà el vessant artístic dels altres tres germans, sota la influència de la tieta Dolors (sí, sí, la Dolors Puertas, dels Carlins!) que a més de fer teatre ja tenia vídeo a casa. I l’Alícia, vinga encantar-se amb la Vivien Leigh de Lo que el viento se llevó, fins que va decidir que ella també seria actriu. I no hi van valer més raons. Va fer el batxillerat al Peguera mentre rodava pel Petit Espantall i l’Espantall mateix. I d'allà, cap a l'Institut del teatre, a Terrassa. De seguida fa companyia, les Mite-les. Van començar amb Dones d'Isabel Clara Simó fins a produir cinc espectacles en deu anys, i esdevenir una companyia 100% bagenca (Maria Alba Esquius i Tàtels Perez). Quin tip de fer bolos arreu del país! Tot això combinat amb docència a la primària -a la Flama, i a la Riu d’Or a Santpedor- i a la secundària -Lacetània i Catà- i fins els primers cursos de teatre als Carlins. I encara, des de fa un any, fa docència a Terrassa, un altre cop a l’Institut del Teatre. En fi, el cas és que de fa temps l’Alícia es plantà a la capital, decidida a arribar fins a Hollywood, però serena com per entrar a treballar amb en Jordi Casanovas, a Flyhard. La nova dramatúrgia contemporània! Ara mateix la trobareu fent Refraccions fins a finals de maig, amb Sergio Matamala. La vida, doncs, que va fent. I l’Alícia, incansable i somiadora, conserva pardals al cap, però sap tocar de peus a terra. I de tot se’n surt, sigui d’un anunci pel Calgon com de quatre capítols de La Riera. I potser sí que acabarà fent cinema! Al capdavall, aquí la tenim, feta una Scarlett O'Hara: ni es doblega ni passa gana. Un tros d'actriu, per fusta, talent i vocació!

diumenge, 23 d’abril del 2017

Qui no coneix Fina Farrés?

El Pou de la gallina del mes d'abril és un Pou de curta durada: quan arriba sant Jordi ja n'hi ha un de nou. Per això, abans no se'n perdi la memòria, recullo el "Qui no coneix..." que vam dedicar a Josefina Farrés i Arderiu. De fet, la Fina venia de recollir el premi Maria Casajuana, que és un guardó que cada any, des de 2002, premia una manresana que s'hagi significat per la lluita, l'esforç o la constància en la vida laboral i social del nostre país. En fi, que enguany el premi va anar a parar a la Fina Farrés, i em va semblar que el perfil donava per aquest "Qui no coneix...." i per molt més. I que seria bo que, aquests reconeixements, tinguessin la millor difusió possible, per allò que tenen de testimoni. El dibuix, tintinesc i preciós com cada més, és de la Maria Picassó. El text és aquest:

Fina Farrés
Només puc viure bé si l'altre viu bé 

Segur que la teniu vista! I no tant pels 33 anys que ha treballat rere un taulell de banca al carrer Guimerà sinó perquè aquesta dona és una veritable activista. Josefina Farrés i Arderiu –filla del 54- és mare de tres fills, i àvia d'un parell de néts, que el passat 8 de març va rebre el premi Maria Casajuana. Un reconeixement a la seva trajectòria que començà de ben jove al barri de la Sagrada Família, a l’Agrupament Escolta Antoni Gaudí, on hi va fer de cap -i de cap d'agrupament, i de cap de demarcació i fins de formadora de caps, que ja es veia que no s’hi posava per poc. La recordeu, amb aquella veu un punt trencada? Que no us confongui el trémolo: la Fina ja era una dona d’empenta, i una dona de fe -d'una fe que es vol transformadora. I és que la Fina participava també al Moviment d’Estudiants Universitaris Cristians (MUEC) i als cursets d’Ultreia, i va sentir parlar de Pere Casaldàliga, a qui aniria a conèixer personalment quan va venir a Roma. D’aquella llavor en va néixer l’Associació d’amics d’en Pere Casaldàliga. Ha estat fins a sis vegades al Brasil, captivada per la pràctica del bisbe de Sâo Félix, a l’Araguaia! "És un altre tipus d'església, al costat del poble". Amb aquest bagatge, quan el 1994 esclatà el conflicte a l’Africa dels Grans Llacs, es va mobilitzar amb altres manresans. Així va néixer l’associació Inshuti, amb l’objectiu de denunciar aquell daltabaix, que el 1997 s’emportaria Flors Sirera. I la denúncia no és només de les guerres o la pobresa, sinó de les seves causes: la cursa armamentista, l’explotació dels recursos miners, les multinacionals i el preu del coltan... I coneix la vulneració dels drets humans a Ruanda o a Tanzània, on visita els camps de refugiats. Allà, com aquí, la causa dels conflictes són les desigualtats, i potser no n’hi ha prou amb grans acaptes o maratons de solidaritat. Per això la Fina també fa classes d’alfabetització a dones, a Càritas, i participa al Consell Municipal de Solidaritat i d’interculturalitat, i amb Justícia i Pau, al CP Lledoners. I es manté convençuda que tots tenim coses per aportar.

divendres, 7 d’abril del 2017

14 d'abril: una pasqua molt republicana

No tinc memòria de cap altre divendres de Pasqua coincidint amb el 14 d'abril. De manera que, n'estic segur, enguany les Caramelles tindran un altre regust. De més primavera, de més llibertat. Pels que vam créixer a l'ombra de l'Evangeli postconciliar sabem què vol dir deixar enrera la Qaresma i, ara sí, assumir la llibertat. I doncs si diu que Déu ens va fer lliures, no ens ho deixarà ser l'article 155 de l'espanyolíssima constitució? Quaresma i Pasqua i, en acabat, laica commemoració d'aquell 14 d'abril de 1931. A Manresa serà el dimecres 19, amb programa doble, que no ens hi posem per poc: a dos quarts de vuit del vespre, i a la sala d'actes de la FUB2, ens acompanyarà la consellera Dolors Bassa, de Treball, Afers Socials i Famílies, per parlar de República Catalana: La gran oportunitat per al canvi social. En acabar, aquell mateix vespre farem el Sopar de la República d'ERC Bages, a l'Oller del Mas, amb Joan Tardà com a convidat especial. Cal deixar escrit que estem absolutament mobilitzats? I que ens cal ser més colla, i que ens cal un altre esforç -i fins aquella punta de confiança que distingeix els equips dels grups i grupets. Abril de 2017: ens en recordarem, i la farem grossa, com ho ha de ser aquesta primavera. Mirant sempre més enllà del dit: a l'ombra de la lluna. Que per això és Pasqua, és clar! I que per això lluitem.


Reunió ampliada de l'executiva d'ERC Manresa. Aquí les misses es fan cada dimecres, de 7 a 9. Si algú es vol afegir al sopar del dimecres 19 d'abril, això sí, ha de portar 20 eur. i apuntar-se al 93 872 63 52!