Votar és democràcia (companys per un nou país)

Torno de l'acte que ERC havia convocat per avui a l'Auditori del Fòrum, a Barcelona. "Votar és democràcia" deia el lema perquè, tot just fa algunes setmanes, ningú ens assegurava que ja hauríem superat el debat de la pregunta i de la data. I ara, amb la pregunta i data resolta des de dijous, el vespre d'avui dissabte ha estat més emocionant i intens que mai. Com si tots i cadascun dels gairebé 5000 assistents participéssim de la trascendència del moment. Amb moltes cares conegudes sobre l'escenari. En fi, un acte d'ERC fins i tot amb humor i música en directe! Però sobretot un vespre amb un Oriol Junqueras més proper que mai, més senzill encara, més extraordinàriament convincent. I que en la perspectiva del proper 9 de novembre del 2014, ha començat per valorar que "mai havíem sigut tants ni mai havíem tingut tanta força: mai havíem tingut una oportunitat com aquesta!" Perquè aquesta serà la primera vegada en la història que els ciutadans de Catalunya podrem votar directament sobre la independència…

Màrius Serra ha actuat com a mestre de cerimònies (anagrama de via? i en basc? i en anglès?). Després hem escoltat Josep Maria Terricabres i encara un valentíssim Santiago Vidal que, jutge com és, ens ha indicat que si les lleis es converteixen en cadenes "cal que el poble trenqui aquestes cadenes". I amb el referent internacional de Kosovo, ens ha fet distingir entre legalitat constitucional i legitimitat democràtica.

Però allò que ha començat a fer el vespre d'avui especialment creïble ha estat sentir les paraules de l'actor Juanjo Puigcorbé ("No es pot ser demòcrata i impedir que el poble s'expressi") o l'ex-trincaire Josep Maria Mainat, quan ha dit sense embuts que a ell, simpatitzant socialista, el va disgustar molt que el PSC no fos a la foto de l'acord polític sobre la pregunta, de dijous passat. I aleshores, ni un xiulet, ni una bronca: llarga ovació, respecte, coincidència. A segona fila, Ernest Maragall assentia. Entremig, Empar Moliner ens ha revelat l'espanyolitat de la caputxeta i ens ha vacunat d'il·legalitat -sabíeu que a Cambodja va ser il·legal portar ulleres? que encara hi ha països on és il·legal que una dona condueixi!

Al capdavall, la darrera mitja hora ha estat per Junqueras, i ha tonat a sorprendre. Ja no n'hi ha prou en assumir la pregunta com a nostra, en donar-la per bona. Ara el president d'ERC, agosarat, fins manifesta que el resultat final és molt millor que la que ERC proposava. Literament, "Estic convençut que la pregunta que tenim és molt millor que la que nosaltres proposàvem (llargs aplaudiments) ...encara que només sigui perquè som molts a defensar-la. La imatge d'estar tots junts i barrejats té una força extraordinària". El to de concòrdia continua, amb la clara voluntat de mantenir la unitat aconseguida entre els signants de l'acord. Perquè, "aquells que defensarem conjuntament el referèndum i farem tot el possible per posar el futur del nostre país en mans de la ciutadania no som rivals, som companys i fins i tot amics".

I encara més emoció quan Junqueras transforma l'experiència política en expressió de generositat. "El poder polític espanyol ens vol fer por i voldran impedir que votem. I creuen que amenaçar-nos és el millor que poden fer…. Potser perquè són incapaços d'estimar a la gent". (!)  "I nosaltres fem política perquè ens estimem la gent, i no volem amenaçar ningú, i a tothom obrim el nostre cor i donem la nostra mà. I a tothom oferim els nostres arguments racionals". La textualitat no és absoluta però si us interessa la trobareu ja a Youtube. A mi m'agrada recollir-ne l'esperit i recordar-ne la idea: l'he compartida des del primer dia i no en concebo d'altra. Però no és freqüent de sentir.

Al capdavall, la tesi de Junqueras és que "Votar és democràcia", i  que els catalans al llarg dels temps ja ens hem entrenat a fer de les amenaces oportunitats, "i la millor és que, davant la nostra voluntat de ser independents, el govern espanyol converteix la independència en sinònim de democràcia". La seva obsessió a negar i a prohibir els allunya d'Europa i del món, pèrquè al món "li és més fàcil posar-se al costat del que vol deixar votar tothom". Així doncs, "cada cop que ens amenacen, ens cohesionen". Potser per això, i al darrer tram, el president d'ERC agraeix "aquesta fàbrica d'independentistes que és el govern espanyol". I encara més, en un final dedicat a tots els absents, però també a tots els que ens succeiran, es compromet: "Sabrem ocupar el nostre lloc… davant les urnes". Sense estridències, sense esgarips, naturalment. Contents i coratjosos, entusiasmats com aquest vespre.

La campanya pel SÍ-SÍ va començar dijous passat. Però avui ens hem conjurat. I cadascú davant del seu mirall, com reclama Terricabres, ens hem preguntat "em puc refiar de tu?". Si el resultat és, tal com penso, positiu, està clar que aquest cop ens en sortim. Que aquesta és l'oportunitat. Que la nostra propera independència és senzillament això: democràcia.  

De fotos de l'acte, les que vulgueu. Però del centenar de bagencs estratègicament distribuïts, trio aquesta amb els de Castellbell i el Vilar. La Maria, l'Albert, la Maragda… féiem tropa. Sort que el Peyu també ens va fer riure, que si no tanta emoció ens desfà. I dilluns, assembla d'ERC Bages: continuem teixint democràcia!

Catalunya tornarà a ser lliure

Potser pequè tots els finals de trimestre costen o perquè hi ha dies més atrafegats, avui, 12 de desembre de 2013 l'he començat un punt ensopit. Però a les 3 me n'he anat a dinar absolutament content: els catalans tenim data i pregunta. I ens arriba de cop, per sorpresa, en una acord poc previsible que m'ha comunicat la conserge, quan sortia de l'última classe. Li he agraït la primícia però, també, de primer he arrugat la cara ("Una doble pregunta?") i no ho he entès, francament: qui vol un Estat si no vol que aquest Estat sigui independent? Però només m'ha calgut el trajecte fins el cotxe per pair la sorpresa i valorar també l'acord de positiu. Ben mirat, molt positiu. Els que defensem la independència haurem de dir dos cops "Sí", és veritat. Però votarem el terme "independència" al capdavall, i el missatge que en resulti serà inconfusible. Si, a més, al darrera hi veig l'ample ventall que circula entre UDC, CDC, IC-V, CUP o ERC, encara em sembla un acord més sòlid. I mentre m'empasso "la Consulta" que TV3 programa fins aquest punt de mitjanit -quin paperot el Cañas, en Lucena o el Millo!, recordo els darrers anys, tan intensos, tan multitudinaris, tan definitivament valents. I estic content d'haver-hi arribat. I estic segur també que tots els esforços han valgut la pena. Ara, la partida canvia de nivell: no anem de broma i ho saben, i ho sap tothom. Oriol Junqueras ha remarcat al capdavall que allò que ara importa "és que els ciutadans de Catalunya podran votar sobre el futur del nostre país. D'això és del que es tractava: posar el futur de Catalunya en mans dels seus ciutadans". Vénen 333 dies que posaran a prova el projecte i aquest primer consens. I és bo que ens impoosem de treballar per preservar-lo i per fer que, al capdavall, l'èxit acompanyi el nostre objectiu. No serà fàcil, és clar. Però aquest cop sí que se'ns acosten dies de glòria...

Boira i fado

Dijous de desembre, Manresa i la boira que regalima. I quina feinada abans de Nadal! ¿Què ho fa que cada any el voldria diferent i a la fi és el mateix de sempre? O potser és que ja m'està bé tot plegat, i que és inútil aquest espeternegar. I que, al capdavall, avui com desembre, com cada any, tot passa. O no. No ho sé, només m'aconsola aquest fado de fons -la tristíssima Maldiçao d'Amalía Rodrigues- mentre provo de continuar atrapant agenda i encàrrecs, totes les llibretes per corregir, tots els correus per respondre, totes les preguntes per fer… aquesta eterna insatisfacció que em mena.

Que destino, ou maldição

manda em nós, meu coração?

Um do outro assim perdido,

somos dois gritos calados,

dois fados desencontrados,

dois amantes desunidos.

Por ti sofro e vou morrendo,

não te encontro, nem te entendo,

amo e odeio sem razão:

Coração... quando te cansas

das nossas mortas esperanças,

quando paras, coração?

Nesta luta, esta agonia,

canto e choro de alegria,

sou feliz e desgraçada.

que sina a tua, meu peito,

que nunca estás satisfeito,

que dás tudo... e não tens nada.

Na gelada solidão,

que tu me dás coração,

não há vida nem há morte:

É lucidez, desatino,

de ler no próprio destino

sem poder mudar-lhe a sorte...

El meu Guillem Catà (Cròniques de l'Institut 1)

Des que dimarts passat es van fer públics els resultats del darrer informe PISA (Program for International Student Assessment) que no he parat de llegir valoracions, opinons i bons consells sobre el present, passat i futur de l'educació. Sospesant la tasca dels professors, la diversitat dels alumnes o els progressos en competències bàsiques. El resultat oscil·la entre el derrotisme i l'esperança, és clar, atorgant sempre a les xifres de l'informe un valor excepcional -i amb el risc que algú ja ha expressat, de treballar tots plegats només per aquells aspectes que l'informe avalua. En fi, per si no n'hi hagués prou, a continuació han vingut les immediates lectures polítiques, sovint de poc profit, notablement interessades pel que les pronuncia i, en general, de molt poca volada. I com que no m'aconsola que tothom manifesti tenir l'educació al capdavant de les prioritats col·lectives, em proposo un espai de reflexió a peu d'institit. De l'institut on treballo i que tot sovint anomeno en aquest blog: l'institut Guillem Catà de Manresa. I de primer em servirà un text confegit amb retalls històrics d'en Francesc Comas, que vaig versionar per a la documentació d'un projecte Comenius. Ara mateix és la presentació a la web del centre. Hi poso això i, també, aquesta foto que encapçala l'apunt i que vaig fer aprofitant els alumnes d'una guàrdia -ah, les guàrdies!- per tal de renovar la capçalera del Facebook del centre. Tot plegat, només quatre dades. Per tal de començar pel començament.

L’Institut Guillem Catà

L’Institut Guillem Catà, de Manresa, és un centre públic d’educació secundària que depèn de la Generalitat de Catalunya. Es va crear el curs 1996-97 i s’adreça a noies i noies que vulguin fer estudis d’Educació Secundària Obligatòria (12-16 anys) i Batxillerat (16-18 anys) així com per a Cicles Formatius Professionals de Grau Mitjà i de Grau Superior, o el Curs d’accés a cicles de grau superior (CAS). És un centre gran: en conjunt, acull més de 900 alumnes que reflecteixen la diversitat cultural de la ciutat, així com 75 professors i fins 8 persones de suport tècnic i administratiu.

Malgrat que sigui un institut relativament modern, els seus orígens són de primers del segle XX, quan la ciutat va crear una Escola d’Arts i Oficis per tal que els obrers manresans també tinguessin una bona oferta formativa. A la dècada dels vuitanta aquesta escola es va transformar en l’Institut Fius i Palà, i l’any 1996 encara es va fusionar amb l’Institut Bages. El resultat va ser l’actual Institut Guillem Catà, nom que fa referència a l’arquitecte que fou mestre major de la Sèquia de Manresa, obra extraordinària que des de 1383 proveeix d’aigua la ciutat. El nom de Guillem Catà, doncs, vol sintetitzar la voluntat del treball, la cooperació i el coneixement al servei de la comunitat.

Des del curs 2003-2004 l’Institut es troba vora el barri de la Font dels Capellans, al carrer de Rosa Sensat 6-8, molt a prop de diversos centres d’educació primària, públics i concertats. A l’oferta actual d’estudis obligatoris i batxillerat, hi ha també una àmplia varietat de cicles de formació professional, que abasta el cicle de fusteria però, sobretot, els que s’orienten com a serveis comunitaris: auxiliar de clínica, comerç, màrqueting, perruqueria, estètica, educació infantil i animació sòcio-cultural i turisme. Paral·lelament, la tasca educativa del centre s’esforça a participar del seu entorn en tot allò que siguin activitats extraescolars o, en el vessant professional, a provar d’inserir els seus alumnes laboralment.

L’any 2010 l’Institut va iniciar un procés d’implantació d’un sistema de gestió de la qualitat i, des de 2012 disposa de la certificació ISO 9001:2000.

De què se'n riu, el Navarro?

Aquesta foto serà una de les fotos de l'any, segur. La va fer ahir Rafa Garrido i des d'ahir que triomfa en suport paper i per totes les xarxes possibles. Veure brindar en Pere Navarro al costat d'Albert Rivera, Alícia Sànchez-Camacho i Llanos de Luna fa efecte, és clar. Fa, des del meu punt de vista, molt mal efecte. I aquest sormriure delirant que l'home exhibeix? ("Seré curioso, señor Navarro, de qué se ríe, de qué se ríe…") Perquè em queda el dubte de si sap ben bé de què riu.

I és que ha de ser molt difícil somriure quan saps que ets a punt de desaparèixer. I encara més, si tu has estat el responsable de saldar tot un projecte polític. Perquè arrenglerant el PSC a l'unionisme espanyol s'acaba un trajecte —encara que, també, es clarifica el panorama. Fa tres mesos jo encara esperava un punt d'audàcia, convençut que al país li convenia un PSC nacionalment compromès. Però des de la Diada que anem veient com no se'n surten. I és que, a cada bugada, han sabut perdre un llençol. Adéu terceres vies, adéu federalisme, adéu al dret a decidir… Els copets a l'espatla d'en Rubalcaba, els desaires de la Chacón, i ahir aquesta foto que faria bé d'il·lustrar una edició de Pinotxo, acompanyant els seus nous amics!

Vicent Partal comenta avui a l'editorial de Vilaweb que no havia vist mai córrer tant una fotografia per twitter. I continua: "Per això supose que a hores d'ara Navarro ja ha de ser conscient que serà aquesta fotografia la que marcarà el seu pas per la direcció del socialistes catalana i que, a més, tindrà un efecte demolidor sobre el seu intent de fabricar una tercera via que tinga cap credibilitat". Però és que si des del migdia en Navarro era diana de les crítiques sobriranistes, al vespre rebia "les crítiques dels altres, dels qui brindaven amb ell, més dures i tot. Perquè incomprensiblement el mateix PSC que al matí brindava per la constitució espanyola a la vesprada s'abstenia en una moció al parlament que la defensava. Només Navarro sap per què fa aquestes coses que em sembla que ja el deuen descol·locar a ell i tot. La resta assistim estupefactes a l'espectacle. Que és ben trist".

És trist, sí, i per mi incomprensible, però quan torno a mirar la foto fins em sembla sentir les rialles, al costat de les dels militars, caps policials i representants estatals a Catalunya. Aleshores recordo que algú ha parlat de l'acta de defunció del PSC. Com a mínim estic convençut que les baixes es multiplicaran —al Bages es percep ja des de fa mesos. Unes baixes, però, que no s'haurien de perdre pel país. Perquè es pot baratar un partit o fins fer desaparèixer unes sigles, sí, però ens caldria continuar comptant amb la gent més lúcida i compromesa d'aquell projecte socialista. Aquella que sap a quin poble serveix. I que, sempre que riu, sap perquè ho fa.

La foto, d'un fotògraf que salta a la fama: Rafa Garrido. El joc de mirades i complicitats amb les rialles és espectacular. Inoblidable. 

Qui no coneix Eva Cortès?

Ahir es va presentar el número del mes de desembre de El Pou de la gallina, amb en Llorenç Capdevila, en Joan Vilamala i en Jordi Estrada parlant del tema del mes: Manresa vista pels escriptors. A l'entrevista, un vell amic, en Gentil Puig. I a El Cul de Pou, al costat d'un altre extraordinai dibuix de Maria Picassó,  hi publico un nou lliurament dels "Qui no coneix…". Aquest cop una noia, Eva Cortès, que és com dir la noia dels marcs, a la plaça Major. Ara que la ciutat vol reconvertir el barri vell per un d'històric, la seva visió entre l'art i el comerç la fan d'allò més interessant...

Eva Cortès

en un marc incomparable

Que no la coneixeu? I tant! Alumna de les Dominiques i el Peguera. Capgirell de Xàldiga d’aquells primers anys i, ara mateix, mare d’una diablona –i una altra quan faci els anys! Però sobretot, l’Eva és “aquella noia dels marcs”. Amb taller al carrer del Peix i botiga a la plaça Major. Enlloc estava escrit, però ha resultat ser així, perquè la vida és també atzar. De primer va ser el seu pare delineant, que va canviar els plànols i motllos de la foneria Ubach per un taller d’emmarcació, obeint la seva flaca per la pintura i aconsellat per amics artistes. Tot just un taller excèntric, a redós del convent de Santa Clara! En acabat, una mort sobtada, imprevisible, massa aviat. I tota la família que es posa a emmarcar i a emmarcar perquè, a vegades, per molt que costi, s’ha de continuar anant endavant. L’Eva tenia divuit anys i aquest relleu fou encara al carrer del Peix, sobre la balsera del Cardener. Aprèn l’ofici, es fa gran i al cap del temps fins repensa l’empresa familiar. I ara fa dotze anys, amb el suport decidit de la sogra que es jubilava i l’habilitat del marit, esdevé una botiga preciosa al cap del Pòpul, E-marcs, relleu natural d’aquelles “Modas Servitja”... En acabat, l’Eva encara ha estudiat –no ho sabíeu?- empresarials. Poca broma! Perquè no n’hi ha prou amb el coratge o l’ofici, a vegades va bé el títol. Això i la tossuderia, i aquest desig de ser present al barri vell i anar –hi triga vuit minuts per la passera de les Escodines!- de la botiga al taller i del taller a la botiga. És clar que, si fos a triar, demanaria canvis en la normativa d’accés a la Plaça Major, abans que el comerç encara avui resistent, no es doblegui i acabi per abaixar les persianes al barri històric. Se l’estima i el vol viu: ben bé un marc... incomparable.

Joana Raspall a 4.3

Aquests que veieu, discretament confosos però en actitud de treball, són els alumnes de 4.3, avui, a l'Institut Guillem Catà, de Manresa. Són a classe de català i estan fent nadales per als nois i noies de Sant Joan de Déu, a Barcelona. La mestra m'havia dit que hi anés a fer alguna foto i, de passada, podria llegir uns textos que desarmen, a mig camí del tòpic i una preciosa ingenuïtat. Després els alumnes de 4.3 pinten les nadales meticulosament, en un exercici que sorprèn en una aula habitualment molt esverada, i tots esperen el proper dia 18, que aniran a dur-los fins a Esplugues. Els alumnes de 4.3 quan estudien català no tenen cap mena de prejudicis, sinó que els costa perquè no acostuma a ser mai la seva llengua. I amb tot, aquest any alguns van reclamar també un paper entre els rapsodes de l'espectacle que es prepara per Nadal. I aleshores vam pensar que, més enllà del text clàssic Sagarra, podíem incorporar un primer poema de Joana Raspall. Vam parlar del seu centenari, i vam triar un text, i de seguida vam trobar dues candidates a recitar-lo… Demà els haurem de dir que Joana Raspall s'ha mort. Tants anys, semblava que duraria sempre! I ara sé que, més que mai, l'emoció de l'escenari podrà multiplicar-se: "Nadal al Catà" també serà per a ella, i per tots els nois i noies que, amb els seus versos, han fet que aquesta llengua sigui veritablement per a tothom. Gràcies, Joana!

El nom de Nadal 

Sota el nom de Nadal

sento una cosa

que jo no sé ben bé com l’he de dir.

Em fa pensar en una terra nova

on pau i amor no paren de florir…
I tant se val, si va sorgir l’estel

i assenyala la ruta

a tres reis d’Orient,
creuant el cel…

I tant se val,
 saber
si eren gaires els pastors

duent formatge i mel a l’Establia…

I tant se val,
 veure que pengen
riques lluentors
 aquí i allà,

en mostra d’alegria…
Sento que hi ha una cosa gran,
al fons de tot.

Per definir-la no trobo cap mot!

Deu ser una força
que aconseguiria

que no hi hagi a la terra

cap país sense amor

ni cap llar sense pa!

El dolç nom de Nadal
ens dóna pistes…

Si la força existeix,

l’hem de trobar!

Joana Raspall